¡Descarga OCE - Tema 3 y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 3: Marc històric de la
Constitució Espanyola.
1. Constitucionalisme Històric espanyol:
A Espanya s’escull una capital molt poc comunicada. A Espanya no hi havia burgesia i estava concentrada a la part de l’Estat espanyol en nuclis industrials (Bilbao, Barcelona, Sevilla, …).
Part de la poca burgesia, a part del pes dels nobles i els religiosos, no té poder suficient. L’Església catòlica ha tingut un cert recel cap al liberalisme ja que veu que pot perdre poders. És molt més conservadora per evitar els canvis sobre el poder polític. El model de monarquia espanyol que no acceptarà l’evolució cap a la monarquia parlamentària, no accepta aquest procés, és un rei contrari cap a l’evolució al parlamentarisme. La monarquia és centralista, no accepta cap model desentralitzador.
Sobreviuen drets civils dels territoriss i sobreviuen llengues i això fa que el problema de territori espanyol sigui molt més present. La monarquia fa que el model espanyo lsigui centralitzat. Malgrat aquestes condicions tant negatives, al 1812 l’Estat espanyol tenia una de les Constitucions més avançades de la època, ja que era tant avançada com les més avançades de l’època, per desgràcia només s’aplica intermitentment durant 6 anys. Aquesta Constitució incorpora separació de poders i garanteix els drets, entre mig, hi ha un retorn a l’absolutisme.
L’Església Espanyola té influència en el poder polític, per tant, té una tendència natural a no voler canviar. La tendència de qualsevol religió és esdevenir conservadora i no vol perdre poder. S’oposarà a qualsevol canvi, reforçarà la posició dels nobles i frena qualsevol intent de Constitució Espanyola. La Monarquia Espanyola (els Borbons) tenen tradició centralista y antiparlamentària. Tot aquest conjunt de forces socials s’alien per no tenir cap reforma burgesa/liberal.
Malgrat tot, en l’Estat espanyol es van donar situacions que equiparàven a l’Estat espanyol en qualsevol Estat revolucionari liberal. La Constitució de 1812 establia com a la línea de l’americana i la francesa, una separació de podersm una sobirania nacional i haguessin situat a l’Estat espanyol a les nacions més
avançades. El resultat va ser l’esperable, la Constitució no s’aplica
i fins al 1837 hi ha un intent de retorn de models de Monarquia absoluta. La Constitució només s’aplica 6 anys i no consecutius, per tantm poc pes reial de la Constitució fins al 1837 ja que no hi
havia les condicions per que la Constitució es complís.
Hi ha un altre intent de sobirania general, ja no és tant revolucionària. Aquesta Constitució preveu un bicameralisme (segona cambra, que es vol frenar als liberals burgesos). Aquesta Constitució del 1837 és la Constant en tot el Constitucionalisme Espanyol. El poder del Rei també es va reforçar, que també podria dissoldre les cambres (no s’ha d’equiperar a un president de Govern). El Rei dissol les cambres i el Rei no cau, se li dóna un poder exagerat que pot utilitzar per frenas qualsevol iniciativa que no li interessi per part del Parlament. Els Reis escollien fins i tot al President del Parlament. El Rei era un actor polític de primer nivell.
La Constitució de 1845 era una combinació del context social amb molts terratinents, una Església amb molta connexió política i una Monarquia que no volia evolucionar cap a una monarquia parlamentària. Té un punt més real, la sobirania és compartida entre el Rei i les Corts, el Parlament ja no és el subirà, ara ho és el Rei i el Parlament. El Governant legitima tots els poders i les persones que reben aquest poder sónsubdits, no legitimen el poder pel fet de que el voten o l’esculllen, el poder s’imposa als subdits (monarquia absoluta). Aquesta Constitució reconeix al Rei la part de la sobirania compartida amb el Parlament. Es limiten alguns drets, el Senat és nombrat pel Rei i el sufragi és molt restringit (caciquil). L’últim element nou és que en la Religió no es fa el que era propi del moviment constitucional, sinó que s’opta per la religió catòlica com a religió oficial.
El procés revolucionari que acaba amb la constitució del 1869 vol escursar la Constitució, amb altres paisos referents per l’Estat Espanyol. Es torna a la sobirania nacional, reconeix més drets als ciutadans espanyols, s’intenta ampliar el sufragi cap a l’universal. Comença a entrar sector liberals. És la primera constitució que incorpora la monarquia parlamentària. S’intenta un canvi de monarquia i acaba malament, perquè no hi ha les condicions per a un estat liberal, malgrat tot l’Estat espanyol s’asssembla a França. Es vol anar cap a un model com el dels anys units, però no es pot. Als anys ’70 intenta una constitució federal, però no es pot perquè
El franquisme tenia les Leyes Fundamentales, tot i tenir tentacions de ser Constitucional, ja que li obriria moltes portes amb la Unió Europea. El règim adopta textos importants anomenades Leyes Fundamentales:
- Ley en sucesión en la Jefatura del Estado (1947) El franquisme va plantejar que a Franco el succeís una monarquia (els borbons). Ja es plantejaven en el 1947 i es va optar per a aquest model.
- Ley de principios fundamentales del Movimiento Nacional (1948) Establia característiques anticonstitucionals, d’unitat amb un Sindicat, un Partit, res de pluralitat i establia un sistema autoritari. Pensat des d’una lògica no liberal.
- Ley Orgánica del Estado (1967) Model autoritari al que Franco se li atorgava el model executiu i legislatiu, les Corts eren auxiliars i el cap d’Estat tenia plens poders. L’administració de justia amb jurisdiccions pensades per actuacions molt concretes.
Franco mor, el Rei Joan Carles el succeeix, no només el trien sinó que el formen perquè sigui el successor. Després res fa pensar que res ha de canviar, amb el Govern Arias Navarro ( todo está
atado y bien atado ), reformen lo mínim que els demanen a la Unió Europea. Això fracassa i després Adolfo Suarez (format en el movimiento), que feien pensar que no hi hagués d’haver una
transició cap a un estat democràtic.
El govern Adolfo Suarez, amb negociacions amb els partits de la
clandestinitat, impulsa la reforma la llei de la reforma política (1977), que permet unes eleccions (15 juny del 1977) Suarez va pactar perquè hi hagués unes eleccions amb la presència de tots
els partits, per tant els partist que estaven il·legals, se’ls legalitza. El Partit Comunista es presenta a les eleccions i s’inicia una possibilitat que es preveia que es possible fer una reforma
constitucional (3.2.), així doncs, s’autoritza a fer un procés constituent de ruptura democràtica.
La legalitat franquista és la que es va arribar un procés
constituent. No hi ha una ruptura legal entre el final del Franquisme i el procés constituent de la constitució del 1971. Des
del punt, jurídic, no hi ha ruptura jurídica, des d’una article d’una Ley Fundamental franquista s’arriba a una Constitució i s’obre la possibilitat de reforma cap a la democràcia. Els sectors del búnquer (franquistes ortodoxos) i ETA jugàven a desestabilitzatzar l’administració, ja que no els convenia una democràci.
Al 1977 la primera etapa consiteix en fer un avant projecte. S’escull una comissió perquè s’elabori un text més acabat, perquè discueixi més articles. Els pares de la Constitució:
- UCD (Pérez-Llorca, Hernando de Miñadu y Gabriel Cisneros)
- PSOE (Peces-Barba)
- PCE (Solé Tura)
- Alianza Popular (sectors afins al franquisme) Manuel Fraga
- Catalunya i País Basc (Roca Punyent)
Influències de la Constitució (manual)
