Modul 4: Percepció táctil, Apuntes de Psicología

¡Descarga Modul 4: Percepció táctil y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

Percepció tàctil

PID_

Cristina Díaz Berciano

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

La pell conté per tot el cos un gran nombre de receptors sensorials que aporten una enorme quantitat d'informació. Podem considerar que és l'òrgan sensorial de més gran extensió. Encara que no hi solem donar prou transcendència, l'experiència tàctil és bàsica en les nostres vides.

En moltes ocasions quotidianes, la vista i l'oïda són insuficients per a obtenir informació vital sobre les propietats dels objectes i per a evitar lesions.

Així, per exemple, de vegades necessitem tocar un objecte per tal de determi- nar amb més exactitud la seva textura o el seu pes, o fins i tot, per a identi- ficar-lo. D'altra banda, imagineu què suposaria no experimentar sensació de dolor davant d'un estímul nociu, per exemple, una superfície a temperatura molt alta. En aquest cas, no retiraríem la mà que és sobre aquesta superfície fins que no tinguéssim informació d'altres sentits (una cremada visible, l'olor a cremat, etc.), amb la qual cosa els danys serien molt pitjors.

En definitiva, el sentit del tacte és el sentit que possibilita que puguem per- cebre determinades qualitats dels objectes, com ara la duresa, la suavitat, la temperatura o la forma, així com el dolor que un estímul ens provoca.

1. L'estímul per al tacte

Els estímuls del tacte són aquells que deformen la pell o mouen els pèls que conté (Alpern, Lawrence i Wolsk, 1967/1984). Un canvi respecte a la tempera- tura de la pell, provoca percepció de la temperatura.

El sistema que respon preferentment als estímuls que provoquen la sensació de pressió, temperatura, vibració i dolor és el sistema somatoestèsic, en el qual també s'inclou la propiocepció, o sentit de la posició dels membres del cos, i la cinestèsia, o sentit del moviment. En el primer cas hi estan implicats els exteroceptors, i en els dos últims els propioceptors (Lillo, 1993). En aquest mòdul ens centrarem en els primers. Noteu que som capaços d'indicar ara mateix en quina posició tenim la nostra cama dreta, i si s'està movent o no, sense necessitat de mirar-la. Imagineu què suposaria la incapacitat per sentir a través de la pell: no només perdríem molta informació sobre els objectes que ens envolten, sobre la comunicació interpersonal, etc., sinó que, a més, aquest estat ens suposaria un perill, ja que té una important funció adaptativa de protecció de l'organisme. Existeixen persones que manifesten una incapacitat de percebre sensacions tàctils o doloroses que estan constantment patint cops, cremades i fractures (Wall i Melzack, 1994).

2. Descripció anatòmicofuncional del sistema tàctil

humà: de la pell al cervell

La pell té la funció d'aïllar l'organisme dels elements externs, així com de re- tenir els òrgans i fluids. Però una altra funció fonamental és captar informació sobre els estímuls que hi contacten, ja que és l'òrgan que té un grau d'exposició més gran a l'exterior. A més, la pell és l'òrgan més pesat i el que està més al descobert. Existeixen dos tipus de pell:

• Pell￿pilosa : amb borrissol, és la de més gran extensió.
• Pell￿sense￿pèl : sense borrissol, i es troba a les mans, als peus i a altres parts del cos.

A la pell podem diferenciar dues capes, sota de les quals trobem cèl·lules grei- xoses:

• L'epidermis : és la capa exterior, formada per diverses capes de cèl·lules mortes.
• La￿dermis : és la capa interior. Les seves cèl·lules es divideixen constant- ment, i són l'origen de les cèl·lules mortes de l'epidermis.

Estructura anatòmica de la pell amb els principals tipus de corpuscles.

entre la classe de receptor i la sensació experimentada. Més aviat sembla que, com postula la "teoria del patró", les sensacions es codifiquen en el patró de resposta d'un grup de fibres (per exemple, Sinclair, 1955).

Hi ha dues grans classes de receptors del tacte (i la cinestèsia), segons els canvis que es produeixen en el seu potencial durant una deformació duradora:

• Receptors￿d'adaptació￿ràpida : és el cas del corpuscle de Pacini i els re- ceptors relacionats amb el desplaçament dels pèls. Es produeix una ràfega d'activació en aparèixer l'estímul, i una ràpida adaptació o disminució de l'excitació elèctrica, encara que l'estímul no desaparegui.
• Receptors￿d'adaptació￿lenta : receptors en els quals l'adaptació es produ- eix lentament, de manera que responen mentre roman present l'estímul, sense que s'observi disminució en l'activació. Són freqüents en el sistema cinestèsic, la qual cosa permet que es pugui assenyalar la posició estable d'una articulació.

Els receptors es distribueixen de manera desigual per la pell, i es concentren en determinades zones, com ara a la punta dels dits. A més, el seu llindar és, comparativament, 100 milions o 10 mil milions més gran que els llindars de visió i d'audició, la qual cosa evita un excés d'estimulació (vegeu la figura 5).

2.2. Vies i respostes neurals

La classificació de les vies neurals implicades en el sistema somatoestèsic és extremadament complexa. La connexió i organització de receptors i vies neu- rals depèn del tipus de fibra nerviosa i del lloc del còrtex somatoestèsic en el qual acaba la via. D'altra banda, les diferents classes de fibra nerviosa porten al còrtex diferent tipus d'informació.

Les fibres nervioses poden classificar-se en funció de:

• La classe d'estímul a què responen preferentment: mecànic, de tempera- tura o nociu (dolor).
• El tipus d'adaptació a aquests estímuls: lenta o ràpida.
• La longitud dels seus camps receptors: llargs o curts. Aquests camps tenen la mateixa disposició que els de la visió, ja que, com en aquesta modalitat sensorial, els camps receptors se superposen.

A la pell que no té pèl hi ha quatre classes diferents de fibres que responen a l'estimulació mecànica:

• Fibres amb camps receptors petits, ben definits, que s'hi adapten ràpida- ment.

• Fibres amb camps receptors petits, ben definits, que s'hi adapten lenta- ment.
• Fibres amb grans camps receptors mal definits que s'hi adapten amb rapi- desa.
• Fibres amb grans camps receptors mal definits que s'hi adapten amb len- titud.

Les fibres que tenen camps receptors petits i s'hi adapten lentament responen bé als detalls (Johnson i Lamb, 1981), mentre que aquelles que tenen camps receptors grans i s'hi adapten ràpidament, responen bé als canvis.

L'experiència sensorial es pot produir en estimular un sol canal, encara que la percepció resultant ve determinada per l'activitat dels quatre canals conjunta- ment, ja que cada un respon a una característica diferent de l'estímul (Greens- pan i Bolanowski, 1996).

Depenent de la zona de la pell a la qual es trobi el receptor, la informació ar- ribarà a un punt o un altre del cervell. Tota la informació passa per la medul·la espinal a través de 31 parells de nervis, i quatre nervis cranials (trigemin, of- tàlmic, maxil·lar i mandibular) envien la informació cutània al cervell.

• Via￿espinotalàmica : Aquesta via està formada per multitud de fibres cur- tes i respon a estímuls tèrmics, dolorosos i tàctils. Els seus camps receptors són més grans que els de la via centrolemniscal, per la qual cosa codifica la qualitat més que la informació espacial. Afecta (en funció d'algunes va- riables, com ara la temperatura) el funcionament dels sistemes circulatori, digestiu i hormonal. Aquesta via té dues branques:
  • Via￿paleoespinotalàmica : principalment condueix informació sobre dolor lleuger o d'una cremada.
  • Via￿neoespinotalàmica : especialitzada en dolor de punxada.

Les fibres d'aquest sistema ascendeixen pel costat contralateral a l'estimulació externa de la medul·la espinal i es projecten a diverses àrees del cervell, prin- cipalment al tàlem i al sistema límbic, i d'aquí es dirigeixen al còrtex). Sobretot porten informació sobre estimulació nociva, encara que també aporten alguna informació sobre temperatura i tacte.

Representació gràfica de les via centrolemniscal i espinotalàmica implicades en el sistema tàctil.

Projeccions des del tàlem al còrtex somatosensorial.

El sistema centrolemniscal produeix una primera sensació dolorosa ben loca- litzada i punxant, i el sistema espinotalàmic genera un dolor posterior "sord", més difús.

En molts casos, les neurones del còrtex somatoestèsic estan organitzades de manera complexa, de manera similar a com ho estan les del còrtex visual.

El còrtex somatoestèsic conté dues zones (Burton i Sinclair, 1996), l'àrea re- ceptora primària (S1) i l'àrea receptora secundària (S2). S1 posseeix diferents capes identificables (Kaas, 1983), de manera que les neurones talàmiques pro- jecten principalment a una o dues capes de S1, depenent de la zona de la qual provinguin. Al seu torn, les neurones de S1 projecten S2 (Turman, Morley i Rowe, 1998).

Organització somatotòpica del còrtex somatosensorial primari. La quantitat de còrtex dedicat a les mans i a la cara és molt mésgran que la dedicada a la resta del cos.

Curiosament, el mapa pot canviar si l'entrada sensorial d'alguna zona de la pell es perd permanentment, fins i tot en la maduresa (Pons et al. , 1991). D'altra banda, la sobre-estimulació contínua d'una zona de la pell, produeix un incre- ment de la regió del còrtex corresponent.

Aquest mapa, a més, està disposat en columnes, i cada una processa una zona concreta del cos. A més, no només existeix un mapa del cos, sinó que n'hi ha uns quants de diversos, i aquesta informació repetida, està referida a diferents característiques de l'estímul (Kandel i Jessell, 1991).

Tant en el tàlem com en el còrtex existeixen cèl·lules amb camps receptors centre ( on ) -perifèria ( off ) i viceversa, que responen a estímuls simples, però, en el còrtex també hi ha cèl·lules que responen a estímuls concrets més comple- xos. D'aquesta forma, hi ha neurones que només responen quan els receptors són estimulats per vores o estímuls que es desplacen en una direcció concreta (Hyvarinin i Poranen, 1978).

Nota La sobreestimulació contínua d'una zona de la pell produeix un increment de la regió del còrtex corresponent.

Exemple Els músics que toquen instru- ments de corda tenen una re- presentació cortical més gran del que és habitual en els dits de la seva mà esquerra (Elbert i cols., 1995).

3. Percepció de la pressió

Diferents regions del cos varien en la seva sensibilitat respecte a la pressió. L'estimulació necessària per tal que es produeixi una resposta davant de la pressió és un canvi brusc en la tensió de la pell, i en les investigacions s'utilitzen estímuls com una vara o un pèl aplicat sobre la pell exercint diferents nivells de força.

En la figura 1, es mostren els llindars de pressió obtinguts per Weinstein (1968) en funció de la part del cos estimulada. Com es pot observar, aquests són molt alts per a zones de la pell de gran agudesa tàctil (per exemple, els dits de les mans i dels peus), la qual cosa mostra que sensibilitat i agudesa no són neces- sàriament equivalents.

En diferents punts d'un membre del cos (per exemple, els braços o les cames) hi pot haver moltes variacions respecte a la sensibilitat. La facultat per a ubicar un estímul tàctil està relacionada amb la mida de la representació neural. És a dir, la nostra capacitat per a localitzar una sensació de tacte amb precisió es relaciona amb la mida de l'àrea de representació neural corresponent, ja que, com més gran sigui, menys probabilitat d'error hi haurà.

El llindar￿ de￿ dos￿ punts^2 (vegeu la figura 6) va ser obtingut per Weinstein (1968), i va servir per troba sensibilitat a la part inferior de la cara, i a les mans i els peus (Craig i Johnson, 2000). La baixa convergència i l'alta proximitat entre receptors estan relacionades amb una agudesa tàctil més gran, i tenen com a resultat camps receptius petits. Les zones amb més agudesa tàctil corresponen a àrees més grans del còrtex somatoestèsic (Penfield i Rasmussen, 1950).

(2)Permet determinar la distància necessària entre dos estímuls per tal que es puguin percebre com dos tocs que són considerats pel subjecte com a independents.

4. Percepció de la temperatura

La nostra pell mostra una gran sensibilitat als canvis de temperatura; fins i tot som capaços de detectar canvis inferiors a una centena de grau per segon. La sensació precisa dependrà, principalment, de la direcció del canvi, més que de la temperatura concreta. Els augments de temperatura produeixen sensació de calor, i les baixades, de fred. La sensació tèrmica ve donada pel contacte amb objectes que tenen temperatures diferents de les de la pell, i considerem que la temperatura de la pell és el "zero fisiològic", i s'utilitza com a referència, encara que no és una referència concreta, perquè depèn de la zona del cos.

Hi ha un nivell de temperatures properes a aquesta que es perceben com a neutres, de manera que si, dins d'aquest nivell, varien prou a poc a poc, no s'experimentarà cap sensació tèrmica (Sherrick i Cholewiak, 1986).

Els nervis sensorials contenen fibres que alteren la seva taxa de descàrre- ga només si es produeix un canvi de temperatura, sense que responguin a l'estimulació mecànica (Duclaux i Kenshalo, 1980). Però també hi ha nervis que augmenten o disminueixen aquesta taxa únicament si la temperatura és dins dels límits normals, per la qual cosa es parla d'un sistema de doble codi- ficació nerviosa. Els investigadors han identificat "fibres calentes" i "fibres fre- des" que responen a l'augment i disminució de temperatura respectivament, de manera que la seva activació roman constant mentre roman fixa la tempe- ratura (Duclaux i Kenshalo, 1980).

5. Percepció de la vibració

És més fàcil detectar un estímul de tacte vibratori que un d'estàtic. De fet, uti- litzem la "vibració" en els nostres telèfons mòbils com una important ajuda per a advertir les trucades i localitzar l'aparell, ja que de vegades el nostre sistema auditiu no és capaç de detectar el so, i el telèfon estàtic en una de les nostres butxaques no és un estímul prou intens en aquell moment com per ubicar-lo de manera precisa. El llindar absolut depèn de la freqüència de la vibració, i

el nivell￿sensible^3 de la pell és de 40 a 2500 hertzs (Hz: cicles/segon). La sen- sibilitat màxima es troba en el nivell de 200 a 400 Hz.

En el cas de la pell sense pèl, trobem quatre tipus de receptors amb quatre sistemes (o canals), les propietats psicofísiques dels quals són diferents:

• Sistema￿ pacinià (corpuscles de Pacini i els seus nervis): més sensible a vibracions d'alta freqüència, al voltant de 250 Hz.
• Tres￿sistemes￿no￿pacinians (NP1, NP2 i NP3) que responen preferentment a nivells més baixos.

Com podem veure en la Taula 1, cada tipus de mecanoreceptor respon millor un interval determinat de freqüències temporals d'estimulació mecànica (Bo- lanowski, Gescheider i Verrillo, 1994).

Tipus de receptor Nivell de freqüències temporals Experiència perceptiva Merkel 0,3-3 Hz Pressió Meissner 3-40 Hz Vibració Ruffini 15-400 Hz Estirada Pacini 10-500 Hz Vibració

Nivell de freqüències per a cada tipus de mecanoreceptor

Certs factors, com la temperatura, modulen la percepció d'un estímul vibratori. Així, per exemple, el fred eleva el llindar del tacte a la llengua en el cas de freqüències de vibració intermèdies (Green, 1987). En el cas de la pell sense pèl, aquest efecte només s'esdevé a partir de 100 Hz, i en el de la pell pilosa s'arriba a observar per a qualsevol freqüència (Verrillo i Bolanowski, 1986). A la magnitud de la sensació d'un estímul vibratori de 60 Hz a la gemma dels dits hi correspon una funció potencial amb un exponent de 0.95 (Stevens, 1959). A la mà, a la pell sense pèl hi correspon un exponent de 0.70, i per a la pilosa 1.05.

(3)Nivell de valors del paràmetre que representa aquesta dimensió en els estímuls que són detectats per l'ésser humà.