UNA CARTA
1. Senyor metge: no s’estranyi que li expliqui per escrit el que em passa. No s’estranyi que
firmi amb un nom que no és el meu. Encara que faig mal fet de dir-li que no se n’estranyi,
perquè si no li digués que el nom amb què firmo no és el meu, vostè no s’ho pensaria:
però he de dir-li, i no sé ben bé per què, que no és el meu. Sóc vergonyosa de mena i la
gent em fa por. D’un parell d’anys ençà visc esverada com una gallina. Potser si rumia
amb calma endevinarà qui sóc però jo, si és que el meu mal no té cura, més m’estimaria
que no rumiés, que no ho endevinés. Ara, que, si ho endevina, jo, sempre, davant de la
gent — perquè si vostè ho endevina aviat ho sabrà tothom—, sempre negaré. I vés,
busca.
2. Em costa d'escriure, perquè la feina del camp no lliga amb el paper i la ploma, però el que
em passa ho porto tan endins i em fa tornar tan boja que per força podré explicar-me amb
lletres. Si el meu mal no té remei, contesti'm també per escrit. Farà el favor de deixar la
carta en un forat que hi ha a la soca de l'olivera de la dreta del camí que va a la masia
de la seva filla gran. Si li sembla que em pot curar, vindré a veure'l. No he parlat del meu
mal amb ningú: vostè serà la primera persona que en tindrà coneixement.
3. No em recordo d'haver tingut mai cap malaltia: he estat i sóc forta com un cavall: em puc
llevar a trenc de dia i treballar fins a caiguda de nit. No, ara no: abans. Fa dos anys. De
dos anys ençà tot ha canviat. La cosa va començar quan va morir el meu marit. Però
aleshores no vaig adonar-me'n.
4. Vostè coneix tan bé com jo aquestes matinades de darreries d'estiu, encara rosses i no
adormides: tot just quietes. Els blats ja no es gronxen perquè els han segats i les roselles
qui sap on paren. Una matinada així el meu marit va dir que volia menjar figues per
esmorzar. Feia cosa d'una setmana que ens havíem barallat per culpa d'interessos i jo
encara li tenia rancúnia. Vaig a collir figues, va dir. La figuera ja tenia pàmpols grocs i les
figues, de coll de dama, eren dolces com la mel: sobretot les que estaven una mica
picades d’ocells. Jo el mirava des de la finestra de la cuina tot preparant la calderada per
a les gallines i mentre ell anava a buscar l’escala al porxo, vaig pensar: així et
rebentessis.
