En primer lloc, ha de quedar clar que nosaltres no volem negar el paper que juga la genètica i la biologia per
determinar una personalitat. En tot cas, mai podem arribar a acceptar que aquest sigui l’únic element que juga a l’hora
de formar-nos com a persones. És per això que volem que us centreu en la nostra pregunta, parla de “condemna”
sense cap altra sortida, els gens no són una “condemna” i els fills no són una rèplica exacte dels seus pares, com bé
sabeu. No sempre som igual que ells, ni de l’un ni de l’altre, ja que (a) tenim una barreja genètica dels dos progenitors,
que crea una diversitat i variació en el genotip a mesura que passen les generacions i (b) a part del genotip hem de
tenir en compte el fenotip, que explicarem a continuació.
Entrem dins del debat de nature vs. nurture, on hem de començar per preguntar-nos: Què fa que nosaltres
siguem nosaltres? És una pregunta que s’ha fet des del principi del temps, i s’ha intentat anar resolent amb corrents
científiques i de pensament. Freud, per exemple, defensava el Nurture, com nosaltres. L’altre concepte: Nature, és
aquell que defineix els gens com un precursor immodificable i decideix el nostre camí per sí sol- el que seria el mateix
que cometre sempre els mateixos errors que els nostres pares. -Hem de tenir en compte que el condicionament
sempre pot induir a un tipus de conducta a qualsevol persona. Segons John Watson, un dels psicòlegs més importants
que defensa l’ambientalisme, diu que l’aprenentatge que sorgeix de l’ambient és el dominant en la conducta personal,
ja que, per exemple, si tu entrenes a qualsevol bebè per a que faci una cosa especifica, sigui qui sigui- sense tenir en
compte el seu potencial, talent o origen, ho pot aconseguir, gràcies a la plasticitat cerebral i a l’experiència.
Així doncs, ens podríem quedar amb la postura de “nature” que és un conformisme absolut o la de “nurture” que és
una visió molt més oberta al canvi amb possibilitats de fer front a la evolució individual.
M’agradaria parlar d’un article, titulat Beyond Heritabiliy, que parla de l’estudi de bessons i comparen el seu
comportament. La primera pregunta que us he fet, és si us consideràveu diferents als vostres germans. Si la genètica
fos la única cadena que ens portés a ser igual que els nostres pares, els germans, que compartirien una combinació de
gens similars, serien iguals, tenint la mateixa personalitat, el mateix comportament i pràcticament la mateixa vida. Són
les experiències úniques les que formen a les persones, no el cognom. En aquest mateix estudi, se’ns parla de com
sempre s’ha considerat que la genètica regula aspectes com la intel·ligència (que pot variar amb l’aprenentatge i
l’educació), la personalitat (que es modula a través de la experiència, i no podem considerar que sigui estàtica) o inclús
l’alçada (on trobem la hormona del creixement, que es veu directament afectada per l’estrès, la falta d’alimentació o
l’excessiva activitat física- tots ells factors externs). Per tant, mai podem parlar d'heretabilitat junt a control, perquè
aquests trets que s’hereten estan subjectes a ser canviats des del primer moment. Així doncs, aquesta heretabilitat
mai serà una condemna, perquè serà la primera a ser exposada al canvi.
