¡Descarga Dimensio tema 2 y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
2. COMUNICACIÓ I EXPLICACIONS QUOTIDIANES
Aquest tema no surt als manuals de psicologia social ja que representa la visió del departament de psicologia social de la UAB. S’hauran d’introduir o refrescar coneixements de lingüística i veurem:
2.1 Comunicació en general. Característiques. Problemes 2.1.1 Societat de la comunicació 2.1.2 Noció de comunicació 2.1.3 Comunicació mitjançant llenguatge 2.1.4 Etnometodologia (pont entre lingüística i psicologia social) 2.1.5 Elements no lingüístics de la comunicació (ex: comunicació no verbal)
2.2. Com el llenguatge construeix el nostre món. Com el món resulta d’una operació de tipus comunicatiu.
2.3 Processos d’atribució? Entrarem en detall en un procés de la vida quotidiana on es veuran les característiques de la comunicació i del llenguatge. Cas específic de quan expliquem coses i quan interpel·lem als demés a que ens n’expliquin.
2.1 Comunicació
2.1.1 Societat de la comunicació
Ens referirem a l’auge que te, en la societat contemporània, tot allò relacionat amb la informació, els mitjans d’informació, la varietat d’informació i l’abús dels mitjans de comunicació, com a aspectes més importants d’aquesta societat d’informació. De fet, “en comptes d’aire, ens envolta informació” i fins i tot hi ha indústries de la informació. Aquest fet, hem de tenir en compte que és nou, que generacions anteriors no l’han viscut i que la informació ha canviat els patrons de vida de les societats. Tot aquest canvi (sociològic) s’ha de tenir en compte a l’hora d’estudiar-ne l’impacte en la psicologia social.
L’ésser humà és un animal hermenèutic (interpretatiu). Allò que ens caracteritza com a persones i ens diferencia dels animals és la capacitat d’interpretar. Els goril·les, per exemple, es comuniquen, però no amb el grau d’interpretació que presentem nosaltres els humans. Brunner , que ha viscut amb un mico a casa seu tota la vida, diu que es pot comunicar amb ell però que els micos no poden ensenyar (relacionada amb la interpretació). A la vida quotidiana, no parem de fer gestos, emetre paraules, mirades, silencis, formes de vestir, i exercitem la propietat d’interpretar (associada a la capacitat de crear coses interpretatives). Per tant, direm que la construcció de signes, la codificació de missatges, és una característica principal dels éssers humans.
Tot i així, a pesar d’aquestes capacitats, la comunicació presenta problemes relacionals derivats de les dificultats comunicatives que s’han de tenir en compte per entendre el dia a dia. De fet, els problemes de la comunicació són tant importants per entendre-la com el funcionament correcte d’aquesta.
Així doncs, tindrem en compte aquest context sociològic a l’hora de començar a aprofundir en els conceptes comunicatius més relacionats amb la psicologia social.
2.1.2 Noció de comunicació
Comunicar implica interacció, intercanvi, entre un^1 o més entitats. A vegades s’utilitza com a metàfora, per a explicar la relació entre entitats (Ex: hi ha una “via de comunicació” entre Barcelona i Marsella).
Però no és només això, és una noció una mica més complicada. La comunicació és la interacció en la que es transmet informació amb algun tipus de significat mitjançant algun tipus de codi (per parlar de comunicació no n’hi ha prou amb que es transmeti informació, no qualsevol tipus d’interacció és comunicació).
Diferència entre informació i comunicació:
Quan veig un núvol rebo informació i puc inferir que plourà, però això no forma part d’un procés comunicatiu. En el segon cas^2 , si que podríem parlar de comunicació, ja que el missatge que li arriba a un dels pingüins conté alguna cosa més que informació, conté un codi. Com hem dit, som capaços de construir codis i també de descodificar-los. Per tant, més que mencionar la diferència entre informació i comunicació, ens centrarem, per entendre els dos conceptes, en la relació entre ambdues. Direm que una informació només forma part de l’àmbit de la comunicació si s’expressa a través d’un codi.
En aquest punt és interessant afegir el concepte de signe, ja que és el pas previ per arribar a la noció de codi. Un signe és una unitat d’informació composta per dos elements indissociables, el:
- Significant: una imatge, la senyal acústica.
- Significat: abstracte, un concepte.
(^1) Amb nosaltres mateixos. S’ha de tenir en compte que hi ha autors que pensen que llenguatge i pensament són el mateix. (^2) Ho sento, no he trobat un dibuix millor...
A: relació arbitrària que només te sentit en el marc d’un codi (d’una llengua en particular).
B: relació també arbitrària, sense cap més raó que la gènesi de la pròpia llengua.
C: relació de correspondència on, d’alguna manera, ha de correspondre el significat i el referent de la cosa (signe).
La dificultat en la relació entre els diferents conceptes, és que totes les coses estan repletes de valors, idees o sentiments. Una multiplicitat de signes que dificulta l’establiment d’aquestes relacions. Podríem dir que la comunicació humana presenta problemes de connotacions.
A banda d’aquest problema, la comunicació també està afectada per el context:
- Immediat, on hi ha paraules rodejades d’altres paraules que li poden canviar o no el significat.
- De comunicació: un context social que també li pot variar el significat com per exemple passaria a l’hora de parlar en públic si ho comparem a parlar en la intimitat.
Cada societat “decidiria” les característiques d’aquest context. Com a exemple tenim els esquimals, que tenen 20 tipus diferents de paraules per anomenar al nostre color “blanc”. El seu context quotidià és un paisatge nevat i per tant necessiten trobar diferències en el color blanc per a poder orientar-se, caçar, etc.
2.1.3.1 Concepció del llenguatge Sapir-Whorf
El llenguatge determina una visió del món diferent (per a cada llenguatge diferent). El món dels que xerren una llengua és diferent dels que en parlen una altra. El llenguatge, doncs, ordena la realitat i estructura el món!.
Aquesta concepció del llenguatge és important ja que remet a un concepte molt important en la psicologia social relacionada amb la comunicació, el concepte de xarxa semàntica o camp semàntic. El camp semàntic englobaria totes les paraules el significat de les quals estan relacionats. El camp o xarxa semàntica limita el significat de la paraula i els significats de les paraules contribueixen a la delimitació del propi camp semàntic. De fet, moltes paraules s’aprenen molt millor així, mitjançant la relació que aquestes noves paraules tenen dins d’un camp semàntic on ja en coneixem d’altres relacionades (és més fàcil aprendre el nom d’una eina de bricolatge si ja en coneixes d’altres i la nova la relaciones amb “eines de bricolatge”). Així també, els camps semàntics presenten diferents densitats que varien segons les persones i el context social d’aquestes persones. Així doncs, la diferència entre les llengües es pot aplicar, també, en les diferències entre grups socials (fenomen que donaria lloc als argots!) que usen la mateixa llengua.
2.1.3.2 Concepció constructivista del llenguatge
El llenguatge tindria una propietat molt important i no serviria només per a referir-nos a les coses que ens envolten, sinó que a més a més (i més important encara) serviria per a construir coses. Quan xerrem, fem coses. Si em caso, no em puc casar a seques, he de dir que
“si, vull”, sinó no m’estic casant. Així doncs, parlar, és una forma de “fer”. És en aquest precís punt on la lingüística es connecta amb la psicologia social, a través d’aquesta propietat constructiva del llenguatge. La major part de la conducta humana per elaborar una societat te com a base el llenguatge o la comunicació simbòlica. El llenguatge serveix per a construir relacions socials.
També les relacions marcades per la jerarquia estan marcades per relacions de tipus lingüístic (exemple de societat Vs lingüística).
El problema d’aquestes concepcions o característiques de la comunicació és (i és mostra de la importància de l’arbitrarietat de connexions entre significat, significant i referent) la diferència entre continguts literals i implícits. El significat no està en les paraules; hi te a veure, s’hi genera, però no està en les paraules i prou. Posem un exemple per entendre-ho millor. Vas al despatx a buscar un professor i preguntes si hi és als seus companys de despatx. De manera que et responen “hi ha les seves coses aquí”. Aquesta resposta seria incomprensible ja que la resposta lògica seria un si o un no. Però la resposta donada pels companys de despatx te un contingut implícit i no només literal. Normalment, tot sigui dit, tenim les destreses per a diferenciar entre els dos tipus de contingut del missatge ja que ens passem gran part de la nostra vida practicant-ho. L’ús del llenguatge quotidià està entravessat per tot això vist fins ara^4.
Així doncs, en psicologia social i quan estudiem aspectes de comunicació, haurem de tenir en compte aquests elements i aspectes del llenguatge.
2.1.4 Etnometodologia
La branca de la psicologia social que millor s’ha aprofitat del coneixement i característiques de la lingüística per a explicar diferents processos socials és l’etnometodologia. Aquesta sub - especialitat s’interessa pels processos de caràcter Micro (vida quotidiana), a diferència de la sociologia, la qual s’interessa pels processos macro.
L’exponent més notori de l’etnometodologia és Garfinkel (sociòleg), el qual va dur a terme estudis molt interessants sobre el tema. Els demanava a estudiants seus que, al tornar a casa, es comportessin de manera diferent o estranya a com ho feien habitualment. Així podien comparar i adonar-se de la importància de les rutines; que no pensem (reflexionem) moltes de les coses que fem. Bàsicament es tractava de “violar” aquestes rutines per a demostrar que existeixen.
Els objectes d’estudi de l’etnometodologia, doncs, serien aquells relacionats amb la pràctica a la vida quotidiana; l’estudi de situacions quotidianes que poden semblar poc importants o absurdes per a un estudi científic i, sobretot, les relacionades amb el llenguatge (incloent-hi el no verbal). Per exemple Garfinkel analitzà les converses diàries i va veure que, davant de l’aparent caos que les configura, aquestes estaven regides per unes regles com poden ser, a mode d’exemple, que dos no parlen si no volen o que es parla per torns. De fet, podríem dir que l’autor va portar l’estudi científic a “la cuina de la producció social”, ja que el llenguatge és la base d’aquesta producció social, com ha quedat explicat en l’anterior punt.
(^4) L’exemple del “doble vincle”per explicar la diferència de continguts literal i implícit, no entra a examen.
persones d’una taula que quan una persona fa una conferència des d’un altell, on les possibilitats reals d’intercanvi d’informació són molt diferents.
En una taula rodona, la possibilitat d’intercanvi d’informació entre les persones està optimitzada mentre que en la resta de casos alguns tindran més possibilitats d’intervenir que els altres i, quan la taula sigui rectangular, aquesta asimetria fa que les persones de les puntes estiguin en una posició de poder respecte a les altres. A més d’aquest efecte també s’ha de comentar que no és el mateix xerrar amb la persona de la teva dreta o esquerra que amb la del davant, ja que el grau d’interacció torna a variar.
La distància proxèmica és la que regula les distància interpersonals i és molt diferent entre cultures a l’hora de ser determinada. En la nostra cultura, per exemple, el contacte amb la pell està reservat a persones amb les quals mantenim una relació “íntima”, cosa que no passa en d’altres cultures. Podria ser una explicació per la qual no ens sentim a gust quan estem en un vagó de metro a les 8 del matí (a part de les olors), on estem massa junts i ens sentim envaïts. De fet, si ens hi parem a pensar, quan ens asseiem a les taules de la biblioteca i la taula no està buida, ens asseiem al lloc més distant de l’altre persona (en un àmbit públic). Totes aquestes convencions es van regulant i van canviant com també ho fa la cultura.
El llenguatge, a part d’aquests factors mencionats, també te com a element important tot allò que concerneix al gènere. El llenguatge te marques de gènere que produeixen efecte importants i ferir diferents sensibilitats. Últimament el llenguatge políticament correcte està molt de moda i és un intent de que tothom es senti inclòs en aquest llenguatge (de fet, si el llenguatge construeix el món i, per exemple, quan xerrem tot ho diem en masculí, és evident que al món hi haurà discriminació envers la dona^6 ). No és el mateix dir anomenar a un espai “casa de les ciències de l’home” (on no hi està inclosa la dona) que “casa de les ciències humanes”.
2.2. Com el llenguatge construeix el nostre món. Com el món resulta d’una operació de tipus comunicatiu.
Per acabar el tema, veurem amb més precisió i ordre una sèrie d’idees ja desenvolupades en punts anteriors per mostrar que el llenguatge és un constructor de la realitat
(^6) Això de dins el parèntesi és meu...i possiblement una mala deducció.
(amb independència que haguem de demostrar que existeix o no el món físic). Es tornarà a veure nocions ja comentades anteriorment i el punt es distribuirà en 4 apartats:
- Construcció social de la realitat.
- Caràcter performatiu del llenguatge.
- Discurs com a pràctica social.
- Discurs com a constructor de realitats.
1.2.1 Construcció social de la realitat
El llenguatge és el nostre entorn natural (i no una selva o bosc), és on ens construïm com a persones! La nostra realitat social és de naturalesa simbòlica. Si quelcom no és simbòlic, ja no és social. Per exemple, una bandera. Allò que fa a la bandera és que és un símbol, que te caràcter de símbol; sinó, només és un tros de drap sense cap realitat social. El mateix passa amb els teixits quan passen a ser roba, que acaba sent una forma d’expressió humana.
Es creu que a la ment hi passen coses i les expressem a través del llenguatge, però això només és una part de la realitat ja que el llenguatge també és una forma de construir allò que passa per la ment.
2.2.2 Caràcter performatiu del llenguatge
Referent al caràcter performatiu del llenguatge, ha set la interacció de les persones allò que ha anat construint la societat ja que aquesta societat està feta de símbols generats d’aquesta interacció. El punt on una societat ja no és aquella societat i n’és una altra és aquell punt on ja no es compacten els símbols (tot i que n’hi pugui haver de compartits entre societats). No es pot trobar un lloc on acaba Catalunya i comença França (a nivell social) ja que hi ha elements culturals catalans que romanen al sud de França i potser hauríem d’anar més a munt perquè l’univers de símbols compartits fos prou diferent del català.
És parlant com aprenem i com contribuïm a la modificació del llenguatge (i de la societat). Els fets del món no serien res sinó en parléssim! Tant en l’àmbit interpersonal com més enllà. Com a exemple podríem posar l’assassinat de dones en mans d’homes. Aquest fet ha deixat de ser un fet succeït en l’àmbit particular per passar a l’àmbit social i a més fer-ho amb rellevància en aquest. Ara, aquests assassinats són quelcom social, polític, penal... Allò que es vol dir és que els objectes poden existir però no és fins que en parlem que esdevenen socials, que “existeixen” socialment, com a subjectes social. El segon exemple serien els nens, que no han set objecte social (no han començat a existir) fins que psicòlegs, pedagogs, psiquiatres en van començar a parlar. Abans, no eren tema de la vida social i eren “invisibles”, ningú hi comptava ni eren preocupació per a res^7. Les coses poden existir però no ser socials. A més a més, allò que és social o no, va canviant! Al parlar, el món va canviant tot i que no podem saber la contribució de cada conversa en aquest canvi i construcció del món.
Veiem un concepte més d’aquest caràcter perfomatiu del llenguatge. El sistema de categories (això són “animals” o “edificis “ o...) és quelcom construït, arbitrari (s’ha fet així i
(^7) Veure història de psicologia evolutiva
El cas específic que es produeix quan expliquem coses i quan interpel·lem als demés a que ens n’expliquin.
2.3 Processos d’Atribució
Al nostre voltant passen coses (divorcis, morts, naixements, equips que guanyen, etc) i una característica humana és que ens preguntem el perquè de que això passi. Per molta gent, les coses passen per alguna raó i amb la intenció que la vida estigui ordenada, sigui comprensible i predictible busquem causes per a explicar tot allò que passa. La manera com ho fem, les condicions sota les quals es donen unes o altres causes constitueix els processos d’atribució. Aquest terreny ha estat dominat per una visió cognitivista (també avui en dia) però veurem altres formes d’apropar-se a les atribucions com és la psicologia del llenguatge, per exemple. Veurem:
- Plantejaments clàssics, teories de l’atribució. o Psicologia ingènua (Heider) o Tª inferència corresponent (Johnes and Davies) o Model de covariació (Kelley)
- Biaixos d’atribució
- Crítica als plantejaments
- Visió social (llenguatge)
2.3.1 Plantejaments clàssics
Estan formats per una sèrie de teories que van aparèixer als anys 60-70 del segle passat i que van fer que s’acumulés molta informació i investigació al respecte. No es va desenvolupar una teoria i prou sinó tot un seguit de mini teories de les quals s’explicaran les 3 més famoses.
La teoria de la psicologia ingènua de Heider te relació amb com la gent, sense tenir formació psicològica, explica les accions de les altres persones, actuant com a científics ingenus (sense formació però actuant com actua la ciència). Inferim causes dels esdeveniments que ens envolten i ho veiem tot sota el prisma de causa - efecte, entès com a una unitat perceptible (alguns efectes i esdeveniments combinen millor amb unes causes o unes altres). Ho fem quan volem explicar les persones i allò que passa al món i ho fem de forma antropomòrfica^10.
Heider va apuntar dues propietats molt importants d’aquestes atribucions: la similitud i la proximitat.
Heider també va proposar una classificació de les causes (de les atribucions):
- Internes (disposicionals): es generen en l’interior de l’individu (trets de personalitat, habilitats, motivacions, capacitat d’esforç...)
(^10) Video dels triangles i la rodona que es mouen i ho interpretem com a bulling quan només són triangles que es mouen…
- Externes (de la situació): externes a l’individu (obligacions, característiques de la situació...)
Ambdues causes no tenen la mateixa probabilitat de ser utilitzades ja que existeix tendència a atribuir causes a característiques internes més que a fer-ho a les externes (s’explica en més detall més endavant).
La teoria de la inferència corresponent de James i Davies es basa en la idea que existeix una tendència forta a atribuir causes internes als comportaments que observem (per tant està relacionada amb la teoria anterior) en els altres! Per exemple, si algú te un comportament agressiu pensarem que aquesta persona és agressiva perquè la seva personalitat és així (no que la situació l’ha dut al comportament) i això ho fem per fer predictiu i controlable el comportament dels demés (i el propi). El cas és que busquem trobar una explicació d’allò que passo, no la veritat!
Tot i així, la informació que necessitem per a fer aquestes inferències és molt complicada i hi ha tres coses importants a tenir en compte (aportació genuïna dels autors):
- Desitjabilitat social: si el comportament és jutjat com a desitjable socialment, que segueix les normes establertes, no hi ha res a explicar ja que aquest/a el fa perquè ho ha de fer. Quan no ho és si que te sentit preguntar-se el perquè del comportament! Per tant, els comportaments no normatius si que generen la pregunta de perquè (i la resposta fàcil seria perquè li agrada , fent una atribució de tipus intern...).
- Llibertat d’elecció: Si observem comportaments en els quals escollim lliurement que són socialment desitjables, no es generaran preguntes però si són sorprenents, si que es generaran explicacions (de tipus intern preferentment). Per exemple, si un llibre val 30 euros en un lloc i 15 en un altre i vaig a comprar-lo al que val 15, ningú es farà cap pregunta (ningú farà cap atribució). Però si vaig al que val 30, ens preguntarem quina atribució interna està influint en aquesta decisió (t’agrada un dependent? Està a prop de casa?...).
- Motivació
La teoria de la covariació de Kelly duu a l’extrem tot això exposat en les anteriors teories. Kelly proposa l’existència de 3 variables:
- Consistència: si una persona respon de la mateixa manera o no als mateixos estímuls al llarg del temps.
- Distintivitat: si l’actor actua diferent davant estímuls diferents o no ho fa.
- Consens: si algú es comporta o no com els demés.
Sempre estaríem mirant, segons l’autor, si el comportament d’alguna persona es consistent, distint o si fa o no allò que fan els demés i en funció de la conclusió a la que arribem, faríem atribucions de tipus intern o extern. De manera que una atribució de tipus intern presentaria una consistència alta i distintivitat baixa i una atribució de tipus extern presentaria una consistència alta i distintivitat també alta ??.
El primer seria el ja esmentat, que la posició dels 2 persones implica punts de vista diferents. Per un actor allò més sortint són les condicions i per a l’observador allò més sortint són les característiques internes.
En segon lloc, s’ha de tenir en compte el llenguatge que utilitzen les persones. Existeixen diferents categories lingüístiques quan parlem del comportament, segons Semin.
- Verbs descriptius de l’acció.
- Verbs interpretatius (en Jordi està ajudant a l’Helena).
- Verbs d’estat (a en Jordi li agrada l’Helena).
- Adjectius: En Jordi és una persona extravertida.
Els adjectius ofereixen més informació sobre les persones que els verbs. Allò que defensa Semin és que quan som observadors usem, majoritàriament, els adjectius i per això donem una explicació de caràcter intern. Aquest és un fenomen molt investigat en psicologia social.
Així mateix, observem que quan algú és observador del mateix acte on abans era actor canvia l’explicació / atribució que fa aquest sobre el succés! Per tant, donem explicacions internes o externes segons ens convingui, segons els nostres interessos propis i depèn de com els successos van ocorrent.
Allò que demostren els biaixos és que el procés d’atribució és automatitzat! Quelcom après, que els esquemes que tendeixen a explicar comportaments per causes externes o internes són apresos! Això acaba de quedar clar en l’explicació dels últims biaixos a comentar.
En els anomenats self-serving biases la gent està sempre implicada (afectada) en els esdeveniments que observem (més o menys apassionadament). Amb freqüència les explicacions que donem es refereixen a algun interès per la nostra part, ja sigui conscient o inconscient. Per exemple si aprovo un examen, ho faig jo, sóc jo qui l’ha aprovat, mentre que si em suspenen, és algú altre qui ho fa. Això serviria al manteniment, per exemple, de la pròpia autoestima i explicaria el biaix de l’atribució de l’èxit i del fracàs.
A vegades, les explicacions que donem tenen a veure amb estadis pròxims a la depressió. Tenen relació amb el locus intern o extern de la persona i defensa que una sistemàtica explicació d’allò que passa per la nostra culpa (locus intern alt) produeix baixa autoestima i aproximaria a la persona a la depressió. Per altra banda, un locus extern produiria l’efecte contrari. Per tant, la manera en com expliquem els esdeveniments relaciona amb problemes de depressió i amb les emocions que tenim les persones. A més a més, aquest fenomen te relació amb la indefensió apresa. Quan aprenem que passi el què passi no tenim el control del què passa i no hi tenim res a fer, això pot ocasionar trastorns i per tant és un antecedent de moltes formes de depressió. Per exemple moltes persones grans entren en un estat de depressió perquè perden el control de les coses i van aprenent que allò que passa, passa al marge dels seus desitjos fins que arriben a una depressió i tot els és igual. És per això que fer forats a la plastilina els pot ajudar, perquè re - aprenen que el seu comportament te conseqüències!
2.3.3 Crítiques als plantejaments
Les crítiques principals als plantejaments sobre les atribucions exposats fins ara es basen, en un principi, en que aquestes exageren que la gent estigui constantment buscant explicacions causals d’allò que passa. El fet és que es critica que això sigui així, tant perquè es dubta que passi sempre així com es critica el fet que això es faci de manera racional, pensant. A partir de les explicacions anteriors ja s’ha anat veient que el procés d’atribució pot ser automàtic. Alguns autors pensen que l’atribució mitjançant el raonament només es dona per esdeveniments inesperats o negatius mentre que per allò quotidià i comú s’accepta fàcilment sense necessitat de buscar-ne el perquè, sense necessitat de pensar.
A part d’això, també es critica la forma en com es suposa que fem les atribucions. El fet d’atribuir no només te a veure amb el què passa pel cap de l’individu ja que les explicacions les fem pensant, discutint, amb altres persones. De manera que podríem dir que l’atribució és quelcom social i no individual! L’explicació que fem no ocorre al nostre cap sinó a la societat, als mitjans de comunicació i en diferents persones. Per tant podem apuntar el caràcter social de les explicacions. Per exemple: segons si una dona havia demanat una ordre d’allunyament o no tot i que aquesta ja estigui morta, pensarem que és “tonta o no”. Però no és així de simple. Aquest argument de la culpabilització de les víctimes es basa en arguments circulants produïts de manera social que posem sistemàticament a les nostres converses (perquè estan a la nostra disposició).
És degut a aquestes crítiques, entre d’altres coses, s’han buscat explicacions més lingüístiques o socials del fenomen de les atribucions sobre allò que passa. La manera com expliquem els comportaments te una importància cabdal. Així doncs, anem a veure aquesta perspectiva més social en el punt següent sobre les explicacions de la vida quotidiana.
2.3.4 Explicacions de la vida quotidiana
- Perspectiva discursiva en l’atribució
- Donar explicacions en la vida quotidiana
Aquesta visió, com hem comentat, és alternativa a la perspectiva més cognitivista exposada fins ara ja que ressalta que com explicar i donar compte d’allò que passa és de vital importància. La visió social destaca que atribuir causes a esdeveniments o explicar comportaments són accions discursives, accions que la gent fa parlant i no formes d’expressar estats o processos cognitius! Són construccions que s’elaboren mentrestant ens relacionem amb els altres. El lligam amb la visió cognitiva seria que quan expliquem també es reconeix com a important la memòria o el record (processos cognitius) però també ho és, sinó més, el debat que es crearà del perquè de les coses. Així doncs, com s’expliquen aquestes memòries serà de vital importància i el punt d’inici de la perspectiva més social de les atribucions.
Els arguments o crítiques que fa la visió social a la cognitiva serien:
- Normalment, la mera descripció satisfà les demandes d’explicació, raó per la qual aquesta visió està en contra de la visió més cognitiva de les teories atribucionals, perquè una descripció mai és neutral! (interpretació, causes...).
- Si be és veritat que existeixen atribucions internes i externes, aquestes no serien incompatibles ja que a la vida quotidiana conviurien. Si et diuen: et cardaré un cop
- Meta accounts : són informes amb els quals es busca evitar donar explicacions (habitualment, quan algú es troba entre l’espasa i la paret). o Apel·lar a relacions complicades: quan existeixen teories de la conspiració o quan es donen explicacions que no es poden entendre. o Referències a altres: que t’ho expliqui el meu encarregat o vostè no sap amb qui està parlant o qui s’ha cregut que és? o Reafirmació de les intencions: Ho vaig fer pels meus fills...
- Advertències: són informes que anticipen quelcom que està a punt de passar i que pot donar lloc a una avaluació negativa. o Donar voltes (dar rodeos): perquè la persona mostra inseguretat. o Donar credencials: expressions per a establir la qualificació de l’actor. Sóc de confiança .. per evitar la percepció negativa de l’advertència. o Control cognitiu: anticipació de que l’observador pugui realitzar un qüestionament cognitiu de l’actor. Ex: jo que sóc normal, que mai he tingut problemes ...
- Disculpes: informes que tenen la intenció d’aconseguir el perdó, de reduir l’avaluació negativa. Acceptem responsabilitat d’una acció negativa però expressem culpabilitat i penediment. S’expressa que es sap allò que s’havia de fer i assumir que requereix càstig i un compromís de no tornar-hi en un futur. A més s’ofereix compensació o restitució.
Degut a l’enorme complexitat del procés d’explicar quelcom, hi podria haver moltes més classificacions d’explicacions possibles. Aquestes possibles explicacions no es restringeixen a les que plantegen les teories de l’atribució. En definitiva, s’ha de tenir molt en compte que no hi ha molta racionalitat present quan donem explicacions. En general, les explicacions són accions per aconseguir quelcom i per això poden o no correspondre’s de forma lògica amb allò que és descrit.
