¡Descarga Dimensio tema 3 y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
3. RELACIONS INTERPERSONALS. LA INTERACCIÓ SOCIAL
Professor ponent: Miquel Domènech
3.1 Introducció
Les persones interactuen unes amb les altres i això ho fan, entre d’altres, a través de dues dinàmiques aparentment oposades: agressió o cooperació social (“guerra” o “metges sense fronteres”). El fet de que existeixin aquestes dues dinàmiques donen lloc a pensar en quina és la veritable naturalesa de la relació social. Sempre competim, som conflictius i agressius; “l’home és un lloc per a l’home” (Hobbes, 1651)? o be la humanitat és bona per naturalesa i això és el què ens caracteritzà (Rousseau, 1762)? Les dues dinàmiques desemboquen en dues explicacions psicosocials diferents de la naturalesa humana. Per tant, què som?
Podem partir d’una constatació. L’agressivitat és quelcom quotidià. Comptem amb molts exemples al respecte i de la seva persistència al llarg de la història. Aquesta violència, en molts casos, ha pres formes amb fort contingut ritual i contextualitzades. Les imatges de violència tenen una forta connotació social ja que no ens semblen agradables ans el contrari, produeixen sensacions desagradables. Al menys, això és el què s’espera a la nostra societat actual. No obstant, fa 200 anys era habitual anar a la plaça a veure com penjaven als proscrits.
Per a Weber (1949) l’estat és una comunitat humana que reivindica el monopoli i exercici de la violència física. L’ús legítim d’aquesta és propietat de l’estat.
Així com la primera constatació destaca la presència de violència a la societat, també en podem contraposar una altra. I és que, a la societat, existeix un rebuig de l’agressivitat. Manifestacions contra la violència de gènere, contra la guerra, etc., no deixen de ser proves de que no ens agraden les expressions de violència. En general, la violència apareix, actualment, com a una amenaça a la societat. Hi podem afegir, a més a més, els elogis a la cooperació (per exemple a persones com la Mare Teresa de Calcuta), personatge a qui considerem reconfortant i comportament de la qual és el que s’esperaria de tots nosaltres.
A la vegada que en moltes societats es rebutja en general la violència, però, també es reclama a la vegada la pena de mort i càstigs durs per als malfactors. Així doncs, podem observar que els humans, si més no al món occidental, tenim una doble resposta davant la violència.
Què hi diu el sentit comú de l’agressió i la cooperació? L’agressió s’associa a la part més animal (que se suposa que hem o estem deixant enrere), la part menys evolucionada i la
part que ens allunya de la civilització. Es donen 3 explicacions diferents per a l’agressió des del sentit comú (totes sota l’hombre del rebuig cap a aquesta), i després de la fletxa veiem la gestió del fet violent corresponent:
- Agressió vista com a deficiència en l’aprenentatge cal educar millor per a reduir l’agressió. Ser persona és un assoliment col·lectiu, que fem també com a societat.
- Vista com a una disfunció, com a conseqüència d’una malaltia cal tractament psiquiàtric. No ens volem reconèixer en aquest individu, per això direm que està boig i que no és normal (com si que ho som nosaltres).
- Com a un desviament, conseqüència de la immersió en una subcultura desviada (per exemple els abertzale vistos per la societat espanyola) calen mesures judicials. Torna a aparèixer un rebuig com el del cas anterior i recloem els individus per a expressar que no formen part de la nostra societat.
I de la cooperació, què hi diu el senti comú? La conducta prosocial s’associa al bon funcionament de l’ordre social. Es considera una manifestació del lligam social. Una societat sana no és només la que s’ajuda entre els seus integrants sinó també la que també ajuda a altres col·lectius, altres tribus, no connectades a nosaltres però si membres de la mateixa espècie.
Així doncs, com a psicòlegs, com ens hem d’enfrontar a aquestes dues dinàmiques o comportaments? Hem de jutjar als altres en termes de bons i dolents? Quan ens enfrontem a aquests comportaments de ben segur que ens produiran emocions però com a professionals hem d’aparcar les creences i les valoracions a primera instància. Tenim l’obligació (i l’eina) d’entendre com s’esdevenen tant agressió com cooperació per evitar prejudicis i males praxis. Sota quines condicions s’esdevenen, doncs?
Hem vist què hi deia el sentit comú sobre aquests dos tipus comentats de relació interpersonal. Anem a veure què hi diu la psicologia social al respecte i com aquesta intenta respondre la pregunta del paràgraf anterior. La primera constatació és que aquesta aparent contrarietat entre ambdues, no ho és tant, ja que tant agressió com conducta prosocial poden tenir la mateixa finalitat. La cooperació és funcional a l’ordre social però és que la violència també ho és en tant que serveix, també, per a mantenir l’ordre social! Per altra banda, ambdues dinàmiques també poden tenir una funció contrària a l’ordre social. Les revolucions, tant violentes (Revolució Francesa) com pacífiques (moviment nudista, Ghandi , etc.) busques capgirar i canviar l’ordre social; estant en contra d’aquest. Anem a veure, doncs, amb més detall, cada una de les dinàmiques per separat a través de la visió de la psicologia social.
3.2 Agressivitat
Es pot definir l’agressivitat com a la percaça de producció de resultats negatius com ara el dolor, la mort o el sofriment, en una altra persona. Veiem, en la pròpia definició, que l’agressivitat te un component volitiu. No parlem de conducta violenta si no hi ha propòsit. Des de la psicologia social s’han fet diverses aproximacions per fer més entenedora aquesta dinàmica social. Començarem per l’aproximació biològica.
Lorenz (1966), va proposar una solució al control de l’instint. Atès que no podem eliminar l’agressió, podem aconseguir una descàrrega continua i controlada de petites quantitats d’energia a través de formes d’agressió socialment acceptables (esports, per exemple).
Evidentment, els enfocaments biologistes van rebre crítiques. Per començar, calia puntualitzar que els animals no tenien una cultura tant desenvolupada (si en tenien) com la humana. A més a més, M.Mills (1967), va afegir que els esquimals no tenen paraules per anomenar la guerra i això és una prova de que existeixen cultures on aquesta forma de violència és inconcebible (que no vol dir que no despleguin conductes agressives). Aquest fet provava que la suposada universalitat que semblen despendre les explicacions biologistes no és tal, ja que l’agressivitat està modelada per la cultura. La cultura és un element regulador de les necessitats biològiques.
La segona crítica es centra en la concepció hidràulica de l’agressivitat. Els crítics comenten que és inevitable menjar, respirar, dormir, que estan lligades a certs ritmes o cicles. L’agressivitat, però, no va lligada a cap cicle ja que no passa que cada “x” temps hagis de cardar una hòstia a algú. A part, es te constància de cultures que passen centenars d’anys sense guerres. Així doncs, no queda tant clara aquesta inevitabilitat de l’agressivitat. De fet, sovint tendim a pensar que si quelcom passa a la natura, nosaltres també hem de ser així. Si el peix gros es menja al petit, nosaltres també actuem d’aquesta manera. Però som humans i tenim cultura i valors i les coses no es poden reduir a la nostra vessant animal. Per acabar d’explicar aquesta crítica: Que un lleó es mengi un antílop no és moralment rellevant, però si que ho és que un banc gros n’adquireixi un de petit.
La tercera crítica te a veure amb l’ahistoricitat. Les teories biologistes no tenen en compte les circumstàncies que envolten la violència i que són de caràcter històric. No es pot, com s’ha vist en exemples anteriors, explicar l’agressivitat com a un element estable en el temps i la història, perquè no ha set així.
3.2.2 Teoria de la frustració - agressió ( teories conductistes )
Arran de les crítiques a les teories biologistes, les teories conductistes tingueres força èxit. El sentit comú ens diu que si algú ens empipa és quan podem reaccionar agressivament (l’àrbitre t’anul·la un gol i tu li fots 2 hòsties). Per tant, alguns creuen que existeix una relació causal universal entre frustració i agressió. Sempre que hi hagi una es donarà l’altre i al revés. Amb l’objectiu d’aprofundir en aquest sentit, es va fer un estudi als anys 40. S’induïa frustració a nens que podien veure joguets però no jugar-hi (el grup control eren nens que si que hi podien jugar directament). Al cap d’una estona, es permetia jugar als nens que n’havien estat privats i la conducta d’aquests era molt destructiva^4. La pregunta que ens podríem fer és que què passa si estàs frustrat i no pots pegar a l’àrbitre perquè estàs mirant el partit per la televisió? La impossibilitat d’agredir a l’agent frustrant produirà un desplaçament (podem notar influència del psicoanàlisi). Aquesta aparició del concepte desplaçament és una fórmula com a solució a
(^4) S’ha de destacar que la majoria d’estudis dels anys 40 (i molts de posteriors) s’han fet amb barons blancs i anglosaxons.
les primeres crítiques que van planar sobre la teoria. Quins problemes més tenia la teoria de la frustració – agressió?
- Com explica les reaccions positives a la frustració? La violència i frustració no sempre generen més violència i frustració.
- A part, existia la dificultat per a definir què és la frustració. Si jo et pego i tu em pegues, vol dir que t’he provocat frustració i per això m’has pegat. Però si et pego i tu no ho fas, no et provocarà frustració?
- No es pot refutar el plantejament i això debilita la teoria en un context científic. Si es diu que sempre hi ha frustració encara que no s’observi, com es pot refutar aquesta afirmació?
Tots aquests problemes de la teoria no volen dir que la frustració no dugui en cap cas a l’agressivitat. El què passa és que no serveix la formulació original ja que li falta poder explicatiu. Amb l’objectiu d’explicar també el perquè de la no agressió tot i donar-se frustració, es va reformular la teoria diverses vegades. L’agressió només és la resposta dominant a la frustració, per exemple. Berkowitz (1969) va postular que la frustració genera un estat d’activació emocional (ira) en l’individu de manera que no provoca immediatament una agressió. Així doncs, seria la ira la que provoca una predisposició cap a la conducta agressiva. Segons Berkowitz, allò que desencadenaria la conducta agressiva seria la presència en l’ambient d’estímuls que posseïssin un cert significat agressiu. Cal que hi hagi quelcom al teu volant que et digui que la conducta agressiva és apropiada. Aquestes claus en forma d’estímul (una arma, per exemple) estan associades a condicions de descàrrega de l’ira (condicionament simple). Si de petit t’han estat pegant amb un cinturó, cada vegada que el vegis es podrà disparar una conducta agressiva en tu. Qualsevol cosa pot ser una clau agressiva, només cal que s’hagi associat prèviament. Aquesta formulació, doncs, veiem que és més elaborada i de fet heurística en el sentit que propicia fer-se més preguntes i investigació al respecte.
Així doncs, són les armes senyals activadores de l’agressió? Le Page i cols. (1967) van pensar que si Berkowitz no anava errat, tenia sentit prohibir les armes! Per a demostrar-ho van fer un experiment ( The weapons effect ). Un estudiant fa una tasca avorrida que ha de ser avaluada per un còmplice, que aplica descàrregues elèctriques cada cop que s’equivoca. El què passa, però, és que les descàrregues rebudes són independents del rendiment del subjecte i tenen l’objectiu de produir ira al ser executades de forma aleatòria. La investigació compta amb 2 grups: el que està sota les condicions comentades i el grup control, en el qual no s’indueix ira ja que no hi es presenta aleatorització en les descàrregues i el bon rendiment està lligat a aquestes. Resultats: els estudiants que van rebre més descàrregues van manifestar tenir més ira que els altres. En una segona fase de l’experiment, els subjectes passen a ser els qui donen les descàrregues i els còmplices a rebre-les (tot i que l’aparell no passa electricitat en aquest cas). Llavors es definiren les següents condicions:
- Es col·locava una pistola a una taula propera. S’informa al subjecte que són del còmplice i que no en prestessin atenció.
- Armes presents però no associades al còmplice.
- Condició control, cap objecte.
no quedava clar si l’agressivitat es podia reduir mitjançant el càstig. Hi ha estudis que conclouen que càstigs severs duen a més conducta agressiva.
Pel què fa al modelat, basat en el condicionament operant, Bandura i Ross (1963) van realitzar el següent experiment. Van fer que nens observessin a adults jugant amb les joguines. En la situació experimental, l’adult colpeja el ninot (comportament agressiu) mentre que en la control, l’adult simplement juga amb les joguines de la forma habitual. Llavors els escolars veien com algunes conductes, (independentment de si era agressiva o no), eren recompensades i d’altres no. Els resultats van indicar que els nens/es imitaven la conducta del model quan aquest ha set recompensat! (i ho aprenen). Així doncs, aprendríem a ser agressius a la vida quotidiana ja que estaria ple de models, al voltant nostre, als quals ha set recompensada la conducta agressiva. En aquest punt, s’ha de fer una distinció important. És diferent aprendre a agredir que cometre un acte agressiu. Aprendre una conducta agressiva no vol dir que aquesta hagi de ser necessàriament emesa. Com hem anat veient, emetre la conducta depèn en bona mesura del context propici per a que aquesta es doni! Així doncs, si Bandura i Ross tenien raó, potser seria millor que els petits no miressin la televisió. Anem a analitzar el fenomen de la TV en relació amb l’agressivitat i violència més en profunditat.
La violència tindrà una influència a nivell social quan apareix a la TV? De fet, estadístiques ens informen que als EEUU un jove haurà vist una mitjana de 33.000 homicidis i 200.000 actes de violència abans de l’edat adulta (reals i ficticis). Aquest fet, ha donat lloc a diferents recerques.
A través d’estudis correlacionals, s’agafen a persones que tinguin TV a casa i es mira si correlaciona el seu comportament més o menys violent amb la quantitat de violència vista a la TV. S’observa que hi ha una associació positiva! Un comportament violent major es dona en cas que es vegi més violència per TV. Tot i així, ull! Que hi hagi correlació no vol dir que hi hagi causalitat^7 (es podria donar el cas que mirar violència a la TV fos degut a que la persona ja és violenta).
En estudis experimentals (similars als anteriors), amb més control intern i cercant causalitat, existeix el problema procedimental que les pel·lícules exposades als subjectes per a generar violència són breus, curtes i amb violència molt manifesta, cosa que te poc a veure amb les emissions de la TV convencional. D’aquesta manera es fa difícil extrapolar les troballes d’aquestes investigacions a la població en general. A més a més, els resultats són contradictoris ja que depenen dels casos tant augmenta com disminueix l’agressivitat. La disminueix en forma d’efecte catàrtic (explicació biologista); identificar-se amb el personatge violent de la pel·lícula permet descarregar la pròpia violència a través d’aquesta identificació. Que l’augmenti o la disminueixi depèn de cada persona i la psicologia social evita entrar en temes més individuals i psicològics^8. Per tant, no podem concloure res en aquest sentit.
Per acabar amb el tema de l’agressivitat cal recordar que aquesta no és un tret de personalitat, la gent no és agressiva o no, sinó que el què existeixen són comportaments
(^7) Visca MEDITI (^8) Que tites...
agressius (l’autor dels apunts està fart que els psicòlegs socials no tinguis en compte res més que la societat...).
3.2.4 Cas de Kitty Genovese
La noticia aparegué al NY Times el 27 març de 1964). “Durant més de mitja hora 38 ciutadans, respectuosos de la llei, van contemplar com un assassí apunyalava una dona. Dues vegades, el so de les veus dels ciutadans va interrompre l’acció de l’assassí, però aquest hi va tornar. Ningú va trucar a la policia fins que va ser morta”. Aquesta noticia no va passar desapercebuda i va generar força polèmica. En va causar per les condicions en les quals havia passat tot plegat: davant d’un apartament amb un pilot de testimonis, durant 35 minuts. En aquestes condicions, era impossible que hagués passat desapercebut. Latané i Darley van estudiar-ne l’assassinat i d’aquest anàlisis en va sorgir la Teoria de la conducta de facilitació d’ajuda, que servirà de base per a l’explicació de la conducta prosocial (següent punt). Per ara, seguirem explicant el cas en relació a l’agressivitat. La pregunta seria: no és estrany que ningú l’ajudés? Aquest és el fet rellevant, que ningú va ajudar-la (tot i que el relat discorre entorn la violència!). Així doncs la investigació social es va realitzar al voltant del fet (de l’omissió) de l’ajuda i no en la violència de l’acte en si mateixa. Perquè? Perquè ens hem de posar d’acord sobre què havia passat, perquè no era evident; només un acte és evident quan tenim els recursos interpretatius per a entendre’l. Si no és així, cal situar l’acte en un context de significats i per a fer-ho ens cal una teoria.
Primer de tot cal situar-nos en el moment històric on va ocórrer el cas. Occident, USA, anys 60. En aquella època no s’acostumava a reaccionar en casos de violència contra dones; no hi havia el concepte de violència masclista i per tant aquest tipus de violència no existia! Per tant, és comprensible que en comptes de sorgir teories sobre la violència contra les dones sorgís una teoria sobre l’ajuda.
No va ser fins el 1975 quan Miller va fer un llibre tractant el cas des de la perspectiva del maltractament a la dona. Abans, F.Cherry (1995) presenta un assaig que inspira aquesta conferència (i suposo que aquests apunts...). Bàsicament reclamaven que en el cas de K.Genovese hi havia quelcom més que violència. Aquestes dues aportacions esdevenen eines que els científics socials tenen per a solucionar el problema. Però ens podem preguntar perquè ha de passar tant temps entre una i altra (20 anys)? Perquè l’anàlisi de la violència en clau masclista és d’acord amb el canvi social (i de normes) que es va produir entre els anys 70 i els
- Dues realitats diferents ja que el món canvia i la realitat amb ell.
Tornem endarrere, però, per destacar dues investigacions posteriors que si que van intentar desentrellar la relació entre l’agressió i el gènere.
El 1971, Borofsky condueix un experiment on hi ha 2 còmplices que es barallen i un observador que és el subjecte. Hi ha 4 condicions: H pega D, H pega H, D pega H, D pega D. Quina fou la resposta dels observadors? Quan H pegava D cap dels observadors intervenia per a parar l’agressió. Quan H pegava H els observadors si que intervenien. Fent una comparació amb l’actualitat ens adonarem que, en teoria, la norma social al respecte ha canviat (encara que encara hi hagi certa tendència a considerar-ho quelcom privat).
Existeix la tendència a simplificar: Moseley era un boig; la dona negra l’ha ajudat, i d’aquesta manera no veiem els matisos que presenten tots els personatges. A part, s’ha de tenir present la categorització social^9. Tendim a classificar la gent i només guardem els matisos per la gent més propera (sinó quina feinada...). A més les etiquetes que posem són molt resistents al canvi. 3- La forma que tenim de veure els actes i actors no és constant sinó contingent i afectada pels recursos interpretatius socialment disponibles. És ingenu pensar que aquests recursos estan al marge dels interessos de poder existents en tota formació social.
No s’és racista, classista o masclista per casualitat. La societat, l’educació, els anuncis de la televisió, tot això conforma la consciència de les persones. Són missatges que assimilem i que són difícils d’expulsar. Calen contrapesos per a fer-ho (moviment obrer, feminista, etc.) que s’han anat oposant a la forma dominant de veure el món. Hi ha alternatives.
3.3 Conducta prosocial
Per començar amb l’anàlisi de la conducta prososial i enllaçar-lo amb el punt anterior, recordarem el cas de K.Genovese. Hem vist, amb Latané i Darley, que es va estudiar el com i quan donem ajuda; la conducta d’ajuda. A partir d’aquí es van desenvolupar una sèrie d’estudis que s’expliquen a continuació.
3.3.1 Conducta d’ajuda
En un primer estudi, els subjectes es presentaven al laboratori de psicologia pensant que participaven en un estudi sobre els problemes de l’estudiant en un campus universitari (USA). Els subjectes, però, són enganyats i es propicia un clima d’ajuda. Per afavorir l’obertura, se’ls diu que participaran en un debat amb altres estudiants però no es veuran (mitjançant intèrfon). Cada persona parlarà per torns i se’ls hi diu que l’investigador no estarà escoltant (no hi haurà un referent d’autoritat). Els subjectes creuen que els micròfons de cada persona s’activaran aleatòriament i que estarà actiu només 2 minuts. Després d’un primer torn de paraules (ronda1), s’enceta una segona ronda on els participants poden comentar el què han dit els altres. Hi ha 3 condicions experimentals, que infereixen diferents graus de responsabilitat en el subjecte:
- Subjecte creu que només hi és ell i una altra persona.
- Subjecte creu que hi és ell i dues persones més.
- Subjecte creu que hi és ell i 5 persones més.
El primer estudiant (que és un còmplice), parla dels seus problemes d’adaptació a la vida universitària; a vegades te crisis. La resta de còmplices intervenen en la conversa i l’últim de fer- ho és el subjecte (és últim per a que s’adoni quantes persones l’escolten). Se li diu que acaba el primer torn. Acabat aquest, el primer estudiant torna a parlar i interpreta que te una crisi: “ajudeu-me a sortir d’aquí, em moro...” de manera que el subjecte creu que l’altre està en
(^9) Veure unitats posteriors.
situació d’emergència^10. Així doncs, la VI és el nombre de gent i es vol saber si això és un factor determinant en el procés de facilitació d’ajuda. Els resultats foren:
- Condició 1, subjecte sol amb el còmplice: tarda una M de 52 segons en decidir-se i en un 85 % dels casos corre a ajudar (triga 52 segons perquè no sap què està passant).
- En la condició 2, intervé el 62 % dels casos i tarda 93 segons. No sap què està fent la tercera persona que te el micròfon apagat.
- En la condició 3, augmenta la dispersió i només reacciona el 31 % dels casos amb una rapidesa de 166 segons.
Així doncs, el nombre de testimonis influeix en la conducta d’ajuda, però també és important entendre què perceben les persones que ajuden; tothom entén que cal ajudar en aquella situació? Per a resoldre aquests dubtes al voltant de la percepció de la necessitat d’ajuda, es va conduir un altre experiment.
Cada subjecte està en un saló omplint qüestionaris i mentrestant sent 2 nens jugant a l’habitació del costat. Al cap d’una estona, escolta com el més gran estomaca el petit. Les condicions experimentals són:
- El subjecte creu que és l’únic que s’adona del què passa (condició de responsabilitat).
- El subjecte creu que hi ha un supervisor adult que presencia la baralla (condició de no responsabilitat).
Els resultats foren que en condició de no responsabilitat, només 1 de cada 8 subjectes intervenien. En condició de responsabilitat, només 1 de cada 12 subjectes intervenien! Quina explicació hi podem trobar? Atès que no hi ha dilució de responsabilitat, què va dur a que no intervinguessin? Per una percepció alterada d’allò que succeïa. En condicions de responsabilitat la majoria va reportar que no semblava una baralla de veritat; en condició de no responsabilitat els subjectes estaven convençuts que si que era real! S’havia manipulat la percepció de l’esdeveniment. Així doncs, sota aquesta premissa perceptiva, com s’expliquen els resultats del primer experiment? Els elements importants per a l’explicació d’aquest, del nombre de gent com a testimonis, són:
- Com més testimonis, més dispersió de la responsabilitat (dilució de la responsabilitat) ergo menys pressió per intervenir.
- Existeix la possibilitat de vergonya causada per haver definit malament la situació i aquesta augmenta com més gent hi ha al voltant.
- Com més gent involucrada, més complex és el procés. Actuo o no actuo? L’altre què farà? Així que la presa de decisió esdevé més lenta. A més, com més es triga, més
(^10) És important adonar-se, en comparació amb el cas de Kitty, que aquest experiment
està descontextualitzat; és una situació de laboratori.
- A persones que trobem semblants a nosaltres: mentre que no tendim a ajudar a aquelles que són diferents; grup ètnic, ideologia, classe social, etc. Tot i així, com s’ha explicat abans, si s’està sol s’ajuda igual a un blanc que a una persona de color.
- A qui pensem que s’ho mereix: és més probable ajudar algú que vol comprar llet que no algú que vol comprar caramels (també influïa en l’experiment si la persona que demanava l’ajuda era més o menys guapa i la raça d’aquest/a).
3.3.2 Teoria del món just
A partir de tot aquesta teoria generada i els resultats mencionats més amunt, Lerner (1966) elabora la teoria del món just. Es definiria com la predisposició que tenim les persones a pensar que el món és just. Que les persones bones tindran el seu premi i les dolentes un càstig proporcional a les seves accions. Si es pensa be, aquesta tendència és absurda ja que a diari rebem proves de que el món no és així.
És una predisposició que actua com a profecia que s’autocompleix; la seva pròpia formulació posa les bases per a que es compleixi. Exemple: té un càstig perquè és dolent (independentment de què hagi fet); o, penso que et caic malament i això acaba passant ja que amb els meus actes faig que així sigui.
Lerner va demostrar la seva teoria a través d’experiments. A través de subjectes enganyats i xocs elèctrics i jugant amb l’atractiu de la víctima (còmplice). L’atractiu, doncs, estava influenciat per la quantitat de càstig que rebia la víctima. Quan els subjectes sabien que les víctimes havien de patir una altra sessió de xocs, encara veien a la víctima menys atractiva! Això era degut a que s’engegava el mecanisme del món just i pensaven que alguna cosa devia haver fet per merèixer-s’ho. Tendim a jutjar a les persones en virtut d’allò que aquestes obtenen més que per allò que aquestes fan. De fet, adaptem allò que veiem a les nostres creences. Allò que creiem condiciona les nostres percepcions; veiem el món tal com volem que sigui. Així doncs, és més fàcil viure en un món just que en un que no ho és. És més fàcil que les persones que demanen almoina pel carrer ho facin perquè s’ho mereixen. De fet, correspon amb una forma de veure el món condescendent ja que et treu de sobre la responsabilitat de coses que són injustes.
3.3.3 L’altruisme i l’egoisme
Tot i que puguem pensar que altruisme i conducta d’ajuda són sinònims, l’altruisme, com veurem, te components que el fan un diferent. L’altruisme seria un cas particular de C d’ajuda a una altra persona sense esperar res a canvi (“despresa”), només pel desig d’ajudar a algú altre. Davant d’aquesta definició, els psicòlegs socials es preguntaren: realment existeix aquest comportament, o es pot explicar el suposat C altruista a partir d’altres factors? A més, també s’ha de tenir en compte la situació, que a vegades no deixa altres alternatives d’acció.
Què cal a una C per ser titllada d’altruista? Una C es considera altruista quan d’altres persones se’n beneficien i, a més, es produeix sense que la persona que la porta a terme esperi cap recompensa externa. Però, des del punt de vista de la psicologia social, quan es considera que la C prosocial pot ser egoista?
- Quan ajudem als altres perquè ens identifiquem amb ells i, en ajudar-los, ens identifiquem a nosaltres mateixos.
- Quan ajudem a algú per rebre recompenses o evitar certs càstigs.
- Quan ajudem algú per tal de lliurar-nos d’un estat negatiu. Per exemple, estem tristos i ajudem els altres perquè això ens fa sentir-nos millor.
Aquestes nocions mencionades, estan relacionades amb l’empatia i generen hipòtesis per a explicar-la. Batson i cols (1991), van proposar que el veritable altruisme prové de l’empatia. Davant la visió d’alguna persona que pateix, tendim a sentir compassió. Aquestes emocions, a vegades, generarien l’empatia que actuaria com a motivació per a la C altruista, amb l’únic objectiu de beneficiar als altres. Batson feia un “intent” de salvar l’altruisme, però l’aparició de l’empatia no descartava altres motivacions per a la C prosocial, algunes de caire egoista. Així doncs, en quins casos el C prosocial serà autènticament altruista?
L’aflicció de l’altre provocaria dues reaccions:
- Emoció vicària d’angoixa personal: sentir angoixa a través de la visió de l’angustia d’algú altre Donaria lloc a una motivació egoista per reduir la pròpia angoixa (s’experimenta una necessitat personal).
- Emoció vicària d’empatia Suposaria una motivació altruista per reduir l’angoixa de l’altre.
Per a comprovar les teories es van dur a terme experiments, as usual. Curiosament, la majoria d’experiments relacionats amb l’altruisme usen com a subjectes a dones. Consistia en veure imatges per la TV i les subjectes es pensen que l’acció està passant en aquell mateix moment, però està tot gravat prèviament. Veuen a una noia a qui s’apliquen descàrregues de forma aleatòria i a més en saben el nom (“Elaine”), per a que es generi més energia emocional. L’Elaine ho passa fatal i s’informa a les subjectes que no és el primer cop que hi passa. Llavors s’oferia la possibilitat a les participants de posar-se al lloc de l’Elaine. Segons la hipòtesi de l’aflicció, els dos grups haurien de posar-s’hi, ja que unes ho farien per raons altruistes (empatia) i les altres per raons egoistes (angoixa). I, a més, com discrimino la causa real que ha motivat a ocupar el lloc de l’Elaine? Posant una nova norma a l’experiment: mig grup podien abandonar quan volguessin el visionat i l’altre mig o es posaven al seu lloc o havien de visionar tota la cinta. Els resultats foren que les dones amb una major empatia ajudaven a la còmplice tot i poder marxar. En canvi, les angoixades només ho feien si havien de mirar el vídeo per complet; si podien marxar, marxaven.
Paral·lelament a la investigació centrada en la C altruista, es varen fer estudis centrats sobretot en la C egoista relacionada amb la C d’ajuda. Cialdini (2002) i cols, pensaven que no és angoixa, sinó tristesa, allò provocat al veure algú patint. Allò que fem és tendir a mitigar la nostra tristesa i, per tant, no existiria l’altruisme. Per a demostrar-ho van conduir un altre experiment. “Carol” te un problema i es dona la possibilitat als subjectes d’ajudar-la. La meitat dels subjectes presenten una alta empatia i l’altra meitat, baixa. La meitat dels subjectes prenen un placebo que creuen que els fixarà l’estat d’ànim durant 20 minuts. Els resultats foren sorprenents: el grup de persones amb alta empatia que havien pres el placebo, ajudaven igual que els d’empatia baixa a la Carol. Perquè has d’ajudar a algú si no sentiràs res tant si ho fas com si no? Tot i així, els que ajudaven més eren les persones amb més empatia i que no havien pres la pastilla.
Estudis més recents han intentar esbrinar si existeix altruisme en circumstàncies menys excepcionals. Davis (1983) va estudiar si l’empatia disposicional correlacionava amb la quantitat de diners que es donen en una telemarató. Schroeder i cols. (1995) van estudiar l’empatia en relació a dur a terme més o menys tasques de voluntariat i Omoto i Snyder (1995), van estudiar la “voluntat funcional”: la C voluntària compleix la funció de satisfer una motivació específica. Podríem extreure’n que no és tant important una personalitat orientada a l’ajuda dels altres sinó la necessitat de satisfer motivacions concretes.
Calro et al. (1991) condueixen el següent experiment per a aportat dades rellevants al debat anterior. Què és més important per a ser altruista, la personalitat (predisposició, sentiment envers els altres) o la situació (allò que ens empeny, que s’espera, al marge de sentiments)?
- Van prendre mesures de personalitat relacionades amb altruisme en estudiants.
- Els /les estudiants es troben amb una dona immersa en una tasca complicada.
- Per a alguns estudiants, la dona està tranquil·la mentre que per a uns altres, està angoixada (2 condicions experimentals).
- La dona demana si la poden ajudar. L’ajuden?
- Els subjectes poden o be marxar si volen (cost baix) o be no marxar però s’han de quedar veient com la dona no pot solucionar el seu problema (cost alt).
En el cas dels subjectes que entenien que la dona estava angoixada i en situació de cost alt, el 79 % l’ajudaven la situació era, doncs, molt important (perquè ajudaven fos quina fos la seva empatia). Quan el cost era baix, eren les mesures de personalitat allò determinant a l’hora d’ajudar o no. Així doncs, tot és important. La personalitat aflora en les ocasions on la situació no és prou forta per a determinar la nostra conducta.
3.4 Sumari de la interacció social (T3)
3.4.1 Agressivitat
Baró, M. Analitza els constitutius de la violència i l’agressivitat a partir de 4 punts.
1- Referent a l’estructura formal de l’acte violent, distingeix entre violència instrumental Vs violència terminal. La instrumental seria la que realitzem per a aconseguir un fi (et cardo una hòstia perquè vull la teva cartera, però no busco fotre’t una hòstia perquè si). La terminal si que, en canvi, buscaria l’acte de violència en si mateix. El problema ve quan, com passa en gran quantitat d’estudis, veiem la violència similar a la del segon tipus, quan en realitat no és així en absolut! Aquest biaix porta al pressupòsit que és la maldat i la bojor (follia) allò que fa matar i produeix actes violents i, en general, no és així. 2- L’equació personal: elements de l’acte que només són explicables per el particular caràcter de la persona que el realitza. També és cert, no obstant, que a vegades l’element personal de l’acte violent es perd i alguns individus es tornen “professionals” de la violència. Es fa per ells com a quelcom rutinari. 3- El context que el possibilita: tant el desencadenant com l’execució de l’acció violenta requereixen un context propici on tingui cabuda l’acte violent, afavorint-lo o no.
a. El context social pot o no facilitar la violència a nivell general. b. El context immediat es refereix a una situació concreta. Ex: els nens amb els pares a prop no es barallen però sense ells si que ho fan (contexts immediats diferents). 4- Fons ideològic: cada ordre social estableix les condicions en les que es pot exercir la violència de forma justificada; hi ha ocasions en les que ens sentim legitimats per a exercir l’acte violent. Un acte violent es pot veure com a patriòtic o com a terrorista segons l’ordre social del lloc concret. Ex: l’IRA era vist com a terrorista per a UK i com a patriotisme per als irlandesos. Normalment, les classes dominants intenten imposar la seva força a través de la violència a les classes dominades.
3.4.2 Conducta prosocial
La C prosocial és una categoria àmplia (difícil d’abastar) que es refereix a actes valorats positivament per la societat i que inclou cooperació, ajuda, altruisme, etc.
Es fa difícil identificar C purament altruistes ja que poden existir motius o recompenses completament interns que emmascarin els motius de la C purament altruista.
Per explicar C prosocial trobem que les recerques oscil·len entre donar més èmfasi o be a la situació o be a les característiques individuals (polaritat). En aquesta assignatura s’han treballat més en profunditat les de la vessant situacional.
3.4.3 Aspectes comuns entre agressió i altruisme.
1- Hipòtesi biologista (tot i que en l’altruisme no s’ha explicat). En tots els casos hi ha una hipòtesi biologista ja que seria la naturalesa la que ens duu a ambdues. 2- El paper de les normes, que són importants en els dos casos. Fem allò, també, que s’espera de nosaltres, allò socialment acceptat (sovint és normatiu ser acceptat). 3- Els efecte de modelat en l’aprenentatge de C: fem allò, entre d’altres motius, que hem vist fer. 4- Importància de la situació: és aquesta (entre d’altres^11 ) la que marca el comportament que cal fer. Les situacions són, moltes vegades, aclaparadores i ens comportem com no creiem que hi ha altra manera de fer-ho. 5- El significat de la C: tenim problemes per a definir què és un C altruista o un d’agressiu. No són un “bolígraf” o una “taula”, són conductes humanes amb significat. Es poden entendre a partir de diferents claus. La naturalesa dels comportaments és semiòtica. 6- Existeix un biaix valoratiu com a conseqüència de la naturalesa comentada al punt 5. Valorem agressivitat de manera problemàtica i altruisme de manera positiva.
3.5 ATRACCIÓ INTERPERSONAL
Ponent: Joel LaJeunesse
(^11) Dic jo...
tu) però tu ets imbècil (cost elevat per a ell/a); si els dos estem compensats, podem tenir una relació.
Les Teories de l’Afecte són més elaborades i tenen en compte que som éssers socials i que necessitem les relacions (necessitat d’afiliació), sobretot davant de situacions d’angoixa o por. Jasper va agafar subjectes als quals se’ls deia que se’ls subministraria una injecció dolorosa en uns caos i no dolorosa en l’altre grup de subjectes. Se’ls demanà, llavors, si volien esperar-se sols o amb altres persones a la sala. Els resultats són obvis, preferien esperar amb altra gent. No només per superar la situació de por de millor manera, sinó perquè necessitem la informació que els altres ens donen per a saber si estem perdent el control o no. Sols no sabem què hem de fer; necessitem als altres com a monitors del nostre C.
Però seguim amb les crítiques:
- Simplificació del procés d’etiquetatge d’una situació com a gratificants. No és tant senzill saber què ho és i què no, ja que el fet de ser agradable o desagradable depèn de molts factors. Ex: anar amb metro per una persona benestant (un pijo, vaja), pot ser horrorós perquè fa mala olor, però a per a una altra persona pot ser súper agradable perquè li estalvia molta estona.
- És una teoria contradictòria amb l’experiència del manteniment de relacions molt costoses. Per exemple, com explicaria la relació de les persones maltractades amb els seus maltractadors a partir de recompenses i càstigs?
- Absència de factors socials. Aquesta última crítica es desenvolupa a continuació per a veure quins són i en què consisteixen.
3.5.2 Factors que mediatitzen l’atracció
En general, les nostres relacions es produeixen amb persones properes a nosaltres. Compartint escala, feina, etc. ( les persones que es coneixen a les xarxes socials serien properes a nosaltres pel què fa a gustos, hobbies, etc.).
La proximitat o accessibilitat ( propinquity effect ) va ser estudiada per Festinger, Schachter i Back (1950) a través d’un estudi en edificis d’una residència d’estudiants. Van observar que els estudiants es relacionaven més amb gent de la mateixa planta que amb els de la planta de baix. Només es relacionaven entre plantes en el cas de gent propera a les escales (ja que et creues més). A més (recordar que l’estudi es va fer als anys 50), els estudiants més populars eren aquells que vivien prop de les bústies. Els autors explicaren el fenomen amb dues raons:
- Recompensa: quan et creues sovint amb algú, i et diu hola, és una forma de reconeixement social.
- Expectatives d’interacció continua: més em val que em dugui be amb les persones amb les quals interaccionaré sovint.
Referent a aquest últim punt, Zajonc (1968), va realitzar una sèrie d’estudis amb fotografies. Els subjectes havien de mirar 500 fotografies de les quals n’hi havia de repetides tot i que “no es notava”. Llavors se’ls demanava quines els hi havia agradat més i veieren que els hi agradaven més les repetides. La familiaritat provoca un efecte de ‘em sona’ i sense saber perquè pensaràs que t’agrada més aquella persona familiar. També a partir d’una foto, Langlois i Roggman (1990-1994), van confeccionar una imatge, un rostre, fet amb la barreja de diferents rostres que els participants havien vist prèviament. Van obtenir els mateixos resultats que Zajonc. Aquest fenomen és un dels motius pels quals els polítics es disputen tant aferrissadament el temps d’exposició a la TV, als cartells electorals, etc., perquè han de sonar als electors.
La familiaritat també s’ha demostrat a partir d’experiments que utilitzen la música com a fil conductor. Per una orella feien preguntes i per l’altra es sentia música. Tot i que els participants no escoltessin la música atentament, quan se’ls demanava quina música els hi agradava, era aquella que havien sentit de forma ‘inconscient’. En aquest fenomen es basa, també, l’efecte 40 principals^13.
Per acabar de treballar el concepte de proximitat, es presenta un últim experiment. Està relacionat amb l’assistència a classe. Quatre còmplices només van a l’aula, sense fer preguntes, i tornen a sortir. Un altre va a 5 classes, l’altre a 1 classe, etc. (diferents freqüències d’assistència). Als estudiants, a final de curs, se’ls pregunta amb quines de les noies sortirien i l’escollida és la que va a més classes. De fet, les coses que no coneixem ens produeixen certa angoixa i por i les que veiem sovint no^14.
Un efecte lligat a la proximitat és el del trencament de les distàncies interpersonals. S’entén com a situació íntima aquella en la que estàs el més a prop possible amb algú. Aquest trencament pot ser considerat un trencament de normes establertes i, per això, es creen situacions per a que no sigui així; per exemple en una discoteca, on degut a les condicions ambientals, has de trencar les distàncies interpersonals si o si per a xerrar amb algú.
Un altre dels factors que mediatitzen l’atracció, seria l’atractiu físic. En aquest punt no es parlarà de què és ser atractiu o no, sinó de sentir-se atractiu o de no ser-ho per els altres i de les conseqüències més importants d’aquests fenòmens. De fet, existeixen diferències interculturals entre què és ser atractiu o no i a més també varien entre èpoques diferents dins de la mateixa cultura. Per acabar-ho d’adobar, dins la mateixa cultura i època també hi ha variacions entre diferents generacions i, al final de tot, diferències segons l’evolució personal de cadascú. En aquest punt no només es parlarà de l’atractiu físic a nivell sexual, sinó que es tractarà com a un concepte més ampli.
Clifford and Walster (1973) van fer avaluar a mestres els treballs d’estudiants. Aquests, estaven dividits en dos grups, lletjos/es i guapos/es. Els mestres, es veié, desenvolupaven més
(^13) Jo ho veig com el tio que intenta lligar a base de fer-se pesat. Al final et serà familiar?... (^14) Expliquen l’amor a primera vista...perquè s’assembla a algú que ja coneixes prèviament? A la nostra mare..ui...
