Dret Internacional Públic, Apuntes de Derecho

¡Descarga Dret Internacional Públic y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!

DRET INTERNACIONAL

PUBLIC

UNIVERSITAT POMPEU FABRA

2n GRAU EN DRET

TEMA 1: LA COMUNITAT INTERNACIONAL I EL DRET

INTERNACIONAL PÚBLIC

El Dret Internacional Públic té una base social que regula i a la qual serveix. La Comunitat Internacional és la base social del Dret Internacional Públic, regula el ordenament jurídic internacional o el sistema social en el que el Dret Internacional opera com a sistema legal. Aquesta no sempre l’anomenem així, a vegades rep el nom de Societat Internacional, que ve a ser el mateix, però habitualment s’aplica la primera denominació.

1.1 FORMACIÓ

No té una data de creació ni acte constituent, sinó que és resultat d’una evolució espontània de les relacions internacionals.

Segons Roberto Ago, ja durant el S. IX hi havia pobles de la Mediterrània que mantenien relacions entre sí, però és Antonio Truyol Serra qui divideix l’evolució de la Comunitat Internacional de forma precisa i efectiva de la següent manera:

1. Sistema Europeu d’Estats: Neix quan desapareix la Res Pública Cristiana o

Christianitas. Al 1648 amb la Pau de Westfalia es va acabar la Guerra dels 30 Anys, i això va conformar l’origen de l’actual sistema, ja que d’aquí van néixer els estats nacionals (subjectes del Dret Internacional), estats sobirans que no tenen cap altre poder superior (abans el poder civil estava supeditat al papat). Es basen en uns principis:

.1 Respecte a la integritat i límit territorial dels Estats (els límits són sagrats)

.2 La jurisdicció territorial interna

.3 Principi d’igualtat sobirana entre tots els Estats (pel que fa a drets)

.4 Prohibició de la intervenció en els assumptes interns dels Estats

Els Tractats de Westfalià representaren un pas fonamental en la formació del dret públic europeu, que va regular les relacions entre els Estats europeus i ha sigut la base del Dret Internacional Clàssic. Regulava les relacions de legació entre els estats (ambaixadors, diplomàtics, etc.), la forma de respectar les fronteres, com fer la guerra (dret a una guerra justa), etc. Tenien una concepció eurocèntrica, els estats eren autàrquics, no es necessitaven els uns dels altres.

2. Sistema d’Estats de Civilització Cristiana: En el S. XIX, les colònies d’Amèrica

van plantejar amb èxit la secessió respecte les potencies colonitzadores posant en dubte la legitimitat monàrquica que ells tradueixen per un principi republicà i un sistema democràtic. Els nous estats sorgits amb la independència(13), però, no posen en entredit els principis del sistema internacional clàssic, sinó que els adopten. Adopten el model republicà, basat en la legitimitat democràtic, amb caràcter federal. Estesa a Europa, aquesta declaració portarà la

• tendeix a la institucionalització: no hi ha un govern mundial però si que hi ha una sèrie de institucions, cada vegada mes nombroses, que arbitren i moderen el poder dels estats).
• democràtic: en el cas dels nous estats emergents, hi ha una capacitat de resposta per part del dret internacional per tal que respectin certs punts i estiguin controlats.

Cada vegada la societat és més interdependent i més global, però hi ha un creixent abisme entre nord i sud, països rics i pobres. Això es el que ha permès dividir els estats en: països desenvolupats, països en vies de desenvolupament i països subdesenvolupats (poc desenvolupats, no arriben als nivells de desenvolupament desitjables)

No son fases absolutament blindades, avui dia la comunitat internacional participa de totes les etapes de tots els temps. Tot i que en general els subjectes són els Estats, la societat dels nostres dies permet que determinats ents no estiguin subjectes a un govern (ONG’s, individus, empreses transnacionals, etc).

1.3 QUINA ÉS NATURALESA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL?

• Naturalesa interestatal: es pressuposa que els Estats sobirans independents, tenen el poder superior, que exerceixen la seva sobirania per mitja de un govern propi sobre la població existent a una determinada porció del territori. També, és veritat que hi ha un paper cada vegada més important de les ONG’s, individus, etc; fins al punt que alguns experts parlen de una societat global. La realitat però, es que no hi ha una societat civil global institucionalitzada, qui manen son els estats.
• Creixent interdependència de facto (factual) entre els diferents estats: donant origen a un major grau de sociabilitat en el sistema d’Estats.
• Valors i interessos generals i comunitaris de la Comunitat Internacional: han estat interpretats per diferents corrents de pensament, aquests interessos han estat font d’estudi principalment per 3 corrents: - Hobbes (realista): els estats estan en guerra continua perquè nomes tenen el seu propi interès i les relacions internacionals són un estat de guerra permanent. - Kant (universalista): per sobre de tot hi han els individus que estan per sobre dels estats i és el que s’ha de tenir en compte, de manera que hi ha una pau universal en benefici de tots els individus. Els estats estan sotmesos a imperatius morals que limiten la seva acció.

• Grocio (internacionalista): els estats utilitzen el mecanisme de la guerra però cada vegada més normes que protegeixen i sobreposen els interessos del individu per sobre dels estats.
• Anàrquica: no vol dir que hi hagi una absència d’ordre sinó que hi ha absència de jerarquia entre els estats, no hi ha una autoritat mundial per sobre dels estats.

1.4 QUINA ÉS LA ESTRUCTURA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL?

La naturalesa de la comunitat internacional esta lligada a la estructura d’aquesta comunitat. Hi ha diferents tipus de estructures:

• estructura relacional: els estats es relacionen mínimament. Resultat de la mera juxtaposició dels Estats en un sistema internacional de caràcter interestatal, descentralitzat, en el que els Estats coexisteixen i en el que les seves relacions es regulen fundamentalment per els principis de sobirania i no intervenció.
• estructura institucional: comencen a aparèixer interessos comuns i obliguen als estats a estar en contacte i dur a terme acords entre ells, per la gestió i satisfacció d’aquests interessos. Es creen institucions internacionals.
• estructura comunitària: obliga als estats a organitzar-se. Té com a referència la Declaració del mil·lenni de les nacions unides (2000), on es reconeix que els valors fonamentals en les relacions internacionals del segle XXI són la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància, el respecte als drets humans, a la naturalesa i la responsabilitat comú.

El dret internacional, quan parla d’una estructura comunitària, fa referència a aquella estructura integrada per un conjunt de normes que estan encaminades a la protecció de interessos generals i essencials. Són normes ius cogens : que protegeixen interessos generals, essencials, fonamentals de tota la comunitat universal. Aquestes normes son imperatives, una norma de ius cogens no és dispositiva, és imperativa cal complir-la si o si.

Caldrà diferenciar-les de les obligacions erga omnes , són obligacions. Són aquelles obligacions que protegeixen o sancionen determinades qüestions en tota la comunitat internacional (genocidi, agressió, crims contra la humanitat etc). Tenen un abast més ampli, afecten a tota la comunitat internacional.

L’evolució de la estructura comunitària fa que les diferents estructures avui en dia es sobreposin.

en el dret internacional contemporani: principis democràtics dels pobles, no secret dels tractats internacionals, etc.

També a la mateixa conferència de la pau al 1919, es va crear la institució internacional de l’Organització Internacional del Treball , estava destinada a millorar les condicions dels treballadors i impulsar la justici asocials.

A la pràctica, però, la única cosa que va poder salvar va ser la idea de una Organització Internacional que preservés la pau i la seguretat internacional.

1.6 EL CONCEPTO DE DERECHO INTERNACIONAL PÚBLICO

Segons els subjectes són les normes que s’apliquen ales relacions entre les nacions. Atenent al objecte són les normes que regulen les relacions internacionals. I basant- se en el procediment de creació de normes, és el conjunt de normes que ha estat creades a través d’uns mecanismes de producció normativa propis (costum internacional, tractats, ets) diferents als mecanismes de producció normativa propis dels diferents estats i en funció d’aquest origen autònom de les seves normes, constitueixen un conjunt normatiu, denominat Dret Internacional Públic, diferents dels Drets estatals.

1.7. OBLIGACIONS INTERNACIONALS

Si tenim un sistema orgànic estructurat en dret, tenim normes i les obligacions que se’n desprenen. Les normes jurídiques internacional regulen els interessos col·lectiu d’un grup d’Estats o inclús d’interessos general de la Comunitat Internacional. La Comunitat comporta diferents tipus de obligacions:

• Obligacions d’estructura bilateral/sinal·lagmàtiques: relacions recíproques.
• Obligacions interdependents: neixen a partir d’un tractat multilateral i només tenen sentit si ho compleixen tots els estats participants. O tot o res. El compliment d’aquestes per un Estat part, és condició necessària pel seu compliment pels demés.
• Obligacions d’estructura integral: fan referència a la protecció d’uns interessos fonamentals a tots els Estats. Són obligacions col·lectives. Són obligatòries a tots els Estats destinataris de tals obligacions. Operen de manera integral i no es poden descomposar en relacions bilaterals.
• Obligacions erga omnes partes : neixen d’un tractat el qual vol preservar uns valors comuns, d’un valor col·lectiu de grup. Són obligacions derivades de un tractat multilateral a les que un Estat està sotmès en totes les circumstància cap als demés Estats part del tractat, en raó de valor que els hi són comuns i d’interessos en que aquestes obligacions són respectades, de tal manera que la seva violació autoritza als demés Estats a reaccionar.

• Obligacions erga omnes , que neixen del Dret Internacional general, no del tractat, i protegeixen valors essencials de la Comunitat Internacional. Són obligacions derivades del Dret internacional general al qual un Estat està obligat en totes les circumstància cap a la comunitat internacional , en raó dels seus valor i del seu interès en que aquesta obligació sigui respectada, de tal manera que la seva violació autoritza a tots els Estats a actuar.

1969. La convenció diu que s’entén per TRACTAT , un acord internacional celebrat per escrit entre estats i regit pel dret internacional ja consti en un instrument únic, en dos o mes instruments annexes i qualsevol que sigui la seva denominació particular (art. 2.1a)

- “acord internacional”: NO CONTRACTES PRIVATS que puguin fer els estats. Els estats també duen a terme contractes, com si fos a nivell particular, però aquests no són acords internacionals sinó contractes dels estats com a ents públics. - “celebrat per escrit”: Un acord internacional que no fos per escrit seria vàlid però no estaria regulat per la convenció de Viena sobre els tractats. - “celebrat entre estats”: Són entre estats, entre subjectes del dret internacional. Aquí podria haver un equivoc, ja que regula una part dels tractats, però poden haver tractats internacionals, regulats per la convenció de 1964 que empara també les organitzacions internacionals. És a dir, que els tractats són celebrats entre subjectes del dret int.: els principals subjectes són els estats i per la voluntat d’aquests també ho són les organitzacions internacionals. - “constar en un o mes instruments annexes”: pot estar fet en un únic document o en varies parts. - “qualsevol que sigui la denominació particular”: és a dir, rebi el nom que rebi (carta, concordat, acord,...), tota la nomenclatura es anàloga. Tot i això, normalment ens referirem a ells com a tractats o acords internacionals. 

Els tractats internacionals no són contractes i tampoc són “gentilment agreements” (acord de cavallers), que en definitiva són compromisos politics, però no acords internacionals, ja que no són jurídicament obligatoris, per que es tracta de compromisos d’honor que tenen un valor exclusivament polític. (ex. declaracions públiques de un cap de govern que compromet al estat políticament, però no té un caràcter de tractat internacional).

B. CLASSES

Podem classificar els tractats en diferents tipus, segons els paràmetres que tinguem en compte:

En funció del nombre de participants:

• tractats bilaterals: duts a terme entre dos estats.
• tractats multilaterals: i participen mes de dos estats En el cas dels tractats multilaterals poden ser: - tractats oberts: qualsevol estat si pot adherir. - tractats tancats: no pot entrar ningun mes nomes aquells estats que l’han redactat, no admeten l’adhesió de tercers estats.

En funció de la forma, segons la forma de concloure’ls:

• tractat forma solemne: és la majoria dels casos. Significa el compliment de tota una sèrie de requisits (probablement no sigui fàcil poder-los anomenar). Significa que cal complir tots els requisits de dret intern de cada subjecte. Tenen un procediment de conclusió en diverses fases de conformitat amb les disposicions del propi tractat i de les normes constitucionals per la manifestació del consentiment dels Estats part. Cal acudir a les Constitucions dels estats per veure com es conclouen els tractats internacionals. Necessiten que siguin aprovats per les Corts Generals i el Rei (en el cas de Espanya, la resta poden tenir mecanismes diferents).
• (^) tractat de forma simplificada: tractats que per raó de la matèria que tracten, estan considerats de segona categoria. Simplement és conclouen per la signatura del representant o pel que s’anomena l’intercanvi de notes (intercanvi de documents signats pels respectius responsables).

En funció de seva la naturalesa:

• tractat-contracte: tractats que preveuen unes prestacions reciproques, com es un contracte en el mon privat.
• tractat-llei: fan referència al compliment de unes regles generals de conducte, de unes normes per les parts.

Aquestes diferents classificacions, són combinades pels experts per fer unes noves classificacions que interessen a nivell de estudiosos (a nosaltres, però, ens interessen les anomenades anteriorment)

2.2 EL COSTUM INTERNACIONAL: ELEMENTS

A. NATURALESA DE LA COSTUM

L’art. 38 CIJ, és refereix al costum internacional com a prova de una pràctica generalment acceptada com a dret. Aquesta és una definició no massa afortunada: el que no pot ser, és que el concepte que es doni, és que el costum és una prova; el correcte és que el costum és una font que és comprova a través de la seva pràctica reiterada (repetició de un mateix acte). Pràctica generalment acceptada com a dret.

Existeixen dos teories sobre la naturalesa del costum com a font del dret (hem de tenir en compte que totes dues tenen part de fonament):

• Teoria positivista voluntarista: En aquesta naturalesa que busquem del costum, parlaven del costum internacional admetent que és una font del dret internacional públic. L’entenen com un pacte tàcit que hi ha entre els estats. El costum és genera per un pacte que no es explícit, però que hi ha un acord

sentiment de que aquella pràctica els obliga, ens referim a la consciència jurídica de que determinada practica m’obliga jurídicament.

Els tractats internacionals de codificació de Dret internacional, constitueixen també un mitja que facilita el coneixement de les normes internacional consuetudinàries.

Aquesta definició que es fa del costum pot plantejar algunes qüestions sobre l’àmbit d’aplicació i la manera d’aplicar-lo:

• Que cal entendre per uniforme? no vol dir que hagin de ser absolutament simètrics, sinó que hi hagin uns elements elementals que siguin comuns, però no és necessari que coincideixin elements secundaris que no tinguin valor elemental.
• Que cal entendre per general? cal determinar que hi ha costums internacionals i regionals. L’element important es que la manera d’aplicar cada un d’aquests tipus es diferent: - costum general: com que es de la comunitat internacional no cal provar-ho. És general i la Cort internacional de Justícia o el Tribunal pertinent ja ho aplicarà d’ofici, perquè té el deure de conèixe’l. - costums regionals i locals : el que ho invoca ho ha de provar. No és d’ofici, és a dir no ho fa el tribunal, ha de ser a instància de part. La part que invoca que existeix aquest determinat costum ha de provar la seva existència.
• Que cal entendre per constant? la pràctica seguida s’estableix en una practica suficient per tal que es consideri que ha sigut seguida.

Cal destacar que el tribunal (segons podem observar en jurisprudència) accepta que existeixen les costums negatives de NO FER. Però podem deduir de les sentencies del Tribunal que aquestes costums no són d’aplicació en tots els casos. Cal tenir en compte els matisos de cada cas concret, per conèixer bé el tema al voltant del qual estem treballant i determinar si son aplicables o no.

FONT molt important, definició completa es important tots els elements (es treballa en els casos pràctics, hem de tenir en compte els matisos que tenen els casos) SEMINARI 1: Assumptes 5 i 6 especialment.

2.3 CODIFICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL

La codificació del dret internacional públic, és el mateix procés que la codificació en dret intern. Vol dir reunir de una forma sistematitzada i ordenada textos jurídics de diferents naturalesa. En dret internacional, però, és dona poc. “Reunir en un text únic amb disposicions sistemàticament ordenades les normes sobre una determinada matèria anteriorment dispersa en costums i textos de diferent

naturalesa. Son textos de tal importància que es denominen en els ordenament jurídics estatals: codis. L’instrument mitjançant el qual es codifiquen disposicions de Dret internacional, en defecte de la llei, és el tractat multilateral.

El procés de codificació, és tremendament important, perquè no hi ha un poder legislatiu mundial. Aquest procés és fa principalment sota l’emparament d’ institucions que han permès avançar en el procés de la codificació internacional:

• Comissió Nacions Unides: Al 1947, la Assemblea General de la ONU, va crear la Comissió de Dret Internacional que s’encarregava principalment de codificar les normes de dret internacional (el fet que no arribin a 40 membres de la Assemblea General de la ONU reflexa l’ interès relatiu pel tema). La feina de codificació combina els treball d’estudi per la Comissió de Drets Internacional amb els debats de les Nacions Unides i les observacions dels governs sobre els temes estudiats.

Es poden distingir tres fases:

.1 La Assemblea General proposa un tema, que si es acceptat per la Comissió,

aquest procedeix al nomenament d’un Relator Especial que realitza un estudi i presenta un projecte de articles. La Comissió debat aquest projecta i un comitè de redacció formula un text provisional d’articles sobre el tema, amb comentaris.

.2 Aquest text provisional es sotmès a la Assemblea General de les Nacions

Unides i als governs per que formulin les seves observacions.

.3 El Relator Especial redacta un informa amb comentaris sobre el debat de la

assemblea General i les observacions dels governs. La Comissió torna a examinar, en una segona lectura, el projecte d’articles i elabora un projecte final d’articles sobre el tema que sotmet a la l’Assemblea General. Aquesta pot recomanar que es prengui nota del informe o que s’aprovi mitjançant una resolució, que es recomani als Estats membres perquè concloguin una convenció o que es convoqui una conferència diplomàtica per finalitzar un conveni.

L’Assemblea acorda un àmbit material d’actuació □ ho passa a la comissió de dret internacional □ aquests nomenen un relator especial □ aquest estudia, investiga i recull en una proposta totes les normes d’aquell àmbit amb els corresponents comentaris □□presenta un projecte d’articles a l’ Assemblea General □ aquesta fa les esmenes corresponents □ el relator assumeix les esmenes o torna a fer un contra-informe □ finalment l’assemblea general ho aprova □ la codificació s’envia als governs.

• L’ institut de dret internacional o Internacional Law Asosiation: són associacions d’experts amb reconegut prestigi que s’encarreguen de investigar les legislacions internacionals.

2.4 EL COSTUM INTERNACIONAL I ELS TRACTATS INTERNACIONALS

2.5 ELS REGIMS INTERNACIONALS

Els règims internacionals són unes reglamentacions específiques (sectorials), fundades en tractats que formen part de l’ordre jurídic internacional. Tot el conjunt de pautes de comportament, regles i orientacions polítiques referents a qualsevol qüestió internacional que fan possible que els estats destinataris trobin formules de concertació substantives o de procediment.

2.6 ELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET

L’ Art. 38 CIJ, anomena els principis generals del dret acceptats per el dret internacional públic: fa especial referència a la consciencia de les nacions civilitzades. Els principis generals del dret no nomes són únicament normes que orienten a l’aplicació de les altres normes, sinó que són veritables normes i són aplicables directament. Els principis generals del dret són una font de dret autònoma no simplement auxiliar de les altres dos fonts.

Les nacions unides van dictar en una resolució [RES. 2625 (XXV), Declaració de principis del dret internacional que han de regir les relacions de amistat i cooperació entre els Estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides] , quins eren els principis generals del dret. Es tracta de principis de Dret Internacional, en el sentit de normes bàsiques del ordenament internacional aplicables a tots els Estat que per la seva importància es classifiquen de principis i no de principis general del Dret en sentit del article 38.1. c del Estatut de la CIJ.

Quan parlem de principis, a efectes de identificació distingim entre:

• Principis del dret: tenen un àmbit substantiu, tenen una mataria concreta de la qual se’n deriven normes i obligacions. ex. principi de la cosa jutjada, a través de aquest principi es deriven les normes que s’encarreguen de que un cop s’emeti un veredicte ferm no sigui possible tornar a jutjar aquell mateix cas.
• Principis jurídics: “ ars legis” , art d’aplicar el que estableixen aquests principis, principis d’aplicació directe. Són generalment principis processals. ex. principi de que ningú està obligat a provar el que no té. S’inclouen els principis de lògica jurídica.

2.7 ELS MITJANS AUXILIARS DE DETERMINACIÓ DE LES NORMES

INTERNACIONALS.

Per altra banda són fonts secundaries del dret internacional públic, que serveixen per orientar la interpretació de les fonts principals:

• JURISPRUDÈNCIA: sentències i decisions dels jutges que tenen valor obligatori per les parts en aquell litigi, però que, quan són reiterades, tenen valor jurídic com a precedents d’aquella pràctica

per part dels estats. En dret internacional, els tribunals dels quals emana la jurisprudència, són fonamentalment: la Cort Internacional de Justícia i els Tribunals Arbitrals.

A diferència dels Tribunals interns, el TIJ no solament dicta sentencies, sinó que se li pot demanar informes i dictàmens sobre determinades qüestions de dret int. públic. Són opinions consultives, però que a efectes de la jurisprudència internacional tenen valor.

Les sentències internacionals tenen també un valor jurídic com precedents de la pràctica estatal que poden donar origen a una norma consuetudinària i com medi de determinació i prova de costums internacionals i principis generals del Drets.

• DOCTRINA CIENTÍFICA: opinió dels estudis i dels dictàmens, que emeten els mes importants especialistes en dret internacional , generalment en associacions com el institut de dret internacional o el Internacional Law Asociation. els vots particular dels jutges del TPJI i de la CIJ, també són doctrina. Els manuals dels millors professors de dret internacional podem considerar que també formen part de la doctrina científica.

També cal destacar:

LA FUNCÓ DE L’EQUITAT: L’equitat en dret internacional és un institut de dret internacional.

És un mecanisme autònom de decisió judicial que autoritza al tribunal a dictar una decisió en la que pot apartar-se del Dret positiu i fundar-la en el que considera equitatiu i bo. És un criteri de solució de litigis diferent del Dret.

El Art. 38 CIJ, acaba dient que a la cort, no se li limita les seves facultats per decidir un litigi. En determinats supòsits, els estats autoritzen que el Tribunal Internacional de Justícia apliqui el sentit de justícia (equitat) si amb les normes no ho troba. Permeten que pugui aplicar allò que el Tribunal considera que resulta bo i equitatiu.

S’autoritza al tribunal a que mes enllà de l’aplicació de les normes de dret internacional, puguin aplicar allò que entenguin com un sentiment de justícia. En determinats casos, en que la conclusió a la que s’arriba amb la aplicació del dret internacional sigui injust, aleshores el tribunal pot aplicar aquest institut de la equitat.

b) Caps de les missions diplomàtiques per l’adopció del text de un tractat

entre l’estat acreditant (estat que envia aquell diplomàtic) i l’estat o estats acreditats. Si s’envia un ambaixador per complir un determinat objectiu, senten que se li han de donar poders per tal que aquest objectiu es compleixi.

c) Representants ordinaris acreditats pels estats davant de una

conferencia internacional o una org. internacional , per a la redacció del text del tractat en qüestió. (ex. Si en el si del consell d’Europa es comença a treballar en la redacció d’un tractat internacional, l’ambaixador que tingui el seu lloc en el si del seu òrgan senten que te poders)

3.2 CONCLUSIÓ DELS TRACTATS INTERNACIONALS

La mateixa convenció de Viena, fa referència a les 4 fases de conclusió de tractats internacionals:

1. NEGOCIACIÓ:

Procediment en que s’acosten posicions per arribar a un punt en comú. No hi ha res establert sobre com cal portar la negociació d’un tractat internacional, la convenció de Viena només menciona que existeix aquesta fase. En principi, el procediment és el mateix que quan parlem de una negociació en general. Només destaca que en el cas dels tractats internacionals és obligatori que siguin els diplomàtics els que portin les negociacions.

• Tractats bilaterals: la negociació es realitza entre les missions diplomàtiques i els òrgans de l’Estat davant les quals estan acreditades.
• Tractats multilaterals: la negociació es realitza en el marc d’una conferencia diplomàtica en la que participen els representants dels Estats nomenats a efecte o bé en el sí d’una organització internacional amb la participació de les delegacions estatals dels Estats membres de la organització. El primer lloc on es van portar a terme les negociacions diplomàtiques va ser dintre el context de les conferències internacionals (tema 1). Es considera el foro més antic. Es en el si d’aquestes conferencies on es creen unes regles mínimes de negociació. Actualment la majoria de negociacions es troben en el si de les org. internacionals (ex. consell d’Europa, org. internacional de cooperació).

2. ADOPCIÓ DEL TEXT:

Fixació d’un text, determinació d’un text. Quan s’arriba a un mínim acord de paraula, això s’ha de traduir per escrit en un text. La convenció de Viena diu que l’adopció del text, s’ha de acordar per tots els estats que participen en l’elaboració d’aquest futur tractat internacional. Aquest principi de unanimitat està en perfecte coherència amb el principi de igualtat de tots els estats, establert per les conferencies de la Haia. Però aquestes regles de la unanimitat, amb el temps, cada vegada tendeixen mes a una certa flexibilització. Això és degut a que resulta inoperant, no permet avançar en dret internacional. En els nostres dies això ha quedat substituït, si no es diu el contrari, per l’adopció de la majoria de 2/3 dels estats presents i votants.

3. AUTENTIFICACIÓ DEL TEXT:

Verificar que aquell és el text definitiu i verdader. El text que en principi ja el considerem vàlid, es tradueix en més d’una llengua i la forma de autenticar-lo es mitjançant:

**- la firma

• firma ad referèndum o rubrica:** el representant de l’estat posa la seva signatura, només diu que és el document autèntic que han consensuat, però no vincula en cap mesura al estat que representa. és necessari un referèndum posterior per tal que sigui vinculant. - Firma de l’acte final de la conferencia internacional: equivaldria a la autenticació del text.

La data i el lloc de l’autentificació són els elements que permeten la identificació d’un determinat tractat.

Ja té forma jurídica de tractat i per tant segueix una determinada estructura:

• Preàmbul: explicació del perquè de les circumstàncies que envolten el tractat
• Part dispositiva: on es contenen les disposicions materials, importants, del tractat
• Disposicions o conclusions finals: qüestions sobre com es manifesta el consentiment, com es ratifica, etc
• Annexes: documents de diferent origen que formen part del tractat.

4. MANIFESTACIÓ DEL CONSENTIMENT I ENTRADA EN VIGOR:

Jurídicament és el moment de major importància en la conclusió dels tractats internacionals, ja que l’Estat manifesta la seva voluntat d’obligar-se pel tractat. Els representants de l’estat han de portar-ho a qui té efecte, és a dir, al estat en si. El consentiment es manifesta seguint la forma simplificada i solemne que estableix el tractat de Viena. En la ratificació, acceptació o adhesió intervé el cap d’estat, en la majoria de casos, ja que és el que te encomanat per la constitució la facultat de obligar-se internacionalment. El fet que sigui el cap d’estat el que firmi no vol dir que internament sigui el que te la competència. El que acaba autoritzant la firma d’un tractat internacional són els respectius parlaments dels estats). Existeixen formes simplificades de la firma de tractats, en tractats de menor importància, val la simple firma de l’autentificació o el “canje de notes” entre els respectius ministeris d’afers exteriors. Sigui quin sigui el procés, fem referència al procediment que aquests tractats segueixen i han de complir per poder concloure els tractats.

a) Ratificació: l’autoritat competent d’un Estat, normalment el cap d’Estat,

expressa la voluntat de l’Estat d’obligar-se pel tractat internacional.

b) Adhesió: és una forma de manifestació del consentiment als tractats

multilaterals.

c) Accessió, aprovació, acceptació o notificació del compliment dels

requisits constitucionals: són formes més modernes i menys formals de manifestació del consentiment a tractats bilaterals o multilaterals equivalents a la ratificació o adhesió. Es caracteritzen per la seva flexibilitat en la relació amb òrgans i procediments interns d’aprovació, ja que poden ser emanats pels cap d’Estat o ministres d’assumptes