PAC 1 BIEN., Apuntes de Psicología

¡Descarga PAC 1 BIEN. y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

DIFERÈNCIES HUMANES I DIVERSITAT (UOC)

PERSÉPOLIS

PROF.

CURSO 13-

PAC 3. L’ANÀLISI DE LA DIVERSITAT EN EL DISCURS

Abel de la Torre Vázquez

A l’obra Persèpolis , l’autora iraniana Marjane Satrapi ens relata la seva infància i joventut. Estem davant, doncs, d’un còmic autobiogràfic. M. Satrapi neix en una família burgesa i progressista (descendent de personatges amb una forta càrrega històrica, com un besavi rei de la dinastia Qadjar o un avi primer ministre de l’antiga Pèrsia), i, en un ambient d’islamisme moderat, rep una educació occidental al Liceu francès de Teheran. Quan té deu anys esclata una revolució islàmica que posa fi al règim del xa de Pèrsia, i la seva vida, com la de tot el país, inicia una nova etapa, socialment i políticament moguda, plena d’incertesa, sobretot a partir de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, moment que M. Satrapi utilitza com a punt de partida a Persèpolis.

En aquesta PAC ens centrarem en l’anàlisi crític del tercer i quart àlbum de Persèpolis (on M. Satrapi ens explica la seva vida d’immigrant a Àustria, entre els 14 i 18 anys, i el seu retorn a l ’Iran, l’any 1988, amb la revolució islàmica consolidada) a partir de les idees proposades per l’antropòloga Dolores Juliano a l’article El cuerpo fluido. Una visión desde la antropología.

Més enllà dels temes concrets que tracten, tant el còmic Persèpolis com l’article El cuerpo fluido. Una visión desde la antropologia, constitueixen , tots dos, una lloa a la llibertat.

A Persèpolis , M. Satrapi ens relata la dificultat , però també la necessitat, de construir la seva identitat. En un moment del relat, de retorn a l’Iran després de la seva estada a Àustria, i en un estat d’angoixa, Marjane diu: “Jo no era res.[...] Jo era una occidental a l’Iran, una iraniana a occident. No tenia cap identitat” [Cap. L’esquí. Llibre 4 ]. Aquest sentiment d’angoixa vindria provocat per una mala concepció de la identitat: el que Amin Maalouf anomenava, en el seu llibre Les identitats que maten , una concepció tribal de la identitat. Es tracta d’una concepció estreta, falsa i simplista que redueix la identitat sencera a una sola pertinença (iraniana, occidental, musulmana, laica ...); concepció que, com recorda A. Maalouf , tenim fortament arrelada.

Però, al llarg del relat, veiem com la concepció de la identitat de la Marjane va evolucionant fins a arribar, seguint amb A. Maalouf , a una identitat múltiple. Una concepció que entén que els components de la identitat són molt nombrosos; que no hi ha una única pertinença fonamental que defineixi la identitat. Així, doncs, s’han d’assumir i acceptar les múltiples pertinences; s’ha de poder assumir plenament la diversitat , sense sentir-se obligats a escollir entre la negació de sí mateixos i la negació de l’altre (diversitat que ja vivia la Marji , i la seva família, d’una manera natural però inconscient, abans de la revolució islàmica; quan orgullosa de la seva nacionalitat iraniana, vestia a la manera occidental, escoltava Pink Floyd, Michael Jackson ...). Aquesta identitat múltiple solament es pot assumir en llibertat ; d’aquí la necessitat de la Marji de marxar de l’Iran, ara si definitivament, per créixer, desenvolupar-se com a persona. Com li diu la mare abans de marxar: “Te’n vas per sempre. Ets una dona lliure”. Ara bé, com ens recorda la Marji amb les últimes paraules del seu relat: “La llibertat tenia un preu” [Cap. La fi. Llibre 4 ].

Per la seva banda, l’antropòloga Dolores Juliano ens parla, en el seu article, del dret de cada persona a fer el seu propi camí, acceptant la fluïdesa de la conducta humana. I, com el camí de llibertat emprès per la Marji , “esta tarea és difícil, porque ajenos a las concreciones reales de las conductas, los modelos duales y excluyentes de género tienen una persistencia temporal prolongada. Cumplen una función de mitos, es decir de metáforas justificativas, pero su condición nebulosa no les quita eficacia normativa”. La D. Juliano ens parla de l’acceptació de l’ ambigüitat sexual, ja que sempre ha format part de la realitat.

els conflictes de la revolució islàmica que va viure en la seva infància: “Vaig veure una colla d’adults que s’empaitaven i cridaven. Quina decepció ... el meu entusiasme va donar pas a un sentiment de fàstic i de menyspreu profund. Eren això, els anarquistes?”. [Cap. A fet i amagar. Llibre 3 ] Evidentment, la “lluita” a la plàcida Europa resultava més fàcil.

Per l’altra banda, el sentiment de superioritat dels europeus vers els immigrants és present durant tota l’estada de la Marji a Àustria:

Quan la mare de la Marji va a visitar-la a Viena: “Ara, així que saben d’ on som, ens ho regiren tot com si tots fóssim terroristes. Ens tracten com a uns empestats”. [Cap. El cavall. Llibre 3]

La mare del professor de física de la Marji , una francesa d’origen judeomarroquí: “Ho entenc molt bé. T’has d’esforçar tres vegades més que els altres per sortir-te’n. Les coses van així per als immigrants! A mi també em va passar quan vaig arribar a França”. [Cap. Love Story. Llibre 3 ]

Reacció de la mare d’en Markus , el company de la Marji : “Deia que me n’havia d’anar “raus”, fora. [...] Aquesta paraula amenaçadora ja me l’havien dit al metro. Era un vell que m’havia dit “estrangera fastigosa, ves-te’n. [...] Era la mare del meu company qui m’agredia. Deia que jo abusava d’en Markus i de la seva situació per obtenir un passaport austríac, deia que jo era una bruixa”. [Cap. Love Story. Llibre 3 ]

Reacció de Frau Doktor Heller , propietària de l’habitació de la Marji , quan es troba amb la Marji i el Markus a l’habitació de la Marji : “Que s’ha cregut? Es pensa que no sé res, de la seva “prostitució secreta”? ”. [Cap. Love Story. Llibre 3 ]

Tot i l’etnocentrisme present en algunes de les opinions de la Marji , Persèpolis , l’obra de Marjane Satrapi (diferenciem, per un moment, el personatge de l’autora) representa sens dubte un intent de superació de l’etnocentrisme. Es tracta d’una obra que tracta la diferència i la diversitat amb un cant a la tolerància i a la convivència. M. Satrapi ens mostra, a Persèpolis , que les suposades diferències entre les cultures (orient/occident) no són tan incommensurables com molt sovint acostumem a creure. I, a més, aquestes mateixes diferències també es donen dintre d’una mateixa cultura.

La visió, molt generalment acceptada, d’un orient religiós, extremista i retrògrad i d’un occident laic, obert i progressista no obeeix a la realitat. Com diu la Marji , després del conflicte amb la mare superiora de la pensió de monges on residia a Viena, “en totes les religions hi ha els mateixos extremistes” [Cap. El Tirol. Llibre 3 ]. A més, al llarg de tota l’obra, queda clar que no tots a l’ Iran (orient) són religiosos extremistes. Molt sovint, tan a occident com a orient, ens quedem solament amb la representació oficial de l’altra cultura; però, com molt encertadament reflexiona la Marji , “com més passava el temps més agafava consciència del contrast entre la representació oficial del meu país i la realitat de la gent, la realitat que hi havia darrere les parets”. [Cap. Els mitjons. Llibre 4 ]

La superació del etnocentrisme va lligada, creiem, a la superació d’una determinada concepció de la cultura. Aquella que entén les cultures com entitats tancades, integrals, coherents, excloents, incommensurables. Aquesta és la concepció que predominava entre els antropòlegs i sociòlegs de la primera meitat del segle XX (i encara molt estesa avui dia). Per Ruth Benedict , representant d’aquella antropologia, una cultura és un patró més o menys consistent de pensament i acció; i cada patró o model de vida és coherent i integral. Aquesta és la concepció que adopten molts dels personatges de Persèpolis , com ja hem vist (tots aquells que redueixen la identitat d’una persona, o tota una cultura, a un sol tret o pertinença).

Però, ja en la segona meitat del segle XX, i sobretot a partir del pensament postmodern, comença a estendre’s una concepció de la cultura més oberta i atenta, segons el nostre punt de vista, a la realitat. Es tracta d’una noció de cultura com a procés ; és a dir, quelcom flexible, en constant moviment

o construcció. Un procés (processos interculturals) on tots els individus portadors de les diferents cultures tenen veu pròpia. Per tant, des d’aquesta perspectiva no té sentit plantejar-se la renovació de la diversitat com un problema (tal com feia C. Lévi-Strauss ); simplement s’assumeix que hi ha hagut diversitat en el passat i que n’hi haurà en el futur (autors amb aquesta concepció són E. Wolff, C. Geertz i J. Clifford ). M. Carrithers , en aquesta mateixa línia, descriu la vida humana com metamòrfica, causal i interactiva. Carrithers vol subratllar la incessant mutabilitat de l’experiència humana, la temporalitat intrínseca de totes les relacions i institucions humanes. Els éssers humans no es limiten a viure en relacions, sinó que són ells qui creen relacions per a viure. En el transcurs de la seva existència, inventen maneres noves de pensar i d’actuar, les unes basades en les altres i en la naturalesa que els envolta. Per tant, creen cultura.

Aquesta és, també, la concepció de cultura que adopta Dolores Juliano quan explica el seu concepte de “cos fluid” , i quan parla de la fluïdesa de la conducta humana. Segons D. Juliano , “nuestra permanencia en el tiempo se apoya en lo biológico pero lo plasma y modifica, lo que permite la creatividad a partir de la posibilidad de acción sobre el entorno y sobre nuestra propia corporalidad”. Així, doncs, per la D. Juliano la cultura és la creativitat a partir de la possibilitat d’acció sobre l’entorn; i, a més, la cultura és el que permet la nostra permanència en el temps (amb més pes, fins i tot, que allò biològic).

De la mateixa manera que la D. Juliano parla de cos fluid, de la fluïdesa de la conducta humana, podríem parlar, també, de la fluïdesa de la cultura ; i, en definitiva, de la fluïdesa de la vida (totes aquestes concepcions són també, d’alguna manera, deutores de l’evolucionisme biològic). Es tracta, doncs, d’acceptar i assumir la fluïdesa de la conducta humana, la fluïdesa de la cultura, la identitat múltiple.

Però, per acceptar i assumir tot això és necessari, com dèiem al principi, la llibertat. I el camí de la llibertat suposa la superació d’un altre sentiment universal (del que l’etnocentrisme no és sinó una manifestació): la por.

Com ens explica la D. Juliano , en el seu article, és la por a l’ambigüitat, a la diferència (present a la realitat) el que provoca l’excessiu control i repressió de la racionalitat científica, classificant i racionalitzant tots els aspectes de la realitat (en aquest cas, la condició sexual i la conducta humana); i que acaba per falsejar aquesta realitat.

A Persèpolis , M. Satrapi també fa un al·legat contra la por. Primer amb paraules de la seva àvia: “És la por que ens fa perdre la consciència. I que ens fa ser covards”. [Cap. La convocatòria. Llibre 4 ]. Després, amb les seves paraules: “Quan es té por, es perd la noció d’anàlisi i de reflexió. La por ens paralitza. La por ha estat sempre el motor de repressió de les dictadures”. [Cap. Els mitjons. Llibre 4 ]