LA MODALITZACIÓ
El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics
que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte
a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com
l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del
receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes
memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és
directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat,
ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que
expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa,
dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a
casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa,
afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius.
Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil,
arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els
propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques
flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho
veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc
callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral,
com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la
ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest
xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca,
cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan
dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu.
Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no
sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.