¡Descarga Bloc 2: Processament del llenguatge y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
T-3: COMUNICACIÓ I EL LLENGAUTGE EN CONTEXT
2. Cooperació i funcions del llenguatge: Actes de la parla: La teoria dels actes de la parla va ser desenvolupada en els anys 30 per Austin y va ser estesa i contemplada per Searle. El llibre de Austin anomenat How to do things with words recull els escrits en què proposa que amb les paraules no sols representem, informem i descrivim coses, sinó que també actuem, fem accions. Austin distingeix entre enunciats de tipus constatatius , que poden estar sotmesos a criteris de certesa o falsedat, com per exemple, “El cotxe és groc”, i actes de tipus realitzatius o performatiu , aquests no poden ser declarats certs o falsos sinó apropiats/pertinents o no, com ara “Et prometo que em portaré bé”. Trets dels actes de parla: Els actes de la parla són específics dels signes/llenguatge i es componen de 3 nivells, tot i que es donen simultàniament: 1. El que fem en el fet de dir alguna cosa (dir) acte locutiu 2. El que fem en dir-la (pretendre) acte il·locutiu 3. El que fem pel fet de dir-la (aconseguir) acte perlocutiu Dimensions: L’ acte locutiu té un significat i consisteix en el que es diu com per exemple, “Fes el favor de callar”. L’ acte il·locutiu consisteix en la intenció del parlant o el que pretén. La il·locució és l’acció feta en parlar o la força que es posa en un acte lingüístic, per exemple “Vol que l’interlocutor calli”. Per últim, l’ acte perlocutiu consisteix en l’efecte aconseguit en l’oient per part del parlant. En aquest unt hi ha unes conseqüències, s’aconsegueixen uns efectes, per exemple “L’interlocutor en fa cas i calla”. Els tres actes de parla es donen de manera simultània: diem una cosa d’una determinada manera per a produir uns determinats efectes. Sabíeu que el nens abans de començar a parlar ja participen dels actes de parla? Bates (1976) proposa que en l’adquisició del llenguatge els nens ja estan fent actes de parla (proactes): 1. Perlocutiu: Volen que la mare els doni una joguina o la mare interpreta que la volen. 2. Il·locutiu: Empren gestos o protoparaules amb la intenció de produir aquest efecte. 3. Locutiu: Utilitzaran el llenguatge per a demanar la joguina. Tipus d’actes il·locutius: Searle va classificar els actes il·locutius en 5 tipus: 1) Representatius o assertius: El parlant declara com són les coses, descriu estats o esdeveniments. Per exemple, conclou, resumeix. 2) Directius: El parlant intenta aconseguir que l’interlocutor faci quelcom. Per exemple, preguntes, requeriments... 3) Comissius o de compromís: El parlant es compromet a fer una acció futura (oferir- se, prometre, amenaçar...) 4) Expressius: El parlant expressa un estat psicològic propi. Per exemple, agrair disculpar. 5) Declaratius o performatius: El parlant produeix canvis mitjançant les seves declaracions. Per exemple, declarar la guerra, casar-se o acomiadar a algú.
L’acte il·locutiu és molt evident quan s’utilitzen verbs realitzatius com els vistos en els exemples anteriors (ordenar, prometre, advertir), però sovint s’utilitzen actes de parla indirectes. Tenen la mateixa intenció però que demanen un esforç cognitiu suplementari per part de l’oient requereixen fer inferències per a extreure el sentit de la intenció comunicativa. En la conversa és habitual fer actes indirectes que responen a normes de cortesia. L’ efecte perlocutiu és que l’interlocutor faci una acció (dir l’hora o tancar la porta) i no que respongui si és capaç o no de dir l’hora o de tancar la porta. Condicions felicitat: Searle proposa les condicions de felicitat o de reeiximent per a l’adequació dels actes il·locutius, es donen condicions perquè funcioni, veure si és adient o no (feliç o no). Contingut proposicional: El contingut ha d’estar en consonància amb la intenció. En el cas de prometre o amenaçar amb alguna cosa, l’enunciat parla d’un esdeveniment de futur. EX: Et prometo que faré... Condicions preparatòries: EX: Prometo que deixaré de fumar. En l’acte de prometre (“Prometo que deixaré de fumar”)es donarien dues condicions: o El fet en sí no s’esdevindrà per si sol o L’acció té efecte beneficiós En canvi, en l ’acte d’avisar (“Vés en compte amb en Pep”) es dues condicions preparatòries serien: o Que el receptor no té una informació o Que l’emissor sí que la té i sap que no tindrà efectes beneficiosos. Condicions de sinceritat: En el cas de la promesa, l’emissor té la intenció de portar a terme l’acció i en el cas de l’avís, l’emissor creu que ocorrerà el fet i que tindrà efectes perjudicials. Condició essencial: És l’objecte de l’acte il·locutiu, allò que volem aconseguir. El canvi en l’estat de les coses, el prometre obliga a fer-ho. En resum, la teoria dels actes de parla no ens aporta coneixement cognitiu de com representar la informació i la processem. Ara bé, ens fa adonar que amb les paraules estem efectuant accions i que és necessari tenir en consideracions una sèrie de condicions per tal de dur a terme aquestes accions de manera “feliç”. Comunicació i cooperació: Per a què no hi hagi ruptures comunicatives s’ha de tenir en compte una sèrie d’aspectes verbals i no verbals. En parlar del llenguatge, en el seu ús, ens hem de referir a un dels contextos universals i més clars per a estudiar-lo: la situació de conversa. En una conversa cadascun dels que hi intervenen tenen diferents moments per a fer les seves contribucions ( torns de parla). Els interlocutors capten les senyals verbals o no verbals que indiquen el començament, manteniment o la finalització d’un torn de parla i així poden anticipar la seva conducta verbal. En el manteniment de la conversa , la persona que escolta insereix petits comentaris (ja!, ah!, si?) com a mostra del seu interès i comprensió dels enunciats.
La rellevància vindrà donada per característiques del missatge i de la relació amb els supòsits o context cognitiu previ dels interlocutors, és a dir, el que ja saben, creuen o pensen del tema. El que aporta de nou la informació serà el que es considerarà rellevant, i es considerarà irrellevant el que s’ignorarà perquè no aporta cap novetat i allò que no es pugui relacionar amb els coneixements previs. Com més gran siguin els efectes cognitius provocats i com més petit sigui l’esforç en el processament de la informació, més gran serà la rellevància o pertinença. Es tracta de maximitzar la rellevància amb el mínim cost cognitiu possible. Principis cognitiu i comunicatiu: Aquesta teoria consta de dos principis: 1) Principi Comunicatiu: “Cada acte de comunicació ostensiu comporta una presumpció de la seva rellevància òptima pròpia” 2) Principi Cognitiu : “El coneixement humà tendeix a la maximització de la rellevància” La comunicació es ostentiva i inferencial , on l’emissor faria el missatge el més ostentiu/clar possible i el receptor donarà per fet que és rellevant i interpretarà i inferirà el missatge. Un dels aspectes essencials de la teoria és que la comunicació lingüística consisteix menys en “un dir” i més en “un donar a entendre”.
3. Referir i adoptar perspectives: La comunicació en general i la referencial en particular implica tenir en compte el context i saber adoptar perspectives diferents i saber explicar bé els referents. El discurs s’ancora o s’aferra en referents personals, d’espai i de temps. A l’hora d’establir un intercanvi comunicatiu ens hem de referir a algunes persones, algun espai o algun moment per tal de situar a l’oient. Quan parlem utilitzem paraules tant de noms o objectes com de termes deíctics (allò, ara, ells, això, demà, aquí, tu). Podem utilitzar referents plens o absoluts (noms de les persones, nom dels llocs, dates concretes). O també podem utilitzar paraules que prenen sentit en un context determinat, com pronoms personals (jo, tu ell...), possessius (el meu, el seu), pronoms demostratius (aquest, aquell, això, allò), adverbis de temps i de lloc (ahir, ara, després, aquí, allà) la dixi La dixi (termes deíctics): El conjunt de termes que funcionen d’aquesta manera s’anomenen díctics (o dixis) Dixi és una paraula grega que vol dir “mostrar” o “indicar” El 1934 el psicòleg alemany Karl Bühler va anomenar dixis als termes d’aquest tipus Si la referencia està en el context, parlarem de termes díctics, però si la referència està en els enunciats lingüístics, parlament d’ anàfora (també s’inclouen com a dixi textual o del discurs). Per exemple: Això és de color negre (terme díctic) o Mira el gat i la gata, ella és de color fosc (anàfora). Existeix 3 tipus de dixis:
1) Dixi de persona: La majoria de llengües tenen sistemes pronominals, especialment, per referir-se a les persones implicades en la conversa. Exemple d’adquisició del llenguatge sobre la reversibilitat pronominal: Nen: Mi no vull Pare: Si parles tu, has de dir “jo” i jo seré “tu”; si parlo jo, també diré “jo” i tu seràs “tu”. Nen: Ah! Tu no vull En català, les dixis de persones són els pronoms personals (ells, vosaltres..), els possessius (meu, seu, seva...), i la marca de persona de la flexió verbal (ballem, salten). Exemples translinguistics: En català hi ha vostè, vos, senyor, senyora, doctor, etc. En euskera hi ha 9 maneres diferents de dirigir-se a algú, segons si és conegut, familiar, més gran, etc. En japonès encara n’hi ha més, i en tai n’hi ha 25. D’aquest tipus de termes també en diem dixi social. 2) Dixi de lloc: Les llengües també sovint segmenten l’espai i el temps de manera diferent. En espanyol el aquí és més curt que en altres llengües i hi ha termes intermitjos (aquí, ahí, allí, allà). En castellà i en anglès: Aquí = muy cerca (here) Ahí = un poco más lejos (right there, near the speaker) Allí = bastante más lejos (there) Allá = mucho más lejos (way over there) Generalment el parlant i l’interlocutor se situen en l’ aquí com a punt de partida, tot i que això pot variar segons el context de la conversa. En català el sistema de dixi d’espai o lloc està compost bàsicament per demostratius i alguns a dverbis de lloc. GRAU DE PROXIMITAT
DEMOSTRATIUS ADVERBIS DE LLOC
Immediat Aquest Aquests Aquesta Aquestes Això Aquí Llunyà Aquell Aquells Aquella Aquelles Allò Allà Allí Les funcions de la dixi de lloc, segons Fillmore , són:
1. Identificar: La dixi de lloc ens pot servir per a donar informació per identificar el referent a partir de la seva situació en l’espai (“Mira el cotxe que està aparcat davant de la botiga”). 2. Informar: A partir de l’expressió de la dixi es pot informar sobre la ubicació i la localització d’un objecte (“Està sota la taula”). 3. Reconèixer: Es pot incorporar informació important per a comprendre el missatge.
La comunicació referencial fa referència a quan els interlocutors intercanvien informació, realitzant actes de referència. Un orador es refereix a entitats (persones i coses) i la seva ubicació o accions que fan. Cal descriure-ho amb claredat per tal que l’oient pugui identificar-los, saber la seva ubicació i el què fan. L’experiment anterior seria un exemple. Generalment els termes direccionals impliquen un punt de vista egocèntric o relatiu. Ara bé, algunes llengües no utilitzen marc egocèntrics sinó marcs halocèntrics o absoluts. Levinson et al van fer un seguit d’experiments amb llengües egocèntriques ( referents relatius ) i llengües halocèntriques ( referents absoluts). Els parlants d’holandés (llengua egocèntrica) escollien els referents relatius , en canvi, els parlants maya (llengua halocèntrica) escollien referents absoluts. Les llengües també poden imposat cert biaix en quant a la perspectiva. 3) Dixi de temps: El moment en què es produeix la parla és el centre de referència i, en general, serà el temps present, l’ ara. El significat dels termes variarà segons si parlem de coses que passen, passaran o han passat en relació amb el centre de dixi. S’utilitzen termes com adverbis (ahir, demà, etc.), flexions verbals i auxiliars, locucions adverbials (d’aleshores ençà, etc.), preposicions i locucions prepositives (des de, fins a, etc.), locucions nominals (aquest any, etc). Podem distingir dos tipus de referències: a. Absoluta o primària: el parlants comparteixen el moment de parla “Després anirem al cine” b. Relativa: Es parla d’un fet que ocorre emmarcat en un altre moment “ Quan va venir ja havíem acabat de sopar” BLOC II: T-4: CARACTERÍSTIQUES COGNITIVES DEL LLENGUATGE
1. El parlant com a processador d’informació: La natura del coneixement lingüístic: Les disciplines que estudien el llenguatge són: Lingüística: Intenta descriure l’estructura de la llengua, incloent la seva gramàtica, el sistema de sons i el vocabulari. Psicolingüística: Tracta de descobrir els processos psicològics mitjançant els quals els humans adquireixen i utilitzen el llenguatge (comprensió i producció). Intel·ligència artificial Neurociència cognitiva L’àmbit de la psicolingüística engloba la comprensió, producció, adquisició (primeres i segones llengües), bilingüisme i neuropsicologia. Les tres primeres son las que fan referència a la psicolingüística. No tothom està d’acord sobre què és el llenguatge i com s’aprèn. Els marcs teòrics predominants en psicolingüística o en la psicologia del llenguatge són bàsicament dos: 1) Formalisme: Defensen l’innatisme i el generativisme. El punt de vista formalista és el que va assumir i estendre Chomsky. El llenguatge és sobretot, un sistema formal: “ Un llenguatge és un conjunt finit o infinit d’oracions, cadascuna d’aquestes de longitud finita o construïda a partir d’un conjunt finit d’elements”.
El formalisme que estructura, organitza i caracteritza el llenguatge és la sintaxi. L’estructura semàntica o la seva manca, determina si un sistema de comunicació és un llenguatge o no ho és. El llenguatge és una capacitat específicament humana. La sintaxi és innata, hi ha un dispositiu d’adquisició del llenguatge (DAL) , gramàtica universal. Possibilita que en poc temps, el nen comenci a parlar, facilitar l’aprenentatge de la gramàtica de cada llengua. El llenguatge no és un sistema de comunicació, sinó un altre tipus de capacitat diferent. Bickerton proposa que el llenguatge és un sistema de representació secundari que permet l’abstracció de l’entorn i la creació de models mentals més elaborats que els d’altres espècies (que tindrien un sistema de representació primari que permetria un protollenguatge). 2) Funcionalisme: Fan referència als constructivistes, emergentista, sòcio-pragmàtics, interaccionista i a l’ús. La perspectiva cognitivo funcionalista emfatitza la funció del llenguatge com el seu aspecte principal. En la base d’aquesta concepció rau la idea de la interacció de l’ésser humà, entesa en dos vessants: amb l’entorn cultura i entre les diferents capacitats cognitives. En el funcionalisme la base és el significat , entès no com un element estable, sinó general dinàmicament en l’ús del llenguatge. L’estructura regular del llenguatge, és a dir, la sintaxi , emergeix del mateix discurs (Givón & Verschueren). El desenvolupament de la tecnologia en la cultura humana està relacionat amb la capacitat més gran de representació simbòlica dels humans (Tomasello). Llenguatge, cognició i cultura interaccionen per aconseguir l’extraordinari desenvolupament humà. Arguments del formalisme: Pobresa d’estímul Període sensible No fan errors a l’atzar Gramàtica universal Arguments del funcionalisme: Importància de l’imput Es generen les regles extraient regularitats i probabilitats Eina del pensament, relació amb altres processos S’ha de demostrar relació genètica amb la gramàtica
2. Els components del llenguatge: una llengua és un sistema estructurat que podem descomposar en una sèrie de parts o subsistemes: 1) Fonologia: L’estudi dels elements fònics, tenint en compte el seu valor distintiu i funcional. La fonètica contempla l’anàlisi del perfil acústic i fisiològic dels sons, la fonologia s’encarrega d’interpretar la manera en la qual els sons sorgeixen a nivell abstracte o mental. 2) Lèxic: És el vocabulari d’una llengua. Poc imput, poc llenguatge dirigit als nens
T-5: COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE
Un mecanisme que s’empra per separar les paraules és l’estadística , on el cervell és el detector de probabilitats de que sorgeixin les paraules. Les paraules son agrupacions de sons amb una alta probabilitat de que sorgeixin juntes. La tasca de Tones consisteix en escolar una cançó amb sons durant 7 minuts (adaptat) i després posen dos tons, on s’han d’escollir quin s’ha escoltat prèviament en la cançó. Aquesta tasca és un experiment per tal d’exemplificar com els nens identifiquen sons i paraules. El cervell necessita escoltar per poder articular, per tant, es dona articulació y feedback auditiu , hi ha una sincronització dels sentits i això passa per automatització. També es coneix l’ efecte de a la punta de la llengua , on hi ha conceptes guardats a la memòria, organitzats en forma de barris o categories semàntiques on es troben totes les paraules se es refereixen als animals, per exemple. S’organitzen els conceptes per a quan les necessitem, per trobar-les d’una forma més ràpida a partir d’aquests barris semàntics. L’ efecte McGurk es un fenomen perceptiu que demostra una interacció entre l’audició y la visió en la percepció de la parla. La il·lusió es produeix quan el component auditiu d’un so està emparellat amb el component visual d’altra so, donant lloc a la percepció d’un tercer so. La informació visual que una persona rep de veure una persona que parla, modifica la forma en que s’escolta el so. Quan aprens uns nova llengua, es mira més la boa, però quan es parla en la nostra llengua, es mira més als ulls.
1. Reconeixement de les paraules: Per trobar les paraules, fem ús del lèxic mental , que es considera un diccionari mental, fa referència al coneixement internalitzat que tenim de les paraules (forma i significat), paraules emmagatzemades en la nostra memòria. D’altra banda, l’ entrada lèxica és la representació d’una paraula en el lèxic mental. L’ accés al lèxic és el procés d’accedir a les propietats d’una paraula i el seu significat. En el nostre lèxic mental hem de tenir informació emmagatzemada sobre la fonologia de les paraules (com sonen o com es pronuncien) i sobre la grafia de les paraules (com es llegeixen i com s'escriuen), a més, és clar, de saber què vol dir, què significa, una paraula. Els conceptes es poden definir com a base d’un conjunt de primitius o de característiques o com representacions mentals que posseeixen prioritats semàntiques. Tots els exemplars concrets formaran el concepte. Com formem els conceptes? Els conceptes com definició d’atributs: “Per abstracció d’elements comuns” Els primers estudis sobre l’adquisició de conceptes (Hull): És l’abstracció de múltiples característiques compartides pels membres d’una classe i que, a més, les diferencien de les altres categories. Els conceptes com prototipus: Estan basats en els estudis de Eleanor Rosch: Es basa en l’organització d’un concepte a una categoria per la comparació amb un prototipus. El millor exemple de categoria, de la categoria, tenim un prototipus i d’aquí, s’abstreu. Formem categories supraordinades ( aliment) , categories de nivell bàsic ( fruita) y categories subordinades ( plàtan).
Es pot mesurar per temps de reacció: Models d’accés al lèxic: Què intenten explicar els models d’accés al lèxic? El vocabulari (al voltant de 75.000) i hi accedim ràpidament; comprensió 200msg i la producció de dues o tres paraules per segon (500-300msg/paraula). Reconeixement auditiu de paraules: Pel que fa al reconeixement auditiu hi ha dos models, el model TRACE i el model de cohort: Model de cohort (Marslen – Wilson): És un model de reconeixement auditiu. Proposa d’accés directe, és a dir, que l’accés al lèxic es duu a terme directament a partir dels trets acústico-fonétics del senyal d’entrada. Funciona en tres fases:
1. Sobre la base de les propietats acustico fonètiques de l'emissió s'estableix un seguit de candidats possibles, cosa que rep el nom de cohort inicial. En aquest primer moment, la cohort inicial està formada per totes les paraules que són compatibles amb l'anàlisi que s'ha dut a terme del segment d'emissió verbal. 2. S'han d'anar descartant candidats, perquè la cohort inicial pot ser molt nombrosa. En aquest segon estadi, a diferència del primer, es tenen en compte dues fonts d'informació possibles que permeten d'anar eliminant candidats: d'una banda, la informació de context que prové de la frase i, de l'altra, l'anàlisi successiva acustico fonètica de la paraula en qüestió permeten d'anar descartant paraules de la cohort fins que al final, tard o d'hora, només queda un candidat. 3. Quan només queda un candidat, la paraula s'integra en l'oració que se sent en aquell moment. Tasca de gating o obertura successiva Reconeixement de paraules i lectura (visual): Model doble ruta:
És un model que proposa dos camins o rutes cerebrals en la lectura en veu alta: la ruta lèxica o directa i la ruta de conversió grafema-fonema (fonològica o indirecta). 1) Ruta lèxica, visual o lèxica: S’utilitza per paraules conegudes. 2) Ruta fonètica o indirecta: S’utilitza per les paraules desconegudes o escrites malament. CONCLUSIONS CAS 1: Quan llegeixen en la seva primera llengua (L1) ho fa la ruta lèxica, però quan llegeix en la seva segona llengua (L2), ho fa amb la fonològica. LECTURA: El model de doble ruta: model de doble ruta en cascada (Coltheart, Rastle, Perry, Langdon i Ziegler, 2001) El model es compon de tres rutes: una ruta lexicosemàntica, una ruta lexico no semàntica i una ruta de conversió grafema-fonema. Les capes poden interactuar entre si de dues maneres: de manera inhibitòria o bé de manera excitatòria. A més, les unitats que formen cada capa es poden inhibir mútuament per inhibició lateral, de manera que quan una unitat rep activació tendeix a inhibir la resta d'unitats amb què és connectada.
- La ruta lexico semàntica és la ruta que progressa pel lèxic d'entrada ortogràfic al sistema semàntic, al lèxic de sortida fonològic. Aquesta ruta ens permet de llegir i comprendre tota mena de paraules.
- La ruta lexico no semàntica és una ruta en què la lectura progressa pel lèxic d'entrada ortogràfic i continua fins al lèxic de sortida fonològic. Aquesta ruta permet d'explicar la "lectura sense significat", en què el pacient és capaç de llegir paraules però no és capaç de comprendre'n el significat.
- La ruta de conversiógrafema-fonema és la ruta que ens permet d'associar un fonema a cada grafema. És la ruta que ens permet de llegir qualsevol seqüència de caràcters, tant si són paraules com si no. Concepte dislèxia:
2. Comprensió d’oracions: Com entenem les frases? El processament sintàctic (parsing) s’entén el conjunt de procediments de còmputs responsables de la construcció de la representació sintàctica de l’enunciat en el processos de comprensió. EX: “la nena beu aigua”, “l’assassí va colpejar l’home amb un pal” certa ambigüitat Components de processament per a l’atribució d’un significat: 1. Segmentació: de la cadena d’entrada en unitats estructurals, com ara sintagmes i clàusules. “ < > 2. Assignació: de papers estructurals o sintàctics als constituents lingüístics segmentals [<La nena (SN)><<beu (V)> <aigua (SN) > (SV) > (O)] 3. Establiment de dependències: o relacions entre els constituents segmentats i etiquetats. Implica la construcció d’una estructura jeràrquica (l’arbre sintàctic). 4. Buscar la correspondència entre els papers sintàctics (SN, SV, Subj, etc...) i els papers temàtics (agents, pacient, tema, instruments...) Els papers temàtics apel·len a un coneixement més semàntic. a. La nena (es subjecte i a l’hora es agent) // beu // aigua (Objecte Directe i a l’hora és tema) b. L’assassí (Subjecte i Agent) // va colpejar // l’home (Objecte Indirecte i pacient [el que pateix l’acció]) // amb un pal (Circumstancial i Instrument) 3. Comprensió del discurs: 1) Processos bottom-up: Descobrir el significat de les paraules, l’estructura de l’oració i finalment esborrar el significat global. 2) Processos top-down: 1. El context discursiu crea expectatives en relació al contingut del discurs 2. Quan es comença a processar un fragment de discurs es recorre a l’experiència per fet d’haver processar anteriorment altres fragments de discursos similars. 3. També es recorre a l’experiència que es tingui de com son les coses del món. Incrementalitat vs. Autonomia vs interacció: Els components de processament no treballen l'un després de l'altre. Ben al contrari, es duu a terme un processament en paral.lel incremental , on tot i que tots els components treballen en paral.lel, ho fan sobre diferents fragments i trossos. És una organització del processament "roofing tile" (com les teules d’una teulada). Autonomia o modular: Els processos mentals modulars només tenen accés a un tipus particular d’informació i operen sense rebre cap influencia ni dels sistemes centrals ni dels restants mòduls. Es tracta de processos autònoms i obligatoris. NOMÉS ES BASA EN LA INFORMACIÓ SINTÀCTICA L’enfocament interactiu afirma que les propietats generals d’activació parcial i satisfacció de construccions guien els processos de comprensió en tots els nivells de representació. ENS BASEM TAMBÉ EN LA SEMÀNTICA Per exemple: L’assassí va colpejar l’home amb un pal des d’aquest enfocament, per l’experiència, considerem que l’assassí va agafar un pal i va enganxar a l’home. Com entenem les frases connectades?
Els lectors i els oients construïm un model mental o un model de discurs. Donem compte de quines entitats, individus, esdeveniments, objectes... presents explícitament o implícitament en els enunciats lingüístics. **Quines teories tenim?
- Teoria macroestructura** : De Kinstch i Van Dijk (1978) proposa que s’estableixen dos nivells de representació: La microestructura és una xarxa de proposicions connectades. La macroestructura fa referencia a l’organització de significats que representen els aspectes essencials d’un discurs. El nucli de la macroestructura és el tema que es pot identificar amb proposició que ocupa el lloc més elevat en la microestructura. Comprenem a l’elaborar la macroestructura a partir de la microestructura. Les dues etapes s’anomenen de construcció i d’integració:
1. Fase de construcció: Primer té lloc la traducció del text a proposicions. En segon lloc la incorporació de proposicions que provenen del coneixement previ. Per últim, ponderació per a l’associació entre les proposicions de 1 i de 2. 2. Fase d’integració: Processos cíclics de tipus connexionista. Permeten que nomes romanguin en la representació del text les proposicions de major activació. Activitat: Si tens la macroestructura es facilita la comprensió del fragment. Sense la guia del títol del tema es difícil organitzar les idees del discurs. 2) La teoria d’esquemes: Un esquema es una forma de representació del coneixement organitzada en memòria d’una manera fixa com una unitat complexa d’un coneixement estereotipat. Propietats dels esquemes:
- Un esquema pot tenir unitats més senzilles.
- NO és isomòrfic amb la realitat.
- Intervé la memòria semàntica Per exemple l’esquema de restaurant. Tothom té un esquema sobre que es un restaurant, que hi ha, que es fa, etc... Tenim elements fixos, com les cadires, taules, menjar i també elements variables com la forma de les taules, de les cadires, etc... Tipus d’esquemes: Por haver-hi molts tipus de esquemes que s’han proposat: Situacionals: activitats rutinàries De domini: Per exemple en un informe científic esperem que hi hagi una introducció, mètode, discussió... Socials: de categories de grups socials De creences **D’autoconcepte
- Els models mentals o models de situació:** Quan escoltem una frase construïm un model mental o també anomenats escenaris. És una construcció episòdica
coordinació altament qualificada d’un nombre immens de procesos. La seqüencia de passos que fem alhora de produir una frase o text és:
- Seleccionar els conceptes i idees que es vol expressar (sistema conceptual o semàntic)
- Determinar quina és la situació comunicativa es troba en relació amb l’interlocutor per evitar tant redundàncies com ambigüitats.
- Decidir quines paraules i registre s’han d’utilitzar per comunicar la idea.
- Organitzar aquestes paraules en organitzacions que compleixin les regles gramaticals de la llengua que s’està parlant i que així puguin ser desxifrades per l’interlocutor.
- Recuperar les propietats fonològiques de les paraules que es produiran.
- Traduir aquestes representacions fonològiques en programes motors que puguin ser produïts per òrgans articulatoris. Conceptualització: És la fase cognitiva en la qual es planifica o conceptua la informació que va a l’integrar el missatge. Comença amb la concepció d’una intenció il·locutiva, el parlant decideix expressar mitjançant el llenguatge. Intenció comunicatiu Macroplanning Intenció comunicativa (què vull dir) Seqüencia de subobjectius (amb quin objectiu o quins) Selecció de la informació (què incloure o què no dir) Contingut dels actes de la parla (com ho dic, consells, ordre...) Linealització (què dir primer i desprès) Missatge preverbal Microplanning: La microplanificació implica l’assignació d’un estatus d’accessibilitat als referents d’una proposició, on si aquest es alt, es podrà fer referència reduïda o anafòrica. Està relacionada amb el fet d’assignar una importància al referent. Donar-li el format adequat al missatge preverbal (marcar els referents com a nous o coneguts, marcar el tema o tòpic principal) Donar forma proposicional al missatge Perspectiva (figura-fons) L’output final de la preparació conceptual d’un parlant s’anomena tècnicament missatge , o en els casos d’informació linealitzada, una sèrie de missatges. Formulació lingüística: La informació a transmetre en el missatge és traduïda en una seqüència organitzada de paraules. La selecció lèxica: El parlant ha d’escollir entre totes les paraules del lèxic mental les que corresponen a la seva intenció comunicativa. EX: El gat persegueix el gos és diferent a El gos persegueix al gat. Recuperació o codificació propietats gramaticals: La codificació gramatical agafa com a input un missatge i dóna com a output una estructura superficial, una organització jeràrquica de sintagmes. L’estructura superficial forma l’input per al procés de codificació fonològica.
El parlant necessita recuperar les propietats gramaticals de les paraules. Aquesta recuperació és fonamental perquè es pugui seguir les regles de la llengua amb el què estem produint. Serveix per: Determinat el tipus de relacions que una paraula pot establir amb les altres dins de l’oració Ordenar les paraules en l’oració Seleccionar altres paraules que depenen o concorden amb determinades propietats gramaticals d’altres paraules. Recuperació o codificació propietats fonològiques: Quan es bloqueja momentàniament la recuperació del lexema d’un lemma (elements lèxics encara inespecificats quant a forma fonológica), el parlant es troba en un estat de “tenir-ho a la punta de la llengua”. Aquesta etapa es denomina codificació fonològica , i es refereix a aquells processos pels quals recupera les propietats formals o fonològiques de les paraules. També es recuperen altres propietats com la seva estructura sil·làbica i el patró
accentual de la paraula ( /k/ /a/ /z/ /a/ ca-sa).
S’han d’acomodar al context fonològic en què apareixen, per exemple, port blau vs. port olímpic. Durant la reconstrucció és quan sorgeixen els denominats errors de parla fonològica : Intercanvis: És Kovin Kestner per És Kevin Kostner. Preservacions: La taula taixa per La taula baixa. Anticipacions: El vepre verd per El pebre verd. La seva anàlisi detallada ha permès de detectar certes regularitats. Per exemple, els intercanvis en paraules properes: La quantitat d’informació fonològica codificada en un moment donat de manera simultània és relativament petita (1 o dos paraules alhora). L’output d’aquesta fase d’omplir buits de la codificació fonològica, és una cadena d’especificacions sil·làbiques. En la codificació fonològica hi cooperen tres processos: es generen les estructures mètriques, la informació segmental es lletreja i s’introdueix en aquestes estructures; i la projecció de les cadenes fonològiques sil·labificaddes i especificades mètricament en programes articulatoris. Articulació: Es dóna curs al missatge a través de diferents vies d’expressió. Es parla d’un magatzem articulatori , que emmagatzema temporalment fragments successius de pla fonètic fins que s’executen ( parla interna). El temps que es necessita per a recuperar una unitat d’aquest magatzem depèn del nombre d’unitats que conté, per tant, és més eficaç que estigui buit. Producció dels sons: A partir de les unitats fonològiques de les paraules, es coordinen els diferents òrgans fonadors per a produir els sons del missatge que es vol comunicar. El programa articulatori l’executa el sistema motor format per 3 parts principals: el sistema respiratori, el sistema laringi, el sistema supralaringi o tracte vocal. Auto-monitorització i correccions (errors de la parla): Hi ha tres llocs d’autocontrol, en primer lloc, el parlant pot para atenció a la seva pròpia planificació del missatge (ej: Digues-me, mm que necessitaries salsa?). En segon lloc, el
