¡Descarga Comentari de text: els registres y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity!
5. ELS REGISTRES:
Lluís, abans d’anar a classe per exposar el tema que s’ha preparat, ha passat per sa casa per canviar - se, però obri l’armari i no sap bé què posar-se. Algunes vegades ha anat al curs amb vestit ja que venia d’alguna reunió de treball; en canvi, altres vegades, s’ha presentat amb roba més informal, més esportiva, perquè s’hi sent més còmode; fins i tot, algun dia hi ha anat amb el xandall perquè té un gimnàs al darrere de l’edifici on rep les classes de valencià. Com s’hauria de vestir? Si es vist massa formal, els companys pensaran que va de doctor en el tema. Per descomptat, res d’anar de vint - i-cinc botons, semblaria massa respectuós, com molt solemne, no? Però és clar, li agradaria causar una bona impressió tant a la professora com a la resta del grup. És un tema que s’ha preparat, que el domina i que el troba fascinant. Home! Segurament farà molta calor, però si es posa pantalons curts i roba molt “fresqueta”, tot i que no és res de l’altre món, es fixaran més en com va vestit que en e l que diu. Decideix posar-se un vestit estàndard, perquè creu que és més adequat per a la situació. Si ens mirem què ens posem quan tenim un compromís, també ens “mirem” a l’hora de parlar. No parlem de la mateixa manera si ens trobem entre amics o família (segur que ho fem d’una manera més descurada i desenfrenada) que si hem d’expressar-nos davant d’una persona desconeguda (anirem amb més compte, respectarem les formes de cortesia o de convenció social, segurament controlarem més el que anem a dir...). La llengua s’adapta contínuament a les situacions i, per tant, existeixen formes de llengua adequades a les diferents situacions en què les persones ens trobem. La varietat funcional o registre és una modalitat de llengua que presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context d’ús determinat. Segons l’ús que es fa de la llengua s’utilitzen registres diferents. Els factors que definiran aquestes variacions són: el tema de què es parla, la intenció o finalitat dels parlants, el grau d e familiaritat entre els interlocutors, el grau de formalitat que requereix la situació i el canal usat en la comunicació.
1. Segons el tema. El tema és el camp de la realitat a què es refereix el text. Temàtiques diferents donen lloc a textos diferents. Podem considerar una divisió bàsica entre textos de tema general (registres col·loquials) i de tema específic (registres cientificotècnics, jurídics, administratius, acadèmics, publicitaris...). Els temes específics condueixen als llenguatges d’especialitat , l’indicador més evident dels quals és el lèxic. Es considera específic un text quan hi ha una determinada presència dels mots que anomenem termes. Els camps d’especialitat es poden dividir en tants com especialitats es consideren en les classificacions sistemàtiques entre les ciències i les tècniques (matemàtiques, lingüística, etnologia, música, administració, religió, esports, etc.). No hi ha una divisió rígida, però, entre els textos generals i els específics, sinó més aviat una gradació d’especificit at. De fet en la nostra societat es produeix contínuament una popularització de termes que, perdent més o menys el seu sentit específic, passen a formar part del vocabulari corrent (p. ex. electrocardiograma, escàner, centrifugació, carburador, termòstat, hidroteràpia). Alguns camps són tan de domini general que els termes, amb el seu valor exacte, són desconeguts per un nombre molt alt d’usuaris (p. ex. en futbol: linier, córner, fora de joc, etc.). 2. Segons el nivell de formalitat. Els registres posen de manifest el grau de formalitat. La relació que s’estableix entre els interlocutors és el factor que el condiciona. Segons la coneixença personal i la confiança en el tracte, així com el lloc i la situació en què es troben, el text pot ser més o menys for mal. La formalitat és un continuum , que pot variar des de la màxima familiaritat fins a la màxima formalitat. La col·loquialitat i la formalitat són inversament proporcionals Si un text és molt col·loquial té un nivell de formalitat baixa i quan és menys col·loquial s’incrementa el grau de formalitat. Els registres informals solen correspondre a usos privats de la llengua (família, amics i persones conegudes) i els més formals als usos públics (àmbit professional, destinataris poc coneguts), encara que aque sta correspondència no és exacta. 3. Segons el canal de producció. Una distinció associada al canal del registre és el grau d’espontaneïtat en la producció de textos orals i escrits. En general els orals solen ser espontanis i els escrits, preparats. Però no sempre és així. Un text és espontani en la mesura que no parteix d’una preparació prèvia. Així, un text oral que consistisca en la lectura d’un text escrit anteriorment per ser llegit, no és espontani en absolut (poesia, teatre, telenotícies, discurs p reparat). Un text escrit pot tenir un grau d’espontaneïtat elevat quan es tracta d’una nota o de qualsevol redactat de poca importància.
4. Segons el propòsit o la intenció. Tot text es produeix, des de la seua concepció a la ment de l’emissor, d’acord amb un o uns objectius determinats: informar o demanar informació, aconseguir que els altres facen una acció, obtenir un objecte o servei, fer riure, mostrar alegria o enuig, i una llarguíssima, si no infinita, llista de possibles intencions. Fins i tot qua n un discurs no transmet cap contingut remarcable (conversa d’ascensor sobre el temps atmosfèric), hi ha un propòsit que és mantenir el contacte social o evitar el silenci, que a la majoria de les cultures s’interpreta com un senyal d’hostilitat.
5 .1 Els registres i les seues característiques
Donada la gran varietat d’usos que té una llengua, la quantitat de registres seria nombrosa i difícil de delimitar. Tot i això presentem una classificació malgrat que la frontera entre alguns dels registres és poc precisa. En aquest sentit es parla de registres formals o especialitzats ⎯ literari, científic i tècnic, periodístic, publicitari, jurídic i administratiu⎯ , i registres no formals ⎯ col·loquial i vulgar.
5 .1.1 Registre col·loquial-familiar
És la varietat popular i no formal pròpia de les situacions quotidianes entre amics i fami liars, on es prioritza l’expressivitat directa. El llenguatge col·loquial sovint esdevé imprecís, imprecisió que pot resultar deliberada o explicable si ens falta algun element dels que intervenen en l’acte lingüístic: els gestos, la posició dels parlants, l’entonació, les nombroses pressuposicions… Podem esquematitzar les característiques de la llengua col·loquial de la manera següent:
1. Ús de lèxic limitat i repetitiu, extrem oposat de registres formals com el cientificotècnic, que
utilitza un vocabulari ampli, precís i especialitzat.
2. És espontani i depén del context. El llenguatge col·loquial s’elabora en el mateix moment de la
parla.
3. S’utilitza una sintaxi simple, amb predomini de la juxtaposició i escassesa d’estructures
subordinades i de la veu passiva.
4. Alt nivell d’expressivitat amb l’ús d’elements paralingüístics ⎯ gestos, entonació, intensitat de la
veu, llenguatge corporal⎯ i lingüístics ⎯ argumentatius, diminutius, refranys i frases fetes, jocs de paraules…
5 .1.2 Registre formal neutre (periodístic i publicitari)
Tenen gran importància en el món d’avui. Els utilitzem per a referir - nos al tipus de llengua propi de la comunicació pública generalitzada produïda amb fins utilitaris ⎯ ràdio, premsa, televisió⎯. Es tracta de llengua escrita o llengua llegida ⎯ oral, no espontani⎯ en el cas del mitjans de comunicació. S’acosten al col·loquial però poden arribar a assolir qualitat literària (cas del publicitari). El llenguatge periodístic es caracteritza per la claredat expositiva i per una tipologia molt variad a de modalitats (la notícia, la crònica, el reportatge…). Des del punt de vista estilístic és molt variable, d’acord amb el públic al qual va adreçat. El llenguatge publicitari es caracteritza per una extensió molt reduïda, per la freqüència de recursos d’elaboració retòrica com són metàfores, hipèrboles o regularitats fòniques i pel recolzament en la imatge gràfica i l’ús d’elements no lingüístics com el color, la fotografia, la música… sovint tan importants com el text verbal.
5. 2 L’estàndard
La varietat estàndard, abans anomenada literària o comuna, de caràcter supradialectal i referencial, es caracteritza per la seua notable uniformitat. Pot definir-se com la varietat codificada d’una llengua que serveix per a les necessitats comunicatives (especialment culturals i intel·lectuals) d’una comunitat lingüística moderna. La construcció d’una varietat estàndard, o l’estandardització d’una llengua, és un procés complex que abasta àmbits molt diversos. És una varietat que va fent-se en l’ús. Per això, cal no sols una normativa (fixació de l’ortografia, de la gramàtica i selecció del lèxic) sinó també l’adequació a uns usos socials amplis. L’estandardització no es pot considerar assolida sense la prova de la utilització i de la difusió de la varietat estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses. L’estandardització és una necessitat per a les llengües i també un dret. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 6 de juny de 1996, assenyala a l’article 9: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades”. No és un fenomen de laboratori sinó un fet social, en el sentit que les formes considerades estàndards només són vàlides en la mesura que són acceptades socialment. Les persones encarregades de planificar l’estandardització poden estudiar i preparar propostes, però aquestes no seran vàlides fins que no hauran estat difoses i acceptades pels parlants. En situacions de conflicte lingüístic el fenomen d’estandardització és més complex. La tendència de la llengua estandarditzable és la d’ocupar àmbits d’ús reservats anteriorment per a la llengua dominant. Hi ha un conflicte de funcions referencials. L’estàndard té assignats dos papers especials: 1) facilitar la comunicació dels parlants d’una comunitat lingüística, amb independència de la seua àrea lingüística, de la seua edat, de la seua classe social o professió; 2) ser el senyal més visible de la normalització lingüística de la llengua minoritzada; s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic d’aquesta llengua i és imprescindible per a donar respos ta a les necessitats comunicatives d’una societat moderna. Actua com a model de referència en uns àmbits determinats o en tots. Discrimina allò que és considerat vàlid i allò que és considerat no adequat. Possibilita una comunicació eficaç i segura, sobretot en situacions formals (mitjans de comunicació, àmbits acadèmics, relacions amb les institucions...). En situacions de normalitat, l’estàndard esdevé per als parlants la representació de la llengua i arriba fins i tot a definir el mateix concepte de comu nitat lingüística. També es caracteritza per la seua versatilitat estilística. És a dir, capacitat d’adaptar - se als diferents usos socials. És la varietat que es va desenvolupant en la transmissió d’informació adreçada al gran públic. En les societats modernes el més corrent és que l’estàndard eixample la influència cap als àmbits col·loquials. Això és conseqüència de la generalització de l’educació, la difusió de la cultura i el pes dels mitjans de comunicació. Pensem, per exemple, en situacions més o me nys neutres en què els parlants necessiten una precisió i un control sobre el que diuen. Així mateix, és la varietat pròpia dels àmbits d’ús acadèmics. S’aprén a l’escola i, sobretot, llegint i escoltant els mitjans de comunicació. Ha de ser conegut (compartit) i sentit com a propi (acceptat). Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma d’estàndard oral (oralització de l’escrit) amb totes les particularitats que comporta el canal oral. Malgrat que l’estàndard tendeix a la unificació, una homogeneïtzació total és impossible sobretot en l’oral, on les diferències fonètiques i d’entonació són inevitables. En el nostre cas, podem diferenciar modalitats de l’estàndard que incorporen alguns trets característics dels principals d ialectes (polimorfisme). L’estàndard no s’oposa a les varietats dialectals, no és un depredador de la variació geogràfica, ben al contrari és l’única garantia de l’existència d’aquestes varietats, perquè, com hem dit abans, possibilita la continuïtat històrica de la llengua en conjunt. La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per a respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per a cohesionar i prestigiar la llengua.
Activitats Activitat 1 En aquestes frases hi ha paraules i expressions que pertanyen a registres informals i d’altres a registres molt cultes. Identifiqueu-les i torneu-les a escriure en un registre més neutre:
a) Maria no es mulla mai el cul. Així sempre queda bé amb tot déu.
b) Sempre ha de demanar pasta als pares per a eixir.
c) Es va atracar de bombons.
d) Estudia sempre, àdhuc els dies de festa.
e) Treballa molt, però no en té mai ni cinc.
f) Pense, ergo existesc.
g) No hi ha les condicions per a aconseguir-ho; nogensmenys ho intentarem.
Activitat 2 Marc i Pep són dos joves de 18 anys. Dissabte a la matinada van tenir un accident de trànsit i els van haver d’ingressar. Tot seguit us presentem un fragment de la carta que Marc, des d’una habitació de l’hospital, ha es c rit a una amiga per explicar-li el que els ha passat i, a continuació, una part del primer informe que ha elaborat el personal mèdic que els ha atés. Fixeu-vos sobretot en el vocabulari utilitzat en cadascun dels textos: Dissabte a la matinada, quan tornàvem de la disco, ens vam fotre de cap amb la moto. Conduïa Pep, que pot ser anava una miqueta trompa, i ens vam encastar contra un arbre. A ell l’han hagut d’operar, perquè s ’ha t renc at un braç... El senyor Josep Ferrer, ferit en un accident de trànsit, ha ingressat en aquest hospital el dia 18 de s et embre de 1999 a les 2.15 hores, amb mostres evidents d’intoxicació etílica, i ha hagut de ser intervingut quirúrgicament a causa d’una fractura amb desplaçament de cúbit... a ) La carta de Marc presenta alguns elements característics del llenguatge informal. De sta queu a quests elements i responeu les tres preguntes següe nts:
- Quines paraules ha escrit Marc d’una manera abreujada?
- Hi ha locucions o frases fetes?
pit collons Activitat 4 A quin registre pertanyerà cadascun dels textos següents? a) Les instruccions per a instal·lar un ordinador. b) Una conversa d’amics i amigues al carrer sobre una excursió a la muntanya. c) Una conferència sobre “Joanot Martorell i la novel·la medieval” d) Un programa de ràdio sobre música rock. e) Un poema líric d’Ausiàs March. f) Una carta de publicitat comercial. g) Un catàleg d’una agència de viatges. h) Un manual de química. i) Una sol·licitud a l’ajuntament. j) El missatge d’un delinqüent que atraca un banc. Activitat 5 En quins registres estan escrits els fragments que teniu a continuació? Marqueu amb una creu la resposta correcta: De conformitat amb l’article 44 de la Llei 23/1999, de 12 de maig, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, us cito perquè comparegueu a la Secretaria de l’Ajunt ament abans del 3 d’octubre, de les 9 a les 13 h, per lliurar el pressupost corresponent a la sol·licitud de llicència d’obres que vau presentar el 15 de setembre. TÈCNIC LITERARI FORMAL NEUTRE COL·LOQUIAL Et va bé la faena? Confie que t’hagen tractat bé, perquè diuen que per ací on vius ara, quan es tracta de trebal lar, s’hi posen de valent. Però vaja, això de treballar a tu no t’ha fet mai por. Encara que penques molt, fes el favor de buscar un momentet per contestar-me perquè em tens més que oblidada. També he aconseguit el teu número de telèfon i si la resposta es fa esperar molt t’hauré de telefonar (amb cobrament en destinació, clar). TÈCNIC LITERARI FORMAL NEUTRE COL·LOQUIAL L’estança m’havia colpit amb una forta impressió de bellesa. I no és que res, dels sedassos damunt els s acs de gra, de la bicicleta encrostada de fang, hi fos excepcional. Tot era exactament com esperem que siga en una entrada de casa de poble. Potser, en les seues proporcions, en la disposició dels atuells que l’ocupaven, hi havia algun subtil encert, alguna relació que engendrava una perfecció fortuïta. Era aquest un pensament per arrons ar - se d’espatlles. TÈCNIC LITERARI FORMAL NEUTRE COL·LOQUIAL La policia va detindre dimecres passat Jordi L.O., de 18 anys, a qui acusa d’haver agredit sexualment una jove de 16 anys al portal del seu domicili, al barri d’Horta, quan, el 9 de novembre, tornava a la nit a casa. L’agressor també li va fracturar un braç i li va causar lesions en un turmell quan intentava escapar-se. El detingut, que té antecedents per un robatori amb intimidació, duia una navalla. TÈCNIC LITERARI FORMAL NEUTRE COL·LOQUIAL
