rococco i iluminisme, Apuntes de Filología Catalana

¡Descarga rococco i iluminisme y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!

392 FRANCESC FONTANELLA Ja sigui per mitja P'acotacions o bé servint-se del decorat verbal, i, en Lo dese engany, se sobreentén el color [blau] del vestit de Mart/Gelos. Finalment, cita alguns objectes. L'analisi de les didascalies no ens descobreix pas el se- cret del moviment escénic fontanellesc. És més aviat en el decorat verbal del primer text on podem intentar una interpretació de Pespai escénic, relacio- nant-lo amb les obres teatrals coetánics d'altres pañsos | Per mitjá del mirall, [amb un simbolisme molt estimat al llarg del segle, Circe —la magia, els sortilegis, els signes cabalístics— i Proten —la meta- morfosi—] fan la seva aparició en el teatre fontanellesc. El mirall com a técnica presenta tot un seguit de personatges dobles, des del primer desdo- blament en Pestructura de la Lloa —somni Possimico/somani de Fontano— fins a Pambigúitat dels que fluctuen entre el ser i Paparenga —Guidémio o Elisa—, simbolisme que Fontanella porta a la seva máxima perfecció en Lo desengarry, on no solament el mirall reflecteix una doble realitat física i psí- quica, sinó que aporta una deformació burlesca i esborra, a més, els limits entre ser i semblar, mesclant actors i espectadors en un «mélange» barroc que involucra públic i societat, per la multiplicació d'imatges, en Pespai tea- tral, Teatre dins el teatre: personatges que es representen a si mateixos i que es contemplen, enseras que es reflecteizen en llurs graciosos oponents/com- plements, L'ÉPOCA DEL ROCOCÓ 1 L'IL'LUMINISME ALBERT RossICH Si hem acabat convenint que el qualificatiu de barroc escau bé al conjunt de la Kiteratura del segle xv1x, el panorama literari que es mostra davant nostre al segle xvi no es revela tan adaptable. Val a dir que les primeres decades del xvi manifesten encara el predomini del barroc, el qual, des del punt de vista estétic, i fins ideológic, ofereix a P'historiador uns trets caracteritza- dors més o menys definits: trencament amb els models poétics autóctons, influencia principal dels temes ¡ els models propis del barroc castella, po- tenciació dels recursos retórics en Pobra literária, incorporació progressiva de castellanismes lexics i sintáctics, visió pessimista del món, complaenga en els temes burlescos ¡ les imatges depriments... El barroc és moltes més coses, ús clar, perú la novetat d'alguns d'aquests temes i lespectacularitat de moltes realitzacions artístiques i literáries han conágurat una imatge més o menys cobesionada que reflecteix la nostra representació del barroc. Reflec- teix més la nostra representació que no pas la realitat formada pel conjunt de mostres que l'integren, és cert, pero ja és molt que n'hágim obtingut una caracterització distintiva, perque ens ajuda a individualitzar una época, a explicar-la. Des d'aquesta perspectiva, la literatura del segle xv111 s'esmuny davant la nostra intenció de definir-la d'una manera coherent, i ens ha costat molt temps descobrir que alló que la caracteritzava no era un corrent o ua suc- cessió de corrents estétics i ideologics, sinó un feix d'influencies diverses que s'entrecrevaven. Durant molt de temps es va pensar que la clau per ex- plicar-nos la literatura del xviu era la voluntat classicista qué muanifestaven els preceptistes 1 la influencia francesa que, cada cop més, la condicionava (Comas 1976, 1977; Marfany 1979; cf. Caso 1970). Era Vépoca en qué es par- lava de neoclassicisme o de pscudoclassicisme com un moviment global que abragava cent anys, fins a Parribada del romanticisme. Peró després ens hem adonat que el punt d'inflexió de la producció escrita del segle era la in- troducció de les idees i la sensibilitat 1l-luminista —les dels il-lustrats espa- 394 EDAT MODERNA ayols, les lumitres de Franca, Pilluminismo italiá—, cosa que dibuixa una frontera decisiva a partir, aproximadament, de 1760 (Rossich 1990, 1996). Així, la primera meitat del segle marca una subtil desviació des del barroc pessimista i didactic del segle xvx vers una confortable acomodació a la privacitat i la despreocupació: de la mordacitat desenganyada del barroc es va passar al cinisme frívol i lliberti del rococó. Després, la introducció de les idees utilitaristes i enciclopediques de Pilluminisme va desmuntar Testeti- cisme heretat del barroc, i Paparició d'una sensibilital burgesa que entro- nitza la vida privada i els valors familiars va tenyir de quotidianitat, fins i tot de banalitat, els productes literaris. Nodrits d'aquesta nova concepció ideológica, diversas corrents estétics ompliran el buit que aniran dejxant, ailladament i de manera gradual, els vells models barrocs i la més mallea- ble estética rococó. A Vúltim terc del segle, la conseqiencia d'aixú no és un moviment o una escola dominant, sinó una multiplicital de corrents, cada cop més impregnats d'elements sentimentals. Només tenint en compte aquesta evolució se'ns fa comprensible una producció que, vista sense penetrar l'esperit del temps, resulta —-des del punt de vista estátic— insulsa o estéril. Aquesta és la raó per la qual, fins fa ben poc, els abundants estudis que 'havien dedicat a la literatura del segle xv posaven l'emfasi en la mera existencia uns productes literaris que es justificaven, en tot cas, pels símptomes regeneradors que els poguessin vin- cular a la Renaixenga del segle x1x. De manera que la literatura del xvi, si no era una mostra de prerenalxenga, no interessava per a res. Alguns histo- riadors més rigorosos espcculaven amb una prerenalxenga —Jaume Cares- mar, Antoni de Capmany, Félix Torres Amat, Joan Sempere i Guaxinos, Ma- nuel de Cabanyes— que la Guerra del Francés hauria frustrat (Rubió 1958; Comas 1972; Molas 19913 Lluch 1996), encara que en realitat aquells autors no perseguien cap recuperació del catalá Jiterari (Rossich 1996; Jorba 1998). Tota aquesta literatura, en fi, pervivia rutinariament dins una etapa que els historiadors havien estigmatitzat sota la mascara d'una decadencia política, literaria ¡ cultural, reforgada per la pérdua de les llibertats i Ja persecució lingúística. Empobriment cultural, infertilitat literaria, incomunicació entre els territoris de llengua catalana. .., vet aqui els defectes que dissuadien els historiadors estudiar la literatura catalana i els portaven a sobrevalorar qualsevol indici de recuperació que pogués anunciar Panhelat renaixement. Si els historiadors que menystenien la literatura de Pedat moderna Pha- guessin estudial més, haurien vist que no hi havia tal empobriment, ni tan- ta pobresa, ni tanta incomunicació. En els últims anys, les descobertes de conjunts de textos quantitativament importants, que abans no cren asse- quibles o que havien passat desapercebuts, van fer inajornable una primera valoració estética i crítica que anés més enllá del tópic d'una producció Iite- I'ÉPOCA DEL ROCOCÓ 1 L'IL:LUMINISME 395 rária resistencial, enfrontada a la successió de prohibicions contra el catala que sorgien de les autoritats borbóniques. Per més certes que fossin, aques- tes prohibicions (Ferrer 1935; Rossich 1996, 20062) en principi no anaven enfocados a la literatura. Entre els primers grans descobriments literaris hi havia la producció dels autors neoclássics menorquins (Carbonell 1964, 1964b), Pantologia poética «neoclássica i preromántica» de Joaquim Molas (1968), les obres de teatre breu mallorquí (Serrá 1971) o el gruixut volum dedicat a la literatura del xvi d'Antoni Comas (1972). Avui, el panorama literari del Set-cents i del primer terg del x1x ofereix una pluralitat de textos en catala inimaginable en aquells moments: un nombre considerable de preceptives poétiques, vinculades a les universitats —Barcelona, Girona—, a académies ¡ seminaris —Académia de Bones Lletres, Acadérmies de Sant Tomás— (Rossich 1979, 2007; Campabadal 2002; Valsalobre ed. 2007; Veny- Mesquida ed. 2008); les edicions de col-loquis valencians (Blasco 1983; Mar- tí ed. 1996, 1997; Sansano ed. 2009); la literatura política del tombant de se- gle (Cahmer 1998-2004); Pobra dels satírics rossellonesos de comengament del xxx (Prat i Vila ed. 2001); la dels académics de Bones Lletres (Campaba- dal 2003-2004, 2006b); les obres d'autors com Agustí Eura (Valsalobre ed. 2002), Francesc Tagell (Mascaró ed. 19715 Brown ed. 1989), Bartomeu Simon (Armangué 1996), Carles Leon (Marti ed. 2008), Josep de Togores, corte «d'Ayamans (Mas i Vives ed. 1995), Mariá Torrent ¡ Vinyas (Vilá ed. 2007), etc. Algun dia tindrem tots els escriptors d'aquesta ¿poca editats —n'hi ha que estan a punt— en edicions completes i fiables: per ara falten Pau Puig, Joan Baptista Escorigiela, Ignasi Plana, Josep Arrau, Jaume Vada, Guillem Roca i Seguí... No són noms d'autors d'obra escadussera, espigolats amb dificultat per confegir una llista, sinó poetes o literats Pobra extensa. I s'ha de reconéixer que aquesta bateria de manifestacions literáries no casa gaire amb la idea d'una literatura decadent, residual i agonitzant. Només faltava entendre el sentit real d'aquesta producció, sovint in- transcendent o de to menor, i generalment destinada a un lector próxim o conegut —un públic de tertúlia, d'académia, de convent o de Pentorn im- mediat. On alxo és més perceptible és en les obres que hem convingut a de- nominar d'estil rococó, el primer dels nous corrents literaris del Set=cents que, íntimament relacionat al principi amb el barroc, acabará confós amb les mostres anacreóntiques i bucóliques del neoclassicisme (Rossich 1990). El concepte de rococó va néixer d'un mot frances, rocaille ('rocalla”), que propiament designava els petits objectes (pedretes, petxines) que es feien servir per revestir una gruta, una font, un racó de jardí. De la construcció decorativa va passar a Parquitectura, i el trobem usat a comengament del AX com a terme despectiu per a l'ornamentalisme barroc o postbarroc. D'aquí va passar a caracteritzar sobretot les manifestacions artístiques i de- 398 EDAT MODERNA accentuen la dialectalització del catalá escrit. Llavors sorgcixen intents de forjar una llengua molt més acostada a la parla més popular i pintoresca (Lluís Galiana i Carles Ros al País Valencia, el comte d'Ayamans a Mallor- ca). Peró també hi ha els escriptors iMuministes que ja donen per definiti- vament enterrades les possibilitats literáries del catalá; més exactament, la virtualitat del catalá escrit. Entre els que es mantenen fidels al catalá, com el baró de Malda, aquella opció literaria popularista significará el preludi de les diverses modalitats dialectals amb que s'expressara la literatura catalana popular a la primeria del segle xux (Rafanell 1995), tendencia contra la qual reaccionaran Ballot i d'altres, revaloritzant la llengua literaria tal com havia quedat afaiconada en el segle xvH. Al Principat, el rococó es manifesta en la vitalitat dels salons, les tertúlies 3 les académies. La més important, és clar, era Academia de Bones Lletres, que d'alguna manera continuava Pactivitat de la dels Desconfiats de princi- pi de segle. Malgrat que oficialment no va comengar les seves activitats fins al 1729 (i que fins unes décades més tard no va adoptar el nom de Reial Aca- démia de Bones Lletres), uns quants dels seus membres ja es reunien al- menys el 1721. En el terreny literari, les poesies de Tacadémia constitucixen un exemple perfecte de transició des de les composicions barroques més :. cultistes i afectades de les sessions de la Desconfiada —quasi sempre en cas- tella— fins al rococó d'algunes de les composicions en catalá que tenim do- cumentades a la segona meitat del segle i als primers anys del segient (Ros- sich 2002; Campabadal 20062). En ambits més privats, pels volts de 1720; unes altres families de la petita noblesa barcelonina clarament identificades. amb la dinastia borbúnica celebraven les seves festes sota el nom social de: la Conformitat —un ressó dels salons francesos del Rococó i un precedent de les tertúlies particulars del final del segle (Brown ed. 1989). Pero la seva” activitat no es podia comparar amb Pactuació regular i protocol-laria d'una academia. Com tampoc la dels grups de contertulians que el darrer terg del: segle xvru proliferen a Barcelona; per exemple, com la tertúlia de Francesc, a Martí (Comas 1972) o la socictat Comunicació literária (Faura 1988; Romeu: 1988-1989). . - Per contrast amb el terme de rococó, el concepte d'ilJustració, o d'iblu: minisme, remet a un altre ordre de coses. No és un nom que hagi aparegul per designar cap moviment estétic ni artístic, sinó un terme ideológico filosofic. Pero ha acabat servint de paraigua comú per acollir una série d corrents estétics que generalment s'interfereixen i poques vegades es mani festen amb puresa. Els historiadors parlen, així, de corrents il-haministes iblustrats per designar manifestacions del rococó tarda o peces neoclássi: ques i composicions preromántiques que coexistelxen en un mateix perio: de históricisovint dins una mateixa obra (Árce 1981). E I'ÉPOCA DEL ROCOCÓ 1 1*IL-LUMINISME 399 1lustració i il-luminisme són sinónims, si bé el primer, 1 els seus deri- vals, ha acabat desplagant el segon en la historiografía castellana. En les al- tres llengúcs romániques (concretament en italia, portugués i francis) es parla d'Ulurminismo o Pépoque des lumitres. En angles s'hi refereixca amb el terme Enlightenment, i Pequivalent més próxim. en alemany és Aufklirung. En la literatura catalana —que té, V'altra banda, personalitats importants desenvalupant la seva tasca erudita ¡ literária a Franga (Francesc Aragó, Francesc Jaubcrt de Paga) o a Italia (Joan Andrés, Joan Francesc Masdeuj)— és recomanable usar les dues formes. Aquest gran moviment de pensament europeu informa gran part del segle xvr, peró no es manifesta al matebz temps pertot arreu, ija hem dit que a la Península apareix de manera tarda- na ¡amb característiques própies. Peró com que PibHuminisme fa referencia propiament a la literatura erudita o didáctica, í d'altra banda la majoria d'autors —asi més no, els més importants— van escriure en castella, cn ita- lia o en francés, i poc o gens en catala, no cal que ens hi entretinguem gaire. No podem, en qualsevol cas, deixar d'esmentar historiadors i erudits tan importants com Gregori Mayans (1699-1782), Jaume Caresmar (1717-1791), Joan Andrés (1740-1817), Antoni de Capmany (1742-1813), Joan Francesc Masdeu (1744-1817), Joan Sempere i Guarinos (1754-1830) o Francesc Jau- bert de Paga (1785-1856); juristes com Josep Finestres (1688-1777) i Manuel Sisternes (1728-1788); científics com Antoni Martí i Franqués (1750-1832) i Francesc Aragó (1786-1853); metges com Andreu Piquer (171-1772), Antoni de Gimbernat (1734-1816) i Francesc Salva i Campillo (3751-1828) (Valsalo- bre 1 Rossich 2007). : . Rescrvarem, aixd sí, aquest concepte per incloure-hi la producció literár ria de Pépoca quan no vulguem —o no puguem— adscriure-la a un cor- rent ben definit, un cop s'ha vist clar que el segle xvrm, des del punt de vista cslétic, és una etapa caracteritzada més per la pervivencia simultánia o la barreja d'elements del ' rococó, arcádics, illluministes, preromántics i neo- classics que no pas pel predomini e la successió d'uns determinats corrents. Amb tot, dins aixó que auomenem corrents il-luministes o il-lustrats her de destacar almenys dos grans conceptes que han tingut una dilatada fortu- na historiográfica: el neoclassicisme i el preromanticisme. Tots dos noxas presenten problemes, peró d'una manera o altra han mantingut la seva utilitat práctica fias avul. El terme de neoclassicisme ha anal reduint els darrers anys el seu camp semántic, de manera qué ha passat “e caracteritzar Part ¡la literatura de tot el segle xvI1 a designar un grup va de la majoria dels productes literaris de la ilJustració. En aquest sentit, convé aclarir que el neoclassicisme no s'ha de confondre amb el classicisme que designa sovint la producció Kiterária del Grand Siécle francés. Perqué no obres tardanes que s'aparten del sentimentalisme ¡la llibertat compositi- 400 BDAT MODERNA és pas la imitació dels classics i prou alló que defineix el neoclassicisme, si- nó un nou codi de valors que de cap manera caracteritzen les anacreónti- ques o Pépica curta, productes ben típics de la poesia del xvur aquests nous valors són els de la gravetat, la grandiositat, la disciplina, el puritanis- me, la virtut, la generositat, Valors oposats a d'altres característics del roco- có: la frivolitat, la miniaturització, la fantasia, la malicia, la perversitat, l'e- goisme. I aixú és així encara que aquelles dues estétiques puguin coexistir fins i tot enPobra d'un mateix autor. A la vigilia del romanticismo, estética neoclássica acabará sent la propia de Pacademicisme illuminista Joaquín Arce (1981) ha dedicat págines -lu- minadores al corrent neoclassic i al loc que ocupa en el desenvolupament de les diverses tendencics estbtiques del segle, i ha deixat ben clar que Pano- menat preromanticisme no ocupa un lloc intermedi entre neoclassicisme i romanticisme: «No sólo [...] se producen ambas corrientes de forma si- multánea, sino que incluso el Neoclasicismo es más persistente en el tiempo que las manifestaciones prerrománticas». Aixd mateix veiem que passa en les altres literatures del nostre entorn, i també en les altres manifestacions artístiques. Si no ens volem allunyar massa d'alló que en pintura i arquitec- tura és qualificat de neoclassic, hem d'adoptar un sentit més precís del ter- me: Púnic, d'altra banda, que ens permet contemplar el conjunt de les obres literáries del segle xvuzr amb tota la seva varietat. Arce deíneix així el nco- classicisme: «Le caracteriza fundamentalmente un querer restaurar o revivir el clima de aspiraciones —armonía, sobriedad, serenidad, perfección — su- puestamente asignadas al mundo greco-latino, ahora mitificado». 1 conti- mua, referint-se a la poesia neoclássica: «Creo que lo que más la distingue es precisamente lo que evita: lo inarmónico, lo trivial, lo desagradable». El pas del rococó de mitjan segle al neoclassicisme completa així una evolució que porta «de lo minúsculo a lo grandioso, de la gracia a la solemnidad, de la, frivolidad a la trascendencia». En el cas de la literatura d'expressió catalana, el neoclassicisme, que suz posa, per consegiient, un trencament amb la trivialitat del rococó i, més tard, un rebuig tant del prosaisme cora de la Mibertat del sentimentalisme * (en la línia d'una major exigencia i una més gran ambició literária), acabard: esdevenint un corrent elitista, i aixd facilitará el conreu exclusiu del castella: per part d'una minoria selecta d'escriptors (com el poeta Manuel de Ca- banyes). Per aixó el neoclassicisme només es manifestará en catala —amb: escasses excepcions— sota condicions molt favorables: per exemple, a Me-: norca, durant un breu període dins Vetapa d'independencia d'Espanya. Des; d'aquest punt de vista, una obra com la tragedia Lucrecia, de Joan Ramis: (escrita el 1769), amb el respecte a les tres unitats, Padopció d'una métrica; severa (alexandrins apariats), la tria d'un argument de la história romana, L' ÉPOCA DEL EOCOCÓ 1 L'IL-LUMINISME 401 ¿ el tractament central del tema de la virtut i un desenllas que aboca els per- sonatges a una justícia revolucionaria constitueix una mostra Pinsolita pre- cocital. Perd fins i tot en aquest cas de neoclassicisme típic Shan pogut as- senyalar els deutes de Ramis amb el tema barroc de honor (Portulas 2006). Des de fa unes decades, els estudis sobre el preromanticisme, entes al principi com un corrent de transició del classicisme al romanticisme, han canviat substancialment la percepció que en teniem (Viallaneix ed. 1975). En la história de la literatura catalana, el primer a usar el terme va ser Gui- Jen Díaz-Plaja (1934), i Joaquim Molas el va consolidar en estudis panorá- mics pioners sobre aquesta ¿poca (Molas 1961, 1968). Peró ara ja no veiem en aquest corrent un estadi intermedi entro classicisme i romanticisme, si- nó una manifestació típica de Vil luminisme que, contra alló que podrícm. pensar, no S'intensifica a mesura que ens acostem al rormanticisme, sinó que més aviat es dilueix a la segona decada del segle x1x. D'aquesta manera, el preromanticisme no es defineix tant per Panticipació 4'uns trets romántics com per uns valors específics que r'expliquen tant Paparició “primerenca” com la seva desaparició a partir del tombant de segle. Entés aiú, la primera cosa que feia nosa d'aquest terme és la inesquivable relació amb un movi- ment que encara no existia, el romanticisme, i que no aparebxria com l'hercu d'aquell. El preromanticisme s'havia estudiar pel que era, i no per les semblances amb el que encara havia de venir i que no tindría tampoc exac- tament el mateix sentit. En comptes del terme preromanticisme, altres literatures -——comn la rus- sa— solen utilityar el terme sentimentalisme, amb un valor andleg. La críti- ca parla també de sensualisme, de sensibilitat ¡ de literatura sentimental (Viallaneix ed. 1975; Gies 19993 Rodríguez 2004) per referir-se a determina- des produccions de época illustrada que no poden ser qualificades de neo- dássiques. Per la seva banda, Francisco Aguilar Piñal (1996) assaja una solu- ció de compromís designant aquest corrent «neoclasicismo sentimental». Potser podríem substituir Vincómode nom de preromanticisme, doncs, pel de sentimentalisme, que té Pavantatge de definir un tret característic de le- poca i de ser un terme usat en literatura comparada (Rossich 1990). Les notes distintives dels textos sentimentalistes o preromantics, que compten amb mostres interessants en la literatura catalana, es posen de manifest sobretot per comparació amb els trets que defineixen les obres neo- classiques: «a la tensa mesura del verso neoclásico responden los prerro- mánticos con períodos rítmicos amplios e irregulares, entrecortados y bal- bucientes, en los que repeticiones obsesivas, exclamaciones frecuentes e in- terrogaciones retóricas en suspenso, pretenden sugerir más de lo que dicen. El léxico, sobre todo, más que con conceptos bellos y solemnes, se enrique- ce con palabras forzadas, compuestas, realistas e inmediatas unas veces, ar- 404 EDAT MODERNA 1 EPOCA DEL ROCOCÓ 1 LIL-LUMINISME 405 Ferrer 1985: Francesc Ferreri Gironés, La persecució política de la lengua catalana, 2 Barcelona, Edicions 62, 1985- + Eroldi 1985: Rinaldo Froldi, ¿Literatura “prerromántica” o literetura “Gustrada”?, dins 1 Simposio sobre el Padre Feyjoo y su siglo, Oviedo, Centro de Estudios del siglo xv1I1, 1983, 477-482. Carbonell 19644: Jordi Carbonel), «El període menorquí de la literatura catalana», dins El llibre de tothom, Barcelona, Editorial Alcides, 1964, 159-163. Carbonell 1964b: Jordi Carbonell, «La cultura a Menorca», Serra d'Or, VI (1964), 25-736. Carbonell 1977: Jordi Carbonell, «La literatura catalana durant el període de tran- . . sició del segle xv1z el segle xrx», dins Germa Colón (ed.), Actes del IV Coblo- Fuster 1989: Joan Fuster, «Catala i castellá entre els valencians de la lllustración, qui Internacional de Llengua 1 Literatura Catalanes, Barcelona, Publicacions de , dins Antoni Ferrando (ed.), Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana PAbadía de Montserrat, 1977, 269-313. . (1986), VIIL Area 7: História de la Llengua, Valencia, Lastitut de Filologia Valen- Casanovas 1953: Ignacio Casanovas, S.L, La cultura catalana en el siglo xv1z. Pi ciana, 1989, 19-30, o Lara nestres y la Universidad de Cervera, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1955. : Gies 1999: David T. Cies, «Sensibilidad y sensualismo en la pocsia dieciochesca», Caso 1970: José Caso González, «Rococó, Prerromanticismo y Neoclasicismo cn el dins Guillermo Carnero, Ignacio Javier López ¡ Enrique Rubio de) ps e teatro español del siglo vtr, dins José Caso González, Joaquín Arce y Juan An- sus paisajes. Homenaje al profesor Russell P. Sebold, Alacant, Universidad de Ali- tonio Gaya Nuño, Los conceptos de Rococó, Neoclasicismo y Prerromanticismo en E cante, 1999, 215-224. . her did la Bteratura española del siglo xv111, Oviedo, Universidad de Oviedo, 1970, 7-29. E Grau 1995: Ramon Grau, «Els inteblectuals, entre la Triustració i les tra o Caso 1983: José Miguel Caso González, Hustración y Neoclasicismo, dins Francisco E A nacionals», dins Borja de Riquer (din), História, política, societat i cultura Rico (dir.), Historia y crítica de la literatura española, IV, Barcelona, Crítica, 1983. Patsos Catalans, V, Barcelona, Enciclopedia Catalana, 1995, 326-349. o , Comas 1972: Antoni Comas, Historia de la literatura catalana, IV, Esplugues de a Jorba 1986: Manuel Jorba, «Llengua i literatura. 1800-1850», dins Joaquim Molas Llobregat, Ariel, 1972 (dir.), História de la literatura catalana, VTL Barcelona, Ariel, Y 986, 41-75- Comas 1976: Antoni Comas, «El neoclassicisme, un capítol que ens manca», Avi Jorba 1998: Manuel Jorba, «Els corrents provincialistos i la Renaixenga», dins Pao- (2-v-1976),24. . lo Maninchedda (cd.), La Sardegna e la Presenza catalana nel Mediterraneo, l, Comas 1977: Antoni Comas, «neoclassicisme», dins Gran Enciclopedia Catalana, Cagliari, Cooperativa Us ¡versitaria Editrice Cagliaritana, 1998, 92-113. . X, Barcelona, Enciclopedia Catalana, 1977, 490. E Lluch 1996: Ernest Lluch, La Catalunya venguda del segle XVII, Barcelona, Edi- Comas 2000: £ntoni Comas, L'Acadómía de Bones Lletres des de la seva fundació pa cions 62, 1996. Ñ Ñ o Fary 1700, Barcelona, Reial Academia de Bones Lletres, 2000. Maduell 2001: Alvar Maduell, Autors editats en catala a principis del x1x (1801- Consoli 1972: Domenico Consoli, Dall' Arcadia all'Mluminismo, Bolonya, Cappelli 1833), Teia, Maduixer, 2001. l . . . Editore, 1972. Marfany 1979: Jloan] -L[luís] M'arfany)» «Neoclassicismo», dins Joaquim Molas i Corredera 1971: Eduardo Corredera, La escuela histórica avellanense, Lleida, Insti Josep Massot i Muntaner (dir.), Diccionari de la Literatura Catalana, Barcelo- tuto de Estudios llerdenses, 1971. na, Edicions 62, 1979, 501. Ñ . o o Corts 1983: Ramon Corts i Blay, «Jansenisme i regalisme a Pépoca de Carles IM, Martí ed. 1996: Joaquim Martí Mestre (ed.), Cobloquís erótico-burlescos del segle Algunes observacions sobre l'episcopat catalá: Climent, Armanya, Amat», Pe- xvi, Valencia, Institució Alfons el Magnánim, 1996. . - dralbes, S/TI (1988) [=Segon Congrés d'História Moderna de Catalunya], 389= Marti ed. 1997: Joaquim Martí Mestre (ed.), Literatura de canya i cordel al País 402. Valencia. Els col-loquis de temática jocosa i satírica, Valencia, Denes, 97 Díaz-Plaja 1934: Guillem Díez-Plaja, «Pre-romanticisme i pre-renaixenca», Revista Martí ed. 2008: Joaquim Martí Mestre (ed.), Els col-loquis valencians atribuíts a de Catalunya, 77 (1934), 21-33. [Reprodutt, amb algunes supressions, dins íd., De Carles Leon, Valencia, Denes, 2008. . hteratura catalana. Estudis i interpretacions, Barcelona, Selecta, 1956, 109-115.) Mas 1 Vives ed. 1995; Joan Mas i Vives (ed.), Josep de Togores i Sanglada, Comte Faura 1988: Neus Faura, «Notes sobre la societat Comunicació literária», dins Al: d'Alamans, Poesies, Bercelona, Curial / Publicacions de TAbadia de Montserrat, bert Manent i Joan Veny (ed.), Miscellúnia d'homenatge a Enric Moreu-Rey, M;; 1995. Zo . Barcelona, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes/ Societat Mas j Vives 1999: Joan Mas i Vives, «La cultura catalana entre el Neoclassicisme i d'Onomástica / Universitat de Barcelona / Publicacions de P'Abadia de Montser=. el Romanticismo», dins Maria Paredes ¡ Josefina Salord (cd.), Joan Rarnis £ Jo- Tat, 1983, 177-193. sep Maria Quadrado: De la Ihlustració al Romanticisme, Barcelona, Departa- Feliu et al, ed. 1992: Francesc Feliu et al. (ed.), Tractar de nostra lengua catalan: ment de Filologia Catalana i Lingiústica General de la Universitat de les Ules Apologies setcentistes de Pidioma al Principat, Vic] Girona, Eumo / Universitat Balears / Institut Menorquí d'Estudis / Publicacions de P Abadia de Montserrat, de Girona/ Estudis Universitaris de Vic, 1992, 9-37. 1999, 9-31. 406 EDAT MODERNA Mascaró ed. 1971: Joan Mascaró (ed.), Francesc Tagell, Relació de la mort de Ch ment XI i de Uelecció de Benel XIV (2740), Barcelona, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, 1971. Mestre 1978: Antonio Mestre, El mundo intelectual de Mayans, Valencia, Ayunta- miento de Oliva, 1978. E Mestre 1987: Antonio Mestre, Infiujo europeo y herencia hispánica, Mayans y la Hustración valenciana, Valencia, Ayuntamiento de Oliva, 1987. a Mestre et al, 1985: Antoni Mestre et al., La I-tustració valenciana, Valincia, Gene- ralitat Valenciana, 1985. Mánski 1998: Alexander Minski, Le préromantisme, Paris, Armand Colin, 1998. Molas 1961: Joaquim Molas, «Pre-romanticisme», dins Ferran Soldevila (dir.), Un segle de vida catalana, 1, Barcelona, Editorial Alcides, 1961, 245-257. Molas 1968: Joaquim Molas, Poesia neoclássica i pre-romántica, Barcelona, Edi- cions 62, 1963. Molas 1981: Joaquim Molas, «Poesia barroca i poesia neoclásica el 1802», Estudis”; de Llengua i Literatura Catalanes, 11 (1981) [=Homenatge a Josep M. de Casacu- berta, 2), 271-306. Molas 1991: Joaquim Molas, «Literatura “provincial” i literatura “nacional”: lo- troducció a la literatura catalana del tonibant dels segles xvirexno», dins Cata- hunya a Pépoca de Carles III, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, 149-169. Molas Ribalta 2002: Pere Molas Ribalta, «Les Academies al segle xvi», Boletín de; la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XIVIIE (2001-2002), $5-92. Morcu-Rey 1966: ric Moreu-Rey, El pensament il-Hustrat a Catalunya, Barcelo- na, Edicions 62, 1966. . Moreu-Rey 1978: Enric Moreu-Rey, «Els nuclis illustrats i els principals centres de cultura», dins Joaquim Nadal (coord.), História de Catalunya, IV, Barcelona, Salvat, 1978, 273-285. Moreu-Rey 1980: Enric Moreu-Rey, «Sociología del llibre a Barcelona al segle xvm. La quantitat d'obres a les biblioteques particulars», Estudis histórics i do: cuments dels Arxius de Protocols, VII (1980), 275-303. Moreu-Rey 1988: Enric Moreu-Rey, «Alguns aspectes problemáticos de la Illustra= ció», Pedralbes, 8/11 (1988) [=Segon Congrés d'Historia Moderna de Catalunya) 199-210. z Morcu-Rey 1997: Enric Moren-Rey, «El pensament illustrat a Catalunya», dins Joan Sola el al., La cultura catalana del Renaixement a la Dlustració. Cide de conferencias fet al CIC de Terrassa, curs 1981/1982, Barcelona, Publicacions de Pabadia de Montserrat, 1997, 11-124. Paredes 1999: Maria Paredes, «Traductors i traduccions a la Menorca ¡l-Justrada», dins Francisco Lafarga (ed.), La traducción en España (1750-1850). Lengua, litez. ratura, cultura, Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 1999, 79-89. Pérez Magallón 1992: Jesús Pérez Magallón, En torno a las ideas literarias de Mayans, Alacant, Instituto de Cultura juan Gil-Albert, 1991. E Pérez Latre i Asensio 1988: Miguel Pérez Latre i David Asensio Vilaró, «Cultura: histórica en Cataluña: el caso de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelo= Peset, IPEPOCA DEL ROCOCÓ 1 1 IL-LUMINISMEÉ 407 na, entre 1752 y 1799% Pedralbes, 8/11 (1988) [=Segon Congrés d'História Moder- 'alunya), 227-243» se A Mecioo Peset, «¿Qué es la Ulustración?» dins Homenatge al doctor Sebastid Garcia Martinez, 11, Valencia, Conselleria de Cultura, Educació ¡ Cién- cia de la Generalitat Valenciana? Universitat de Valencia, 1988, 383-390, , Peset, V. 1975: Vicente Peset, Gregori Mayans ¿la cultura de la Iblustració, Barcelona! faléncia, Curial/ Edicions 314, 1975. Zo ea Sébastien Pons, La littérature catalane m Roussilion au xvrÉ et du xviné si2cle, Tolosa París, Edouard Privat/Henri Didier, 1929- Pons i Salord ed. 1991: Antoni-Joan Pons ¡Josefina Salord (ed.), Registre de la So- Maó, Institut Menorquí «PEstudis, 1991. ! Portulas, «La Lucrecia de Joan Ramis: drama d'honor clas- Francesco de Martino i Carmen Morenilla [coard.), El tradición occidental, Baxi, Levante Edito- cietat Maonesa, Portulas 2006: Jaume sic», dins J. V. Bañuls, teatro greco-latino y su recepción en la era ; pe pel a Enric Prat i Pep Vila (ed. Poesia seroticoburlesca rossellonesa del segle xix. Obres de Fra Pere 1 Poésies catalanes fcrites par Monsieur E Jaubert de Passa, Trabucaixe, Canet de Rosselló, 2000 [2001]. o . Puigvert ed. 1999: Joaquim M. Puigvert (ed.), Bisbes, Ilustració i jansenisme a : Catalunya del segle xvi, Vic! Girona, Universitat de Vic/ Universitat de Girona, Eumo, 1999. Rafanell 1995: August Rafanell, «La invenció d'una tradició. L'emergincia dels dialectes en la lengua literária catalana», dins Valsalobre i Gratacós ed. 1985, 287-315. [Reproduit dins August Rafenell, El catala modern (set estudis d'histó- ria cultural), Barcelona, Empúrics, 2000, 166-193-] . Riera 1996: Santiago Riera i "Tuébols, «Ciencia i técnica a Catalunya durant el Se- gle de les Llums», dins Pere Gabriel (dir.), História de la cultura catalana, YU, Barcelona, Edicions 62, 1996, 189-210. Rodríguez ed. 1993 Evangelina Rodríguez ) d ) Enciclopedia: el discurso del saber en la modernidad, Valenci Magnánirm, 1993- Rodríguez 2004: Juan Rodríguez, ; sentimental en algunos textos españoles del siglo XVII, tual Miguel de Cervantes, 2004. [Edició digital] Romen 1988-1989 Josep Romeu i Figueras, «Poemes intdits d'Ignasi Ferreres, es- criptor catala del segle xvi, Llengua de Literatura, 3 (1988-1989), 121-192. [Re- editar dins id., Poesia en el context cultural del segle xv1 al XVI 2 Barcelona, Curial, 1993, 176-247.] Rossich 1979: Albert Rossich, Una poética Collegi Universitari, 1979» . . Rossich 1990: Albert Rossich, «La literatura catalana entre el barroc i el romant- cisme», Caplletro, 9 (tardor 1990). 35-57- Cuadros (ed.), De las academias a la dicions Alfons el 1 discurso De la Hustración al Romanticism Alacant, Biblioterca Vir- del Barroc: el “Parnás catala”, Girona,