¡Descarga Derecho a la Libertad Religiosa en América: Vicariato Regio y Ley de 1967 y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
LLICÓ 1. EL DRET ECLESIÀSTIC DE L’ESTAT
1. La religió, el fet religiós i la seua importància. Des d’un punt de vista etimològic, la paraula “religió” deriva dels verbs llatins “religari” (tornar a lligar-se), “reeligere” (tornar a triar) i “relegere” (tornar-se constantment), l’element comú dels quals és “tornar”, lo qual vol dir que la religió estriba en que l’ésser humà torne a lligar-se amb el seu origen i amb la finalitat de la seua existència. Això vol dir que la religió, el fet religiós, fa referència a la relació entre l’home i la divinitat, relació que suposa una acceptació racional i lliure per part de l’ésser humà, la qual cosa és l’acte de fe. El fet religiós es troba i s’ha trobat en tots els llocs, en tots els temps i en totes les societats. Per això, la religió constitueix un dels el·lements fonamentals de la concepció de la vida, de la societat i del món. Per això hi ha expressions com ara: cultura cristiana, poble israelià, societat islámica o nacions protestants, les quals provenen del fet que la religió, a més a més d’un aspect íntim o de consciencia, té altres components essencials, els quals són de caràcter doctrinal (les creències), cultural (els ritus), moral (el comportament ètic) i comunitari o social, donat que la religió es troba immersa en la societat. 2. La relació entre fet religiós, la societat i el dret. Com a conseqüència del caràcter comunitari i social del fet religiós, les persones viuen segons creuen, perquè la religió no sols relaciona a la persona individual amb la divinitat, sino també amb altres persones, que són al mateix temps membres de la societat civil i de la societat religiosa. Per aixó, es diu que “ubi religio, ibi societas” (on hi ha religió, hi ha societat), i per aixó també, les persones es troben sotmeses a una doble obediencia: la de l’Estat, que li imposa determinats comportaments jurídics, i la del grup religiós, que guía la seua vida amb imperatius morals i ètics. La dimensió social o comunitària del fet religiós implica la necessitat de que la vida social (tant de la societat civil com de la religiosa a les quals pertany la persona) tinga una regulació jurídica que ordene i done solució als conflictes que es produixquen al seu si, per això es diu que on hi ha societat, hi ha dret: “ubi societas, ibi ius”. Ademés, els grups religiosos també regulen la seua vida interna amb els seus drets confessionals, on estableixen drets i deures entre els seus membres, per això es diu: “ubi religio, ibi ius” (on hi ha religió, hi ha dret), i per altra part, el fet religiós també necessita una regulació estatal, perque les autoritats civils poden regular el fet religiós en tant en quant està immers en la societat civil. 3. Els ordenaments jurídics que regulen el fet religiós. Com a conseqüència de la rellevància social i jurídica del fet religiós, hi ha dos tipus d’ordenaments jurídics que s’ocupen de la seua regulació. Per una part, els ordenaments jurídics interns de les confessions religioses, coneguts com a drets confessionals, com ara, els més importants: el Dret de l’Església catòlica (anomenat com a Dret canònic, perquè la seua regulació es troba en cànons), el Dret islàmic o musulmà (conegut com a “Sharia”, que en àrab signific font d’aigua), o el Dret jueu (o Dret hebreu). Per altra, els ordenaments externs a les confessions religioses, que son normes procedents de les autoritats estatals de cada país que regulen el fet religiós com a fet social, amb una perspectiva civil, social o política del fet religiós, els quals són, actualmente, el Dret Eclesiàstic de cada Estat.
4. El concepte de Dret Eclesiàstic de l’Estat Espanyol i l’origen del seu nom. El Dret Eclesiàstic de l’Estat és el conjunt de normes de procedència estatal promulgades per l’Estat sobre el fet religiós, i més concretament, és el conjunt de normes jurídiques especifiques emanades per l’Estat espanyol, tant de forma directa com de forma indirecta, tant de forma unilateral com bilateral, mitjançant les quals regula, des d’una perspectiva civil o política, el dret fonamental de llibertat religiosa, tant en la seua titularitat individual com col·lectiva. El seu nom vé de la paraula “eclesiàstic”, que és un adjectiu derivat de la paraula llatina “ecclesia”, que significa Església. Per aixó, antigament el Dret canònic, el Dret promulgat per l’Església era conegut també com a Dret eclesiàstic. Quan la regulació de les matèries religioses pertanyia en exclusiva a les autoritats de l’Església, el Dret Eclesiàstic i el Dret Canònic s’identificaven, especialmente en països de majoria católica com Espanya: “Ius Canonicum seu Ecclesiasticum”. 5. La formació del Dret Eclesiàstic de l’Estat i la seua distinció del Dret Canònic. Fins al segle XVI l´única autoritat competent per a regular el fet religiós era l’Església catòlica amb el Dret canònic. Eixa situació va cambiar per factors històrics com l’aparició de l’Estat modern amb les monarquies absolutistes, la Reforma protestant i les doctrines regalistes o jurisdiccionalistes als països catòlics, i per factors científics o doctrinals, amb les escoles jurídiques que, per Il·lustració aparegueren a Alemanya i, després, a Itàlia. La distinció entre Dret Canònic i Dret Eclesiàtic ve de la Reforma protestant que va fer que hi haguera dues autoritats per regular les qüestions religioses: l’Església i les autoritats civils del Estats on triomfà la Reforma. Per a no confondre les normes en matèria religiosa emanades d’eixes autoritats, a Alemanya el Dret Canònic (de l’Església catòlica) va rebre el nom de “Kirchenrecht” (Dret de l’Església), i la legislación dels poders civils (reis o prínceps protestants) el nom de “Staatskirchenrecht” (Dret de l’Església de l’Estat), és a dir, Dret Eclesiàstic de l’Estat. El nom originari alemà, en Itàlia va ser traduït com “Diritto Ecclesiastico dello Stato”, i arribà a Espanya com “Derecho Eclesiástico del Estado”, amb el Reial Decret de 26 de setembre de 1984, que va convertir els professors de Dret Canònic en professors de Dret Eclesiàstic de l’Estat. 6. Les doctrines jurídiques que han influït en la concepció del Dret Eclesiàstic de l’Estat. Amb plantejaments provinents de la Il·lustració i el Racionalisme, i originades als territoris de l’actual Alemanya, les doctrines jurídiques que varen influïr en la concepció actual del Dret Eclesiàstic de l’Estat varen ser: a) l’escola racionalista del Dret Natural; b) l’escola històrica del Dret, i c) l’escola del positivisme jurídic. Posteriorment, ja en el segle XX, l’estudi del Dret Eclesiàstic va pasar a Itàlia, on diferents autors varen fer aportacions pròpies, com ara, Francesco Ruffini, amb la teoría de l’existència de dos ordenaments jurídics competents en matèria religiosa; Francesco Scaduto, amb la seua teoría sobre la recepció de normes confessionals per l’Estat; Santi Romano, amb la teoría de la pluralitat d’ordenaments jurídics sobirans, i Vincenzo del Giudice, amb la teoría sobre la distinció de les ciències eclesiasticista i canònica. 7. Els postulats de l’escola racionalista del Dret Natural. Aquesta escola fonamenta tot l’ordenament jurídic en la raó: el Dret Natural es fruit de la raó, perque la raó està present en la natura humana. Si la raó pot estudiar i comprendre-ho tot, també el Dret Natural pot i ha de regular-ho tot. Tomasius, al cap dels seguidors d’aquesta escola pretén la codificació completa (i definitiva) del Dret Natural sobre la qual elaborar un sistema complet de Dret Eclesiàstic amb un únic objecte: la matèria religiosa, i una única autoritat competent per a regular-lo: l’Estat. Té per tant, una postura monista en quant a l’autoritat competent. Així, el Dret
11. L’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat. El Dret Eclesiàstic de l’Estat és la legislació específica sobre el factor religiós en general, es a dir, tota norma jurídica que regule qüestions religioses, tant les normes promulgades per l’Estat com les d’origen confessional que siguen acceptades expressament per l’Estat. Actualmente hi ha dos punts de vista doctrinals sobre l’objecte de la disciplina: a) Els que entenen que l’objecte és l’estudi de la llibertat religiosa com a dret fonamental. Així, als països on es reconeix eixa llibertat, com a Espanya, el Dret Eclesiàstic es pot dir que és una “legislatio libertatis” perque estudia les normes que regulen la llibertat religiosa en les seues modalitats individual i comunitària. No obstant, en països intolerants, siguen confessionals o ateistes, no es pot dir que el Dret Eclesiàstic siga de llibertat: al contrari, en eixos països, les normes de Dret Eclesiàstic són les més coactives. Però el fet de que no es reconega la llibertat religiosa, o que l’Estat del que emanen les normes en matèria religiosa siga o no democràtic, no les priva del seu carácter de normes de Dret Eclesiàstic. b) Altres autors amplien l’objecte d’estudi de la disciplina a totes les qüestions relatives a les llibertats religiosa, ideológica o de consciencia. 12. Les opinions doctrinals que amplien l’objecte del Dret Eclesiàstic de l’Estat i les seues conseqüències. Un sector doctrinal considera que l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat pot incloure tots els problemas que es plantejen al voltant de les llibertats religiosa, ideològica i de consciència, per la qual cosa, defén l’ampliació del seu objecte d’estudi. Així, en la doctrina italiana, el prof. Lariccia considera que s’ha d’incluir-se l’estudi de tot allò que afecte a la consciencia i les exigències més íntimes de les persones (com ara, identitat sexual, feminisme, demografía, bioètica. pacifisme…). En la doctrina Espanyola, per al prof. Llamazares, l’objecte d’estudi és la llibertat de consciència, entesa com el conjunt de conviccions religioses, atees, polítiques i filosòfiques de la persona; i el prof. Souto considera que el seu objecte d’estudi s’engloba en el conjunt de “llibertats publiques”, on s’incluen les llibertats de creència, d’ensenyament, o la ideológica. L' amplíació de l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic més enllà de la llibertat religiosa es desvia de l’objecte propi de la disciplina, fins el punt de formar un concepte propi de ciències jurídiques diferents. Per aixó el prof, Llamazares proposa com a denominació de la disciplina la de “Dret de la llibertat de consciència”, i el prof. Souto la de “Llibertats publiques”. D’eixa manera, eixes corrents doctrinals, d’una part, desdibuixen l’autèntic sentit del Dret Eclesiàstic, perquè queda dispersat per tot arreu de l’ordenament jurídic, i per altra part, hi ha una pretensió de mantindre una determinada especialització jurídica en una societat secularitzada, la qual, suposadament, seria indiferent al fenòmen religiós. 13. La posició del Dret Eclesiàstic de l’Estat entre les ciències jurídiques. El Dret Eclesiàstic de l’Estat s’inclou en el Dret públic intern, en primer lloc, per tindre caràcter públic, per comprendre en el seu estudi les relacions entre les Confessions religioses i l’Estat; en segon lloc, per ocupar-se del dret públic subjectivu de llibertat religiosa dels individus i les confessiones; en tercer lloc, per contindre nombroses normes constitucionals i administratives referents al factor religiós, les quals, seguns el prof. Escrivá, aborda tenint en compte principalment a l’individu com a persona, preexistent a l’Estat, i en quart lloc, pertany al dret intern perque internes són les seues normes, i perque el Dret Eclesiàstic internacional és una altra ciència jurídica. A tot aixó podem afegir, seguint el prof. González del Valle, que és una branca transversal de l’ordenament jurídic, que resol de forma unitària els problemas que planteja el fenòmen religiós..
LLIÇÓ 2. ELS SISTEMES DE RELACIONS ENTRE ESTAT I CONFESSIONS (I):
MODELS HISTÒRICS.
1. L’autoritat competent per a regular el factor religiós al llarg de la Història, i en el món greco-romà. La qüestió radica en si l’Estat és competent en els dos ordres socials que nàixen del fet religiós, l’intern i l’extern, o si només ho és per a regular l’ordre polític o social extern a la confessió religiosa. Històricament s’ha resolt la qüestió en els dos sentits: tant en el sentit de que l’Estat és l’unic competent per a regular tot el factor social religiós (conegut com a monisme), com és el cas dels Emperadors romans, que eren a l’hora “Princeps” i “Pontifex”, o bé, que l’Estat únicament és competent en l’àmbit social o polític, i que la Confessió religiosa és autónoma per a autoregular-se internament (conegut com a dualisme), plantejament que és originari del cristianisme. Al món greco-romà hi havia una concepció monista de les relacions entre la política i la religió. Qui s’encarrega de l’ordre social i polític tenia també la funció d’oferir el culte públic i vetlar pel cumpliment de la tradició religiosa. En tos els aspectes polítics, socials, o religiosos del ciutadà, l’Estat era la instancia suprema. Les “polis” o ciutatsEstat gregues, com Atenes, eren governades pels Arcontes o reis que tenien el càrrec d’oferir diàriament el culte públic del poble a les divinitats, i els delictes contra la religió eren durament sancionats, Igualment, a la Roma Imperial, la presencia del poder polític en la religió va ser molt intensa; així, Octavi August va adoptar des de l’inici del Principat el títol de “Pontifex Maximus”, i inclús, l’Emperador Dacià es va atribuïr el títol de “Divinus” establint com a obligatori el culte a la persona de l’Emperador: negar eixa divinitat era negar el fonament de l’Imperi. 2. La postura del cristianisme al voltant de l’autoritat competent en matèria religiosa. El cristianisme introdueix un canvi trascendental respecte a l’autoritat competent en matèria religiosa: el dualisme, degut a que, seguint la frase evangèlica “Doneu al César el que és del César i a Déu el que és de Déu” (Mat. 22, 21), els cristians acaten les lleis imperials i l’ordre establert, perqué els cristians són uns ciutadans com els altres, però en matèria religiosa entenen que no és l’autoritat civil la competent, sinò la seua pròpia. Això va suposar la persecució dels cristians per part dels emperadors romans. A pesar d’estar perseguit, el cristianisme va continuar la seua expansió. L’últim intent de frenar-la per mitjà de la violencia va ser el de l’Emperador Dioclecià, en un Edicte de l’any 303, on va ordenar la persecució dels caps de l’Església cristiana i dels laïcs amb major posició social, i l’Edicte de l’any 304, que imposà la pena de mort a tot cristià que es negara a fer sacrificis als déus romans. 3. L’Edicte de Milà. A la mort de l’Emperador Dioclecià la repressió contra els cristians es va comprobar que havia estat ineficaç i va disminuir. El 30 d’abril de 312, el seu successor Gal·leri va promulgar a Nicomèdia l’Edicte de tolerància per als cristians en el que per primera vegada el cristianisme deixà de ser considerat una superstició il·lícita. Eixe canvi de política que va continuar decissivament amb l’important Edicte de Milà de l’any 313, promulgat pels emperadors Constantí i Licini, on es va ordenar que “a ningú siga negada la llicència per a seguir o triar l’observància de la religió cristiana, i que és lícit per a qualsevol adoptar la religió que considere que ha de seguir”. D’eixa manera, es va introduïr la llibertat religiosa, especialment dels cristians a tot l’Imperi Romà, i es va assegurar un periode en el que, excepte algún parèntesi, els emperadors tendeixen a afavorir l’Església.
6. El hierocratisme medieval. A diferencia de l’Orient, en Occident el cesaropapisme no va ser massa rellevant degut a la debilitat de l’Imperi Romà d’Occident. L’any 476 va caure Roma com a conseqüència de les invasions dels bàrbars i el seu cabdill Odoacre va deposar Ròmul Augústul, últim Emperador d’Occident. Així va desaparèixer l’estructura jurídica i social romana. L’única estructura que permaneix inalterada és l’Església i al seu voltant es va reconfigurar la societat civil. Els bisbes, que són caps espirituals, varen acabar convertintse en caps també en allò temporal, i es constitueixen en la primera autoritat de les ciutats. Per tot aixó, el sistema de relacions entre l’Església i l’Estat que acaba imposant-se en Occident en l’Edat Mitjana (segles XII i XIII) és el hierocratisme, que suposa la supremacia del poder espiritual, de l’Església, en l’ordre temporal. Aixó suposa que tampoc en Occident es va respectar l’equilibri expressat pel Papa Gelasi. Però, en aquest cas, el dualisme es va trencar a favor de l’Església, al instaurar-se el sistema de hierocratisme medieval, que va arribar a la seua plenitud als segles XII i XIII, com a conseqüència d’una lenta evolució doctrinal que s’ha descrit com una tendencia a absorbir l’ordre natural en el sobrenatural. 7. El rerefons doctrinal del hierocratisme. És la doctrina coneguda com agustinisme polític, teoria de la potestat directa, o teocràcia: deformació medieval de la doctrina moral de Sant Agustí que distinguia entre l’ordre natural i sobrenatural. Els autors més radicals admetien la competència directa del Papa en matèria espiritual i temporal i que els Reis actuaven com a delegats seus. Mai va ser doctrina oficial de l’Esgléisa, que sempre va respectar el postulat gelasià de distinció de poders. Ara bé, el hierocratisme considerava superior el poder espiritual sobre el temporal, el qual es sotmetia a la jurisdicció de l’Església, la qual influïa en allò temporal mitjançant una potestat indirecta, exercida per a la preservació de la salvació de les ànimes (“salus animarum”), permetent així la competència del Papa en les qüestions temporals on la salvació estiguera en joc, per donar-se la raó de pecat (“ratio peccati”), podent actuar en matèries legislatives, executives o judicials del poder temporal, i inclús, excomulgar als prínceps, que perdien la legitimitat del seu poder i els súbidts quedaven alliberats del seu deure de fidelitat. El hierocratisme es consolida al segle XI amb Gregori VI, i arriba a la seua máxima expressió en la Butla “Unam Sanctam” de Bonifaci VIII (1302). 8. La crisi del hierocratisme, El pensament de Sant Tomàs ja suposava un trencament amb el sistema teocràtic al recuperar, en clau cristiana, la filosofia d’Aristòtil i la clara distinció entre la creació i allò sobrenatural. Però les càuses varen ser: a) la pèrdua del prestigi del Papat per fets dels segles XIV i XV, com ara, la derrota de Bonifaci VIII en el conflicte amb el Rei francés Felip el Fermós, el captiveri d’Avinyó, el Cisma d’Occident, les doctrines conciliaristes i la falta de talla espiritual i dots de govern d’alguns Papes; b) l’aparició de les monarquies absolutes i el trencament de la idea medieval de “Cristiandat”; c) la doctrina dels legistes de Felip el Fermós de França, que va trencar l’equilibri intern del Dret Comú per a adoptar una actitud crítica envers el Dret Canònic; d)la necessitat de reformar l’Església per restaurar les seues institucions i l’exemplaritat de la vida del clergat; e) l’aparició de la filosofia política de l’Estat amb Marsili de Pàdua, que qüestiona l’existència del poder espiritual; Nicolau Maquiavel, que distingeix entre raó i moral d’Estat i la del Rei, i Joan
Bodino, amb la teoria de la sobirania estatal i l’autonomia del rei front a qualsevol poder.
9. La influencia de la reforma protestant en les relacions Església-Estat a l’Edat Moderna. La protesta de Luter per la situació de l’Església catòlica al segle XVI es basa en tres pilars: “sola fides”, “sola gratia”, “sola scriptura” (una sola fe, una sola gràcia, una sola escritura), l’Església no pot ser jurídica, rebutja el Dret Canònic, i no admet la jeraquia religiosa ni els sacraments. Però Luter no rebutja la juridicitat de la societat política, del nou tipus Estat que acaba d’aparéixer: reconeix l’autoritat de la monarquía absoluta i a ella li encomana la direcció i el control dels assumptes religiosos, retornant al monisme precristià. Nàixen així les Esglésies nacionals al cap de les quals es situa el monarca absolutista i els seus fidels són els que conformen la nació. Naix també el Dret Eclesiàstic de l’Estat (Staatskirchenrecht), denominació que es refereix a les normes dictades pels monarques absoluts en matèria religiosa. Ademés, com la nació protestant confessa una mateixa fe, apareix el concepte de confessionalitat estatal, la qual, degut a les guerres de religió europees, es va formalitzar jurídicament en el territorialisme confessional que suposa el principi “cuius regio eius est religio”, plasmat en la Pau de Westaflia de 1648. 10. El Regalisme. És la adaptació del territorialisme confessional protestant als països catòlics. Els Estats europeus on va triomfar la reforma protestant podien controlar, entre d’altres, el factor social religiós. En els Estats que es mantingueren fidels al catolicisme i al Papa l’ùnica autoritat competent per a regular el factor religiós era la eclesiàstica, la qual, per la seua potestat indirecta era també competent per a regular alguns aspectes de la vida civil. Per això els nous Estats absoluts catòlics volien tindre major poder per a regular el factor social religiós, fins aleshores inexistent, i per això varen adoptar, en materia religiosa, una actitud semblant a la dels Estats confessionals protestants, salvaguardant sempre el dualisme propi del catolicisme que suposa el reconeixement de la independència de l’Església i la distinció dels poders espiritual i temporal. Aquest nou sistema té diferents noms als països catòlics: galicanisme a França, febronianisme a Alemània, josefinisme a Àustria, jurisdiccionalisme a Itàlia i regalisme a Espanya, i es caracteritza per la intromissió del poder temporal en matèria espiritual, en assumptes de l’Església, a traves dels “iura maiestatica circa sacra” (drets reials en matèria religiosa).
13. El tractament del factor religiós als Estats Units. L’art. 16 de la Declaració de Drets del Bon Poble de Virgínia de l’any 1776 defensa el respecte del pluralisme religiós, la laïcitat de l’Estat i la seua separació de qualsevol resquici de confessionalitat; aixi mateix, es consagra el principi de que les lleis no poden reconéixer cap religió però tampoc poden impedir el seu exercici, i, per això, finalment, l’Estat es declara incompetent en matèria religiosa. En eixa línia, concretament, la primera de esmena de la Constitució del 15 de setembre de 1971 diu que: “El Congrés no podrà fer cap llei per el reconeiximent de qualsevol religió (“non stablishment clause”) o per prohibir el lliure exercici del culte (“free exercise clause”), o per limitar la llibertat de paraula o de prensa, o el dret que tenen els ciutadans de reunirse de forma pacífica i de dirigir peticions al Govern per a la reparació dels errors sufrits”. 14. La postura francesa en relació al factor religiós. L’art. 10 de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de l’any 1791, va nàixer com a conseqüència de la Revolució Francessa, i per eixe motiu, en matèria religiosa, solament protegeix les opinions religioses, i es caracteritza per la separación hostil i antirreligiosa, i per una valoració negativa del fenòmen religiós el qual s’identifica amb l’Antic Règim. Per això, tant a França com a la resta de països europeus que varen rebre el corrent liberal a través del Despotisme il·lustrat com a fòrmula política de govern, es va generar un nou regalisme de signe liberal caracteritzat per un intervencionisme en matèria religiosa paregut al de les monarquies absolutes de l’Antic Règim, però amb altra finalitat, i es va generar una abundant legislació especial en matèria religiosa, destinada a eliminar privilegis del passat, a suprimir o limitar les ordres religioses, a democratitzar les estructures internes dels grups religiosos, a desamortitzar els béns eclesiàstics, a estatalitzar l’ensenyament amb escoles publiques i a instaurar el matrimoni civil obligatori. 15. La postura dels totalitarismes del segle XX en materia religiosa. Els Estats totalitaris s’oposen a la democràcia liberal, defenen un Estat fort que controle tota la societat i que realitze per sí mateix tot el que és necessari per a la vida de les persones. Al segle XX sorgiren Estats totalitaris marxistes, així com el feixista i el nacional-socialista. En el totalitarisme marxista, dels Estats comunistes com ara l’URSS i els seus satèl·lits, l’Estat és oficialment ateu, basat en una concepció materialista de les persones i de la vida, i propaga l’ateïsme científic; la religió es tol·lera com una cosa residual i a extinguir. Les seues constitucions reconeixen la llibertat de consciència, però la seua actitud era molt hòstil envers la religió. El totalitarisme nacional- socialista alemà propugna la superioritat de la raça ària i és reticent envers les religions tradicionals; en 1933 va signar un Concordat amb l’Esglesia Catòlica, de poca incidència pràctica, però va ser condemnat pel Papa Pius XI a l’Encíclica “Mit Brenneder Sorge” (Amb gran preocupació), de 14 de març de 1937. Per últim, el feixisme italià, més pragmàtic amb la religió (amb l’Església catòlica), amb la que va firmar els Pactes de Laterà, també va ser condemnat a l’Encíclica “Non abbiamo bisogno” (No tenim necessitat) de 29 d’abril de 1931.
LLIÇÓ 3. ELS SISTEMES DE RELACIONS ENTRE ESTAT I CONFESSIONS (II):
MODELS VIGENTS
1. El fonament actual de les relacions entre l’Estat i les confessions religioses i les seues modalitats. En l’actualitat, l’Estat ha de relacionar-se jurídicament amb les confessions religioses, a) per raó de les persones, perque tant les comunitats religioses com les polítiques s’integren pels mateixos individus i l’ésser humà és al mateix temps fidel i ciutadà; b) per raó del territori, perque les confessions religioses incideixen i s’organitzen al mateix territori que els Estats, i c) per raó de les matèries, perque encara que unes són de l’àmbit religiós i altres d’ordre temporal, totes elles contribueixen al desarrotllament de l’ésser humà i hi han matèries que són d’interés per ambdues entitats, com el matrimoni o l’ensenyament. Per altra part, els tipus de relacions que existeixen a l’actualitat entre l’Estat i les confessions religioses són: a) El sistema de separació, és a dir, aquells models en els que hi ha distinció de les dues potestats, la civil i la religiosa, amb autonomia recíproca; b) el sistema d’unió, que es donarà allà on hi ha compenetració d’ambdós poders, bé siga per la seua identificació o per la supremacía d’un per damunt de l’altre, i c), el sistema mixte, en el que hi ha una mescla del sistema d’unió i del de separació. Per última, des d’un altre punt de vista, els sistemes de relacions es poden simplificar en dos tipus d’Estats: confessionals i laïcs. 2. Les diferències entre tolerància religiosa, llibertat de consciència, llibertat religiosa y llibertat de cultes. La tolerància és el sufriment d’una cosa que es considera mala, falsa, errònia o injusta, però que s’admet per a evitar mals majors. En conseqûència, la tolerància religiosa suposa que una religió determinada, que hauria de desaparéixer per la visió negativa que d’eixa religió té l’Estat, no obstant, és tolerada per evitar mals majors, com evitar disturbis públics o per altres motius. La llibertat de consciència és la independència de l’ésser humà respecte de la veritat religiosa, del bé i del mal, de manera que és lliure de seguir els dictats de la seua consciència; concretamente, en matèria religiosa suposa l’autonomia de l’individu respecte a qualsevol altra persona o qualsevol potestat humana en relació a les seues més íntimes conviccions. La llibertat religiosa és el dret dels individus o dels grups humans de viure privada i públicament, sols o associats amb altres, d’acord o en desacord amb una confessió, i conté al seu sí nombrosos altres drets. Així, la llibertat de cultes és una part de la llibertat religiosa, referent a la facultat que tenen els individus de practicar en privat o públicament, a soles o associats amb altres, un determinat culte (ritus i cerimònies religioses en les que els éssers humans intenten posar-se en contacte amb la divinitat).
5. Els tipus d’Estats laïcs. Segons l’actitud de l’Estat amb el factor religiós, es distingueixen els següents tipus d’Estat laïc: a) Estats de sana laïcitat o de separació mitigada: són Estats laïcs amb una visió positiva del fenòmen religiós que consideren les associacions religioses com a corporacions o associacions de Dret públic amb capacitat per a adquirir béns i drets; en ocasions firmen amb elles acords de cooperació o Concordats, per la qual cosa es conéixen també com a Estats cooperacionistes. b) Estats de separació plena o absoluta: són Estats laïcs indiferents respecte del fenòmen religiós, al qual ignoren, i consideren les associacions religioses com a qualsevol altra associació, sense tindre en compte les seues especificitats. També poden denominar-se com Estats “neutrals” en materia religiosa. c) Estats laïcistes: són Estats laïcs hòstils al fenòmen religiós, els quals, ademés de propugnar una separació absoluta, rebutjen qualsevol indici de religiositat en la vida social o política. En alguns casos, els Estats laïcistes poden ser també anticlericals, i, en els casos més extrems, pot haver-hi persecució religiosa. Per tant, tots els Estats laïcistes són laïcs, però no tots els laïcs són laïcistes: no s’han de confondre dient que és simplement laïc allò que en realitat és laïcista, com es fa en ocasions per ignorància o mala fe. 6. Els sistemes eclesiasticistes actuals en el Dret comparat. Hi ha Estats no confessionals o laïcs amb sana laïcitat principalment en Europa, com ara, Itàlia o Portugal, i Estats laïcistes com ara França o Mèxic. Després de la desaparició de l’Unió Soviètica, sols queda residualment algún Estat totalitari de ideologia comunista on hi ha persecució de la religió, com a Corea del Nord, Vietnam o China; la resta s’han convertit en Estats laïcs amb major o menor grau de separació entre l’Estat i la religió majoritària del país. La pràctica totalitat dels antics Estats confessionals catòlics s’han convertit en Estats laïcs, la majoria d’ells com a Estats de separación mitigada. Actualment també hi ha molt pocs països de confessionalitat budista, com Bután. Per aixó, hui en dia, la majoria d’Estats confessionals són mussulmans o, en menor mesura, protestants. Molts dels països confessionals musulmans, com ara l’Aràbia Saudita, tenen una confessionalitat intolerant cap a la resta de religions, però també hi ha altres on es tolera l’existència de comunitats religioses no musulmanes, com a Egipte o Iraq, a pesar de l’existència de grups terroristes que intenten el seu extermini. No obstant, la confessionalitat protestant, és molt diferent, perquè es tracta de països democràtics europeus on hi ha autèntica llibertat religiosa, com el Regne Unit o Dinamarca.
4. La rellevància, en matèria religiosa, de la transició espanyola a la democràcia. En el temps comprés entre la mort de Franco i l’entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1978 es varen assentar les bases de l’actual tractament jurídic del factor religiós. Per una part, destaca l’Acord signat el 28 de juliol de 1976 entre Espanya i la Santa Seu (anomenat com a “Acord bàsic”), que és el primer pas per a la revissió del Concordat aleshores vigent (de l’any 1953) i en el qual s’estableixen els principis de les relacions futures entre l’Església i l’Estat, les quals continúen a hores d’ara: independència i col·laboració entre ambdues comunitats, llibertat de l’Església catòlica i llibertat religiosa. Ademés, en eixe Acord, l’Estat renuncia al privilegi de presentació de bisbes, i l’Església renuncia al privilegi del fur dels clergues i religiosos. Per altra part, en eixa época es va promulgar la Llei per a la reforma política, de 4 de gener de1977, la qual, encara que no parla expressament del factor religiós, fa una menció implícita a la llibertat religiosa quan al·ludeix als “drets fonamentals de les persones” com a limitadors de la sobirania per ser uns drets inviolables i perquè vinculen a tots els òrgans de l’Estat. 5. Els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol en la Constitució. Els valors superiors són els ideals ètics que l’Estat pretén realizar en el seu ordenament jurídic, al qual fonamenten, justifiquen i permeten comprendre. L’art. 1.1 de la Constitució de 1978 configura Espanya com un “Estat social i democràtic de Dret” que, a diferència de l’Estat liberal, té una actitud positiva i activa amb els drets i les llibertats, que han de ser respectats i promoguts pels poders públics (art. 9.2 CE). Els valors superiors, mencionats a l’art. 1.1 CE, són la llibertat, la justícia, la igualdat i el pluralisme polític. El pressupost de tots ells és la dignitat de la persona, que segons l’art. 10.1 CE, fonamenta l’ordre públic i la pau social. La llibertat i la igualdat són els més trascendentals, i són inseparables perqué cadascún d’ells és pressupost o condició de l’altre. La llibertat inclou tant la llibertat per a fer allò que es vol (“llibertat de” o actuació inmune) com la de fer allò que s’ha de fer (“llibertat per a” o actuació en forma deguda). La igualdat és formal (davant la llei) o material (la del major nombre de persones en la major quantitat de béns possibles). La justícia (donar a cadascú allò que és seu), implica la llibertat i la igualdat. Per últim, el pluralisme politic és un valor derivat implícit en la llibertat perqué tothom, com a ésser lliure, té les seues pròpies creències i opinions. 6. El valor jurídic i la incidència dels valors superiors en matèria religiosa. Els valors superiors (llibertat, justicia, igualdat i pluralisma politic, fonamentats en la dignitat humana) tenen com a conseqüència que el tractament jurídic del factor religiós ha de tindre un caràcter personalista, perquè la regulació de les matèries religioses no va a dependre de les relacions que l’Estat mantinga amb una confessió religiosa determinada, sinò del respecte a la “dignitat de la persona, els drets inviolables que li son inherents i el lliure desenvolupament de la seua personalitat”. Front a qui nega el caràcter normatiu dels valors superiors per considerar que no són normes d`aplicación directa sinò aspiracions o ideals als que ha de tendir l’ordenament, un altre sector doctrinal entén que sí tenen caràcter normatiu i que ademés, tenen la triple funció jurídica: fonamentadora, orientadora i crítica de l’ordenament jurídic, i la seua misió és la de influïr en el comportament dels operadors jurídics, proporciant-los un “modus operandi” a l’hora de crear noves normes.
7. Els principis informadors del Dret Eclesiàstic de l’Estat espanyol. Els principis informadors deriven dels valors superiors, però no tenen caràcter general, sinò específic i concret per a informar un sector de l’ordenament jurídic espanyol: el Dret Eclesiàstic de l’Estat. Dels arts. 14 i 16 de la Constitució es dedueixen els principis de llibertat religiosa, laïcitat, igualdat religiosa, i cooperació entre l’Estat i les confessions religioses. Els principis de llibertat religiosa i el d’igualdat religiosa també son tractats, en la Constitució de 1978, com a drets fonamentals de la persona. L’art 14 regula el principi d’igualdat: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaléixer cap discriminació per raó de naiximent, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o cirscumstància personal o social”. L’art. 16 regula els principis de llibertat religiosa, laïcitat i cooperació: - “1. Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei. / - 2. Ningú podrá ser obligat a declarar sobre la seua ideologia, religió o creències. / - 3. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creències religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperación amb l’Església catòlica i les demés confessions”. 8. Natura jurídica i funcions dels principis informadors del Dret Eclesiàstic. Els principis informadors del Dret Eclesiàstic de l’Estat son principis civils que manifesten la idea que té la societat civil sobre sí mateixa i sobre l’Estat que vol en matèria religiosa, i son també principis jurídics perquè informen tota la legislació específica espanyola en matèria religiosa. Per tant, en primer lloc, són principis civils, no religiosos, perquè contenen els valors del poble espanyol en matèria religiosa, i manifesten una idea de societat civil i d’Estat, no una concepció religiosa; i en segon lloc, son principis juridics, perquè es la voluntat del poble espanyol que la qüestió religiosa siga resolta pel Dret, el qual s’ha d’inspirar en eixos principis. Són principis informadors per expresar els valors superiors del poble espanyol en matèria eclesiástica. Les funcions dels principis informadors són: a) La funció integradora, que serveix per a unificar i sistematitzar la complexitat, heterogeneïtat i dispersió de les matèries del Dret Eclesiàstic dins de l’ordenament jurídic espanyol, al qual, per tant, dóna unitat interna i el configura com una branca autónoma del Dret espanyol. b) La funció hermenéutica: per servir de criteri interpretatiu de les normes, per a previndre llacunes normatives i per a resoldre analogies jurídiques. c) la funció civilitzadora: perquè la regulació del factor religiós es fa des d’una perspectiva civil o política.
front al poder executiu; com a igualdat en l’aplicació de la llei front al judicial, i com a igualdat en la llei front al poder legislatiu.
12. La discriminació en matèria religiosa. La vulneració del principi d’igualdat jurídica de l’art. 14 de la Constitució suposa una discriminació. Per al Tribunal Constitucional, discriminar no és fer distincions, sino procurar “la desigualdat de tracte jurídic que no està fundada, que no està justificada, que no es raonable des d’un punt de vista objectiu”. Però, segons el Tribunal Constitucional, la igualdad religiosa “significa que les actituds religioses no poden justificar diferències de tracte jurídic” (STC 24/1982, de 13 de maig); per tant, qualsevol distinció entre ciutadans basada en les sues creències religioses sí és discriminació. La doctrina ha plantejat l’existència de discriminació al mateix art. 16.3 de la Constitució: a) Si discrimina l’ateïsme i l’agnosticisme quan obliga l’Estat a tindre en compte només les creències religioses de la societat espanyola i a cooperar amb les confessions religioses. b) Si discrimina les confessions minoritàries quan menciona expressament l’Església catòlica. Viladrich entén que no hi ha discriminació: en el primer cas, perquè les actituds negatives davant la fe són fets no religiosos i per tant, són fets que no están protegits pel dret de llibertat religiosa sinò per la llibertat ideológica; en el segón cas, perquè la menció a l’Església suposa un paradigma o model extensiu de tracte específic a les demés confessions, les quals, per tant hauran el mateix tracte que l’Església católica. 13. El principi de laïcitat. El principi de laïcitat (o d’aconfessionalitat, de no confessionalitat, de neutralitat o de separació) de l’art. 16.3 de la Constitució Espanyola (“Cap confessió tindrà caràcter estatal”) deriva del principi de llibertat religiosa. Per això, s’ha d’entendre: a) Com l’autonomia i independència de l’Estat i de les confessions religioses, el què vol dir que ni l’Estat pot assumir funcions religioses ni les confessions religioses assumir funcions polítiques, perquè com diu el Tribunal Constitucional en la seua sentècia 24/1982, de 13 de maig, els valors religiosos no pòden ser paràmetres per a mesurar la legitimitat de les normes i els actes dels poders públics, i no s’ha de confondre entre funcions religioses i estatals. b) Com la valoració positiva del factor religiós en el contexte general del bé comú, perquè l’Estat ha de tindre en compte les creències religioses com a fets socials presents en la realitat espanyola com a fruit del’exercici del dret de llibertat religiosa; i perquè l’Estat està obligat a crear les condicions que permeten als cituadans i als grups aconseguir les seues finalitats religioses en un marc jurídic adequat, i a garantir el pluralisme religiós i la llibertat i igualdat religioses.
14. El principi de cooperació de l’Estat amb les confessions religioses. El principi de cooperació deriva i està subordinat a la resta dels principis informadors del Dret Eclesiàstic, perquè està fonamentat en els principis de llibertat religiosa i de laïcitat, així com en la valoració positiva del factor religiós com a valor social, així com en la seua promoció per part de l’Estat. Es defineix com “la constitucionalització de l’enteniment comú, bilateral o plurilateral, que han de tindre les relacions entre els poders públics i les confessions, per a el·laborar el seu estatut jurídic específic i per a regular la seua contribució al bé comú”. Els subjectes de la col·laboració són tant els poders públics com els grups religiosos, i els seus pressupostos són: a) La valoració democràtica dels grups socials que són corresponsables en la gestió del bé comú junt als poders públics. b) El reconeixement del fet diferencial de les confessions religioses com a subjectes col·lectius de la llibertat religiosa. Els instruments jurídics concrets de la cooperació no estan especificats a l’art. 16.3 CE, són per una part, la via pactícia (els acords entre l’Estat i les confessions) i la existència de organismes de l’administració espanyola encarregats de les relacions amb les confessions religioses. 15. La qualificació de l’Estat espanyol actual en matèria religiosa. No hi ha una qualificació doctrinal unànime. La Constitució de 1978 supera la tradicional confessionalitat constitucional espanyola així com la postura hòstil cap a allò religiós del laïcisme que també s’ha donat. No existint cap religió oficial, com proclama l’art. 16.3 CE, no es tracta d’un Estat confessional, sinò laïc. Dins dels Estats laïcs, l’existència dels principis de llibertat religiosa, laïcitat, igualdat i cooperació, així com la consideració del factor religiós com a factor social digne de protecció, garantia i promoció, fa d’Espanya un país laïc de sana laïcitat (o cooperacionista, o de separació mitigada). No obstant, alguns autors han pensat que podría haver-hi una confessionalitat (catòlica) sol·lapada al mencionar-se expressament l’Església catòlica a l’art. 16.3. Més curiosa és la qualificació d’Estat pluriconfessional, aplicat pels que apunten el fet que la Constitució assumeix una visió positiva d’allò religiós i que ho prefereix al ateïsme o agnosticisme. Finalment, el prof. Viladrich afirma, superant la qualificació tradicional de les relacions entre l’Estat i les confessions religioses (confessionalitat i laïcitat), que l’Estat espanyol actual és un Estat de llibertat religiosa, posant l’accent en aquest principi i no en el de laicitat.
