¡Descarga derecho eclesiástico uv y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
QÜESTIONS DE LA PART GENERAL
UNITAT DIDÀCTICA I: DRET I FACTOR RELIGIÓS
LLICÓ 1. EL DRET ECLESIÀSTIC DE L’ESTAT
- Què és la religió i el fet religiós i quina és la seua importància?
Des d’un punt de vista etimològic, la paraula “religió” deriva dels verbs llatins “religari” (tornar a lligar-se), “reeligere” (tornar a triar) i “relegere” (tornar-se constantment), l’element comú dels quals és “tornar”, lo qual vol dir que la religió estriba en que l’ésser humà torne a lligar-se amb el seu origen i amb la finalitat de la seua existència. Això vol dir que la religió, el fet religiós, fa referència a la relació entre l’home i la divinitat, relació que suposa una acceptació racional i lliure per part de l’ésser humà, la qual cosa és l’acte de fe. El fet religiós es troba i s’ha trobat en tots els llocs, en tots els temps i en totes les societats. Per això, la religió constitueix un dels elements fonamentals de la concepció de la vida, de la societat i del món. Per això hi ha expressions com ara: cultura cristiana, poble israelià, societat islàmica o nacions protestants, les quals provenen del fet que la religió, a més a més d’un aspecte íntim o de consciencia, té altres components essencials, els quals són de caràcter doctrinal (les creences), cultural (els ritus), moral (el comportament ètic) i comunitari o social, donat que la religió es troba immersa en la societat.
- Qué relació hi ha entre el fet religiós, societat i dret?
Com a conseqüència del caràcter comunitari i social del fet religiós, les persones viuen segons creuen, perquè la religió no sols relaciona a la persona individual amb la divinitat, sinó també amb altres persones, que són al mateix temps membres de la societat civil i de la societat religiosa. Per això, es diu que “ubi religio, ibi societas” (on hi ha religió, hi ha societat), i per això també, les persones es troben sotmeses a una doble obediència: la de l’Estat, que li imposa determinats comportaments jurídics, i la del grup religiós, que guía la seua vida amb imperatius morals i ètics. La dimensió social o comunitària del fet religiós implica la necessitat de que la vida social (tant de la societat civil com de la religiosa a les quals pertany la persona) tinga una regulació jurídica que ordene i done solució als conflictes que es produeixen al seu si, per això es diu que on hi ha societat, hi ha dret: “ubi societat, ibi ius”. Ademés, els grups religiosos també regulen la seua vida interna amb els seus drets confessionals, on estableixen drets i deures entre els seus membres, per això es diu: “ubi religio, ibi ius” (on hi ha religió, hi ha dret), i per altra part, el fet religiós també necessita una regulació estatal, perque les autoritats civils poden regular el fet religiós en tant en quant està immers en la societat civil.
- Quins són els ordenaments jurídics que regulen el fet religiós?
Com a conseqüència de la rellevància social i jurídica del fet religiós, hi ha dos tipus d’ordenaments jurídics que s’ocupen de la seua regulació. Per una part, els ordenaments jurídics interns de les confessions religioses, coneguts com a drets confessionals, com ara, els més importants: el Dret de l’Església catòlica (anomenat com a Dret canònic, perquè la seua regulació es troba en cànons), el Dret islàmic o musulmà (conegut com a “Sharia”, que en àrab signific font d’aigua), o el Dret jueu (o Dret hebreu) Per altra, els ordenaments externs a les confessions religioses, que son normes procedents de les autoritats estatals de cada país que regulen el fet religiós com a fet social, amb una perspectiva civil, social o política del fet religiós, els quals són, actualmente, el Dret Eclesiàstic de cada Estat.
- Quin és el concepte de Dret Eclesiàstic de l’Estat Espanyol i d’on ve el seu nom?
El Dret Eclesiàstic de l’Estat és el conjunt de normes de procedència estatal promulgades per l’Estat sobre el fet religiós, i més concretament, és el conjunt de normes jurídiques especifiques emanades per l’Estat espanyol, tant de forma directa com de forma indirecta, tant de forma unilateral com bilateral, mitjançant les quals regula, des d’una perspectiva civil o política, el dret fonamental de llibertat religiosa, tant en la seua titularitat individual com col·lectiva. El seu nom vé de la paraula “eclesiàstic”, que és un adjectiu derivat de la paraula llatina “ecclesia”, que significa Església. Per aixó, antigament el Dret canònic, el dret promulgat per l’Església era conegut també com a dret eclesiàstic. Quan la regulació de les matèries religioses pertanyia en exclusiva a les autoritats de l’Església, el Dret Eclesiàstic i el Dret Canònic s’identificaven, especialmente en països de majoria católica com Espanya: “Ius Canonicum seu Ecclesiasticum”.
- Quins esdeveniments influïren en la formació del Dret Eclesiàstic de l’Estat i la seua distinció del Dret Canònic?
Fins al segle XVI l´única autoritat competent per a regular el fet religiós era l’Església catòlica amb el Dret canònic. Eixa situació va cambiar per factors històrics com l’aparició de l’Estat modern amb les monarquies absolutistes, la Reforma protestant i les doctrines regalistes o jurisdiccionalistes als països catòlics, i per factors científics o doctrinals, amb les escoles jurídiques que, per Il·lustració aparegueren a Alemanya i, després, a Itàlia. La distinció entre Dret Canònic i Dret Eclesiàtic ve de la Reforma protestant que va fer que hi haguera dues autoritats per regular les qüestions religioses: l’Església i les autoritats civils del Estats on triomfà la Reforma. Per a no confondre les normes en matèria religiosa emanades d’eixes autoritats, a Alemanya el Dret Canònic (de l’Església catòlica) va rebre el nom de “Kirchenrecht” (Dret de l’Església), i la legislació dels poders civils (reis o prínceps protestants) el nom de “Staatskirchenrecht” (Dret de l’Església de l’Estat), és a dir, Dret Eclesiàstic de l’Estat. El nom originari alemà, en Itàlia va ser traduït com “Diritto Ecclesiastico dello Stato”, i arribà a Espanya com “Derecho Eclesiástico del Estado”, amb el Reial Decret de 26 de setembre de 1984, que va convertir els professors de Dret Canònic en professors de Dret Eclesiàstic de l’Estat.
propi) per no procedir de l’Estat sinó d’una organització no estatal com és l’Església catòlica o un altra confessió religiosa. En conseqüència, amb una postura monista, considera que sols l’Estat pot promulgar normes en matèria religiosa; així, el Dret Eclesiàstic solament és només aquell que emana de l’Estat, i el Dret canònic no és considerat un vertader Dret.
- Quines eren les diferents postures de l’anomenada “escola italiana” en la concepció del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
Francesco Ruffini, de l’Escola Històrica, admetia l’existència de dos ordenaments competents en matèria religiosa que conformarien una ciència única del Dret Eclesiàstic, integrada pel Dret confessional i el Dret de l’Estat, que protegeix la llibertat dels ciutadans. Francesco Scaduto, positivista, entén que el Dret Eclesiàstic és aquell en matèria religiosa que emana sols de l’Estat, però no nega la juridicitat del Dret canònic, les normes del qual poden tindre validesa civil si hi ha recepció per l’Estat. Santi Romano, amb la teoria sobre la pluralitat d’ordenaments jurídics considera que en un Estat poden conviure varis ordenaments primaris provinents d’Institucions originàries, sobiranes i independents, no derivades d’institucions superiors (com són l’Estat i l’Església catòlica); per tant, el Dret de l’Estat i el Dret Canònic són originaris, i les normes canòniques serán font indirecta de l’Eclesiàstic si l’Estat les assumeix. Finalment, Vincenzo del Giudice distingueix els Drets Eclesiàstic i Canònic com a ciències jurídiques distintes amb objectes diferents.
- Quin és l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
El Dret Eclesiàstic de l’Estat és la legislació específica sobre el factor religiós en general, es a dir, tota norma jurídica que regule qüestions religioses, tant les normes promulgades per l’Estat com les d’origen confessional que siguen acceptades expressament per l’Estat. Actualmente hi ha dos punts de vista doctrinals sobre l’objecte de la disciplina: a) Els que entenen que l’objecte és l’estudi de la llibertat religiosa com a dret fonamental. Així, als països on es reconeix eixa llibertat, com a Espanya, el Dret Eclesiàstic es pot dir que és una “legislatio libertatis” perque estudia les normes que regulen la llibertat religiosa en les seues modalitats individual i comunitària. No obstant, en països intolerants, siguen confessionals o ateistes, no es pot dir que el Dret Eclesiàstic siga de llibertat: al contrari, en eixos països, les normes de Dret Eclesiàstic són les més coactives. Però el fet de que no es reconega la llibertat religiosa, o que l’Estat del que emanen les normes en matèria religiosa siga o no democràtic, no les priva del seu caràcter de normes de Dret Eclesiàstic. b) Altres autors amplien l’objecte d’estudi de la disciplina a totes les qüestions relatives a les llibertats religiosa, ideológica o de consciencia.
- Quines opinions doctrinals amplien l’objecte del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
Un sector doctrinal considera que l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat per a incloure els problemas que es plantejen al voltant de les llibertats religiosa, ideològica i de consciència, per la qual cosa, defén l’ampliació del seu objecte d’estudi.
Així, en la doctrina italiana, el prof. Lariccia considera que s’ha d’incluir-se l’estudi de tot allò que afecte a la consciencia i les exigències més íntimes de les persones (com ara, identitat
sexual, feminisme, demografía, bioètica…). En la doctrina Espanyola, per al prof. Llamazares, l’objecte d’estudi és la llibertat de consciència, entesa com el conjunt de conviccions religioses, atees, polítiques i filosòfiques de la persona; i el prof. Souto considera que el seu objecte d’estudi s’engloba en el conjunt de “llibertats publiques”, on s’incluen les llibertats de creència, d’ensenyament, o la ideológica.
- Qué conseqüències té l’ampliació de l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic de l’Estat?
Les corrents doctrinals que amplíen l’objecte d’estudi del Dret Eclesiàstic més enllà de la llibertat religiosa es desvien de l’objecte propi de la disciplina, fins el punt de formar un concepte propi de ciències jurídiques diferents. Per aixó el prof, Llamazares proposa com a denominació de la disciplina la de “Dret de la llibertat de conciencia”, i el prof. Souto la de “Llibertats publiques”. D’eixa manera, eixes corrents doctrinals, d’una part, desdibuixen l’autèntic sentit del Dret Eclesiàstic, perquè queda dispersat per tot arreu de l’ordenament jurídic, i per altra part, hi ha una pretensió de mantindre una determinada especialització jurídica en una societat secularitzada, la qual, suposadament, seria indiferent al fenòmen religiós.
- Quina és la posició del Dret Eclesiàstic de l’Estat entre les ciències jurídiques?
El Dret Eclesiàstic de l’Estat s’inclou en el Dret públic intern, en primer lloc, per tindre caràcter públic, per comprendre en el seu estudi les relacions entre les Confessions religioses i l’Estat; en segon lloc, per ocupar-se del dret públic subjectivu de llibertat religiosa dels individus i les confessiones; en tercer lloc, per contindre nombroses normes constitucionals i administratives referents al factor religiós, les quals, seguns el prof. Escrivá, aborda tenint en compte principalment a l’individu com a persona, preexistent a l’Estat, i en quart lloc, pertany al dret intern perque internes són les seues normes, i perque el Dret Eclesiàstic internacional és una altra ciència jurídica. A tot aixó podem afegir, seguint el prof. González del Valle, que és una branca transversal de l’ordenament jurídic, que resol de forma unitària els problemas que planteja el fenòmen religiós.
LLIÇÓ 2. ELS SISTEMES DE RELACIONS ENTRE ESTAT Y CONFESSIONS
(I): MODELS HISTÒRICS.
- Quines han estat les solucions històriques respecte a l’Autoritat competent per a regular el factor religiós?
La qüestió radica en si l’Estat és competent en els dos ordres socials que nàixen del fet religiós, l’intern i l’extern, o si només ho és per a regular l’ordre polític o social extern a la confessió religiosa. Històricament s’ha resolt la qüestió en els dos sentits: tant en el sentit de que l’Estat és l’unic competent per a regular tot el factor social religiós (conegut com a monisme), com és el cas dels Emperadors romans, que eren a l’hora “Princeps” i “Pontifex”, o bé, que l’Estat únicament és competent en l’àmbit social o polític, i que la Confessió religiosa és autónoma per
Suposa la subordinació al Estat dels assumptes eclesiàstics. L’any 380 Teodosi I, amb l’Edicte “Cunctos populos”, va declarar el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, iniciant una nova política religiosa per la que les religions paganes i les sectes herètiques varen quedar en inferioritat front al cristianisme. La nova política implicava el reconeixement del dualisme cristià, per admetre l’existència d’una jerarquía religiosa, però va generar el cesaropapisme: un sistema de relacions entre el poder polític i l’Església que suposa una important intervenció dels emperadors en matèria religiosa. L’any 395, Honori i Arcadi, fills de Teodosi, varen dividir l’Imperi entre Orient, amb capital a Constantinoble, i Occident, amb capital a Roma. En Orient es va consolidar el cesaropapisme per la llunyania al papat de Roma i per l’actitud dels Patriarques de Constantinoble, que eren un instrument del poder imperial. El cesaropapisme va arribar a la seua máxima expressió amb els nomocànons de l’Emperador Justinià, que eren disposicions imperials civils (“nomos”) i religioses (“canon”), i va estar vigent a l’Imperi d’Orient fins la seua caiguda en mans otomanes al segle XV.
- Quins són els principis del dualisme gel·lasià?
Com a reacció al cesaropapisme, el Papa Gel·lasi I va formular la primera exposició doctrinal pontificia del dualisme cristià tradicional, en una carta que l’any 494 va dirigir a l’Emperador d’Orient Anastasi I. Els seus punts fonamentals són: a) hi ha dues potestats diferents per al govern del món, la del papa i la de les autoritats civils; b) ambdues potestats són d’origen diví; c) són independents entre sí en els seus ordres respectius de competència; d) cap d’elles està per damunt de l’altra; e) els individus que detenten un o altre poder estan personalment sotmesos a l’altra autoritat en allò que respecta a les seues funcions pròpies, és a dir, els jerarques eclesiàstics, com a ciutadans, han d’obeïr les lleis civils i els governants temporals, com a cristians, han de sotmetre-s als ministres sagrats en allò referent a la vida espiritual; f) la vida espiritual es regeix per la potestat del Papa i dels Bisbes i mereix una més alta reverència perque la dignitat de la vida religiosa és superior a la de la vida temporal; h) però eixa major reverència no es tradueix en un poder del Papa sobre l’Emperador, sino que ambdues potestats són independents.
- Qué és el hierocratisme?
A diferencia de l’Orient, en Occident el cesaropapisme no va ser massa rellevant degut a la debilitat de l’Imperi Romà d’Occident. L’any 476 va caure Roma com a conseqüència de les invasions dels bàrbars i el seu cabdill Odoacre va deposar Ròmul Augústul, últim Emperador d’Occident. Així va desaparèixer l’estructura jurídica i social romana. L’única estructura que permaneix inalterada és l’Església i al seu voltant es va reconfigurar la societat civil. Els bisbes, que són caps espirituals, varen acabar convertint-se en caps també en allò temporal, i es constitueixen en la primera autoritat de les ciutats. Per tot aixó, el sistema de relacions entre l’Església i l’Estat que acaba imposant-se en Occident en l’Edat Mitjana (segles XII i XIII) és el hierocratisme, que suposa la supremacia del poder espiritual, de l’Església, en l’ordre temporal. Aixó suposa que tampoc en Occident es va respectar l’equilibri expressat pel Papa Gelasi. Però, en aquest cas, el dualisme es va trencar a favor de l’Església, al instaurar-se el sistema de hierocratisme medieval, que va arribar a la seua plenitud als segles XII i
XIII, com a conseqüència d’una lenta evolució doctrinal que s’ha descrit com una tendencia a absorbir l’ordre natural en el sobrenatural.
- Quin va ser el rerefons doctrinal del hierocratisme?
És la doctrina coneguda com agustinisme polític, teoria de la potestat directa, o teocràcia: deformació medieval de la doctrina moral de Sant Agustí que distinguia entre l’ordre natural i sobrenatural. Els autors més radicals admetien la competència directa del Papa en matèria espiritual i temporal i que els reis actuaven com a delegats seus. Mai va ser doctrina oficial de l’Esgléisa, que sempre va respectar el postulat gelasià de distinció de poders. Ara bé, el hierocratisme considerava superior el poder espiritual sobre el temporal, el qual es sotmetia a la jurisdicció de l’Església, la qual influïa en allò temporal mitjançant una potestat indirecta, exercida per a la preservació de la salvació de les ànimes (“salus animarum”), permetent així la competència del Papa en les qüestions temporals on la salvació estiguera en joc, per donar-se la raó de pecat (“ratio peccati”), podent actuar en matèries legislatives, executives o judicials del poder temporal, i inclús, excomulgar als prínceps, que perdien la legitimitat del seu poder i els súbidts quedaven alliberats del seu deure de fidelitat. El hierocratisme es consolida al segle XI amb Gregori VI, i arriba a la seua máxima expressió en la Butla “Unam Sanctam” de Bonifaci VIII (1302).
- Qué va causar la crisi del hierocratisme?
El pensament de Sant Tomàs ja suposava un trencament amb el sistema teocràtic al recuperar, en clau cristiana, la filosofia d’Aristòtil i la clara distinció entre la creació i allò sobrenatural. Però les càuses varen ser: a) la pèrdua del prestigi del papat per fets dels segles XIV i XV, com ara, la derrota de Bonifaci VIII en el conflicte amb el rei francés Felip el Fermós, el captiveri d’Avinyó, el Cisma d’Occident, les doctrines conciliaristes i la falta de talla espiritual i dots de govern d’alguns papes; b) l’aparició de les monarquies absolutes i el trencament de la idea medieval de “Cristiandat”; c) la doctrina dels legistes de Felip el Fermós de França, que va trencar l’equilibri intern del
Dret Comú per a adoptar una actitud crítica envers el Dret Canònic; d) la necessitat de reformar l’Església per restaurar les seues institucions i l’exemplaritat de la vida del clergat; e) l’aparició de la filosofia política de l’Estat amb Marsili de Pàdua, que qüestiona l’existència del poder espiritual; Nicolau Maquiavel, que distingeix entre raó i moral d’Estat i la del Rei, i Joan Bodino, amb la teoria de la sobirania estatal i l’autonomia del rei front a qualsevol poder.
- Cóm va influïr la reforma protestant en les relacions Església-Estat a l’Edat Moderna?
La protesta de Luter per la situació de l’Església catòlica al segle XVI es basa en tres pilars: “sola fides”, “sola gratia”, “sola scriptura” (una sola fe, una sola gràcia, una sola escritura), l’Església no pot ser jurídica, rebutja el Dret Canònic, i no admet la jeraquia religiosa ni els sacraments. Però Luter no rebutja la juridicitat de la societat política, del nou tipus Estat que acaba d’aparéixer: reconeix l’autoritat de la monarquia absoluta i a ella li encomana la direcció i el control dels assumptes religiosos, retornant al monisme precristià. Nàixen així les Esglésies nacionals al cap de les quals es situa el monarca absolutista i els seus fidels són els que conformen la nació. Naix també el Dret Eclesiàstic de l’Estat (Kirchenrecht), denominació que es a refereix a les normes dictades pels monarques absoluts en matèria religiosa. Ademés, com la nació protestant confessa una mateixa fe, apareix el concepte de confessionalitat estatal, la qual, degut a les guerres de religió europees, es va formalitzar jurídicament en el territorialisme
- Quina influència va tindre la Il·lustració i l’Estat liberal en les relacions entre l’Església i l’Estat?
La Il·lustració va suposar l’aparició de l’Estat liberal, que no reconeix l’Església com a legitim representant del factor religiós. Eixe moviment filosòfic va aparéixer a mitjans del segle XVIII, caracteritzat per un racionalisme radical que rebutjava qualsevol revelació divina no cognoscible per la raó i per un deisme teològic que no nega a Déu peró que el difumina en la natura. La religió sols es considera a l’esfera privada del ciutadà; per això ha de ser regulada pel Dret comú, i es propugna la separació entre l’Església i l’Estat, la igualdat de totes les confessions, la tolerància religiosa i la llibertat de cultes. L’Estat liberal, o separatista, separa l’Església i el poder civil, això va vfer necessaris els Concordats entre l’Església i alguns Estats liberals per a regular les seues relacions. Es també important per la redacció de declaracions de drets de l’home, que mencionen entre els principals drets humans el de llibertat religiosa, com als Estats Units, la Declaració de drets del bon poble de Virgínia de 1776 i, a França, la Declaració de drets de l’home i del ciutadà de 1791, amb postures distintes envers la religió.
- Cóm es varen plasmar les tendències liberals en relació a la religió als Estats Units?
Als Estats Units d’Amèrica, l’art. 16 de la Declaració de drets del bon poble de Virgínia de l’Any 1776 defensa el respecte del pluralisme religiós, la laïcitat de l’Estat i la seua separació de qualsevol resquici de confessionalitat; ai xi mateix, es consagra el principi de que les lleis no poden reconéixer cap religió però tampoc poden impedir el seu exercici, i, per això, finalment, l’Estat es declara incompetent en matèria religiosa. En eixa línea, concretament, la primera de esmena de la Constitució del 15 de setembre de 1971 diu que: “El Congrés no podrà fer cap llei per el reconeiximent de qualsevol religió (“non stablishment clause”) o per prohibir el lliure exercici del culte (“free exercise clause”), o per limitar la llibertat de paraula o de prensa, o el dret que tenen els ciutadans de reunir-se de forma pacífica i de dirigir peticions al Govern per a la reparació dels errors sufrits”.
- Quina va ser la postura francesa en relació a la religió?
L’art. 10 de la Declaració de drets de l’home i del ciutadà de l’any 1791, va nàixer com a conseqüència de la Revolució Francessa, i per eixe motiu, en matèria religiosa, solament protegeix les opinions religioses, i es caracteritza per la separació hostil i antirreligiosa, i per una valoració negativa del fenòmen religiós el qual s’identifica amb l’Antic Règim. Per això, tant a França com a la resta de països europeus que varne rebre el corrent liberal a través del Despotisme il·lustrat com a fòrmula política de govern, es va generar un nou regalisme de signe liberal caracteritzat per un intervencionisme en matèria religiosa paregut al de les monarquies absolutes de l’Antic Règim, però amb altra finalitat, i es va generar una abundant legislació especial en matèria religiosa, destinada a eliminar privilegis del passat, a suprimir o limitar les ordres religioses, a democratitzar les estructures internes dels grups religiosos, a desamortitzar els béns eclesiàstics, a estatalitzar l’ensenyament amb escoles publiques i a instaurar el matrimoni civil obligatori.
- Quina va ser la postura dels totalitarismes del segle XX en matèria religiosa?
Els Estats totalitaris s’oposen a la democràcia liberal, defenen un Estat fort que controle tota la societat i que realitze per sí mateix tot el que és necessari per a la vida de les persones. Al segle XX sorgiren Estats totalitaris marxistes, així com el feixista i el nacional-socialista. En el totalitarisme marxista, dels Estats comunistes com ara l’URSS i els seus satèl·lits, l’Estat és oficialment ateu, basat en una concepció materialista de les persones i de la vida, i propaga l’ateïsme científic; la religió es tol·lera com una cosa residual i a extinguir. Les seues constitucions reconeixen la llibertat de consciència, però la seua actitud era molt hòstil envers la religió. El totalitarisme nacional-socialista alemà propugna la superioritat de la raça ària i és reticent envers les religions tradicionals; en 1933 va signar un Concordat amb l’Esglesia Catòlic, de poca incidència pràctica, però va ser condemnat pel papat a l’Encíclica “Mit Brenneder Sorge” (Amb gran preocupació), de 14 de març de 1937. Per últim, el feixisme italià, més pragmàtic amb la religió (amb l’Església catòlica), amb la que va firmar els Pactes de Laterà, també va ser condemnat a l’Encíclica “Non abbiamo bisogno” (No tenim necessitat) de 29 d’abril de 1931.
LLIÇÓ 3. ELS SISTEMES DE RELACIONS ENTRE ESTAT I CONFESSIONS
(II): MODELS VIGENTS
- (^) Quin és el fonament actual i els tipus les relacions entre l’Estat i les confessions religioses?
En l’actualitat, l’Estat ha de relacionar-se jurídicament amb les confessions religioses, a) per raó de les persones, perque tant les comunitats religioses com les polítiques s’integren pels mateixos individus i l’ésser humà és al mateix temps fidel i ciutadà; b) per raó del territori, perque les confessions religioses incideixen i s’organitzen al mateix territori que els Estats, i c) per raó de les matèries, perque encara que unes són de l’àmbit religiós altres d’ordre temporal, totes contribueixen al desarrotllament de l’ésser humà i hi han matèries que són d’interés per ambdues entitats, com el matrimoni o l’ensenyament. Per altra part, els tipus de relacions que existeixen a l’actualitat entre l’Estat i les confessions religioses són: a) El sistema de separació, és a dir, aquells models en els que hi ha distinció de les dues potestats, la civil i la religiosa, amb autonomia recíproca; b) el sistema d’unió, que es donarà allà on hi ha compenetració d’ambdós poders, bé siga per la seua identificació o per la supremacía d’un per damunt de l’altre, i c), el sistema mixte, en el que hi ha una mescla del sistema d’unió i del de separació.
- Quines són les diferències entre tolerància religiosa, llibertat de consciència, llibertat de cultes i llibertat religiosa?
La tolerància és el sufriment d’una cosa que es considera mala, falsa, errònia o injusta, però que s’admet per a evitar mals majors. La tolerància religiosa suposa que una religió hauria de desaparéixer per la visió negativa d’eixa religió que té l’Estat, però es tolerada per evitar mals majors. La llibertat de consciència és la independència de l’ésser humà respecte de la veritat religiosa, del bé i del mal, de manera que és lliure de seguir els dictats de la seua consciència; en matèria religiosa suposa l’autonomia de l’individu respecte a qualsevol altra persona o potestat humana en relació a les seues més íntimes conviccions. La llibertat de cultes és la facultat que tenen els individus de practicar en privat o públicament, a soles o associats amb altres, un
Estats de separació plena o absoluta: són Estats laïcs indiferents respecte del fenòmen religiós, al qual ignoren, i consideren les associacions religioses com a qualsevol altra associació, sense tindre en compte les seues especificitats. c) Estats laïcistes: són Estats laïcs hòstils al fenòmen religiós, els quals, ademés de propugnar una separació absoluta, rebutjen qualsevol indici de religiositat en la vida social o política. En alguns casos, els Estats laïcistes poden ser també anticlericals, i, en els casos més extrems, pot haver-hi persecució religiosa. Per tant, tots els Estats laïcistes són laïcs, però no tots els laïcs són laïcistes: no s’han de confondre dient que és simplement laïc allò que en realitat és laïcista, com es fa en ocasions per ignorància o mala fe.
- Quins són els sistemes eclesiasticistes actuals en el Dret comparat?
Hi ha Estats no confessionals o laïcs amb sana laïcitat principalment en Europa, com ara, Itàlia o Portugal, i Estats laïcistes com ara França o Mèxic. Després de la desaparició de l’Unió Soviètica, sols queda residualment algún Estat totalitari de ideologia comunista on hi ha persecució de la religió, com a Corea del Nord, Vietnam o China; la resta s’han convertit en Estats laïcs amb major o menor grau de separació entre l’Estat i la religió majoritària del país. La pràctica totalitat dels antics Estats confessionals catòlics s’han convertit en Estats laïcs, i també hi ha molt pocs països de confessionalitat budista, com Bután. Per aixó, hui en dia, la majoria d’Estats confessionals són mussulmans o protestants. Molts dels països confessionals mussulmans, com ara l’Aràbia Saudita, ténen una confessionalitat intolerant cap a la resta de religions, però també hi ha altres on es tolera l’existència de comunitats religioses no mussulmanes, com a Egipte o Iraq, a pesar degrups terroristes que intenten el seu extermini. No obstant, la confessionalitat protestant, també en declive, és molt diferent, perquè es tracta de països democràtics europeus on hi ha autèntica llibertat religiosa, com el Regne Unit.
LLIÇÓ 4. EL SISTEMA ESPANYOL: ANTECEDENTS HISTÒRICS I MODEL
CONSTITUCIONAL VIGENT.
38. Quina va ser la posició dels textos constitucionals espanyols decimonònics respecte al factor religiós?
Les constitucions espanyoles del segle XIX declaren la confessionalitat catòlica de l’Estat amb l’excepció de la Constitució liberal-progressista de 1869, que estableix, de manera imprecissa, al menys indirèctament la llibertat de cultes (art. 21). La confessionalitat que declaren les demés constitucions és sempre dualista per ser l’Església catòlica la que es declara oficial. La tolerància o intolerancia cap a les confessions religioses minoritàries normalment depén del govern existent al moment de la seua promulgació: més tolerant en el cas de governs liberals, i, a mesura que avança el segle, la motivació de la confessionalitat passa de ser teològica a sociològica.
Així, la Constitució de Càdis de 1812 (art. 12) és formal, intolerant i teològica, com l’anterior Estatut de Baiona de 1808 (art. 1).
La de 1837 té una motivació sociològica i no es pronuncia expressament sobre la tolerància (art. 11).
La de 1845 torna a declarar la confessionalitat de manera formal (art. 11).
I la de 1876 és formal, intolerant (només permet l’exercici públic de les religions minoritàries) i de motivació teològica (art. 11).
- Quin és el tipus d’Estat que, en matèria religiosa, estableix la Constitució de la Segona República?
La Constitució republicana, de 1931, trenca amb la tradicional confessionalitat d’Espanya a l’establir un Estat laïc: l’art. 3 diu que “l’Estat no té cap religió oficial”. No obstant, la separació entre l’Església i l’Estat no es completa amb el reconeixement d’una autèntica llibertat religiosa. Encara que l’art. 27 comença declarant que “la llibertat de consciència i el dret dret de professar i practicar qualsevol religió queden garantits en el territorio espanyol”, eixe article inclou preceptes que permeten considerar que el tipus d’Estat és de caràcter laïcista: sols es permet exercir lliurement “els seus cultes” privadament, i les manifestacions publiques hauran de ser autoritzades en cada cas. I si per als individus quedava retallada d’eixa manera la llibertat religiosa, el mateix ocurria en l’ambit comunitari o associatiu de la llibertat religiosa, com plasma l’art. 27 al sotmetre a una llei especial restrictiva les associacions religioses i a l’hora d’establir unes molt restrictives bases per a la llegislació republicana referent a les Ordres religioses.
- Quina va ser la postura del franquisme en matèria religiosa?
El règim franquista torna a la confessionalitat catòlica espanyola de manera formal, al declarar- la en vàries de les seues “Leyes fundamentales” (art. 6 del “Fuero de los españoles”, art. 2 de la “Ley de principios del movimiento nacional”, i art. 1 de la “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado”) com també en el Concordat signat amb la Santa Seu el 27 d’agost de 1953. Concretament, l’art. 6 del Fuero de los españoles”, estableix una confessionalitat amb motivació teològica i intolerant amb les confessions religioses minoritàries. Aquest article va ser modificat per introduïr la tolerància de les confessions minoritàries com a conseqüència de l’admissió de la llibertat religiosa per la pròpia Església catòlica, expressada en la Declaració “Dignitatis Humanae” del Concili
Vaticà II. Un Estat catòlic com era Espanya havia d’adequar les seues normes a les noves directrius de la religió professada pe l’Estat en aquesta matèria. Per aixó, en 1967 es va promulgar una llei “reguladora del ejercicio del derecho civil a la libertad en materia religiosa”, que no és una llei d’autèntica llibertat religiosa, sinò de tolerància religiosa.
- Quina és la importància, en matèria religiosa, de la transició espanyola a la democràcia del segle XX?
En el temps comprés entre la mort de Franco i l’entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1978 es varen assentar les bases de l’actual tractament jurídic del factor religiós. Per una part, destaca l’Acord signat el 28 de juliol de 1976 entre Espanya i la Santa Seu (anomenat com a “Acord bàsic”), que és el primer pas per a la revissió del Concordat aleshores vigent (de l’any
la triple funció jurídica: fonamentadora, orientadora i crítica de l’ordenament jurídic, i la seua misió és la de influïr en el comportament dels operadors jurídics, proporciant-los un “modus operandi” a l’hora de crear noves normes.
- Quins són i on es regulen els principis informadors del Dret Eclesiàstic de
l’Estat espanyol?
Els principis informadors deriven dels valors superiors, però no tenen caràcter general, sinò específic i concret per a informar un sector de l’ordenament jurídic espanyol: el Dret Eclesiàstic de l’Estat. Dels arts. 14 i 16 de la Constitució es dedueixen els principis de llibertat religiosa, laïcitat, igualdat religiosa, i cooperació entre l’Estat i les confessions religioses.
Els de llibertat religiosa i el d’igualdat religiosa també estan, a la Constitució, com a drets fonamentals de la persona. L’art 14 regula el principi d’igualdat: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaléixer cap discriminació per raó de naiximent, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o cirscumstància personal o social”; i l’art. 16, els de llibertat religiosa, laïcitat i cooperació:
“1º. Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei. / 2º. Ningú podrá ser obligat a declarar sobre la seua ideologia, religió o creències. / 3º. Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creències religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperación amb l’Església catòlica i les demés confessions”.
45. Quina és la natura jurídica i les funcions dels principis informadors del
Dret Eclesiàstic de l’Estat espanyol?
Els principis informadors del Dret Eclesiàstic de l’Estat son principis civils que manifesten la idea que té la societat civil sobre sí mateixa i sobre l’Estat que vol en matèria religiosa, i son jurídics perquè informen tota la legislació específica espanyola en matèria religiosa.
Per tant, en primer lloc, són principis civils, no religiosos, perquè contenen els valors del poble espanyol en matèria religiosa, i manifesten una idea de societat civil i d’Estat, no una concepció religiosa; i en segon lloc, son principis juridics, perquè es la voluntat del poble espanyol que la qüestió religiosa siga resolta pel Dret, que s’ha d’inspirar en eixos principis. Són principis informadors per expresar els valors superiors del poble espanyol en matèria eclesiástica.
Les seues funcions són: a. La funció integradora, que serveix per a unificar i sistematitzar la complexitat, heterogeneïtat i dispersió de les matèries del Dret Eclesiàstic dins de l’ordenament jurídic espanyol, al qual, per tant, dóna unitat interna i el configura com una branca autónoma del Dret espanyol. b. La funció hermenéutica: per servir de criteri interpretatiu de les normes, per a
previndre llacunes i per a resoldre analogies jurídiques.
c. la funció civilitzadora: perquè la regulació del factor religiós es fa des d’una
perspectiva civil o política.
46. Quina és la diferència entre els principis de llibertat i de igualdat religiosa i els drets fonamentals de llibertat religiosa i d’igualdat religiosa?
Els principis informadors de llibertat religiosa i d’igualdat religiosa també es configuren com a drets fonamentals de la persona en la Constitució de 1978. Les diferències que hi ha entre eixos dos principis informadors i els corresponents drets fonamentals són:
a. Els principis tenen com a destinataris els poders públics, mentre que els drets
fonamentals ténen com a titulars a les persones.
b. Els principis informadors indiquen cóm s’ha de legislar, i cóm s’ha d’interpretar i aplicar l’ordenament jurídic, mentre que els drets fonamentals atorguen facultats al seu titular i creen obligacions als demés. c. (^) Els principis informadors no són directament invocables pel ciutadà en via judicial perquè no van dirigits a ell i no li atorguen facultats tutelables pels tribunals, mentre que la violació d’un dret fonamental atorga al seu titular una acció judicial per a reclamar davant els tribunals.
47. Qué suposa el principi de llibertat religiosa en l’ordenament juridic espanyol?
El principi de llibertat religiosa permet la major llibertat i la mínima restricció necessària del dret fonamental de llibertat religiosa. Suposa la incompetència de l’Estat per a definir-se en matèria religiosa perquè eixa definició està només en mans dels ciutadans.
Aquest principi té dues acepcions: una negativa (que comporta la immunitat de coacció i la no confessionalitat) i una altra positiva (de promoció de la llibertat religiosa).
Així, la acepció negativa suposa un deure d’abstenció en intervindre en matèria reliosa per part de l’Estat, per una part, perquè el ciutadà té la total immunitat de coacció per a autodeterminar- se en matèria religiosa, lo qual suposa que l’Estat ha de respectar l’acte de fe i la pràctica religiosa tant dels individus com de les comunitats religioses. Per altra part, l’Estat té prohibida la concurrencia amb els ciutadans en la realització d’actes de fe, per la no confessionalitat de l’Estat. La acepció positiva, deriva de que Espanya és un Estat social, i suposa l’obligació estatal de promocionar i possibilitat l’exercici real i efectiu dels dres i llibertats (art. 9.2º de la Constitució), d’on naixen els deures de promoció, foment i garantía de la llibertat religiosa.
48. Qué significa el principi d’igualdat en matèria religiosa?
El principi de laïcitat (d’aconfessionalitat, de no confessionalitat, de neutralitat o de separació) de l’art. 16.3º de la Constitució Espanyola (“Cap confessió tindrà caràcter estatal”) deriva del principi de llibertat religiosa.
Per això, s’ha d’entendre:
a. Com l’autonomia i independència de l’Estat i les confessions religioses, el què vol dir
que ni l’Estat pot assumir funcions religioses ni les confessions assumir funcions polítiques,
perquè com diu el Tribunal Constitucional en la seua sentècia 24/1982, de 13 de maig, els valors
religiosos no pòden ser paràmetres per a mesurar la legitimitat de les normes i dels actes dels
poders públics, i no s’ha de confondre entre funcions religioses i estatals.
b. Com la valoració positiva del factor religiós en el contexte general del bé comú, perquè
l’Estat ha de tindre en compte les creències religioses com a fets socials presents en la realitat
espanyola com a fruit de l’exercici del dret de llibertat religiosa; i perquè l’Estat està obligat a
crear les condicions que permeten als cituadans i als grups aconseguir les seues finalitats
religioses en un marc jurídic adequat, i a garantir el pluralisme religiós i la llibertat i igualdat
religioses.
51. Què implica el principi de cooperació de l’Estat amb les confessions religioses?
El principi de cooperació deriva i està subordinat a la resta dels principis informadors del Dret Eclesiàstic, perquè està fonamentat en els principis de llibertat religiosa i de laïcitat, així com en la valoració positiva del factor religiós com a valor social, així com en la seua promoció per part de l’Estat. Es defineix com “la constitucionalització de l’enteniment comú, bilateral o plurilateral, que han de tindre les relacions entre els poders públics i les confessions, per a el·laborar el seu estatut jurídic específic i per a regular la seua contribució al bé comú.
Els subjectes de la col·laboració són tant els poders públics com els grups religiosos, i els seus pressupostos són:
a. La valoració democràtica dels grups socials que són corresponsables en la
gestió del bé comú junt als poders públics.
b. El reconeixement del fet diferencial de les confessions religioses com a
subjectes col·lectius de la llibertat religiosa.
Els instruments jurídics concrets de la cooperación no estan especificats a l’art. 16.3º CE, són per una part, la via pactícia (els acords entre l’Estat i les confessions) i la existència de organismes de l’administració espanyola encarregats de les relacions amb les confessions religioses.
52. Cóm es pot qualificar l’Estat espanyol en matèria religiosa?
No hi ha una qualificació doctrinal unànime. La Constitució de 1978 supera la tradicional confessionalitat constitucional espanyola així com la postura hòstil cap a allò religiós del
laïcisme que també s’ha donat. No existint cap religió oficial, com proclama l’art. 16.3 CE, no es tracta d’un Estat confessional, sinò laïc. Dins dels Estats laïcs, l’existència dels principis de llibertat religiosa, laïcitat, igualdat i cooperació, així com la consideració del factor religiós com a factor social digne de protecció, garantia i promoció, fa d’Espanya un país laïc de sana laïcitat (o cooperacionista, o de separació mitigada).
No obstant, alguns autors han pensat que podría haver-hi una confessionalitat (catòlica) sol·lapada al mencionar-se expressament l’Església catòlica a l’art. 16.3.
Més curiosa és la qualificació d’Estat pluriconfessional, aplicat pels que apunten el fet que la Constitució assumeix una visió positiva d’allò religiós i que ho prefereix al ateïsme o agnosticisme.
Finalment, el prof. Viladrich afirma, superant la qualificació tradicional de les relacions entre l’Estat i les confessions religioses (confessionalitat i laïcitat), que és un
Estat de llibertat religiosa, posant l’accent en aquest principi i no en el de laïcitat.
LLIÇÓ 5. LES FONTS DEL DRET ECLESIÀSTIC ESPANYOL
- Cóm es poden classificar les fonts del Dret Eclesiàstic de l’Estat espanyol?
Una primera classificació atén a l’òrgan del que emana la norma o als seus destinataris. En atenció a l’òrgan, hi ha fonts unilaterals, si procedeixen d’òrgans estatals, i fonts convencionals o pactícies quan s’originen en un pacte entre l’Estat i una altra entitat pública.
En atenció als destinataris de la norma hi ha fonts bàsiques o comunes, que són les normes aplicables per igual a tot el fenòmen religiós present en la societat espanyola; fonts peculiars o típiques, que són les normes aplicables a determinades confessions en atenció a les seues especials característiques, les quals, normalment, es plasmen en acords entre l’Estat i eixa confessió, i fonts confessionals amb rellevància civil, que són normes naixcudes al sí d’una confessió determinada però que mitjançant certes técniques jurídiques produiexen efectes civils.
Per açò, precíssament, també es distingeix entre fonts directes, si les normes eclesiasticistes s’originen a l’ordenament jurídic estatal, i fonts indirectes, si s’originen al sí d’un ordenament jurídic confessional (com el dret canònic, el jueu o el mussulmà) però arriben a tindre eficàcia civil.
- Quines són les fonts del Dret Eclesiàstic de l’Estat espanyol?
Les fonts bàsiques o comunes del Dret Eclesiàstic de l’Estat expanyol són: la Constitució de 1978; certes normes del Dret comunitari europeu, especialment, del dret originari, però també del dret derivat; les Declaracions i Convenis Internacionals de protecció dels Drets Humans que fan referencia a la llibertat religiosa; la Llei Orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa (LOLR), i algunes altres normes on també es tracten. També té caràcter comú la jurisprudencia, tant del Tribunal Suprem, com del Tribunal Constitucional.
Les fonts peculiars o típiques són les normes acordades: el diversos Acords signata entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, principalment els de l’any 1979; els Acords signats en 1992 entre l’Estat i els protestants, els jueus i els mussulmans; els nombrosos acords signats per les Comunitats Autònomes i les confessions religioses. Per últim, algunes normes de procedència
