PAC 4 comentaris, Apuntes de Psicología

¡Descarga PAC 4 comentaris y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

FONAMENTS PSICOSOCIALS DEL COMPORTAMENT

HUMA (UOC)

PAC 4

PROF. 15-

COMENTARIS PAC 4. Persèpolis La darrera PAC del quadrimestre ens ha servit per treballar els processos psicosocials implicats en la influència social, tot relacionant-los amb altres nocions rellevants del temari (la identitat social, el discurs) i aplicant-los a l’anàlisi dels fets relatats a la pel·lícula “Persèpolis”. A continuació comentarem cadascuna de les preguntes plantejades en l’enunciat de la PAC.

El propòsit de la primera pregunta era fer-vos reflexionar sobre un concepte central en la psicologia social dedicada a l’estudi de la influència social: les normes socials. En l’enunciat us comentàvem que els escenaris de convulsió política, com el que relata “Persèpolis”, acostumen a fer més visibles els processos de construcció de normes socials i de categorització social. D’acord amb els materials teòrics de l’assignatura, les normes socials són principis que orienten la percepció i que regulen el comportament i l’acció, i que poden ser tant explícites (per exemple, les lleis) com implícites (per exemple, fer cua en el supermercat). Els moments de canvi de règim polític, especialment si són desencadenats per processos revolucionaris o de protesta massiva, habitualment produeixen canvis abruptes en l’estructura normativa d’una societat, reorganitzant les nocions quotidianes i institucionalitzades sobre allò que és (in)apropiat, (in)correcte o (in)admissible en segons quines situacions i contextos socials. El canvi en l’estructura normativa d’una societat té moltes repercussions, essent una d’elles la reorganització de les identitats socials que deriven del compliment o no de les noves normes instituïdes. En el context de la (a posteriori) denominada “revolució islàmica” de 1979, un fet particular narrat per la jove Marji a la pel·lícula ens permet il·lustrar la relació entre les normes socials i la identitat social: de cop i volta a partir del 1980 és obligatori per primera vegada dur el vel islàmic al cap per entrar a l’escola. De fet, les dones passaven a estar obligades per llei a dur el vel, de manera que si incomplien la llei podien entrar a la presó. La norma de dur el vel va passar a ser una norma explícita en termes legals i el seu incompliment implicava una sanció formal (entrar a la presó). Altres normes derivades del canvi de règim que mostra la pel·lícula són, per exemple, que les escoles havien d’ensenyar (en) una sola llengua (les escoles bilingües van passar a estar prohibides sota l’argument de que simbolitzaven el capitalisme mundial) i

descobert les dones, afaitats i amb la camisa per dins dels pantalons els homes). El compliment o no de les normes socials establia dues categories socials oposades en termes ideològics, originant dues identitats socials diferenciades amb significació política clara. Ser categoritzat/da com a “modern/a” implicava estar en perill per representar, suposadament, els valors occidentals de la decadència moral i material contraris al règim. La roba i l’aspecte eren marcatges identitaris gens neutrals. Complementàriament, la identitat social es reproduïa mitjançant el compliment (o la transgressió) de les normes socials definitòries de cada categoria. El segon sentit en el qual la categorització social s’organitza en torn a les normes socials es relaciona clarament en la pel·lícula amb les identitats de gènere. Les normes diferents per homes i dones s’orientaven a la construcció social de dos models extrems de masculinitat i feminitat que, tot i penalitzar en ambdós casos l’estil de vida modern i emfasitzar els valors tradicionals, en el cas de la dona subratllava la posició de subalternitat, sumissió i passivitat en benefici de l’home. Així, la dona que es desarreglava el vel o que sortia sola pel carrer com a símbol de disconformitat, no només rebutjava així les prescripcions d’un règim autoritari connotant rebel·lia política, sinó que es desmarcava al mateix temps del rol sumís a l’home intensificat en el nou ordre normatiu tradicionalista i patriarcal (que, per cert, culpava les dones descobertes “d’excitar” els homes, fent-les responsables de les agressions sexuals que rebien). D’aquesta manera entenem la relació entre els processos de categorització social descrits per Tajfel i els processos de creació i seguiment de normes socials: l’ajustament o desviació respecte d’una norma social construeix la identitat de la persona com a complidora o no dels criteris normatius que defineixen la categoria social en qüestió (“vas sense vel, per tant ets opositora al règim i ets “mala dona”), i al mateix temps la identificació amb una categoria social reforça el seguiment de les seves normes definitòries (“m’identifico amb les opositores al règim i vull ser lliure, per tant em trec el vel o el porto de manera no convencional”).

Tal com comentàvem a l’enunciat, enmig de la pel·lícula trobem que l’àvia de la Marji, tot reprenent a la seva neta, diu que “tothom sempre pot escollir”; cosa amb la qual en principi hi podem estar d’acord, especialment si ens fixem en l’episodi al qual es refereix l’àvia. Però

aquesta afirmació, si l'assumim plenament, com si l’individu es pogués abstreure de totes les circumstàncies i decidir al marge de la situació, es contradiria amb moltes de les teoritzacions i conceptualitzacions que s’han fet des de la psicologia social. A l’enunciat plantejàvem que utilitzéssiu un de tres conceptes que no farien recaure tot el pes explicatiu en l’individu per tal de descriure algun fenomen que es produïa a la pel·lícula. El primer concepte que hem posat sobre la taula és el d’“institució total” per tal d’aplicar-ho sobre la República Islàmica de l’Iran que ens presenta la pel·lícula. Clarament podem trobar diferències entre els exemples d’institucions en les que es va basar Goffman per tal d’establir el concepte d’institució total com la presó, el manicomi, el convent... si ho hem d’equiparar amb tot un país. Per exemple, és evident que tots els residents no estan fent la mateixa tasca a la mateixa hora. Però tal com s’indica al mòdul, l’interès d’aquest concepte no rau només en l’explicació d’aquestes institucions, sinó en l’extrapolació d’aquest concepte per preguntar-se sobre altres realitats i la idea del jo que hi va vinculada. Així doncs podem trobar, especialment des del nostre punt de vista occidental, similituds entre l’Iran descrit i el concepte d’institució total. Seguint la pel·lícula podem observar, en principi, que existeix una estratificació bastant evident entre el resident i el vigilant, on podríem destacar la guàrdia revolucionaria, però que també podria incloure diferents treballadors de l’Estat escampats per diferents institucions, per exemple les mestres de l’escola. I tal com hem vist anteriorment existeixen un gran nombre de normes explícites que regulen la vida dels ciutadans i ciutadanes. També podem destacar el relatiu aïllament de l’Estat, que podem en part explicar per les relacions internacionals existents, però potser ens interessa més el control i restricció sobre els moviments dels ciutadans a l’hora de viatjar a l’estranger i la prohibició de productes que provenen de l’estranger i que es prenen com a contraris a la ideologia que s’ha imposat en la societat iraniana. També podem assenyalar un pla racional per tal d’assolir uns objectius com seria la instauració de la ideologia islàmica nacional. Part de l’objectiu de la revolució islàmica iraniana comporta desmuntar qualsevol versió que s’oposi o contradigui la versió oficial, i alhora aconseguir que els ciutadans assimilin aquesta versió. L'oposició, oberta o detectada, esdevé finalment penalitzada. Aquest intent d’imposició de la ideologia, en el cas que fracassi, comporta que necessàriament la definició del jo acabi

obeint. Podem observar que no obeeixen a qualsevol, obeeixen a l’autoritat ja sigui en forma de guàrdia revolucionària, en forma de dones d’un comitè o en forma de mestres. Finalment, si ens preguntéssim per què no fan alguna cosa, la resposta podria anar entre que ho fan per evitar un càstig, que pot ser molt sever, i també perquè ho ha manat l’autoritat. Tot i això, encara que assenyalem la jerarquització de la societat, no podem afirmar que en aquestes obediències a l’Estat en el cas de Marji i la seva família es produeixi clarament un estat agent de les actituds dels que obeeixen, doncs no seria una acceptació de la situació com dicta la autoritat, sinó que seria més aviat una resignació al plantejament de l’autoritat. Doncs els protagonistes no accepten la legitimitat de l’autoritat ni de la ideologia nacional religiosa militant que impregna l’Estat. Per això l'obediència només es produeix davant del càstig i intenten subvertir les normes dictades en els espais de llibertat que resten fora del control i vigilància de l’estat. Potser els moments on més clarament podem trobar una obediència propera al concepte explicatiu de Milgram el trobem en la Marji nena quan afirma estimar el Sha perquè així li han dit les mestres, acceptant així el Sha com a escollit per Déu. O quan obeeix a la família, ja sigui canviant de versió respecte el Sha, ja sigui acceptant els càstigs familiars o més clarament quan accepta l’exili. La seva família, per a la Marji, obté més legitimitat que no pas l’estat iranià. Per últim, si escollim fixar-nos en les conclusions de Zimbardo respecte l’experiment de Stanford hem assenyalat la guàrdia revolucionària. A diferència de l’experiment de Stanford, en la pel·lícula, centrada en la Marji, no tenim informació directa de les vides dels guàrdies revolucionaris més enllà de la seva funció policíaca. Però seguint el que es va mostrar en l’experiment de Stanford no podem explicar el comportament i les accions dels guàrdies només per característiques pròpies dels individus que conformen aquest cos. Sinó que hauríem d’entendre el comportament dins de la situació normativitzada i dels rols que la configuren. Podem sospitar d’aquest canvi, per exemple, quan uns guàrdies revolucionaris, especialment joves, aturen a la Marji i la seva família que tornen d’una festa clandestina. Destaquem la joventut dels homes armats per mostrar com aquests constituïts com guàrdies dins de la discussió amb el pare de la Marji, trenquen una norma que era vàlida en les relacions entre

joves i persones més madures. Aquesta norma de respecte als més grans desapareix un cop entren en el rol de guàrdies que estan tractant amb un sospitós d’haver vulnerat una llei religiosa, un possible enemic de l’estat i de la fe. Tal i com s’explica a la pel·lícula, aquests guàrdies acaben acceptant un suborn, així doncs no s’atribueix el comportament dels guàrdies al zel o fanatisme dogmàtic perquè accepten els diners. Aquest acceptar els diners ho podríem atribuir a una debilitat dels individus, però aquesta corrupció en la línia de les conclusions de l’experiment de Stanford veiem que pot ser part de l’estructura on es conformen els rols del guàrdies. Quan més endavant la policia deté la Marji per anar agafada de la mà del seu xicot, la solució amb un oficial de la guàrdia revolucionària torna a ser el pagament de diners i així evita la sanció decretada que comportava un càstig físic i exemplar. En altres ocasions podem observar a la pel·lícula el tracte brusc i intimidador sobre la població quan intervé. Mostra d’això és quan irrompen quan la Marji està esperant la cita amb el seu xicot. Després d’encarar-se a les persones que estan allà aturades, s’enduen de mala manera al paio que ha estat denunciat per la Marji. Fins i tot s’arriba a explicar i veiem com per guardar l’ordre i la moral aquests guàrdies arriben a amenaçar sexualment a les dones. Podem imaginar que la seva actuació i decisions series diferents de no estar desenvolupant el rol de guàrdia revolucionari dins de l’estructura fixada en l’estat de la república islàmica d’Iran.

L’existència de normes socials dominants i la conformitat majoritària amb les mateixes expliquen, tradicionalment, la reproducció d’un ordre social. Ara bé, com va advertir detalladament Moscovici, una característica de tota societat és que indefectiblement va canviant, i que tot canvi social es basa en un qüestionament de les normes socials dominants quan aquestes són injustes, insuficients i/o il·legítimes. Si bé és possible que el canvi social es produeixi com a conseqüència de l’aplicació de lleis o altres mesures institucionals (és a dir, de dalt cap a baix), el més freqüent és que derivi d’accions i mobilitzacions socials continuades per part de minories actives (és a dir, de baix cap a dalt en la jerarquia social). En el cas de la transició a l’Iran relatada a “Persèpolis”, la revolució contra el règim repressor del Sha el 1979 es va articular a partir de protestes socials continuades, protagonitzades des de sectors

la difusió dels seus valors atribuïts mitjançant l’impediment estricte de la vestimenta, l’educació, els hàbits de consum, l’aspecte físic o les pràctiques d’oci considerats inapropiats. Exemples d’això són els insults que rep la mare de la Marji per part d’uns guardians del règim al carrer, l’expulsió de la Marji a l’escola per defensar postures contràries a la revolució islàmica o l’abús que rep per part de les guardianes de la revolució per portar el vel “mal posat”, dur jaqueta i calçar “bambes” representatives dels valors de la “decadència”.

Com s’exerceix el poder jurídic ho veiem clarament a l’Iran descrit a la pel·lícula, un poder brutal i descarat, que reprimeix, que castiga tancant a la presó, torturant i executant a aquell que s’oposa al règim de la revolució islàmica. Un poder que decreta i no deixa fer qualsevol altra cosa que la que ha decretat, no ho deixa fer en la virtut de la seva capacitat de castigar. Aquest poder de la sang i la violència supera al descrit que tenien al règim anterior del Sha contra el que s’havien revelat. Entre aquestes lleis i prohibicions hi ha moltes que estan dirigides a la dona, al seu comportament públic en referència a la sexualitat. Com hem dit abans, veiem com es decreta quin tipus de roba poden portar les dones, com l’han de portar la dones, com s’han de moure i quin tipus de mostres d’afecte poden realitzar. L’amenaça i el càstig fan que els decrets es compleixin per sobre del que puguin pensar, sentir i opinar algunes dones. La calor, la incomoditat, l’apetència no són suficients respecte la por al càstig per deixar de portar fora de casa el vel decretat a les dones. Tal i com hem vist la guàrdia revolucionaria i altres estaments són els encarregats d’actuar contra aquelles dones que vulneren aquestes lleis de gènere i sexuals. El poder sobre aquestes dones se’ns presenta com absolut i amb unes sancions terribles i que ens poden resultar desproporcionades, com per exemple els assots que li estan apunt de propinar a la Marji pel fet d’haver anat agafada de la mà del xicot. És en part aquesta por la que explicaria el casament de la Marji amb el seu xicot, un cop casada podrà agafar i estar amb la seva parella sense témer el càstig per part de les autoritats de l’Estat. Així doncs el poder, des d’aquest paradigma, és vist com una possessió, l’estat i els seus organismes tenen el poder enfront dels ciutadans i les ciutadanes. El poder acaba sent

jeràrquic i vist com una propietat, per exemple el suborn als guàrdies revolucionaris, qui tenen el poder, en aquella ocasió, evita que aquests registrin la casa. Quan la Marji nena fa llàstima a les dones del comitè, que tenen el poder, eviten que la portin a davant d’aquest. Quan el pare, paga a l’oficial de la guàrdia, que té el poder, per evitar els assots de la Marji aquesta pot tornar a casa sense l'oposició dels altres guàrdies. Així doncs el sistema del càstig també inclou la gràcia de qui és jeràrquicament superior en l’organigrama del poder. Però no només és la llei i el càstig el que actua sobre les dones per tal de conformar un comportament, un aspecte i una sexualitat concrets. Tal com hem dit quan parlàvem del concepte d’institució total, hi ha espais que en principi s’escapen de la vigilància de l’Estat. Però el fet que pugui estar present la delació davant de les autoritats pot fer que es redueixin els espais de llibertat i resistència, aproximant-nos a la idea del panòptic de Foucault, on el fet de que existeixi la constant possibilitat d’estar vigilat pot extremar l'eficiència de l’aparell repressor de tal forma que el mateix individu susceptible d’estar supervisat acabi executant constantment el comportament desitjat. Però des del paradigma estratègic la visió del poder es fa més complexa, no es tracta que els individus executin un comportament per por de ser castigats, sinó que el poder intenta produir subjectes i realitats desitjats, és a dir que el comportament anhelat no ha de ser fruit de la vigilància i la possibilitat imminent del càstig, sinó que aquest comportament ha de donar-se des del mateix subjecte. Hi ha un moment a la pel·lícula on l’àvia li recrimina a Marji què està fent amb el mocador al cap dins de casa, la Marji contesta que no s’ha adonat que el duia, que ja hi està acostumada. A partir d’aquest episodi podem inferir que la peça de roba que Marji detesta està, per moments, incorporada en ella, que fins i tot en un territori segur no se la treu de sobre. A la pel·lícula, seguint la infància de la Marji, se’ns mostra l’escola. Aquesta és una institució que, més enllà de proporcionar uns coneixements i unes habilitats, i com altres que poblen la trajectòria vital de la majoria de la població, instauren disciplina; que no només castiguen aquella part que no segueix la norma, sinó que intenten formar individus incorporant normes i transformant els subjectes. Per exemple, en el fet que a l’escola existeixi una separació de gèneres, on veiem només professores per a les nenes, ja ens pot indicar una separació de

És evident que la regulació i definició de la dona a l’Iran estan marcades per un discurs que s’erigeix com a religiós amb prerrogatives per marcar les lleis i normes del país. I aquest discurs religiós s’uneix a un discurs de caire nacional, que es reivindica enfront de l’anterior colonialisme i la influència neo-colonalista que descarnadament marcava la política de l’anterior Pèrsia. Però tal i com vam veure en la PAC anterior, en controvèrsia amb altres discursos a l’hora de definir la dona i les normes que segueix i ha de seguir. Aquestes posicions s’enfronten dins de discursos de llibertat de la dona, seguretat de la dona, igualtat o modernitat de la dona. On trobem discursos contraris contraposats per tal d’assolir la legitimitat en diferents contexts. Tot i el desplegament del poder ja sigui en el sentit del paradigma jurídic o l’estratègic, podem considerar que no ha tingut el fruit esperat des de l’Estat i els discursos que el sustenten. Tot i l’afirmació de que no existeixen espais de llibertat a la relacions, no vol dir que no hi hagi lloc a la resistència, no hi hagi espai per la circulació d’altres discursos, encara que aquests siguin perseguits i censurats. Però tot i que a la pel·lícula es centra en la Marji, que acaba vivint a l’estranger, i la seva família que en cap moment legitimen els discursos, les institucions i el regim revolucionari; no hem de pensar que no hi ha dones iranianes que viuen i reprodueixen aquests discursos. Per exemple la dona que arriba a la casa, per demanar ajuda per convèncer al seu fill de no allistar-se per la guerra, es posa el vel al arribar el pare de la Marji. Ella explica que no ho fa per por a ser sancionada, sinó que la van educar així