Intel.ligències múltiples, Monografías, Ensayos de Psicopedagogía

¡Descarga Intel.ligències múltiples y más Monografías, Ensayos en PDF de Psicopedagogía solo en Docsity!

Actisi Associació

Intel·ligències

múltiples a l’aula

Mòdul 1

Eloi Batlle i Mont

www.actisi.cat

Versió: desembre de 2016

Índex

• Mòdul 1. Introducció......................................................
  • Les intel·ligències múltiples en poques paraules...............................................
    • ¿Què constitueix una intel·ligència?..............................................................
    • El conjunt original d’intel·ligències..............................................................
    • Intel·ligències identificades recentment......................................................
    • Les contribucions úniques de la teoria.........................................................
    • Conclusions..................................................................................................

Les intel·ligències múltiples en poques paraules Text original: MI in a Nutshell. Multiple Intelligences. New Horizons (2006) Howard Gardner. (Text reproduït amb permís de l’autor) L'escena original: París, 1900- La Belle Époque. Els pares de la ciutat es van acostar a un psicòleg talentós anomenat Alfred Binet amb una petició inusual: moltes famílies s’havien traslladat a la capital i, una bona part dels seus fills, estaven tenint problemes amb el seu treball escolar. ¿Podria el psicòleg Binet dissenyar cap tipus de mesura amb què predir quins joves tindrien èxit i quins fracassarien en els primers graus de les escoles de París? Com gairebé tothom sap, Binet ho va aconseguir. Al cap de poc, el seu descobriment es va anomenar el «test d'intel·ligència» i, el que mesurava, es va dir el «CI - coeficient intel·lectual». Tal com va passar amb altres modes parisenques, el CI aviat va fer el seu camí cap als Estats Units, on va gaudir d'un èxit modest fins a la Primera Guerra Mundial. En aquest moment, va ser utilitzat per avaluar més d'un milió de reclutes nord-americans i, amb la victòria dels Estats Units en el conflicte, la invenció de Binet veritablement havia arribat. Des d'aquest dia, la prova del CI ha semblat l’èxit més gran de la psicologia: una eina científica genuïnament útil. Quina és la visió que va donar lloc a l’èxit del CI? Si més no a Occident, la gent sempre s'havia basat en avaluacions intuïtives de com era la intel·ligència de les

altres persones. Ara, la intel·ligència semblava ser quantificable. Es podia mesurar l’alçada real o potencial d’algú i, a partir d’aquell moment i pel que semblava, també es podria mesurar la intel·ligència real o potencial d’algú. Teníem una línia en una dimensió de la capacitat mental al llarg de la qual poder classificar-hi tothom. La recerca de la mesura perfecta de la intel·ligència ha seguit el seu curs. Aquí, per exemple, veiem algunes cites d'un anunci per a una d'aquestes proves: ¿Necessita cap prova individual que proporcioni ràpidament una estimació estable i fiable de la intel·ligència en quatre o cinc minuts per formulari? ¿Té tres formularis? ¿No depèn de la producció verbal o de puntuació subjectiva? ¿Es pot utilitzar amb persones amb greus disminucions físiques (fins i tot paralitzades), si poden indicar sí o no? ¿Serveix per a nens i nenes des de dos anys i adults amb estudis superiors amb la mateixa sèrie d'articles curts i el mateix format? Solament per $ 16,00 complet. De fet, això és una suposició bastant pretensiosa. El psicòleg nord-americà Arthur Jensen suggereix que podríem mirar el temps de reacció per avaluar la intel·ligència: un conjunt de llums s'encenen; amb quina rapidesa reacciona el subjecte? El psicòleg britànic Hans Eysenck recomana que els investigadors de la intel·ligència mirin directament les ones cerebrals. I amb l'arribada del xip genètic, molts miren endavant cap al dia en què es pugui fer un cop d’ull al gen adequat en el cromosoma correcte, llegir el CI d'una persona i, amb certesa, predir-ne les possibilitats de reeixir a la vida.

mesurament i selecció és clarament meritocràtic, en certs aspectes, té coses que poden ser recomanables. L'escola uniforme sembla justa perquè, al cap i a la fi, tothom és tractat de la mateixa manera. Però, fa alguns anys, se’m va acudir que aquesta suposada raó era completament injusta. L’escola uniforme recull i es dirigeix cap a un cert tipus de mentalitat que podríem anomenar provisionalment la ment del CI o del SAT. A vegades li’n dic «la ment del futur professor de dret». Com més s’assembli la vostra ment al del llegendari professor de dret, el Dr. Charles W. Kingsfield, Jr., (interpretat per John Houseman a la pel·lícula The Paper Chase) , millor us anirà a l'escola i traureu millor puntuació en els testos del tipus CI-SAT. Però en la mesura que la vostra ment funcioni de forma diferent (i no n’hi ha gaires de nosaltres que estiguem fets per ser professors de la facultat de dret), certament no és just per a vosaltres. Hi ha, però, una visió alternativa que m'agradaria presentar-vos, basada en un punt de vista de la ment radicalment diferent, i que ens porta a una visió molt diferent de l'escola. És una visió plural de la ment, que reconeix moltes facetes diferents de la cognició, que reconeix que les persones tenen diferents fortaleses cognitives i que contrasta diversos estils cognitius. Introdueixo el concepte d'una «escola centrada en l'individu» que té de debò aquesta visió polifacètica de la intel·ligència. Aquest model d'escola es basa en part en troballes de les ciències que ni tan sols existien en el temps de Binet: ciència cognitiva (l'estudi de la ment) i la neurociència (l'estudi del cervell). Un d'aquests mètodes és el que he anomenat «la teoria de les intel·ligències múltiples.» Deixeu-me dir-vos alguna

cosa sobre les seves fonts i afirmacions, i establir-ne les bases per a les discussions educatives dels capítols posteriors. Per introduir aquest nou punt de vista, fem el següent «experiment mental». Deixeu de banda el punt de vista habitual d’allò que està constituïda la intel·ligència, i deixeu que els vostres pensaments corrin lliurement sobre les capacitats dels éssers humans -potser les que serien recollides pel visitant proverbial de Mart. En aquest exercici, la vostra ment mirarà cap al brillant jugador d'escacs, el violinista de classe mundial, i l'atleta campió; certament, aquestes persones d’un nivell tan alt mereixen una consideració especial. Seguint amb aquest experiment, sorgeix un punt de vista ben diferent pel que fa a la intel·ligència. ¿Són el jugador d'escacs, el violinista i l'atleta «Intel·ligents» en aquestes activitats? Si és així, llavors per què les nostres proves d’«intel·ligència» no els identifiquen com a tals? Si no són "intel·ligents", ¿com és que poden aconseguir gestes tan sorprenents? En general, ¿per què la construcció contemporània d’«intel·ligència» no té en compte les grans àrees de l'activitat humana? Per abordar aquestes qüestions vaig introduir la teoria de les intel·ligències múltiples (IM) a principi dels anys 80. Com el seu nom indica, crec que la competència cognitiva humana es descriu millor en termes d'un conjunt d'habilitats, talents o habilitats mentals, que anomeno «intel·ligències». Tots els individus normals posseeixen cadascuna d'aquestes habilitats en certa mesura; els individus difereixen en el grau d'habilitat i en la naturalesa de la seva combinació. Jo crec que aquesta teoria de la intel·ligència pot ser més humana i més verídica que altres punts de vista alternatius d'intel·ligència i que reflecteixi

és crucial en funcions com l'adquisició i la transmissió del coneixement o l'expressió de les mateixes opinions o sentiments. Els problemes a resoldre van des de crear el final d'una història fins a anticipar un moviment d'escac i mat en escacs, passant per apedaçar un edredó. Els productes van des de teories científiques fins a composicions musicals, passant per campanyes polítiques reeixides. La teoria de les IM s'organitza a la llum dels orígens biològics de cada capacitat per resoldre problemes. Solament es tracten les capacitats que són universals a l'espècie humana (un altre cop, ens diferenciem de les rates, els ocells o els ordinadors). Tot i així, la tendència biològica a participar d'una forma concreta a resoldre problemes s’ha d'associar també a l'entorn cultural. Per exemple, el llenguatge, una capacitat universal, pot manifestar-se particularment en forma d'escriptura en una cultura, com oratòria en una altra cultura i com el llenguatge secret dels anagrames en una tercera. Com que volem seleccionar intel·ligències que estiguin arrelades en la biologia, que siguin valorades en un o diversos contextos culturals, ¿com s'identifica realment una «intel·ligència»? Per la composició de la nostra llista, he consultat evidències procedents de diverses fonts: coneixement sobre el desenvolupament normal i del desenvolupament en individus amb altes capacitats; informació sobre el deteriorament de les capacitats cognitives sota condicions de lesió cerebral; estudis de poblacions excepcionals, incloent-hi nens prodigi, savis estúpids i nens autistes; dades sobre l'evolució de la cognició a través dels mil·lennis; estimació de la cognició a través de les cultures; estudis psicomètrics, incloent-hi anàlisi de correlacions entre els tests, i estudis psicològics

d'aprenentatge, en particular mesures de transferències i generalització entre tasques. Únicament, les intel·ligències candidates, que satisfeien tots, o la majoria dels criteris, se seleccionaven com a intel·ligències genuïnes. El llibre Frames of Mind (1983) conté una discussió més completa de cadascun d'aquests criteris per a una «intel·ligència» i de les intel·ligències que es van identificar inicialment. En aquest llibre també hi tinc en compte com podria refutar la teoria, i la comparo amb altres teories antagòniques. Podem trobar una actualització d’aquestes discussions al llibre Intelligence Reframed (1999). A més de satisfer els criteris esmentats anteriorment, cada intel·ligència ha de posseir una operació bàsica identificable, o un conjunt d'operacions. Com a sistema computacional basat en les neurones, cada intel·ligència s'activa o es "dispara" a partir de certs tipus d’informació presentada de forma interna o externa. Per exemple, un nucli de la intel·ligència musical és la sensibilitat per captar les relacions entre els tons, mentre que un nucli de la intel·ligència lingüística és la sensibilitat cap als trets fonològics. Una intel·ligència ha de ser també susceptible d’una codificació en un sistema simbòlic -un sistema de significat, producte de la cultura, que capturi i transmeti formes importants d’informació. El llenguatge, la pintura i les matemàtiques són tres sistemes de símbols, pràcticament mundials, que alhora són necessaris per a la supervivència i la productivitat humana. La relació entre una intel·ligència candidata i un sistema simbòlic humà no és casual. De fet, l'existència d'una capacitat computacional principal anticipa l'existència d'un sistema simbòlic que aprofiti aquesta capacitat. Tot i que és possible que una intel·ligència funcioni

La intel·ligència musical del violinista Yehudi Menuhin es va manifestar fins i tot abans d'haver tocat mai cap violí o haver rebut cap tipus d'instrucció musical. La poderosa reacció a aquest so en especial, i els seus ràpids progressos amb l'instrument, suggereixen que ja estava, d'alguna manera, preparat biològicament per a aquesta tasca. D'aquesta manera, l'evidència procedent dels nens prodigi confirma la nostra afirmació que hi ha un vincle biològic amb cada tipus d'intel·ligència. Altres poblacions especials, com els nens autistes que poden tocar meravellosament un instrument musical però que no poden parlar, subratllen la independència de la intel·ligència musical. Una breu consideració dels fets suggereix que la capacitat musical passa les altres proves necessàries per a ser considerada una intel·ligència. Per exemple, certes parts del cervell exerceixen papers importants en la percepció i la producció musical. Aquestes àrees se situen generalment a l'hemisferi dret; tot i que la capacitat musical no està «localitzada» amb claredat, o situada en una àrea específica, com el llenguatge. Tot i que la susceptibilitat de l'habilitat musical a les lesions cerebrals depèn del grau de formació i d'altres diferències individuals, hi ha evidència clara d’«amúsia», o pèrdua d'habilitat musical. Sembla que la música tenia un paper unificador molt important en les societats de l'Edat de Pedra (Paleolític). El cant dels ocells proporciona un vincle amb altres espècies. Les dades procedents de diverses cultures donen suport a la noció que la música constitueix una facultat universal. Els estudis sobre desenvolupament infantil suggereixen que existeix una habilitat computacional «en brut» a la primera infància. Finalment, la notació musical proporciona un sistema simbòlic lúcid i accessible.

En resum, les dades que donen suport a la interpretació de l'habilitat musical com una «intel·ligència» procedeixen de fonts molt diverses. Tot i que la capacitat musical no es considera generalment una capacitat intel·lectual, com les matemàtiques, seguint els nostres criteris hauria de ser així. Per definició, mereix consideració; i, en vista de les dades, la seva inclusió queda empíricament justificada.

Intel·ligència cinestesicocorporal

Babe Ruth, amb 15 anys, jugava de receptor en un partit de beisbol quan el seu equip estava encaixant una «pallissa monumental». Ruth es va posar a riure i va criticar el llançador en veu alta. Brother Mathias, l’entrenador, va cridar: «Molt bé, George. Tu llances». Ruth es va quedar parat i nerviós: «no he fet mai cap llançament ... no puc llançar». Aquell moment va ser transformador, tal com Ruth va dir a la seva autobiografia: «Tan bon punt vaig posar-me en posició, vaig sentir una relació estranya amb el monticle del llançador. Vaig sentir com si, d’alguna manera, hagués nascut per a allò». Tal com la història de l’esport ens mostra, va ser un dels llançadors més grans de la lliga nacional (i, evidentment, va esdevenir una llegenda com a batedor). (Ruth, 1948, p. 17). Tal com li va passar a Menuhin, Babe Ruth va ser un prodigi que va reconèixer la seva habilitat immediatament des del primer moment. I aquest reconeixement va aparèixer abans d’un entrenament formal. El control dels moviments del cos està localitzat en el còrtex motor i, cada hemisferi domina i controla els moviments de la banda oposada del cos. En els

raqueta del jugador que ha fet el servei, a quina zona del terra anirà a parar la pilota i on l’interceptarà amb la raqueta. En aquests càlculs, cal calcular la velocitat inicial de la pilota, combinada amb la disminució de la velocitat i l’efecte del vent, per no dir les complicades trajectòries que hi ha involucrades. Llavors, tots aquests factors s’han de recalcular un cop la pilota ha rebotat per tal d’anticipar el punt de contacte que hi haurà amb la raqueta. Simultàniament, cal donar les ordres als músculs, i no solament una vegada, sinó que s’han de refinar constantment amb la nova informació que va arribant. Finalment, els músculs han de respondre cooperant els uns amb els altres. El contacte té lloc en el precís punt que depèn de si l’ordre consistia a tocar la ratlla o a creuar la pista, ordre que no es dóna fins després d’una anàlisi gairebé instantània dels moviments i la posició de l’oponent. Fins i tot si s’ha de retornar el servei d’un jugador normal, es té només aproximadament un segon. Solament, el fet de tocar la pilota ja és una gran fita; retornar-la amb consistència i exactitud és un assoliment impressionant. I, amb tot, no és infreqüent. La veritat és que tothom que habita en un cos humà té un sistema increïble (Gallwey, 1976).

Intel·ligència logicomatemàtica

El 1983, Barbara McClintock va guanyar el premi Nobel de Medicina pel seu treball en microbiologia. Les seves capacitats intel·lectuals de deducció i d’observació il·lustren una forma d’intel·ligència que sovint s’etiqueta amb el nom de «pensament científic». Hi ha un episodi que en resulta particularment il·lustratiu. Mentre era una investigadora a Cornell als anys 20, McClintock es va trobar amb un problema: tot i que la teoria predeia un 50 per cent de pol·len

estèril en el blat de moro, el seu ajudant en la investigació va trobar plantes que eren només estèrils en un 25 o 30 per cent. Preocupada per aquesta discrepància, McClintock va marxar dels camps de blat de moro i va tornar al seu despatx, on va reflexionar durant mitja hora: De cop, vaig fer un bot de la cadira i vaig tornar corrent cap al camp (de blat de moro). Des de dalt de tot del camp (tots els altres encara eren a la part de baix) vaig cridar: «Eureka, ja ho tinc! Ja sé què representa el 30% d’esterilitat» ... Em van demanar que els ho demostrés. Vaig seure amb una bossa de paper i un llapis i vaig començar des del principi, cosa que encara no havia fet al laboratori. Tot havia anat molt ràpidament; em va venir la resposta i vaig córrer. Ara ho vaig elaborar pas a pas -hi havia una sèrie complicada de passes- i vaig arribar al mateix resultat. Van mirar el material i era tal com jo els vaig dir que era; funcionava tal com jo ho havia esquematitzat. Però, ¿com ho sabia, sense haver-ho fet abans en un paper? ¿Com és que n’estava tan segura? (Keller, 1983, pàg. 104). Aquesta anècdota il·lustra dos factors essencials de la intel·ligència logicomatemàtica. En primer lloc, en els individus amb un do especial, el procés de resoldre un problema és, sovint, remarcablement ràpid. El científic d’èxit treballa simultàniament amb moltes variables i crea nombroses hipòtesis que són avaluades i, llavors, acceptades o rebutjades. L'anècdota també ressalta la naturalesa no verbal de la intel·ligència. Es pot construir una solució a un problema abans de ser articulada. De fet, el procés de la solució pot ser totalment invisible, fins i tot per a la persona que resol el problema. Aquest

Intel·ligència lingüística

A l'edat de deu anys, TS Elliot va crear una revista anomenada Fireside a la qual solament ell aportava articles. En un període de tres dies, durant les seves vacances d'hivern, va crear vuit números complets. Cadascun incloïa poemes, històries d'aventures, una columna de xafarderies i una secció d'humor. Part d'aquest material ha sobreviscut i mostra el talent del poeta (vegeu Soldo, 1982). Com passa amb la intel·ligència lògica, anomenar la capacitat lingüística una «intel·ligència» és coherent amb la postura de la psicologia tradicional. La intel·ligència lingüística també supera les nostres proves empíriques. Per exemple, una àrea específica del cervell anomenada «àrea de Brocca» és la responsable de la producció d'oracions gramaticals. Una persona amb aquesta àrea lesionada pot comprendre paraules i frases sense problemes, però té dificultats per construir les frases més senzilles. Alhora, altres processos mentals poden quedar completament il·lesos. El do del llenguatge és universal, i el seu desenvolupament en els nens és sorprenentment similar a totes les cultures. Fins i tot, en el cas de persones sordes, a les quals no s'ha ensenyat explícitament un llenguatge per signes, sovint de nens, «inventen» el seu propi llenguatge manual i el fan servir subreptíciament. Veiem així que una intel·ligència pot operar independentment d'una certa modalitat d'estímul o d'un determinat canal de sortida.

Intel·ligència espacial

La navegació a les Illes Carolines dels mars del sud s'aconsegueix sense instruments per navegants natius. La posició de les estrelles, tal com es veuen

des de les diferents illes, els patrons climàtics i el color de les aigües són els principals senyals. Cada trajecte es descompon en una sèrie de segments, i el navegant aprèn la posició de les estrelles en cada un d'aquests segments. Durant el viatge real, el navegant ha de visionar mentalment una illa de referència quan passa sota una determinada estrella. A partir d'aquí, calcula el nombre de segments completats, la proporció de viatge restant i qualsevol tipus de correcció de rumb que calgui prendre. El navegant no pot veure les illes mentre navega; en comptes d'això, projecta les seves posicions en el seu «mapa» mental del trajecte (Gladwin, 1970). La resolució de problemes espacials s'aplica a la navegació i l'ús de mapes com sistema notacional. Un altre tipus de resolució de problemes espacials apareix en la visualització d'un objecte vist des d'un angle diferent i en el joc dels escacs. Les arts visuals també fan servir aquesta intel·ligència en l'ús que fan de l'espai. Les proves procedents de la investigació del cervell són clares i persuasives. Així, com les parts del còrtex cerebral esquerra han estat escollides, en el curs de l'evolució, com a seu dels càlculs lingüístics en les persones destres, les parts posteriors del còrtex cerebral dret demostren ser crucials en el càlcul espacial. Les lesions en aquestes regions provoquen danys en l'habilitat per orientar-se en un lloc, per reconèixer cares o escenes o per apreciar petits detalls. Les persones cegues són un exemple de la distinció entre intel·ligència espacial i percepció visual. Un cec pot reconèixer formes a través d'un mètode indirecte: passar la mà al llarg de l'objecte es tradueix en longitud de temps de moviment, que després es convertirà en la mesura de l'objecte. Per a l’invident, el sistema