¡Descarga resum consti y más Resúmenes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 1. CONSTITUCIÓ Y CONSTITUCIONALISME
Concepte de Dret Constitucional
Dret Constitucional Conjunt de normes que regulen l’organització bàsica de l’estat. En el cas
espanyol, l’objecte d’estudi és la Constitució de 1978.
Dret Constitucional en sentit formal nomres contingudes en una constitució escrita. 169
articles de la Constitució de 1978.
Dret Constitucional en sentit material normes que regulen i desenvolupen aspectes de
l’oganització bàsica de l’estat. Tant les que estan suscrites a la constitució com aquelles que
resulten d’acords internacionals.
ESTAT
Organització política composada per un TERRITORI, POBLACIÓ i APARELL DE GOVERN
(controla el territori i la població), que va sorgir en un determinat moment de l’història. A més,
l’estat exerceix aquest poder amb un caràcter sobirà. La sobirania significa bàsicament tres coses:
poder originari (poder que sorgeix d’ell mateix), poder internament suprem (no hi ha cap altre
poder que pugui qüestionar l’exercici del poder sobirà) i un poder externament independent (no
hi ha cap potència exterior de la qual el territori en depèn).
MAX WEBER va definir l’estat com aquella entitat que exercia el monopoli legítim de la coacció, la
violència. Això significa que no hi ha cap altra entintat en un estat que pugui dur a terme la
coacció, només ho pot fer l’Estat (ex: els Mossos d’Esquadra, els jutges, etc).
[Els estats de la UE són sobirans, ja que controlen tots els afers jurídics i, a més, tots els estats
membres de la UE (28) han d’acceptar reformar els tractats constitutius que vulgui dur a terme la
UE, encara que tenen molta dependència econòmica i política].
Formació de l’estat actual fins al segle XVIII
L’estat modern comença a sorgir a Europa a partir del segle XV, ja que en l’edat mitjana no hi
havia entitats de poder centralitzades, sino que hi havia diversos centres de poder ( pluriarquia
medieval ) que es fonamentaven en una patriació del poder polític, en relacions de vassallatge (el
feudal prometia protecció als vassalls, mentre que aquests havien de dur a terme diverses
tasques) i l’Església també era un centre de poder.
Llavors, aquesta organització va anar evolucionant amb l’aparició de títols, fins que va sorgir el
títol de rey i es va concentrar tot el poder, a partir de la qual cosa van aparéixer els funcionaris
públics encarregats de crear i imposar el dret per mantenir l’ordre en la societat i, una de les
primeres institucions espanyoles va ser la Inquisició.
Això desembocà amb la monarquia absulta francesa (dictar lleis, poder d’executar...) i, finalment,
a partir del segle XVIII l’estat es transforma amb el constitucionalisme.
A Catalunya no es va arribar al poder absolut, ja que el rei havia de crear les lleis amb les Corts
Catalanes. Tot i això, es va arribar a conéixer aquest aboslutisme l’any 1714, amb l’entrada de
Felip V a Cat
[MAQUIAVEL va ser un dels primers filòsofs i teòrics de la política moderna.
BODIN entenia que el rei absolut tenia una sèrie de limitacions ( legibus solutue --> el monarca
no es trobava subjecte, fins i tot, a les lleis que ell dictava)]
COM SORGEIX I QUÈ ÉS EL CONSTITUCIONALISME
EL constitucionalisme és un moviment ideològic que sorgeix al segle XVIII i persegueix:
• El reconeixment de drets fonamentals de la ciutadania (la llibertat, la capacitat de no
dependre d’un monarca). Ex: Llibertat religiosa, ja que a causa de les diverses normes
sobre la religió que hi havia d’haver en un estat, s’havien originat moltes guerres / Llibertat
d’expressió.
• La subjecció de l’estat al dret i a la constitució (estat de dret, que el poder públic estigui
subjecte a lleis, a una constitució que limiti el poder, ja que això dóna seguretat, una
seguretat jurídica)
• La divisió de poders (superar la concentració de poders, creant el poder judicial, exectiu i
legislatiu, els quals es controlen entre ells per evitar excessos)
• L’exercici del govern amb la participació dels governats (democràcia) [El poder només
es justifica si en la constitució hi ha participat els governats]
Una societat sense drets ni sense divisió de poders no té constitució (article 16 de la Declaració
de Drets de 1789)
ANTECEDENTS IDEOLÒGICS DEL CONSTITUCIONALISME
IUSNATURALISME: predica l’existència d’uns drets universals, eterns i immutables. Tenia una
arrel religiosa, ja que deia que Déu havia creat una justícia universal, dins de la qual es trobaven
aquests drets. Tot i això, podriem dir que també té una base racional.
Ex de iusnaturalista: Grotius
SUPREMACIA NORMATIVA: Hi ha una norma suprema que les normes inferiors no poden
vulnerar, qüestionar. Determinades normes són el dret suprem d’un país.
(Suprem law of the land --> Norma suprema d’un país). A Anglaterra el jutge que va potenciar
aquesta idea d’una norma suprema fou COKE. Més tard, els EEUU també adoptaran aquesta
idea.
FILOSOFIES DE LA IL·LUSTRACIÓ (s.XVII)
• Contractualisme: constitució com a pacte entre els integrants d’una societat. (Locke, Kant,
Rousseau)
• Racionalisme: el dret deriva dels princpis de la raó. Confiansa en la raó per organitzar un
sistema polític.
SORGIMENT I EVOLUCIÓ DEL CONSTITUCIONALISME (de l’absolutisme al constitucionalisme)
1. Revolució anglesa (s. XVII) --> Primer esdeveniment històric.
D’aquesta manera, en una reunió a Filadèlfia es crea la Constitució Federal dels EUA (1788)
UNITAT 2. CONSITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978
La Constitució té diverses garanties, aquestes garanties reben el nom de garanties de supremacia de la Constitució:
**- Elaboració i reforma de la Constitució.
- Jurisducció constitucional
- Estats excepcionals** (regulació per la qual es poden suspendre diversos articles de la constitució, d’acord amb un procediment previst per aquesta a fi de superar una crisi constitucional; estat de setge, estat de l’arma i estat excepció)
Pel que fa a la elaboració i la reforma, es fa una distinció:
• CONSTITUCIONS RÍGIDES: Procediment especial de reforma i aprovació, en les quals es
requereix uns supòsits especials, amb més majaoria. A diferència de les altres lleis. La gran majoria de constitucionas que existeixen són rígides. Ex. Constitució Alemanya, italiana o espanyola.
• CONSTITUCIONS FLEXIBLES : reforma igual que la resta de lleis (per exemple Regne Unit, ja que
no hi ha una sola constitució aprovada en un sol cop, sinó que hi ha diversos textos constitucionals elaborats en diferents anys que es reformen igual que la resta de lleis).
Aquesta distinció la va elaborar un britànic anomenat DICEY.
ELABORACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ
Poder constituent: conjunt de forces que porten a l’aprovació d’una Constitució. El més proper concepte al de la sobirania és aquest poder constituent.
Procediments d’elaboració (en dret comparat):
• Assemblea constituent, elegida en unes eleccions per l’assumpte de la Constitució. Aquesta
aprovava la Constitució amb una majoria qualificada.
• Ratificació del text en referèndum per la població (Espanya)
• Ratificació del text pels Estats membres d’una Federació (constitucions federals) [ESTATS
FEDERALS]
Com es va elaborar la constitució espanyola de 1978?
Després de la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles I succeix a Francisco Franco, tal i com deia una de les lleis fonamentals. Aquest va adoptar el poder amb tots els poders que tenia aquest general.
El president del govern fou Arias Navarro, que aquest va ser qui anuncià la mort de Franco. Tot i això, Joan Carles I va nomenar a Adolfo Suàrez president del govern, el qual va iniciar una sèrie de reformes, una d’elles fou la Llei per a la Reforma Política (1976), la qual es va aprovar en referèndum. Amb aquesta es torna al pluralisme polític i organitza el Congrés i el Senat per tal d’organitzar unes eleccions. Van ser les primeres eleccions democràtiques celebrades el juny de 1977, guanyades per UCD presidit per Adolfo Suàrez.
Corts (Congrés), es va crear una Comissió d’afers constitucionals, que van arribar a crear un avantprojecte, el qual va ser creat per una Ponència, formada per diversos diputats.
Aquest projecte és aprovat pel la Comissió; més tard pel Ple del Congrés. Després, també s’aprova per la Comissió Mixta Paritària Congrés-Senat, per la definitva de cada cambra i, finalment, aquest avantprojecte es ratificat i acceptat per Referèndum.
LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA.
Hi ha 2 procediments per tal de reformar la constitució:
• Article 167 CE (procediment ordinari)
• Article 168 CE (procediment agreugat) --> Títol Preliminar (principis generals del règim polític) /
Capítol II, Secció 1ª, Títol I (drets fonamentals) / Títol II (corona)
Si es vol fer la revisió total, també s’ha de realitzar mitjançant l’article 168.
Qui pot iniciar el procés de reforma de la constitució espanyola? (166 CE)
ITÀLIA: Majoria absoluta de cada cambra i referèndum ciutadà o majoria de 2/3 parts de cada Cambra. No es pot modificar la forma republicana del govern.
FORMA D’ESTAT I DE GOVERN (qui governa?)
Espanya es troba en un Estat Social i Democràtic de Dret, de manera que governa el poble. Pel que fa a la forma de govern, hi ha una Monarquia Parlamentària, on hi ha una relació entre els òrgans constitïts els quals executen el poder. D’aquest tipus de monarquia, es desprén la supermàcia del Parlament, ja que aquest té el pes polític, per tal que no hi hagi una estricta separació entre el Parlament i el govern (Parlament [Congrés dels diputats] escolleix el president del govern).
La Monarquia NO té poder polític, el rei només realitza actes deguts, és a dir, actes que té l’obligació constitucional de realitzar, però aquest no decideix políticament res (no té marge de decisió política).
Val a dir, com a curiositat, que existeixen les Repúbliques Parlamentàries (Itàlia). També hi ha Sistemes Presidencials com EUA i Sistemes Semipresidencials, com és el cas de França i Rússia.
ESTAT DE DRET
L’Estat de Dret fa referència a la subjecció dels poders públics al Dret, és a dir, els poders públics es sotmeten a les normes jurídiques, per tal de no tiranitzar la societat. Només hi ha estat de Dret, si hi ha un Estat de Dret en Sentit Material.
D’aquesta manera, l’Estat de Dret en Sentit Material té diverses idees que s’han de respectar:
• Principi de legalitat (principi de constitucionalitat). El poder públic s’ha de subjectar a la llei i a la
constitució.
• Divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) --> L’essencial és que hi hagi un control recíproc del
poder.
• Reconeixeent de Drets Fonamentals.
Alguns dels principis que asseguren la subjecció de l’estat al dret (article 9.3 CE) són:
1. Principi de jerarquia normativa (les lleis inferiors no poden contradir les lleis superiors)
2. Principi de publicitat de les normes (fa que les normes siguin vàlides, la llei no entra en vigor fins
que no s’ha publicat)
3. Prohibició de l’aplicacio retroactiva de les disposicions sancionadores no favorables. És a dir, si la
llei canvia, aquesta no es pot aplicar a les lleis anteriors. Pot haver retroactivitat quan les normes amplien el dret, és a dir, quan la seva aplicació és favorable.
4. Seguretat jurídica (noció que fa referència a la possibilitat que tenen els ciutadans de conéixer que
és el que exigeix el dret de manera prèvia a la seva actuació).
5. Responsabilitat dels poders públics (els poders públics poden ser sancionats per l’incompliment de
les normes jurídiques, els poders han d’indemnitzar als ciutadans que hagin estat víctimes d’un incompliment de les normes jurídiques)
6. Prohibició de l’arbitrarietat (prohibició de l’abús de poder).
ESTAT SOCIAL
L’Estat social fa referència a la intervenció de l’Estat amb la finalitat d’assolir una societat justa. Per tant, fomenta la igualtat dels individus, no sols davant la llei, sinó també en la societat, és a dir, l’estat social no es tracta només de ser igual davant la llei, sinó que alhora es vol que hi hagi una igualtat real dels individus en la societat i, per aquest motiu, demana la realització d’una activitat prestacional (Clàusula d’igualtat real 9.2 CE).
Així, s’imposa la necessitat d’establir els serveis públics (satisfacció de la pròcura existencial). En definitiva, la realització de prestacions públiques per tal que els individus aconsegueixin aquesta igualtat real, suposa la intervenció de l’Estat en l’economia.
Els principis de l’Estat social es projecten en els principis rectors, els quals han de ser desenvolupats pel legislador. D’aquesta manera, és el legislador el qui ha de reconèixer les prestacions segons l’activitat econòmica de l’individu. Val a dir que l’ensenyament és un principi que no ha de ser desenvolupat pel legislador. Un exemple de principi rectors és si es dóna o no la pensió a les persones jubilades.
Com l’Estat intervé en l’economia, preveu diversos mecanismes (constitució econòmica) i dissenya un model d’economia mixta. A més, estableix diverses llibertats econòmiques, però sempre ajustades a la funció social. Amb aquests mecanismes intenta subordinar la riques a l’interès general (128 CE). També reconeix i intenta garantir els drets socials, laborals i sindical. Aquests mecanismes també inclouen els principis rectors de la política social i econòmica i, finalment, reconeix el sector públic d’economia (art. 128.2 CE)
LLIÇÓ 9: LA FORMA D’ESTAT (II): L’ESTAT DEMOCRÀTIC (tema 3 de classe)
9.1 Constitució i sobirania popular
La democràcia no ha acompanyat el constitucionalisme, fins al final de s. XIX i principis del s.XX.
La CE de 1978 incorpora l’adjectiu ‘’democràtic’’ per a definir l’Estat en què es constitueix Espanya, encara que aquest precepte no es troba en l’article 1.1. Val a dir que la Constitució espanyola, igual que la francesa, consagra la legitimitat democràtica del poder, que justifica la seva existència exclusivament en la voluntat social. Es consagra la legitimitat racional.
El procés electoral és el mecanisme de la democràcia representativa a través del qual té lloc la designació per part dels ciutadans d’aquells que seran els seus representants i exerciran el poder polític en una comunitat. La regulació del procés electoral es fa mitjançant el Dret electoral d’un Estat.
El Dret electoral té per objecte la regulació dels elements essencials del procés electoral: la definició de l’electorat, la fixació de les circumscripcions electorals i l’establiment de la fórmula electoral (determina quants representants li corresponen a cada partit polític segons el nombre de vots obtinguts). Encara que, val a dir que la CE també regula alguns elements del procés electoral, especialment amb relació a les Corts generals. Pel que fa a les dues Cambres que integren les Corts generals, la CE estableix:
- El Congrés dels Diputats (art. 68 CE) està integrat per un nombre de diputats elegits per tots els espanyols que estiguin en ple ús dels seus drets polítics a traves d’un sufragi universal, lliure, igual, directe i secret entre candidats. L’elecció es fa atenent als criteris de representació proporcional (formula de la llei d’Hont, art. 163 LOREG) i la durada del mandat és de 4 anys. La CE diu que a cada província li corresponen dos diputats, després, 1 per Ceuta i 1 per Melilla. La resta de diputats es reparteixen per totes les províncies segons la població de cada una d’elles.
- En el Senat, una part dels senadors són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret a raó de 4 per província durant 4 anys. Aquests s’escullen mitjançant un sistema majoritari corregit, ja que els partits polítics només poden presentar 3 representants (senadors que obtenen + vots) L’altra part de senadors és designada per les Assemblees legislatives de les CCAA (1 per cada CA + 1 per cada milió d’habitants). Per aquest motiu és diu que el Senat no és una cambra real de representació territorial.
NOTA: La llei d’Hont consisteix dividir el número de vots de cada partit polític. entre el número d’escons que genera aquella província, i la representació se signa triant el quocients més alts corresponent al número d’escons. (els 4 quocients més alts són els que tenen representació)
9.3.2 La participació directa
Aquest tipus de representació, en el nostre ordenament jurídic, té un caràcter marginal, especialment per la regulació que reben al text constitucional. Es podria distingir entre dos mecanismes de participació:
- Participació directa, els quals són aquells en què els ciutadans intervenen directament en una decisió política final, sense intervenció de representants. El mecanisme per excel·lència és el referèndum , en què se sotmet al conjunt dels ciutadans una resolució perquè hi manifesten el seu acord o desacord. La CE reconeix tres tipus de referèndums
• ‘’Consultiu’’ (art. 92 CE) el qual ha d’estar proposat pel president del govern, autoritzat pel
Congrés dels Diputats, sobre decisions polítiques d’especial trascendència. No és vinculant. Segons l’article 149.1.32 CE és competència exclusiva de l’Estat.
• ‘’Constitucional’’, que fa referència a la reforma de la constitució i és vinculant
• Referèndum vinculat al procés autonòmic, és vinculant
- Participació semidirecta , els quals són aquells que permeten als ciutadans intervenir en l’adopció de decisions públiques però sense configurar el contingut de la decisió final. A la CE s’estableix l’anomenada iniciativa popular, que faculta els ciutadans a poar en marxa el procés de discussió i, eventualment, d’aprovació d’una llei.
9.3.3 Altres mètodes de participació
Iniciativa legislativa popular ( art. 87.3, LO 3/84) --> És necessari un mínim de 500.000 signatures. Matèries excloses: reservades a LO, tributàries, de caràcter internacional, prerrogativa de gràcia. Dret de petició individual i col·lectiva per escrit als poders públics Participació en l’administració de justícia: jurat Participació en l’administració pública : audiència 9.4 El pluralisme polític: els partits polítics
9.4.1 El pluralisme com a pressupòsit de la democràcia
La democràcia constitucional es fonamenta en una concepció pluralista de la realitat social, integrada per grups o sectors diversos que expressen interessos socials no coincidents entre ells. La voluntat general és el resultat de la lliure concurrència de diferents opcions polítiques i de l’adopció d’aquella que ha estat majoritàriament volguda pels ciutadans. D’aquesta manera, el pluralisme és un pressupòsit de la democràcia.
El govern de la majoria no implica l’exclusió o eliminació de la minoria, ja que aquesta ha de ser respectada i ha de poder expressar-se com a alternativa. El pluralisme és, doncs, un pressupòsit de la democràcia. A més, la CE de 1978 propugna el pluralisme polític com un dels valors superiors de l’ordenament jurídic de l’Estat, ja que consagra la llei fonamental espanyola.
Val a dir que no es pot prohibir un partit polític per la seva finalitat, però si que es poden prohibir per les diverses causes que diu la LOPP 6/2002 (article 9.2):
• Per les activitats que vulneren les llibertats i el drets fonamentals.
• Fomentar, propiciar o legitimar la violència.
• ETC.
La il·legalització dels partits polítics la poden demanar el Govern i el Ministeri Fiscal. A més, la decisió s’ha de dur a terme en la Sala especial del Tribunal Suprem.
9.4.2 La constitucionalització dels partits polítics
La consagració del pluralisme polític troba la màxima expressió en la constitucionalització dels partits polítics, com a grups que expressen la pluralitat d’opcions socials que aspiren a accedir als òrgans de direcció política de l’Estat. Des de finals del segle XIX els partits polítics s’han convertit progressivament en els principals actors del sistema polític, fins al punt de transformar radicalment el mateix Estat constitucional democràtic per a convertir-lo en un ‘’Estat de partits’’.
La CE atribueix als partits polítics tres funcions essencials: (art. 6 CE)
• Expressen el pluralisme polític.
• Concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular.
• Són un instrument fonamental per a la participació política.
Els partits polítics són associacions creades pels ciutadans per tal de defensar i expressar una opinió, exerciran les seves activitats lliurement dins el respecte a la Constitució i la llei, això no vol dir que no es vulgui aspirar a canviar la CE.
NOTA: La CE de 1978 no té límits materials en la seva reforma, és a dir, es pot reformar tot el que diu, a diferència d’Alemanya, que estableix clàusules d’intangibilitat. Val a dir, que ens trobem amb l’últim article de la constitució que diu que no es podrà reformar en el moment d’una guerra o en els estats excepcionals (límits temporals)
TEMA 4 – SISTEMA PARLAMENTARI
1. El Parlament (Corts Generals).
El Parlament és una institució de representació del poble. A més, es legitima mitjançant la democràcia directa. El President del Govern és investit pel Congrés, de manera que el Senat no intervé en la investidura. Val a dir que el president necessita la confiança de la Cambra per poder governar i, només el Congrés li pot retirar la confiança. Tot i això, el President del Govern pot dissoldre les dues cambres.
Comissió dedicada a l’Estatut del Diputat, la qual controla l’exercici del Diputat // Comissió de peticions // Comissió del suplicatori, autorització d’una cambra per tal de processar un diputat o un senador).
■ Les comissions de legislatures, que no són permanents, les quals es poden crear per dur a terme
una tasca específica.
■ Comissions d’investigació com ara la comissió del cas Pujol. Comissions d’àmbit parlamentari, no
permanent, dedicades a buscar informació sobre una qüestió que preocupa la societat. Val a dir, però, que aquestes NO exerceixen la funció jurisdiccional, ja que no és un òrgan judicial. Aleshores, si de la investigació es dedueixen resultats penals, la comissió tanca amb unes conclusions i, eventualment, des de la comissió es pot informar al Ministeri Fiscal per plantejar una denúncia pels fets que ham emergit de la investigació parlamentaria.
- Grups parlamentaris : Reunió dels diputats en el Congrés i dels senadors en el Senat, escollits per un mateix partit polític després de la convocatòria electoral, és a dir, el grup parlamentari és la projecció de la ideologia d’un partit polític en la Cambra. Tot i això, si els diputats o senadors elegits pels partits polítics no són suficients per constituir-se en un grup parlamentari; es poden reunir amb altres diputats i senadors escollits per altres partits polítics. En el cas del Congrés, els grups parlamentaris hauran d’aplegar com a mínim 15 diputats. Tot i això, en alguns casos, podran constituir-se en grup parlamentari amb 5 diputats, encara que s’havia d’haver aconseguit el 15% dels vots en les circumscripcions a les quals s’havia presentat el partit polític o els partits polítics, o havent aconseguit el 5% dels vots de la nació espanyola (article 23 CE). Els Diputats que no aconsegueixen incloure’s en el grup parlamentari, poden formar part del grup mixt, tenint menys drets que formant part del grup parlamentari. En el cas del Senat, els grups parlamentaris hauran d’aplegar, com a mínim, 10 senadors. - Diputació permanent: Composada per un mínim de 21 membres que representa els grups parlamentaris. Vetlla la seva importància quan les Corts no es troben reunides (ex. quan les corts estiguin dissoltes o quan no hi hagi períodes de sessions) - Junta de Portaveus : Reunió dels portaveus de cada grup parlamentari amb el president de la Cambra, la qual te diverses funcions, encara que la més important és la decisió del temes de l’ordre del dia. Aquesta funció es vota, i s’utilitza el vot ponderat (cada portaveu té un vot en proporció a la representació que tingui el seu grup parlamentari a la Cambra)
Val a dir que tot el que es pot aplicar al Congrés i el Senat es pot aplicar als Parlaments autonòmics.
ESTATUT DEL DIPUTAT I SENADOR
Els diputats i els senadors tenen un règim d’incompatibilitats, de manera que no poden exercir cap altra professió més enllà de l’exercici de senador i diputat, exceptuant la professió de professor. A més, han de demostrar que no es troben incursos en cap causa d’incompatibilitats. També ens trobem amb altres incompatibilitats:
• No es pot ser senador i diputat a la vegada
• No es pot formar part del Poder Judicial
• En relació a les CCAA, no és pot ser diputat al Congrés i diputat d’un Parlament Autonòmic, encara
que si es pot ser Senador i, alhora ser un diputat del Parlament Autonòmic.
Els diputats i senadors, per tal d’exercir les seves funcions gaudeixen de diverses prerrogatives:
- Inviolabilitat --> Són inviolables per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions. Els diputats no poden patir sancions per les opinions expressades en l’exercici de les seves funcions, la qual cosa inclou totes les opinions, expressions i vots dins del Ple (ex. Pot insultar i pot faltar a l’honor d’un altre diputat). No són subjectes a un procés sancionador d’exigència de responsabilitats. Tot i això, es poden aplicar diverses mesures, però el principi de inviolabilitat preval sempre i quan es pugui vincular a una expressió ideològica.
Aquesta inviolabilitat està justificada per la necessitat de preservar el diàleg parlamentari.
- Immunitat --> Els diputats i senadors no poden ser inculpats, processats o detinguts. Només podran ser detinguts en cas de flagrant delicte (aquell que deté del diputat o senador ha de tenir la percepció sensorial que s’està cometent un delicte), en cas que la Cambra ho autoritzi (aquesta autorització per inculpar i processar un diputat o senador és el suplicatori, és a dir, un diputat o senador només pot ser imputat si la majoria de la representació de la ciutadania ho vol, ja que ell és el representant d’aquesta). Els diputats del Parlament de Catalunya no tenen la immunitat plena. Val a dir que el diputat o senador també pot dimitir i deixar el seu càrrec.
Els diputats i els senadors tenen aforament, és a dir, només poden ser processats i, eventualment, condemnats per la sala del Penal del Tribunal Suprem. Pel que fa als diputats i senadors de Catalunya, si el delicte ha estat comés dins Catalunya són processats pel TSJ i, si s’ha dut a terme fora del territori català, el delicte el jutjat, també, per la sala del Penal del Tribunal Suprem.
A més, la prohibició del mandat perrogatiu fa referència a que els diputats i senadors no estan subjectes a instruccions i no poden ser revocats en el seu mandat. Això, en la pràctica, significa que els diputats un cop accedeixen a aquest mandat, ningú el pot retirar l’acta de diputats, tret d’una condemna per sentència ferma, que porti associada la inhabilitació. El partit polític NO pot desproveir un diputat de la seva acta, encara que si que el pot fer fora del partit polític (llavors passaria al grup mixt o seria un diputat adscrit).
Funcionament ordinari de les dues cambres
Reunió del Ple es pot produir per iniciativa del President, del grups parlamentaris. Hi ha dos períodes de sessions:
• Setembre a Desembre
• Febrer a Juny
Modalitats de vots
Vot ordinari Vot secret Vot públic per crida : es criden els diputats un per un i expressen el seu vot. Vot telemàtic : vot que poden dur a terme els diputats per baixa de maternitat i per malaltia greu. (vot que es va introduir de manera tardana, per tal d’evitar discriminacions)
EL GOVERN (lliçó 26 i 27)
El Govern està regulat en l’article 97 de la CE. Dirigeix la política interior i exterior, l’administració civil i militar i la defensa de l’Estat. A més, també té a les seves mans l’exercici de la funció executiva i la potestat reglamentaria. També pot dictar normes en rang de llei den determinats supòsits amb el Parlament.
Aquells membres del Govern que siguin diputats tenen les mateixes prerrogatives parlamentàries (inviolabilitat, immunitat i fur especial). A més, com a membres del govern, la responsabilitat penal sols pot ser exigible davant la Sala Penal del Tribunal Suprem (fur especial).
Per una altra banda, segons l’article 102 de la Constitució Espanyola, el President del Govern només podrà ésser processat en l’exercici de les seves funcions per iniciativa de la quarta part dels membres del Congrés i amb l’aprovació per majoria absoluta d’aquesta cambra. A més a més, la responsabilitat criminal d’aquest, serà exigible davant de la sala del Penal del Tribunal Suprem.
RESPONSABILITAT POLÍTICA I CONTROL AL GOVERN
El mecanisme de control que pot exercir la cambra, pot ésser un control ordinari o bé extraordinari (exigència de responsabilitat política davant del Congrés). Gairebé sempre es realitza el control ordinari, el qual és aquell que no comporta la dimissió del President del Govern i, fa referència a la formulació de les preguntes concretes.
Aquestes preguntes es defineixen per la seva concreció i van dirigides per un diputat o senador als membres del govern. Es formulen per escrit i es responen de forma escrita o oral (en Ple o Comissions).
A més, una altra forma de control ordinari són les interpel·lacions o compareixences, que fa referència a les explicacions de motius o propòsits de l’executiu en qüestions de política general o d’un departament. Aquestes es resolen en el Ple si es tracta d’una interpel·lació i, si es tracta d’una compareixença es resolen en el Ple i en les Comissions, generen en un debat més ampli i, en algunes ocasions suposen una moció, les quals no són jurídicament vinculants (presa de posició de la Cambra)
- MOCIÓ DE CENSURA (art. 113 de la CE)
La planteja l’oposició i ha de ser proposada almenys per 1/10 de diputats. A més, ha d’incloure un candidat alternatiu a la Presidència del Govern. Es presenta amb una exposició del candidat alternatiu. Han de transcórrer 5 dies des de la presentació. Ha de ser aprovada per MAJORIA ABSOLUTA del Congrés. Si s’aprova el candidat és investit President del Govern i comporta el cessament de l’anterior President. Si no s’aprova els diputats que l’han recolzada no en poden presentar un altra en el mateix període de sessions.
D’altra banda, un dels mecanismes de control extraordinari és la qüestió de confiança (art. 112 de la CE). Aquesta la presenta el President del Govern prèvia deliberació del Consell de Ministres. Planteja una qüestió de confiança sobre el seu programa sobre una declaració política general. La confiança es manté si el President obté la Majoria Simple del Congrés. Si no s’obté la majoria simple el President del Govern ha de dimitir i s’obra el procés d’investidura de l’article 99 CE (l’art. 99 CE també s’aplica en cas de mort o de dimissió voluntària del President del Govern). No hi ha convocatòria d’eleccions, el govern cessa i ens trobem amb el govern del Vicepresident (govern en funcions) fins el nomenament del nou President per tal del Rei.
DISSOLUCIÓ DE LES CAMBRES (art. 115 CE)
El Present del Govern, amb prèvia deliberació del Consell de Ministres, pot proposar la dissolució del Congrés i del Senat.
No es pot proposar la dissolució en diversos supòsits:
• Quan estigui en curs una moció de censura
• Si no ha transcorregut un any des de la dissolució anterior (excepte el cas del 99.5 CE, el qual diu
que el rei podrà dissoldre les cambres quan no hi hagi un candidat per la presidència del govern)
• Quan s’hagi declarat un estat excepcional.
TEMA 5 – L’ESTAT AUTONÒMIC
En el nostre Estat hi ha una descentralització del poder polític, ja que ens trobem amb el Govern Central i el govern de les CCAA. Aquest doble nivell de Govern es garantit i reconegut pel sistema constitucional.
Hi ha diversos models d’organització de l’Estat:
• El model clàssic fa referència al model federal (EEUU)
• El model d’estat unitari, ja que les regions només tenen competència administrativa, no legislativa.
• El model d’estat autonòmic, regional (Espanya)
Només comporta potestats reglamentàries i executives. A aquests ens se’ls atribueix personalitat jurídica (un ens pot realitzar negocis jurídics en l’àmbit públic i privat) i, a més, se’ls atribueix una administració per gestionar els seus interessos.
5. Principi Dispositiu
El dret a l’Autonomia va ser exercit d’acord amb els Principi Dispositiu (correspon als territoris la decisió de constituir-se en Comunitat autònoma i la decisió en quines condicions ens constituïen en CCAA). En un primer moment, la CE no establia quins eren els subjectes del dret a l’autonomia, de manera que no establia l’obligatorietat de constituir-se en Comunitat Autònoma. Podem dir que la idea originaria de la CE es que només les regions històriques es constituirien en Comunitat Autònoma (Catalunya, País Basc i Galícia). Finalment, el model autonòmic es va generalitzar, però no era una conseqüències necessària del disseny constitucional.
6. Principi de Competències
El reconeixement de l’Autonomia política, implica que hi ha dos ordenaments jurídics; l’ordenament Estatal i l’ordenament Autonòmic. Aquests dos ordenaments es relacionen mitjançant el Principi de Competències. A més, amb aquesta divisió, podem veure que les lleis de l’Estat no són superiors a les lleis autonòmiques, ja que aquests també poden dur a terme normes en rang de llei, reglaments i actes administratius. En cas de conflicte, hi ha una garantia constitucional la qual diu a quin dels dos ordenaments li correspon la competència.
Les lleis de l’Estat no són superiors a les lleis autonòmiques, sinó que cada una té diferents competències. D’aquesta manera, si hi ha una controvèrsia entre aquestes dues lleis, serà el TC qui digui de qui és la competència, és a dir, el TC actua com a àrbitre per tal d’assignar les competències en cas de conflicte.
La clau en el sistema autonòmic és que les CCAA tenen aquelles competències assumides en el seu Estatut d’Autonomia, de manera que les competències que no ens troben en els Estatuts autonòmics, seran competències de l’Estat.
7. Com es va crear i desenvolupar l’Estat autonòmic?
Per tal que un territori esdevingui una comunitat autònoma i ha diverses vies d’accés:
- Procés general (via ordinària/lenta): L’article 143 de la CE estableix la via ordinària a l’autonomia que varen haver de seguir els que optaren per l’autonomia de via lenta o no plena. Aquest procediment fou seguit per 12 CCAA. Els territoris que accediren a l’autonomia per aquesta via, només tenien les competències de l’article 148. - Procés especial (via ràpida): La CE regula el procediment amb caràcter general per tal d’accedir a l’autonomia de ‘’via ràpida’’ en els article 151 i 147 de la CE, procediment especialment complex que fou seguit per Andalusia (majoria absoluta per aprovar el referèndum i majoria simple per la ratificació). Pel que fa als estatuts d’autonomia de la ‘’vida ràpida, val a dir que s’ha de destacar que aquests van haver de ser ratificats mitjançant referèndum pels ciutadans dels respectius àmbits territorials (Catalunya, País Bas i Galícia). Aquests territoris podien accedir a les competències establertes en els articles 148 i 149 de la CE, mentre que, com he dit anteriorment, els territoris que accediren a l’autonomia per la via lenta no.
- El procediment especial de Navarra: Una formula particular d’accés a l’autonomia fou la de Navarra. Aquesta CA es va acollir a la Disposició Addicional Primera de la CE i, a més d’elaborar un Estatut d’Autonomia, va procedir a actualitzar el seu règim foral mitjançant l’aprovació de la LO 13/82, de Reintegració i Millorament del Règim Foral de Navarra.
Les competències de les CCAA ens les trobem en els articles 148 i 149 CE. Encara que les principals competències de les CCAA es troben en l’article 149. Un exemple seria la competència de Sanitat, l’Estat estableix les bases i, les comunitats, estableixen el desenvolupament d’aquesta.
Val a dir que, a més d’aquestes dues vies, hi ha altres vies d’accés a l’autonomia que es troben consagrades en l’article 144 de la CE.
- El cas de Ceuta i Melilla: Els Estatuts de Ceuta i Melilla tenen el seu fonament en l’article 144 de la CE, que preveu la possibilitat de dotar d’autonomia a territoris que no estan integrats en l’organització provincial. Val a dir que l’autonomia d’aquestes dues ciutats és diferent que la que posseeixen la resta de CCAA.
A partir de l’any 1980 tots els territoris accedeixen a l’autonomia i, en la dècada dels 90, gairebé totes les CCAA varen passar a tenir les mateixes competències, és a dir, es reformen i amplien les competències de les Comunitats Autònomes de ‘’via lenta’’.
A més, en la dècada de l’any 2000 es van dur a terme diverses reformes dels estatuts:
• Any 2006: València, Catalunya
• Any 2007: Andalusia, Balears, Aragó, Castella-Lleó
• Any 2009: Navarra
• Any 2011: Extremadura
La reforma dels Estatuts d’Autonomia
La CE realitza una remissió genèrica als Estatuts d’Autonomia en relació amb el procediment que ha de seguir-se per la reforma d’aquests. La CE afegeix que les reformes dels Estatuts es remitiran a les Corts Generals per la seva aprovació a través de la llei orgànica.
La doble dimensió autonòmica i estatal dels Estatuts d’Autonomia es projecta també en la iniciativa de reforma, ja que part dels Estatuts reconeixen aquesta iniciativa tant als òrgans autonòmics com estatals.
Estatuts d’Autonomia aprovats mitjançant el procediment de l’art. 151, la CE, en el seu article 152.2, estableix un requisit addicional per la seva reforma: l’aprovació d’aquesta per referèndum en el corresponen àmbit territorial (Andalusia, Catalunya, País Basc i Navarra)
Val a dir que tots els sistemes de reforma han introduït elements que doten els Estatuts d’una certa rigidesa. L’última consideració global que es procedeix fer és relativa al contingut de les reformes estatuàries. En general, el problema de reforma es connecta amb l’ampliació de les competències de les CCAA. Tot i això, ni el problema de l’assumpció de competències es limita a la reforma dels Estatuts, ni aquest es limita a l’aspecte competencial. En efecte, és possible per les CCAA exercir competències sense necessitat d’assumir la seva titularitat mitjançant la reforma dels Estatuts. No obstant, l’assentament del sistema autonòmic pareix conduir a que una CA posseeixi la titularitat de les competències que exerceix.
Finalment, val a dir que s’ha de tenir present que la reforma dels Estatuts pot anar més enllà dels aspectes competencials, afectant qualsevol altre dels seus continguts.
8. L’Estatut com a norma institucional bàsica
L’Estatut és:
1. La norma fundacional d’una Comunitat Autònoma.
2. La norma que organitza les institucions d’autogovern (en el marc de l’article 152 de la CE)
3. La norma per la qual s’assumeixen competències.
4. És una llei orgànica de l’Estat, amb un procediment especial d’aprovació, que parteix d’una
proposició de reforma dels Parlaments Autonòmics, que han de ser aprovades amb un caràcter definitiu per les Corts (majoria absoluta del Congrés) i, en algunes de les CCAA, hi ha d’haver la ratificació en referèndum.
9. Principi d’autoorganització de les CCAA
- És una expressió del principi d’autonomia.
- L’article 147.2 c) de la CE estableix que entre els continguts mínims de l’Estat cal incloure la denominació, organització i seu de les institucions autonòmiques pròpies. D’altra banda, en l’article 148.1. de la CE, estableix que les CCAA tenen competències en matèria d’organització de les seves institucions d’autogovern.
- El principi d’autoorganització té el límit d’un principi d’homogeneïtat institucional establert per la Constitució (article 152.1 CE). Els elements comuns a l’organització institucional autonòmica:
