¡Descarga Teories de la comunicació II y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Teories de la Comunicació II
Maria Corominas
TEMA 0. PONT ENTRE TEORIES I i TEORIES II.
Quadre resum Funcionalista Crítica Interpetativa
Objecte Fets Canvi Social
Visions, interpretacions del món. Motivacions i actituds.
Objectiu
Què passa? Efectes. Manteniment de l‟status quo.
Criticar
Saber el perquè de les motivacions de les persones
Investigador Objectiu, neutral
Denúncia, no objectiu, compromès
Instrument principal d‟investiació Metodologia Quantitativa, empírica Qualitativa, empírica Qualitativa, empírica
Camps d’interès Efectes, audiència, continguts
Cultura i indústria cultural (només l‟Escola de Frankfurt)
Recepció, producció.
La teoría funcionalista: La sociologia de l’ordre. Estudi de les funcions observades a la societat dels missatges dels mitjans de comunicació. Estudis empírics, mitjançant enquestes. S‟aconsegueixen resultats quantitatius. Repercussions dels missatges dels mitjans de comunicació a la societat. Aquestes repercussions tenen la persuació com a tema central. Estudi dels efectes. Estudi de l‟audiència. Estudi dels continguts. parcialització de la realitat en fets quins efectes tenen els mitjans? Què passa? L‟investigador funcionalista: les investigacions estan finançades per empreses, amb interessos comercials. S‟aplica a les ciències socials la metodologia de les ciències naturals per aconseguir Un investigador objectiu i neutral (impossible, ja que si ell forma part de la societat que estudia, sempre tindrà opinions i prejudicis).
La teoria crítica Neix amb l‟Escola de Frankfurt, però no es limita a ella. Autors: Adorno, Horkheimer, Fromm, Hoggart, Hall, Habermas... Estan en contra de la quantificació lluiten per la qualitat dels continguts. Reflexionen sobre la cultura de la societat industrial. Critiquen la indústria cultural: les indústries “imposen” les seves idees, i a través dels mitjans de comunicació les extenen per la societat. Dimensió econòmica. Critieun també que la indústria cultural és un procés d‟homogeneïtzació ideològica, i no permet cap mena de canvi. Reprodueix la ideologia dominant. Es dóna un fenòmen de conformisme i resiganció. Es mesclen amb el Centre de Birmingham (Hoggart, Hall...) Als anys 80, els de l‟Escola de Frankfurt són els primers que es preocupen pels estudis dels emissors. El nucli del seu interès és el canvi social (el progrés, la millora) L‟investigador no pot ser objectiu, ha d‟estar compromès. Cal que tingui una actitud de denúncia de tot allò que s‟oposi al canvi social. Reivindicació de la recerca empírica (segona etpapa de Birmingham) unida a la qualitativa. L‟Escola de Frankfurt té una important base filosòfica. Metodologicament, es fonamenten en el pensament marxista.
La teoria interpretativa Antecedents: Escola de Chicago Són els primers que, d‟una manera sistemàtica estudien la producció (emissor). S‟interessen per les visions i interpretacions que tenim del món, i pels significats que atribuïm a les coses. Es pregunten perquè els individus fan aquestes interpretacions i intenten esbrinar les causes. L‟investigador és l‟instrument principal de la investigació. Va a buscar, va a mirar i troba. No té una idea fixa del què vol trobar. Metodologia empírica clarament qualitativa. Observació directa; observació participant. S‟interessen i estudien la producció, i més tard també la recepció. Actualment hi ha un polimètode: usen també les tècniques qualitatives d‟altres teories per a aprofundir en els estudis. Apropament entre les tres teories.
Als anys 50 White va intentar traslladar la hipòtesi del gatekeeper aml mitjans de comunicació de masses. Parteix de les aportacions de Lewin de que el gatekeeper és un individu, i també de que aquest treballa a partir de criteris subjectius. La seva hipòtesi és que als mitjans de comunicació de hi ha uns individus que filtren i seleccionen els continguts que seran difoso, sobretot a partir d‟uns criteris subjectius. White fa els seus estudis en prensa a Estats Units. Estudia els teletips d‟agències de notícies que arriben als diaris i observa quins són els que es publiquen i quins no. Aquest estudi es va popularitzar amb el nom de “Mr Gates”: White va identificar un individ, el director o editor, que decideix les informacions que es publiquen. Anomena a aquest individu Mr Gates i l‟identifica com al gatekeeper de la redacció. Els resultats que va obtenir amb el seu estudi li van causar sorpresa:
- Va observar amb sorpresa que només 1 de cada 10 informacions passaven el filtre de l‟editor. 9 de cada 10 quedaven descartades.
- White teoritzava amb que els criteris de selecció eren subjectius, pero la declaració dels directors/editors deia que els seus criteris de selecció no eren subectius, sino que eren criteris periodístics i de caire professional. Amb aquest dos resultats, White s‟adona que ha de tractar-ho empíricament: compara publicacions. Arriba a la conclusió de que els diaris d‟una mateixa zona fan una selecció molt semblant. La justificació per incloure / excloure informacions és l‟espai i el temps. També està el criteri de proximitat, espectacularitat, activitat, conflictivitat, interès de les audiències... És a dir, es tracta de criteris professionals més o menys justificables (objectius). Així doncs, la segona part de la hipòtesi de White queda desmentida: les decisions en premsa es determinen per criteris objectius o professionals.
Als anys 70, en el context de reorientació funcionalista (als 40 va començar la crisi de la teoria funcionalista, i va acabar sent minoritaria. Per tornar a cobrar força va haver de renovar-se i reorientar-se) destaquen els estudis de tres investigadors: Tichanor, Donohue i Olien. Aquests autors enuncien la teoria del distanciament de coneixements, amb una aportació al concepte de gatekeeper. S‟interessen per com la producció incideix en el procés comunicatiu, i identifiquen com s‟exerceix l‟activitat del gatekeeper, i la situen en el marc de les relacions entre el professional i l‟empresa on treballa. De l‟anàlisis d‟aquesta activitat en el marc esmentat, en resulta que les funcions de gatekeeper s‟exerceixen a quatre diferents nivells (segons la selecció i la jerarquització):
- Individus: es recupera la tradició de Lewin de que l‟activitat del gatekeeper pot ser exercida per un sol individu, com els periodistes i els que hi ha per sobre: els editors, el cap d‟informatius, un cap de seccions...
- Institucions formaliztades dins el mitjà de comunicació: llibres d‟estil, consell de redacció...
- Organitzacions externes al mitjà: pertinènça a un grup multimèdia, i també, per exemple, l‟Associació Espanyola d‟Editors de Premsa, la Unió Europea de Radiodifusió...
- Activitat informativa conjunta dels mitjans de comunicació: donar informació en funció de la informació que dóna la competència. L‟activitat del gatekeeper és una activitat complexa amb moltes activitats que es poden donar simultàniament, i questa activitat no es limita només a la selecció d‟informació, sino també al seu tractament. Criteris que regulen el gatekeeper En mitjans de comunicació, el criteri per prioritzar és la importància: es fa per col·locació del text, de la fotografia, talls de veu, imatges, durada, extensió... Es tracta d‟un procés de jerarquització. Els funcionalistes opinen que no hi ha intepretació (“Así son las cosas y así se las hemos contado”). A la pràctica, bàsicament hi ha dos arguments: la falta d‟espai / temps i la importància de la informació. Però no es té una base sòlida del que realment pensa l‟audiència. Per tant, el que es té en compte és l‟opinió dels altres membres del col·lectiu periodístic.
Aquesta corrent també ha tenidt molt a veure el productor en termes professionals. Als mitjans convencionals hi ha un limitació d‟espai i de temps, però a Internet no Per tant, té sentit el gatekeeping a Internet? A Internet influeix la credibilitat en la informació: tenen més credibilitat les “pàgines oficials”. Com a usuaris, necessitem criteris de discriminació (en termes de selecció). També a Internet trobem filtres per inclour o excloure franges de la població, com per exemple, les pàgines amb accés només a majors d‟edat. CONCLUSIÓ: A Internet continua essent necessària la presència de filtres (que poden ser periodistes). Internet no és la fi del gatekeeper, tan sols obre una nova línia.
Partim de la idea de que hi ha fets il·limitats, i que els mitjans de comunicació n‟identifiquen uns quants com a fets noticiables. Així doncs, la noticiabilitat és un procés negociat. No n‟hi ha prou amb que el fet tingui les característiques per ser notícia, sinó que les ha de mantenir al llarg del procés de ser convertit en notícia. Els mitjans de comunicació, amb aquesta selecció de fets noticiables, pretenen arribar a una quantitat definida de fets (entre el nombre il·limitat que existeixen) i que aquest nombre tendeixi a l‟estabilitat. També cal destacar que cada fet és resultat d‟una combinació única d‟elements, i els mitjans de comunicació desenvolupen formes de tractar qualsevol fet de forma homòloga als altres. És per això que creen categories. Un resum del procés de noticiabilitat seria: Selecció – Transformació – Homologació. Perspectiva de la notícia (David Altheide) Altheide aporta una dimensió pràctica, un punt de vista pragmàtic: transformar en notícia els fets noticiables que s‟adaptin bé al cicle productiu. Aquesta característica es pot considerar com a complementària de la noticiabilitat. Partim de la idea de que “és notícia tot allò que els periodistes defineixen com a tal”, és a dir, tot allò que són capaços de cobrir amb facilitat. Per exemple, a televisió, és molt difícil convertir en notícia un fet que no es pugui representar amb imatges en moviment. Per tant, es tendeix a fer notíicies de fets que es puguin preveure i que s‟hagi tingut temps per cobrir i preparar. Valors notícia Són els elements que són utilitzats per a definir la noticiabilitat. Mauro Wolf defineix quatre tipus de valors notícia: contingut, producte, públic i competència. Per tant hi ha components de tipus divers que es van aplicant al llarg del procés de noticiabilitat. No tots els valors notícia operen de la mateixa manera, ni tots tenen perquè operar sempre.
De Contingut: identifiquen les variables que influeixen en la importància i en l‟interès. o Importància Conseqüències (tan a curt com a llarg termini) Impacte del fet sobre la zona en la què informa
Personatges importants / reconeguts que apareixen sobretot els càrrecs polítics, per un criteri de jerarquia (una notícia sobre l‟Aznar sempre será més important que una sobre Marujita Díaz) Significació en el futur (potser ara afecta a molt poca gent, però d‟aquí un temps pot ser d‟importància nacional) Quantitat de persones implicades i la seva nacionalitat (un accident d‟autocar sempre serà més important que un de cotxe. I encara que el d‟autocar sigui a la Conchinchina, si hi anaven ciutadans espanyols, sempre tindrà més importància) Proximitat: no només geogràfica, sino també econòmica, cultural, ideològica... (veiem, doncs, que encara que Portugal sigui el país veí, no tenim ni idea del que passa i, en canvi, tenim notícies contínues sobre Estats Units) o Interès Lligat a l‟entreteniment Es basa més en la morbositat (una crònica sobre l‟actuació de Janet Jackson a la Super Bowl ens interessarà més que una sobre unes eleccions a Itàlia, tot i que aquesta sigui més important)
De Producte: lligat al material disponible. A més material disponible, més possibilitats que té el fet de ser transformat en notícia. També s‟ha de tenir en compte les possibilitats tècniques de que aquest material pugui ser introduit a la informació. Quan parlem de material ens referim a la informació, les imatges en moviment (film), els talls de veu, les imatges estàtiques (fotos)... La disponibilitat del material ens portarà a preveure i a reforçar les provisions de material (sempre tindrem més notícies de les que pensem difondre, però per si alguna de les que teniem pensades publicar falla, tindrem provisions per a cobrir aquesta falta) Els gabinets de premsa són els encarregats de proporcionar material que pugui interessar a l‟empresa per la què treballen. Qui té gabinets de premsa? Tothom qui vulgui tenir presència pública en els mitjans: Institucions, organitzacions, ONG‟s, governs, partits polítics, clubs de futbol...
Les rutines també es poden definir com protocols: són criteris d‟eficiència, no al servei de l‟audiència, sinó per facilitar la feina als propis mitjans de comunicació. Els mitjans informatius tenen com a funció fer resums i síntesis sobre els fets noticiables que han de passar a l‟audiència. Les rutines productives faciliten aquesta feina, i per a fer-ho disposen de dos condicionants bàsics: Temps : han de fer la recollida, la selecció i el tractament de la informació en un temps limitat i, sovint, molt escàs (en premsa es disposa de tot un dia, però a tele i ràdio és gairebé immediat). Recursos : tant materials com humans (es tradueixen en diners)
Els mitjans han d‟operar amb eficiència: treballen fent els resums en el mínim temps possible i amb els mínims recursos (costos) possibles. Pels mitjans de comunicació és fonamental, doncs, la organització de la feina per rendir al màxim amb el mínim cost i per permetre el tractament en qualsevol situació de qualsevol fet. En aquesta línia existeixen tres criteris d‟organització: En temps: els fets no passen esglaonadament, sinó que són imprevisibles. El temps als mitjans està organitzat en cicles productius, i la noticiabilitat d‟un fet ha de tenir en compte que pugui ser introduït al cicle productiu actual (si una notícia passa a les 3 del migdia, probablement surti al telenotícies de les 9, ja que al de les 3 no té temps de ser tractada) En producte: s‟organitzen els grups humans i tècnics segons les necessitats productives. Exemple: diferències entre els produtes que s‟ofereixen en un informatiu diari i en un no diari (els del no diari serán més extensos, més elaborats...) En seccions: els mitjans divideixen la informació per temes i per cobertura o abast territorial. En aquest àmbit té molt a veure la Cultura periodística, que consisteix en l‟adequament a la línia editorial del mitjà. Aquest adequament no s‟aprèn perque t‟ho diguin, sinó per osmosi (contacte amb els companys), fixant-se en la línia del mitjà o prenent referències (habitualment són els superiors o els companys que treballen d‟una determinada manera). Segos els Newmaking, en el fons, els periodistes sempre tenen en compte els seus iguals productors del mitjà en el que treballen.
Les rutines de producció actuen al llarg de tot el procés de producció. Hi ha tres fases en aquest procés. No són etapes separades, ni molt menys, sino que s‟interrelacionen: Etapa de recollida de material informatiu Aquesta recollida d‟informació es fa de manera rutinitzada, i això s‟aconsegueix prioritzant determinades fonts. Els mitjans depenen d‟un nombre limitat de fonts fixes institucionalitzades (fonts oficials, sobretot de l‟administració, agències de notícies...) que els proporcionen notícies (no fets). La noticiabiitat ja no depèn, doncs, del mitjà en sí, sinó de les fonts. Aquest sistema provoca una sobrerepresentació de l‟esfera político – institucional, i deixa als altres sectors infrarepresentats, sobretot aquells que no tenen fonts fixes institucionalitzades dins dels mitjans. Per a contrastar aquesta informació que arriba de les fonts oficials, els mitjans haurien de fer periodisme d‟investigació i fer un periodisme més actiu, i no passiu esperant a que els enviin les notícies ja seleccionades. La noticiablitat esdevé llavors un procés negociat amb les fonts: el periodista decideix la noticiabilitat dels fets amb dependència de la font. Altheide va reflexionar sobre la recollida d‟informació i va dir que els mitjans estan molt preocupats per no tenir prou material, i sempre volen estar segurs de tenir provisions. Per a garantir aquestes provisions, els mitjans preparen materials atemporals (no tenen un temps fixe, no són actuals, però es poden fer servir en qualsevol moment sense que la informació sembli obsoleta). Aquesta tàctica s‟utilitza sobretoto en període de vacances, quan no hi ha ni materials, no fets rellevants (no hi ha activitat) ni personal disponible per a realitzar notícies “com déu mana”. Per al newsmaking, la rutinització de la recollida de materials informatius afavoreix tots aquells processos que satisfan millor i simultàniament les necessitats dels mitjans: racionalització de la feina, reducció del temps, disminució dels costos... 4 / 03 / 04 Etapa de selecció del material informatiu És una etapa que está present tant abans com després de la recollida de materials. Hi ha una part de selecció prèvia a la recollida, i una altra part que es dóns simultàniament. Té a veure amb les agències de notícies, amb els corresponsals... Suposa una reducció dels fets noticiables que seran transformats en notícia. La selecció no l‟exerceix únicament el periodista, sinó també la mateixa empresa. És la empresa la que decideix l‟agència que es contrata, els
Els estudis versen sobre la transformació i la producció periodísitca contemporània. Aquests estudis diuen que s‟està passant d‟un tipus de professionals que eren els periodistes a un altre tipus que són els treballadors dels mitjans (media workers). Periodistes Media Workers Eixos del canvi Es donen dos processos simultàniament:
- Globalització Els estudis comencen centrats en estudis de notícies (informació) i en la televisió. La TV es consolida com a gran mitjà d‟entreteniment. Però alhora hi ha diversitat i especialització. Aquesta especialització és una mostra visible d‟una tendència a la mercantilització de les notícies. Apareixen canals/empreses dedicades a la informació. L‟especialització es dóna en un context de competència en termes de mercat i es dóna també una concentració multimedia empresarial que significa la reducció del pluralisme: un nombre reduït d‟empreses controlen el mercat, i tenen interessos també fora de l‟àmbit mediàtic. Apareix doncs un nou tipus de periodisme, en el que hi ha molt poc component crític de l‟autoritat (el periodista és poc crític davant del govern), poc analític i amb molt poca investigació. Tot això s‟ha traduït en l‟aparició d‟un nou periodisme amb notícies i/o entreteniment INFOTEINMENT o tabloidization. La rapides sempre ha estat una característica bàsica dels mitjans de comunicació. Aquesta rapidesa cada vegada és un valor més important, i es tradueix en immediatesa. Abans calia que hi hagués una interpretació del context, però ara la rapidesa ha guanyat pes, en detriment de la crítica, l‟anàlisis, la investigació, la interpretació... + rapidesa = - interpretació, - crítica, - anàlisis
- Canvi tecnològic, bàsicament digitalització La conseqüència més visible del canvi tecnològic és que es desdibuixen les fronteres. El canvi permet, potencialment, reduir el personal i cal que els periodistes siguin polivalent (multi – skilled). Apareix doncs un nou tipus de personal: els periodistes han de tenir coneixements periodístics però també tècnics; ha de ser capaç de dur a terme ell sol tots els processos i a tota mena de miyjans (ENG, editor, tècnic, redactor, locutor...) Segons el newsmaking, s‟ha trencat el concens sobre noticiabilitat i sobre els valors notícia. Els periodistes s‟han de redefinir en termes socials, i no segons la necessitat de les empreses.
TEMA 2. L’estudi dels productes comunicatius
Anàlisi de contingut Fins 1960 estudi funcionalista A partir de 1960 estudi funcionalista com a teoria complementària estud interpretatiu: Anàlisi qualitativa de contingut A partir de 1970 estudi crític: Anàlisi crítica de contingut Anàlisi de discurs lingüística Anàlisi crítica del discurs (híbrid) Representacions mediàtiques moviments antibglobalització
Anàlisi de continguts Estudi funcionalista que, en primer terme, estudia el contingut. (M: contingut)
Motius pels que estudien el contingut:
- És més accessible
- Dóna respostes sobre els efectes Es tracta d‟una recerca que estudi el contingut de manera aïllada però que, en el fons, pretén explicar els efectes: “anàlisi de contingut com a substitut de l‟anàlisi dels efectes”.
Antecedents Darrer terç del segle XIX, a EEUU. Els sociòlegs diuen que la societat americana està canviant d‟una societat tradicional (agrària) a una sociatat de masses (Industrial). En la societat de masses hi ha més violència social. Hipòtesi: la causa de l‟augment de la violència és la premsa de masses (referències: Pullitzer, Hearst). La premsa de masses reprodueix crims, assassinats, violacions, també divorcis (violència social)... Realitzen un primer “estudi” del contingut de la premsa de masses: quantifiquen tots els temes de violència que apareixen.. Conclusió: la premsa de masses és la causant de l‟increment de la violència. Però, com a teoria funcionalista, no es pot validar aquesta hipòtesi, ja que no contrasten, només quantifiquen allò que els interessa.
Univers: conjunt de mitjans de comunicació que integren tot un objecte d‟estudi del que cal agafar una mostra representativa. En aquestes mostres, cal que tots els elements de l‟univers tinguin la mateixa probabilitat de formar-ne part. Per a “escollir” aquestes mostres, es pot mitjançant una “mostra aleatòria” (simple), però també es pot fer una “mostra estratificada”, per estrats (ex: nois i noies). Aquesta estratificació s‟utilitza per aconseguir més exactitud. També podem fer servir una “mostra sistemàtica” quan els elements de l‟univers puguin ordenar-se (ex: cognoms, DNI‟s...). Consisteix en seleccionar a l‟atzar un intèrval constant (ex: 3 com a intèrval 1 – 2 – 3 – 4 – 5 – 6 – 7 – 8 – 9 ...). En diaris no es pot agafar mai el que fa 7 (ni els seus múltiples), perque sempre representaria el mateix dia de la setmana (s‟agafarien sempre els diaris del dilluns, per exemple). Tampoc s‟hauria d‟agafar el número 12 si són representacions mensuals (Sempre s‟agafaria el mateix mes). És per això que s‟ha de tenir molt en compte la periodicitat amb l‟intèrval representatiu. 16/ 03 / 04 Per a dur a terme un A/C hi ha tres etapes: Preparació – Pre-anàlisi Etapa de definir tot allò que es vol estudiar i el problema que es vol resoldre. És en aquesta etapa quan cal establir una hipòtesi (un encunciat, proposició explícita que s‟ha de validar empíricament). Cal definir també l‟univers, la mostra representativa i les unitats d‟anàlisi. També cal definir clarament els parámetres i els criteris d‟anàlisi, és a dir, les categories. Segons Berelson són proposicions d’informació que poden ser sobre allò que es diu o sobre com es diu. Les categories són fonamentals, però no s‟ha arribat a un consens per a definir-les i utilitzar-les. Les categories varien en cada anàlisi i s‟han de definir a cada un d‟ells. El que és comú són tipus de categories:
- De forma: espai, localització (portada, pàgina parell/imparell, a dalt o abaix), si té imatge, color...
- De contingut: fonts (declaracions), punts de vista...
- De tractament: orientació (a favor, en contra, netre) Recollida de dades Per als funcionalistes, un cop definits els conceptes, no es por tornar enrere, és a dir, no podem redefinir els conceptes. Per ells variar la definició inicial voldria dir que l‟investigador no és neutral i que “manipula” la informació un cop analitzada, ja que alteraria els conceptes en funció dels resultats. Pels interpretatius, si que es poden redefinir els conceptes.
Evolució de l’estudi A partir dels anys 60 l‟analisi de contingut quantitativa tindrà una vigència matissada dins el funcionalisme. És a partir d‟aquesta època que l‟anàlisi de contingut és utilitzat com una tècnica de recerca complementària. Durant els anys 70 es dóna un procés dapropament entre les tres persepctives. L‟A/C continua dins del funcionalisme, però tant els interpretatius com els crítics comencen a usar aquest anàlisi de contingut juntament amb alguna cosa més (formes híbrides de l‟A/C). Tant els interpretatius com els crítics són de metodologia qualitativa, pero afegeixen la tècnica quantitativa amb l‟A/C com a estudi complementari. Els crítics afegeixen a l‟A/C una crítica per aconseguir / promoure el canvi social. Va ser ALTHEIDE qui va convertir la tècnica quantitativa en una extensió de l‟anàlisi qualitatiu. En canvi van ser els autors de l‟Escola de Glasgow qui l‟incorporaren a la teoria crítica. S‟incorporen noves metodologies de base lingïística en l‟anàlisi de contingut, que s‟organitzen a l‟entorn de la semiòtica i l‟estructuralisme. Una incorporació que es dona després del tractament del paradigma funcionalista. La recerca dins el mateix funcionalisme de noves maneres d‟estudiar el contingut, de manera que superin les seves limitacions. Un intent que es fa de de la psicología, concretament de s‟un autor americà: Charles OSGOOD. Un autor de la tècnica del diferencial semàntic, que posa en relació als emissors a través del contingut que els atribueix els receptors. El contingut del diferencial semàntic existeix a través de la resposta del receptor. 25 / 03 / 04 L’anàlisi de contingut qualitativa
Anàlisi de contingut QUANTITATIVA Funcionalistes
Anàlisi de contingut QUALITATIVA Interpretatius i Crítics Empírica Empírica Quantitativa Qualitativa i quantitativa (complementària) Contingut manifest Contingut manifest Contextualització Receptor actiu ( ≠ interpretacions) Mètode deductiu (categories anàlisi) Mètode inductiu (categories ↔ anàlisi)
A Somàlia els que primer van arribar van ser les televisions nord-americanes, per a poder donar la informació en directe i de primera mà.
Altheide relaciona el contingut amb la producció (si no hi ha imatges, no hi ha informació).
Segon estudi d’anàlisi d’Altheide: La creació de la por (Creating Fear) En aquest estudi parla de la producció social de la por. Detecta a la societat (vida pública) una presència creixent de la por. Conclou en que s‟ha construït un discurs social de la por. Enumera una sèrie de temes relacionats amb la por: violència, terrorisme, economia, malalties, immigració... Arrel d‟això fa un A/C interpretatiu. Escull un diari, “L.A Times”, i l‟analitza de 1985 a 1994, i un informatiu de la cadena ABC, i l‟analitza de 1990 a 1994. Es planteja algunes preguntes, en un principi descriptives:
- Amb quina freqüència apareix la paraula “por” als mitjans?
- A quin tipus de por fa referència?
- Quin rol s‟assigna als ciutadans?
Altheide arriba a les següents conclusions: a) Detecta un increment de la por que quantifica en un 64% en L.A Times i en un 173% en ABC. b) Aquest augment es manifesta més en els titulars que en el cos de la informació.
Després d‟aquest estudi, compara aquests resultats amb d‟altres publicacions i se‟n adona que aquestes tendències són generals, excepte en el cas del New York Times i del Washington Post. Altheide fa una primera interpretació d‟aquestes dades i converteix la por en un marc informatiu; hi ha molts temes que tracten el mateix ítem. Altheide també analitza l‟evolució del format amb què es tracta la por. Al 1985 els temes més relacionats amb la por per a la societat nord-americana segons Altheide eren la Sida en primer lloc i la violència després. Al 1994 el temes més “temuts” eren el crim en pirmer lloc seguit de la violència. Interpreta aquesta evolució a partir de les fonts institucionals. Els mitjans reprodueixen els esquemes d‟associació que els han “passat” les fonts. Les fonts orienten la interpretació informativa dels mitjans.
Aquesta tendència a la por lliga amb l‟entreteniment i amb l‟espectacularització de la informació. Deixem clar que aquest anàlisi no se centra en el contingut, sinó en el context. És un ús hírid entre la quantificació i la qualificació.
Anàlisi crítica de contingut El seu objectiu / plantejament bàsic és promoure el canvi social. Tot se subordina a això. Utilitza la recerca com un instrument d‟intervenció social, pública i política. Els autors més rellevants d‟aquesta corrent s‟engloben dins el Glasgow University Media Group que es crea al 1975. els seus estudis encara tenen continuïtat però han canviat de nom, ara es diuen Glasgow Media University Unit. A Gran Bretanya hi havia un debat en el que s‟acusava a la BBC i a la ITV (Televisió independent): el govern les acusva de ser parcials a favor de l‟oposició i la oposició les acusava de ser parcials a favor del govern. Les televisions van arribar a la deducció de que eren imparcials (lògic). Arrel d‟aquesta polèmica es va posar en marxa una comissió per a la Reforma de la Ràdio – Televisió britànica. En aquest context, al 1976, el Glasgow University Media Group va decidir publicar la seva recerca (tot i que inacabada) per a poder intervenir públicament en el debat i així contribuir al canvi social. Aquesta recerca es recull sota el títol “Bad News”. Van continuar amb aquesta línia de recerca i al 1980 publiquen la recerca acabada sota el títol “More Bad News”. La segona part de la recerca es publica sota el nom de “Really Bad News” al 1982. La recerca comença al 1975, quan enregistren tots els informatius de televisió dels 5 primers mesos de l‟any. Analitzen la durada, les peces, els temes, de qui s‟inclouen declaracions, tipus d‟imatges, les fonts que utilitzen... Descobreixen que els informatius de la BBC i de la ITV s‟assemblen molt, i això no ho esperaven. Ho expliquen dient que això reflecteix quelcom sobre els valors notícia (que té molt a veure amb la competitivitat). Arrel d‟això, i com el seu objectiu és el canvi social, començaran a fer un A/C centrada en un sol tipus de notícia: les d‟economia, sobretot les industrials. 30 / 03 / 04 En un anàlisi posterior, comencen a analitzar la presència de determinats sectors industrials a la televisió i ho quantifiquen. Intenten veure fins a quin punt la TV reflecteix la realitat. Per a comparar aquesta presència a la TV i a la realitat primer van mirar la quantitat de població que hi treballava. Van trobar que no hi havia correpondència entre la quantitat de població ocupada que hi treballava i la presència del sector a la TV. Ho justifiquen dient que hi ha uns certs criteris de noticiabilitat que potser fan “caure” aquestes notícies de l‟agenda dels mitjans.
