Comentari de text de Santa Sofia de Constantinoble
La Basílica de Santa Sofia
és la màxima representació arquitectònica de l’Imperi Bizantí.
Aquest gran temple religiós fou alçat entre el 532 i el 537 a Constantinoble per Antemi de
Tral·les i Isidor de Milet, encarregat per l’emperador Justinià.
Després de la caiguda de l'Imperi d'Occident l’any 476, l'imperi Bizantí va convertir en
l'hereu de la cultura romana (més concretament de l’Imperi Romà d'Orient). No obstant això,
aviat i per la seva situació geogràfica, es van fer notar les influències orientals i gregues, així
com constants atacs exteriors. De totes formes, aquest imperi va resistir durant força temps
davant els enemics, tot i que finalment va sucumbir davant els turcs l'any 1453.
Durant el regnat de Justinià (572-565), es dona el moment de màxima esplendor de l’Imperi
Bizantí, un període on aquest aconsegueix annexionar-se amples zones de la Mediterrània
occidental. Pel que fa a l’organització política, cal parlar de cesaropapisme, un principi on el
propi Justinià esdevé cap polític i religiós, pel que l’emperador i l’església es donen reforç
mutu. Així doncs, en aquest gran moment denominat com la Primera Edat d’Or, s’alça la
gran Basílica de Santa Sofia
, així com també altres grans construccions com Santa Irene
, o
San Vitale de Ravenna
.
La basílica té evidentment una funció religiosa, ja que és un lloc d’oració i de culte, ja sigui
pels cristians o els islàmics (recordem que l’Imperi Otomà, en conquerir Constantinoble, va
adaptar-la a la seva religió, convertint-la en una mesquita). De fet, en l’actualitat segueix
com un lloc sagrat de culte, i no es pot anar a visitar com a museu, al contrari de fa alguns
anys.
D’altra banda, seguint aquest fil del cesaropapisme, en ser alçada la basílica, tenia una
funció evidentment propagandística, tant del propi Imperi Bizantí com dels emperadors
Justinià i Teodora, que varen promoure tota la construcció de l’edifici.
Pel que fa als elements constructius del temple, cal destacar l’enorme cúpula que el corona
i que és el seu símbol distintiu. Així, el seu gran pes obliga a idear un magistral sistema
constructiu de jerarquització del pes, tot per contrarestar la gran càrrega exercida per la
cúpula damunt del conjunt de l'edifici. D’aquesta forma, queda ideat un sistema de voltes on
el pes de la cúpula es transmet a través de les petxines a quatre grans arcs de mig punt, els
quals es recolzen sobre quatre pilars de secció triangular. No obstant això, aquesta solució
és insuficient per acabar d’absorbir tot el pes, de manera que queden col·locades a les parts
est i oest de la cúpula dues semicúpules adjacents, sostingudes per pilars de disposició
ortogonal, que es contrarresten amb nínxols. El resultat final d’aquesta estratègia
arquitectònica, és la jerarquització del pes i l’equilibri harmoniós de tot el sistema de voltes
utilitzat.
La basílica presenta una planta de creu grega inscrita en un rectangle, on hi sobresurt una
zona semicircular, l’absis, que esdevé per tant el major punt d’atenció interior (així es crea
un eix longitudinal, que obliga a anar en aquesta direcció). D’altra banda, es poden distingir
