¡Descarga Bases de l'educació y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
3-EL RISC DELS IDEALS EDUCATIUS
Lectura bàsica: ROUSSEAU, Llibre 1 L'Emili. Edicions Eumo, Vic
Lectura complementària: referències a Maud Mannoni L'educació impossible , Itard i el cas Pierre
Coromines refereix, en l’etimologia de la paraula, que “experiencia” prové del llatí “experiri”, que signi fi ca: assajar, intentar, temptejar. L’experiència és un tempteig: s’esforça en respondre a la demanda (en la nostra societat, del mercat) a les necessitats (cadascú pot seguir el ritme lliurement, segons la seva disponibilitat de temps, segons les seves capacitats...); als estils d’aprenentatge i la gestió del temps (l’estudiant “pot escollir”, pot estudiar en qualsevol lloc a qualsevulla hora, com vol i quan vol). El més important és que s’hi esforça, sense reeixir-hi.
Als anys 70, un sector de la literatura pedagògica – naturalment, bandejada pels defensors de la cienti fi citat de la Pedagogia- es va ocupar de la descripció de l’experiència en educació. D’aquests autors de referència, Mannoni i Boltanski són els més suggerents en ser els més crítics del seu temps: per aquest motiu la seva obra es de fi neix com a “anti- pedagogia”.
Maud Mannoni Dels supòsits que desenvolupen aquests dos autors n’hi hauria almenys quatre d’interès per de fi nir la dimensió de l’impossible: 1-la teoria com a màscara per a encobrir la veritat de l’experiència; 2-el paper dels ideals de l’educació (la lectura de Rousseau des de Mannoni); 3-la funció de la transmissió de l’experiència en els processos educatius; 4-l’orientació al rendiment i l’e fi càcia instaurat pel discurs mèdic a principis del segle XVIII.
1-La teoria encobridora Mannoni col.loca a l’horitzó del discurs pedagògic la qüestió de la garantia. La Pedagogia té una funció legitimadora de l’activitat. El cas més paradigmàtic que il.lustra aquesta actitud davant del saber és Itard, qui, en ocupar-se de demostrar la seva teoria d’adquisició del llenguatge, substitueix l’experiència de l’infant de l’Aveyron, conillet d’índies al servei de la vanitat del cientí fi c i la seva disciplina.
Itard Itard no entén que té un infant al davant, un infant que proposa interrogants a la teoria, és a dir, que en certa manera la invalida, l’obstrueix. Pel discurs de la
l’administració) a qui està reservat el saber clínic, és a dir el domini de la veritat. El saber (...) es distribueix entre un conjunt de tècnics i aviat es planteja el problema de la comunicació d’aquest saber. (...) S’elaboren teories filosòfiques, pedagògiques i mèdiques que provoquen al seu torn múltiples tècniques de reeducació. S’enfronten una pràctica (feta de bon sentit popular i de tradició) i una teoria d’aspiracions científiques sempre més o menys impregnada de la ideologia de l’època. Funciona així un doble saber (...)” (op.cit.,p.137)
Quan parlem de l’ensenyar actualment ens orientem a l’e fi càcia, que consisteix en desallotjar l’experiència entesa com un obstacle. Aquest és el camí que assenyala l’anti-pedagogia.
L’experiència de Bonneuil-sur-Marne, , institució “esclatada” en tant que oberta a l’entorn, que qüestiona el discurs pedagògic i psiquiàtric establert, consisteix sobretot en les preguntes que fa circular més que no pas en les tècniques que s’hi apliquen. Fent-ho així, s’arriba a desplegar el que mai no s’acaba d’entendre de l’educació com a fenomen, on la funció de l’educador, tant com la de l’educand i la de l’entorn, són formes d’encobrir o de qüestionar els supòsits que actuen en la situació particular de
cadascú. El nen “escanya-velletes” és una funció d’una Psiquiatria de classi fi cació. L’educador que pregunta si el nen “està boig” és una funció d’una Pedagogia igualment taxonòmica, causal, lineal. La condició per a l’existència d’un saber pedagògic que no encobreixi la veritat de l’experiència està en que aquest saber se situï “com l’efecte d’un ensenyament”(op.cit.,p.142), és a dir, del capgirament en el projecte d’ensenyar, que sigui d’alguna manera l’educand qui ocupi el lloc d’educador. La teoria pedagògica ha d’abstenir-se d’ocupar la funció d’autoritat, perquè l’educand no acabi “constituint (com en el cas d’Itard) una pantalla on projectar un saber teòric. (...) La paradoxa del saber teòric resideix en la manera en que s’utilitzi, (...) per a encobrir la veritat d’una experiència, o bé com a instrument per a una recerca en què l’educador mateix està també implicat ” (op.cit.,pp 142-143).
2-El pes dels ideals educatius: l’infant-obstacle
S’han fet poques lectures intel.ligents de l’ Emili de Rousseau. Sense cap dubte, la de Mannoni és una de les més assenyades. Mannoni diu que la importància de Rousseau no és tant la d’haver mostrat una “educació ideal” –com s’ha d’educar perquè “funcioni”- sinó la d’haver
El bon professor és qui considera la possibilitat de l’inesperat: a vegades, el que voldríem explicar és, en certa mesura i per a qui ens escolta, inexplicable.
