¡Descarga el catalanisme y más Apuntes en PDF de Idioma Español solo en Docsity!
EL CATALANISME POLÍTIC: PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ (1833-
- Principals conceptes
- Les arrels del catalanisme polític: cultura, consciència i identitat catalana al S. XIX abans de la Restauració.
- Les formulacions del catalanisme polític 3.1. Els orígens del catalanisme polític. 3.2. El catalanisme progressista. 3.3. El catalanisme conservador.
- L’evolució del catalanisme polític entre 1882 i el 1901. 4.1. La Lliga Regionalista
- L’evolució del catalanisme polític (1901-1931) 5.1. Les formulacions del catalanisme polític. 5.2. La Coalició de Solidaritat Catalana. 5.3. La Mancomunitat de Catalunya. 5.4. L’Assemblea de Parlamentaris (1917). 5.5. La campanya per l’Autonomia (1918).
- L’actuació anti catalana de la Dictadura de Primo de Rivera la fi de l’hegemonia de la Lliga.
- Principals conceptes
Renaixença: Moviment cultural que va tenir lloc a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Va fomentar la recuperació de la llengua i la literatura catalana, així com les tradicions populars (romanticisme).
Jocs Florals: certamen literari en llengua catalana, celebrat per primera vegada el 1859. Tenia per objectiu la difusió de la llengua i la literatura catalanes.
Vigatanisme: moviment cultural i intel·lectual de caràcter tradicionalista que es va desenvolupar durant la segona meitat del s. XIX a la ciutat de Vic per iniciativa de les institucions eclesiàstiques.
Memorial de Greuges: document presentat al rei Alfons XII pel Centre Català, l’any 1885 en el qual s’hi exposaven una sèrie de queixes respecte a la política centralista i es proposava el desenvolupament d’un regionalisme polític. Es considera el primer manifest polític unitari del catalanisme
Missatge a la Reina Regent: document presentat a la reina regent Maria Cristina per la Lliga de Catalunya, amb motiu de de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona el 1888. Es demanava l’autonomia política per Catalunya.
Estat federal: tipus d’Estat format per una sèrie de federacions independents. Es va arribar a concretar a Espanya durant un breu període dins la Primera República.
Centre Català: partit polític català de ideologia federalista creat el 1882 per Valentí Almirall, va organitzar el Primer i Segon Congrés Catalanista (1880 i
1883) i va presentar elMemorial de Greuges al rei Alfons XII, l’any 1885.
Solidaritat Catalana: moviment unitari impulsat per grups i partits catalanistes el 1906 com a resposta als fets del Cucut i la Llei de Jurisdiccions
Assemblea de Parlamentaris: Assemblea celebrada a Barcelona el 1917, organitzada per la Lliga Regionalista. Demanava la formació d’un govern provisional encarregat de la reforma del sistema polític i la descentralització de l’Estat, que accedís a la concessió d’autonomia política a Catalunya.
Partit Republicà Català: Grup polític creat a Barcelona el 21-22 d’abril de 1917 per la fusió del Bloc Republicà Autonomista (liderat per F. Layret, M. Domingo,..) També s’hi integraren la majoria de les entitats de la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana), antics membres del Partit Reformista (Lluís Companys). Es va acceptar el programa federal de Pi i Margall, el laïcisme i un reformisme social poc o molt esquerrà.
Estat Català: Moviment polític d’ideologia separatista fundada per Francesc Macià (18 de juliol de 1922). Tenia com a objectiu la proclamació de la República Catalana i van començar a divulgar les seves consignes independentistes. Macià intentà la fusió amb el Partit Republicà Català (feb. de 1923), acostament que fracassà pels sectors més intransigents dels elements més radicals d’EC que consideraven “espanyolista” a Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Amb l’arribada de la dictadura, Macià s’exilià i va tenir contacte amb grups revolucionaris, també anà a Moscou. El fracàs simultani del comitè Revolucionari de París i les gestions a Moscou, va determinar que s’embranqués en la invasió fallida de Prats del Molló. EC posteriorment tindrà contactes amb republicans i anarco-sindicalistes. Accions i estratègies que s’interioritzaren momentàniament com a conciliables davant la necessitat que la revolució –que seria separatista- conta l’estat central s’iniciés a Catalunya ja que aquesta havia de catalitzar l’Espanya retardada i feudal. Al març de 1931 es va integrar amb ERC (a la fi de la dictadura, Macià tornà) en un context en què gairebé no existia com a organització, però tenia un gran prestigi revolucionari i el carisma del seu líder, a més de la puresa
nacionalista. Hi havia diversos sectors en Estat Català, de dreta, d’esquerra i de centre.
ERC: partit polític creat en la conferencia d’Esquerres Catalanes a Sants (17- març de 1931) per la unió del Partit Republicà Català i Estat Català, l’Opinió^1 i sectors independentistes del republicanisme catal analista. L’assemblea fundacional va considerar com a principis polítics el reconeixement de la nacionalitat catalana, els Dels drets de l’Home i del Ciutadà, el de la federació amb els altres pobles d’Iberia i la socialització o distribució social de la riquesa. El primer comitè executiu l’integraven: Francesc Macià, Jaume Aiguader per EC, Lluís Companys i Marcel·lí Domingo- posteriorment l’abandonarà- per PRC, Joan Lluhí i Vallescà per l’Opinió.
Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux: Dotat d’una oratòria encesa, demagògica, gairebé sempre imprecisa, suscitava un gran entusiasme entre les classes populars. Utilitzava un llenguatge d’esquerres amb el qual atiava les frustracions populars contra l’Església (anticlericalisme) i el catalanisme, que identificava amb la burgesia. Va arrelar entre els immigrants menys integrats en la societat catalana.
(^1) L’Opinió: publicació fundada a Barcelona el febrero de 1928 de carácter setmanal fins al setembre de1929 i des de poc abans de les eleccions municipals de 1931 transformada en diària fins a la seva desaparició arran dels fets del 6 d’octubre. De carácter republicà, propicià el diàleg entre els diferents sectors catalanistes d’esquerres i el moviment obrer. Grup més intel·lectualitzat, tení molta influencia en la Generalitat fins al 1933.
Hi va haver dos corrents paral·lels: La Renaixença literària: El moviment literari consistia en la recuperació de la llengua i literatura catalanes cultes a través de la poesia, la novel·la i l’assaig i s’adreçava a unes minories culturals (cultisme). La Renaixença popular, per la seva banda tenia com a destinatari un públic sense cultura a través d’obres de teatre (Frederic Soler, Josep Anselm Clavé^3 ) escrites en un català vulgar^4 , parlat per la major part de la població.
A partir de 1870 es van apropar els dos corrents i els Jocs Florals es van popularitzar donant un gran impuls a la difusió del català i els seus autors.
Paral·lelament el català va començar a utilitzar-se en publicacions com La Renaixença, diaris com Diari Català, revistes com la Tramuntana (anarquista) i periòdics republicans com La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa.
(^3) Anselm Clavé: Va contribuir a l’arrelament del català entre les classes populars amb les cançons. (^4) Criticat per les classes benestants.
- Les formulacions del catalanisme polític.
3.1. Els orígens del catalanisme polític.
Els orígens del catalanisme polític cal trobar-los a la Renaixença , al
començament, aquest nou catalanisme es va manifestar com una manera difusa d’entendre el país, expressada bàsicament per intel·lectuals. Aquest catalanisme reunia dues idees bàsiques: la del progrés, procedent del federalisme, i la de la tradició, en part provinent del carlisme. L’originalitat del catalanisme va ser la combinació de la modernitat, que postulava la transformació industrial, amb la tradició de la llengua i dels símbols del passat de Catalunya.
Durant els primers anys de la Restauració, hi va haver tres cercles importants del catalanisme:
els literats romàntics aplegats al voltant de la revistaLa Renaixença,
sovint radicals i intransigents. els federals, encapçalats per Valentí Almirall (1841-1904)
el grup catòlic del setmanari de Vic, La Veu de Montserrat, de
tendència conservadora
El catalanisme polític^5 reivindicava el reconeixement político-cultural de Catalunya i s’expressava en doctrines polítiques diferents que aspiraven a diferents graus d’autogovern. Les podem dividir en dos grups: el catalanisme progressista i el catalanisme conservador:
(^5) (va sorgir a mitjans del s. XIX)
un republicanisme federalista, de caràcter social, van fer fracassar el projecte d’Almirall, posant fi al federalisme catalanista^9.
3.3. Catalanisme conservador:
A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar un catalanisme conservador, que es va dividir en el corrent tradicionalista i el regionalista: El catalanisme tradicionalista estava sustentat en el món agrari (vigatanisme) va ser recollit pel clergue Torras i Bages^10 en el seu llibre “La tradició catalana” (1892). El vigatanisme era un moviment d’inspiració carlina i predominant a la Catalunya rural; tenia arrels cristianes que defensaven la preservació de les tradicions catalanes, sense cap interès per l’acció política. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, fou un dels principals teòrics d’aquest corrent.
El catalanisme regionalista era un moviment polític centrat en la reivindicació d’autogovern de Catalunya, el restabliment de les institucions catalanes i la recuperació de la llengua catalana a nivell públic.
La Lliga de Catalunya^11 va redactar el “Missatge a la Reina Regent”^12 (1888) on es demanava l’autonomia política per a Catalunya. L’any següent, el 1889,
(^9) El catalanisme conservador dominarà l’escena política, mentre que els grups catalanistes d’esquerres seran minoritaris. A més el moviment anarquista molt fort a Catalunya debilitava també al catalanisme d’esquerres.
(^10) Josep Torras i Bages (Les Cabanyes (Barcelona) , 1846 - Vic, 1916), bisbe i escriptor. La seva gran obra , La tradició catalana (1892) constitueix un estudi i interpretació de la mentalitat del poble català a través de l’estudi i anàlisi de les seves figures històriques més representatives. El lema de la seva obra, Catalunya serà cristiana o no serà, ha estat assumit per diverses generacions del catalanisme polític conservador i està esculpit a la façana del monestir de Montserrat.
(^11) Catalanisme conservador regionalista. (^12) Document presentat a la reina regent Maria Cristina per la Lliga de Catalunya amb motiu de l’Exposició celebrada a Barcelona el 1888. Es demanava l’autonomia política per a Catalunya.
la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del Dret Civil Català i contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol que s’estava discutint a les Corts. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, fet que va ser presentat a l’opinió pública com la “primera victòria del catalanisme”.
El regionalisme es va començar a concretar el 1891, amb la fundació de la Unió Catalanista, una agrupació política de les entitats catalanistes comarcals creada el 1891. Defensava el desenvolupament d’un regionalisme catalanista i demanava l’autogovern de Catalunya. Aquest catalanisme regionalista polític es va concretar l’any 1892 amb la publicació de les Bases de Manresa^13 , un document on s’establien les bases del restabliment de l’autogovern de Catalunya, de caràcter autonomista amb competències en matèria legislativa, judicial, educativa, etc. En aquest document s’hi proclamava el català com a llengua oficial.
Els punts principals del programa establert a les “Bases de Manresa” eren: La reclamació del manteniment o el restabliment dels privilegis financers i judicials La demanda d’un autèntic legislatiu. Capacitat legislativa. Parlament català que tingués competències en matèria de legislació penal i que controlés les forces de l’ordre. (exèrcit: enviar un contingent anual de voluntaris per servir en l’exèrcit espanyol). Un Tribunal Suprem La declaració del català com a llengua oficial.
(^13) A l’any 1892 va tenir lloc la celebració d’una assemblea catalanista en Manresa, en la qual van ser aprovades les
“Bases” primer programa polític del nacionalisme català.
Catalunya. Es va fundar davant del fracàs del projecte regeneracionista de Silvela-Polavieja i després de la protesta ciutadana coneguda com Tancament de Caixes^14. Els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona van crear aquest grup polític.
Lliga Regionalista 1901. El Centre Nacional Català i la Unió
Regionalista van presentar una única candidatura a les eleccions
generals de l’any 1901 liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
(^14) El "Tancament de Caixes" va ser una conseqüència directa de la crisi colonial de 1898. El ministre Villaverde va imposar uns pressupostos restrictius acompanyat d´un alça d´impostos perfull és la convocatòria de la Junta de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de tancar els establiments i no pagar la compensar el dèficit de la guerra. Aquest contribució. La intolerància del govern va empènyer que s´adoptés aquesta mesura i alguns comerciants anessin a lapresó per no pagar les contribucions. Les conseqüències del "Tancament de Caixes" varen ser importants: Dimissió de l’alcalde Dr. Bartomeu Robert (1842-1902); la dimissió dels ministres Duran i Bas (1823-1907) i Camilo García de Polavieja y del Castillo. Aquesta protesta s´estengué també per Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca.
Centre Català Lliga de Catalunya Centre Nacional Català (1900)
Unió Regionalista (1899)
Lliga Regionalista (1901)
4.1. La Lliga Regionalista.
A finals del S. XIX, com a resposta del desencís polític produït pel desastre del 98 es va formar la Lliga Regionalista^15 (1901), que va aconseguir els primers èxits electorals del catalanisme. Es va crear l’any 1901, a partir de la fusió de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català
A les eleccions legislatives de 1901^16 celebrades a Barcelona es va imposar la “candidatura dels quatre presidents” perquè estava formada per l’industrial Albert Rusiñol, el doctor Bartomeu Robert, l’arquitecte Domènech i Montaner i el comerciant Sebastià Torres. L’èxit electoral d’aquesta candidatura va afavorir la fusió dels dos grups en La Lliga Regionalista que es constituí com la principal opció conservadora i aconseguir trencar el sistema bipartidista de la Restauració. La Lliga va aconseguir el suport de bona part de les classes benestants i mitjanes, dels professionals i del clergat ja que després de 1907 s’incorporaren també gran part dels propietaris agraris i dels antics elements caciquistes conservadors i es convertí en un partit hegemònic del catalanisme fins a la Dictadura de Primo de Rivera.
La Lliga Regionalista d’ideologia regionalista, defensava l’autonomia política i econòmica de Catalunya i pretenia la reforma política del sistema de la
Restauració^17. Les idees d’aquest partit es difonien àmpliament al diari La Veu
de Catalunya ; aquest el catalanisme conservador canalitzava les aspiracions
de la burgesia i intentava sintetitzar les aspiracions del tradicionalisme catòlic i
(^15) Confluència d’interessos entre UR i CNC; Unió Regionalista tenia la base social industrial i comercial però no tenia un projecte polític i el Centre Nacional Català tenia un projecte polític clar i necessitava suport social. 16 Per primer cop va guanyar una candidatura “no dinàstica”, trencant el corrupte sistema de la Restauració. 17 La burgesia catalana va recolzar en un principi el sistema de la Restauració per temor a la revolució. La pèrdua de les darreres colònies espanyoles a ultramar va comportar el desprestigi del sistema de la Restauració, incapaç de concretar una regeneració de la política espanyola i va afavorir la consolidació d’alternatives polítiques a Catalunya i altres regions d’Espanya basades en un incipient moviment nacionalista i regionalista.
5.L’evolució del catalanisme polític del 1901 al 1931.
5.1.Les formulacions del catalanisme polític. De 1901 fins al 1931 es va produir la transformació progressiva del catalanisme polític en un moviment de masses, el catalanisme també va aconseguir acabar amb el caciquisme a Catalunya i fer una primera obra de govern: La Mancomunitat (1914-1925).
Durant la segona etapa de la Restauració, els partits dinàstics van experimentar a Catalunya una descomposició progressiva i les opcions polítiques es van ordenar a través de partits nous. Aquests es dividien ideològicament en tres grans blocs: Catalanistes conservadors (Lliga Regionalista) Catalanistes d’esquerres (Partit Republicà Català, Estat Català) Anticatalanistes (Partit Republicà Radical^21 )
El catalanisme conservador a través de la Lliga Regionalista va ser hegemònic fins a la Dictadura de Primo de Rivera. L’existència de discrepàncies internes entre un sector més progressista no disposat a cedir de les seves reivindicacions i un altre més possibilista liderat per Cambó va provocar dues escissions^22 : la que donà origen al Centre Nacionalista Republicà, fundat el 1906 d’una escissió del 1904 i la de la creació d’Acció Catalana al 1922.
El catalanisme d’esquerres es definia com a nacionalista, democràtic i republicà, les seves files es nodrien dels escindits de la Lliga i d’altres militants procedents del federalisme. Un dels seus referents era el metge i polític Domènec Martí i Julià que des de la presidència de la Unió Catalanista va defensar al mateix temps l’alliberament nacional i social de Catalunya. Els principals partits eren: El Partit Republicà Català (fundat el 1917 i dirigit per
(^21) El seu líder era Alejandro Lerroux (^22) Amb motiu de la visita d’Alfons XIII a Barcelona l’any 1904 esclatà la crisi ja que Cambó no va voler boicotejar la visita i el sector més crític va abandonar la Lliga. El sector possibilista va acabar dominant aquesta formació.
Marcel·lí Domingo, Francesc Layret i Lluís Companys) i Estat Català fundat per Francesc Macià el 1922 d’ideologia independentista. Aquestes dues formacions van ser el germen d’Esquerra Republicana de Catalunya fundada el
- Dins del catalanisme d’esquerres també s’ha d’incloure la Unió Socialista de Catalunya^23 , formació que es va crear a partir d’una escissió del PSOE. De tota manera el catalanisme d’esquerres no va tenir prou base electoral fins a la II República, sobretot perquè el partit de Lerroux prenia una bona part del vot republicà.
El panorama polític català de començament del S. XX es completava amb el Partit Republicà Radical, de tarannà anticatalanista, creat per Alejandro Lerroux el 1908. Lerroux s’instal·là el 1901 a Barcelona on va esdevenir un líder popular. Practicava una oratòria excessiva i demagògica que va atreure a les masses populars. Les seves idees radicals i d’esquerres atiaven la frustració contra l’Església (anticlericalisme), i el catalanisme que s’identificava amb la burgesia. Paulatinament es va anar orientant cap a la moderació en els aspectes econòmics i socials , però mantenint sempre el seu discurs anticatalanista. Finalment la seva ideologia durant la Segona República es va situar a la dreta de l’arc parlamentari.
(^23) Rafael Campalans, Gabriel Alomar i Manuel Serra i Moret es van escindir del PSOE i van fundar La Unió Socialista de Catalunya l’any 1923.
5.2.La Coalició de Solidaritat Catalana.
Solidaritat Catalana va ser un moviment unitari impulsat per grups i partits
catalanistes el 1906 com a resposta als fets delCu-cut i la Llei de Jurisdiccions.
L’any 1905, el setmanari satíric català Cu-Cut va publicar un acudit antimilitarista de Junceda. Uns tres cents oficials de la guarnició de Barcelona
van fer justícia pel seu compte i assaltaren la seu del Cu-Cut. I també de la La
Veu de Catalunya, diari proper a la Lliga Regionalista. Els autors d’aquests
atacs, en comptes de ser castigats per indisciplina, van rebre el suport de la resta de guarnicions d’Espanya. L’estament militar a més, va exigir al govern una llei de jurisdiccions, segons la qual els delictes contra l’exèrcit i la pàtria passessin sota control dels tribunals militars.
La resposta de la societat catalana va ser espectacular, es va crear la coalició anomenada Solidaritat Catalana, formada per totes les forces catalanistes, des dels carlins fins als republicans, vertebrada per la Lliga Regionalista. Aquesta coalició que va presentar un programa comú (Programa del Tívoli), va aconseguir 41 dels 44 escons catalans al Congrés dels Diputats en les eleccions legislatives del 21 d’abril de 1907. El punt més concret del programa polític de la Solidaritat Catalana era el rebuig de la llei de jurisdiccions, però la resta de punts eren molt ambigus i finalment les diferències ideològiques internes entre la Lliga i els sectors catalanistes d’esquerra van provocar el trencament d’aquesta coalició.
Els factors del seu trencament van ser bàsicament tres:
El primer factor de discòrdia es va donar entre els membres de la Lliga i els grups catalanistes d’esquerra davant el projecte del govern central de reforma de l’administració local. Els membres de la Lliga eren partidaris de la seva acceptació perquè consideraven que era un pas a la
descentralització, mentre que els sectors d’esquerres consideraven que era poc democràtica.
El segon factor es va produir l’any 1908 com a conseqüència del desacord de la Lliga al projecte de l’ajuntament de Barcelona a crear escoles municipals catalanes, mixtes i laiques.
El tercer factor que va produir la ruptura final va ser la diferent actitud davant la repressió governamental dels fets de la Setmana Tràgica, ja que la Lliga va aprovar-la, mentre que els republicans la van criticar durament.
5.3.La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)
La Mancomunitat de Catalunya es va crear el 6 d’abril 1914 a partir de la unió de les quatre diputacions provincials del Principat. El projecte concret es va iniciar a l’any 1911 per Enric Prat de la Riba president de la Diputació de Barcelona. Al maig de 1912 Canalejas que va aprovar el projecte el va presentar a les Corts i es va aprovar al desembre de 1913 amb les competències molt retallades. La Mancomunitat era de caràcter únicament administratiu^26 , sense competències diferents a les que ja tenien les diputacions provincials ni cap poder polític. La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat i va dur a terme una política orientada a la modernització econòmica i social de Catalunya. Prat de la Riba, que havia ideat el projecte, va ser escollit el primer president. A l’any 1917 va morir i va ser substituït per Josep Puig i Cadafalch fins al 1923, i Alfons Sala nomenat per Primo de Rivera després del cop d’Estat, fins al 1925.
(^26) La Mancomunitat tenia les mateixes funcions que les diputacions i tan sols va comptar amb el pressupost que aquestes disposaven. El govern, en qualsevol moment podia suspendre la Mancomunitat perquè era un ens administratiu.
