¡Descarga TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA
1 El desmantellament del franquisme
1.1 El primer govern de la monarquia
Un cop mort Franco, Joan Carles I va ser proclamat rei d’Espanya per les Corts franquistes el 22 de novembre , i aquest va ratificar Arias Navarro com a president del govern. Tant l’un com l’altre, havien estat escollits per Franco.
Arias Navarro va formar un govern que incloïa representants del sector més oberturista del franquisme (Fraga, Areilza, Garrigues, ... ), però paral·lelament ordenava reprimir durament les manifestacions i protestes, mirant d’evitar de donar la impressió de feblesa. Alguns fets destacables van ser: a. Repressió manifestacions 1 i 8 de febrer a Barcelona convocades per l’Assemblea de Catalunya. b. 3 de març : desallotjament de treballadors en vaga (54 dies) a Vitòria refugiats en una església, amb trets que van acabar amb 5 morts i uns 150 ferits de bala. El ministre de la Governació, encarregat de l’ordre públic era Fraga Iribarne, que va declarar el famós “la calle es mía”. c. 1 de maig : es van reprimir durament les manifestacions convocades. d. 9 maig : atemptat de carlistes franquistes contra carlins demòcrates a Montejurra (Navarra) amb el resultat de 2 morts i diversos ferits.
Ara sabem que dins el propi govern i les forces franquistes hi havia molta divisió sobre què calia fer (mantenir el franquisme, pactar amb l’oposició, ...). L’exèrcit, per altra banda, era un poder fàctic que tothom tenia en compte.
Mentrestant, en plena crisi econòmica, les protestes i mobilitzacions obreres anaven creixent, molt especialment al País Basc, la qual cosa suposava també un desgast important per al govern.
Davant aquesta situació, l’oposició es decantava per la ruptura (davant la reforma del sistema des del propi govern franquista), que passava per l’exigència de la llibertat de tots els presos polítics, la instauració immediata d’un govern provisional que convoqués un referèndum per decidir si Espanya era una monarquia o una republica, ...
El març del 1976 la Junta Democrática (PCE) i la Plataforma de Coordinación Democrática (PSOE) es van unir en la Coordinación Democrática, popularment anomenada platajunta. A partir d’aquest moment, una part de l’oposició va anar evolucionant cap a opcions més pactistes amb els sectors més reformistes del franquisme, i abandonant l’exigència d’un plebiscit per decidir la forma d’Estat d’Espanya (acceptació monarquia).
El juliol del 1976 Arias Navarro va dimitir (sembla ser que forçat pel rei) i el rei va nomenar sorprenentment el fins aleshores ministre secretari del Movimiento Adolfo Suárez. Molt possiblement, Torcuato Fernández Miranda , president de les Corts i home de confiança del rei, va ser qui va aconsellar el rei aquest nomenament.
1.2 La reforma política
La figura d’Adolfo Suárez va ser inicialment rebuda amb moltes reticències per l’opinió pública nacional i estrangera, a causa de la seva vinculació al règim.
Suárez va nomenar ministres gent jove sense alts càrrecs dins el règim franquista i demòcrata cristians que havien manifestat la seva tendència democràtica. Es tractava de gent que, com ell, havien entès que la continuïtat del règim no era possible i es proposaven una reforma pacífica cap a la democràcia , i que estaven disposats a parlar amb l’oposició (encara no legal, si bé tolerada).
El mateix juliol del 1976 Suárez ja va decretar la primera amnistia , per la qual una part dels presos polítics ja van sortir (no els qualificats de terrorisme). El tema de l’amnistia va ser clau al llarg de tota la transició, perquè suposava el màxim exponent d’una reconciliació sense la qual no hi podia haver democràcia. Aquesta primera amnistia va ser vista com a insuficient per a la major part de l’oposició al franquisme.
El punt principal del programa de Suárez era aprovar a les Corts franquistes i per referèndum una llei fonamental (la vuitena i última) que havia de reformar el sistema polític heretat del franquisme. Segons Fernàndez Miranda, que va aconsellar Suárez aquest camí, es tractava de fer una transició a la democràcia “de la ley a la ley, a través de la ley”. Altres van qualificar aquesta via d’una “voladura controlada del régimen”.
Finalment, a partir d’una proposta presentada per Fernàndez Miranda, el projecte de Llei per a la Reforma Política proclamava la democràcia i la sobirania popular, la transformació de les Corts franquistes en un Congrés de Diputats i Senat elegits per sufragi universal (al Senat el rei podia nomenar 1/5 part dels senadors), i preveia la celebració d’eleccions generals.
Després de dures negociacions amb el búnker , la llei va ser aprovada per les Corts franquistes el 18 de novembre (425 vots a favor, 59 vots en contra i 13 abstencions), en part perquè el sector reformista-monàrquic que veia inevitable la democratització era cada cop més gran, i preferien conduir-lo des del règim que ser sobrepassats per la situació, i en part també perquè es va pactar la garantia de no exigència de responsabilitats als implicats amb la dictadura, i la no legalització dels comunistes.
El referèndum es va celebrar el 15 de desembre del 1976 ; en aquest moment l’oposició encara no era legal i no va poder participar obertament en la campanya. Per això va promoure l’abstenció. Malgrat tot la participació va ser alta (tret del País Basc): 77% (abstenció 23% a Espanya i 26% a Catalunya) i els vots afirmatius aclaparadors (94%).
Amb l’aprovació de la llei, l’opció reformista de Suárez quedava molt reforçada, tant davant l’oposició, com davant els sectors més immobilistes del franquisme.
Els primers mesos del 1977 , però, semblava que el procés es desestabilitzava : L’extrema dreta protagonitzava actes violents : especialment l’assassinat d’advocats laboralistes que col·laboraven amb CCOO a Atocha (més cremes llibreries, ...), i demanaven obertament la intervenció de l’exèrcit per aturar la reforma cap a la democràcia. A l’extrema esquerra els GRAPO (1975) i ETA atacaven militars, policies i Guàrdia Civil. En la repressió de manifestacions hi va haver dos morts.
Malgrat tot, el govern va continuar endavant amb la reforma, legalitzant els partits polítics per poder celebrar les eleccions. Els darrers van ser el PCE i el PSUC (abril 77) , per la por del govern a la reacció de l’extrema dreta i l’exèrcit. Aquest fet va ser definitiu per acabar de desballestar les reticències de l’oposició franquista, que va abandonar les posicions més radicals, acceptant el resultat del referèndum i la pròpia monarquia.
El 15 de juny del 1977 es van celebrar les primeres eleccions. Prèviament la dreta i el centre-dreta havien fundat nous partits: Unión del Centro Democrático (A.Suárez), Alianza Popular (M.Fraga, López Rodó), Fuerza Nueva (Blas Piñar) –extrema dreta-.
15 octubre 1977 Llei Amnistia
1.3 La Constitució de 1978
Després de les eleccions, un cop constituïdes les Corts, es va formar una ponència de 7 membres : 3 UCD 1 PSOE 1 PCE-PSUC 1 AP 1 minoria catalana.
b. El nou govern d’Adolfo Suárez (el 2n democràtic) va haver de fer front a la posta en marxa del nou sistema democràtic enmig d’una forta crisi econòmica, d’una important escalada terrorista, la por constant al retorn de la dictadura, ...
c. Algunes de les lleis importants que es van aprovar durant aquest període van ser: i. Els estatuts d’autonomia de les regions autònomes:
- Catalunya i País Basc 18 desembre 1979
- Galícia 6 abril 1981 ⇒ comunitats històriques, segons establia la Constitució.
- La resta es van anar aprovant fins a totalitzar-los el febrer del 1983. Els estatuts establien un parlament amb competències legislatives a cada comunitat, i un govern que assumia les competències que establia l’estatut i que el govern espanyol havia d’anar traspassant. Aquest procés va ser molt important suposava el trencament del tradicional Estat centralista espanyol. Va ser vist com a insuficient per molts però també com a una agressió gravíssima a la unitat d’Espanya per altres. ii. La reforma d’Hisenda: es va establir un nou sistema d’impostos (IRPF ...) similar a l’europeu.
iii. Lleis sobre l’educació, el divorci, l’avortament (terapèutic), ...
d. El 3 d’abril del 1979 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques municipals. Eren molt importants per garantir el procés democràtic que s’estava fent. A la major part de les grans ciutats van guanyar els partits d’esquerres (socialistes). Va ser la primera derrota electoral d’UCD (després vindrien les de les eleccions autonòmiques).
e. A partir d’aquestes eleccions es van anar constituint els ajuntaments democràtics, que van sumar-se al govern espanyol i autònoms en el procés de democratització i modernització del país, fent una feina bàsica enormement important.
f. Mentrestant, però, els problemes s’acumulaven: i. Terrorisme: ETA continuava actuant (malgrat les dues amnisties i el procés de democratització), amb el suport d’un petit sector de la societat basca, i també altres grups com els GRAPO: l’any 1979 hi va haver 118 morts (78 dels quals assassinats per ETA) I EL 1980 124 (96 ETA). Donat que els atemptats colpien molt directament l’exèrcit, la situació d’involució era un perill constant. ii. L’extrema dreta veia amb molta inquietud cada mesura que es prenia i també realitzava atemptats terroristes. iii. La crisi tensava enormement la situació.
iv. UCD tenia problemes interns importants. g. En aquest context, el PSOE (Felipe González) va decidir aprofitar la situació per presentar, el maig del 1980 una moció de censura contra el govern d’Adolfo Suárez. La moció no va prosperar, però va debilitar encara més el govern. h. Finalment, Adolfo Suárez va dimitir el 19 de gener del 1981.
i. Llavors el rei no va convocar noves eleccions, sinó que va demanar a Leopoldo Calvo Sotelo , també d’UCD que formés nou govern. Va ser precisament durant la sessió d’investidura del nou govern, que va tenir lloc l’intent de cop d’Estat protagonitzat per Tejero i Milans del Bosch.
j. El cop d’Estat va ser finalment controlat, i va desencadenar una mobilització important de la població en defensa de la naixent democràcia espanyola. k. El govern de Calvo Sotelo va durar fins l’octubre del 82 (noves eleccions: triomf PSOE). Durant aquest període la UCD va patir un procés de descomposició interna molt important. Políticament el més destacat va ser:
i. L’aprovació de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización Autonómica) el juny del 1982 , que establia una igualació de les autonomies (“café para todos”) acabant així amb el model inicial de la transició que havia partit sempre de l’acceptació d’unes nacionalitats històriques diferenciades de les demés. Suposava, en definitiva, un retall de les competències de les autonomies, mitjançant un pacte entre UCD i el PSOE, en un context marcat pel recent intent de cop d’Estat. ii. La incorporació d’Espanya a la OTAN el juliol del 1982 (després d’un llarg procés durant tot el 1981), amb l’oposició dels partits d’esquerres, entre ells el PSOE que va prometre un referèndum per treure Espanya de l’OTAN quan guanyés les eleccions.
2 Els anys d’hegemonia socialista
2.1 Una política reformista
l. L’ octubre del 1982 es van celebrar les terceres eleccions democràtiques (segones després de la Constitució), que va guanyar el PSOE per majoria absoluta (veure resultats pàg. 415) sota el lema de “el cambio”. Després guanyaria també les següents 3 eleccions: 1986, 1989 i 1993. El PSOE ja no era llavors un partit revolucionari: havia abandonat les tesis marxistes de lluita de classes, revolució, dictadura del proletariat, ... m. Felipe Gonzàlez va ser nomenat cap de govern. Per molts aquesta victòria socialista significava la liquidació definitiva del franquisme i, doncs, el final de la transició.
n. La crisi econòmica estava en el seu moment més àlgid. Aquest factor junt amb la necessitat ineludible de la modernització econòmica d’Espanya, van convertir l’economia en el tema prioritari del govern. o. Per una banda es van prendre mesures de liberalització econòmica com donar facilitats per als contractes temporals, afavorir els beneficis dels empresaris, ... per tal d’incentivar la inversió. p. Per una altra, es va procedir a la reconversió d’alguns sectors com el siderometal.lúrgic, amb el corresponent augment de l’atur.
q. Si bé es veritat que el govern també va prendre mesures contra l’atur, va desplegar l’Estat del benestar (la despesa sanitària p.ex., va passar de 500.000 milions de ptes el 1980 a 2.250. milions de ptes el 1991), i va tornar a reformar el sistema fiscal incorporant-hi major grau de progressivitat, molts van veure amb perplexitat que el primer govern socialista després de la dictadura dués a terme una política econòmica marcadament neoliberal. Lentament es va anar produint un allunyament del moviment obrer respecte el govern del PSOE (que acabaria en una vaga general el 14 de desembre del 1988, amb gran resposta: 9.000.000 de persones).
r. D’altra banda, el govern de Felipe Gonzàlez va negociar amb la UE la incorporació d’Espanya, que es va acabar fent efectiva l’1 de gener del 1986. Aquest fet és molt transcendental per Espanya, perquè suposa la integració política amb Europa, i l’arribada de grans quantitats de diners que han contribuït insubstituiblement al desenvolupament econòmic del país.
CiU va haver de governar amb majoria relativa, amb el suport d’ERC (Heribert Barrera president del Parlament). cc. Inicialment la política de Jordi Pujol respecte Espanya va ser la de pactar amb el govern de Suárez per aconseguir el desenvolupament de l’Estatut i el més ràpid possible traspàs de competències. Veure pàg. 451.
dd. L’aprovació de la LOAPA va significar el trencament d’aquesta dinàmica: una política de defensa del caràcter nacional de Catalunya davant les reticències de Madrid.
ee. A les eleccions del 1984 (abstenció 38%) CiU va obtenir la majoria absoluta, que va revalidar el 88 i el 92, i que va perdre el 1995 (1999 també majoria relativa) veure pàg. 450 , mentre que el PSC guanyava a l’ajuntament de Barcelona i altres i a les eleccions generals (vot dual).
ff. Durant aquest període Catalunya va anar rebent les competències establertes en l’Estatut (exclusives, compartides i plenes): veure quadre pàg. 423.
gg. Els governs de CiU van realitzar una intensa activitat legislativa, posant especial interès en promoure la normalització lingüística, que ha acabat sent molt exitosa en l’ensenyament i la comunicació, però deficitària en altres àmbits com el judicial. ⇒ 1983: Llei de normalització lingüística ⇒ 1983: TV3 i Catalunya Ràdio
hh. Altres temes prioritaris han sigut l’ensenyament (inversió en escoles públiques i concertació; creació de noves univertitats, ...), salut, cultura, protecció del medi, obres públiques, ...
