Fitxa: Els recursos naturals. Comprar, llençar, comprar
1. L'obsolescència programada es quan les coses estan programades per espatllar-les. El que es
pretén es guanyar diners, si les coes s’espatllen tens dos opcions, o portar-les a arreglar o comprar
de nou, les dues opcions generen diners a l’empresa.
2. El cartell de Phoebus, era un cartell amb els llocs on es venien les bombetes, el que volia era
controlar el mercat i el consumidor de les bombetes i després repartir-se els diners.
3. Si un cartell no es popular o no arriba a tota la gent, el negoci serveix perquè ningú compraria el
producte promocionat i com a conseqüència l’empresa no guanyaria diners.
4. Aquesta teoria contraposa el model europeu amb el model nord-americà, jo no estic d’acord
amb el que diu que la felicitat s’aconsegueix a través del consum il·limitat, si que es veritat que la
felicitat augmentaria en segons quines persones, però el consum no et donaria la felicitat plena
mes que res perquè quan un producte s’espatlles podries aconseguir un altre sense cap esforç i per
molta gent això ho veurà positiu, però realment es bastant «inútil» perquè s’acaba transformant en
un bucle tota la teva vida, seria agafar un producte nou, s’espatlla i tornes a començar. Realment
no estaria malament, però penso que a la llarga la societat s’acabaria cansant, com tot.
5. En 1940, l’empresa Dupont crea una fibra sintètica revolucionària: el naylon, un producte que és
molt resistent i l'utilitza per a fer calces amb el qual no es feien carreres; no obstant això, pel fet
que no s'anaven a vendre moltes calces perque no es trencaven, Dupont dona indicacions als
homes de la secció de disseny per a que tornaren a fer-ho usant fibres que no són tan fortes, per a
crear una cosa més fràgil que es trencara, i així les calces no duraren tant. Les calces amb nylon
molt resistents al igual que les bombetes que duraven molt, de sobte, es tornen a fabricar fràgils.
6. En el comunisme com a sistema econòmic no existia el mercat lliure, sinó que l’economia estava
planificada centralment per l’estat, era ineficient i patia una escassetat de productes. En aquest
sistema, l´obsolescència programada, no tenia ningú sentit.
7. Els fabricants responien que això està mal per que l'aparell funciona perfectament i simplement
cal canviar la bateria i estaria solucionat el problema. L'advocada Elizabeth Pritzker presenta una
demanda col·lectiva, coneguda com: Westley contra Apple basat en una investigació de documents
tècnics, on es va descobrir que la bateria havia sigut dissenyada des d'un principi per a tindre una
vida curta. El cas no es va emportar a judici, no obstant això, s'arriba a un acord entre totes dues
parts i Apple determina a proveir serveis de reemplaçament i a més, es va estendre la garantia del
producte a dos anys.
A mi m’ha passat i justament amb un Ipod, al cap dels anys cada cop anava més lent fins que un dia
va parar de funcionar.
8. L'activista mediambiental Mike Anane lluita contra l'obsolescència programada des del final de
la cadena. Recopila informació sobre els residus que arriben al seu país i a creat una base de dades
amb etiquetes i contactes de totes les empreses que manen els residus tecnològics a Ghana, per a
poder així denunciar a totes aquestes empreses
Isona Pérez Farré