¡Descarga COMENTARIS PAC 4 Persèpolis y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
COMENTARIS PAC 4. Persèpolis
La darrera PAC del quadrimestre ens ha servit per treballar els processos psicosocials implicats
en la influència social, tot relacionant-los amb altres nocions rellevants del temari (la identitat
social, el discurs) i aplicant-los a l’anàlisi dels fets relatats a la pel·lícula “Persèpolis”. A
continuació comentarem cadascuna de les preguntes plantejades en l’enunciat de la PAC.
El propòsit de la primera pregunta era fer-vos reflexionar sobre un concepte central en la
psicologia social dedicada a l’estudi de la influència social: les normes socials. En l’enunciat us
comentàvem que els escenaris de convulsió política, com el que relata “Persèpolis”,
acostumen a fer més visibles els processos de construcció de normes socials i de
categorització social. D’acord amb els materials teòrics de l’assignatura, les normes socials són
principis que orienten la percepció i que regulen el comportament i l’acció, i que poden ser
tant explícites (per exemple, les lleis) com implícites (per exemple, fer cua en el supermercat).
Els moments de canvi de règim polític, especialment si són desencadenats per processos
revolucionaris o de protesta massiva, habitualment produeixen canvis abruptes en l’estructura
normativa d’una societat, reorganitzant les nocions quotidianes i institucionalitzades sobre allò
que és (in)apropiat, (in)correcte o (in)admissible en segons quines situacions i contextos
socials. El canvi en l’estructura normativa d’una societat té moltes repercussions, essent una
d’elles la reorganització de les identitats socials que deriven del compliment o no de les noves
normes instituïdes.
En el context de la (a posteriori) denominada “revolució islàmica” de 1979, un fet particular
narrat per la jove Marji a la pel·lícula ens permet il·lustrar la relació entre les normes socials i la
identitat social: de cop i volta a partir del 1980 és obligatori per primera vegada dur el vel
islàmic al cap per entrar a l’escola. De fet, les dones passaven a estar obligades per llei a dur el
vel, de manera que si incomplien la llei podien entrar a la presó. La norma de dur el vel va
passar a ser una norma explícita en termes legals i el seu incompliment implicava una sanció
formal (entrar a la presó). Altres normes derivades del canvi de règim que mostra la pel·lícula
són, per exemple, que les escoles havien d’ensenyar (en) una sola llengua (les escoles bilingües
van passar a estar prohibides sota l’argument de que simbolitzaven el capitalisme mundial) i
els nens i nenes havien de passar a escolaritzar-se de manera separada. En el cas dels homes,
estava formalment prohibit dur corbata, sota el mateix argument que exhortava la dona a dur
el vel. No beure alcohol o escoltar música “occidental” també eren comportaments prohibits
sota el nou règim. En definitiva, i responent a la primera pregunta que us plantejàvem en
relació a les normes socials, el nou règim va produir un procés evident de normalització , és a
dir, un procés de creació de normes socials que passaven a regir el comportament quotidià a
l’Iran en la seva nova etapa política. Si bé aquí hem destacat normes bàsicament explícites i
molt restrictives relacionades amb la vestimenta, amb l’organització de la convivència a les
escoles o amb hàbits de consum, també van crear-se noves normes implícites, en general
relacionades amb maneres d’incomplir les normes explícites. Així, per exemple, era sabut que
es podia consumir alcohol en les festes privades, o aconseguir productes “occidentals”
(música, roba, menjar, etc.) en el mercat negre o protestar en contra del règim “deixant alguns
cabells afora del vel” (en paraules textuals de la Marji). Aquestes darreres eren normes socials
implícites (conegudes socialment sense estar formalment recollides o enunciades enlloc), tot i
mitjançant el compliment (o la transgressió) de les normes socials definitòries de cada
categoria.
El segon sentit en el qual la categorització social s’organitza en torn a les normes socials es
relaciona clarament en la pel·lícula amb les identitats de gènere. Les normes diferents per
homes i dones s’orientaven a la construcció social de dos models extrems de masculinitat i
feminitat que, tot i penalitzar en ambdós casos l’estil de vida modern i emfasitzar els valors
tradicionals, en el cas de la dona subratllava la posició de subalternitat, sumissió i passivitat en
benefici de l’home. Així, la dona que es desarreglava el vel o que sortia sola pel carrer com a
símbol de disconformitat, no només rebutjava així les prescripcions d’un règim autoritari
connotant rebel·lia política, sinó que es desmarcava al mateix temps del rol sumís a l’home
intensificat en el nou ordre normatiu tradicionalista i patriarcal (que, per cert, culpava les
dones descobertes “d’excitar” els homes, fent-les responsables de les agressions sexuals que
rebien). D’aquesta manera entenem la relació entre els processos de categorització social
descrits per Tajfel i els processos de creació i seguiment de normes socials: l’ajustament o
desviació respecte d’una norma social construeix la identitat de la persona com a complidora o
no dels criteris normatius que defineixen la categoria social en qüestió (“vas sense vel, per tant
ets opositora al règim i ets “mala dona”), i al mateix temps la identificació amb una categoria
social reforça el seguiment de les seves normes definitòries (“m’identifico amb les opositores
al règim i vull ser lliure, per tant em trec el vel o el porto de manera no convencional”).
Tal com comentàvem a l’enunciat, enmig de la pel·lícula trobem que l’àvia de la Marji, tot
reprenent a la seva neta, diu que “tothom sempre pot escollir”; cosa amb la qual en principi hi
podem estar d’acord, especialment si ens fixem en l’episodi al qual es refereix l’àvia. Però
aquesta afirmació, si l'assumim plenament, com si l’individu es pogués abstreure de totes les
circumstàncies i decidir al marge de la situació, es contradiria amb moltes de les teoritzacions i
conceptualitzacions que s’han fet des de la psicologia social. A l’enunciat plantejàvem que
utilitzéssiu un de tres conceptes que no farien recaure tot el pes explicatiu en l’individu per tal
de descriure algun fenomen que es produïa a la pel·lícula.
El primer concepte que hem posat sobre la taula és el d’“institució total” per tal d’aplicar-ho
sobre la República Islàmica de l’Iran que ens presenta la pel·lícula. Clarament podem trobar
diferències entre els exemples d’institucions en les que es va basar Goffman per tal d’establir
el concepte d’institució total com la presó, el manicomi, el convent... si ho hem d’equiparar
amb tot un país. Per exemple, és evident que tots els residents no estan fent la mateixa tasca a
la mateixa hora. Però tal com s’indica al mòdul, l’interès d’aquest concepte no rau només en
l’explicació d’aquestes institucions, sinó en l’extrapolació d’aquest concepte per preguntar-se
sobre altres realitats i la idea del jo que hi va vinculada.
Així doncs podem trobar, especialment des del nostre punt de vista occidental, similituds entre
l’Iran descrit i el concepte d’institució total. Seguint la pel·lícula podem observar, en principi,
que existeix una estratificació bastant evident entre el resident i el vigilant, on podríem
destacar la guàrdia revolucionaria, però que també podria incloure diferents treballadors de
l’Estat escampats per diferents institucions, per exemple les mestres de l’escola. I tal com hem
vist anteriorment existeixen un gran nombre de normes explícites que regulen la vida dels
desproporcionada de Marji cap al paio que li estava mirant el cul, ens fa pensar en l’existència
de la pràctica de la delació. L’extensió i sistematització d’aquesta pràctica aportaria un
potencial de control i imposició de l’Estat, però esborraria la clara distinció entre els vigilants i
els vigilats que abans esmentàvem i faria perillar els espais de resistència, cosa que ens podria
aproximar al concepte d’ extitució total, que va més enllà de les parets d’una institució.
Si triem de fixar-nos en el concepte d’obediència i l’explicació de Milgram, tenim la dificultat
de que el relat de la pel·lícula mostra molts episodis on es ressalten les desobediències que
perpetren la Marji i la seva família. Podem entendre el relat i aquestes desobediències com la
resistència per part de la Marji a que la revolució islàmica amb els aparells estatals anul·lin el
seu jo, un jo que podríem dir que en part està definit en termes occidentals.
Al no tractar-se d’una pel·lícula on el protagonista és un heroi sobrehumà capaç de superar en
l’enfrontament directe un grup d’antagonistes; davant de l’estat autoritari, la protagonista i la
seva família es troben que en moltes ocasions han d’obeir, ja que no poden establir una
confrontació directa i explícita. Així doncs, podem copsar molts episodis d’obediència, però
seria una obediència per resignació, per imposició, per temor al poder coercitiu. Per exemple,
quan indiquen que es col·loquin “millor” el vel, quan els atura la guàrdia revolucionària, quan
accepten el registre del seu domicili, etc., tots ells obeeixen. En aquests episodis, tot i no
acceptar el discurs que sustenten i que es persegueix amb les prohibicions i normes, acaben
obeint. Podem observar que no obeeixen a qualsevol, obeeixen a l’autoritat ja sigui en forma
de guàrdia revolucionària, en forma de dones d’un comitè o en forma de mestres. Finalment, si
ens preguntéssim per què no fan alguna cosa, la resposta podria anar entre que ho fan per
evitar un càstig, que pot ser molt sever, i també perquè ho ha manat l’autoritat.
Tot i això, encara que assenyalem la jerarquització de la societat, no podem afirmar que en
aquestes obediències a l’Estat en el cas de Marji i la seva família es produeixi clarament un
estat agent de les actituds dels que obeeixen, doncs no seria una acceptació de la situació com
dicta la autoritat, sinó que seria més aviat una resignació al plantejament de l’autoritat. Doncs
els protagonistes no accepten la legitimitat de l’autoritat ni de la ideologia nacional religiosa
militant que impregna l’Estat. Per això l'obediència només es produeix davant del càstig i
intenten subvertir les normes dictades en els espais de llibertat que resten fora del control i
vigilància de l’estat.
Potser els moments on més clarament podem trobar una obediència propera al concepte
explicatiu de Milgram el trobem en la Marji nena quan afirma estimar el Sha perquè així li han
dit les mestres, acceptant així el Sha com a escollit per Déu. O quan obeeix a la família, ja sigui
canviant de versió respecte el Sha, ja sigui acceptant els càstigs familiars o més clarament quan
accepta l’exili. La seva família, per a la Marji, obté més legitimitat que no pas l’estat iranià.
Per últim, si escollim fixar-nos en les conclusions de Zimbardo respecte l’experiment de
Stanford hem assenyalat la guàrdia revolucionària. A diferència de l’experiment de Stanford,
en la pel·lícula, centrada en la Marji, no tenim informació directa de les vides dels guàrdies
revolucionaris més enllà de la seva funció policíaca. Però seguint el que es va mostrar en
l’experiment de Stanford no podem explicar el comportament i les accions dels guàrdies
només per característiques pròpies dels individus que conformen aquest cos. Sinó que
hauríem d’entendre el comportament dins de la situació normativitzada i dels rols que la
guàrdia revolucionari dins de l’estructura fixada en l’estat de la república islàmica d’Iran.
L’existència de normes socials dominants i la conformitat majoritària amb les mateixes
expliquen, tradicionalment, la reproducció d’un ordre social. Ara bé, com va advertir
detalladament Moscovici, una característica de tota societat és que indefectiblement va
canviant, i que tot canvi social es basa en un qüestionament de les normes socials dominants
quan aquestes són injustes, insuficients i/o il·legítimes. Si bé és possible que el canvi social es
produeixi com a conseqüència de l’aplicació de lleis o altres mesures institucionals (és a dir, de
dalt cap a baix), el més freqüent és que derivi d’accions i mobilitzacions socials continuades per
part de minories actives (és a dir, de baix cap a dalt en la jerarquia social). En el cas de la
transició a l’Iran relatada a “Persèpolis”, la revolució contra el règim repressor del Sha el 1979
es va articular a partir de protestes socials continuades, protagonitzades des de sectors
activistes afins al comunisme i al tipus de transformació social de signe marxista que va marcar
el cicle d’antagonisme antiimperialista durant la dècada anterior a altres països arreu del món.
Com li explica a la Marji el seu pare, l’autoritat política a l’Iran havia estat imposada pels Estats
Units i altres potencies aliades en funció d’interessos geopolítics (la proximitat a la URSS),
energètics i econòmics (el petroli). La revolució contra el Sha s’interpretava així com un gest
antiimperialista que alliberaria el país i permetria la construcció d’una república autònoma. En
aquest context, la revolució va ser un procés de transformació d’un règim catalitzat per
minories actives contra el Sha, el seu sistema monàrquic i les forces polítiques estrangeres que
es beneficiaven de la figura del Sha com a ambaixador dels seus propis interessos. Ara bé, el
més interessant dels fets ocorreguts a l’Iran té lloc quan el que havia de ser l’alliberament d’un
règim repressor i dels seus valors dominants es converteix en la seva substitució per un altre
règim anàleg però de signe fonamentalista islàmic, irònicament a l’empar del discurs
antiimperialista que caracteritzà la revolució contra el Sha. Així, la revolució social passa a ser
una revolució islàmica, on la majoria ja no és l’autoritat política monàrquica amb l’auspici dels
EUA, sinó una versió absolutista i interessada de la llei (suposadament) islàmica però
igualment repressora de la població. Potser no eren numèricament la majoria ni tampoc
ideològicament (en un inici, almenys), però la seva capacitat violenta d’imposició dels nous
preceptes i normes (sobretot a través de la llei i de la “guàrdia revolucionària”) sobre una
població perplexa pel grau de repressió del nou règim que havia de ser alliberador, van tornar
a fer de la població comú una minoria sotmesa a l’autoritat d’un nou règim subjugant. La
minoria revolucionària triomfadora s’havia convertit en una majoria autoritària en el marc de
la re-designada revolució islàmica, on l’impuls ideològic de signe marxista i emancipador
passaria a estar igualment reprimit (seguiria sent, doncs, minoria). Una bona manera de copsar
aquesta relació entre majoria i minoria és fixant-nos, com us preguntàvem, en els mecanismes
de repressió emprats per la majoria per resistir els intents de canvi promoguts per la minoria.
Abans de la revolució la policia disparava contra manifestants i empresonava dissidents
polítics. Després de la revolució s’assassinava i s’empresonava els dissidents, però sobretot es
denegava la posició de la minoria disconforme amb el nou règim (invalidant la seva postura
amb, per exemple, missatges televisius acusant-los d’imperialistes i decadents) i es censurava
la difusió dels seus valors atribuïts mitjançant l’impediment estricte de la vestimenta,
desproporcionades, com per exemple els assots que li estan apunt de propinar a la Marji pel
fet d’haver anat agafada de la mà del xicot. És en part aquesta por la que explicaria el
casament de la Marji amb el seu xicot, un cop casada podrà agafar i estar amb la seva parella
sense témer el càstig per part de les autoritats de l’Estat.
Així doncs el poder, des d’aquest paradigma, és vist com una possessió, l’estat i els seus
organismes tenen el poder enfront dels ciutadans i les ciutadanes. El poder acaba sent
jeràrquic i vist com una propietat, per exemple el suborn als guàrdies revolucionaris, qui tenen
el poder, en aquella ocasió, evita que aquests registrin la casa. Quan la Marji nena fa llàstima a
les dones del comitè, que tenen el poder, eviten que la portin a davant d’aquest. Quan el pare,
paga a l’oficial de la guàrdia, que té el poder, per evitar els assots de la Marji aquesta pot
tornar a casa sense l'oposició dels altres guàrdies. Així doncs el sistema del càstig també inclou
la gràcia de qui és jeràrquicament superior en l’organigrama del poder.
Però no només és la llei i el càstig el que actua sobre les dones per tal de conformar un
comportament, un aspecte i una sexualitat concrets. Tal com hem dit quan parlàvem del
concepte d’institució total, hi ha espais que en principi s’escapen de la vigilància de l’Estat.
Però el fet que pugui estar present la delació davant de les autoritats pot fer que es redueixin
els espais de llibertat i resistència, aproximant-nos a la idea del panòptic de Foucault, on el fet
de que existeixi la constant possibilitat d’estar vigilat pot extremar l'eficiència de l’aparell
repressor de tal forma que el mateix individu susceptible d’estar supervisat acabi executant
constantment el comportament desitjat.
Però des del paradigma estratègic la visió del poder es fa més complexa, no es tracta que els
individus executin un comportament per por de ser castigats, sinó que el poder intenta produir
subjectes i realitats desitjats, és a dir que el comportament anhelat no ha de ser fruit de la
vigilància i la possibilitat imminent del càstig, sinó que aquest comportament ha de donar-se
des del mateix subjecte. Hi ha un moment a la pel·lícula on l’àvia li recrimina a Marji què està
fent amb el mocador al cap dins de casa, la Marji contesta que no s’ha adonat que el duia, que
ja hi està acostumada. A partir d’aquest episodi podem inferir que la peça de roba que Marji
detesta està, per moments, incorporada en ella, que fins i tot en un territori segur no se la treu
de sobre.
A la pel·lícula, seguint la infància de la Marji, se’ns mostra l’escola. Aquesta és una institució
que, més enllà de proporcionar uns coneixements i unes habilitats, i com altres que poblen la
trajectòria vital de la majoria de la població, instauren disciplina; que no només castiguen
aquella part que no segueix la norma, sinó que intenten formar individus incorporant normes i
transformant els subjectes. Per exemple, en el fet que a l’escola existeixi una separació de
gèneres, on veiem només professores per a les nenes, ja ens pot indicar una separació de
gènere, un món i normes per a les dones que res tenen a veure amb les dels homes. La
reiterativa vigilància i amonestacions verbals cap a la vestimenta de la dona per part de la
guàrdia revolucionària també col·laboren en la creació d’aquesta disciplina respecte la dona.
Però fins ara ens hem centrat sobretot en l'Estat i les seves institucions, i en el mòdul se’ns
assenyala que el poder del paradigma estratègic no va de dalt a baix. Bé és cert que hem
comentat que des de les institucions es produeixen subjectes que reproduiran les pràctiques i
les realitats esperades, però ens podem fixar en un episodi on la Marji sospesa amb una amiga
la possibilitat de divorciar-se. La seva amiga l’adverteix de les contínues insinuacions dels
És evident que la regulació i definició de la dona a l’Iran estan marcades per un discurs que
s’erigeix com a religiós amb prerrogatives per marcar les lleis i normes del país. I aquest discurs
religiós s’uneix a un discurs de caire nacional, que es reivindica enfront de l’anterior
colonialisme i la influència neo-colonalista que descarnadament marcava la política de
l’anterior Pèrsia. Però tal i com vam veure en la PAC anterior, en controvèrsia amb altres
discursos a l’hora de definir la dona i les normes que segueix i ha de seguir. Aquestes posicions
s’enfronten dins de discursos de llibertat de la dona, seguretat de la dona, igualtat o
modernitat de la dona. On trobem discursos contraris contraposats per tal d’assolir la
legitimitat en diferents contexts.
Tot i el desplegament del poder ja sigui en el sentit del paradigma jurídic o l’estratègic, podem
considerar que no ha tingut el fruit esperat des de l’Estat i els discursos que el sustenten. Tot i
l’afirmació de que no existeixen espais de llibertat a la relacions, no vol dir que no hi hagi lloc a
la resistència, no hi hagi espai per la circulació d’altres discursos, encara que aquests siguin
perseguits i censurats. Però tot i que a la pel·lícula es centra en la Marji, que acaba vivint a
l’estranger, i la seva família que en cap moment legitimen els discursos, les institucions i el
regim revolucionari; no hem de pensar que no hi ha dones iranianes que viuen i reprodueixen
aquests discursos. Per exemple la dona que arriba a la casa, per demanar ajuda per convèncer
al seu fill de no allistar-se per la guerra, es posa el vel al arribar el pare de la Marji. Ella explica
que no ho fa per por a ser sancionada, sinó que la van educar així
