¡Descarga Vocabulari Stuart Mill y más Exámenes selectividad en PDF de Sociología y ética solo en Docsity!
Vocabulari Stuart Mill
Utilitarisme dels actes : és la teoria ètica de J. Bentham segons la qual podem parlar d’un comportament moral quan, aquest beneficia als altres, quan és útils pels altres. El que compta a l’hora de jutjar una acció és el resultat d’aquesta: una acció serà correcte quan, efectivament, aquesta hagi estat profitosa pels altres.
Utilitarisme de la regla : és la doctrina que desenvolupa J.S. Mill modificant algunes de les consideracions de l’utilitarisme dels actes de Bentham. El principi de l’utilitarisme busca la més gran felicitat per al màxim nombre d’individus però no ho podem fer mitjançant l’anàlisi dels resultats d’accions concretes; S.Mill diu que s’ha d’enfocar l’ètica des de les conseqüències globals d’una regla que ha de valer a nivell global. La norma ha de tenir un valor universal, ha de contemplar la dignitat humana i, com a mínim, tenir en compte que cap situació que ens afavoreixi pot ser bona si malmet a un altre.
Plaer : benestar lligat a la felicitat. S. Mill parla de les diferències qualitatives dels plaers, a diferència de Bentham (que valora el número, la quantitat de plaer) per S. Mill no tots els plaers són equiparables i l’ètica ha de contemplar aquells que no provenen d’accions purament egoistes i contribueixin a millorar el benestar de la societat.
Felicitat : és la pauta a partir de la qual es guia l’utilitarisme quan parla d’accions morals. Es determina si una acció és bona o és dolenta quan produeix felicitat a un major nombre d’individus. Per S. Mill, la felicitat està vinculada al fet de gaudir de forma solidària ( no podem ser feliços si els que ens rodegen no ho són) i és diferent al concepte d’acontentament (plaer personal, no moral).
Liberalisme : és la teoria que defensa la mínim participació de l’Estat en l’economia i la mínima interferència en la vida privada de les persones. És la teoria de l’Estat mínim (en contraposició al socialisme: l’Estat màxim) i se sol considerar que el liberalisme és el marc polític de les ètiques utilitaristes per la reivindicació de la idea de que l’individu ha de mantenir el control i la iniciativa sobre la pròpia vida.
Principi de llibertat negativa : la llibertat no es defineix com a capacitat de realitzar la pròpia voluntat (llibertat positiva) sinó que s’entén com l’absència d’interferències en un àmbit en que les persones podem fer el que vulguem. La llibertat negativa dibuixa un cercle privat en el que ningú (ni tan sols l’Estat) té dret a controlar la voluntat o accions individuals.
Virtut : qualitat moral d’excel·lència humana lligada, segons S.Mill a la necessitat de sentires admirat i estimat (buscant l’excel·lència) i al desig d’estar amb els altres (una mena d’instint social).
Principi de dany : : norma ètica segons la qual els individus són lliures d’actuar com els sembli convenient sempre i quan les accions no vagin en detriment dels altres, no és lícit perjudicar a ningú en favor de la pròpia felicitat.
Crítiques a S.Mill
Crítica a l’utilitarisme en tant que ètica de mínims : l’utilitarsime és la filosofia segons la qual allò útil és bo i com que la utilitat ens produeix plaer, del que es tracta és que el major nombre de persones aconsegueixin la felicitat (entesa com a benestar i plaer). Una de les crítiques més importats que s’han fet a aquesta teoria és la que l’ha qualificat com una “èticade mínims”; la crítica ve dels defensors de teories de la moral que busquen uns “màxims” i que creuen que l’ètica ha de cercar l’excel·lència humana i els mitjans per aconseguir-la. L’utilitarisme és una ètica de mínims perquè busca el consens a partir del principi “el més gran plaer pel més gran nombre de gent”, és una ètica que pretén esbrinar els punts comuns en que estan d’acord vàries opcions diferents en la societat per arribar a uns principis, a uns mínims d’acceptació comuna. Aquest tipus de pensament xoca amb la idea de que buscar la felicitat no té a veure només amb el plaer, sinó amb un sentit d’autorealització humana. La crítica és menys ferotge en el cas de l’utilitarisme d’Stuart Mill, ja que en el seu intent d’establir una regla moral, ens dirà que la felicitat està lligada a la dignitat humana i a l’autodesenvolupament individual. No obstant,S. Mill no defineix prou aquests principis (dignitat humana i autodesenvolupament) com perquè siguin normes autònomes, màximes definides per l’autorealització humana; ens dirà que la regla depèn de la utilitat i busca la compatibilitat entre aquesta i el criteri utilitarista de buscar la felicitat pel nombre més gran d’individus així, els principis de la regla, segueixen depenent del consens i, en conseqüència, segueixen sent mínims.
Crítica a l’utilitarisme, la fal·làcia naturalista : També s’ha acusat a l’utilitarsime d’incórrer en la fal·làcia naturalista. Aquest tipus de fal·làcia succeeix quan un filòsof intenta fer una ètica definint “allò bo” a partir d’una o més característiques naturals (tals com ser agradable, acceptable, desitjable etc.) i s’intenta justificar la bondat de quelcom pel simple fet de ser considerat natural. La teoria d’S.Mill és naturalista perquè sosté que “allò bo” és el plaer, la utilitat, i per això l’hem de perseguir. El filòsof que va desenvolupar més aquesta qüestió va ser Moore, que va dir que la confusió d’Stuart Mill ve del fet d’haver identificat “allò desitjat” (que és un fet) amb “allò desitjable” (que és un valor), que una cosa sigui desitjable, com el plaer, és un fet natural però no té perquè ser valor ètic, no té perquè ser bo.
Crítica al liberalisme : Stuart Mill no va ser un liberalista estricte ja que simpatitzava amb algunes formulacions socialistes i era partidari de superar l’antítesi entre el capitalisme i socialisme a través de sistemes de cooperatives. Malgrat tot, se l’ha identificat amb el liberalisme pel seu aspecte antiestatista i per la seva reivindicació de la iniciativa individual. La fórmula liberal defensa la no intervenció de l’Estat en l’economia i altres aspectes de la vida dels individus perquè l’economia s’autoreguli pels mercats (mitjanç ant la llei de l’oferta i la demanda) i les persones puguin desenvolupar les seves llibertats personals que permeten el desenvolupament de la personalitat humana i l’extensió de les societats creadores de benestar. Les posicions polítiques més socialistes han criticat el liberalisme per ser la ideologia que acompanya i justifica l’economia capitalista; des d’aquesta òrbita l’èmfasi es posa en el fet que en l’afany de garantir la individualitat els sistemes liberals no són capaços de garantir la igualtat de base (hi ha gent que ja de naixement té més recursos que d’altres) i per tant, l’èxit del desenvolupament dels individus està més relacionat amb casualitats (com el fet que hereti una propietat) que no pas per la seva iniciativa individual. També es podria dir que el fet que l’Estat no intervingui en pràcticament res, significa que gran part de projectes que beneficiarien a tothom i són indispensables (per exemple els temes d’educació, sanitat, transports etc. públics) queden relegats a l’esfera privada, fet que crearia desigualtats perquè no tothom hi podria accedir.
Mort de Déu : representa la negació de tots els transmóns inventats per la religió. Aquests són la gran mentida que converteix la vida en una aparença, en una mera ombra. La idea de Déu, en tant que fonament del món vertader, és la gran enemiga. L’esperit lliure és aquell que és capaç d’assumir la seva mort, d’acabar amb la metafísica i acceptar que res no s’hi pot posar al seu lloc (ni la ciència, ni la racionalitat, ni la tècnica, ni la política etc.).
Nihilisme : és la força destructora de la base de la cultura occidental. Déu ha mort perquè entre tots l’hem assassinat i quan ho assumim, aleshores superarem l’estat nihilista (negatiu). El nihilisme, però, és un procés ambivalent i dialèctic. És a dir, que té dues cares: una negativa i l’altre positiva i implica un moviment d’una a l’altre: hem de negar per afirmar, destruir per crear. El moviment negatiu correspon amb l’enteniment que critica; i el moviment positiu correspon al domini dels instints vitals ja que, per Nietzsche, la vida és la forma suprema del nihilisme
L’últim home : la mort de Déu (que és un fet històric) pot donar lloc a dos fenòmens. Per una banda és la condició de possibilitat per a l’aparició del superhome; però, per l’altre la mort de Déu també genera l’arribada de l’últim home. Per Nietzsche aquest és l’ésser més menyspreable, és aquell que es contenta amb el pragmatisme i la tecnocràcia i que, per tant, ha substituït Déu per la seva comoditat; l’últim home representa la runa de la civilització i és la culminació de la decadència.
Superhome : és aquell que accepta la mort de Déu i no el substitueix per altres valors, assumeix plenament la vida. És el més fort, el més noble, és l’autèntic filòsof, el que no necessita valors falsos, és aquell que supera la prova de l’etern retorn. El superhome és el més real dels homes, s’oposa a l’últim home (ja que aquest el caracteritzava el ressentiment en contra de la vida). El procés de generació del superhome Nietzsche l’exposa amb la metàfora de les tres transformacions. El camell (porta la pesada càrrega de la moral invertida), el lleó (que lluita en contra de la moral) i el nen (creador espontani del seu propi joc) que és el superhome.
Voluntat de poder : és una voluntat lliure, vital, expansiva. L’impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. Tota força impulsora és voluntat de poder que, en aquest sentit, és l’essència mateixa del ser, i que, com a principi animador, està situat més enllà del bé i del mal. La voluntat de poder no consisteix en cap anhel ni en cap afany d’apoderar-se de res ni de dominar ningú, sinó que és creació
Etern Retorn :. L’etern retorn del mateix fa referència a una prova selectiva moral que ha de passar el superhome. Implica una reflexió sobre el temps exposada en forma metafòrica. Cada instant és únic però etern, ja que en ell mateix es troba tot el sentit de l’existència. Nietzsche parla de l’etern retorn del mateix, però absolutament de tot el mateix, fins i tot les coses que considerem “insignificants” i rodegen al nostra existència. Si assumim la vida en la seva plenitud hem de voler que es repeteixi. Hem de voler l’etern retorn ja que cada instant que hem viscut és vida, i per aquesta raó hem de veure que en cada instant es troba el sentit de la nostra existència.
Crítiques a Nietzsche Crítiques En primer lloc s’ha d’assenyalar que les crítiques del pensament nietzscheà basades en la sífilis, les malalties mentals que va patir o la seva relació amb el nazisme van quedar invalidades ja fa temps. Les que fan referència als seus problemes de salut (ja sigui mental o física) tracten de deslegitimar les seves idees sense entrar en elles, partint de la base que es tracten de les idees d’un dement, d’un boig i negar-se a considerar el seu pensament per aquest fet; evidentment aquesta no és una crítica legítima a nivell filosòfic ja que no se centra en els problemes o contradiccions del seu pensament, sinó més aviat en el personatge en sí mateix. Per altra banda, les crítiques que l’acusaven de ser un defensor del nazisme van quedar també desautoritzades quan es va descobrir la manipulació, per part de la seva germana, de fragments de la seva obra. Que els nazis agafessin part de les crítiques al judaisme o al cristianisme i les utilitzessin per justificar les seves atrocitats no significa que Nietzsche fos nazi (els avenços en la física d’Einstein van possibilitar, anys més tard, la fabricació de bombes atòmiques i això no el converteix en un assassí). Gran part del pensament de Nietzsche constitueix una crítica de les bases de la cultura occidental. Tot i el seu to insultant i el seu menyspreu cap a la moral, la religió, la política, la filosofia etc. tradicionals, va demostrar que coneixia molt bé allò que rebutjava i en aquest sentit és difícil establir una crítica de l seu pensament. La filosofia de Nietzsche consisteix en destruir, a martellades,les bases de la tradició rebuda, per tant, sembla que l’única rèplica possible és situar-nos en l’extrem oposat: defensar l’ordre i la postura tradicional que ell desmunta. Així que intentarem dirigir les crítiques a la part constructiva del seu pensament, tot i sabent que ell hauria qüestionat la major part de les objeccions que puguem fer-li dient-nos que formen part de la perspectiva de l’últim home (el pitjor de tots, el més ressentit i el que rebutja la vida). Crítiques Crítica a la indefinició del superhome : El vitalisme de Nietzche el condueix a fer una defensa del valor de la llibertat, tot i que el preu a pagar sigui l’autosuficiència i l’aïllament; aquest valor es materialitza en la figura del superhome, el que accepta la mort de Déu i no el substitueix per altres valors, el que assumeix plenament la vida. Ens diu que el superhome és el més fort, el més noble, l’autèntic filòsof que estableix nous valors no commensurables amb els establerts ni amb cap criteri extern a la vida. Nietzsche explica el procés de la generació del superhome amb la metàfora de les tres transformacions i l’identifica amb la figura del nen (en tant que creador espontani del propi joc). La imatge del nen com a superhome és prou il·lustrativa perquè podem entendre que en un nen tot està per definir i no està “contaminat” per la cultura tradicional. En altres textos ens definirà una mica més el superhome dient-nos que té la voluntat de poder i és l’únic que supera la prova de l’etern retorn. La imatge del superhome sembla doncs mig traçada, poc acotada i sembla ser que Nietzsche va preferir no concretar-la més precisament perquè es tracta d’un ésser tan diferentals individus contemporanis que si hagués intentat definir-la més segurament hauria acabat contaminada. Tenim en compte que es tracta d’un ésser nou i per això només en podia esbossar alguns trets, però la imatge que ens ofereix Nietzsche està tan poc definida que és fàcil imaginar-se el superhome com l’infant salvatge, que havia crescut sol en mig del bosc, aïllat de la civilització. Hi ha moments però, en que Nietzsche ens diu que l’home normal és un tràmit, entre l’animal i el superhome, com si aquest fos el fruit d’una evolució entre els homes: està clar que l’infant salvatge ens ofereix una imatge més propera a la dels animals (que a la d’un home evolucionat) i des d’aquesta perspectiva no podríem identificar el superhome amb aquesta figura. No obstant, sí que és veritat que un infant salvatge no estaria contaminat pels valors de la cultura occidental, segurament seria la persona més autosuficient i aïllada i probablement seguiria el seu instint vital per sobre de qualsevol cosa.
igual de perniciós per l’home que allò racional quedés totalment subordinat a allò vital? Si el problema és que, en un moment donat, aquests valors es van desequilibrar, la solució podria consistir en anivellar-los i no en fer passar un (el de la vida) per sobre de l’altre (el de la raó). Crítiques Crítica a la misogínia : els escrits de Nietzsche dedicats a les dones han suscitat una gran polèmica. En varis textos demostra un caràcter misogin ben definit, fent apologia del tracte que es donava a les dones en l’antiguitat. També es mostra en contra de la igualtat de drets i critica l’avenç de les postures feministes. Alguns historiadors han assenyalat que les afirmacions misògines de Nietzsche estaven influïdes per els seus fracassos sentimentals i la mala relació que tenia amb el gènere femení, però òbviament, res de tot això pot justificar afirmar, per exemple, que les dones són intel·lectualment estèrils. Està clar que cap afirmació misògina tampoc pot estar justificada dins del pensament filosòfic de Nietzsche: si hi ha homes més nobles que d’altres també hi ha dones quesobresurten sobre la resta i no té sentit atacar a tot el gènere. Més enllà de les crítiques evidents, hem de dir que Nietzsche, en aquest punt se situa en una moral molt semblant a la que ell mateix critica. La consideració de que les dones nomésserveixen per la reproducció, més enllà del sexisme evident, està vinculada a les arrels de la religió i la moral tradicionals que el mateix Nietzsche va definir com els productes culturals encarregats de la decadència del pensament occidental. Per altra banda, la hipòtesi de que les seva misogínia estigués relacionada amb els desenganys amorosos de la seva vida real el situa dins de la perspectiva de l’esser que ell va catalogar com el més menyspreable: l’últim home, l’home ressentit que arrossega la càrrega,en aquest cas, dels seus fracassos en el terreny sentimental.
