renaixement, Apuntes de Filología Catalana

¡Descarga renaixement y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!

42 EDAT MODERNA Teixidor 1935: Joan Teixidor, «Proleg», dins Pere Serafí, Barcelona, Llibreria Cata- lonia, 1935, 7-18. Terry 1977: Arthur Terry, «ntroducción a la literatura catalana», dins Arthur Ter- ry ¡Joaquim Rafel, Introducción a la lengua y la literatura catalanas, Barcelona, Ariel, 1977, 73-223. [Versió original: «Catalan Literature», dins R. O. Jones (dir), A Literary History of Spain, Londres, Ernest Benn Limited, 1972.) Tickuor 1849: George Ticknor, History of Spanisk Literature, 3 vol, Londres, John Murray, 1849. Tubino 1880: Francisco M. Tubino, Historia del Renacimiento literario, contempo- ráneo en Cataluña, Baleares y Valencia, Madrid, Imprenta y Fundición de M. Tello, 1880. Trzainqui 1987: Inmaculada Urzainqui, «El concepto de historia literaria en el si- glo xvirt», dins Homenaje a Álvaro Galmés de Fuentes, TIL, Oviedo / Madrid, Universidad de Oviedo / Gredos, 1987, 565-589. Vall 1994: Xavier Vall i Solaz, «Una obra falsament atribuida a Ramis: la traducció de Zelmire, de Belloy, per Olavide», Revista de Menorca, 1994/1, 185-192. Vall 2004: E Xavier Vall i Solaz, ¿“Moderns poetes”. La poesia catalana entre el segle xv1 i inicis del x1x0, Serra $'Or, 529 (gener 2004), 36-40. Valsalobre 2002: Pep Valsalobre, «Llocs, formes i textos de la protohistoria literá- ría catalana. Segles xv-xvt del marqués de Santillana a Nicolás Antonio (1676)», Estudi General, 22 (2002) [=Miscellania homenaige a Modest Prats, 1), 309-352. Valsalobre 2004: Pep Valsalobre, «Literatura catalana moderna: un desplegament historiográfic i filologic prometedor», Serra d'Or, 529 (gener 2004), 52-56. Valsalobre 2010: Pep Valsalobre, «Sobre el tractament de tros segles de cultura ca- talana rebut a la Fira de Frankfurt (2007)», . Valsalobre i Rossich 2007: Pep Valsalobre i Albert Rossich, Literatura ¡ cultura ca- talanes (segles xvrr=xv1u), Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, 2007- Vidal Alcover 1978: Jaume Vidal Alcover, Trets fonamentals de la literatura, Barce- Jona, Dopesa, 1978. Vidal Alcover 1980: Jaume Vidal Alcover, ns, 1, Barcelona, La Magrana, 1980. Wentzlaff-Eggcbert 2006: Christian Wentzlaff-Eggebart, «La evolución de la his- toriografia literaria en los siglos x1x y xx y algunos planteamientos recientes para la sistematización de la historia de la cultura en Alemania», Orbis Tertius, XI12 (2006). intesi Phistória de la literatura calala- L'EPOCA DEL RENAIXEMENT ALBERT ROSSICH Els conceptes d'humanisme i renaixement, aplicats a la literatura catalana, han tingut prou fortuna des que Antoni Rubió ¡ Lluch va publicar El Rena- cimiento clásico en la literatura catalana (1889) i després Joan I humanista i el primer període de PHumanisme catala (1919). Marti de Riquer (1934), Jor- di Rubió i Balaguer (1953), Ruiz Calonja (1954), Josep Romeu (1961) i altres autors van seguir, arab més o menys émbasi, aquest plantejament, fent co- : - mengar el període renaixentista amb el regnat de Joan I (Rubió i Lluch, Ri- quer, Ruiz Calonja) o amb el de Martí "Huma: «Es durant el govern de : Martí PHumá quan la renovació ideológica i cultural renaixentista esdevé un fet acceptat, alhora que exigit, per Pambient» —escrivia Romeu. Jordi Rubió i Balaguer (1953 [1984]) ja havia intitulal cl període 1396-1516 «El Re- naixement en les lletres catalanes», encara que unes págines més endavant es preguntava: «El va viure de debd, Catalunya?» Rubió pensava en dues * etapes dins el renajxement: un humanisme llatí als segles x1v i xv, 1 un re- naixement —(rustrat— en llengua vulgar, al xvL. Frustrat pel que fa a la rct- vindicació del catala com a lengua literaria. Per aixó, anys a venir, parlant del renaixement il humanisme a Pedat moderna, encara es lamentava d'ha- ver-se de centrar en el segle xv1, perque «és en el quatre-cents que trobem els primers instants del nostre renaixement, [...] Algunes de les seves mani- festacions, si no les primeres, potser les més ardides, les trobem al segle [xv]: Francesc Alegre, a Barcelona; Roís de Corella, a Valencia; Ferran Va- lentí, a Mallorca» (Rubió i Balaguer 1973 [1990]). T no obstant aixó, va ser Rubió justament qui va obrir el camí a una rectificació d'aquest planteja- ment, iniciada per Lola Badia (1980). Perque ell va ser el primer a exclamar- se que es qualifiquessin d'humanistes molts «escriptors que no entenen bé el llatí o no hi escriuen, i que tenen un absolut desconcixement no ja de la llengua, sinó de la cultura grega» (Rubió ¡ Balaguer 1934). No hauria calgut entrar en aquesta qúestió polémica (no tothom está acord a prescindir del concepte d'humanisme catala per referir-5c a al 44 EDAT MODERNA guns escriptors medievals com Bernat Metge) si no fos que els termes d'hu- manisme ¡ de renaixement —sobretot aquest darrer— són inesquivables en parlar de la literatura catalana del segle xvr. Badia ha combatut la idea d'un humanisme catalá en vulgar que una inveterada tradició historiográfica ja detectava al segle x1v, i hi ha insistit Francisco Rico, amb el concurs de no- ves proves —tot i que Rico (1983) admetia el terme “prehumanisme” o “pre- renaixement' per designar aquesta «conjuntura». Per a aquests estudiosos, en efecte, no té sentit buscar humanistes abans del regnat del Magnánim, ni se'n troben entre els escríptors en vulgar. Potser valdrá la pena precisar que rebutjar Petiqueta d'humanisme” per a aquests estudiosos no significa necessáriament menystenir el valor intrín- sec de les seves obres, sinó valorar-les d'una manera més exacta (Rico 1980). L'humanisme llatí, nascut a Italia a finals del xuv i representat per filolegs i bibliófils que exhumen i editen textos clássics, propicia la desclosa d'un mo- viment de restauració literaria, política, cultural i artística que anomenem renaixement. 1 aixd, fora d'Italia si més no, passa al segle xv1. Per aquesta raó, els manuals d'história de la literatura catalana, que abans utilitzaven el terme de renaixement per perioditzar tot el segle xv, han tendit després a reservar-lo al segle xv1, o el fan servir per caracteritzar d'una manera espe- cifica obres aillades de la segona meitat del xv, obviant així el problema del marc estétic o ideologic de les produccions de la tardor de Pedat mitjana. En un altre article, peró, Lola Badia va ampliar al renaixement les seves consideracions. I la conclusió era que, de renaixement en catala, tampoc no n'hi havia al segle xvr: «Les grans innovacions poétiques que Joan Boscá va transmetre a Garcilaso van tocar només d'esquitllentes la poesia catalana. Pere Serafí, com a petrarquista, no passa de ser un eco esmorteit i llunya del famós sermó de Navagero; [...] totes les innovacions que les lletres catala- nes experimenten al arg d'aquest segle es podrien acabar qualificant com a importacions més a menys heterogénics i mal arrelades sobre un humus de continuitat» (Badia 1987). Al seu torn, Joaquim Garriga (1986, 1987), negant Pexistencia d'un renaixement catala coherent, va reblar el clau des de la perspectiva de la historia de Part, aportant a la qúestió noves raons desmi- tificadores. Aquest era Pestat de la qúestió fa una vintena Panys. Abans, pe- ró, Sanchis Guarner (1972) ja havia limitat Pámbit del nostre renaixement, fent-lo comengar Pany 1521. També n'havia retardat Pinici Miquel Batllori (1979) —cosa que no va fer, perd, amb Phumanismo—, fixant-ne Paparició amb el regnat de Ferran el Católic (si bé partint de productes culturals es- crits en qualsevol llengua). En les últimes decades, els historiadors han posat de rellen que el renai- xement no és sinó la culminació d'un procés de renovació cultural que ger- mina al llarg de Pedal mitjana, encara que fos a batzegades. Podríem dir L'EPOCA DEL RENAIXEMENT 45 que el renaixernent és Púltim fruit de la cultura medieval, un fruit que $'a- nava obrint pas de fcia temps amb manifestacions aillados. (Per aixó s'ha pogut parlar d'un renaixement carolingi, i del renaixement del segle x11.) Amb aquesta nova visió del problema, molts fenómens que abans es consi- “; deraven trets renabrentistes esdevenen simples manifestacions d'aquest pro- cés de modernització de les cultures 'Occident que a Italia va acabar cris- 00 tablitzant en el renaixement per antonomásia. La veritat és que sovint no és fácil determinar Padscripció al renaixe- ment d'algunes obres i actituds que apareixen més o menys al mateix temps. Ni a Itália; perque, tot i que el nom de Trenalxenent” S'explica per ¡una voluntat insistent de home modern de ritornare alPantico, de fet, aquest moviment cultural no és una restitució de la cultura antiga. No ho és ui tan sols en Parquitectura, encara que la substitució enganyosa de Parc ogival per Parc de mig punt a primer cop d'ull ens impulsi a creure-ho. En realitat, el renaixement es caracteritza més per una inquietud investigadora *—V estudi ila recerca de técniques antigues— que no pas per la imitació di- recta de les formes estilístiques de Pantiguitat. Doncs si en el camp de Part no hi ha aquesta restauració, encara la trobarcm menys en la literatura vul- gar, on el petrarquisme, més lligat que no sembla al dolce stil nuovo medie- - ¿val vens la imitació directa dels classics llatins en el camp de la poesia, el te- > ma carolingi seduetx tot un Ariosto i els arguments boccaccescos sobreviven en la prosa i el teatre. Tot aixó és avui ben conegut. Peró només a Italia es podia donar el cas : de Sertorio Quattromani, que es divertia a mortificar els humanistes preci- sament posant de relleu els dcutes de Petrarca envers la pocsia siciliana i provencal (Toffanin 1965). Perqué a Italia almenys trobem repetidament teoritzada aquella voluntat de superació cultural que caracteritza el renai- xemnent. També és a Itália que trobemn ben aviat fórmules renaixentistes ex- +: pressades en Part, Parquitectura, la história o la literatura. Pel que fa a les altres cultures occidentals, en canvi, s'hauria de reflexionar serenament so- bre una afirmació de Curtis (1976): «La idea que també Espanya, Franga, Alemanya, etc., van tenir un “renaixement és inadmissible, El que sí que és cert és que aquests pasos van tenir una o diverses onados d'italianismo”, que és la “forma d'exportació” del renaixement italió». Dafirmació de Curtius, com era d'esperar, va aixecar fortes critiques, ja que les diverses cultures europees havien vist en el renalxement el passaport obligat sense el qual no s'entrava a Pedat moderna. Peró el fet cert és que cada país entra a Pedat moderna des de la seva especificitat. No hi hauria d'haver cap problema, per tant, a recontixer Poriginalitat o la singularitat d'aquest moviment a Italia en la Kteratura vulgar, perqué també són origi- nals i especifiques altres propostes de modernització cultural. 1 alxó val 48 EDAT MODERNA produeix en Pobra catalana de Serafí tant en aspectes formals com temátics. Per exemple, de la tradició formal hereta molts artificis retórics i algunes formes estrófiques, així com. el vers decasíllab medieval. I de la tradició te- mática provenen temes com Penvig i la cancó de croada, vehiculats, perd, en sonets. En canvi, opta per nombroses formes estrófiques modernes, bá- sicament dorigen italia, seguint Pexemple de Boscá (Rossich 1986). De fet, Serafí fins i tot experimenta amb el decasil-lab italia: al “Madrigal XXXVI” combina 3 decasillabs ausiasmarquians amb 3 decasil-labs inequivocament italians: és el primer poeta catala que ho fa. Així matcix, incorpora formes provinents de la poesia francesa: el dízain (poema uniestrófic breu molt usat pels petrarquistes francesos) i el conreu de Pemblemática, un genere paradigmátic del renaixement europeu. En dl vessant temátic, les novetats en la poesia de Serafí se'ns fan evidents amb la influencia del pelrarquisme (directament de Petrarca o a través de l'obra de Bosca, de Garcilaso, de Pie- tro Aretino, i fins a través del petrarquisme francés: Maurice Sceve, etc.) i de Pobra de March, d'aquell March llegit amb ulls petrarquitzants' que ca- tacteritza la poesia hispánica del renaivement, Pobra del qual, en la poesia de Serafí, es mostra, així, tenyida de petrarquisme: endokcir la veu amarga de March sembla ser la consigna (Valsalobre 1999). 1 encara Shi ha Pafegir la imitació de la poesia popular, a través de la glossa d'endreces recollides de la poesia oral. Tot un conglomerat de coses que no es poden explicar només a partir de ladopció d'una estética d'ascendencia italiana, com venrem després. Al País Valencia, Joan Timoneda, un autor menystingut al principi com a plagiari o simple imitador, ha acabat sent valorant per la crítica com un escriptor polifacétic de ressons renaixentistes. Ho escriu Fuster (1973): «Les cangons “catalanes” del Flor de enamorados admeten de ser relacionades amb uns precedents vius [.... 8ixó no obstant, hi detectem un esbós de mentalitat nova. És el renaixement. Una mica de renaixement, si més no». 1 No podem oblidar, a Catalunya, qui va compondre el primer —4 únic— poema épic en catala del Cinc-cents: Joan Pujol, autor de Lepant (1573). És sabut que Pauge de Pépica és un fenomen típicament renaixentista; tanma- telx, ja veurem que en aquest poema hi ha una série de trets que contra- dinen deliberadament la tradició italiana o castellana de Pépica renaixentis- ta: per exemple, la tria del metre, que no és Poctava reial, sinó la cobla au- siasmarquiana. Tothom está d'acord, en canvi, en el carácter globalment renaixentista de Los col-loquis de la insigne ciutat de Tortosa, una obra considerada de 1557 -—perd que em sembla que ha de ser posterior a 1562 (Rossich 2011)—, de Cristofol Despuig (Rubió i Balaguer 1973; Duran ed. 1981 Solervicens 1997, 20050; Querol 2006). Malgrat 'aparent credulitat davant d'algunes legendes —que s'explica per la supeditació a una intencionalitat política determina- I'ÉPOCA DEL RENAIXEMENT 49 da (Duran ed. 1981)---, Pobra es pot qualificar de renaixentista per haver triat la forma dels col-loquis —la qual cosa ems remet a una tradició que va de Plató a Petrarca, passant per Ciceró—, per la valoració del rigor historic, ¿per la preocupació estilística, per les inquietuds ideológiques, per la natura- litat de la lengua, per algunes fonts... Vegem que passa en el camp del teatre, encara que aixó ens obligará pri- mer a fer un excurs sobre el teatre italia de la primera meitat del segle xvr. Perqué, efectivament, el teatre modern meix a Htália. D'acord amb els nous temps, les traduccions i adaptacions de Plaute, barrejades amb temes deri- vats de Boccaccio (i amb altres elements procedents de les farses populars tradicionals), hi constituiran les mostres característiques del període. Al > costat Palxd, més vinculades a les festos aristocrátiques, trobexn farses alle- góriques, amb la inclusió de personatges mitológics o de la história antiga. ; Perú les obres mestres del teatre de Pépoca, en canvi, són algunes peces —es- **?casses— independents dels models llatins i que encara avui captiven per Penginy de la trama, la frescor dels didlegs i el realisme amb qué sens mos- tren els personatges i Pambient de P2poca. L "exemple més vistent D'és La Mandrágora (1518), de Maquiavel. D'entrada, sembla que caldría considerar més característicament renalxentistes les imitacions de Plaute i Terenci o les farses al legóriques que no pas obres com aquesta darrera, més original i popular. Feró ja hem vist que Pauténtic renaixement no es troba en la cópia > dels models de Pantiguitat sinó en la voluntat de construir-ne de nous. Entré nosaltres també trobem una diversitat semblant a la que hem vist a Htalia —en una proporció, és clar, inferior, ¡ una mica més tard. Lluís del Milá ens dóna noticia d'algunes farses allegóriques representades a la cort ; ¿valenciana del duc de Calabria abans de 1535. Per altra banda, Joan Timone- da va adaptar en castellá dues comédies de Plaute, publicados Pany 1559. 1 Lloreng Palmireno, com d'altres humanistes, en va fer en llatí, a la manera de Plaute i Terenci. Tot aixo, és clar, pot qualificar-se escrupolosament de teatre del renaixement. En tot cas, tota aquesta literatura no fa servir el ca- tala. En canvi, hi ha una obra original, a Valencia, que planteja uns proble- mes semblants a La mandrágora, a Vhora de considerar-la o no un text de característiques renaixentistes, Es tracta del Coloquio de damas valencianas -——conegut amb el títol de La vesita, en catala-— de Joan Perrandis d'Heré- día, una peca trilingúe (la lengua predominant hi és el castellá, seguil del catalá 3, amb un ús testimonial, del portugues) que té un gran interés. Els historiadors han tendit a considerar aquesta obra característicament renai- ¿rentista, Sens dubte, hi ha contribuit la distáncia que la separa, des de tots els punts de vista, de les peces medievals anteriors, abrí com l'ambient aris- tocrátic on es representa (la cort de la reina Germana de Foix), Pagilitat dels diálegs 1 la preocupació per caracteritzar algun dels personatges, així com 50 EDAT MODERNA Poposició cómica entre senyors i criats (Solervicens 2001). Henri Mérimée (1913 [1985]) va fer una brillant descripció de la cort renaixentista del duc de Calábria i Germana de Foix a Valencia: «Al menos “el duc de Calabria] lo- gró, sin que nadie pueda regatearle la gloria, difundir en Valencia el culto de la galantería y el ingenio. Todos los alicientes del Renacimiento italiano, todos los refinamientos de una civilización sutil se difundieron por la ribe- ra del Turia a partir del día en que él se estableció allí [el 1526]. Nadie podía haber revestido su poder de un tono tan amable, y raramente dos países en- contraron un intermediario tan fascinante». Ell «ejerció en Valencia con un éxito incontestable el virreinato del talento y del ingenio». Perd, encara que fos ben bé així —el retrat que ens en dóna Lluís del Mila a El cortesano pot ser molt idealitzat—, La vesita va ser escrita abans, cl 1524. Merimés ho té molt en compte. Certament, és una obra plena d'enginy, escrita amb una admirable flui- desa, ¡ d'una indiscutible novetat: per Pelecció d'una temática quolidiana (Parribada d'unss visites a casa d'una senyora) com a materia dramática; o, en Pordre formal, pel trencament del vers si li convé per al diáleg. Solervi- cens (1999, 2001) fa notar agudament que no hi ha dos registres lingúístics paral-lels, el dels senyors i el dels criats, sinó que els primers empren també girs populars i expressions espontánics. Per altra part, hi trobem moltes es- caramusses dialéctiques i poques reflexions psicológiques profundes: pro- vocacions iróniques entre valencians i castellans, i les galanteries dels ho- mes a unes dames que, com és de Hei, es fan pregar. Ara bé: no hi ha una dependencia estricta amb els models de la comedia llatina. En darrer terme, Pobra és hereva dels diálegs satírics que s'havien posat tan de moda a Va- léncia a la fi del segle xv, i en els delicats jocs cortesans, hereva directa del conceptisme de la poesia cancioneril que el matcix autor practicava amb tanta assiduitat, Hi ha altres aspectes de la producció de Ferrandis d'Heredia (els seus so- nets vacillants, peró també els poemes a la manera d'Ausiás March) que re- velen més punts de contacte amb el renaixement. Probablement són fruit de Pestímul directe de Joan Bosca, que s'havia casat amb una neboda de Joan Ferrandis. Tot i que els seus sonets —en castella— delaten un escrip- tor inexpert en les formes italianes, Pinterés per March ens el situa als co- mencaments de la valoració renaixcntista del pocta de Gandia, més que no pas entre els epigons d'una escola poética ausiasmarquiana que, com és sa- but, al País Valenciá mai no va quallar del tot. Ara bé: ja veurem després que aixó no significa que Perrandis acabi essent un poeta renaixentista. S'imposa, doncs, una conclusió: el renaixement literari mai no va ser una estética hegemónica en la literatura catalana, El text de Los colloguís, una de les poques obres escrites en la nostra llengua que es pot considerar ple- 1"BPOCA DEL RENAIXEMENT 51 7 Rament renaixentista, va restar prácticament desconegut al Cinc-cents. 1 si bé surten alguns escriptors renaixentistes importants dels paisos catalans * (Jeroni Pau, el Cariteo, Vives, Boscá, etc.), cap V'aquests no fa una obra en la nostra llengua, o si en té alguna constituejx una mostra secundaria dins la seva producció. En els altres casos, els aspectes renaixentistes són parcials 1 es combinen amb altres influéncies. El terme de renaixement, doncs, es pot fer servir de manera adequada per designar un context historic, un marc cultural, peró no va tan bé per definir amb precisió la producció lite- rária en catalá d'uns escriptors concrets —gramatics, historiadors, poetes— que només parcialment responen a una voluntat de renovació estética d'ar- rel clássica. Com escrivia assenyadament Lola Badia (1987), «Bernat Motgc, per exemple, té trets humanístics i Pere Serafí, renaixentistes. Són trets que conviuen amb d'altres i que ni els exclouen mi els engloben dintre d'una unitat superior de sentit». Les dificultats per encaixar obres com aquestes, i altres obres problemáti- ques Paltres lileratures, dius una concepció massa rígida de renaixement poden explicar Vexit que va acompanyar en un primer moment Paparició del concepte de manierisme, Peró aquest terme, inicialment aplicat a les arts plastiques d'Italia per agrupar tota una série 'obres que S'aparten cons- cientment del classicisme renaixentista en un període que abraga aproxima- dament de 1520 a la fi del segle (Weise 1971) segons altres autors, només fins a 1390 (Friedlánder 1957); d'altres, encara, el fan acabar vers 1620 (Sypher 1955)—, ha estat interpretat de maneres tan variades que Shearman (1967) va poder comengar el seu llibre Manzrerisn amb aquesta afirmació: «Aquest llibre tindrá almenys un tret en comú amb tots els altres que ja s'han escrit sobre el manierisme: serblara que descriu una cosa completament diferent de la que descriuen els altres». En relació amb la literatura —a italiama—, el primer estudiós a parlar- ne sembla que va ser Olschki, l'any 1935, peró aquesta possibilitat no es va comengar a prendre en consideració de manera general fins als anys cin- -¿quanta del segle passat (Santoli 1962). Aix0 contribueix a explicar per que el “concepte ha aparegut tan poc en la nostra historiografía literaria. Tret P'al- ::“ gunes al-lusions esporádiques (Comas 1979; Grilli 1983), els únics historia- dors que hi han dedicat atenció han estat Sanchis Guarner (1972), a propd- sit dels escriptors valencians en castellá de la segona meitat del xv1, Miquel Batllori (1979), cn aplicar-lo a la cultura escrita als paisos catalans entre 1563 +1 1600, perú sense detallar-ne gaire cis trets distintius, i —probablement amb «Un entusiasme excessiu— Rossich (1989). La hipótesi 'un corrent manierista comptava amb una justificació im- ¿portant a Phora de verificar-ne la necessitat, i és que el concepte de maniera com el de renaixement— ja va aparéixer entre els crítics contemporanis. 54 EDAT MODERNA catiu per indicar determinats trets experimentals o artificiosos Palgunes obres (Bat]lorii Rossich 2000). Tot i aixo, Fexploració de les contradiccions que convivien dins el renai- xement i la teoria sobre el manierisme va tenir el mérit de fer hum sobre al- guns problemes de Pevolució literária catalana del Cinc-cents que ens ha- vien passat per alt. Grácies a aixo, el retorn al gótic que s'accentua al Harg del segle xvri que en la pocsia catalana es manifesta, per exemple, en la rei- vindicació de la preceptiva tradicional en contra de la moda italianocaste- lana —manteniment del decasíl-lab tradicional (Rossich 1986), restauració de la preceptiva posttrobadoresca amb la Nova art de trobar (Rossich 1991), elecció de la cobla ausiasmarquiana per compondre el poema epic Lepant (Comas 1971) — se'ns ha revelat com una opció estética conscient, ino com una manifestació provinciana propia d'una cultura endarrerida. Eren mos- tres de la voluntat de construir una tradició propia (Nadal 1983), arrelada en la história cultural occitanocatalana i, per tant, deslligada de la pauta evolutiva que oferia la literatura castellana contemporánia. Vegem-ne un cas revelador: el de Pere Serafi. Hern destacat abans Papor- tació de formes estrófiques que Serafí va fer a la poesia catalana, 1la plurali- tat M'influéncies contradictóries de la seva obra; 'algunes, en treu molt més rendiment que el seu probable model: és el cas dels sonets amb cua (o es- trambot), per exemple. Ara podem afegir que la poesia de Serafí —-o Pedro Serafin, que és així com la signava— no és simplement la d'un pocta reres- sagat, de transició, com sosté la historiografía catalana des de Milá i Fonta- nals (1895). La seva proposta era més ambiciosa; es proposa combinar la poética renaixentista amb una amalgama heterogénia de components: les aportacions de la tradició tolosana, el record dels nostres poetes retórics medievals, la riquesa de la poesia popular, Pexemple dels renaixentistes i les innovacions dels emblemes. Certament, la poesia de Serafí no és Pobra d'un autor de geni, pero sí la d'un bon coneixedor de les técniques versificatóries que “fabrica” amb professionalitat les seves composicions. Pere Serafí no actua com un continuador acrític de la poesia de Pedat mitjana, sinó com un coneixedor de la preceptiva antiga que rescata unes técniques desuetes. El manteniment del decasíl-lab ausiasmarquia fins al darrer quart del segle xvz (Rossich 1986) no és una rutina medieval ni una incapacitat per descobrir d'on venia la modernitat renaixentista, sinó una actitud conscient Pautoafirmació (Rossich 19915 Duran 1991, 1997 Valsalo- bre 1999, 2005). També en Pobra de Timoneda i de Joan Pujol podem trobar manifestacions d'experimentalisme estilístic. El plagiari Timoneda retoca 1 refá farses d'altri millorant-me Pestil i Pexpressió amb una exigencia impe- cable (Wardropper 1967), funda Vacte sacramental i experimenta amb el plurilingúisme dels seus sonets, del teatre, dels canconers, dels aplecs de L'ÉPOCA DEL RENAIXEMENT 55 contes. Joan Pujol fa literatura de la literatura en un poema, la “Visió en sonani”, en que Ausias March se li apareix i li explica, amb una al-legoria so- bre el Castell de Presumpció i la Casa d'Ignoráncia, que el millor comenta- rista de la seva obra és el teóleg Lluís Joan Vileta. Alhora, inaugura Vepica catalana amb un poema ausiasmarquia de forma, i confegeix acróstics i jocs “amb lletres que li servcixen per [er les lloances de Maria. En aquest context, 16 tot el sentit la rectificació neogótica de Francesc Calga al darrer lero del segle xvi: Calga no representa tampoc la continuitat de la literatura medie- < yal (que hauria adoptat les modalitats de la poesia de cangoner, la poesia satírica...), sinó la revalorització d'Ausiás March, que ja ha passat pel sedas dels renaixentistes i ha esdevingut un autor perfectament clássic: un model. Analitzem, una altra vegada, el cas de Ferrandis d'Heredia. A la vista del “¿gruix d'obres que va escriure en castella, perfectament classificables dins la poesia de cancionero tardomedieval, no cal ser gaire agosarat per postular que les cobles esparses que va fer «al modo de las de Ausiás March en len- gua lemosina» són obres tardanes, així com els seus sonets i els poemes «a la manera Italiano». «A la manera italiana» i «al modo de las de Ausiás March», fixem-nos-hi. Encara és més revelador que aquestes darreres composicions no siguin escrites en valencia, sinó «en lengua lemosina»! Ferrandis es devia pensar que abusant del participi de present i posant formes com «clamar» o «assumpt» ja escrivia en llemosí. Perd, sobretot, tot aixú vol dir que en fer poemes italians o ausiasmarquians no s'integrava en una escola renaixentis- ta, sinó que jugava a imitar-ne alguns aspectes. Ausiás March, doncs, no influeix damunt Joan Ferrandis d'Herédia, ni Vajuda a formular un nou llenguatge pottic: Ferrandis limita com un exer- cici diterari, si bé els continguts de les imitacions no passen de ser reformu- lacions de les paradoxes que caracteritzen la seva poesia cancioneril Amb tot, Ferrandis és conscient del tall que S'estableix entre la tradició que se- gueix ¡les noves modes —la poesia italiana i la reivindicació de March. Da- vant d'aixó, no evoluciona com ho féu Joan Bosca, sinó que acumula expe- riéncies contradictóries; i no pas per osmosi o per un contagi inconscient, 2 sinó d'una manera calculada: des d'una actitud manierista, si es vol; actitud que mo esta en contradicció amb una concepció amplia de renaixement, on tots aquests experiments tenen un lloc. Entre nosaltres, hi ha un tall evident entre la literatura que es feia al tombant del segle xv1 al xvn i la que es fará immediatament després, quan. els models literaris passen a ser exclusivament els castellans i fracasa la rec- tificació autóctona propugnada per Francesc Calga (i secundada per Jeroni Ferrer, entre Paltres). En la literatura catalana posterior, Francesc Vicent Garcia té composicions on mostra ressons manieristes, i 'altres de perfec- fament barrocs. La peca que té més trets manicristes és potser P“Oració pa- 36 EDAT MODERNA negírica a Felip de Berga” (1613), complicada, artificiosa, desproporcionada l efectista, amb Pús alternat de técniques compositives cultes i populars, i el recurs insólit a incloure un fragment en «valenció» al mig Puna obra «cata- lana». En canvi, ja és un escriptor plenament barroc en el teatre, o en els seus poemes de sátira social, com el “Desengany del món”. La complexitat ideológica del Cinc-cents no s'acaba simplement amb el contrast entre convenció i innovació, entre la moda italianitzant i Parrela- ment a una tradició que maldava per sobreposar-s'hi. També, en una época en qué la literatura culta no depón d'un mercat potent sinó del meccnatge, s'ha de parlar dels canvis que es produeixen en la protecció que la noblesa i les institucions ofereixen als escriptors, De Valéncia i la cort virregnal —i de les seves conseqúencies lingúisticoliteráries— disposem de forga notícies (Romeu 1958; Fuster 1976, 1989, Cahner 1980). Sobre la protecció nobiliária en la difusió de March, també (Fuster 1959; Duran 1997; Escartí 1997, 1999). Hi ha un treball recent que descobreix el cas de la cort dels Centelles, com- tes Oliva, ¡la seva proposta italianitzant a imitació dels Este de Ferrara i cl seu poeta “oficial” Ariosto amb una exigóncia paralela: la renúncia a la pro- pia tradició literária (Valsalobre 2011); en canvi, no tenim gaires clarícies so- bre el mecenatge al Principat (Rubió i Balaguer 1957; Duran 2000; Molas, P. 2003). Sabem algunes coses més —no gaires— del mecenatge cortesá a Tambit valencia, amb els estudis en aquest sentit sobre els Borja i Mencía de Mendoza (Pons 1995; Solervicens 20033, 2003b). En aquest aspecte, ¿S'apre- cien canvis entre la primera i la segona meitat del segle? S'hauria d'escatir. En un pla més secundari, s'ha de remarcar també la voluntat de les inslitu- cions de participar en la construcció ideológica del passat históric nacional especialment a través de la historiografía (Miralles ed. 2007). Pero sobretot és a través dels certámens literaris —primer, predominantment catalans, i al final del segle, majoritariament castellans— que els ajuntaments, gremis, es- coles i ordes religiosos intervindran, potenciant un espai cultural que in- corpora, a més, l'espectacle i admet la fusió amb altres manifestacions cona- memoratives (Ferrando 1983; Rossich 2003). Els certámens representaven un lligam amb la tradició més remota de la poesia catalana, a la qual dona- ven un prestigi indiscutit que s'encarregaven de mantenir viu els jutges, els quals recordaven serapre que podien que origen de la poesia vulgar es tro- bava a Catalunya. Era un error, poro més petit del que pot semblar, ja que identificaven el catalá amb la llengua primitiva dels trobadors. Hi ha més questions a tenir en compte: la irrupció sobtada d'una récula descriptor que podrá triar el castellá com a llengua literária, Primer són. escriptors aillats (Juan Ferrandis d'Heredia, Joan Bosca, Lluís del Milá), que no signifiquen estrictament una novetat: ja hi havia hagut abans altres au- tors que havien optat pel Jatí, pel castella o per Pitalia. Perd a la segona mei- W'EPOCA DEL RENAIXEMENT 7 tat del segle xvx sorgeix tota una generació d'escriptors plenament renai- xentistes que escriuen en castellá: novellistes com Jeroni Sempere, Pautor del Libro de la caballería celestial del Pie de la Rosa fragante (1554), Gil Polo amb la seva Diana enamorada (1564), Antoni de Lo Frasso 1 Los diez libros de ¿la Fortuna de amor (1573), Joan Martí i la Segunda parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache (1599), Gaspar Mercader i El Prado de Valencia (1600), Esteve Barelles i la Centuria o Historia de los famosos hechos del gran conde de Barcelona don Bernardo Barcino y de don Zinofre su hijo (1600); pocles com abans esmentat Jeroni Sempere, autor de La Carolea (1560), Cristofol de Virués, d'El Monserrate (1587), Taume d'Olesa amb el seu Sacro trofeo de Cristo (1599); dramaturgs com Joan Timoneda, Francesc Agustí Tárrega, Gaspar Aguilar, Andreu Rey d'Artieda, Guillera de Castro i un llarg etcétera. ¡Valencians, catalans, mallorquins, algueresos... Plegats formen un gruix im- ¿portant d'escriptors que enriquiran —alguns més, d'altres menys la Hite- ratura castellana del Cinc-cents. S'ha de deixar constancia d'aquest fet, tot i que no marca una tendencia clara de deserció: en un altre marc sociolitera- ¿13 Pépoca del barroc recuperará molts poetes per a la literatura en catala, Una altra novetat és P'aparició de la impremta, des de la decada dels 70 del segle xy (Madurell i Rubió 1955). Les implicacions d'aquest fet són mol- ; tes, des de 'augment en la circulació de llibres fins a la introducció de crite- ¿ris de mercat en el consum literari, passant per la fxació gramatical de les “+ Jlengúes o Pestabliment de mecanismes de censura, per esmentar coses ben diferents. Si bé gracies als estudis de Berger (1982, 1987), Peña (1996, 1997) 1 Hillgarth (1991) comencem a congixer els llibres que circulaven a Valencia, Barcelona i Mallorca al Cinc-cents, no tenim, en canvi, cap estudi sistemá- tic de les traduccions que es van dur a terme al llarg del segle (d'altres idio- mes al catala, peró també en sentit invers), fora d'un breu article de Joa- qui Molas (1965) i de la panorámica oferta per Josep Solervicens (2004). “Un últim aspecto que no podem tractar aquí com convindria, toti que influeix directament sobre la producció literaria de época, és la complexi- tat de les inquietuds religioses que es manifesten en corrents espirituals tan + decisius com la devotio moderna (que deixa una clara empremta en P'anó- nim Espill de la vida religiosa, o El Desitjós, impres el 1515), el lulisme (que influeix també sobre El Desitjós ¡ explica la publicació de la novel-la Blan- ¿| querna, el 1521), Perasmisme (que allarga Valguna manera el seu influx fins :a Los col-loquis de Despuig), o la Contrareforma (que determina la pruden- :* cla en la imitació de Bosca per Pere Serafi, obliga Timoneda a extremar el rigor teologic a Vhora de retocar els models de les seves peces de teatre, i justifica les glosses de Joan Pujol). Sense el marc de la Contrareforma, un ferment ideologic formidable que es fa sentir des P'abans de la £ del Concili de Trento (1567), no es pot entendre l'obra de Pujol, ni les seves protestes a 60 EDAT MODERNA Duran ed. 1981: Eulália Duran (ed.), Cristofor Despuig, Los Cobloquis de la insig- ne ciutat de Tortosa, Barcelona, Curial, 1981. Duran 1991: Eulalia Duran, «Defensa de la propia tradició davant U'Htalia al segle xv1», dins Antoni Ferrando i Albert G. Hauf (ed.), Miscel-lámia Joan Fuster. Es- tudis de llengua i literatura, 1, Barcelona, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Valencia / Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l' Abadia de Montserrat, 1991, 241-265. [Reproduit dins Duran 2004, 351-379.) Duran 1992: Eulalia Duran, «Pensament, art i cultura», dins Jaume Sobrequés (dir.), História de Barcelona, IV: Barcelona dins la Catalunya moderna (segles xvz xv), Barcelona, Enciclopedia Catalana / Ajuntament de Barcelona, 1992, 309-358, Duran 1997: Eulalia Duran, «La valoració renaixentista d'Ausids Marc», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXXV (1997) [=Homenatge a Arthur Terry, 1), 93-108. [Reproduit dins Duran 2004, 573-591.) Duran 2000: Eulalia Duran, «Literatura i mecenatge», dins Actes del I, 1 i TF col loquis sobre art i cultura a Pépoca del Renaixement a la Corona d'Aragó, Tor- tosa, Ajuntament de Tortosa / Arxiu Historic de les Terres de PEbre, 2000, 135- 145. [Reproduit dins Duran 2004, 399-417.) Duran 2004: Eulália Duran, Estudis sobre cultura catalana al Renaixement, Valen- cia, Eliseu Climent Editor, 2004. Duran i Solervicens ed. 1996: Eulalia Duran i Josep Solervicens (ed.), Renaixe- ment a la carta, Barcelona / Vic, Departament de Filologia Catalana de la Uni- yersitat de Barcelona / Éumo, 1996. Erasme 1986: Erasme i Perasmisme. IV Seminari d'Aplicacions Didactiques, Tarrago- na, Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona/ Universitat de Barcelona, 1986. Escarti 1997: Vicent Escartí, «Nota sobre Pinterés per Ausiás March al segle xy1m, dins Rafael Alemany (ed.), Ausiás March: Textos i contextos, Barcelona, Institut Tnteruniversitari de Filologia Valenciana / Departament de Filologia Catalana de la Universitat d' Alacant! Publicacions de Abadia de Montscrrat, 1997, 135-171. Escartí 1999: Vicent Josep Escartí, «Encara sobre Valencia i Ausiás March al segle xvi», dins Rafael Alemany (ed.), Ausiós March i el món cultural del segle xv, Alacant, Universitat d'Alacant, 1999, 73-197. Escarti 200%a: Vicent Josep Escartí, «Intencionalitats polítiques en les cróniques de Pere Antoni Beuter i de Rafael Martí de Viciana», dins Miscel laría homenatge a Rafael Martí de Viciana en el V Centenari del seu naixement (1502-2002), Borria- na/ Valencia, Ajuntament de Borriana/ Biblioteca Valenciana, 2002, 205-218. Escartí 2002b: Vicent Josep Escartí, «Ideología nobiliária i imperi a Pobra de Ra- fael Martí de Viciana», dins Afers, 64 (2009), 609-627. Fenzi 2002: Enrico Fenzi, «“Kt havra Barcelona l suo poeta”. Benet Garret, il Ca- ritoo», Quaderns d'Italia, 7 (2002), 117-140. Ferrando 1983: Antoni Ferrando, Els certámens pottics valencians del segle x1w al xax, Valéncia, Institució Alfons el Magnánim, 1983. I'EPOCA DEL RENAIXEMENT 6 “Ferrando 2000: Antoni Ferrando, «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del catala moderm», Caplletra, 27 (tardor 1999 [2000]), 109-136. 'errando ¡ Escartí 1998: Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, «Empremta i vida literaria a Valencia en el pas del segle xv al xv1», Boletín de la Sociedad Castello nense de Cultura, LXXIV (gener-juny 1998), 161-178, «Friedlánder 1925: Walter Fricdlánder, «Die Entstehung des antiklassischen Stiles in der italienischen Malerei um 1520», Repertorium fiir Kunsrwissenschaft, 46 (1925), 49-86. * Friedlánder 1957: Walter Friedlánder, Mannerism and anti-marnerism tn Italian painting, Nova York, Columbia University Press, 1957. 'uster 1959: Joan Fuster, «Proleg», dins Ausiás March, Antología poética, Barcelo- na, Selecta, 1959, 5-50- ster 1973: Joan Fuster, «Introducción, dins Joan Timoneda, Flor d'enamorats, Valencia, Classics Albatros, 1973, 7-47. * Fuster 1976; Joan Fuster, La Decadencia al País Valenció, Barcelona, Curial, 1976, 3-146. “uster 1989: Juan Fuster, Llibres i problemes del Renaixement, Barcelona, Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de "Abadia de Montserral, 1989. "Garriga 1986: Joaquim Garriga, História de Part catala, IV: Lepoca del Renaixe- ment, Barcelona, Edicions 62, 1986. ¡Garriga 1987: Joaquim Garriga, «L'art cinccentista catalá i Pépoca del renaixe- ment: una reflexión, Revista de Catalunya, 13 (novembre 1987), 117-144. Gil 2003: Luis Gil Fernández, Formas y tendencias del humanismo valenciano quí- nientista, Alcanyis / Madrid, Instituto de Estudios Humanísticos/ Ediciones del Laberinto, 2003. González 1989: Enrique González González, «Hacia una definición del término Humanismo», Estudis, Revista de Historia Moderna, 15 (1989), 45-66. Grili 1983: Giuseppe Grilli, «Excés Voralitat i carnaval a la cultura urbana entre manierisme i barroc», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, VI (1983) [=Mis- : coblimia Pere Bohigas, 3), 309-357. Gutiérrez. 1951: Constancio Gutiérrez, Españoles en Trento, Valladolid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1951. :Hatafeld 1973: Helmut Hatzfeid, Estudios sobre el Barroco, Madrid, 1973. ¡Tercera edició,] + Hauser 1965: Arnold Hauser, El Manierismo. Crisis del Renacimiento y origen del arle moderno, Madrid, Ediciones Guadarrama, 1965. Hillgarth 1991: Jocclyn N. Hillgarth, Readers and books in Majorca, 1229-1550, 2 voL., París, Éditions du C.N.RS., 1991. Jones 1965: R. O. Jones, «Renaissance butterfly, Mannerist plea. Tradition and change in Renaissance poetry», Modern Language Notes, LXXX. (1965), 166-184. Jornades Antoni Agustí 1988-1990: Jornades d'História «Antoni Agustí (1517-1586) 1 el seu temps», 2 vol., Barcelona, PPU, 1988-1990. 62 EDAT MODERNA Klaniczay 1972: Tibor Klaniczay, «La naissance du maniérisme et du baroque au point de vue sociologique», dins Renaissance, Maniérisme, Baroque. Actes du X0* Stage International de Tours, París, Vrin, 1972, 215-223. Klaniczay 1973: Tibor Klaniczay, La crisi del Rinascimento e il Manierismo, Roma, Ed. Bulzoni, 1973. Kristeller 1980: Paul Oskar Kristeller, Reneissance Thought UE, Princeton, Prince- ton University Press, 1980. [Traducció castellana: El pensamiento renacentista y las artes, Madrid, Taurus, 1986.] Madurell i Rubió 1955: José M. Madurell Marimón i Jorge Rubió Balaguer, Docu- mentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barce- lona, Gremios de Editores, de Libreros y de Maestros Impresores, 1955. Maestre 1980: Vicente Maestre, «Retrat de Partista manierista» i «Manicra 1 ma- nicrisme», Saber, 4 (juny-juliol 1980), 48-51. Maravall 1984: José Antonio Maravall, Estudios de historia del pensamiento espa- ñol, Il: La época del renacimiento, Madrid, Ediciones Cultura Hispánica, 1984. Mérimée 1913: Henri Mérimée, L'art dramatique € Valencia. Depuis les origines jusqu'au commencement du xv? siecle, 2 vol, Tolosa, Édouard Privat, 1913. [Traducció castellana: El arte dramático en Valencia, 2 voL, Valencia, Institució Alfons el Magnánim, 1985.] i Fontanals 1895: Manuel Milá i Fontanals, Obras completas, VI, Barcelona, Librería de Álvaro Verdaguer, 1895. Miralles ed. 2007: Eulália Miralles (ed.), Antoni Viladamor, Historia general de Catalunya, 2 vol., Barcelona, Fundació Noguera, 2007. Miralles i Valsalobre 2010: Eulalia Miralles i Pep Valsalobre, «From Lluís Joan Vi- leta to Joan Pujol: Latin and Vernacular Poctry on the Battle of Lepanto in Ca- talonia», dins Barry Taylor i Alejandro Coroleu (ed.), Humanism and Christian Letters in Early Modern Iberia (1480-1630), Cambridge, Cambridge Scholars Publishing, 2010, 159-172. Molas, J. 1965: Joaquira Molas, «La cultura catalana a PEuropa cinccentista», Serra d'Or (abril 1965), 289-291. [Reproduit dins íd., Lectures critiques, Barcelona, Edi- cions 62, 1975, 9-14.] Molas, J. 1978: Joaquim Molas, «Francesc Calca: poemes», Els Marges, 14 (setem- bre 1978), 77-95. . Molas, P. 2003: Pere Molas Ribalta, L'alta noblesa catalana a PEdat Moderna, Vic, Eumo/ Universitat de Vic, 2003, 203-206. Murgades 1985: Josep Murgades, «La literatura del segle xv1. El renabxement», dins Prado i Vallverdú (dir.), História de la literatura catalana, 1, Barcelona, 1985, 153-164. Nadal 1983: Joscp Maria Nadal, «“Usar de llenguatge artificiós” en el segle xv: ideología lingúística i lengua literária», dins Giuseppe Tavani i Jordi Pinell (ed.), Actes del Sisé Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Montserrat, Publicacions de l'Abadía de Montserrat, 1983, 89-125. Nieto i Checa 1985: Víctor Nieto i Fernando Checa, El Renacimiento, Madrid, Ist- mo, 1985. [Tercera edició.] M ÉPOCA DEL RENAIXEMENT 63 +Oleza dir. 1984: Joan Oleza Simó (dir.), Teatros y prácticas escénicas. 1: el Quinien- “2% tos valenciano, Valencia, Institució Alfons el Magnánimn, 1984. Peña 1996: Manuel Peña, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600), Lleida, Milenio, 1996. : Peña 1997: Manuel Peña Díez, El laberinto de los libros. Historia cultural de la Bar- celona del Quinientos, Madrid, Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1997. rancisco Pons Fuster, «El mecenazgo cultural de los Borja de Gandía: %: grasmismo e ¡huminismo», Estudis, 21 (1995), 23-43- Pons 2003: Francisco Pons Fuster, Erasmistas, mecenas y humanistas en la cultura valenciana de la primera mitad del siglo xvx, Valencia, Institució Alfons el Mag- nánim, 2003. ¿ Querol 2006: Enric Querol Coll, Estudis sobre cultura literária a Tortosa « Pedat moderna, Barcelona, Publicacions de ' Abadia de Montserrat, 2006. Rico 1980: Francisco Rico, «Próleg», dins Joan Roís de Corella, Tragódia de Calde- sa i altres proses, Barcelone, Edicions 62, 1980, 11-19. Rico 1983: Erancisco Rico, «Petrarca y el “Humanismo catalán”», dins Giuseppe Tavani i Jordi Pinell (ed.), Actes del Sisé Colloqui Internacional de Llengua t Li- teratura Catalanes, Montserrat, Publicacions de Abadia de Montscrral, 1983, ÉS 257-291. Rico i Soberanas 1981: Francisco Rico i Amaden-J. Sobcranas, Nebrija en Catali- ña/ Nebrija a Catalunya, Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1981. Riquer 1934: Martí de Riquer, L'humanisme catala (1388-1494), Barcelona, Barci- Él 110, 1934- Romeu 1958: José Romeu i Figueras, «Mateo Plecba el Viejo, la corte literariomu- sical del duque de Calabria y el Cancionero llamado de Upsala», Anuario Musi- cal, XI (1958), 25-101. [Versió catalana: «Matcu Fletxa el Vell, la cort literario- musical del duc de Calábria i el cangoner dit d' Uppsala», dins Assaigs de litera- tura valenciana del renaixement, Alacant, Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant! Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 1999, 17-107.) “Romeu 1961: Josep Romeu ¡ Figueras, Literatura catalana antiga, IV: El segle xv 20 ¿1 part, Barcelona, Barcinio, 1964. Romeu. 1986: Josep Romeu i Figueras, «Les dames cantados per Pere Serafi en els seus poemes catalans», dins Studia in honorem prof. M. de Riquer, l, Barcelona, 2 Quaderns Crema, 1986, 155-183. [Reproduit dins íd., Poesia en el context cultural 00 del segle xx al xv 11, L, Barcelona, Curial, 1991, 222-25 Romen 1994: Josep Romeu i Figueras, Lectura de textos medievals i renaixentistes, Valencia / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publica- cions de l'Abadia de Montserrat, 1994. Romeu 1999: Josep Romcu ¡ Figueras, Assaígs de literatura valenciana del Renaixe- ment, Alacant, Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant/ Institut Joteruniversitari de Filologia Valenciana («Biblioteca de Filologia Ca- talana», 9), 1999. 66 EDAT MODERNA xv, xvir á xvza, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume 1 Fundació Germá Colón Doménech, 2005, 29-58. Solervicens 2005b: Josep Solervicens, «Ficción y argumentación en los diálogos renacentistas de Vives, Despuig y Milán», dins Roger Friedlein (ed.), El diálogo renacentista en la Península Ibérica. Der Renaissencedialog af der Iberischen Halbinsel, Strutgart, Franz Steiner Verlag, 2005, 12-50. Solervicens ¡ Duran 2000: Josep Solervicens i Eulalia Duran, Literatura Catalana Moderna 1: el Renaixement, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, 2000. Sypher 1955: Wylie Syphex, Four Stages of Renaissance Style, Nova York, Double- day, 1955, 33-34. Toffanin 1965: Giuseppe Toffanin, Il Cinquecento, Mila, 1965. [Setena edició rovi- sada i acmalitzada.] Valsalobre 1994: Pep Balsalobxe, «Joan Pujol: una lectura confrareformista d'Au- siés Marc», Estudi General, 14 (1994). 105-135» Valsalobre 1999: Pep Valsalobre, «Lectura de Carr d'amors, de Pere Serafí: una art pottica del Renaixement hispánico, dins Pep Valsalobre i August Rafanell (ed.), Estudis de Filología Catalana. Dotze anys de l'Institut de Llengua i Cultura Cata- lanes Secció Francesc Elximenis, Barcelona, Institut de Llengua i Cultura Catala- nes de la Universitat de Girona / Publicacions de 'Abadia de Montserrat, 1999, 223-251. Valsalobre 2005: Pep Valsalobre, «La poesia catalana del Cinc-cents: a la recerca ¿Puna veu propia», Revista de Catalunya, 210 (octubre 2005), 79-111. Valsalobre 201: Pep Valsalobre, «Mecenatge, italianisme i estrategies de substitu- ció de la tradició literaria autóctona», dins Bulaália Miralles (ed.), Entre el Cinc- cents 1 el Setcents. Tres-cents anys de literatura catalana, Bellcaire d'Emporda, Edicions Vitebla, 2010 [2011], 393-364. Van der Maijden er al. 2002; Chris Van der Haijden et al, Humanismo y Referma en el s. xvx, Valencia, Generalitat Valenciana! Biblioteca Valenciana, 2002. [Ca- taleg de Pexposició. ] Wardropper 1967: Bruce W. Wardropper, Introducción al teatro religioso del Siglo de Oro, Salamanca, Anaya, 1967. VWarnke 1982: Frank J. Warnke, «Mannerism in european literature: period or as- pecti», Revue de littérature comparte, 223 (juliol-sctembre 1982), 255-260. Wise 1962: Georg Weise, «Storia del termine “man rismo”», dins Manierismo, harocco, rococd: concetti e termini. Convegno Internazionale (Roma 21-24 aprile 1960), Roma, Accademia Nazionale dei Lincei, 1962, 27-38. Weise 1971: Georg Weise, 11 Manierismo. Bilancio crítico del problema stilistico e culturale, Ploréncia, Olschlki, 1971. Wurtenberg 1964; Franzepp Wértenber, El Manierismo. El estilo europeo del siglo xv, Barcelona, Ed. Rauter, 1964. EULALIA DURAN EMULACIÓ AMB ITALIA 1 AFIRMACIÓ PATRIÓTICA Larrogandia dels italians, que es consideraven, com a principals hereus de la llengua latina, ciutadans de primera en el món europeu i menyspreaven les nacions més potents europees com a “bárbares”, fou la causa probable Paquesta reacció. La Corona d'Aragó i, sobretot, la seva part de llengua ca- talana, se sumá a aquest moviment general. [...¡ Aquesta reacció d'afirma- ció patriótica, peró, no és un moviment monolític, i sofretx, a més, una cla- Ta evolució. Primer sembla que el punt de mira se centra en una emulació amb Itália en Váambit de la lengua latina. Parallelament, apareix una acti- tad combaliva respecte a la mateixa epoca clássica grecoromana, tot cercant una prioritat cultural hispánica. Fins ací podriem qualificar que la lluita és + predominantment humanística. A partir de l'any 1530, el triomf imperial de : Carles V, acceptat finalment, després de les Germanies, amb entusiasme pels catalans, fa decandir el sentiment d'inferioritat i afavoreix una revalo- rització del passat politicomilitar catalá que és equiparable amb cl passat classic. Finalment, aquesta actitud afecta ja la literatura catalana própia- ment dita, en un procés d'emulació, no ja només en el cas dels classics, sinó també en el dels poetes trescentistes italians i en Petrarca en particular: cor- respon básicament, peró no exclusivament, a la revaloració d'un poeta au- tócton, Ansiás March. [Lemulació amb Italia en Pámbit de la llengua llatina] es produí com a reacció al convenciment que els humanistes italians tenien i propagaven de la seva superioritat natural. Un fragment de les Elegantiarum linguae lati- :nae libri sex de Lorenzo Valla (1444) ens il-lustra sobre aquest sentiment de : seguretat: «Moltes vegades m'he posat a considerar les gestes dels nostres avantpassats i les dels altres reis i pobles, i em sembla que les de la nostra “2 Ferrando i Albert G. Haut (ed). Miscellánia Joan Fuster. Estudis de lengua i hireratura, UL, Barcelona, Departament de Pilologia Catalana de la Universitat de Valéncia/ Associació In- ternacional de Llengua i Literatura Catalanes! Publicacions de Abadia de Montserrat, 1991 242-251.