¡Descarga Psicología Social: Mentiras, Efecto Pigmalión y Dissonancia Cognitiva y más Apuntes en PDF de Psicología Social solo en Docsity!
Psicologia Social
3 aprenentatges per a la meva formació com a psicòleg:
Penso que com a psicòleg un ha de saber quan se l’està enganyant, i la pràctica que vam fer sobre la detecció de l’engany la vaig trobar molt interessant i encertada.
El fet era que et posaves en parella i que cadascú, per separat, escollia un mínim de tres preguntes a les quals intentaria enganyar. Després se’ls repartien les preguntes que haurien de fer a l’altre membre de la parella i acabaven anotant aquells resultats que consideressin estar en acord o en desacord depenent del comportament de l’altra.
Així doncs, per saber si una persona t’està enganyant has de fixar-te molt tant en els indicadors verbals com als no verbals. Com a indicadors verbals tindríem que la persona en concret no ens donaria tants detalls dels fets, ho explicaria dins una estructura sintàctica no tant lògica i s’implicaria menys personalment quan ho narrés,.. com a indicadors no verbals, notaríem una inseguretat per part de la persona, la qual tindria un to de veu vacil·lant i més agut del normal i faria més gestos entre pauses més llargues del que és habitual.
Un possible exemple, sense anar gaire lluny, quan un professor demana a un alumne una pregunta dels deures i aquest, que no els ha fet s’inventa qualsevol excusa, però ho fa sense mirar als ulls del mestre, se’l veu inquiet, la seva veu no es nota amb la fermesa de sempre,.. de ben segur que l’està enganyant.
Amb la pràctica doncs vam comprovar que és difícil detectar una mentida i, que moltes vegades, si s’enxampa a la persona és perquè possiblement has tingut molta sort. Es pot entrenar aquesta capacitat de detecció però és realment complicat ja que en gran part en depèn molt de l’altra persona i les seves reaccions.
S’ha comprovat però que tant l’edat com el gènere, com el nivell educatiu, la capacitat cognitiva d’una persona, l’extraversió o fins i tot el neuroticisme, no es correlacionen directament amb aquesta capacitat de detecció. Així doncs penso que és imprescindible conèixer aquest concepte i els elements que el formen per tal de poder evitar al màxim que algú ens enganyi, sobretot als psicòlegs.
L’efecte Pigmalió va ser un exercici de Robert Rosenthal i Leonore Jacobson per demostrar que una prèvia bona opinió sobre un grup o sobre un individu és capaç de millorar el rendiment d’aquest mateix individu.
El fet d’expressar en públic una opinió favorable o idea a algun grup o individu, és capaç de transformar o d’augmentar objectivament l’autoconcepte que havia interioritzat aquest grup o individu inicialment.
Un exemple molt entenedor és el cas dels ratolins de Rosenthal el qual va repartir 6 ratolins a dos grups d’estudiants. El resultat fou que com que el primer grup de 6 ‘havia de ser’ molt intel·ligent, els estudiants motivaven els ratolins i els mostraven com passar proves. A la inversa, el grup que cuidava el segon grup de 6 ‘sabia’ que els seus ratolins eren poc espavilats i no els havien motivat.
A part de ratolins, Rosenthal també ho aplicà en humans tot repartint tests d’intel·ligència a nens estudiants fent creure que a l’atzar un 20% dels nois eren molt brillants i prometedors i donar els noms d’aquests als mestres. Al cap d’un any aquests nois havien augmentat molt significativament els seus resultats en els exàmens i, fins i tot, milloraven en el seu QI.
Però cal dir que la validesa d’aquest experiment ha estat molt discutida al llarg del temps. No sempre que s’ha replicat la situació els resultats han estat els predits per Rosenthal i Jacobson. En canvi, el que si s’ha aprovat efectivament a l’aula són situacions de ‘Pigmalió negatiu’: quan el mestre no creu en les potencialitats de l’alumne, l’alumne tendeix a no créixer. Però l’Efecte Pigmalió no succeeix només en educació.
Exemple: En Joan està enamorat i sap que la Maria també l’estima; les seves possibilitats d’èxit per aconseguir-la es multiplicaran. Per contra, els amics d’en Joan li diuen que la Maria realment no l’estima i que juga amb ell, si en Joan s’ho acaba creient, al final no s’atrevirà a demanar-li per sortir ja que està convençut que les coses no els anirien bé.
L’Efecte Pigmalió és un altre concepte clau per a un psicòleg i poder entendre possibles inquietuds dels pacients ja que, si aquests tenen possibles problemes per poder superar alguna cosa amb èxit i no es veuen capacitats per a fer-ho, és perquè hi ha aquestes “forces negatives” que els evita aconseguir-ho i, serà allà, on actuarem nosaltres, els psicòlegs.
- Teoria de la dissonància cognitiva
La teoria de la dissonància cognitiva va constituir una manera d’entendre la motivació molt diferent a les teories anteriors. Aquesta prediu que s’experimentarà major tensió (dissonància) al mantenir, al mateix temps,
3 aprenentatges que més m’han interessat i fet reflexionar sobre qüestions personals:
- Canvis de rol i el poder de la situació
Tal i com hem pogut veure en les sessions pràctiques de l’experiment de la presó de Stanford i dels experiments de Stanley Milgram, es diu als participants que es canviaran els papers; en el primer cas es passa d’uns estudiants, a guàrdies i presoners, en el segon, hi ha la víctima que ‘representa’ que dirigeix l’experiment, l’autoritat com a víctima (l’alumne que ajuda al mestre) i l’autoritat (mestre) que dirigeix realment l’experiment.
En el primer cas doncs, al cap d’uns dies es va veure el caràcter dels subjectes transformats; aquelles persones “normals” manifestaran un comportament alterat per culpa del poder que té la situació i, en el segon cas es dóna el mateix degut a la pressió d’una autoritat. Així doncs veiem com la ficció i realitat es confonen.
Tan a un cas com a l’altre dóna molta importància al poder de la situació, perquè si no s’estigués en aquell moment, en aquell context, influenciats pels que estan amb tu,.. de ben segur que seguiries sent tu mateix. Això ho podem veure sobretot en l’experiment de la presó de Stanford, la facilitat amb que persones “normals” poden traspassar la línia del mal, sempre i quan el poder institucional no es limiti. Aquest fet se’l coneix com l’”efecte llucifer” el qual, segons Philip Zimbardo, bones persones es converteixin en dolentes a causa de la pèrdua de la percepció del control degut a tants canvis.
Un exemple d’aquest fet el podem trobar en aquelles situacions on ens veiem “obligats” a canviar de comportament; concretament ho podem trobar quan anem a emprovar-nos roba als emprovadors i hi ha tanta cua que si els fas esperar gaire sents comentaris que et veus empès a deixar l’emprovador lliure.
Cal remarcar però que a diferència de la presó d’Stanford i dels experiments de Stanley Milgram, el meu exemple no és una situació límit de tanta tensió, però es compleix el fet de que hi hagi una modificació de la conducta envers la situació.
Quan parlem de percepció social ens referim al procés mitjançant el qual obtenim informació del nostre entorn (de les persones principalment) a través dels sentits.
El 1947, Bruner i Goodman plantejaren la hipòtesis de que el procés de percepció era un procés actiu en el qual s’hi dóna lloc una transformació dels estímuls percebuts. Els objectes que tenien associat un valor seran sobrevalorats en comparació amb aquells objectes idèntics però que no tenien associat cap valor. Aquesta sobrevaloració serà major quant major sigui el valor de l’objecte o quant major sigui la necessitat individual de l’objecte valorat. En un dels seus experiments, amb nens de 10-11 anys, la meitat d’ells de famílies pobres i els altres, de riques, havien de dir com era el tamany de diferents monedes. Tal i com es va poder veure en els resultats, es tendeix a sobrevalorar el tamany de les monedes més valuoses. Cal destacar però que va ser més gran la distorsió que en van fer els nens de les famílies pobres.
Amb tot això, Bruner va observar com la percepció es tractava d’un procés selectiu i dirigit per a les necessitats socials i culturals, els aprenentatges, i altres característiques dels qui prenien les decisions.
Un possible exemple el trobaríem potser quan a la teva colla d’amics de l’institut comencen a criticar a un company de classe per haver respòs una pregunta plantejada pel professor i ja per això se’l cataloga com a “empo”. A partir d’aquí, jo, per exemple, influenciada pels demés (per la majoria), ja el veig com a tal i no com a la possible bellíssima persona que és.
La Teoria del Racisme Aversiu, formulada per Gaertner i Dovidio al 1986, tracta d’explicar les noves formes de prejudicis, exactament el prejudici de les persones liberals que intenten respectar els valors democràtics i que no són conscients de la seva actuació.
Aquest concepte sorgeix per explicar els resultats d’un experiment realitzat als Estats Units per Gaertner al 1973 on es pretenia investigar si existien diferències en la conducta d’ajuda cap a blancs i cap als afroamericans per part de persones procedents de partits polítics; els liberals i els conservadors. Aquestes persones rebien una trucada des d’una cabina pública per un ajudant de l’experimentador. Aquest s’identificava com a blanc o afroamericà per l’accent i intentava avisar a un taller mecànic perquè el seu cotxe estava avariat. Al comprovar que s’havia equivocat de número i que no tenia més monedes, va demanar que la persona a qui “per error” havia trucat, avisés en nom seu al taller.
