La psicologia animal es caracteritzava per emprar el mètode de l’anècdota. No obstant,
un conjunt de psicòlegs nord-americans van posicionar-se en contra d’aquest mètode a
favor de l’experiment. Un d’aquest teòrics va ser Thornike, juntament amb molts altres,
dels qui destaquem a Pavlov.
Edward Lee Thorndike (1874- 1949)
Thorndike va estar molt inflenciat per James, qui fins hi tot va arribar a ser el seu
professor en l’universitat de Harvard. Més tard va ser alumne en l’universitat de Cattel
en Columbia on va completar la seva investigació sobre l’aprenentatge animal. No
obstant, anys més tard es va tornar a dedicar a la psicologia de educació fins la seva
mort. Algunes de les seves obres són: << psicologia educativa>>, << La mida de la
intel·ligència>> i <<naturalesa humana i orde social>>.
Quan Thorndike va mencionar la paraules següents: << la salvació no prové d’aquest
font >> (Thorndike, 1898) es referia a la incapacitat del mètode de l’anècdota per
produir una ciència natural, objectiu de la psicologia animal. Així encara que
inicialment estava interessat en estudiar els nens i la pedagogia, i davant la
impossibilitat de sotmetre a experiment als nens, es va dedicar a l’estudi de
l’aprenentatge en animals mitjançant la experimentació. Amb l’experimentació era
possible repetir el mateix experiment, així en certa manera es podia generalitzar. A més
a més com es poden repetir en igualtat de condicions es pot comprovar si la conducta de
l’animal es fruit de la coincidència.
El mètode emprat per el nostre autor integrava els de la psicologia animal ( comparada)
i el pensament funcionalista. El que pretenia amb l’experimentació era demostrar que
els animals no eren tan intel·ligents com proposaven les anècdotes i comprovar si
utilitzaven la ment en condicions controlades i repetibles. Així va col·locar a gats,
gossos i pollastres ( cada espècie separada) dins una reixa i si aconseguien sortir se’ls
hi donava menjar. Cal dir que els animals portaven dies sense menjar i per tant la seva
gana era considerable, així estaven motivats a sortir . Per aconseguir-ho únicament
havien d’ esgarripar o estirar la corda amb una anella. Així la conducta de l’animal
quedava reduïda a la seva gana, el mecanisme de la caixa , l’aliment de fora i coses més
generals com la fatiga o la indisposició.
Thorndike va comprovar, observant les corbes dels progressos de la formació
d’associacions ( més endavant explicarem que entenem per associació) que quan els
gats més es familiaritzaven amb la tècnica d’obrir la reixa menys temps trigaven. Així
eliminaven conductes que no els hi permetien obrir la reixa i conservaven les que els hi
permetia sortir per aconseguir el menjar. D’això se’n diu condicionament instrumental.
Cal destacar que en el cas de que en sortir de la reixa no obtinguessin el menjar, la
resposta desapareixeria gradualment. Molt lligat a això s’ha de dir que els gats per dur
a terme conductes que els hi permetien sortir , actuaven per assaig i error. Thorndike va
formular una psicologia de tipus estimul-resposta, que va denominar connexionisme.
Així es produïa una associació entre l’estímul i la resposta. Cal emfatitzar que aquestes
associacions no estaven fonamentades en idees. De tot el destacat anteriorment se’n
desprenen dos lleis que Thornike va formular:
• La llei de l’efecte: << de les moltes respostes donades a la mateixa situació, les
que van acompanyades o seguides de satisfacció para l’animal, en igualtat de
reball propi: Thorndike-Köhler
PAGE 1
