¡Descarga Resum de Consti II y más Resúmenes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
Índex
- 1.- La Corona Part I. Els òrgans constitucionals de l’estat i les seves funcions
- 2.- Les Corts Generals (I)
- 3.- Les Corts Generals (II)
- 4.- El Govern (I-II)
- 5.- Relacions entre el Govern i les Corts Generals
- 6.- L’administració pública
- 7.- El poder judicial
- 8.- El Tribunal Constitucional
- 9.- La Constitució i el sistema constitucional de les fonts del dret Part II. Sistema constitucional de fonts
- 10.- Els tractats internacionals i les fonts del dret comunitari
- 11.- La llei
- 12.- Les lleis orgàniques
- 13.- El decret legislatiu
- 14.- El decret llei
- 15.- El principi autonòmic i el sistema de fonts
- de les disposicions amb rang de llei 16.- El control de la constitucionalitat de la llei i
- 17.- El reglament
Part I. Els òrgans constitucionals de l’Estat i les seves
La Casa del Rei és la infraestructura que li permet realitzar els actes que li corresponen. Està composada pel Cap de la Casa (el que dirigeix tot els serveis), la Secretaria General, la Guàrdia Reial i el Servei de Seguretat.
Les funcions del Rei són:
- Funcions Simbòliques. El Rei no té cap mena de marge de maniobra. Les seves funcions simbòliques són el promulgar les lleis, nomenar els vocals del CGPJ, el TS i el TC, atorgar el dret de gràcia i posseeix el comandament de les forces armades. A nivell internacional, al ser el màxim representant de l’estat, és l’encarregat d’acreditar als ambaixadors i al personal diplomàtic, té la capacitat de comprometre l’estat a signar un tractat internacional i és l’encarregat de declarar la guerra o la pau amb els altres estats.
- Funcions Moderadores. Aquestes les té per que al Rei se li atribueix una qualitat que és la neutralitat, i per tant, se li atribueix la possibilitat de moderar la vida de les diferents institucions de l’estat. Aquestes funcions són el poder convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions, convocar referèndums consultius, i nomenar o remoure (cessar) els membres del govern (a proposta del President del Govern).
- Funció Arbitral, que és la més important, ja que és on té més llibertat d’actuació. El Rei té la capacitat de nomenar el candidat a la presidència del govern.
Per últim, el Refrendament és l’acte que qualsevol membre del govern o el President del Congrés realitza per assumir la responsabilitat dels actes que realitza el Rei. Hi ha diferents tipus de Refrendament:
- (^) R. Explícit, que es manifesta en la contrasignatura.
- R. Tàcit, que es dona quan no hi ha cap signatura, però el responsable està amb el rei quan ell realitza l’acte en qüestió.
- R. Presumpte, que és el que es dona quan no hi ha signatura ni presencia. Aleshores, es presumeix que el responsable és el membre del govern, les competències del qual corresponen al contingut de l’acte del Rei.
2.- Les Corts Generals (I): estructura, organització,
- L’autonomia financera, ja que les CG aproven i executen el seu propi pressupost.
A més, trobem les prerrogatives dels parlamentaris o garanties funcionals d’aquests, l’objectiu de les quals és que hi hagi un exercici de les funcions dels parlamentaris amb plena llibertat i autonomia. Aquestes són:
- La Inviolabilitat dels parlamentaris (Const, art. 71.1) per les opinions expressades en l’exercici de les seves funcions [sempre i quan estiguin a les CG físicament (participant en les cambres) i mentre ostentin el càrrec de parlamentaris].
- La Immunitat (71.2), és a dir, que cap parlamentari pot ser inculpat o processat sense la prèvia autorització de la cambra corresponent, exceptuant aquells que siguin enxampats realitzant un delicte flagrant. L’autorització es diu suplicatori i ha d’estar aprovada per majoria simple, però si es denega l’autorització s’ha de motivar la decisió.
- L’aforament (71.3), que estableix que els diputats i senadors que siguin processats no ho seran en primera instància, sinó directament a la sala de lo penal del Tribunal Suprem.
- Prohibició del Mandat Imperatiu (77.2), que estableix que cap parlamentari pot estar lligat a les instruccions donades per electors o ciutadans, ja que no només els representen a ells, sinó a tota la població de l’estat.
2.3 Drets i deures dels parlamentaris
Els drets dels parlamentaris són:
- Rebre una assignació econòmica determinada per les CG.
- (^) Assistir amb veu i vot a tots els plens i a les comissions a les que pertanyin (n’han de pertànyer com a mínim a una).
- A sol·licitar informació a l’administració pública i que se’ls concedeixi.
- A tenir totes les iniciatives parlamentaries que considerin oportunes (sempre i quan el reglament ho permeti).
També, però, tenen uns deures:
- Assistir a les sessions.
- Mantenir una conducta adequada d’acord amb el codi disciplinari de la cambra. A més, tenen el deure de no difondre aquelles accions o informacions considerades secretes.
- No fer ús de la condició de parlamentari en la realització d’activitats econòmiques (treure benefici).
- Fer una declaració d’activitats i una de bens patrimonials de manera que es coneguin quines activitats paral·leles realitzen.
2.4 La composició de les Corts Generals
L’article 68.1 de la Constitució estableix que el Congrés dels Diputats es compondrà per un mínim de 300 diputats i un màxim de 400. En l’actualitat, la LOREG estableix que el Congrés estigui format per 350 diputats. A més, la LOREG estableix la procedència dels diputats:
- Un per Ceuta i un per Melilla.
- Dos per la resta de províncies.
- La resta de diputats es dividiran entre les províncies segons la seva població^3. Després, per repartir els diputats entre les forces polítiques s’utilitza la Fórmula d’Hont.
Les llistes pel congrés són tancades i bloquejades, de manera que els electors només poden escollir una llista.
En canvi, la composició del Senat és diferent a la del Congrés, ja que es una cambra de representació territorial. En l’elecció dels senadors hi ha dos sistemes diferents, i per això es diu que és una composició dual. Els sistemes són:
- Hi ha senadors designats pels ciutadans. Són 208 i la distribució pren com a referència les províncies. Així, correspondran quatre senadors per província, a les províncies insulars tres a les illes grans (Gran Canària, Mallorca i Tenerife) i un a les illes petites i dos a Ceuta i Melilla. Això comporta problemes de representació de les persones i problemes de representació territorial.
- (^) També hi ha senadors escollits per les assemblees legislatives de les CCAA. Ja que està establer que totes les CCAA tindran com a mínim un senador, i a part, per a cada milió d’habitants un altre. Aquesta segona via intenta compensar el desequilibri del primer sistema però no ho aconsegueix.
L’única diferencia entre els dos sistemes, es que els senadors designats per les CCAA sorgeixen dels parlaments autonòmics, i el seu mandat estarà subjecte a la legislatura autonòmica.
2.5 Adquisició, pèrdua i suspensió de la condició de parlamentari
Per obtenir la condició de parlamentari:
- S’ha d’haver proclamat candidat.
- S’ha de sortir escollit, votat.
- Cal presentar de nou la credencial a la Junta Electoral Central.
- S’ha de fer la declaració d’activitats econòmiques i de bens patrimonials per demostrar que no existeixen incompatibilitats.
- S’ha de prometre o jurar fidelitat a la Constitució (acatar les regles de joc en ella establertes) o sinó no es podrà exercir el càrrec amb tota llibertat i drets corresponents.
D’altra banda, es pot perdre la condició de parlamentari:
- Per que s’esgoti el mandat representatiu.
- Per que es dissolguin les cambres anticipadament.
- Per qüestions personals (mort, renuncia, incapacitat declarada jurídicament...).
- Si existeix una sentència ferma que anul·li l’acte d’adquisició de la condició de parlamentari.
Ja per últim, un parlamentari pot quedar suspès:
- Per qüestions disciplinàries si el ple ho aprova.
(^3) Es divideix la població de l’estat entre els 248 diputats restants, i després la població de cada província dividida per el coeficient de la operació anterior i ens donarà el nombre de diputats per província.
- Les Comissions. Dins de les cambres, els treballs no es realitzen tots en el Ple, sinó que es creen comissions més especialitzades amb menys membres, on es pot aprofundir més en els temes (actualment hi ha 39 parlamentaris per comissió). Es formen en base a la proporció dels grups parlamentaris, i tots els parlamentaris han d’estar com a mínim en una comissió. De comissions hi ha de diferent tipus: - Comissions permanents legislatives (C&S). Són les més importants i són establertes pel reglament. S’adeqüen als diferents departaments ministerials. - Comissions no legislatives (C&S), que realitzen el control als òrgans de l’estat, com per exemple la Comissió de Compres, la de RTVE... - Comissions de legislatura(C&S), que són aquelles creades expressament en una legislatura perquè es considera oportú. Actualment trobem la Comissió de la Seguretat Vial i la de Discapacitats. - Comissions d’estudi (S). - Comissions d’investigació (C&S&Mixtes).
- El President de la Cambra. Aquí hem de distingir entre el President del congrés i el President del Senat. Aquests han de ser escollit per majoria absoluta i en una segona votació per majoria simple. Les funcions dels presidents són: - F. Simbòlica de representació de la cambra. - Decidir la presidència del CGPJ (exclusiu del President del Congrés). - Dirigir i ordenar els debats i la interpretació del reglament. El president de la cambra forma part de la Mesa 4 , que és l’òrgan rector del treball parlamentari. Les funcions de la Mesa són:
- Qualificar els escrits i els documents parlamentaris i declarar la seva admissió a tràmit.
- Elaborar el pressupost de la cambra i controlar l’execució d’aquest.
- Distribuir la feina entre les comissions.
- Fixar el calendari del Ple i de les Comissions, prèvia audiència o conjuntament a la Junta de Portaveus.
- La Junta de Portaveus. Aquesta és la màxima representació del parlamentarisme de grups. El que fa és establir l’ordre del dia, fixar el calendari de plens i comissions i interpretar el reglament en alguns moments. Pot sol·licitar la compareixença de membres del govern o assenyalar plens en dies diferents als marcats (plens extraordinaris). Tot això només es realitza al congrés, perquè les decisions de la junta de portaveus del senat no són vinculants.
2.8 El funcionament de les Corts Generals
La durada de cada legislatura és de 4 anys. Això pot canviar en cas de dissolució de les cambres, que pot ser:
- Discrecional (art. 115 CE). El President del Govern ho decideix.
- Automàtica (art. 168 CE). Quan es reforma la Constitució pel procediment agreujat.
(^4) Que en el cas del congrés està formada també per 4 vicepresidents i 4
secretaris, i en el cas del senat per dos vicepresidents i 4 secretaris.
Quan s’acaba una legislatura, tots els treballs parlamentaris pendents decauen, exceptuant els que venen de fora de les Corts (les iniciatives legislatives populars i les iniciatives legislatives de les CCAA).
Es preveuen dos períodes de sessions cada any, del setembre al desembre i del febrer al juny. Aquestes sessions (debats i votacions) són publicades al diari de sessions (exigència del principi de representació).
També s’ha de dir que les dues cambres en determinats moments preveuen el treball conjuntament, tan en ple com en comissions. És el cas de:
- Temes monàrquics (successió, matrimoni dels successors, incapacitats, regències...).
- Inici de la legislatura amb l’obertura solemne que fa el Rei.
- O per la visita de determinats cap d’estats estrangers.
- El projecte de llei mitjançant el qual es poden aprovar els pressupostos sempre tindrà prioritat a la resta de treballs de la cambra.
- Els pressupostos s’han d’aprovar abans d’iniciar el nou exercici pressupostari, ja que sí això no fos així, entrarien en vigor els pressupostos de l’any anterior.
- En el procediment per aprovar-lo, les esmenes que suposen un increment de les despeses no han de ser acceptades.
3.4 La Funció de control de l’acció de govern
Aquest control el veurem més endavant. L’únic a destacar en aquest moment és que aquest control pot ser:
- Ordinari, quan no busca dissoldre el govern.
- Extraordinari, quan busca la dissolució del govern.
3.5 La Funció d’impuls polític de l’acció de govern
Les CG poden activar, provocar i promoure que el govern prengui iniciatives o accions concretes en els àmbits que es consideri oportú. Així, trobem dos figures que tenen aquesta finalitat:
- Les proposicions no de llei, que són iniciatives dels grups parlamentaris per tal de demanar al govern que actuï en algun àmbit.
- Les mocions conseqüència d’interpel·lacions, que deriven d’una interpel·lació Aquestes possibiliten que tots els grups parlamentaris entrin en debat sobre un tema concret. Aquestes accions no vinculen jurídicament al govern, però políticament, si les incompleixen sistemàticament poden provocar un gran desgast.
3.6 El Tribunal de Comptes
Aquest és l’òrgan fiscalitzador que revisa els comptes de l’estat i del sector públic en general. Revisa com es gestionen els diners públics.
El Tribunal de Comptes ha de remetre un informe anual a les CG per explicar quina valoració fa de la gestió. Normalment, el Tribunal de Comptes s’adreça a la Comissió mixta del Tribunal de Comptes.
Aquest òrgan, regulat per la seva Llei Orgànica, està composat per 12 membres (sis a elecció del congrés i sis del senat), que ostenten el càrrec durant 9 anys amb opció de renovar. Per ser membre d’aquest tribunal s’exigeixen quinze anys de tasca professional reconeguda, i per ser escollits necessiten una majoria qualificada (3/5).
3.7 El Defensor del Poble
La figura del Defensor del Poble està recollida a l’article 54 de la CE. La funció principal és al defensa dels drets fonamentals per part de l’administració pública cap als ciutadans. És un òrgan auxiliar de les CG, i compareixerà com a mínim un cop l’any per presentar un informe davant la seva comissió.
És un càrrec escollit per cinc anys, sense possibilitat de revocació (no se’l pot fer fora), i això li dona la independència i llibertat necessària per
realitzar la seva tasca. Està regulat per una Llei Orgànica i ha de ser escollit per majoria qualificada.
funcionament i competències
4.1 Funcions del Govern
El Govern és el poder executiu i és un òrgan de l’estat constitucionalment reconegut. El seu paper principal és dur a terme la direcció política del país, i no simplement l’execució de les lleis.
Dins de les seves funcions, trobem principalment:
- (^) La direcció política (la més important). El Govern orienta la política general de l’estat, i per això dirigeix la política interior (la major acció és la iniciativa legislativa), la política exterior (marcant l’acció del cos diplomàtic i signant acords internacionals), dirigint la política de defensa de l’estat (conjuntament amb les CG) i dirigint l’administració civil i militar (que és l’instrument primordial per gestionar la societat).
- La funció executiva. El Govern ha de complir les lleis i les ha de fer complir, per això té la responsabilitat de desenvolupar i concretar els continguts de les lleis, i per això re la potestat reglamentària (la capacitat de poder fer reglaments).
4.2 Composició del govern
El govern està format pel President del govern, els Vicepresidents i els Ministres^5. A més, el Consell de Ministres també és considerat part del govern.
El President del govern acostuma a ser el líder del grup parlamentari majoritari, encara que pot no passar. Malgrat tenir un sistema parlamentari, la figura del President del govern 6 és molt important degut a que té moltes atribucions i un simbolisme agut, cosa que fa que adquireixi una semblança amb els règims presidencialistes.
Ell és el que dirigeix l’acció política del govern i el que coordina tota l’acció d’aquest. A l’article 99 de la CE està explicat el procés d’investidura, mitjançant el qual, un candidat a la presidència arriba al càrrec gràcies a la intervenció dels diputats del Congrés. Un cop realitzades les eleccions, el rei inicia unes rondes de contacte amb els líders dels grups parlamentaris. Gracies a aquestes trobades, el monarca escull al que està més preparat per formar govern i el presenta com a candidat.
Aleshores, l’article 99.2 ens explica que el candidat proposat exposarà el seu programa de govern front al Congrés i demanarà la confiança dels parlamentaris. Hem de destacar quelcom important, i és que el PG no ha de desvetllar la composició del seu govern. Per escollir el president del govern en la sessió d’investidura es necessita majoria absoluta, que un cop assolida comportarà que el rei el nomeni PG. Si no s’arriba a la majoria necessària, al cap de 48h es sotmetrà la mateixa proposta a votació i només serà necessària una majoria simple.
Si després d’aquesta segona ronda no s’aconsegueix formar govern, s’inicien un altre cop els contactes del rei amb els líders parlamentaris i si (^5) A més, la CE contempla que els Secretaris d’Estat també formen part del Govern. (^6) D’aquí en endavant, el President del govern serà esmentat com PG.
després el candidat no torna a tenir suport^7 , es dissolen les cambres i es convoquen noves eleccions. El govern serà dissolt després d’unes eleccions generals per donar pas al nou govern, quan el PG dimiteixi, si el PG mor i quan es perd la confiança parlamentària en el PG. Els dos mecanismes per retirar al PG la confiança parlamentària són la moció de censura i la qüestió de confiança.
En el nostre sistema es diu que la figura del president té preeminència davant dels altres membres del govern per:
- Pel seu paper a l’hora de formar govern. Ell és l’encarregat de nomenar i cessar els ministres.
- Té les funcions de direcció i coordinació de l’acció de govern. Presideix el consell de ministres i hi fixa l’ordre del dia. A més, representa internacionalment a l’estat.
- I se li atorguen grans decisions:
- Plantejar les qüestions de confiança.
- Proposar la dissolució de les cambres.
- Té la potestat de convocar referèndums.
Els Vicepresidents. Són una figura que preveu la CE com a no obligatòria, tot i que normalment hi ha. Els vicepresidents poden tenir també al seu càrrec un departament ministerial o no. La funció dels vicepresidents és substituir al PG quan aquest no hi sigui i també coordinar els membres del govern.
Els Ministres. Estan situats al cap damunt dels departaments o àrees administratives de l’estat, els ministeris. Són escollits i cessats pel propi PG, i per això són unes figures jeràrquicament inferiors. Cessaran en els mateixos casos que el PG. En un principi, un ministre és incompatible amb tot^8 , excepte amb el ser diputat o senador. Si no són diputats no gaudiran de cap de les prerrogatives parlamentàries tret de l’aforament.
4.3 El funcionament del govern
Com ja hem esmentat anteriorment, el govern actua com un òrgan col·legiat, i per tant, coincideix amb el consell de ministres. La Constitució preveu, però, que puguin haver comissions més reduïdes amb alguns membres del govern, anomenades comissions delegades, que agrupin a un conjunt de ministres que pel tema o àmbit material que han de dirigir, trobin connexions entre els diferents departaments ministerials.
El govern pren decisions col·legiades, és a dir, les decisions són assumides per tots els seus membres. Cadascun dels ministres és responsable de les seves accions, però les del consell de ministres són responsabilitat de tots. El consell de ministres també emet els Reials Decrets, que són els reglaments típics.
Abans de les reunions del consell de ministres, hi ha una reunió dels secretaris d’estat i subsecretaris, que són els que preparen els continguts dels consells de ministres.
(^7) Hi ha un període de dos mesos per proclamar el PG. (^8) No poden ser funcionaris públics ni altres càrrecs de l’administració pública i no poden tenir professions de caràcter mercantil.
president concretament, previ consulta al consell de ministres). El que busca és renovar la confiança que el congrés li va donar en la sessió d’investidura. Per presentar-la, el President adreça un escrit a la Mesa del Congrés i determina l’¡objecte de debat. Normalment, es donen en moments polítics delicats, quan s’han de prendre decisions molt rellevants per a la societat, i el President vol que el Congrés li renovi aquesta confiança. En aquesta qüestió, el President exposarà l’objecte de debat 9 , intervindran els grups parlamentaris i vint-i-quatre hores després es realitzarà la votació, que requerirà majoria simple. Si se li atorga la confiança, tot seguirà igual, però sinó, no es convocaran eleccions sinó que s’iniciarà el procés d’investidura.
- La moció de censura (art. 113 CE). És l’altre mecanisme de control extraordinari del congrés amb la finalitat d’enderrocar el govern. És presentada per l’oposició, amb un recolzament mínim d’una desena part dels diputats. Se l’anomena moció de censura constructiva, perquè els que la presenten han de proposar un candidat alternatiu, cosa que implica una dificultat afegida, ja que és molt difícil que l’oposició acordi un candidat alternatiu. Els dos dies després de la presentació d’aquesta es dona la oportunitat de presentar-ne altres, i després dels cinc dies de presentar la primera es produirà la votació, per a la qual es requerirà majoria absoluta (per tal de buscar la estabilitat parlamentària). El debat que es produeix en les mocions de censura és contra la proposta de programa del candidat alternatiu, i per tant, no està contemplada com un debat de crítica a l’antic president. Sinó s’aconsegueix la majoria absoluta pel nou candidat, el president segueix en el seu càrrec, però sinó el candidat passarà a ser el president del govern. Per últim, els diputats que han presentat la moció de censura no podran presentar-ne una altra fins al següent període de sessions.
(^9) Està permesa la intervenció dels ministres si es creu convenient.
6.- L’administració pública
6.1 Configuració de l’administració pública
L’administració pública 10 pot ser tant civil com militar, i és un instrument pel qual el govern realitza les seves funcions, i per tant podríem dir que és un instrument tècnic del poder polític.
Ens referim a l’AP en plural, ja que no hi ha una de sola, sinó que hi ha varies, degut a que estem en un estat compost. Aquestes són l’administració Central, que és la de l’estat (la que penjarà directament del govern estatal), on dins trobem els òrgans centrals (les seus dels ministeris), l’administració perifèrica, és a dir, la desconcentrada, i l’administració militar.
A més de la central, hi ha l’administració autonòmica, que correspon als governs autonòmics, amb la mateixa estructura. És descentralitzada, ja que té autonomia política i on també trobem administració perifèrica.
En tercer lloc, trobem l’administració local, que és el tercer nivell territorial del poder. Dins de l’administració local hi ha diferents administracions [municipis (l’ajuntament, on trobarem que cada regidor té la seva estructura de suport), les comarques (on trobem el consell comarcal) i les províncies (amb les diferents àrees, al capdamunt de les quals hi ha els diputats provincials, amb diferents estructures de govern)].
A més d’aquestes tres, hi ha l’administració institucional o corporativa, que no respon a cap criteri territorial. És una administració que es configura amb certa independència front a les altres. Ens referim per exemple a les universitats i al Banc d’Espanya entre d’altres, que tot i estar vinculades, tenen un cert grau d’independència.
6.2 Principis d’actuació de l’Administració Pública
Els principis d’actuació de l’AP estan reflectits a l’article 103 de la CE, i són:
- L’administració està totalment subordinada a l’imperi de la llei i sotmesa al dret.
- L’objectivitat de l’administració pública, és a dir, tota actuació ha de servir objectivament als interessos dels ciutadans.
- (^) L’AP ha d’actuar sota el principi d’eficàcia, és a dir, ha d’actuar per obtenir el màxim de resultats possibles.
- El principi de jerarquia, ja que aquesta estarà estructurada internament pel criteri de jerarquia, establint diversos graus de presa de decisions.
- La descentralització, que implica autonomia política, és a dir, les administracions descentralitzades són aquelles que mai no tindran una relació de jerarquia, perquè tenen una de competència.
- La desconcentració, ja que l’AP pot tenir diversos òrgans distribuïts pel territori, amb autonomia administrativa, però no política. Per això l’administració perifèrica és desconcentrada.
- I per últim, el principi de coordinació, és a dir, les diferents administracions públiques, tot i la seva autonomia, en la mesura del
(^10) Des d’aquest moment, l’administració pública serà esmentada com AP.
