¡Descarga La Socialización Humana: El Proceso de Adaptación a la Sociedad - Prof. Berga y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Mòdul 2: La societat com a realitat subjectiva. Processos de socialització
Unitat 1: El procés de socialització
1. La naturalesa social de la persona
L’eterna discussió sobre quins són els límits entre allò innat i allò cultural i/o social en l’ésser humà enceten el contingut d’aquest capítol. És fonamental entendre que la naturalesa de l’ésser humà és la seva condició social i que, paradoxalment, aquesta condició, que implica no estar determinats biològicament, és la que ens ha permès ser una espècie amb una capacitat d’autoconsciència, autonomia i valor de la individualitat.
2. El procés de socialització: definició i elements significatius
Definició: és un procés mitjançant el qual l’ individu aprèn i aprehèn els elements socioculturals del seu medi, els integra a les estructures de la seva personalitat (sota la influència d’ experiències i agents socials significatius) i s’ adapta així a l’ entorn social on ha de viure. (Cardús)
Procés: és mitjançant aquest procés com l’ individu adquireix les maneres d’ actuar, de pensar i de sentir pròpies de la societat en el si de la qual ha nascut i ha de viure. Aquest procés s’ inicia en el moment de néixer, però continua al llarg de tota la vida i s’ atura només en l’ instant de la mort. Per tant, la socialització és un procés que mai no finalitza. Aprendre: consisteix en conèixer uns determinats continguts al llarg de la nostra vida. Aprehendre: interioritzem els continguts, els fem nostres. Consisteix en fer-se social. L’`infant aprèn a assumir el rol de l’ altre, és a dir, a més de reconèixer certes actituds en uns altres i comprendre el seu significat, aprèn a assumir-les. Ex. Llenguatge
• La llengua materna ens estructura el pensament, ens organitza
(Aprehendre)
• Estudiem anglès: estudiem vocabulari, gramàtica... (Aprendre)
Integració: cada individu té unes estructures innates de personalitat que s’ integraran amb factors externs, de l’ ambient, però amb l’ acompanyament sempre d’ agents socials significatius (Agents de Socialització). Adaptació a l’ entorn: El procés de socialització és un procés clau i necessari per a poder-nos desenvolupar i viure en societat, en l’ entorn social.
Definició Berger : interiorització del món social en el marc d’ una estructura social determinada (en funció de les posicions que ocupem en el marc social, interioritzem unes coses o unes altres). Doble vessant de la socialització: Fer-nos socials : a través del procés de socialització, aprenem a ser membres actius de la societat. Fer-nos persones : a través del procés de socialització, construïm la nostra identitat personal.
Hi ha hagut diferents interpretacions teòriques de la socialització: Segons Durkheim , la socialització consisteix en la imposició de les pautes socials sobre els individus (recorda que havíem vist que la perspectiva teòrica d’aquest autor es caracteritzava per definir els fets socials com “externs” i “coercitius” i que, des de la seva perspectiva, l’estructura social limita les accions dels individus). Aquesta visió de Durkheim, que és en part molt encertada, ha estat complementada per altres teories entre les quals cal destacar l’interaccionisme simbòlic , representat per George Herbert Mead, que ha esdevingut el principal teòric sobre el procés de socialització (el concepte d’interiorització és el que ens permet comprendre per què els éssers humans actuem normalment en conformitat a les normes socials sense viure-les com una imposició externa). És necessari destacar que aquest no és un procés en el qual l’individu juga un paper purament passiu, sinó que amb les nostres actuacions en societat anem donant vida a aquests models i, alhora, podem revelar-nos-hi en contra o transformar-los. Tot ésser humà vol ser acceptat i formar part del grup, i malgrat que quan naixem no coneixem quins són els patrons socialment acceptats, estem oberts a aprendre’ls dels nostres referents adults, que contínuament ens els reforcen mitjançant un doble joc de premis i càstigs. Els protagonistes d’aquest procés són els que G. H. Mead anomena els “altres significatius”, que són els pares o els nostres cuidadors des del moment que ens incorporem al món, i que ens donen un marc de referència que en els primers anys de vida vivim com “l’únic món possible”. És a dir, aquelles persones amb qui l’ infant interacciona amb més freqüència i té una relació emocional (l’ entorn més íntim). Són la vehiculació de l’ entorn social (fan de filtre). Tanmateix, cal remarcar que no és només a la infància, sinó durant tota la vida. L’ infant interioritza el món com l’ únic real i possible, i no com un entre d’ altres. A partir d’aquí, l’infant, interactuant amb altres àmbits socials, es va adonant que existeix un marc social més general, amb unes pautes i uns models compartits socialment. És el que Mead anomena “l’ altre generalitzat”. L’ infant ja surt del seu entorn més íntim i té la capacitat d’ extrapolar que potser el que viu a casa no és el
Els estadis del procés socialitzador Cal posar l’èmfasi un cop més en el fet que la socialització és un procés continu al llarg de la vida. En aquest sentit, és important entendre que les persones contínuament ens estem socialitzant, és a dir, aprenent i interioritzant noves pautes socials que ens permeten adaptar-nos a noves situacions i realitats. Es parla de dues etapes principals del procés de socialització:
• La socialització primària : una primera fase, durant la infantesa, en la qual la
intensitat i l’impacte de la socialització esdevenen molt rellevants i on es posen les bases de la nostra identitat. És una etapa on l’ afectivitat és molt important, i on interioritzem de manera pràcticament automàtica les experiències viscudes. És l’ estadi de socialització que té lloc els primers anys de vida, i que compta amb la presència dels altres significatius.
• La socialització secundària : al llarg de la nostra vida ens anem endinsant en
nous contextos als quals hem d’adaptar-nos i que ens exigeixen aprendre nous papers socials que anem construint sobre la base dels aprenentatges de la socialització primària. En aquest sentit, tenir una feina, o un fill, són experiències de socialització. Fa referència a l’ estadi de socialització posteriors a la primera etapa d’ infantesa que indueixen l’ individu a participar de móns socials específics i que ve marcada pel pas dels altres significatius als altres generalitzats. És un PROCÉS que continua al llarg de la vida. És la interiorització dels coneixements específics dels difernets submóns de la societat concreta on vivim (escola, família, feina...). Durant aquesta etapa, es dóna una identificació subjectiva amb els rols i les seves normes corresponents, i alhora, hi ha la possibilitat d’ agafar distància.
Podem trobar-nos al llarg de la vida en alguna situació que ens exigeixi una ruptura total amb els models que havíem interioritzat, provocant una transformació de la nostra identitat. En aquest sentit parlaríem de resocialització com aquell procés en què es produeix un trencament en el món interioritzat de la persona.
El procés de socialització ens proporciona també el marc des del qual construir la nostra identitat, és a dir, construir-nos com a persones.
Per Mead, el procés d’aprendre la societat (és a dir, l’altre generalitzat) és coincident amb el procés d’aprendre’ns a nosaltres mateixos. Segons l’ autor, “aprenem qui som a mesura que aprenem com és la societat”. Això és, autoidentificar-nos com a éssers amb una identitat pròpia. Contínuament, ens mirem en el mirall dels altres: com ens
veu l’ àvia, els pares, el mestre... Per aquest autor, sense interacció amb els altres no podem crear-nos una imatge de nosaltres mateixos que ens permeti identificar-nos.
Un autor com Cooley expressa de manera molt suggerent aquest procés de creació de la identitat quan parla de la identitat com “el jo en un mirall”: la imatge que tenim de nosaltres mateixos és fruit de com ens veuen els altres. És la capacitat de pensar sobre nosaltres mateixos ( autoconsciencia ).
Segons els 2 autors esmentats, aquesta capacitat (autoconsciència) és exclusivament humana.
