¡Descarga APUNTS ECLESIASTIC y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
TEMA 1. DRET I FACTOR RELIGIÓS. (No entra a l’examen) En tota societat hi ha algo que adorar. La religió te un doble àmbit: religiosa i política. Política: des d’antic han existit relacions entre la religió i l’estat , per a be o per a mal. Moltes vegades ha existit dualitat per a monopolitzar el poder. Dret eclesiàstic: l’actual no és el dret eclesiàstic antic. Escola racionalista del dret natural: representada per Tomassio. Aquesta escola comença a canviar el terme de dret eclesiàstic de l’estat. Tomassio lo que proposa es canviar ixe ius naturalisme que regia en la societat en l’edat mitjana per un dret racional que seria el que contribuiria a la distinció entre el dret eclesiàstic i el dret canònic. Escola històrica del dret: naix en Alemanya i el seu màxim representant és Friedberg. El dret es conseqüència de la història , per tant ells s’interessen per com ha sigut regulada la matèria religiosa en Alemanya al llarg del temps. Amb esta teoria comença a ixir un concepte incipient de dret eclesiàstic que es diferent el canònic no sòls per l’objecte sinó també per la seua vigència. El dret eclesiàstic no es sòls el dret de l’estat sinó també inclou les confessions. Positivisme jurídic: També naix en Alemanya. Sòls l’estat pot manar normes. Només seria dret eclesiàstic el que emana de l’estat i dret canònic no seria ningun dret. Es a dir, aquesta escola trencaria ixa dualitat de fonts.
Escola Italiana: Representada per Ruffini. Admetien la possibilitat de que el ordenament canònic pot ser font indirecta del dret. Escola dogmàtica: representada per Santi Romano. Defensa l’existència d’altres ordenament jurídics distints dins de l’estat. Dret eclesiàstic : no es el dret de l’església. Conjunt de normes jurídiques específiques donades per l’estat(espanyol) be de forma directa o indirecta, be de forma bilateral o unilateral mitjançant les que es regula el factor religiós des d’una perspectiva civil o política. Són normes pues que formen part de l’ordenament jurídic espanyol i que te vigència per voluntat expressa de l’estat. Hi ha dos vies per a la creació de normes religioses: 1- Per l’estat. Unilateral. 2- Per acords o pactes entre l’estat amb confessions religioses. Bilateral. En principi les normes que dona l’Estat per regular el fenomen religiós són normes noves per crear el fenomen religiós. Encara que de vegades l’Estat pren com pròpies normes de caràcter confessional. Les fa seues a través de la remissió o el reenvio. A l’Estat li preocupa les manifestacions externes de les confessions religioses quan té que vore amb l’ordre públic: salut, seguretat, moral pública, drets fonamentals i llibertats públiques. L’estat te que garantir que la llibertat religiosa estiga protegida. Objecte del dret eclesiàstic: hi ha diversitat d’opinions. Per exemple Santi Romano o Scadutto,
TEMA 2. SISTEMA DE RELACIONS ENTRE
L’ESTAT I LES ESGLÉSIES.
1. MODELS HISTÒRICS
Quan parlem de relacions Església- Estat parlem de dos tipus de sistemes, els monistes i els dualistes. El sistema monista significa la preponderància del poder polític sobre el poder religiós o la preponderància del poder religiós sobre el poder polític; és a dir, la confusió dels dos poders. Tenim dos models de monisme en el mon antic:
- L’emperador era el pontífex màxim, la màxima dignitat i tots li devien obediència tant el camp polític com en el món religiós.
- Quan comença a imposar-se el cristianisme, l’emperador Constantí en el any 313 publicà el edicte de Milà en el que es concedeix la llibertat religiosa a tots els romans i amb això la possibilitat de practicar la religió cristiana. Este moviment que naix a partir de l’Edicte de Milà es coneix com Cesaropapisme que implicava una important intervenció dels emperadors en els assumptes eclesiàstics amb el perill d’instrumentalització de l’església al servici del poder polític. Dualisme cristià:
Els papes de l’època rebutjaren moltes vegades ixa intromissió del poder polític en el mon religiós, però va ser el papa Gelasio I el que amb una carta dirigida a l’emperador declara que el poder espiritual es independent del poder temporal. Este moviment es coneix com dualisme gelasià. En aquesta carta s’estableixen els següents principis:
- La dualitat de potestats, és a dir, autoritat sagrada i potestat real.
- La major dignitat de l’autoritat sagrada donat que s’encarrega de les coses divines.
- Legitimitat del poder real donat que aquest té un origen diví.
- Autoritat del papa sobre els reis.
- Incompetència de l’emperador en allò referent a les coses divines. Per tant, una vegada es produeixen les conseqüències del cesaropapisme, es produeix una independència de l’autoritat sagrada i reial. Models medievals:
- Hierocratisme medieval: sorgeix davant la impossibilitat de mantindre el dualisme gelasià. Es basa en un sistema de relacions església-Estat en el que es proclama la supremacia teòrica i pràctica de l’església i alcança la seua plenitud en els segles XII i XIII. El fonament d’aquest sistema els trobem en els teòlegs medievals que defenien la espiritualitat de l’església. Entenien que eren els papes els que atorgaven legitimitat al poder real per tant podien consagrar emperadors, acceptar el vassallatge dels reis, autoritzar o desautoritzar determinats
estiguera en perill la salvació de les ànimes al Papa que podia dirigir la seua autoritat sobre la autoritat civil; com a conseqüència el Papa podia: o Modificar lleis o Promulgar o derogar altres o Impedir eles abusos del poder estatal o Recòrrer a penes per a fer recurrir els seus manaments o Intervindre en la guerra i obligar als infidels a que autoritzen la publicació de l’evangeli en les seues terres. Tot açò es basa en “ratio peccati” que vol dir que sempre que hi haja confusió dels poders, preval l’església. Ixa separació de poders no és clara. En el món modern:
- Protestantisme és un sistema d’unió entre el món polític i el món religiós. La reforma protestant és promulgada per Lutero i Calvino implantant-se a l’església catòlica” per “Sola lide, sola patia, sola scriptura”. Una nova església basada exclusivament en la sagrada escriptura i prescindeix de la tradició i el magisteri eclesiàstic. Per a la salvació de l’ànima no cal la pràctica religiosa sinó les sagrades escriptures. Es neguen els sagraments conservant solament el baptisme. Defenen que un es salva a través de la fe. Desapareix la jerarquia eclesiàstica, solament amb estudiar i llegir un es salva. Açò produeix una divisió entre la cristiandat. Els prínceps alemanys s’aderixen a ixa reforma, ja que
aquesta visió els permet apropar-se dels béns de l’església, reforçar el seu poder i enriquir-se. Sorgeixen, com a conseqüència, les anomenades esglésies nacionals al front de les quals està el rei i naix la noció de confessió religiosa. A partir d’ahi, Europa s’estructura, des d’un punt de vista religiós, del principi de què la religió del rei és la religió del poble: “quius regio quius eis religio”.
- El regalisme reconeix la separació encara que després no es produeix tan clarament. Propugna la separació de poders, per exemple, Carles V es va enfrontar a la reforma protestant i això va comportar lluites i que Europa quedara dividida entre països protestants i catòlics. A pesar d’acceptar la separació de poders acceptaren les característiques dels països protestants ja que els donava un amplia intervenció en el poder... Açò produeix estes institucions:
- El patronato real: que significava que els reis controlaven l’anomenament dels càrrecs eclesiàstics.
- El “plaget regio exequatur” suposava que els reis tenien la facultat de censurar els documents eclesiàstics.
- El “ius dominii supremi” significa que els reis poden controlar els béns eclesiàstics.
- El recurs de força pel que s’atribueix als tribunals estatals la facultat de jutjar els pleits que ja han sigut resolts pels tribunals eclesiàstics.
- El dret de protecció de l’Estat front les ingerències de l’església.
La primera declaració és la de Virginia de 1776. En el seu article 16 es proclama la llibertat religiosa i de consciència; esta declaració posteriorment en 1781 es perfecciona establint la primera esmena a la constitució de la unió en la que s’imposaven límits a l’estat en matèria religiosa. En aquesta esmena s’estableix que l’estat no podrà imposar cap religió com oficial de manera que s’acaba l’estat confessional, ni podrà prohibir el lliure exercici de qualsevol altra. La declaració de drets de l’home i del ciutadà a França entén el dret de llibertat religiosa com una manifestació de la llibertat d’expressió i de conviccions. Aquesta declaració és menys sensible en allò referent a lo religiós i més reduccionista. L’estat americà està format per estats diferents habitats per ciutadans de distintes confessions cristianes i allò que es busca es trobar un clima de respecte i tolerància mútua mitjançant el respecte a la llibertat religiosa. En la declaració de Virginia es tracta d’una opció a favor de la llibertat religiosa; en canvi, els revolucionaris francesos pretenien acabar amb un règim absolutista que havia convertit l’església en un component essencial de l’estat. Per tant, la llibertat religiosa no es considera una opció a favor, sinó que s’entén com una opció front a l’església i això es manifesta en la publicació de lleis intervencionistes on el clergat s’havia de sotmetre a normes civils que propugnaven la separació que propugnaven una església separada de roma i sotmesa a l’estat. L’Estat Social i els drets humans
Després de la caiguda de Napoleó i com a conseqüència del dret del Congrés de Viena s’imposa el liberalisme com a nou model d’estat. La principal característica de l’estat liberal és el reconeixement formal de les llibertats individuals en les constitucions; poc a poc, es busca armonitzar els principis de separació Església-Estat amb una tutela més intensa de la llibertat religiosa emparada com a dret individual i també com a dret col·lectiu, com a dret de les confessions religioses. Entre els textos internacionals que proclamen el dret ala llibertat religiosa trobem la proclamació americana dels drets i deures de l’home de 1948; la declaració universal dels drets universals de la ONU, el conveni per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals de 1950 firmat en Roma pels estats que formaven part del Consell d’Europa i el pacte internacional de drets civils i polítics de
El totalitarisme. Els estats totalitaris estagueren vigents en espanya fins ven entrat el s.XX. Es aquell estat en la que la organització política es l’oposició als plantejaments democràtics liberals, caracteritzada també per un estat fort que absorveix totes les estàncies socials i que preten ocupar-se directament de l’home. Com a conseqüència desapareixen les estancies socials mitjes i entre els objectius de l’estat no estan els individuals , preten ocupar-se dels ciutadans però no respectant els drets fonamentals. Els mes destacats son el totalitarisme marxista i el fascista. Els dos son hereu de la filosofia de Hegel (neohegealistes).
1- Son partidaris de la separació de poders, dualitat de poders lo que significa el reconeixement del poder autónom. Independència de l’església i reconeixement de l’origen diví d’esta. La consideració de l’esglèsia com una organització juridicament perfecta i finalment el reconeixement i obligació de l’estat de protegir a l’home en l’exercici dels seus drets religiosos. Son partidaris de l’estar confessional catòlic però ho propugnen sempre que la població siga majoritàriament catòlica. Propugnen la tolerància respecte altres confessions. 2- Pio XII basant-se en la doctrina dels papes anteriors sobre tolerància i confessionalitat reclama en plena IIG.M el reconeixment de la dignitat i dels drets de la persona per a restituir en el mon , l’ordre i la pau però qui dona un pas molt important és Joan XXIII en la seua obra pacem interris , suposa una proclamació positiva dels drets humans i de la seua tutela internacional , sobre tot de la llibertat religiosa. 3- El concili vaticà II fou convocat per Joan XXIII i fou clausurat per ... a l’any 1965 , els principis que deuen regir en les relacions estat esglèsia son:
- Dualisme.
- Principi d’autonomia.
- Principi de cooperació al servici de l’home
- Principi de llibertat religiosa entesa com inmunitat de coacció de l’home front a l’estat de manera que no se li puga obligar a practicar alguna religió. Es principi s’aplica a tots els homes amb independència de les seus creences religioses.
- Principi de pluralisme polític mitjançant el qual , el catòlic pot afiliar-se a qualsevol partir sempre
que la ideologia del partit no s’opose a la religió catòlic.
- El dret de l’església a enjuiciar la moralitat o no moralitat dels actes de govern. 2. MODELS VIGENTS. Estat confessional: És aquell estat que reconeix una religió determinada com a oficial de l’estat mitjançant lleis fonamentals o a través de concordats. Protegeix a aquesta religió en les seues lleis i es compromet a inspirar la seua legislació i actuació en ixa religió. No es estat confessional el que subvencione a l’església directament i tampoc és un obstacle a l’estat confessional aquell estat que propugne llibertat religiosa. Classes de confessionalitat:
- Segons el tipus de reconeixement que es faça d’una determinada religió parlarem de: o Confessionalitat substancial o de facto: quan la legislació estatal s’inspira en una determinada religió no per imperatiu legal sinó basant-se en uns valors religiosos que la societat fa seus. o Confessionalitat formal: es aquella en la que l’estat fa el reconeixement d’una religió com a oficial de l’estat mitjançant concordats,lleis , constitució...
- Segons el seu fonament: o Teològica: quan es basa en motius religiosos. o Sociològica: quan el seu fonament es troba en circumstàncies històriques o socials.
- Principi de jerarquia normativa: es contempla en el art.9.3 CE i 1.2 CC. Significa que una norma inferior no pot anar mai davant o damunt d’una norma superior.
- Principi de competència: significa una ordenació per competències , de manera que certes matèries solament poden ser regulades per certs tipus de normes. Tenint en compte el principi de jerarquia normativa, fonts serien: 1- Constitució Espanyola. 2- Tractats internacionals ratificats per Espanya referits a matèria religiosa. 3- LO referides a matèries religioses. Si fora atenent al criteri de competència desprès de la CE aniria la LO. Classificació de les fonts segons del òrgan del que emanen:
- Fonts unilaterals: emanen exclusivament de l’estat. LO , com Lleis Ordinàries que façen referència a la qüestió religiosa i també la jurisprudència.
- Fonts convencionals o particulars: Estan basades en els acords de l’estat espanyol amb altres estats que poden ser multilaterals o bilaterals que son aquelles que preveuen acords entre l’estat i les confessions religioses.
- També son fonts , les fonts confessionals amb rellevància civil. Son normes religioses que l’estat fa seues , inclou al seu ordenament mitjançant el pressupost i el reenviament.
Si atenem als destinataris:
- Fonts bàsiques o comuns: son aplicables a totes les confessions religioses per igual.
- Fonts típiques o peculiars: fan referència a aquelles confessions que han firmat acords amb l’estat. 2. FONTS BÀSIQUES O COMUNS Fonts Bàsiques:
- Constitució: es la fonamental. Ha resolt la qüestió religiosa superant la confessionalitat de l’estat. En l’art.16 CE proclama la llibertat Religiosa. Els principis que deuen inspirar les confessions eclesiàstiques , son el principi de igualtat, laïcitat, cooperació, i de llibertat. Art.14 i 15. També l’art.27.3 que parla de drets fonamentals estableix un imperatiu als poders públics per a que els pares eduquen als fills com creguen oportú. Hi ha altres articles que també fan referència a la qüestió religiosa. Fonts unilaterals:
- Conveni Internacionals de protecció dels drets humans insertats en el nostre ordenament.
- Tractats internacionals: tenen caràcter interpretatiu i només s’hauran d’utilitzar davant normes dubtoses.
- També els tractats sobre drets humans son font bàsiques del dret eclesiàstic espanyol perquè formen part del nostre ordenament desprès de la seua ratificació i publicació en el BOE.
És aplicable a totes les confessions religioses. És una llei característica perquè només té 8 articles on s’observen dos parts clarament diferenciades: o Els articles 1 a 3 dibuixen el contingut essencial del dret de llibertat religiosa. o Els articles 4 a 8 concreten i especifiquen quins requisits deuen de complir les confessions religioses en les seues relacions amb l’estat per fer efectiu aquest dret, per poder ser interlocutors vàlids davant l’Estat. o El art. 3.2: àmbit d’aplicació del dret de llibertat religiosa Altres normes reguladores on se regula aquesta llibertat la LO 1/1996 de 15 de gener de protecció jurídica del menor. La llei 4/2000 de 11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers en Espanya, la llei d’estrangeria. I qualsevol altra llei ordinària que desenvolupe aquestes LO. Altra font bàsica o comú és la JURISPRUDÈNCIA. Per lo que respecta a la jurisprudència del TS tindrem en compte allò que diu el article 1.6 del CC. Per lo que pertoca al TC la Constitució li dedica el títol 9 i entre les seues competències està el coneixement del recurs d’empar per protegir els drets fonamentals i llibertats i també conèixer el recurs d’inconstitucionalitat de les llei, d’aquesta manera el TC es converteix en l’intèrpret suprem de la CE.
La doctrina del TC té valor vinculant i per tant, es converteix en una consulta necessària i obligada quan es tracta de qualsevol tema de dret eclesiàstic.
3. FONTS PECULIARS O TÍPIQUES: LES NORMES ACORDADES. Entre aquestes fonts trobem els acords entre l’estat i les confessions que constitueixen la font més característica del dret eclesiàstic espanyol. El tema dels acords és una qüestió bàsica de la nostra tradició perquè l’església sempre ha mantingut aquestos acords amb l’estat que ‘anomenaven concordats. El fonament dels cords es troba a l’article 16.3 CE quan reconeix el principi de cooperació. Aplicant aquest principi es firmaren els acords de l’estat espanyol amb la Santa Seu i posteriorment, basant- se en l’article 7 de la LO de llibertat religiosa es firmaren acords amb altres confessions religioses. Per tant podem parlar de dos vies en la firma d’acords de l’estat amb les confessions que porta com a conseqüència dos tipus d’acords: - Acords internacionals amb l’església catòlica. - Acords interns amb les altres confessions. El concordat és quan totes les matèries es regulen de manera unitària, mentre que els acords versen sobre alguna matèria específica. Podem definir els acords com pactes bilaterals entre l’església i l’Estat en quant que són ents autònoms
