L’ESTIL DIRECTE I L’ESTIL INDIRECTE
L’estil directe és la reproducció exacta de les paraules o pensaments d’un personatge que no
actua com a narrador. En l’estil indirecte, el narrador reprodueix amb les seues paraules allò
que un personatge diu o pensa.
Característiques:
ESTIL DIRECTE
ESTIL INDIRECTE
Les intervencions dels interlocutors
s’escriuen en línies diferents.
Les intervencions dels interlocutors no
s’escriuen en línies diferents.
Les paraules dels personatges queden
separades dels incisos o explicacions del
narrador, que s’inclouen mitjançant verbs
introductoris: dir, exclamar…
No hi ha separació entre les paraules del
narrador i les dels personatges.
S’empren també verbs introductoris, però
a continuació hi apareixen mots d’enllaç
(que, si, on per què…).
S’hi empren uns signes de puntuació
determinats:
- El guió per a la introducció i el
tancament dels parlaments i dels incisos.
- Els dos punts i les cometes, amb una
funció similar a la del guió.
- Signes d’interrogació i admiració per a
transmetre l’actitud…
L’autor introdueix modificacions en la
persona gramatical, els temps verbals,
alguns adverbis…*
La mare em va dir:
−Fas cara de cansat.
I jo vaig respondre:
−Anit no vaig poder dormir per culpa del
soroll.
−Vas escoltar la nostra discussió d'anit? −
preguntà la mare, preocupada.
−I tant! Crec que la van escoltar fins i tot
els veïns. La propera vegada us fiqueu
dins el llit – vaig replicar.
La mare em va dir que feia cara de
cansat. Jo li vaig contestar que no havia
pogut dormir durant la nit per culpa del
soroll. Ella em va preguntar si havia
escoltat la seua discussió. Jo li vaig
respondre que sí, que fins i tot pensava
que també l'havien escoltat els veïns i li
vaig proposar que una altra vegada es
posaren dins el llit.
