¡Descarga Processament del Llenguatge y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
BLOC 2. PROCESSAMENT DEL LLENGUATGE
2.1. PERCEPCIÓ DE LA PARLA
L'ona sonora que emetem quan estem parlant conté tant informació lingüística (tot el necessari perquè el nostre interlocutor comprengui el missatge que li volem fer arribar) com extralingüística (estat d'ànim, grup social, procedència, intencions comunicatives, etc). La percepció de la parla és un procés cognitiu que implica coneixement lingüístic (si no saps una llengua només la sentiràs, no l'entendràs) i que es fa en àrees especialitzades del cervell. L'audició és un procés fisiològic mentre que la percepció és un procés cognitiu.
Un cop hem sentit la frase "Tinc Fred" s'ha de decodificar, i això es fa segmentant la frase en síl·labes. Primer entenem el significat de les paraules aïlladament (accés al lèxic) un cop hem accedit al nostre lèxic mental i tenim el significat de les paraules aïllades passem a la següent fase. Anàlisi sintàctica (subjecte, verb, etc) i la interpretació semàntica (hem d'entendre el significat global de la frase) no se sap que va primer si la interpretació semàntica o l'anàlisi sintàctica, en aquest punt no tenim un magatzem, en els punts anteriors tenim magatzems on guardem el significat de les paraules o les síl·labes. En aquesta fase on no hi ha magatzem només tenim les regles del llenguatge (per fer una interpretació semàntica i un anàlisi sintàctic). Llavors es fa la interpretació pragmàtica, on s'ha de tenir en compte altres coses a part del significat literal de la frase, en l'exemple pot ser simple informació o pot voler dir que tanquem la finestra. En la última frase s'ha d'integrar en el discurs. A l`hora de produir llenguatge tot aquest procés es fa a l'inversa, primer tenim la idea del que volem dir.
ÍNDEX:
- Estadis en la percepció de la parla
- El senyal de parla:
- El fonema com unitat
- Característiques de la parla: Variabilitat (absència d'invariància) i problema de la Linealitat (problema de la segmentació).
- Aspectes perceptius de baix nivell: categorització
- Aspectes perceptius prelèxics: segmentació
- Intermodalitat i percepció de la parla.
ESTADIS EN LA PERCEPCIÓ DE LA PARLA
Llenguatge
- estadi auditiu És fisiològica, no cognitiva. Anàlisi de l’entrada física. Proporciona els trets acústics del senyal.
- estadi fonètic És cognitiu, no és físic. Primera anàlisis lingüística. Identifica els trets distintius de la parla, a partir dels indicis obtinguts a la fase acústica.
- estadi fonològic És de comprensió del que estem sentint. Avaluació dels trets distintius mitjançant les regles fonològiques de cada llengua. Dins de la nostra llengua ens permet conèixer les síl·labes que estem sentint.
- estadi lèxic- sintàctic- semàntic És de comprensió del que estem sentint. Nivells superiors de processament del llenguatge.
EL SENYAL DE LA PARLA
El fonema com unitat
Definicions: No tota la informació lingüística que conté l'ona sonora té la mateixa importància. Hi ha diferències entre sons que fan canviar el significat de les paraules diferències fonològiques. I d'altres que no en fan canviar el significat diferències fonètiques.
A l'hora d'entendre un enunciat és més important distingir les diferències fonològiques que les fonètiques.
- Unitat mínima de so que serveix per distingir significats (fonema vs. al·lòfon) els al·lòfons són sons que es poden pronunciar de manera lleugerament diferents sense que variï el significat de la paraula (s'escriuen entre claudàtors). El fonema és un so que fa variar el significat d'una paraula en substituir-lo per un altre (s'escriu entre barres / /). "Dida" les dues "D" sonen diferents [d]; [] Les diferències són fonètiques, el fonema /d/ té dos al·lòfons [d] (oclusiu); [] (aproximant). BoTa, BoSSa, BoCa són fonemes (/t/; /s/; /c/), canvien els significat de les paraules.
- Conjunt de trets distintius que es donen simultàniament
Es poden descriure segons:
- segons l’articulació segons el punt i el mode d'articulació
- segons els trets distintius
La laringe, la faringe i la cavitat nassal són els que ens permeten parlar. Ens permeten fer dos tipus de sons: vocàlics (l'aire surt del tracte vocal sense cap tipus d'obstacle) i consonàntics (fem algun tipus d'obstacle al pas de l'aire, les dents, els llavis, etc).
El tracte vocal és un terme que generalment defineix la zona que va des de la laringe fins als llavis, és a dir, els òrgans anomenats supraglotaris. Comprèn les cavitats orla, nasal i faríngia. Qualsevol modificació del tracte vocal pot canviar la forma de produir el llenguatge.
Descripció segons el punt d'articulació (el punt d'articulació és on posem l'obstacle al pas de l'aire). El mode d'articulació és de quina manera obstaculitzem el pas de l'aire (oclusiva, fricativa, africada, nasal…) :
Distinció segons els trets distintius entre una T i una D:
Els trets distintius son trets binaris (el tenen o no el tenen) que ens permeten distingir fonemes depenent de si tenen el tret o no el tenen.
Llenguatge
Forma d'ona (part superior) i espectrograma (part inferior).
La forma d'ona representa com canvia l'energia sonora o la intensitat d'un enunciat al llarg del temps. Les parts on hi ha menys amplitud d'ona representen els sons sords, perquè no vibren.
L'espectrograma permet visualitzar en quines bandes freqüencials (eix vertical) hi ha energia sonora (representada mitjançant una escala de grisos, de manera que les zones amb més energia es veuen en un to més fosc), i combina aquesta informació amb el temps.
La segmentació no va per paraules sinó per sons.
Tant el fet que no hi hagi separacions entre les unitats lingüístiques que configuren el senyal sonor portador d'un missatge -el problema de la segmentació- com la superposició d'informació sobre més d'una unitat en un determinat punt del senyal -problema del a linealització- , constitueixen dos fenòmens que s'han d'explicar en el marc de les teories de la percepció de la parla.
Quan observem la forma d'ona i l'espectrograma de la síl·laba [da] veiem una primera zona amb energia sonora (correspon a la vibració de les cordes vocals mentre s'articula la [d], amb la llengua tocant la part posterior de les dents incisives. Després apareix l' explosió de la consonant moment en què l'aire surt dels llavis, a la tercera zona s'aprecien els moviments del formants que corresponen als del tracte vocal per passar de la configuració articulatòria de la [d] a la de la [a], i finalment es troben els formants corresponents a la vocal.
Quan observem la forma d'ona de la síl·laba [ta] la primera zona és inexistent, no hi ha energia sonora (perquè es cordes vocals no vibren). Aquesta energia sonora, anomenada barra de sonoritat, que s'observa a [d] i no a [t] constitueix un indici acústic, que juntament amb d'altres, fem servir en la percepció per a distingir les consonants sonores (les que es produeixen amb vibració de les cordes vocals) de les sordes (les cordes vocals no vibren).
La transició dels formants són un indici acústic que, en combinació amb altres indicis, ens permeten de recuperar en el senyal sonor informació sobre el lloc d'articulació de la consonant.
ASPECTES PERCEPTIUS DE BAIX NIVELL: CATEGORITZACIÓ
Saber una llengua vol dir: ser capaç de processar les diferències entre sons que són significatives, i agrupar en una única categoria -els fonemes- sons que s'articulen de manera diferent -els al·lòfons. Aquesta darrera capacitat està estretament relacionada amb el fenomen de la percepció categòrica.
- resolució de la variabilitat: (estadi fonètic)
- Els fonemes no es perceben individualment, sinó com a membres d’una categoria. Exemple: Consonants sordes/sonores. - La sonoritat d’una consonant no es percep com un continu.
Llenguatge
- Però: la sonoritat depèn d’una variable contínua: VOT (Voice Onset Time
- Temps d’Inici de la Veu). El temps que tardem a emetre una vocal després d'una consonant (el temps que estem emetent la consonant). L'oclusiu Ba té un VOT més llarg que l'oclusiu Pa, estem més temps dient la B que la P. Wood (1976)- Discriminability, response bias, and phoneme categories in discrimination of voice onset time. Journal of the Acoustical Society of America, 60(6), 1381–1389.
El fenomen de la percepció categòrica implica que en la nostra llengua distingim millor les diferències entre els sons que pertanyen a categories diferents - [b] i [d]- que no pas les que es donen entre els sons d'una mateixa categoria -[d] i []-. Percebem més fàcilment les diferències fonològiques que les fonètiques.
Els adults percebem categòricament els contrastos en el lloc d'articulació, en el mode d'articulació i en la sonoritat. Els estudis que es fan per observar la manera de percebre els sons d'una mateixa llengua s'anomenen intralingüístics.
La manera com categoritzem els sons depèn molt de la nostra primera llengua. Quan s'investiga aquest fenomen, se sol parlar d'estudis interlingüístics. (en català existeixen les vocals neutres i en castellà no, per això l'espai vocàlic està dividit en set categories en català i en cinc en castellà.)
El fet que quan aprenem una llengua sent adults tinguem un accent propi de la nostra llengua materna es pot explicar: interpretem els sons de les altres llengües segons el conjunt de categories fonològiques de la nostra primera llengua. Hi ha una mena de "filtre" perceptiu -el sistema fonològic- que ens fa interpretar els sons d'una llengua estrangera emprant les categories de la 1ª llengua.
La percepció de les categories fonològiques en l'edat adulta depèn de l'inventari de fonemes de la llengua i està condicionada per l'estructura fonològica de la primera llengua que hem adquirit.
Quan es produeix l’establiment de les categories fonètiques?
Nadons d'un mes eren capaços de discriminar diferències fonètiques d'una manera semblant a la dels adults, de manera que diferenciaven estímuls anàlegs a /pa/ i /ba/ i mostraven una millor discriminació entre aquestes dues síl·labes que entre diferents realitzacions fonètiques de la mateixa síl·laba.
El sistema perceptiu es configura al llarg dels primers vuit o deu mesos de vida.
Proves amb nadons:
Paradigma metodològic (succió no nutritiva).
- L’amplitud de succió varia amb l’atenció
- Permeten establir que els nadons discriminen tots els contrastos fonètics
Llenguatge
Se li posa un estímul a un nen que està dormint (Ba), es va habituant
estrés sons fonèticament diferents que s'apropen molt al representant prototípic d'una categoria fonològica. Els estudis amb infants i amb animals han portat a pensar que les fronteres perceptives entre categories fonològiques poden estar, en part, relacionades amb la capacitat de discriminació del sistema auditiu, no son innates. ASPECTES PERCCEPTIUS PRELÈXICS: SEGMENTACIÓ La segmentació implica detectar unitats lingüístiques en l'ona sonora. A més de la informació de tipus segmental -fonemes i al·lòfons- en el senyal sonor també trobem informació suprasegmental o prosòdica (accent, entonació, ritme) que contribueixen a la segmentació. Per segmentar també és útil la informació fonotàctica: informació sobre les possibles combinacions entre sons, tant a l'interior d'una paraula com entre paraules. Existeixen una sèrie d'unitats que els receptors identifiquem en el senyal sonor coma part del procés de la percepció. Les principals unitats de percepció de la parla que han estat proposades són: ■ Trets acusticofonètics: elements presents directament en el senyal sonor que el nostre sistema perceptiu aprendria a extreure i a processar a partir dels indicis acústics que caracteritzen les diferents classes de sons. La detecció d'aquests indicis acústics està estretament lligada a les capacitats del sistema auditiu. ■ Fonema: so capaç de contrastar significats entre mots. ■ Al·lòfons: que apareixen condicionats pel context, així es te en compte la influència del context fonètic i de la coarticulació que són inherents a la producció de sons. ■ Síl·laba: el paper de la síl·laba en la percepció podria variar segons la llengua i les seves característiques rítmiques. Però no tenim una resposta definitiva a la pregunta de quina és la unitat bàsica en la percepció de la parla. Resolució del problema de linealitat (estadi fonològic). Quins indicadors es fan servir en llengües sil·làbiques?
- (^) Experiment de Mehler, Dommergues, Frauenfelder, Seguí (1981)
- Buscar segments : PA PAL CV CVC
- En paraules de tipus: PALAIS PALMIER CV CVC
C= Consonant; V=Vocal.
Llenguatge
Resultat experiment:
- Resolució del problema de la linealitat (estadi fonològic). Quins indicadors es fan servir en llengües NO sil·làbiques? - Buscar segments: BA BAL CV CVC - En paraules de tipus: BALANCE BALCONY CV CVC
Resultat experiment:
Els anglesos no segmenten per síl·labes. Troben més ràpid les paraules que comencen per Consonant- Vocal que les que comencen per Consonant- Vocal- Consonant. INTERMODALITAT I PERCEPACIÓ DE LA PARLA L’efecte McGurk (percepció intermodal) : en la percepció de la parla emprem també indicis visuals que complementen els acústics, integrant informació procedent de diferents canals o modes, i d'aquí ve el nom de percepció intermodal. La informació visual és important en la percepció de la parla, tot i que hi ha diferències individuals. 2.2. RECONEIXEMENT DE PARAULES I ACCÉS AL LÈXIC
El lèxic mental
- Definició
- Informació associada
- Models d’accés al lèxic
- Variables que intervenen en l’accés al lèxic
- Models clàssics d’accés al lèxic
- Model de reconeixement visual de paraules: Model de Doble Ruta
- Models clàssics de lèxic bilingüe 1. El lèxic mental
El lèxic mental: és un component del llenguatge que anem adquirint tota la vida, cada vegada com més grans ens fem aprenem menys paraules.
- El magatzem de tot el nostre coneixement sobre les paraules (és el magatzem de paraules que coneixem).
Llenguatge
Les diferents categories lèxiques s'emmagatzemen a diferents parts del cervell. El nom s'activen unes àrees diferents del cervell que quan sentim verbs. QUATRE ESTADIS EN LA IDENTIFICACIÓ D'UNA PARAULA 1 contacte inicial amb el nostre lèxic (entrem al nostre magatzem de paraules). Moment en què la representació generada des de les entrades sensorials arriba al lèxic. Aquesta representació d'entrada es compara amb les entrades lèxiques.
2 l'activació: un cop hem rebut l'estímul sensorial, el nostre lèxic mental s'ha activat, llavors el que s'activa és tota una xarxa de paraules que poden ser la paraula que estem intentant reconèixer. 3 selecció lèxica: tenim moltes paraules que estan activades al nostre cervell, en aquesta etapa seleccionem el candidat que s'ajusta més a la paraula que estem llegint o sentint. Aquesta selecció implica el procés de desactivació o inhibició de les representacions de paraula menys adients.
4 reconeixement: és quan sabem sense cap tipus d'ambigüitat que la paraula que hem seleccionat és la que estem intentant reconèixer.
Reconeixement de paraules = accés al lèxic? (reconèixer paraules és igual que accedir al lèxic?). No, el reconeixement de paraules és l'últim pas de l'accés lèxic.
▲ Accés al lèxic: accés a la informació de les entrades lèxiques. ▲ Reconeixement de paraules: quan una paraula s’ha reconegut sense cap ambigüitat. És possible accedir a informació lèxica ABANS del reconeixement de paraules? Sí (primeres fases de l'accés al lèxic). Variables que intervenen en l’accés al lèxic Variables relacionades amb la freqüència:
- Freqüència: les paraules d'alta freqüència es reconeixen més ràpid. Sabem quines son les paraules més freqüents perquè es fan estudis de "no se que" s'agafen molts textos per saber quines paraules s'utilitzen més. La freqüència té efecte en les paraules contingut, no en les paraules funció.
- Familiaritat: el mateix que la freqüència però aplicada a un gremi, per exemple nosaltres coneixem més ràpid la paraula Campus Virtual.
- Edat d’adquisició: les paraules que hem après abans es reconeixen més ràpid, però és molt difícil de mesurar perquè no sabem quines son les paraules que hem après abans. L'efecte de l'edat d'adquisició sembla independent de l'efecte de la freqüència, però alguns investigadors atribueixen els efectes d'aquesta variable i de les anteriors a la variable freqüència acumulativa.
- Freqüència acumulativa: la suma de les altres tres variables. És la nostra experiència amb el llenguatge, jo estic en contacte amb les paraules més freqüents de la meva llengua, estic en contacte amb les paraules del meu gremi i estic en contacte amb les primeres paraules que he après.
Llenguatge
Variables relacionades amb el significat:
- Imaginabilitat: les paraules que són abstractes es reconeixen més difícilment que les que es poden representar mentalment.
- Facilitació semàntica: l'efecte de Priming, reconeixeré més ràpid la paraula metge si abans he sentit la paraula hospital, que si sento la paraula pernil i abans he sentit la paraula hospital. Perquè s'haurà activat la xarxa que té a veure amb la semàntica de les paraules.
- Lexicalitat: paraula versus no paraula. El temps que es triga a respondre positivament a una paraula és sempre més breu que el temps que es triga a respondre negativament a una no- paraula.
Variables relacionades amb la forma:
- Longitud: a igual freqüència de dues paraules, es reconeixerà més ràpid la que sigui més curta que la que sigui més llarga. Però per sobre d'això sempre guanya la freqüència, quan tenim una paraula més llarga d'alta freqüència i una altra més curta de baixa freqüència, reconeixerem abans la d'alta freqüència.
- Veïnatge: si tenim diverses paraules que només canvien en una lletra (són veïns d'una paraula tots aquells altres mots que comparteixen totes les lletres menys una) i un d'aquests veïns lèxics és d'alta freqüència, les altres paraules es reconeixeran més lentament. 2. Models d'accés al lèxic
MODELS CLÀSSICS O DE 1ª GENERACIÓ
Model de cerca serial (Ken Forster, 1976):
Model seqüencial centrat en la freqüència d'us. Les paraules s'ordenen de més freqüents a menys freqüents.
El nostre lèxic esta organitzat en fixes a dins de fitxers, i les paraules més freqüents estan mes endavant al fitxer i les menys freqüents estan més endarrere, per això aquestes costen més de trobar, perquè primer em de passar per les més freqüents.
Hi ha tres fitxer que recullen la informació d'accés: l'ortogràfic (comprensió), el fonològic (comprensió) i el sintacticosemàntic (producció).
A partir d'aquests tres fitxers preliminars arribem al nostre fitxer central o principal (lèxic mental) que conté la informació total sobre l'entrada lèxica (significat, ortografia, pronunciació i categories gramaticals).
Tres fitxers d'accés al lèxic: un fitxer d'accés ortogràfic (quan estem llegint), un de fonològic (que fem servir quan intentem reconèixer el so d'una paraula) i un de sintacticosemàntic (entrem per aquí quan estem intentant crear llenguatge). Llavors tenim un fitxer d'entrada visual, anem passant les fixes fins que arribem
Llenguatge
- principis generals d’anàlisi
QUÈ ÉS LA SINTAXI?
Definicions: •Llenguatge: sistema de combinacions discret que fa ús del lèxic i d’un codi de combinació (hi ha una manera de combinar les paraules, no es poden combinar com vulguem). •Gramàtica: sistema formal que utilitza un nombre finit de regles que, combinades entre elles, permeten generar totes les oracions d’una llengua (que són infinites). Permet determinar les relacions sintàctiques i semàntiques que hi ha entre les paraules d'una frase.
Els diferents estadis pels quals passem per entendre una frase:
Comencem sentint o llegint una frase (una combinació de paraules) i reconeixent el significat de cada paraula. Seguidament hem de fer un anàlisi sintàctica (quines són les relacions que es produeixen entre les paraules de la frase). L'anàlisi sintàctica ens permet construir el contingut proposicional (entenem el missatge, entenem qui va fer què a qui. Sabem que dir "el Joan va llegir un llibre" és el mateix que "el llibre va ser llegit per en Joan"). Aquesta fase ens permet fer-nos un model mental del discurs. El model mental o model del discurs dóna compte de les entitats, individus, esdeveniments, objectes, etc. presents, explícitament o implícita, en els enunciats lingüístics. Expressions referencials: capacitat que posseeixen les expressions lingüístiques per a denotar entitats o esdeveniments del món. Anàfores: element lingüístic que necessita antecedents per a ser interpretat correctament. La representació mental del contingut del missatge ha d'especificar: ■ Els predicats: esdeveniments, accions o relacions descrits per l'oració. ■ Els arguments: papers que desenvolupen els conceptes, o entitats, que participen en aquestes accions o esdeveniments. Per a comprendre una oració, és necessari emprar coneixements i estratègies que van més enllà del significat o combinació de significats de les peces lèxiques individuals. És necessari construir una representació mental que doni compte de l'estructura de les oracions, de la seva sintaxi. El component sintàctic del llenguatge és un codi formal de combinació d'unitats lingüístiques necessari per a derivar el significat dels missatges verbals. Permeten interpretar unitats de significat superiors a la paraula o al morfema. "Les idees verdes incolores dormen furiosament" l'estructura d'una frase i el seu significat són entitats separades o separables (Chomsky). Aquesta afirmació no exclou que hi pugui haver influències d'altres dominis lingüístics en l'anàlisi sintàctica. Però independentment de quins siguin els mitjans que s'empren durant el processament de frases, hi ha un nivell de descripció de la representació resultant que consisteix únicament en les relacions entre les paraules i els sintagmes que formen la frase. S'assumeix que aquestes relacions són com les descripcions sintàctiques que proporcionen els lingüistes. S'assumeix també que tant les representacions intermèdies com les finals obeeixen a regles sintàctiques. EL PROCESSADOR SINTÀCTIC
Llenguatge
Estratègies bàsiques d'anàlisi:
a. Segmentació en unitats estructurals (segmentem les frases en sintagmes o en clàusules) b. Assignació de papers sintàctics (donar nom a cada segment: SN, SV...) representa reconèixer la categoria gramatical dels elements que són nucli d'un sintagma. c. Establiment de dependències estructurals (entre els constituents segmentats i etiquetats): marcador sintagmàtic (construcció d'una estructura jeràrquica). El marcador sintagmàtic reflecteix les relacions estructurals entre les diferents parts de l'oració (jerarquia i relacions de dependència). d. Acoblament sintàctic - semàntic (és el primer pas on intentem donar un significat a la oració). e. Construcció proposicional de l'oració.
Exemple: "El nen menjava pèsols". "El lladre va colpejar el policia amb un martell.
a. segmentació en unitats estructurals [ // < <pèsols>>] [// < >] b. assignació de papers sintàctics [<El nen (SN)> <<menjava (V)> <pèsols (SN)>(SV)>(O)] [<El lladre (SN)> <<va colpejar (V)> <el policia (SN)> <amb un martell (SP)>(SV)>(O)] c.
establiment de dependències estructurals: marcador sintagmàtic (Anàlisi mental que fem per saber quines són les relacions reals que es produeixen entre sintagmes). El processador del missatge pren com a entrada el marcador sintagmàtic de l'oració, d'una banda, i la informació continguda en les representacions lèxiques, de l'altra. Aquestes dues fonts d'informació s'han d'acoblar o traduir a una representació proposicional de l'enunciat que reflecteixi les relacions temàtiques entre els constituents. Aquest procés es coneix amb el nom de projecció.
d. acoblament sintàctic - semàntic (fem la correspondència entre els papers sintàctics i els paper semàntics). [<El nen (agent)> < <pèsols (tema)>>] [<El lladre (agent)> < <el policia (pacient)> <amb un martell (instrument)>>] e. construcció proposicional de l'oració
El procés de comprensió descrits fins aquí no s'han d'entendre com etapes independents del processament sintàctic en temps real. S'han d'entendre com problemes que el processador del llenguatge ha de resoldre per a obtenir una representació, primer estructural i després proposicional, de l'enunciat.
Ambigüitats sintàctiques
Estudiar com el sistema humà de comprensió del llenguatge gestiona les ambigüitats sintàctiques pot revelar la naturalesa dels mecanismes cognitius subjacents responsables de la construcció d'una representació mental que reflecteixi l'estructura d'una oració, i de la construcció dels processos de reanàlisi necessaris per a reestructurar una interpretació inicialment incorrecta.
Llenguatge
L'anàlisi sintàctica es desenvolupa serialment i construeix una única representació sintàctica de l'entrada lingüística, el sistema construeix i manté activada una única representació de l'entrada, mai dues o més alhora.
Dues fases en l’anàlisi sintàctica:
- Processador sintàctic modular (modular el processador sintàctic és un mòdul independent de la resta d'elements del llenguatge). Construcció de l'estructura sintàctica. Utilitza un domini restringit d'informació sintàcticament rellevant per a construir una representació inicial d'entrada. Els fenòmens de via morta o d'ambigüitat estructural posen de manifest que el processador sintàctic assigna la primera anàlisi disponible a parir d'estratègies de caràcter estructural i amb plena independència de les característiques semàntiques i pragmàtiques del missatge.
- Rep informació sobre categories lèxiques
- Principis generals d’anàlisi (universals, vàlids en totes les llengües) de frases:
- Principi d’adjunció mínima
- Principi de tancament tardà
- Analitzador temàtic (mira si té sentit semànticament la frase que hem sentit, si té significat semànticament, si no té sentit es torna a començar el procés i s'analitza sintàcticament mitjançant un altre principi). Avalua l'estructura proposada abans.
- Rep informació sobre significat, plausibilitat, freqüència, etc. Avalua i determina la bona formació semàntica i la plausibilitat de l'anàlisi inicial. El processador temàtic disposa d'informació no sintàctica per a avaluar i revisar, si cal, l'estructura inicial construïda durant el primer estadi de processament.
Principis generals d’anàlisi:
- Adjunció mínima: la representació sintàctica de la frase es construeix de la forma més senzilla possible. Fer l'arbre sintàctic mental de la forma més simple possible (fent servir el menor número possible de nodes).
- Tancament tardà: el nou material s’adjuntarà als sintagmes o les clàusules que s’estiguin processant en aquell moment. Imposa l'adjunció de cada nou constituent a la unitat sintàctica que s'està analitzant, a la més pròxima de totes les possibles.
(ambigüitat permanent)
(Nodes sintagmes)
Llenguatge
Amb adjunció mínima el turisme portava els prismàtics. I en el tancament tardà era la japonesa qui portava els prismàtics.
(el formatge està modificant a l'hamburguesa).
(la forquilla està modificant a en Jordi).
L'adjunció mínima és l'estratègia preferida universalment perquè és la més econòmica cognitivament, és l'estructura més simple. Les oracions de via morta són un tipus d'enunciats bastant freqüents, en què el processador és induït a efectuar, en primera instància, una anàlisi incorrecta de l'enunciat, en deixar-se portar per la decisió estructural més simple. Quan l'analitzador es troba amb un constituent que no es pot integrar en la representació en curs, el processador ha de tornar enrere, reanalitzar-ne l'entrada i modificar-ne les assignacions estructurals prèvies.
Frases de doble antecedent:
▲ El policia va entrevistar a la filla del coronel que va tenir un accident. ▲ La Sílvia creia que l’Alba obeïa les normes contra la seva voluntat.
Hipòtesi de Frazier= Tancament tardà (en les frases de doble antecedent tots analitzem mitjançant el tancament tardà, segons Frazier) no està demostrat.
Experiments sobre la hipòtesi de Frazier: Oracions de relatiu de doble antecedent: Estratègia universalment preferida. Resultats:
■ Lyn Frazier i col·laboradors (1986, 1987, 1990) (experiments en anglès i alemany): Tancament Tardà.
Llenguatge
propòsit (el que els parlants/escriptors volen aconseguir). S'ha de diferenciar el context del cotext (el text precedent i subsegüent a la part de llenguatge que volem interpretar.
- Coneixement previ no lingüístic: mantenim emmagatzemades a la ment representacions estereotipades de llocs, situacions, seqüències d'esdeveniments, participants, etc, que modifiquem i ampliem segons la nostra experiència.
COMPONENTS MATERIALS DEL PROCÉS COMUNICATIU
- Emissor, Destinatari, Enunciat, Entorn (situació espaciotemporal)/ context.
COMPONENTS RELACIONALS
"El gato está sobre la alfombrilla". La pragmàtica el que fa és interpretar que vol dir aquesta frase en el seu context. Per fer això necessitem informació pragmàtica:
- Informació pragmàtica:
- General (què vol dir un gat, què és una catifa...)
- Situacional (qui m'està dient el què, etc.)
- Contextual (sobre la situació comunicativa, què sap l'interlocutor, què se jo, què compartim...) ■ Hipòtesis sobre la informació de l’altre (context compartit) inferència que fem sobre el què sap l'interlocutor en aquell moment.
- (^) Intenció (amb quina intenció m'estan dient que el gat està sobre l'astora, pot ser només descriptiu o potser vol dir alguna altra cosa). La Maria i en Joan viuen junts i tenen un gat, el gat quan té gana es posa a sobre l'astora. Arriba en Joan a casa, el gat està sobre l'astora i la Maria està estirada al sofà. Li diu "el gat està sobre l'astora".
- Relació social
La comprensió = significat literal + intenció + context (físic i mental).
La interacció comunicativa
Per entendre el discurs concret necessitem diverses coses (tot el que hi ha a l'esquema).
PRAGMÀTICA
Llenguatge
■ Principis de cooperació en la conversa (Paul Grice , 1975): En la conversa hem de seguir un conjunt de regles de tipus social i pragmàtic, no purament lingüístiques (formals) per garantir que no es produeixin fracassos comunicatius.
Grice arriba a la conclusió que perquè una conversa funcioni el que fem tots és cooperar en les nostres interaccions perquè no hi hagi un fracassos comunicatius. El principi de comunicació diu:
Feu que la vostra contribució a la conversa (o interacció verbal) s'ajusti al que es demana (al que es requereix), en el moment en què es demana, d'acord amb el propòsit o direcció de l'intercanvi en què preneu part.
Desplega aquest principi en màximes:
MÀXIMES
De quantitat:
- Feu que la vostra contribució a la conversa sigui tant informativa com sigui necessari.
- No feu la vostra contribució més informativa del que calgui.
De qualitat:
- Feu que la vostra contribució sigui certa. No digueu res que creieu fals o reconeixeu els vostres dubtes si en teniu.
De relació:
- Feu que la vostra contribució sigui rellevant (parleu de coses que tinguin relació amb el que es diu). Sigueu pertinents. Feu que les vostres contribucions estiguin relacionades amb l'intercanvi comunicatiu.
De manera:
- Sigueu clars, eviteu obscuritat en l’expressió (evitar l'ambigüitat), sigueu breus i organitzats, perspicus (capaços de ser compresos clarament)
■ Rellevància (Teoria de la rellevància o de pertinència, Sperber & Wilson, 1986) a partir de la teoria de la comunicació de Grice creen la de rellevància. En contes de desplegar tantes màximes diuen que s'ha de veure que és el que fa que una comunicació sigui exitosa. Diuen que totes les màximes de Grice es poden incloure dins de la de rellevància. La finalitat dels autors és explicar com es guien els processos de cognició i comunicació humanes.
La rellevància: els parlants busquem la informació més rellevant i que ens pot ser més útil, per la qual cosa seleccionem els enunciats més informatius, més eficaços, i més ràpids de processar. La rellevància vindrà donada per:
- informació que aporta el missatge, característiques del missatge.
- context cognitiu previ dels interlocutors (el que ja saben, creuen o pensen del tema).
És rellevant si és:
- Informació nova
- Informació que es pugui relacionar amb coneixements previs
L’acte comunicatiu altera el context cognitiu mutu del comunicador i de l’audiència. Com més grans siguin els efectes cognitius provocats i com més petit sigui l'esforç en el processament de la info, més gran serà la rellevància o pertinença.
Llenguatge
