¡Descarga El Barroc y el Renaissance en Cataluña: Obra de Arte y Arquitectura - Prof. Narváez y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Art català modern
INTRODUCCIÓ: Catalunya a l’Edat Moderna: Política, societat i cultura. Entre els segles XVI i XVIII s’acostuma a dir que Catalunya viu una època de decadència, sobretot pel que fa a l’art. Això és degut a que és un període que inclou el Barroc, però també el Renaixement. Aquesta mal a consideració es deu als autors de la Renaixença, qui van trobar l’època d’esplendor a l’Edat Medieval, sobretot al Gòtic tant a nivell polític com a nivell artístic. Els segles que queden enmig de l’Edat Medieval i el Romanticisme, per tant, són una barrera temporal que els allunyen del seu ideal.
És cert que a nivell institucional es pateixen enfrontaments amb Espanya (Guerra de Succeció, trasllat de la Cort a Madrid...) però en altres camps, com l’artístic, Catalunya té un paper molt important.
Des dels anys 70 autors catalans comencen a reivindicar aquesta època.
D’una banda, destaquem la presència d’INSTITUCIONS POLÍTIQUES PRÒPIES similars a altres territoris però formant part de la Corona d’Aragó. El sistema polític català es basava en el Rei de la Corona d’Aragó-Les corts catalanes, on es realitzaven les lleis a les quals el rei es sotmetia i estava representada per 3 braços estamentals: braç eclesiàstic, militar i reial (ciutats).
Les lleis ajustaven el sou del rei en funció de com havia dut a terme la seva feina.
La Diputació del General (embrió de La Generalitat) aplicava les lleis i depenia directament de les Corts. S’encarregava del compliment de les lleis durant els propers anys i de la recaptació dels impostos. Era el braç administratiu de les Corts i es va eliminar amb el Decret de Nova Planta.
Carles V: territori més important a nivell d’extensió i econòmic. L’imperi comença a identificar-se amb Castella.
Felip II: decideix establir la cort a Madrid. Els nobles que volen càrregs importants se’n van a Madrid. Els nobles catalans importants també s’hi traslladen i amb ells l’art.
A més, cada cop se celebren més tard les corts. El rei necessitarà representants: figura del VIRREI (a Catalunya s’anomena “lloctinent”, amb connotacions negatives).
23/09/
La culminació d’aquesta situació negativa per Catalunya culmina amb Felip V i el seu valido el Conde-Duc d’Olivares. Això portarà a la Guerra dels Segadors, on els catalans rebran el suport de Lluís III de França. La guerra acaba amb el Tractat dels Pirineus l’any 1659. Abans de perdre’s aquests territoris remarquem la importància de l’art del Rosselló i de la Catalunya Nord.
Després arriba la Guerra de Successió, produïda per la mort sense descendència de Carles II. Es disputen el tro Felip d’Anjou i l’Arxiduc Carles d’Àustria. En un principi, Catalunya accepta a Felip d’Anjou, però després es canvia de bàndol. Per aquest motiu, després de perdre la Guerra, Catalunya serà castigada l’11 de Setembre amb la pèrdua de totes les institucions de govern pròpies (LES CORTS-GENERALITAT-CONSELL DE CENT) i s’inicia un període d’ocupació militar, per la qual cosa la majoria d’arquitectes seran enginyers militars.
Amb la instauració del Decret de Nova Planta s’inicia un període de decadència política a Catalunya. Entre d’altres coses, desapareix el català com a llengua escrita.
L’any 1808 col·lapsarà la monarquia absolutista.
SOCIETAT
La societat estava basada en les desigualtats (estaments). La noblesa és l’estament que més es castellanitza quan la cort es trasllada a Madrid, en especial l’alta noblesa. La baixa noblesa es queda però no té tan poder adquisitiu ni gust artístic.
- Brunelleschi sent fascinació a través de la visualització de l’art de l’antiguitat i el copia. A partir d’aquí es fa la comprensió teòrica i es propaga mitjançant il·lustracions i tractats d’arquitectura.
Però a Catalunya sovint només arriba la part teòrica i això impedeix una comprensió total del Renaixement, per la qual cosa es dóna un fenomen d’hibridació i heterogenització de l’arquitectura renaixentista, amb la presència d’errors que demostren una visió superficial del Renaixement.
Un bon exemple d’això és:
LA CASA DE L’ARDIACA (1490-1514), BARCELONA
- Observem un clar exemple de confusió del que és el GRUTESC: a Itàlia sempre es fa servir com a pintura decorativa d’interiors, mentre que aquí l’observem aplicat a l’escultura decorativa de l’arquitectura (motius florals a la portalada)
- Tanmateix, suposa la 1a mostra renaixentista de Catalunya a nivell d’arquitectura i artístic en general.
- L’ardiaca (diaca major d’una església) fou Lluís Desplà, humanista.
- La construcció està adherida a la muralla romana i va patir nombroses remodelacions al segle XIX.
- Les finestres són gòtiques, però la porta és renaixentista i és aquesta porta, de fet, el més interessant del conjunt. Els pilars estan decorats amb “grutescos” com ja hem dit, i s’han intentat fer capitells corintis, però és el resultat d’una visió parcial i mal entesa del que deien els tractats renaixentistes.
- Observem que no es respecta la simetria, que és un dels principis vitruvians més importants. Serà una pràctica que costarà molt d’implementar.
29/09/
Després del gran èxit que havia tingut el gòtic a Catalunya, s’entén la hibridació amb el proto-renaixement. El Pati dels Tarongers (Pau Mateu, Antoni Carbonell i Tomàs Barça) n’és un altre exemple. Aquesta hibridació es farà present també a l’arquitectura religiosa, sobretot en l’alçament dels murs.
Com a exemple tenim l’església prioral de Sant pere de Reus (1512-1569) on hi veiem un plantejament gòtic en els arcs apuntats i la volta de creueria. La pedra deixa de ser utilitzada en tota la construcció (aquesta església serà l’última que està feta de pedra. A partir d’ara s’utilitzarà la mamposteria, com feia Brunelleschi contrastant el blanc i el gris. En conseqüència s’anirà perdent l’ofici de picapedrer.
L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera (1587-1612) és també un exemple d’hibridació: hi ha volta de creueria però els arcs són de mig punt. La volta de creueria és un dels grans invents de la humanitat ja que permet fer edificis molt alts, per tant és normal que costés tant de deixar-lo de banda, ja que els constructors hi estaven acostumats. A més, realitzar la volta de canó és tècnicament molt difícil, i mancaven els coneixements per fer-ho.
Hi ha alguns edificis fonamentals per a l’establiment de la manera de construir del Renaixement (edificis públics):
REIALS COL·LEGIS DE TORTOSA (1564)
entren a governar els Àustries deixa de ser freqüent que el rei viatgi a Barcelona i, per tant, el palau reial cau en desús i passa a ser la seu de la Inquisició i, posteriorment, la seu de la Reial Acadèmia (competència jurídica).
Una part d’aquest palau va servir per construir el Palau del Lloctinent. Dissenyat per A. Carbonell, qui en aquests moments era el fuster major de la Catedral (en aquella època els “fusters” eren semblants als arquitectes).
La façana consta de motllures a les finestres i té uns torricons a les cantonades, que era encara aleshores un símbol de poder derivat dels castells feudals, per això podem dir que és gòtica. Però introdueix també un avenç significatiu: manté l’eix de simetria en les finestres i estan distribuïdes de manera més o menys regular. Està decorada amb l’escut de la Generalitat, que va ser l’organisme que la va finançar).
El pati està construït amb arcs rebaixats, tècnica que és pròpia encara del Gòtic. La galeria sí que és moderna ja que està resolta amb arcs de mig punt i coberta amb volta d’aresta. És la primera vegada que s’utilitza la balustrada (unió dels replans de les columnes formant un ampit).
Les columnes encastades són anteriors a la construcció del Palau. L’ escala està encastada a la paret del pati i està coberta amb un enteixinat (coberta de fusta, és una tècnica mudèjar amb motius decoratius
totalment clàssics). El mirador del Rei Martí (1555): tenia una funció totalment recreativa per les dones. Està feta al mateix
moment que el palau. Malgrat tot, gairebé mai va ser habitat pel lloctinent, per la qual cosa va acabar sent una dependència administrativa.
Al s.XVII el rei manarà construir un altre palau al·legant que aquest era totalment inhòspit i serà el Palau del Virrei (és per aquest motiu que hem d’anomenar cada cosa pel seu nom, per fer la distinció).
1.2. La maduresa del llenguatge arquitectònic renaixentista: l’Escola del Camp de Tarragona Quan podem dir que el Renaixement s’implanta definitivament a Catalunya? L’escola del Camp. Està formada per: o Jaume Amigó o Pere Blai o Pere Aguiló (intel·lectuals) o Rafael Joan Gili (intel·lectuals)
Jaume Amigó era un sacerdot aficionat a l’arquitectura, podem dir que és l’Alberti Català. Fou Assessor de la Catedral de Tarragona i tot el que sabia d’arquitectura era autodidacta, segurament ho devia aprendre del tractat de Vignola i dels viatges a Roma.
El Concili de Trento insistia molt en l’eucaristia.
CAPELLA DEL SANTÍSSIM (1580- 1592)
Està construïda sobre el menjador dels monjos de la Catedral de
capelles laterals, seguint les indicacions del Concili de Trento sobre la devoció dels Sants.
L’església és d’un rotund caràcter clàssic i se segueixen perfectament les ordes arquitectòniques de Vignola (cal distingir entre el dòric – que té tríglifs i mètopes
- i el toscà – només un fris). També utilitza el llenguatge arquitectònic brunelleschià pel que fa a mantenir la pedra a l’orde arquitectònic (gris) i deixar les parets den blanc, per tal que ressalti.
La volta de canó està incomplerta per a poder obrir-hi finestres (llunetes). La cúpula està “amagada” a sobre l’altar.
Aquesta construcció suposarà l’obertura d’un model a futures esglésies de Catalunya.
CAPELLES BESSONES DE SANT JOAN I SANT FRUCTUÓS A LA SEU DE TARRAGONA L’arquebisbe Joan Terés volia un sepulcre on enterrar-se. Aquest queda inserit entre les dues capelles. La influència de Brunelleschi es troba en l’ús de mòduls de proporció basats en l’obertura de l’arc, així com en la diferenciació del blanc i el gris. Per tant, és l’arquitectura que defineix l’espai, encara que hi ha certs elements que no tenen cap funció estructural constructiva, donen un significat.
La presència de la finestra termal pot ser que l’arquitecte traiés la idea de l’Escorial o del tractat de Palladio (que, d’altra banda, en aquesta època encara no era gaire conegut).
El sepulcre té forma de templet clàssic (amb una cúpula). Recorda molt a la solució de Il tempieto de Bramante. Novament l’arquitecte podria haver-lo conegut a través del tractat de Serlio o, novament de l’Escorial, on Francisco Herrera ja havia utilitzat el model de Bramante en la font de l’Escorial.
FAÇANA DEL PALAU DE LA GENERALITAT
L’edifici de la Generalitat és gòtic i ja incloïa una capella dedicada a Sant Jordi, patró de Catalunya. Cada cop tindrà més pes polític, el que implica un major nombre de funcionaris, que necessiten més espai. Això succeeix des del canvi de dinastia. Pere Blai serà l’encarregat d’aquesta ampliació.
Durant l’ampliació no existia la plaça de Sant Jaume, que es va fer al s.XIX, per contra hi havia edificis que formaven part de l’ajuntament. Per tant, la façana no es veia.
La capella té dimensions d’església i té 3 naus. La central està seprada de les laterals per pilars perquè, en ser una capella dedicada a un sant guerrer, havia de tenir un aspecte masculí i robust, seguint la idea que deia Vitruvi. Les tres naus tenen la mateixa alçada (fet estrany a l’Europa Meridional, era més propi dels Hallenkirche septentrionals). En alguns trams la volta és d’aresta, en d’altres bufada. Al centre hi ha la cúpula. Es despleguen, per tant, els 3 tipus de volta renaixentistes. Cal recordar que les pintures són efecte de la Dictadura de Primo de Rivera.
Durant el Decret de Nova Planta es tanca el Palau i es desconsagra l’església. Actualment té funció de Saló. Sota la capella hi ha el vestíbul. Els pilars estan
Tindrà el primer contracte en què se l’anomena artista (aquell qui conrea les arts liberals). Les seves empreses:
COR DE LA CATEDRAL DE BARCELONA (1394-1519)
Com observem en la cronologia, es triga molt a completar l’obra. Les cadires havien estat obra de Pere Sanglada, els pinacles d’aquestes de Michael Luchnen i les balustres són d’Antoni Carbonell (pare del del Palau del Lloctinent). A Ordóñez se li encarreguen les mampares amb escenes de l’antic testament i el nou. L’ardiaca Desplà va tenir a veure en la seva contractació.
La XIX sessió del Toisó d’Or s’havia de desenvolupar l’any 1519 a la catedral de Barcelona ja que Carles V seria admès com a membre de l’orde. Per aquest motiu s’ha d’accelerar el procés de l’obra.
L’EMBRIAGUESA DE NOÈ
És tan moderna que costarà anys d’assimilar. És un tema amb prefiguracions de la passió de Crist, inspirada en una divinitat fluvial i amb formes molt delicades i expressives. HISTÒRIES DE JOSEP Escena molt complexa però molt ben resolta.
CRIST MORT AL SEPULCRE
Demostra un coneixement de la perspectiva i de l’stiacciato de Donatello.
SANTA EULÀLIA DAVANT DEL
PRETOR (1519), Rerecor de la Catedral Models anatòmics miquelangelescos, voluminosos. Modelatge extraordinari del marbre. Presència també de l’stiacciato. Es representa a Santa Eulàlia en 13 martiris.
SANTA EULÀLIA EN EL MARTIRI DEL
FOC
Es mostra a la Santa completament nua i amb una influència molt clàssica. No hi ha censura perquè no es col·loquen a la catedral fins el s.XVII. Ordóñez mor abans d’acabar el rerecor de la catedral i 50 anys més tard, pedro vilar rep l’encàrreg d’acabar-lo, però també mor. El 1615, Claudi Perret acaba l’obra. Aquests autors imiten a Ordóñez ja que ningú era capaç de fer-ho millor que ell. Finalment s’ha de realitzar un muntatge d’urgència i no està gens ben pensat.
2.2. El model de tomba italiana: els sepulcres de Joan d’Aragó, Bernat de Vilamarí i Ramon III Folc de Cardona. SEPULCRE DE JOAN D’ARAGÓ A L’ATRI DEL MONESTIR DE MONTSERRAT (c.1508)
Cariàtides són termes (mig humanes mig columnes) i representen la frontera entre la vida i la mort. Al davant hi ha les al·legories de les virtuts.
2.3. La difusió dels nous esquemes: Damià Forment i Martí Díez de Liatzasolo
- Damià Forment (València 1480- Santo Domingo de la Calzada 1540) València és el primer punt d’entrada del Renaixement a Espanya. Forment va ser conegut pel seu enorme taller. Tenia diversos equips de treball a diferents punts d’Espanya, fet que li impedia controlar tota la qualitat del procés però que li exigia adaptació allà on anés. Una de les seves primeres obres és el Retaule de la Basílica del Pilar a Saragossa i el d’Osca. Tenen un aspecte gòtic (presència de pinacles i marc estructural, horror vacui) però les figures són modernes.
RETAULE MAJOR DE L’ESGLÉSIA DEL MONESTIR DE POBLET (1527- 29) És una obra molt més clàssica, distribuïda per pisos. La comunitat cistercenca de poblet li encarrega un retaule en alabastre, però presentarà alguns problemes. L’alabastre és de mala qualitat, ja que l’extreu d’una cantera propera a partir de veure un saler fet amb aquest material. A més, algú no va prendre bé les mides i es va haver d’escapçar. 7/10/ Com que les mides no es van prendre bé, no caben correctament els 12 apòstols als nínxols i es van haver d’eliminar les columnes deixant els capitells penjant. El problema de la mala qualitat de l’alabastre fa que surtin vetes negres que van ser maldestrament pintades de blanc. Per últim, els 12 apòstols no tenen les proporcions clàssiques que tenen les altres
escultures i hi observem la ponderatio gòtica en comptes del contraposto clàssic. SANT ENTERRAMENT, MARTÍ DÍEZ DE LIATSOLO Martí Díez és un escultor d’origen vasc. Va venir a Catalunya atret per la bona situació econòmica. Va treballar a Barcelona i els seus voltants. Volia monopolitzar els encàrregs i va produir moltes obres, però se n’han conservat poques i en mal estat. Tenia una mala relació amb Damià Forment. Sabem que coneixia el Renaixement però no sabem com, segurament a través de gravats i a través d’obres d’ordoñez. El Sant Enterrament és encarregada per la catedral (antigament era església) del Sant Esperit de Terrassa per estar en una capelleta autònoma. Després va ser traslladada a la cripta i durant la Guerra Civil la van trencar a cops de martell. És una obra interessant però irregular: el cos de Crist és d’un realisme impressionant, però els flocs dels cabells són totalment inversemblants. Les millors escultures són Sant Joan i la Mare de Déu, fetes en un sol bloc de marbre i mostrant millor el drama. Les figures extremes són “camacurts” i falta una connexió narrativa entre els diferents personatges.
Una altra de les obres conservades és la Mare de Déu de la Victòria, que no està ben proporcionada, però que té un rostre molt clàssic.
Aine Bru (Haine de Bruyne): Només hem conservat dues obres seves.
MARTIRI DE SANT CUGAT (1502-1507)
Formava part (juntament amb l’altre obra conservada) d’un retaule. És l’última escena. Té molt de l’expressivitat i fins i tot crueltat alemanya. Brutalitat extrema: el botxí sembla més un escorxador, el rostre de St. Cugat mostra dolor i patiment.
Els pagans possiblement són retrats dels comitents i en un segon terme l’autorretrat de l’artista. El gos simbolitza la fidelitat a Déu del Sant. Destaquem el color, la qualitat de la llum, els plecs de la roba, el realisme. Barreja de l’expressionisme nòrdic i el realisme. SANT CÀNDID (1502-1507) Sant Càndid és un soldat acompanyant de Sant Maurici. És un sant guerrer i un sant local, ja que la relíquia de Sant Càndid estava guardada al monestir de Sant Cugat. El fons és llis, fet que concentra l’atenció de l’espectador a les llums que es reflecteixen a l’armadura (llum realista) i a la penetració de la mirada. Recorda als pintors venecians (giorgione), però són de la mateixa cronologia, així que no podem parlar d’influència.
Joan de Borgonya (?-1525): sabem que la seva família era de la Borgonya, però ell diu que és “d’Stragborgh” (o Estrasburg a l’Alsacia o d’Srasburg a Alemanya), en tot cas es va formar a centre-europa. Se’l relaciona amb l’Estil Danubià, per l’estil de realitzar els rostres arrodonits.
MARE DE DÉU DEL MICO (Atribució)
Joan de Bolonya possiblement va viatjar a Itàlia. Abans d’arribar a Catalunya sabem que va passar per València (recordem que és l’enllaç principal amb Nàpols). L’obra copia un gravat de Dürer, on el mico era símbol del pecat. Tanmateix, és molt més abigarrat amb el fons ple d’al·legories de la mare de Déu, fins el punt de que el tema original es perd. Exemple de com una cosa bona pot arribar a convertir-se en dolenta.
13/10/
Com hem dit, el Renaixement entra a Catalunya per vies indirectes (gravats). La producció de Jean de Borgonya està marcada per un fort esperit nòrdic.
Tenint en compte el panorama local que hi havia, el monopoli artístic el tenen els estrangers. Seguim amb Joan de Borgonya:
El retaule de Sant Feliu a la col·legiata de Sant Feliu és molt important. A Catalunya, la tipologia de retaule no inclou gairebé mai escultura durant el Renaixement. En veiem dos fragments:
SANT FELIU PREDICA A LES DONES DE GIRONA (1519-20) Observem una maduració per crear una perspectiva. Adequació del punt de vista representat amb el que veiem Presència d’arquitectures clàssiques. Gust per la caracterització i fins i tot caricaturització. SANT FELIU DAVANT DEL PRETOR (1519-20)
És un dels quadres més famosos del retaule. Veiem una certa deformació dels personatges en pro de l’estudi dels caràcters. Hi ha un clar intent de crear perspectiva amb les rajoles (tècnica més elemental per crear perspectiva). Per contra, el detallisme d eles robes i les vetes dels marbres del terra estan realment elaborats, mostrant aquesta pulcritud nòrdica de la que hem parlat.
