¡Descarga percepcio intermodal y más Apuntes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
Percepció intermodal:
És la coordinació entre diferents modalitats sensorials. En el món perceptiu adult, els inputs de les diferents modalitats sensorials s’acoblen i creen una sola percepció. Des que naixem estan integrades amb un cert grau i d’una certa manera, ja que hi ha evidències experimentals que així ho confirmen. La coordinació entre modalitats sensorials està supeditada al ritme de maduració dels sistemes de percepció-acció (retroalimentació, l’acció guia el procés i hi ha bucle), i al model de construcció del sistema perceptiu.
Eleanor Gibson(1988) indica que un objecte pot ser especificat mitjançant informació òptica, acústica i mecànica(hàptica ( propioceptiva), la que prové de la tensió dels músculs i articulacions quan sostenim l’objecte); o quan, per exemple, percebem la parla no ho fem només auditivament sinó també visualment, etc. Aquestes habilitats de coordinació intersensorial van millorant i afinant i es van fent més precises les capacitats de cada un dels sentits, i al mateix temps també es va desenvolupant i fent més complexa la coordinació intersensorial. Oposadament a E.Gibson està Piaget seguidor de la teoria tradicional que concep les diferents modalitats sensorials separades al néixer i manté que gràcies a aprenentatges s’interrelacionen entre sí, és a dir que en principi no actuen com una unitat ni es desenvolupen de manera conjunta i gradual.
Relaciono aquest concepte amb les situacions de la preparació dels creps en que es poden observar en el nens/es aquestes coordinacions intersensorials. Una d’elles per exemple, en el minut 24:07 quan la nena petita sosté l’ou amb la mà el percep visualment i tàctilment a la vegada i també pot percebre el soroll al trencar-lo i la seva olor, tot entra en la percepció global que es fa de l’ou. L’ull observa l’ou i al mateix temps l’oïda escolta el soroll que fa al colpejar el recipient; la musculatura del braç i de la mà que per una banda sosté l’ou i per l’altre el pica contra la tassa amb la mà dreta adverteix ràpidament la força que té que realitzar per trencar-lo i després la pressió que fa amb les dues mans per acabar-lo d’obrir i escolta el soroll de trencar-se. I de repent l’aire s’omple d’olor a ou.... I en el moment crític quan l’ou cau fora del recipient, el sistema visual i auditiu poden informar oportunament sobre tal fet. Totes aquestes informacions, encara que siguin correlatives, pertanyen al mateix succés. És un exemple de l’activitat integradora dels models de percepció en el seu conjunt. Les entrades de les diferents modalitats sensorials i perceptives s’ajuden entre sí, es coordinen i es sobreposen; la informació general obtinguda per aquests queda integrada en una totalitat de la percepció, i comprèn tot l’aparell motor, ja que hi ha una mútua relació entre la informació del entorn i les efectivitats del que percep, és una acomodació entre les circumstàncies ambientals i l’organisme. Els moviments corporals formen part de manera directa a l’activitat perceptiva: d’una banda estan guiats per els sentits i d’un altra possibiliten recollides d’informació específica a la situació.
Els seus ulls vigilen amb precisió l’espai immediat davant i sota del seu cos. Els oïdes, el nas, les mans ajuden a vigilar l’espai restant i quan la necessitat ho requereix indueixen al sistema de motricitat a controlar els moviments corporals, a dirigir els ulls i també el cap, els braços, les mans, els peus en la direcció adequada a la necessitat d’actuació. En aquest sentit els moviments corporals formen part de manera directa a l’activitat perceptiva: d’una banda estan guiats per els sentits i d’un altra possibiliten recollides d’informació específica (quan per exemple no poden veure amb suficient claredat o no poden escoltar ni olorar, s’ apropen al objecte, etc.). Les modalitats sensorials i perceptives s’ajuden entre sí i s’acoblen; la informació general obtinguda per aquests queda integrada en una totalitat de la percepció, i comprèn tot l’aparell motor, ja que hi ha una mútua relació entre la informació del entorn i les efectivitats del que percep, és una acomodació entre les circumstàncies ambientals i l’organisme.
... L’ull i la musculatura transmeten informació sobre la força i la duresa del ou i la precisió i la punteria per a que caigui dins el recipient.
Hi ha evidències experimentals que confirmen que des dels primers dies de vida dels nadons hi ha una incipient coordinació intersensorial, com ho mostra, per exemple, el fet que giren el cap i els ulls en direcció a una font d’estimulació sonora, posant així de manifest una coordinació vista-oïda al menys incipient. Un altre coordinació present de manera incipient és la coordinació vista-tacte, al fer reconeixements amb la vista el que han conegut amb el tacte, etc.. Aquestes habilitats de coordinació intersensorial van millorant i afinant i es van fent més precises les capacitats de cada un dels sentits, i així també es va desenvolupant i fent més complexa la coordinació intersensorial.
És la percepció dels inputs de les diferents modalitats sensorials solapades i creant una única percepció, ja que el nostre món perceptiu no està fragmentat en visual, auditiu, tàctil, etc., sinó unificat. Des que naixem les percepcions estan integrades en algun grau i d’alguna manera. La coordinació entre modalitats sensorials està supeditada al ritme de maduració dels sistemes de percepció-acció i al model de construcció del sistema perceptiu. Eleanor Gibson(1988) indica que un objecte pot ser especificat mitjançant informació òptica, acústica i mecànica(hàptica, la que prové de la tensió dels músculs i articulacions quan sostenim l’objecte); o quan, per exemple, percebem la parla no ho fem només auditivament sinó també visualment, etc.
En la percepció intermodal , els sistemes de percepció s’ajuden i coordinen entre sí i la informació general obtinguda per aquests queda integrada en una percepció global del objecte. La seva coalició comprèn també tot l’aparell motor.
Piaget i Eleanor Gibson presenten punts de vista diferents respecte a les percepcions, ja des del naixement: el primer opina que les sensacions visuals, auditives i hàptiques estan inicialment descoordinades, l’infant només pot donar
llançar intervenen les habilitats motrius referents al control corporal i consciència corporal: equilibri, lateralitat, coordinació visomanual, l’espacialitat i temporalitat que es recolzen en el sentit visual; i en la recepció utilitzant els braços i mans i on la coordinació dinàmica general i la coordinació visuomotora tenen protagonisme. Aquesta habilitat de rebre són accions difícils de dominar per a l’apreciació de distàncies, velocitats, trajectòries (factors espaciotemporals), i perquè s’ha d’anticipar en la realització del moviment per fer-lo coincidir amb l’arribada. Es pot observar una independència funcional dels diversos segments i elements corporals, de braços i cames en relació amb el tronc,
És una situació motivadora i divertida en la que els nens participen i poden desenvolupar les seves capacitats( intel·ligència, comunicació, afectivitat, sociabilitat, destreses, aprenentatge...) a partir del moviment i l’acció.
TEORia de la ment:
És la possibilitat de percebre o de fer-se algú conjectures sobre el comportament drels latres, segons els seus propis comportaments. Les neurones mirall descobertes per....donen una base biològica, ja que són determinants en la comprensió del comportament dels altres i fan de la teoria de la ment una condició prèvia de la comunicació lingüística intencional. (pagina 495, el cervell va crear l’home.).
Estructura (Piaget)
S’entén com el sistema que presenta lleis o propietats de totalitat en tant que sistema, però que són diferents de les lleis o propietats dels elements mateixos del sistema (Piaget, 1964). Per exemple: un nen veu una joguina i l’agafa. L’estructura d’aquest acte inclou els mitjans (mirar, abastar, agafar) i la finalitat (estimulació de l’objecte a la mà). Cada un està relacionat amb l’altre i a aquesta relació l’anomena estructura. Així mateix, un esquema és una unitat estructural, la forma general interna d’una activitat cognitiva específica. Les accions són possibles gràcies als esquemes. Les estructures no són estables, hi ha processos d’assimilació que és inclusió en una estructura; i l’acomodació que és un canvi de l’estructura per a adaptar-se a la nova situació. Aquesta tendeix a un estat d’equilibri caracteritzat per l’estabilitat, no per la immutabilitat.
D’aquesta manera, el desenvolupament intel·lectual és concebut com un procés continu d’organització i reorganització d’estructures. Cada nova organització integra l’anterior i encara que el procés sigui continu, els resultats són qualitativament diferents al llarg del temps. El resultat final d’aquesta evolució el denomina les operacions formals. Les operacions mentals sorgeixen de les accions motores i de les experiències sensorials que són interioritzades i per la influència dels factors maduratius en l’evolució. El coneixement operatori és concebut com a interiorització de l’acció. Al principi són manifestes, més tard s’interioritzen com simples representacions d’objectes i fets i al final es van organitzant fonamentant el pensament lògic de l’adult. Les estructures consisteixen en organitzar el real, en acte o en pensament i no simplement copiar-ho.
“El coneixement deriva de l’acció, saber és assimilar la realitat en estructures de transformació, i aquestes són les que construeixen la intel·ligència com a ampliació directa dels nostres actes” (Piaget, 1970). El coneixement és un procés d’assimilació progressiva i d’acomodació de l’estructura anant cap a un estat d’equilibri i influenciat per la maduració. Piaget classifica les diferents edats del nen en funció de la diferenciació qualitativa en la seva maduresa cognitiva en estadis. Els principals són: sensorio-motor ( 0-2 anys ), preoperacional (2-7 anys ) i període de les operacions Concretes ( 7-11 anys ). Cada estadi forma una estructura total que engloba els anteriors.
El pas de l’estadi preoperacional o del pensament intuïtiu a l’estadi de les operacions concretes, hi ha la conservació de la quantitat. La conservació és l’habilitat de comprendre que alguns atributs d’un objecte són constants encara que sofreixin un canvi aparent. Quan un nen és incapaç de conservar la quantitat es mou en un estadi preoperacional, i quan és capaç entra en un estadi evolutiu superior, el període del pensament operacional. L’últim estadi serà quan arribi al desenvolupament de les operacions formals caracteritzat per la seva reversibilitat. Piaget classifica les diferents edats en funció de la diferenciació qualitativa en la seva maduresa cognitiva.
Ho relaciono amb l’escena del minut fins , quan estan contant fins el 7, una de les nenes ha interioritzat fins el número 6 però tot i que rep l’ajuda del mestre i dels seus iguals o una mica més grans, doncs esta en una aula unitària, no és capaç encara d’assimilar-ho i fer un coneixement operacional nou que li permetria una nova modalitat de pensament. I és que cada nen/a té els seus ritmes d’aprenentatge i que com diu Piaget cal preservar l’ordre natural i no interferir (al estil de Rousseau). Es troben en el període preoperacional (3-7 anys), caracteritzat per l’egocentrisme (centrat en si mateix), el pensament és espontani i intuïtiu i no coordina es seus esquemes amb les idees dels altres, no sol haver conservació ni reversibilitat.
