¡Descarga Resum L'Alegria que passa y más Resúmenes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
L’ALEGRIA QUE PASSA
PERSONATGES:
- Joanet → 24 anys. És el fill de l'alcalde del poble, promès de l’Agneta. És un noi jove, amb empenta, que ha passat un breu temps a la ciutat i descobrint-ne els seus encants. Insatisfet, decideix que vol fugir de la monotonia de viure al poble. És un noi trempat, molt viu i força intel·ligent, que no es resigna amb el que té, és un somiador. Vol ser lliure, conèixer noves vides, nous amors. Aviat s'adona que la vida bohèmia no la podrà abastar mai i sembla ser que, en veure-ho, decideix no intentar aprehendre-la.
- Zaira → Noia de 18 anys, morena i exòtica, que pertany al món de la faràndula i és cantant i ballarina en un circ ambulant de mala mena. Bon cor i mala vida. És una noia tímida que ha tingut males experiències que, ben al contrari que en Joanet, sembla resignar-se a tot el que li ve al damunt, com si sabés que allò és el seu destí i no el pot canviar. Espera amb ganes poder estar amb algú que l'estimi i amb qui pugui compartir bons moments. Cansada d'una vida d'alts i baixos, sempre amunt i avall amb el carro i aguantant els maltractaments d'en Cop de Puny, desitja gaudir de la pausa i la monotonia que comporta el viure en un poblet. Ella representa la bohèmia i la vida agitada. Anomenada "núvol d'estiu" que significa que es mou i, per tant, no està quieta (desarrelament). Símbol de la poesia que passa.
- Cop-de-puny → Té quaranta anys i forma part de l'espectacle del carro. Veritablebruto i ambulant, xuleta dominat per la força bruta. Sent alguna cosa per la Zaira, ja que de seguida que veu que ella i en Joanet es fan un petó els separa.
- Clown → Artista del circ, representa la llibertat, l’art i l’esperit. Bohemi, amb bons sentiments, burlant-se fins d’ell mateix. No demana res més que el mateix que té ara, però que sigui del tot seu. No li desagrada el món de la bohèmia, està convençut que ha nascut per a ser pallasso, però li agradaria un reconeixement de l'art per part de la societat. Està molt orgullós de la seva condició d'artista i no ho voldria canviar per a res del món.
- L'Arcalde → Home fort, egoista i de mal geni. Representa la prosa, la monotonia, el materialisme, l'egoisme i la preocupació tan sols per un mateix. Li agrada manar, posseir i dirigir. Acaba fent fora els artistes del poble per un assumpte de diners.
- Tòfol → 40 anys. Panxacontent del poble. Bon home i mandrós.
- Tuies → La seva dona. Directora del marit. Treballa molt, tradicional i religiosa.
- Agneta → Promesa de Joanet. Noia indiferent, sense mèrit. Representació de la vida convencional i estable.
- Jeroni → Vell del poble, observador de la vida.
- Els vilatans → Representen la societat burgesa i materialista. - El vell Jeroni, un pagès, el mico, el cavall, pagesos, dones, noies, capellans, pobres, carreters, un fister, un baster, un menestral, un peó, boters, ferrers, vells i criatures.
PLANTEJAMENT: De l'escena I a l'escena IV. NUS: De l'escena V a l'escena VIII. DESENLLAÇ: Escena IX i escena última.
ACTE ÚNIC
Rusiñol descriu on es produeix l'escena: a una placeta del poble. Indiferent, vulgar i ensopit, es veu al fons una carretera amb dos o tres guarda-rodes. Al voltant es veuen algunes botigues, un carreter, un fuster, un estanc, un baster, un hostal i un menestral. A l'esquerra d'una placeta, hi ha una església i una capelleta amb un fanal apagat. A la seva dreta, es troba un ferrer amb ferradures a la porta. Al mig de la plaça, hi ha mitja dotzena de plàtans i dos bancs corcat de pedra. Comença la tardor i de tant en tant cau alguna fulla seca. Durant l'escena, per la carretera passaran uns pobres amb un carretó, un noi, un peó, un capellà i un carro amb un carreter adormit. Són dos quarts de cinc de la tarda.
ESCENA I
Es troben en Joanet, en Tòfol, els boters i les noies.
En Joanet i en Tòfol estan mig ajaguts al banc del peu de l'església. L'alcalde i dos o tres vells adormits en els pedrissos. Quan s'aixeca el teló, els boters comencen a cantar «Tú eres la flor» donant a l'escena un aire d'ensopiment. Dintre de l'església s'escolta a les noies cantant avemaries. Mentre esperen que surti la dona d'en Tòfol, el Joanet li pregunta a aquest si voldria veure món, en essència, sortir del poble ensopit i avorrit. Però li respon que menjant i dormint ja en té prou. Encara que en Tòfol ha deixat prou clar que té mandra per fins i tot treballar, en Joanet insisteix afegint que voldria tenir una altra vida fora d'aquest poble perquè amb la riquesa no n’és prou. En Joanet explica que no vol casar-se amb la seva promesa perquè sap que si ho fa, viurà com el seu pare i els seus amics de conversa: adormit sota els plàtans. Finalment, les dones surten de missa.
ESCENA II
En Joanet, en Tòfol i la Tuies.
La Tuies surt de la missa i li suggereix a en Tòfol, el seu home, anar a berenar. Aquest li respon que és el deber del ciudadano i s'acomiada d'en Joanet.
ESCENA III
En Joanet i l'Agneta.
Ell es troba pensatiu i recolzat en el banc amb manca d'energia, d'indolència. Es pregunta una altra vegada per què s'ha de casar com els altres del poble. Només sap que els amics, el poble, la mandra i la rutina l'empenyen cap al matrimoni. Llavors, surten dones de missa, entre elles l'Agneta.
L'Agneta assenyala que el veu sense vivor ni gràcia. En aquell moment, en Joanet respon que pensava en ella i canvien de tema ràpidament. Finalment, abans de marxar, l'Agneta li diu que han de parlar d'uns assumptes i s'acomiada. En Joanet també s'acomiada i comencen a cantar els ferrers.
ESCENA IV
En Joanet, l'Arcalde, el vell Jeroni, altres vells i els ferrers.
L'escena comença amb els ferrers cantant una cançó i, quan arriben a la tercera estrofa, comencen a cantar més suau i fluix. Canten sobre com han de treballar per tal de després descansar. L'Alcalde és el primer que parla i li explica al vell Jeroni com de bé que ha dormit al banc i, tot seguit, li pregunta l'hora. Aquest comparteix la mateixa satisfacció d'haver dormit i li diu que deuen ser les cinc. L'Alcalde diu que ha de marxar. En vell Jeroni també marxa i en Joanet també els acompanya. A la plaça no hi queda més que un vell adormit en un banc i el menestral que juga al solitari. Els ferrers tornen a cantar, però aquesta vegada més a poc a poc. Hi ha un moment de silenci, el vell que ronca fa caure unes quantes fulles d'un arbre i toquen les cinc. Tot calla.
Mentre en Joanet li explica que li agradaria fugir del poble, la Zaira desitja tot el contrari i, li descriu les desgràcies de viure sempre en carretera. Llavors, en Joanet li proposa marxar del poble i quedar-se amb ell, però la Zaira no n'està segura. En Joanet li agafa la mà i li fa un petó llarg. En aquell moment, en Cop-de-puny, que els sorprèn, se li tira a sobre i, a empentes, la condueix dintre el carro.
ESCENA VIII
Escena molt important. En Cop-de-puny, la Zaira i en Joanet.
En Cop-de-puny li dona una empenta a la Zaira mentre li diu que entri al carro. Tot seguit, amenaça a en Joanet dient-li que sabrà la seva força. En Joanet, que no acabava de comprendre on marxaven, comença a escoltar cops de bastó i plors dintre del carro. Aquest truca a la porta i comença a cridar a en Cop-de-puny utilitzant adjectius com covard,bruto o domador perquè pari de maltractar a la Zaira. Llavors es pregunta a ell mateix perquè la defensa, i es pregunta si potser està enamorat. Encara que ha passat poc temps, en Joanet es queda pensatiu mentre rumia aquestes preguntes. La Zaira li ha embellit la seva vida i li ha filtrat sentiments estranys que no coneixia.
ESCENA IX
El Clown, en Cop-de-puny, la Zaira, en Joanet, en Tòfol, l'Alcalde, un pagès i el poble.
Pel fons se sent el timbal i gran cridòria. Al ser a la plaça, fa un redoblant molt llarg anunciant que la funció està a punt de començar. Així, surt en Cop-de-puny, vestit de gimnasta, i la Zaira, somrient però eixugant-se les llàgrimes. El Clown demana atenció a tothom: homes, dones, coixes, malalts, marits... Explica al poble què veuran a la funció i en Cop-de-puny dona pas a l'espectacle. Comença agafant pesos d'acer i fa exercicis mentre saluda al públic. El poble, sorprès, no deixa d'exclamar amb incredulitat. Aleshores, en Clown descriu l'exercici que farà a continuació. És un exercici amb el qual el rei de Bèlgica es va quedar impressionat. Després que el públic demani que en Cop-de-puny pari, es torna a asseure a terra i, amb els peus, aixeca una pedra i fa més exercicis. S'aixeca amb un salt i saluda amb un seguit de reverències. Crits i aplaudiments, mentre el Clown toca un redoblant de triomf. Immediatament, el Clown dona les gràcies i dona pas al següent número: la bohèmia Zaira.
La Zaira s'avança del racó on es trobava, mirant al fill de l'Alcalde, i comença a cantar una cançó que tracta sobre la vida que es té com a artista: llibertat i una vida bohèmia. Ningú aplaudeix perquè no acabaven d'entendre què és el que la Zaira explica. Mentre el Clown parla, ella comença a fer la capta de diners amb una safata. La Zaira, trobant-se davant d'en Joanet, se sufoca de demanar-li caritat i abaixa els ulls. En Cop-de-puny la vigila; en Joanet que no sap què fer, i deixa caure una pesseta a la safata. La Zaira la rebot per terra. Alguns del poble, que s'adonen del que ha passat, es sorprenen i li diuen malaguanyada. A continuació, en Cop-de-puny li dona un cop i una empenta. En Joanet va per tirar-se-li a sobre, però els agafen, formant dos agrupaments.
El Clown ha recollit la pesseta i la safata i, agafant a la Zaira, quasi desmaiada i plorant, la porta al carro i ell puja a la plataforma. Al mig dels dos agrupaments, l’Alcalde; crits del poble contra els gimnastes fent-los fora del poble. El Clown tira tots els quartos per la cara a la gent del poble i els condemna a una “prosa”, tristesa perdurable. La Zaira, des de la plataforma, tira un petó al Joanet i, com si l'hagués tocat, es posa la mà al cor i es tapa la cara. Tot el poble segueix el carro, els crits es van allunyant i encara se sent el timbal del Clown i les rialles, fins que tot es perd i l'escena queda sola.
ESCENA ÚLTIMA
En Joanet, els carreters i el ferrers.
És quasi fosc. Els carreters ja pleguen; els ferrers, no encara. En Joanet, mirant per on ha marxat el carro, diu adeu a la poesia. Es lamenta dient que li han deixat una recança i buit al cor, ja que, com és fill del terròs, està condemnat a viure en aquell poble ensopit i morir d'avorriment. Es recolza en un arbre de plàtans i, finalment, diu «Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia». Per acabar l'escena, els ferrers canten explicant com, per no caure ensopits i distreure la mandra, han de cantar.
L'obra, considerada deutora de l'estètica decadentista, planteja un dels temes més tractats en la literatura rusiñoliana: L'enfrontament de l'artista -representat simbòlicament per la faràndula- i la societat -identificada amb els habitants del poble. L'arribada sobtada del circ (Poesia) al poble (Prosa) provoca l'enfrontament dels dos col·lectius i el desenllaç final: la irreconciliabilitat de la Prosa i la Poesia, la marginació de l'artista per part d'una societat materialista i prosaica i la condemna de Clown als vilatans que viuen eternament en la Prosa sense poder gaudir de la bellesa de l'art.
