Un mestre necessita ser un bon orador i un bon conversador. La construcció d’un bon discurs oral per
transmetre continguts i relacionar-se amb l’alumnat pot considerar-se una de les tasques
professionals més rellevants. Per tant, les nostres habilitats de comunicació oral determinen en gran
part l’eficàcia de la nostra activitat a l’aula.
Qualsevol persona està capacitada per parlar en públic, senzillament desenvolupant coneixements,
tècniques, recursos i PRÀCTICA.
A més, les habilitats comunicatives es poden millorar mitjançant tres accions bàsiques: observar,
planificar i practicar.
Hi ha diferents actituds comunicadores (seguretat, credibilitat, claredat, naturalitat...) que afavoreixen
una comunicació de qualitat, creen vincles de confiança mútua entre els interlocutors i produeixen
missatges clars i directes que ens aproximen a l’interlocutor.
El model pedagògic influenciarà en les activitats i el tipus de comunicació que comporten. Posant el
conductisme com a exemple de model pedagògic, les activitats i la comunicació conduiran a l’alumne
a processar i construir mentalment el seu coneixement a través de la informació que li proporciona el
mestre.
El mestre, a part de tenir amplis coneixements de la matèria, ha de desplegar les habilitats de
comunicació verbals i no verbals, organitzatives, cognitives, etc per tal d’aconseguir que la classe
sigui un espai on es desenvolupen activitats col·lectives orientades a l’aprenentatge de l’estudiant.
S’ha d’entendre la classe com una situació de comunicació.
Les claus de la comunicació oral eficaç són: establir relacions de confiança amb els oients (ja que
les percepcions, els pensaments i les emocions de l’estudiant en l’aprenentatge són molt
significants), planificar l’activitat comunicativa (preparar un bon discurs i fugir de la improvisació) i
facilitar la comprensió dels missatges a partir de l’ús d’un llenguatge clar i accessible i estructurar
el contingut.
Ens comuniquem amb tot el cos i no només amb les paraules. Els signes no verbals poden ser
visuals (moviments, postures, gestos i mirades) i sonors (volum, canvis de to i de timbre,
onomatopeies…). Perquè la comunicació esdevingui sincera i comprensible, és necessari que la
comunicació no verbal s’ajusti amb la comunicació verbal.
La veu és el principal instrument físic de la comunicació oral. La bona qualitat d’aquesta emana en el
ritme respiratori, que, al seu torn, està connectat estretament amb l’estat físic i anímic de l’orador.
La respiració costodiafragmàtica és un recurs molt valuós perquè aprofitem la màxima capacitat
dels pulmons i ens capacita per allargar el temps d’expulsió de l’aire.
Hi han aspectes de l’expressió oral que depenen de la veu (volum, velocitat, timbre, to, pronunciació).
Un volum adequat, que arribi a tots els racons i variant-lo com a recurs per atorgar ènfasi a paraules
o frases. La velocitat del discurs ha d’adequar-se al ritme de comprensió dels destinataris del
missatge. És adequat moderar-la en els moments clau i fer pauses que remarquin idees. També cal
fer un bon ús del silenci. El to (greu o agut) actua com una gran font de signes no verbals amb gran
influència en el receptor, manifesta actituds i estats anímics que repercuteixen en el receptor i en la
interpretació que farà del missatge. És important pronunciar tots els sons, totes les síl·labes que
conformen cada paraula de manera correcta.
Un discurs varia en funció de la composició del públic, del coneixement que tinguin del tema, del lloc i
durada, etc. Per tant hem d’analitzar la situació en la qual comunicarem.
Una lectura POSITIVA i OPTIMISTA prèvia a la situació té moltes més probabilitats de conduir a la
Gerard Santos
1r Educació Primària
