¡Descarga Creixement econòmic y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
TEMA III
EUFÒRIA D’UN CREIXEMENT
D. ABULAFIA, Un emporio mediterráneo occidental, el reino catalán de Mallorca , Barcelona, 1996. D. ABULAFIA-B. GARÍ (a cura de), En las costas del Mediterráneo occidental , Barcelona, Omega, 1996. C. BATLLE, Fires i mercats. Factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles XI a XV) , Barcelona, Rafael Dalmeu, 2004. P. CORRAO, «Corona d’Aragona ed espansione catalana-aragonese: l’osservatorio siciliano», Europa e Mediterraneo tra medioevo e prima età moderna , San Miniato, Centro di Studi sulla Civiltà del Tardo Medioevo, 1992, pp. 225-280. Ch-E. DUFOURQ, L'expansió catalana a la Mediterrània occi 0 01 Fden 0 01 Ftal. Segles XIII i XIV , Barcelona, Ed. Vicens Vives, 1969. M.T. FERRER-D. COULEN (ed.), L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana , Barcelona, CSIC, 1999. C. FERRAGUT, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304 , 0 0 Valen (^) 1 Fcia, Publicacions de la Universitat de València, 2003. F. GARCIA-OLIVER, «De Perpinyà a Elx: desenvolupament econòmic i geografia de les aljames», Xudeus e Conversos na Historia. Santiago de Compostela, La Edito 0 01 Frial de la Historia, 1994, vol. II, pp. 247-262. J.V. GARCÍA MARSILLA, Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio , València, Publicacions de la Universitat de València, 2002. A. GARGALLO, El concejo de Teruel en la Edad Media (1177-1327) , Teruel, Instituto de Estudios Turolenses, 1997. Ch. GUILLERÉ, Girona al segle XIV , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Monserrat, 2 vols, 1993, 1994. M.D: LÓPEZ PÉREZ, María Dolores, La Corona de Aragón y el Magreb en el siglo XIV: (1331-1410) , Barcelona, CSIC-Institució Milà i Fontanals, 1995. F. MELIS, Mercaderes italianos en España: siglos XIV-XVI (investigaciones sobre su correspondencia y su contabilidad) , Sevi 0 01 Flla, Universidad de Sevilla, 1976. J. MUTGÉ, Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV , Barcelona, CSIC, 2004. I. OLLLICH, Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució de la Plana de Vic, Vic, Eumo, 1988. J.A. SESMA MUÑOZ et alii, La población de Aragón en la Edad Media (siglos XIII- XV): estudios de demografía histórica , Zaragoza, Leyere , 2004. J.A. SESMA MUÑOZ, «Producción para el mercado, comercio y desarrollo mercantil en espacios interiores (1250-1350): el modelo del sur de Aragón», Europa en los umbrales de la crisis (1250-1350) (XXI Semana de Estudios Medievales) , Pamplona, Gobierno de Navarra, 1995, pp. 205-246. M. TANGHERONI, «Il “regnum Sardiniae et Corsicae” nell’espansione mediterranea della Corona d’Aragona. Aspetti economici», La Corona d’Aragona in Italia, Sáser, CNR, vol I, pp. 49-56. M. DEL TREPPO, I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragona nel secolo XV , Nápo 0 01 F0 01 Fles, Università di Napoli, 1972. Ll. TUDELA, Catalunya, Mallorca i Gènova (1336-1349). Economia i política , Palma, El Tall, 2005.
La plètora demogràfica
0 0 1 F
0 0 El segle XIV, a pesar de l’allau d’adversitats i els seus efectes catas 0 0 trò (^) 1 Ffics immediats sobre la població i l’eco (^) 1 Fnomia que s’esdevindran sobretot a partir de la segona meitat de la centúria, va ser en conjunt una etapa de creixement, tot continuant 0 0 les tendències ex (^) 1 Fpansives del període anterior. Un bon indicador n’és la demografia i els seus vaivens. Fet i fet, rere la dilatació de les fronteres de la Corona hi havia uns 0 0 1 F
0 0 recursos formi 0 0 da (^) 1 Fbles d’homes i dones, famílies senceres o fragmentades, llauradors i pas (^) 1 Ftors, mercaders i artesans, monjos, clergues i guerrers, tots ells disposats a deixar 0 0 1 F
0 0 la llar originària a canvi de l’aventura sempre incerta de la colonit za (^) 1 Fció en terres llunyanes i sovint hostils. Sense l’excedent humà, l’expansió mediterrània no hauria transcendit la quimera dels reis. Quan els efectius demogràfics no pogueren respondre a 0 0 les expectatives formulades, la domi 0 0 (^) 1 Fnació esdevingué fràgil, inconstant, gairebé nominal. Així succeí a Còrsega i Sar 0 0 (^) 1 Fdenya i, no cal dir-ho, a Atenes i Neopàtria. La «repoblació» es pre 0 0 (^) 1 Fsentava, certament, i així s’havia pogut comprovar a Mallorca i a Valèn (^) 1 Fcia, com la preceptiva i millor arma política de domini territorial, i en aquells 0 0 territoris itàlics i bizantins la presència de súb (^) 1 Fdits del rei de la Corona d’Aragó fou, llevat d’algunes zones sardes, exigua i espaiada.
0 0 La fase expansiva de la confederació catalano-aragonesa corregué pa (^) 1 Fral·lela a la d’Occident. Europa no havia cessat de créixer d’ençà de l’any mil. La línia evolutiva 0 0 en (^) 1 Fcara manifestava una forta empenta a les portes del segle XIV. Hi havia països, 0 0
1 F
0 0 però, que començaven a manifestar els pri 0 0 mers signes d’esgota (^) 1 Fment, o, si més no,
1 F
0 0 d’impossi bilitat de sostenir el ma (^) 1 Fteix ritme vigorós. La Corona d’Aragó, país relativament jove, és dels que exhibeix una robusta salut demogràfica. Les mesures exactes se’ns escapen, atesa la inexistència de fonts que permeten resseguir-ne l’evolució, però els testimonis indirectes i alguna dada comptable, massa esparsa sens dubte, permeten entreveure la continuació de la corba ascendent del XIII, si més no 0 0 1 F
0 0 durant la primera meitat de la cen túria, i amb menys contundència, pas (^) 1 Fsada la divisòria del 1348.
El símptoma més rotund dels recursos excedentaris, el trobem en el procés 0 0 inin (^) 1 Fterromput de concessió de cartes pobles per part dels monarques i els senyors. A trenta-quatre n’ascendeixen, almenys, les lliurades al País Valencià entre 1300 i 1350, amb llocs tan significatius com Xiva i Moixent (1303), Borriol (1307), La Font de la Figuera (1313 i 1315) o Xest (1320). Pels mateixos anys, Jaume II de Mallorca 0 0 1 F
0 0 1 F
0 0 desplegà un am bi ciós pla d’orde (^) 1 Fnació rural, basat en la fundació de Sant Joan, Sa 0 0 Pobla, Porreres, San (^) 1 Ftanyí i Alaior, el lliurament de lots de parcel·les, la fixació de 0 0
1 F
0 0 zones comunals de pas 0 0 tu (^) 1 Fres, el traçat de nous camins i la construcció
1 F
0 0 d’infraestructures hidràu liques, en particu (^) 1 Flar els qanats. Una altra dimensió d’aquest dinamisme urbanístic fou el sorgiment de ravals i barris enllà dels recintes de les muralles, ben documentats al Rosselló.
Mentrestant, el cinturó de marjals que va de Salses a Guardamar és testimoni d’un veritable assalt, en el qual participen pagesos, senyors, els centres urbans i la mateixa monarquia, que hi promou dessecaments per mitjà d’incentius fiscals. Aquesta embranzida agrària es traduí en l’obertura de noves sèquies de drenatge o l’allargament de braços d’antics canals, aprofitats també en molts casos per a la construcció de molins fariners, imprescindibles per a atendre la demanda en ascens de farina i pa dels centres urbans: entre el Sénia i el Segura la corona concedí quaranta-vuit llicències d’edificació de nous casals entre 1257 i 1320. Simultàniament, els límits dels termes municipals i 0 0 senyo (^) 1 Frials eren sotmesos a revisions constants, en una dinàmica de plets que revela la
0 0 menut i Pere el Cerimo (^) 1 Fniós hagué de construir-ne un altre, que incloguera els ravals i 0 0
1 F
0 0 espais urbans que havien crescut a extramurs. L’eixam 0 0 pla (^) 1 Fment urbanístic de la capital es manifestà en l’am 0 0 (^) 1 Fpliació de places, com la del Blat, i en l’increment del nombre de parrò (^) 1 Fquies. Perpinyà i Lleida eren les dues ciutats més poblades després de 0 0 Bar (^) 1 Fcelona, però ja a gran distància d’aquesta, amb 13.000 i 12.000 habitants, 0 0 respectivament. Importa destacar, amb tot, la densa trama urbana del Prin 0 0 (^) 1 Fcipat, amb
1 F
0 0 una consistent xarxa de petites i mitjanes viles, eri gides en dinà (^) 1 Fmics mercats comarcals, que articulen l’espai rural intermedi entre l’una i l’altra. El Trescents veu també la creació de nous centres rurals, sobretot a les terres reials.
0 0 0 0Bé que esparsos, tots els indicadors confirmen també aquesta tendèn^ 1 Fcia 1 F
0 0 expan si (^) 1 Fva per al regne d’Aragó. La trajectòria ascendent iniciada a mitjan segle XII assolí el seu cim al final del segle XIII i en les primeres dècades del XIV. Saragossa, la 0 0 capital, devia rondar els 25.000; ja a molta distància, Ca (^) 1 Flataiud se situava entre els 0 0
1 F
0 0 5.000 i els 6.000; Daroca estaria per damunt dels 4.000 ha bi (^) 1 Ftants que sabem que 0 0
1 F
0 0 tenia una centúria abans, el 1230. La vitalitat demogràfica era par ti (^) 1 Fcularment acusada en tot el sud aragonès, on Terol oscil·lava entre els 6.000 i els 6.500 habitants, sense incloure, però, ni la comunitat hebrea ni l’eclesiàstica; si les afegim, la població de la ciutat pujaria als 7.000 habitants.
0 0 Només a Mallorca semblen advertir-se ja els símptomes de l’estanca (^) 1 Fment a la primera meitat del segle XIV, abans fins i tot de la pesta. Les 12.349 cases en què ha estat avaluada la població de l’illa el 1329 havien caigut a 11.258 el 1343, tot i que el 0 0 1350 ja tornaven a ser-ne 11.826. Sor 0 0 (^) 1 Fprenentment, almenys en relació a les altres capi (^) 1 Ftals de la Corona, va ser la ciutat, Palma, la que suportà totes les pèrdues, en retrocedir de 5.256 cases a 4.124, mentre que la part forana es mostrà bastant estable entorn de les 7.000. A Mallorca, d’altra banda, es concentrava més del 90 % de la 0 0 1 F
0 0 pobla ció de les Illes, enfront d’una Menorca i, sobretot, d’una Eivissa i Formen (^) 1 Ftera, 0 0 1 F
0 0 encara poc po bla (^) 0 01 Fdes, amb 806 cases la primera i 506 les altres dues. La singularitat de la població ma (^) 1 Fllorquina era la significació que hi havia assolit, molt més que a qualsevol altra regió, l’esclavatge. Tot i les fortes discrepàncies entre els historiadors 0 0 sobre el nombre d’es (^) 1 F 0 0claus, sarraïns en primer lloc, però també balcànics, russos i fins i tot sards, no és aven (^) 1 Fturat suposar que aquest rondaria els deu mil.
0 0 En termes globals, el país més poblat de la Corona d’Aragó era Cata (^) 1 Flunya, amb uns 500.000 habitants; Aragó devia estar per la meitat i el País Valencià pels 0 0 1 F
0 0 200.000, mentre que les Illes en sumarien uns 65.000. Tot ple gat, són estima (^) 1 Fcions 0 0 1 F
0 0 encara fràgils, basa des en fonts fiscals massa fragmen 0 0 (^) 1 Ftàries i espaiades en el temps,
1 F
0 0 que ens donen ja, de tota manera, una po bla (^) 1 Fció superior al milió d’habitants, i a la qual caldria afegir la gran quantitat de pobres, rodamons i exempts de tota mena que no hi són registrats. Més de les tres quartes parts d’aquest milió eren de població cristiana, 0 0 hegemò (^) 1 Fnica enfront dels menys de 200.000 musulmans –localitzats sobretot a les 0 0 àrees rurals de València i Aragó, i en retrocés con (^) 1 Ftinu– i uns 50.000 jueus, de 0 0 radi (^) 1 Fcació preferentment urbana.
Tan important com el volum demogràfic és el repartiment geogràfic de la 0 0 1 F
0 0 pobla ció, les densitats humanes. A la ratlla del 1300, la Corona d’Ara 0 0 (^) 1 Fgó s’havia estructurat ja com un territori multipolar, amb quatre grans cen 0 0 (^) 1 Ftres urbans, tots ells per damunt dels 20.000 habitants –i en el cas de Barce (^) 1 Flona, per damunt fins i tot dels 0 0 1 F
0 0 40.000–, que exer ceixen la capitalitat regio (^) 1 Fnal dels respectius regnes, absorbeixen els excedents de les seues pròpies conques demogràfiques i n’atrauen de molt més lluny encara. Per sota seu, s’organitza tota una jerarquia de ciutats i viles mitjanes, entorn dels
0 0 5.000 habitants, com Perpinyà, Lleida, Calataiud, Daroca, Terol, Morella i Xàti (^) 1 Fva, i encara de nuclis urbans menors, sobre els 3.000 habitants, que actuen de centres comarcals i articulen el país rural.
València obté d’Alfons el Benigne el 1329 i 1330 sengles privilegis que impedien el tradicional lliure comerç del cereal i en prohibien la treta fora del regne, a més d’autoritzar els jurats a vigilar la costa i castigar els contraventors.
La vinya segueix la mateixa tendència expansiva dels cereals i és durant el segle 0 0 XIV quan probablement haja assolit el cim de la seva difu (^) 1 Fsió. Una vegada més, la 0 0 demanda urbana és la responsable de la recon (^) 1 Fversió de molts camps de conreu en vinyer. Així mateix les comunitats jueves animen la plantació de ceps per a la fabricació de vi casher. A la producció local, protegida escrupolosament per les ordenances dels 0 0 con (^) 1 Fsells municipals, s’afegeixen vins d’importació, de major qualitat i cars, sol·licitats per les exigents taules dels nobles i els ciutadans rics. Però la novetat, més que els blats i la vinya, o l’olivera i les plantes per a diverses manufactures, com el cànem i el lli, ve de la mà de l’arròs, que a poc a poc va fent-se un lloc en les marjals 0 0 dessecades, encara que el gran salt, en ter (^) 1 Fmes de superfícies plantades, es produirà al segle XV. D’altres cultius, de caràcter més especulatiu, fan ara la seva primera aparició. Com ara el safrà, que esdevindrà ben aviat un conreu molt estès a zones com les de la Catalunya Central o el Baix Aragó.
Amb tot, el creixement agrari, que es reflecteix en l’ampliació de les superfícies 0 0 cultivades, l’increment de la producció i la diversitat dels con 0 0 (^) 1 Freus, és el resultat alhora 1 F
0 0 de l’augment de la productivitat. Els camps es tre ba (^) 1 Fllen més intensament i amb un 0 0 1 F
0 0 1 F
0 0 millor instru men tal, s’adoben amb més fre (^) 1 Fqüència, reben dotacions regulars d’aigua amb la multiplicació de les sèquies i els canals de reg, sobretot en els cinturons d’horta. Els rendiments en alguns casos s’equiparen amb els de les regions eu ropees més avan 0 01 Fça 0 01 Fdes.
L’aprovisionament de carn resulta tan primordial com el de cereals i vi. En 0 0 conseqüència els ramats proliferen pertot arreu de la Corona. El pro (^) 1 Fblema, de vegades insoluble, és com conciliar-los amb l’agricultura. Les legislacions urbanes i senyorials tracten de reglamentar un sector que atreu cada vegada més capitals i inversions burgeses. Perquè al cap i a la fi no sols concita l’interès per les operacions càrniques, 0 0 sinó també per la pro (^) 1 Fducció de cuirs i sobretot de llana per a la incipient manufactura de draps autòctona, que s’analitzarà més avant però que respon igualment al 0 0 creixe (^) 1 Fment sostingut del segle XIV. La cria de l’ovella a gran escala requereix 0 0 1 F
0 0 1 F
0 0 transhu màn cies regio 0 0 (^) 1 Fnals per tal de combinar pastures d’hivern i d’estiu. Dues 1 F
0 0 regions s’hi espe 0 0 cia (^) 1 Flitzaran: el Maestrat —que inclou el nord valencià i el sud català 1 F
0 0 1 F
0 0 i ara go nès (^) 1 F, amb Sant Mateu com a centre de contractació—, i els Pirineus, amb Puigcerdà com a eix central, tot i que, a menor escala, cal remarcar la dedicació 0 0 ramadera a l’interior de les illes de Mallorca i Menor (^) 1 Fca. Amb tot, la producció ramadera en conjunt no deixava de ser insuficient, almenys per a assegurar el 0 0 subministrament de carn als grans centres urbans. Merca (^) 1 Fders aragonesos, valencians i fins i tot catalans acudien regularment a les fires castellanes a proveir-se de bestiar. 0 0 Aquest comerç, però, estigué sem (^) 1 Fpre condicionat pels avatars de les relacions 0 0 1 F
0 0 1 F
0 0 polí ti ques, conflictives o amis (^) 1 Ftoses, entre ambdues corones.
0 0 L’empenta econòmica es reflecteix també en el manteniment i la crea (^) 1 Fció de noves infraestructures, des de camins, ponts i vies pecuàries fins a fires i mercats, passant pels hostals, alfòndecs i fins hospitals per als vianants. Tant és així que les fires més importants, les que perduraran més en el temps, se situen en els eixos principals de comunicació, les que travessen de nord a sud la Corona d’Aragó, l’antiga via Augusta, a Catalunya i al País Valencià, i les que la travessen d’est a oest, com la ruta de Lleida, 0 0 en direcció a Aragó i Cas (^) 1 Ftella, o les de València cap a l’interior peninsular per
Requena i Almansa; i encara, l’eix transversal que uneix el Baix Aragó amb el regne de València. Tan fonamentals com els itineraris d’homes i mercaderies són les canyades, 0 0 assagadors i carrerades per on transiten els ramats, que estan sota la protec (^) 1 Fció de les lleis i el rei. Aquests vials ramaders compten amb els seus espais de pastura, abeuradors, 0 0 sesta (^) 1 Fdors i àrees on els animals poden instal·lar-se durant mesos, així com amb una legislació específica –reial, senyorial i municipal– que en regula els usos i la convivència entre pastors i propietaris forasters i la població del lloc.
Bé que amb menor intensitat que en la centúria anterior, en la primera meitat del 0 0 segle XIV continuaren fundant-se noves fires i mercats. Amb me 0 0 (^) 1 Fnor intensitat no
1 F
0 0 perquè començaren a advertir-se símptomes de ralentit za (^) 1 Fció i estancament, sinó perquè la nòmina ja era prou nombrosa i extensa arreu de la Corona. Així i tot, a Catalunya encara es creen més d’una cinquantena de fires al llarg del Trescents, la gran majoria, trenta-set, abans de 1348. A Aragó se’n concedeixen menys, però en alguns casos es tracta d’una segona fira: a Tarassona se’n creen dues el 1301, a Montsó una segona el 1311 i a Osca, presumiblement una segona també, el 1326. El mateix s’esdevé al Principat, amb desdoblaments de la fira anual, una a la primavera i l’altra a la tardor, com les de Cervera (1301), Manresa (1311), Torelló (1315) i Girona (1337). Hi havia fires especialitzades, ramaderes com les Tàrrega (cavalls), Verdú, Salàs, Prades o 0 0 Tremp; safraneres, com Cervera, Vilagrassa i Tàrrega també; sali (^) 1 Fneres, com Cardona i Gerri de la Sal; vinateres, com Manresa; i, sobretot, tèxtils, fins al punt que els majors 0 0 1 F
0 0 cen tres firals es corresponien amb els prin (^) 1 Fcipals nuclis drapers, com ara Bagà, Berga, Cervera, Igualada, Montblanc, Manresa, el Pont d’Armentera, Puigcerdà, la Seu 0 0 d’Urgell, Torroella de Mont (^) 1 Fgrí, Valls o Vic. A Mallorca, la fira més antiga és la de Sineu, creada el 1318, dotze anys després de la concessió del privilegi de celebrar 0 0 mercat. Al País Valencià, la successió de llocs de trobada co (^) 1 Fmercial fundats al segle 0 0 XIII continua amb les fires d’Oriola (1296), Alacant (1296), Elx (1322) i Cocen 0 0 (^) 1 Ftaina
1 F
0 0 (1346) i els mercats d’Oliva (1310), Casta lla (1311), Nules (1319), Al (^) 1 Fpont (1320), Alcoi (1325), Tibi (1325) i Sueca (1336). A la primera meitat del segle XIV, s’havia 0 0 arribat ja a una certa satu 0 0 (^) 1 Fració. Hi havia, a tota la Corona i en particular a Catalunya, massa fires i mas (^) 1 Fsa pròximes les unes de les altres. La competència inevitable entre elles i els problemes de jurisdicció que se’n derivaven exigiren de vegades la 0 0 inter (^) 1 Fvenció reial per tal de resoldre’ls.
La Corona d’Aragó era, primer de tot, una confederació política. Un conjunt de regnes i estats regits per un mateix monarca. Però no sols era això. Per sota de les fronteres polítiques que els separaven persistien encara unitats econòmiques prèvies que les transcendien, com ara la vall de l’Ebre –durant molt de temps Lleida i Tortosa van 0 0 estar més unides a Saragossa que a Bar (^) 1 Fcelona– o l’àrea del Maestrat, on es confonien el sud d’Aragó i de Catalunya i el nord valencià. Però també per damunt de les fronteres 0 0 s’havia anat desen (^) 1 Fvolupant una certa unitat econòmica, un espai econòmic comú basat 0 0 en la (^) 0 0com (^) 1 Fplementarietat entre els diferents territoris. En aquest equilibri interre (^) 1 Fgional, que es mantingué fins al llindar mateix de la crisi, a mitjan segle XIV, el predomini corresponia a Catalunya, amb un major pes demogràfic dins la Corona i amb 0 0 una economia centrada fonamentalment en l’activitat mercan (^) 1 Ftil i manufacturera, que es veia complementada per la producció cerealícola i ramadera d’Aragó, l’agricultura 0 0 intensiva i d’exportació del regne de Valèn (^) 1 Fcia i la vitalitat comercial del regne de Mallorca. Aragó, el rerepaís interior, era, en efecte, el gran proveïdor de llana, de carn i 0 0 de blats. Els mercaders ca 0 0 (^) 1 Ftalans hi acudien a comprar llana per a exportar-la a Itàlia o per a la seva prò 0 0 (^) 1 Fpia indústria tèxtil, alhora que hi venien draps, productes elaborats
1 F
0 0 i merca de (^) 1 Fries importades d’Orient. Els valencians hi anaven per llana per a la seva 0 0 inci (^) 1 Fpient manufactura, però sobretot per carn i blat per a sostenir una creixent
Creixement ininterromput
-1291-1348: període de vitalitat extraordinària.
-Tots els sectors productius, cada volta més integrats: camp ciutat; nobles, burgesos i pagesos: formació d’un gran mercat de consum.
-La centralitat de la ciutat: cal alimentar-les.
-Termòmetre de la creixença: la construcció: catedrals, monestirs, convents, esglésies: mercat laboral.
-L’impuls ve del camp: ampliació de les superfícies de cereals, vinya i primers productes de caire més intensiu: arròs i safrà. Augment de la productivitat.
-Desenvolupament de la ramaderia: carn, cuiros, llana: l’ovella, amb dues regions, el Maestrat i els Pirineus, i també les Illes.
-Creació d’infraestructures: ponts, camins (on se situen les fires), carrerades per al ramat.
-Fundació de fires i mercats, a un ritme inferior al s. XIII. A Catalunya se’n creen encara 50 al llarg del XIV (especialitzacions). Saturació.
-La creació d’un espai econòmic integrat per damunt de les divisions polítiques dels regnes que integren la Corona, sota l’hegemonia del capital mercantil català sobre 0 0 l’interior agrari d’on s’assortia de ma 0 0 (^) 1 Ftèries primeres a preus baixos a canvi de
1 F
0 0 manu fac (^) 1 Ftures de major preu.
La xarxa urbana de la Corona d’Aragó
Quan Jaume I accedeix al tron la xarxa urbana dels territoris que integren la Corona d’Aragó, i dels que prompte s’hi incorporaran amb les conquestes de les Illes i el País Valencià, està completada gairebé en la seua totalitat. És cert que encara al sud de l’Ebre l’arribada d’immigrants esperonarà el sorgiment de centres colonitzadors i dràstics reordenaments, i que Jaume II de Mallorca, més tard, impulsarà també la fundació de noves viles. Però la geografia urbana està pràcticament traçada, com una medul·la que recorre del dalt a baix el país, dels Pirineus al Segura, amb tot de ramificacions laterals que s’estenen cap a la serralada Ibèrica i que travessen la mar cap a les Balears. Una medul·la que, en efecte, és el motor nerviós de l’Estat que s’expandeix i d’una societat que mostra un dinamisme i una vitalitat extraordinàries. Certament les forces hegemòniques tradicionals, els barons feudals, han comandat el portentós procés d’ampliació espacial, però aquest s’ha fet no sense el concurs dels burgesos de les ciutats, que financen les empreses i després sostenen el procés colonitzador amb el desenvolupament de les línies mestres del mercat i els processos productius manufacturers.
A principis del segle XIII les ciutats encara són immadures, tant des del punt de vista institucional com de l’organització del treball i, per descomptat, d’una mentalitat «cívica», capaç d’identificar tots els seus habitants en un projecte comú, segregat no cal dir-ho per les elits. Però les ciutats evolucionen ràpidament, i quan conclou el regnat de Jaume I el model de funcionament, entorn de les institucions que distribueixen el poder, s’haurà fixat en els seus trets bàsics i fonamentals per a perdurar ja fins a la liquidació borbònica, amb les remodelacions i adaptacions inevitables que impulsen els temps i el joc social.
El ritme accelerat de l’evolució, que devia sorprendre i neguitejar els 0 0 contempo (^) 1 Franis, sobretot els qui es resistien als canvis, revela la centralitat de la xarxa urbana en tots els registres de la societat. Llevat de les grans decisions polítiques que concerneixen la monarquia —si bé ja filtrada per la veu burgesa i dels altres estaments a través de les corts— tot es decideix en la ciutat. Els destins del camp, en primer lloc, cada vegada més lligat a les necessitats i obsessions alimentàries de la massa que ja no viu del treball de la terra. Els pagesos produeixen, més que res, el que demanden els ciutadans i de vegades els hi obliguen per mitjà de tot un seguit de mesures coercitives. L’ordenació econòmica, en segon lloc, perquè ara és el mercat qui regula el calendari, la cadència, el volum i el perfil dels protagonistes de les transaccions, confiades a la fe dels notaris que es multipliquen sense aturador; i el mercat té la seua seu dins el clos de les muralles, vigilat per funcionaris creats ad hoc , i rigorosament i severament controlat per les autoritats locals a través d’ordenances intermitents. Ordenar el mercat significa també ordenar el consum, és a dir, empènyer-lo, emmotllar-lo, modificar-lo a frec de gustos nous i modes efímeres, des del disseny i el mobiliari de la casa a les peces del vestir, del pa blanc de forment a les joies dels aixovars de les dones, de les armes que ja només serveixen per decorar una paret a la freqüentació dels hostals i els bordells. Tot es decideix des dels espais urbans, incloses les directrius espirituals, perquè, com no podia ser d’una altra manera, els caps de les diòcesis es troben en les ciutats més importants de la Corona. La preeminència espiritual urbana té el seu ulterior reflex en la propagació dels ordes mendicants, sorgits per a donar resposta als problemes que exacerba la ciutat, en particular el de la pobresa.
Els reis, els comtes, la gran aristocràcia feudal i la petita cavalleria, deixen de viure als castells, en les rònegues residències del camp. Les conserven, però, atès que la
A pesar dels orígens diferents de les ciutats de la Corona d’Aragó, quan Jaume I comença el seu llarg regnat, totes presenten una aire de família, un conjunt de semblances que les identifiquen. Tant si hi pesa el llegat romà o el andalusí, com si es tracta d’una fundació ex novo producte de l’expansió feudal o de la voluntat reial, les similituds provenen perquè comparteixen uns mateixos trets sòcio-culturals, unes mateixes directrius econòmiques i un mateix sistema municipal basat en la concessió de privilegis i franqueses per part de la corona. Això no significa la particularitat de cada una d’elles, pel que fa a les modalitats concretes de regiment polític i institucional, com 0 0 1 F
0 0 també a les tipologies, els plànols i les activitats concretes en què s’espe cia (^) 1 F 0 0litzen, factors que afecten al seu torn al perfil dels seus habitants i als ritmes del creixe (^) 1 Fment. Però les ciutats han elaborat un únic sistema de valors, que inclou les opcions culturals, la mecànica religiosa i espiritual, els rituals de l’oci i la festa, els engranatges econòmics i els sistemes de govern, que les fan pròximes les unes a les altres i, a fi de 0 0 comptes, explicaria la fluïdesa dels processos immigratoris i la facilitat d’arrela (^) 1 Fment dels que salten d’un lloc a altre a la recerca de treball, matrimoni i fortuna.
Aquí resideix el ferment de la progressió demogràfica urbana durant tot el Doscents: en les transferències migratòries. No coneixem les fecunditats, segurament altes, però no haurien de ser més grans que les mortalitats. Així, doncs, els índexs a l’alça cal imputar-los a recents instal·lacions. La tendència majoritària és la que 0 0 sugge (^) 1 Freix un moviment de nord a sud. De Perpinyà, Girona, Barcelona, Lleida, Tortosa o Saragossa deuen haver eixit els contingents més nombrosos per poblar València i Palma. Però la fortuna també la hi buscaven els pagesos. Llavors el moviment ja no és tan sols de nord a sud sinó més complex —barreja de llarga i curta distància—, en totes les direccions. El creixement ve acompanyat, a més, de contínues renovacions dels llinatges, prova de la intensitat dels vaivens demogràfics. En l’Alcoi 0 0 de 1263 pràctica (^) 1 Fment ja no queda ningú del primer repartiment, efectuat només catorze anys abans, i des d’aleshores i fins a 1300 dobla els seus efectius, en passar dels 120 focs als 240-250 focs. Ara bé, només el 46% dels llinatges perduren, bo i representant el 27% de tots el que compta la vila.
¿Quin és, doncs, el volum demogràfic de les ciutats de la Corona d’Aragó a la darreria del segle XIII? Impossible de verificar en la documentació, tan sols es poden 0 0 fer conjectu (^) 1 Fres i sobre fonaments poc sòlids. Així suposem que Barcelona pot atènyer els 40.000 habitats, seguida de Palma i València, que en tindrien la meitat, uns 20. habitants, mentre que Saragossa, Lleida, Perpinyà i Tortosa en rondarien els 10.000. Per damunt dels 5.000 habitants, hi ha Osca i probablement Terol, Calataiud i Xàtiva. Amb tot, allò que caracteritza la xarxa urbana de la Corona no és tant el volum demogràfic dels seus nuclis, com el nombre relativament ampli. Es tracta en la major part dels casos de viles que reuneixen entre 1.000 i 2.000 habitants, voltades de muralles, centres del mercat comarcal i amb una presència notable de pagesos, per bé que les regnes 0 0 munici (^) 1 Fpals són en mans de mercaders, professionals de la jurisprudència i artesans. Són una mena d’agrociutats, que desenvolupen a escala reduïda pràcticament totes les funcions de les grans metròpolis, però que donat l’acusat perfil pagès dels seus habitants, els problemes agraris ocupen la centralitat de les seues preocupacions i obsessions. Una vila com Castelló al segle XV la menestralia dels oficis només representava la quarta part de veïnat.
Barcelona és, sens dubte, la ciutat més poblada de la Corona, amb tot un seguit de ravals que han anat creixent des del segle XI, com el de Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar i la Ribera, enclosos ara dins el nou traçat de la muralla alçada per Jaume I. Els quatre ordes mendicants, un barem revelador del grau d’urbanització, hi tenen el seu convent, un fet que només es repeteix en la grans capitals regionals.
La remodelació de València va ser intensa, si bé mai completa, com advertiria el 1383 Francesc Eiximenis als jurats de la ciutat a propòsit del caire islàmic d’alguns dels seus carrers. Això no obstant, s’urbanitzen barris completament de nou, com el de 0 0 1 F
0 0 pes ca (^) 1 Fdors, arran de les donacions parcel·làries a cinc-cents mariners, o el del Grau, el qual ja des de 1249, onze anys després de la conquesta de la capital, es configura com un nucli estable, voltat d’un mur i dotat d’una església, i conegut com Vilanova del Grau. Ja cap a les darreries del segle s’engega el moviment de les pobles, és a dir, la 0 0 1 F
0 0 urbanit za (^) 1 Fció de sectors de la ciutat per promotors privats —laics i eclesiàstics— mitjançant el lliurament de solars o cases a particulars en règim emfitèutic. La planificació es materialitza en el caràcter ordenat de les construccions, és a dir, la regularitat de les formes, entorn de dimensions variables però generalment àmplies, de fins a cent unitats, que originen així autèntics barris. Ara bé, la major part de les cinquanta pobles documentades entre 1280 i 1310 apareixen a l’altra banda de les muralles àrabs. L’anomenada Pobla de l’Almoina o del Bisbe cal relacionar-la amb el procés de transformació de la zona escollida, antiga necròpolis musulmana cap a la banda nord-est, esdevinguda en un barri dinàmic d’artesans a partir de la conquesta. En efecte, les pobles solen concentrar petits artesans recentment immigrats en funció de les seues ocupacions: pescadors, a les pobles de Fijac i Cervató, ramaders i pellissers a la d’en Mercer i operaris de manufactures com la ceràmica, el vidre o la pell a la del Bisbe. Tot i la semblança formal amb les cartes pobles senyorials, la lògica de les pobles urbanes, que, cal dir, es repeteix en altres ciutats de la Corona, com Perpinyà, guarda una estreta relació amb la dinàmica evolutiva del mercat immobiliari i amb els interessos del capital mercantil, que troba en els lloguers urbans i en l’especulació del sòl una font estable i segura de renda. Sens dubte, en la multiplicació de les pobles juga a favor l’escàs intervencionisme dels municipis en matèria urbanística, de manera que l’organització física de l’espai queda en mans dels promotors.
A Perpinyà, durant el primer quart del segle XIII es conclouen les obres de la muralla i el fos. Llavors la ciutat s’expandeix cap als ravals, sorgits espontàniament extramurs. La presència d’un llatzeret cap a la banda de llevant, és un entrebanc per al creixement, raó per la qual Jaume I, poc després de 1240, el transfereix cap a un altre lloc més allunyat, lliura l’immoble als dominicans, reserva el sòl contigu per al call i fa un seguit d’establiments emfitèutics a particulars. Cap a 1260 s’inicia la construcció de l’església de Sant Joan, que dóna nom al raval, consolidat amb l’aixecament del convent dels franciscans. En realitat l’expansió es produeix per tot arreu de l’àrea suburbana. Cap a la part sud-oest, als afores de la porta de Malloles, els Templers actuen de promotors en parcel·lar una explotació i cedir-ne els solars en emfiteusi, mentre que una mica més tard, cap al Puig del Rei, entorn del castell dels Reis de Mallorca, es forma el barri de la Real. Amb aquest nou raval, l’eixample passa d’un conjunt de nuclis discontinus a perfilar una sola franja d’edificacions.
En fi, tots els símptomes apunten cap al mateix horitzó: el creixement 0 0 demogrà (^) 1 Ffic i, sota la pressió humana que s’aveïna o es trasllada a les ciutats, a
l’exempció per tot el regne de qualsevol tribut relatiu a les pastures, en particular el «carnalatge», «herbatge», «muntatge» i «abeuratge». Innombrables jurisdiccions ja fragmenten el país. Senyors i institucions eclesiàstiques, com també la resta de viles emergents, reivindiquen l’ús exclusiu de les pastures i els herbatges dins dels seus respectius termes. I el de València és massa menut per a donar cabuda als exèrcits de moltons, ovelles, cabres, vaques i d’altres animals que diàriament s’han d’escorxar per a atendre la demanda dels seus veïns. Aquesta mesura no estalviarà plets i tibantors futures, però assenta l’hegemonia de València sobre tot el regne, sobre tot «el seu regne». Una idea i una imatge que d’ara endavant els seus dirigents s’encarregaran intermitentment de recordar, a més de codificar mitjançant repetides ordenances municipals. Postulen així la necessitat de tenir les taules de les carnisseries ben proveïdes i, de passada, conjuren la por de l’avalot.
La difusió del crèdit
Des de l’alta Edat Mitjana es coneixen diverses formes de crèdit en l’Occident europeu, però el seu desenvolupament estava fortament condicionat per traves de caràcter jurídic, per l’escàs desenvolupament dels mercats i, sobretot, pels condicionaments ideològics que equiparaven crèdit a usura.
Però a partir del segle XII, tots aquests obstacles comencen a poc a poc a superar-se i la Corona d’Aragó en serà un testimoni indiscutible, a mesura que es reforcen les institucions de govern. Els buits legals i sobretot jurisdiccionals que havien caracteritzat l’època anterior començaren a omplir-se, i una autoritat pública més forta i propera podia ja exercir com a garantia del fidel compliment d’allò pactat en els contractes. La recepció del dret romà i la difusió del notariat són les bases sobre les quals s’assenta l’expansió del crèdit. L’antic escrivà es va convertir en un redactor de documents la rúbrica del qual garantia la fides publica i, de forma espontània, sense una implantació legal prèvia, les ciutats s’ompliren de notaris que amb els seus llibres – protocols– garantien la memòria de qualsevol contracte.
Amb la revolució comercial del segle XIII, el mercat presideix ja tots els intercanvis, no sols els de les grans rutes i les companyies mercantils, sinó també en els petits negocis de cada dia, tant en la ciutat com en el camp. Com a conseqüència, el crèdit penetrà en tots els àmbits de la societat i arribaren a superposar-se diversos nivells de préstecs en funció del seu volum i de les seues necessitats que amb ells s’atenien.
L’escala inferior estava constituïda pels préstecs al consum de petites quantitats. El volum reduït de l’operació explica que en lloc de confiar-la a la fe del notari, es traslladara als llibres de comptes de botiguers, drapers i mercaders. Aquests llibres privats, coneguts amb els nom de «llibres de deu e deig», eren reconeguts en alguns casos com a prova davant d’un tribunal. Arnau de Peralba, draper de Perpinyà establit a València, quan va morir el 1317 estava pendent de cobrar 35 deutes per valor de 30. sous, sobretot de draps, i el més sorprenent és que la més de la meitat s’havien efectuat sine instrumento , és a dir, sense deixar altra constància escrita que aquest registre privat.
Amb tot, el crèdit de petites quantitats, en particular per al consum i les compres a termini, es canalitzà sobretot a través de les corts locals de justícia, que es convertiren en un substitutiu de les oficines notarials. Rebien el nom d’«obligacions», i consistien en un simple reconeixement de deute pel qual el deutor es comprometia a pagar el creditor en un termini concret, presentant a més un avalador. Els terminis d’aquests pactes acostumen a ser inferiors a un any, normalment d’un a quatre mesos, i la mitjana del capital se situa entorn dels 20 sous.
Per sobre del segment de les obligacions hi ha el que els economistes anomenen «crèdit d’exercici», és a dir, aquell destinat ja a la realització de modestes inversions – inferiors als 200 sous generalment– per part de la petita empresa camperola, artesana o comercial, sempre rubricat davant l’oficina d’un notari. Ací es poden distingir per la seua forma dos tipus de crèdit: el més tradicional, pel qual una persona cedeix a una altra una quantitat de diners fixant la data de la restitució i l’interès que s’hauria d’abonar pel capital prestat; o aquelles altres formes que en realitat presideixen una relació entre el capital mercantil i l’esfera de la producció, especialment les múltiples modalitats de compra a la bestreta, quan un comerciant avançava diners a compte als
0 0 període fixat, al final del qual s'extingia automàti 0 0 (^) 1 Fcament. Aquest caràcter vitalici –una o dues genera 0 0 (^) 1 Fcions– fa que l'interès fóra el doble que en el censal, ja que la seua liqui (^) 1 Fdació no implicava la restitució del capital prestat.
El censal havia d'eclipsar el préstec hebraic, encara que aquest es resistí a desaparèixer i, de fet, se'n continuaria fent ús, si més no fins 1492, per a petits capitals sol·licitats per les classes més humils de la ciutat i del camp. La raó de l'èxit del censal rau, en primer lloc, a la taxa d'interès. Enfront del 20% del préstec, el censal oferia taxes sensiblement inferiors, entorn del 8% en el crèdit privat i del 7% en el crèdit a institucions públiques. La Corona d’Aragó presentava l’estructura social idònia perquè aquesta forma de crèdit assolira una gran difusió. En primer lloc, un alt nivell de desenvolupament econòmic, en què el mercat, tant de béns com de diners, funcionava amb fluïdesa. En segon lloc, una sòlida cobertura institucional, que garantia la seguretat d’aquest mercat i que perseguia els morosos, cosa que no haguera estat possible sense la densa xarxa notarial. Però per damunt de tot, hi havia un sector de propietaris d’immobles suficientment ampli com per a assegurar una demanda sostinguda d’aquests crèdits. Difícilment podria haver-hi prosperat un autèntic mercat de rendes carregades sobre terres o cases si els immobles hagueren estat en mans d’uns pocs latifundistes i la immensa majoria de la població haguera mancat de béns que les avalaren per tal de sol·licitar-les. Per altra banda, els municipis, que necessitaven emetre deute públic i recorregueren al censal, van permetre fer més homogeni el mercat. Endeutament dels poder públics i desenvolupament d’un sistema fiscal anaven inevitablement de la mà.
Tot plegat contribuïa a la formació d'un mercat regular del crèdit i a l'especialització censalista d'una àmplia i heterogènia capa de rendistes, d'extracció preferentment ciutadana, encara que s'estenia també a la noblesa, a camperols acomodats i a sectors passius com ara viudes i eclesiàstiques. L'existència d'aquest mercat cada vegada més dinàmic posava en circulació, tant al camp com a la ciutat, una important massa monetària, com a resultat de la suma i mobilització dels petits capitals invertits. Però el censal rarament servia per al finançament d'operacions reditícies, ja que en la majoria dels casos es tractava sols d'una solució d'urgència a dificultats conjunturals, en les quals es consumia ràpidament el capital prestat. Ben aviat es féu evident la seua contrapartida, l'endeutament, que adquirira un caràcter estructural tant en la comptabilitat dels consells municipals i dels senyorius com en la reproducció econòmica de la petita explotació pagesa.
0 0 El resultat és, òbviament, un endeutament genera (^) 1 Flitzat, a resultes d'una brutal pressió fiscal que tenia com a origen les demandes de la monarquia i les compres massives de cereals. 1 El creixement desmesurat del deute no sols minvava la capacitat financera de les hisendes municipals sinó que a voltes les abocava a la insolvència. A Castelló, el deute consolidat apujava el primer terç del segle XV al mig milió de sous; vint anys més tard, el de Gandia es xifrava en torn dels 250.000 s., i encara que al principi la morositat sols es traduïa en un retard de quatre a sis mesos, cap a 1475 s'havia ampliat ja fins als set anys. L'endeutament públic tenia el seu origen tant en les dificultats en l'abastiment frumentari, agreujat pel caràcter deficitari de la producció local, com en els subsidis exigits per la Corona. Sens dubte, un dels casos més
(^1) És d'aquesta manera com es produeixen contínues transfe 0 01 Frències de rendes agràries 0 0 cap als burgesos, que es compro (^) 1 Fmetien a quitar els censals: a Agramunt, al Pla d'Urgell, resol lliurar l'any 1391 a dos notaris i a un mercader de Barcelona, l'onzè de les collites i del bestiar durant 17 anys, a més de 16.000 sous assegurats sobre les 0 0 1 F
0 0 1 F
0 0 impo si cions locals; a Chipra (^) 1 Fna, prop de Casp, la partició s'eleva al cinquè.
significatiu és el de la capital, els préstecs de la qual a la Corona, durant els regnats d'Alfons el Magnànim i Joan II, ascendiren a tres milions i mig de sous, i, sols en el de Ferran II, a vuit milions i mig. És per això que hagué d’instituir des de mitjan del segle XIV una «claveria del censal» i una «claveria del quitament». El paral·lelisme amb la inflació censalista és evident: els pagaments de pensions passaren, en el decurs del segle XV, de 360.000 s. a 800.000 s., amb un increment mitjà per any de 4.400 s., aplegant el 1516 als 1.060.000 s. Tots els intents de sanejament el deute, amb la rebaixa dels tipus d'interès, fracassaren. La crisi financera, que amenaçava la mateixa estabilitat del sistema censalista, tindria conseqüències polítiques i institucionals que es manifestarien obertament en la guerra de les Germanies.
Per altra banda, la voràgine censalista dividí la noblesa en dos grups: els 0 0 sol·licitadors i els prestadors. Els senyors de Catarroja, els Sano 0 0 (^) 1 Fguera, el 1430, rebien del senyoriu 10.000 sous anuals, fona (^) 1 Fmentalment en concepte de rendes agràries, però 15.000 dels interessos de les pensions, que significaven uns 160.000 sous de capital. De 0 0 fet, es forma dos grups entre la noblesa: els presta (^) 1 Fdors, i els endeutats, que acabaran 0 0 per vendre's els seus senyo (^) 1 Frius a famílies que compten amb liquiditat, com els Borja. 0 0
1 F
0 0 1 F
0 0 La recomposició 0 0 del mapa senyorial, l'afebli ment de la petita noble (^) 1 Fsa i la
1 F
0 0 1 F
0 0 cons truc ció de grans estats territorials a la fi de l'Edat Mitja (^) 1 Fna deriven, en bona part, de la follia censalística.
