¡Descarga legitima defensa y más Apuntes en PDF de Derecho Contractual solo en Docsity!
TEMA 13 – LEGÍTIMA DEFENSA
1. Absència d’antijuricitat: consideracions generals
Ja sabem que, per a la presència d’un delicte és precís un comportament humà subsumible en un tipus de conducta previst en principi en la Part Especial del Codi Penal. Però, això no és suficient, ja que pot succeir que, aquest comportament típic es trobi justificat per la concurrència d’una causa de justificació.
2. Introducció
Parlem de legítima defensa en aquells supòsits on parlem de defensa necessària per impedir una acció il·legítima contra el bé d’una persona. El precepte de referència és l’article 20.4 CP. Antigament es vinculava la legítima defensa en qüestions de venjança privada , però, actualment, es vincula amb el fet que l’ordenament jurídic legitima determinades actuacions sobre béns de tercers, però, per tal que pugui ser així han de concórrer una sèrie de requisits:
El que hem de saber és que si algú queda justificat per una actuació en legítima defensa , aleshores, aquest algú queda exonerat de responsabilitat.
L’art. 20.4 CP ens diu que estan exemptes de responsabilitat criminal aquells que obrin en defensa de la persona o de drets propis aliens, sempre que concorrin els requisits següents:
• Primer: Agressió il·legítima. En cas de defensa els béns s’ha de reputar com a agressió il·legítima
l’atac a aquests que constitueixi delicte o falti i els posi en perill greu de deteroriació o pèrdua imminents. En cas de defensa de la llar o les seves dependències, es reputrarà agrssió il·legítima l’entrada indeguda en aquella o aquestes.
• Segon: Necessitat racional del mitjà emprat per impedir-la o repel·lir-la.
• Tercer: Manca de provocació suficient per part del defensor
Si no concorre algun dels requisits, en funció del requisit que sigui, la conseqüència pot ser una o una altra. Això ens porta a dir que hi ha requisits essencials (agressió il·legítima + necessitat de defensa en sentit abstracte) i d’altres que no són essencials (manca de provocació). Quan es compleixin els requisits essencials però falti la manca de provocació, aleshores podrem parlar d’una causa d’eximent incomplerta.
2.1. Fonament de la legítima defensa
Històricament, hi hagut dues raons fonamentals de la legítima defensa:
• A Roma, es concebia com un dret individual originari. En el Dret romà tardà aquesta concepció es
reflecteix en la limitació de la legítima defensa a la de la vida i la integritat física.
• En el Dret germànic, en canvi, la legítima defensa es fonamentava des de la perspectiva col·lectiva
de defensa de l’ordre jurídic. Al defensar-se, l’individu representava a la comunitat. D’aquí, sorgia la idea que qualsevol i, per tant, no només la víctima, pogués causar la mort d’un lladre si el sorprenia in fraganti.
Ambdós aspectes – individual i col · lectiu – es troben avui en la base de la legítima defensa. Així mateix, en el CP el principi individual es manifesta en el fet que només es permet la defensa dels béns individuals, mentre que no a dels béns col·lectius (per exemple, no és lícit defensar la seguretat interior de l’Estat o l’Administració de Justícia, només es pot defensar la pròpia persona, els drets d’aquesta, o els drets d’un parent o d’una tercera persona).
En el supòsits de legítima defensa no només ens estem plantejant que s’ha de legitimar aquesta situació perquè s’ha de salvaguardar aquesta situació, sinó que a més, amb aquesta situació també es defensa el dret, és a dir, l’evitació d’atacs contra l’ordre públic , contra l’ordenament jurídic penal. La legitimitat de la legítima defensa rau perquè es protegeix a un bé jurídic individual, a més de la defensa d’uns determinats valors de l’OJ. L’element clau aquí per establir quina de les dues lesions és més greu que l’agressió il·legítima prèvia.
Però, no parlem d’una proporcionalitat en sentit estricte entre el bé jurídic defensat i el bé jurídic agredit (o contra el que es reacciona). Podem trobar-nos davant de situacions en les quals si només atenem a béns jurídics implicats, aquell bé jurídic contra el que es reacciona en LD és atacat de manera més greu. Però si hi ha l’interès de salvaguarda de l’interès públic o la salvaguarda de l’interès individual, encara que l’afectació alhora d’intervenir en LD sigui major que el dany previ contra el que es reacciona, es continuarà dient que hi ha LD.
2.2. Pressupòsits de la Legítima Defensa (LD)
Quan parlem de pressupòsits parlem d’una sèrie de condicions que han de concórrer per parlar d’aquesta causa de justificació. Poden ser de dos tipus:
• Objectius
•.A. Agressió il·legítima
•.B. La defensa i la seva necessitat racional
•.C. Falta de provocació suficient
• Subjectius
D. L’actuació en defensa
L’agressió ha de ser il·legítima i s’entén aquesta il·legitimitat vinculada a l’antijuricitat , com la que veiem a la TJD. Això implica que, per poder parlar d’acció il·legítima, hem d’estar davant d’una actuació que sigui antijurídica , és a dir, que vagi en contra del dret i que, a la vegada, no estiguin justificats (per tant, si l fet està justificat no és possible la LD).
La legítima defensa també front a l’agressió il·legítima de no culpables (inimputables o exculpats). Podem parlar de persones que pateixen una anomalia psíquica o de menors d’edat, en aquests casos. En aquests casos ens hem de preguntar si podem actuar en legítima defensa i la resposta és que sí, ja que aquestes persones el que han fet és cometre un fet antijurídic, una agressió il·legítima i, la LD es basa en aquesta agressió il·legítima segons l’OJ.
Això és una qüestió discutida o discutible , ja que hi ha alguns autors que entenen que no es pot parlar de legítima defensa, però altres que diuen que sí, però que s’han d’aplicar alguns correctors, coneguts com a restriccions ètico-socials. Això significa que aquestes restriccions ètico-socials ens fan interpretar de forma més restrictiva els supòsits en el quals es pot reaccionar i la manera de com fer-ho. La intensitat de l’agressió s’ha de mesurar quan estem davant de subjectes que no són imputables. No obstant, un altre sector de la doctrina entén que no es pot parlant de LD, perquè estem davant de subjectes que no són culpables. Aleshores, entenen que no serà una causa de justificació a efectes de LD, però sí que podrà ser-ho de l’estat de necessitat defensiu (EN defensiu). No obstant, la regla general és la primera.
El que és il·legítim , la llei ja ens ho va especificant i ens diu que:
• En cas de defensa dels béns , es requereix que l’agressió il·legítima constitueixi delicte (tipicitat +
antijuricitat penal).
• En cas de defensa de morada o les seves dependències , serà agressió il·legítima l’entrada
indeguda. S’entén l’entrada indeguda amb altres finalitats com robar, per exemple.
3. Actualitat
Definirem que l’agressió il·legítima és actual quan estem davant de supòsits d’agressió immediatament imminents o que s’estan produint. Així doncs, serà necessari que ja hi hagi o encara hi hagi la possibilitat de defensa, és a dir, serà necessari que encara hi hagi la possibilitat d’evitar la lesió al bé jurídic amenaçat. Això suposa que l’agressió suposi un perill pròxim i que aquest no hagi desaparegut al convertir-se en lesió consumada i esgotada.
Són supòsits d’agressió immediatament imminent o que s’estan produint. Els problemes que tenim aquí és com determinar el moment inicial i el moment final de l’actuació.
• Inici. L’agressió ha de suposar un perill pròxim i que no hagi desaparegut al convertir-se en lesió
consumada. Es pot parlar d’imminència quan encara no ha començat la temptativa, és a dir, es pot parlar d’imminència quan encara no s’ha començat amb la temptativa?
• Fi. S’estableix la fi de l’actualitat en aquells casos on desapareix el perill de lesió. I això es produeix
en tres casos: (1) quan els perills ja s’han esgotat , no hi ha situació de perill, (2) el bé ja s’ha lesionat definitivament o (3) desistiment de l’agressor.
(!) Allò que es faci un cop ha finalitzat l’actualitat de l’agressió il·legítima constitueix un excés extensiu. En aquests supòsits d’excés extensius desapareix l’element d’agressió il·legítima i, per tant, la conseqüència és que no es pot parlar de legítima defensa ni tan sols de forma incomplerta. Això comporta que hi hagi responsabilitat. Aleshores, es pot parlar d’imminència quan encara no ha començat la temptativa? La imminència no s’interpreta igual en seu de legítima que en seu de iter criminis:
• ITER CRIMINIS. Al tractar-se d’imposar una pena la restricció respecte el concepte d’imminència és
més pronunciada en aquests supòsits. La lesió , aleshores, ha de ser imminent donant un marge per a desistir.
• LEGÍTIMA DEFENSA. Aquesta actualitat en la legítima defensa ho vinculem amb el fet que la
defensa sigui necessària, és a dir, que existeixi aquesta necessita de defensar-se, la qual no sempre és equivalent a la imminència del mal. (!) Supòsit on hi ha actualitat però no imminència: defensa legítima de la salut i integritat del fetus, quan els seus efectes també els hagi de patir la persona nascuda (Molina Fernandez). La legítima defensa és un dret que només existeix per a les persones. Així doncs, això implica que la vida en formació (fetus) no sigui subjecte d’aquest dret. Tanmateix, l’agressió recau finalment en una persona, encara que només es pot evitar actuant abans del seu naixement: es posa en marxa un procés que acabarà en un dany per una personal. En aquests supòsits es pot parlar de legítima defensa d’aquella persona que ara és fetus i que després naixerà i serà persona.
4. Béns protegibles
El Codi Penal disposa que es podrà actuar en legítima defensa de la persona o drets propis o aliens. Els béns protegibles, en el nostre ordenament jurídic, han de ser béns jurídics individuals , és a dir, béns/drets vinculats amb una persona determinada.
• Béns personals com la vida i integritat física, llibertat en totes les seves determinacions, honor,
calúmnies, injúries, dignitat, intimitat. Cal destacar que, no hi ha LD enfront d’actes de crueltat contra els animals (en tot cas parlaríem d’Estat de necessitat).
• Excés intensiu: ens excedim en intensitat respecte de la defensa que era necessària. La
conseqüència legal és que podem aplicar la LD com a eximent incompleta, és a dir, una atenuant de 1 o 2 graus de la pena.
S’ha d’exigir la fugida? Tot i que es reconeix que fugir és la lesió menys lesiva , la fugida no es considera exigible. Pots fugir, però si et quedes i reacciones també pots actuar en LD. Respecte els supòsits de persones inimputables que cometen una agressió, hi havia una postura doctrinal que ens deia que no es podia considerar una agressió il·legítima, i per tant, no s’havien de tractar per la legítima defensa, sinó per l’estat de necessitat. Tot i això, operen determinades restriccions ètico-socials, és a dir, en els casos de persones inimputables s’admet de forma majoritària que sí que és exigible la fugida.
L’excés intensiu En els casos d’excés intensiu, és a dir, en aquells supòsits on el mitjà és extensiu (eximent incompleta LD), el CP ens senyala els següents motius:
• Per error , on trobem pressupòsits objectius de la LD, com és l’error de tipus.
• Per pertorbació anímica (com la por). Aquí, entren en joc les circumstàncies que poden
excloure o atenuar la culpabilitat.
• Voluntari , quan l’excés constitueix un tipus penal, aleshores, aquest s’imputa. Si aquest excés
que ha causat una determinada lesió respecte el que he de justificar, això pot ser un tipus penal que es castiga.
C. Falta de provocació suficient
És un altre requisit legal de la LD que consisteix en la falta de provocació suficient en la situació en la qual s’ha de reaccionar. Aquest requisit implica que, qui , amb la seva actuació prèvia ha provocat l’agressió de la qual es desprèn, no pot reclamar la justificació del seu acte.
Per a poder estar davant d’aquest requisit, necessitem:
• Provocació suficient (adequada i il·lícita), de manera que els supòsits de provocació lícita o deguda
no comporta que estiguem parlant d’una provocació suficient d’agressió.
Alguns entenen que, aquest requisit no és essencial per a la LD. Sobre la base d’aquesta interpretació, consideren que si aquest és l’únic requisit que falta, o bé no es podrà fer ús de la LD, o bé s’aplicarà de la manera incompleta (per exemple, supòsit de baralla mútuament acceptada, on s’exclou completament la LD, ja que es considera que els dos que es barallen són coautors).
D. L’actuació en defensa
És un element subjectiu de la LD. Implica el coneixement dels pressupòsits objectius de la defensa , de manera que, qui actua en legítima defensa ha de tenir coneixement respecte que concorren els pressupòsits objectius d’aquesta.
Cal destacar que, si concorren els pressupòsits objectius d’aquesta , però el subjecte no ho sap i actua contra l’agressor, el fet ja no és lícit (no hi ha element subjectiu). Ara bé, el resultat és objectivament ben valorat pel Dret, i, en efecte, s’aplica una eximent incompleta sobre la base que els pressupòsits objectius existeixen i la reacció que es duu a terme suposa un fet ben valorat.
Error sobre la LD
• Error sobre els Pressupòsits. Objectius (legítima defensa putativa, segons Mir Puig). Error de
tipus que pot ser sobre:
• Sobre l’existència de l’agressió il·legítima
• Sobre la racionalitat de la defensa
• Error sobre els límits de la pròpia LD ( error de prohibició indirecte : error sobre la il·licitud del fet).
No estem dient que algú s’equivoqui, sinó que algú desconeix els límits de la pròpia causa de justificació, de manera que creu que l’empara una causa de justificació que, en realitat, no existeix.
• El defensor creu que la LD li permet més del que realment fa (ex. respecte als límits en la
defensa dels béns).
L’ESTAT DE NECESSITAT
L’estat de necessitat està regulat a la llei, a l’art. 20.5 CP (precepte on es regulen les circumstàncies que eximeixen de responsabilitat penal). Aquest article ens diu que, “El que, en estado de necesidad, para evitar un mal propio o ajeno lesione un bien jurídico de otra persona o infrinja un deber, siempre que concurran los siguientes requisitsos”:
• Primer. Que el mal causat no sigui major que el mal que es tracta d’evitar (regla de
proporcionalitat).
• Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.
• Tercer. Que la necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se. Hi ha alguns
càrrecs que impliquen un deure de sacrifici propi, com per exemple el capità de vaixell, policies. Això comporta que, tot i que estem davant d’un estat de necessitat, no es pot actuar en estat de necessitat.
Podem definir l’Estat de necessitat de la següent manera: és una situació de conflicte d’interessos on existeix perill actual pels interessos que només es pot solucionar afectant de forma proporcionada a béns
• Estat de necessitat agressiu i defensiu
• ESTAT DE NECESSITAT DEFENSIU: casos on es lesiona un bé jurídic d’un tercer que,
simplement, pateix les conseqüències.
• ESTAT DE NECESSITAT AGRESSIU: suposa que aquell que actua en l’estat de necessitat
afecta a un tercer, el qual ha tingut alguna cosa a veure amb aquella situació de perill. Cal destacar que, si aquest tercer comet una agressió il·legítima, ja no estarem davant d’un estat de necessitat (EN). En aquests casos, prepondera allò que és més important.
(!) Pels autors que entenen que les lesions d’inimputables no es consideren com un mal il·legítim, i, per tant, no hi ha legítima defensa, aquest fet comporta parlar d’estat de necessitat defensiu.
2. Requisits de l’EN justificant
Hi ha un total de 4 requisits:
• Estat de necessitat
• Ponderació de mals, on partim d’una regla de proporcionalitat en sentit estricte.
• Manca de provocació
• No obligació de sacrificar-se
