¡Descarga Dossier de pràctiques y más Ejercicios en PDF de Traducción solo en Docsity!
PRÀCTICA 1
CURIAL I GÜELFA
INTRODUCCIÓ
El fragment del text Curial e Güelfa amb el qual hem treballat, de la mateixa manera que passa amb la resta de textos que cal tractar en traducció, presenta diferents dificultats a l’hora de traduir que depenen o deriven del tipus d’encàrrec que ens hagen encomanat. Els alumnes de l’assignatura Anàlisi i Redacció de Textos en Català havíem de tractar-lo des d’una única perspectiva −la de l’original, en català antic− cap a quatre de distintes: una intertraducció cap al català contemporani, una traducció al castellà contemporani, una adaptació al castellà dirigida a alumnes de primer i segon de batxillerat i una altra adaptació, en català, per al mateix tipus d’alumnes.
L’ordre dels encàrrecs ha sigut el mateix que l’enumeració de les perspectives, és a dir, en primer lloc hem fet la intertraducció al català contemporani, després la traducció al castellà contemporani, seguida de l’adaptació al castellà per als alumnes i, finalment, l’adaptació al català. D’aquesta manera, potser ens ha resultat més fàcil avançar i resoldre algunes qüestions que ens han sorgit tant en el primer contacte amb el text de partida com en els altres tres encàrrecs, perquè ja les havíem tractades en un primer cas.
Com és evident, com que són encàrrecs diferents, els resultats han de diferir els uns dels altres. Així, doncs, cada text meta té unes característiques diferents que hem de tenir en compte durant tot el procés de traducció: abans de traduir, mentre traduïm i després d’haver traduït, de manera que la proposta final siga com més encertada millor. No obstant això, els tipus de variants sí que són les mateixes −això no significa que ho siguen en els mateixos exemples dels quatre textos− i són les que tractarem en aquesta pràctica: la variant lexicosemàntica, la variant morfosintàctica i la variant d’estil.
Abans de tot, però, cal comentar breument quines són aquestes característiques necessàries de cada encàrrec que hem de considerar. Per a la intertraducció al català contemporani, per exemple, és clar que ha de ser en el català que es parla actualment, en un nivell de llengua equiparable al que s’entenia en l’època en què fou escrit el llibre. L’expressió ha de mantenir el caràcter literari (doncs no és un text d’una persona que
conta la seua vida a la veïna; se sap que és un text que només funcionaria amb normalitat en el codi escrit). Per al cas de la traducció al castellà contemporani, pràcticament serien unes característiques semblants, però caldria tenir en compte que la llengua és diferent i que, per tant, hi ha molts factors que poden canviar (potser les oracions han de ser més llargues, no hi ha tant de pronoms o juxtaposició, etc.). Principalment, ha de ser natural (sempre recordant que és una obra literària, com hem comentat adés).
Quant a les adaptacions, hem de saber que han de ser entenedores, perquè se suposa que els alumnes de primer i segon de batxillerat estudien la llengua d’una manera més superficial que els especialistes de la llengua o que aquells que hi treballen diàriament, entre d’altres. Hem de pensar, principalment, que han de poder comprendre el text sense necessitat que el professor els explique què és el que significa. Per tant, seria convenient, per exemple, que les oracions seguiren l’esquema lògic (subjecte, verb, complement), que estigueren connectades amb relacions comprensibles (causa-efecte, problema-solució, progressivament, etc.), que no foren massa llargues... però sense arribar al punt de perdre la característica literària de l’original ni disminuir el grau de dificultat massa, doncs aquesta mena d’alumnes ja ha de tenir un nivell una mica elevat quant a llengua catalana i castellana. La característica comuna que els quatre encàrrecs comparteixen és que el significat de l’original s’ha de mantenir completament.
Segons aquestes característiques, les variants abans esmentades afecten el resultat final d’una manera o d’una altra. La variant lexicosemàntica es refereix al vocabulari, al possible canvi del lèxic que es produïsca bé perquè els mots de l’original ja no s’utilitzen (cosa que és molt recurrent en aquest cas), bé perquè és millor emprar un altre de més adequat, bé perquè el fet d’haver modificat altra part del text implica haver de canviar algunes paraules −però amb el mateix sentit−, etc. La variant morfosintàctica es refereix a la forma dels sintagmes: locucions, adverbis, expressions fetes... com també a la sintaxi, que pot variar a una de més simple o entenedora. Finalment, la variant d’estil afecta a la puntuació del text original, a la composició final del text per alguns canvis microestructurals, per canvis en l’expressió, pel fet d’ampliar el text meta amb la intenció d’explicar amb més facilitat l’original...
En conclusió, hi ha moltíssims elements que hem de preveure abans de començar a traduir, perquè d’això depén el fet d’aconseguir un tex que funcione, que s’adapte a les
FRAGMENT
ORIGINAL DEL
TEXT
CURIAL E
GÜELFA
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant- se molt bella e molt loada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol.licitada, veent que son frare no .s curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar- lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments incessantment la combatien, pensà que, si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puys que algun no se n’apercebés, no seria desonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via de indicis, volent devinar ço que no saben, se n’apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era.
INTERTRADUC CIÓ AL CATALÀ
CONTEMPORA
NI
A Güelfa, que era jove i fresca, si res li mancava, era un marit. Sabia que era molt bella i lloada, rica, afavorida i ociosa i que molts homes la requerien i sol·licitaven. En veure, però, que el seu germà no es preocupava de trobar-li’n un, de marit, i que ella considerava que no li pertocava demanar-li’l, com que a més no podia resistir els naturals apetits de la carn, que la colpien sense fi, va pensar que, si de casualitat ella amara en secret algun jove valerós, sense que ningú se n’adonés, no hi hauria deshonestat, ja que això mateix ja havia ocorregut a milers de dones. A més, tot i que alguns volgueren esbrinar només amb indicis allò que no sabien i ho esbrinaren, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella ho era.
TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ
CONTEMPORA
NI
A Güelfa, que era joven y fresca, si algo le faltaba era un marido. Sabía que era muy bella y alabada, rica, favorecida y ociosa y que muchos hombres la pretendían y solicitaban. Así pues, al ver que su hermano no se ocupaba de buscarle un marido y a ella no le parecía correcto pedírselo y, puesto que ya no se podía resistir al natural apetito de la carne que tanto la atormentaba, pensó que, si por casualidad amase en secreto a algún joven valeroso sin que ninguno se apercibiera de ello, no habría deshonestidad alguna, ya que eso mismo les había pasado antes a miles de mujeres. Además, aunque algunos quisieran descubrir sólo mediante indicios lo que no sabían y lo descubrieran, no osarían hablar tan gran mujer como ella era.
ADAPTACIÓ AL CASTELLÀ PER
A ALUMNES DE
BAT.
Güelfa, que era joven y fresca, solamente tenía necesidad de un marido. Ella sabía que era bella y rica, que la alababan y favorecían, que disfrutaba de mucho tiempo libre y que, además, tenía muchos pretendientes. Por ello, al ver que su hermano no tenía intención de buscarle marido −y a ella no le parecía adecuado pedírselo− y que ya no podía resistirse a las incesantes llamadas de la carne, pensó que, si amara en secreto a algún joven valeroso sin que nadie se percatara, no sería deshonesta, pues ya les había pasado eso mismo a miles de mujeres. Además, si alguien quisiese descubrir sólo con simples indicios aquello que no sabe y lo descubriese, no se atrevería a hablar de tan gran dama como ella era.
ADAPTACIÓ AL CATALÀ PER A
ALUMNES DE
BAT.
Güelfa, que era jove i fresca, només tenia necessitat d’un marit. Ella sabia que era bella i rica, que la lloaven i afavorien, que disposava de molt de temps lliure i que eren molts els qui la pretenien. Així, doncs, en veure que el seu germà no tenia la intenció de trobar- li marit −i ella no pensava que demanar-li’n fóra adequat− i que no podia resistir les incessants crides de la carn, va pensar que, si amara en secret algun jove valerós sense que ningú se n’adonés, no seria deshonesta, ja que això mateix ja havia ocorregut a milers de dones abans. A més, si hi hagués algú que volguera descobrir només amb indicis allò que no sabia i ho descobrira, no s’atreviria a parlar d’una senyora tan important com ella.
pas de Güelfa subjecte a Güelfa complement indirecte, introduït per a , només era una qüestió de canvi en l’ordre de la frase que correspon a la variant següent.
La variant d’estil només afecta a la puntuació, que depén també del lèxic triat finalment (recordem que intentem fer un text contemporani). La frase «Sabia que era molt bella», en l’original, estava juxtaposada; de fet, hi ha una frase llarguíssima en l’original que jo he anat tallant perquè semblara més natural en la llengua catalana actual. D’aquesta manera, les marques en groc no són més que els connectors que he posat (amb les diferents relacions de causa, d’addició i d’adversitat, principalment) i les conseqüents modificacions en l’ordre de la frase perquè no fóra massa carregada la lectura per al destinatari (això també implica posar comes i llevar-les, generalment).
En segon lloc, tenim el text traduït al castellà contemporani. La variant lexicosemàntica afecta més o menys les mateixes parts que en la intertraducció, però com que no coneixem quina és l’equivalència directa entre el català antic i el castellà antic, no podem saber amb certesa si el lèxic elegit per al castellà contemporani és el més directe; només podem fiar-nos del fet que ha de ser natural per al lector castellà de l’actualitat. Per a començar, tenim els mots pretendían per «requerien i sol·licitaven», se ocupaba per ·s curava , buscarle per donar-li , correcto per cosa honesta , atormentaba per combatien (en principi), por casualidad per per ventura , habría per seria , pasado per esdevengut , mujeres per altres i descubrir per devinar.
Alguns dels casos ja els hem comentats abans ( ·s curava , per ventura , seria , esdevengut , altres, devinar ), com també el fet de canviar «cosa honesta» per alguna altra construcció que depén del lèxic elegit −de nou una transposició, de sintagma nominal a un d’adjectival. Però ara podem considerar el canvi de dos verbs a un de sol: «requerien i sol·licitaven» passa a pretendían. Com que podíem fer una traducció pel sentit, sense tenir l’obligació de mantenir la forma, he optat per simplificar i posar un únic verb que donara el mateix sentit i és més actual (en castellà ja no se sent requerir ni solicitar amb aquest sentit).
Pel que fa al pas de «qui ab continus punyiments incessantment la combatien» a «que tanto la atormentaba», torne a comentar el fet de tenir llibertat quant a la forma. Els intensificadors en valencià ( continus, incessantment ) s’equiparen als castellans ( tanto i el sentit més profund de atormentar , que és més que combatre ). Una cosa per l’altra.
La variant morfosintàctica també afecta els casos del primer text, però hi ha un de diferent: passem de «als naturals apetits» a «al natural apetito»; això simplement és una qüestió de naturalitat. Els canvis d’estil, finalment, tenen la mateixa explicació que els de l’altre text; la puntuació varia per a fer que la traducció siga més genuïna en el castellà contemporani, més fàcil. Veurem que això també es repeteix en els altres dos textos.
En tercer lloc, analitzarem l’adaptació al castellà per als alumnes de batxillerat. La variant lexicosemàntica afecta, de la mateixa manera que en els dos encàrrecs anteriors, els mots que, per força, havien de canviar-se pel fet de ja no ser utilitzats, però no només a aquests: ara cal utilitzar un vocabulari molt més simple, més corrent, d’un nivell menys elevat (encara que no massa, ja ho hem dit abans). Paraules com solamente , pretendientes , intención , llamadas , atrevería o dama són els principals canvis.
El mot pretendientes , per exemple, està funcionant com la frase «requerida e per molts sol·licitada». És una transposició, però també una omissió i una adaptació. Havíem de fer una adaptació entenedora i així és fàcilment comprensible; curt i directe. Hi ha un altre canvi, per exemple, que és el contrari: el pas de ociosa a «que disfrutaba de mucho tiempo libre». És una transposició, funciona com una ampliació, una explicitació i una adaptació. Personalment, tenia una idea molt vaga del sentit de ociosa , però d’aquesta manera m’ha quedat completament clar el seu significat.
El sintagma «incesantes llamadas» per «als naturals apetits» és una manera més suau però, al seu torn, més evident del que pot significar. No podem estar segurs que els alumnes no entenguen la frase com a ambigua i pensen que, literalment, «naturals apetits de la carn» significa tenir ganes de menjar-ne, de carn. Potser és massa rebuscat, però cal tenir-ho tot en compte i, al cap i a la fi, considere que la meua proposta funciona segons les exigències de l’encàrrec (fàcil i amb caràcter literari).
La variant morfosintàctica en aquest text no afecta moltes parts diferents de les anteriors: «disfrutaba de mucho tiempo libre» (per la transposició), deshonesta per deshonestat (transposició també), alguien per alguns (canvi en nombre) o «sólo con simples indicios» per «per via d’indicis». En aquest darrer cas, el que he fet és intensificar la
Com a conclusió d’aquesta pràctica, només puc dir que he intentat mantenir sempre al cap la idea que teníem uns objectius a seguir, quatre encàrrecs amb les seues característiques cadascun que havíem de considerar en tot moment. El meu resultat és aquest, que sempre pot estar millor, però, al meu parer, també pitjor. La vertadera i única forma de saber si el nostre treball tindria èxit és que aquest complira la finalitat de les traduccions: comunicar als destinataris model el mateix que el text original va fer amb els seus lectors. És a dir, si donàrem els nostres tercer i quart encàrrec a estudiants de batxillerat i el comprengueren sense problemes, hauríem fet un bon treball. Només podem esforçar-nos perquè siga d’aquesta manera; que no es diga que no ho hem intentat.
PRÀCTICA 2
TRADUCCIÓ AL DICTAT
Aquella nit va ocórrer el que ningú esperava. Va posar-se el barret i va fer el vol a l’ala que tant el caracteritzava. El que va sentir li semblava increïble. No donava crèdit a les oïdes, però ara tampoc als ulls. Després d’aquell estrèpit, un silenci abismal va apoderar-se de l’entorn i va produir una vàcua sensació que incòmodament el summia en el buit. Aquell crit esgarrifador trencava l’esperança d’una nit triomfal.
Necessitava la calma d’aquell entorn ple de pau. Mai una agonia no havia produït tanta inquietud. Mai un buit no havia omplit tant. Quan va arribar a la vora del precipici, va poder comprovar que la boira no es manté sota els peus. La xica, summida en el desconsol, va fer el pas que mai no hauria d’haver fet. Unes esquinçades del seu vestit penjaven d’uns matolls. No obstant això, la boira, sospitava, li ocultava allò que era essencial: el cos.
Va descendir-hi entre els riscos, lliscant a la vegada que pensava que aquell descens li obstruïa les ferides del passat i que, d’alguna manera, podia redimir-lo. Mai no va pensar que, en arribar baix, lluny de trobar-hi el cos, hi trobaria aquella xica que tant havia buscat durant tants anys.
ANÀLISI TEXTUAL CONTRASTIVA
L’assaig de Joan Fuster Diccionari per a ociosos té moltes traduccions a diversos idiomes, de les quals algunes funcionen millor que altres per la manera en què han resolt els problemas que presenta l’original. En el nostre cas, comentarem dos de les traduccions fetes, una cap al castellà i l’altra cap a l’anglés.
La traducció cap al castellà és la versió d’Isabel Mirete, de 1992, d’Ediciones Península / Ideas Barcelona i l’anglesa és de Dominic Keown i altres, de l’any 1992 també.. Per a fer-ne una anàlisi, cal centrar-nos en les variants més importants: la lexicosemàntica, la morfosintàctica i la d’estil. La primera te a veure amb el lèxic elegit (els canvis de sentit, els etimològics, la derivació, la composició, etc.); la segona, amb els morfemes i els sintagmes (les modificacions en les locucions, en la sintaxi) i la tercera, amb la puntuació principalment.
D’aquesta manera, en la traducció al castellà trobem com a elements de la variant lexicosemàntica les característiques següents que difereixen de l’original: invadirá per sentirem o una omissió en compte de traduir «més aviat». En el primer cas, el fet d’augmentar el matís de sentir a invadir no és, al meu parer, la solució més adequada: Joan Fuster utilitza més d’una vegada el verb sentir («si en contemplar un cos adorable no sentim [1] la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem [2] més avitar la ira de no sentir-la [3], o l’enveja dels qui la senten [4]?». Crec que aquesta repetició és intencionada, ben bé podria haver utilitzar un sinònim en compte d’insistir amb el mateix verb.
El fet de llevar-ne el sentit de «més aviat» potser és degut a l’augment del matís en el verb castellà invadi r , però també podria ser perquè la traductora no havia trobat una traducció adequada a la locució (que ve a ser «más bien»). Una característica més que podem analitzar és el fet de conjugar tingués com tuviera. Igual que en català, en castellà hi ha dues formes de conjugar el pretèrit imperfet de subjuntiu: amb la forma en
- ese i en – era. Així, doncs, la forma més fidel a la de l’original seria la primera, tuviese.
Pel que fa a la variant morfosintàctica, veiem aquest canvi: «No he alcanzado aún la edad» per «Encara no he arribat a l’edat». La traductora ha optat per canviar la sintaxi de la frase pel canvi del lèxic (pertanyent a la variant anterior): el fet de posar alcanzado per arribat en compte de llegado causa que haja d’eliminar la preposició que
apareix a l’original, de manera que passa d’un complement de règim verbal a un de directe. També modifica la posició de l’adverbi de temps encara que, tot i que no és important, no té raó de ser: la traducció ha de ser tan fidel a l’original com siga possible, sempre dins de la naturalitat de la llengua d’arribada i de les limitacions de l’encàrrec de traducció.
Cal esmentar també els pronoms de l’original que en la traducció al castellà passen a ser un element zero: «hi arribo» per «llego», ja que en llengua castellana no és necessari fer aquesta explicitació o ampliació, mentre que és un element genuí del català.
Seguidament, quant a la variant d’estil del text en castellà, hem de dir que no és gaire visible , ja que la traductora ha fet un treball generalment literal (perquè la diferència entre el català i el castellà no és molt gran). Hi ha un canvi en la puntuació de la penúltima oració: «Pero si un día llego me consideraré muy infeliz». No hi ha comes mentre que en l’original apareixen un parell, una després de «Però» i l’altra d’«arribo». També hi ha una coma en l’original després de la conjunció o que en la traducció s’ha eliminat pel fet de ser innecessària per a separar idees disjuntives.
A continuació, trobem la traducció a l’anglés d’aquest mateix original. En aquest text proposta, les variants són més evidents, perquè es tracta del canvi d’una llengua romànica a una altra que no ho és, aleshores el vocabulari pot diferir-ne més.
Com a variant lexicosemàntica, hi apareixen els termes happy per se resigna , unfortunate per infeliç. Resignar-se a ser una cosa, en aquest cas, impotent o vell, no és el mateix que sentir-se feliç per ser-ho («happy to be so»). Crec que no és correcte, potser hi ha una altra manera de traduir a l’anglés l’expressió original que expresse la mateixa idea en el mateix nivell. De la mateixa manera, ser infeliç no és el mateix que ser desafortunat. Aquest darrer terme implica no tenir bona sort, viure uns esdeveniments en la versió dolenta possible; infeliç implica una sensació psicològica, és, més aviat, la conseqüència de l’infortuni.
Quant a la variant morfosintàctica, hi ha aquests canvis: contemplation per contemplar (transposició), «the idea of an old or impotent man» per «una idea de vell o d’impotent» i «lack of apetite» per inapetència. En la primera modificacio, sembla que no era més natural posar un substantiu en compte d’un verb ( contemplating ); en la segona, en la
qual cosa les característiques dels diccionaris no poden ser completament semblants a les que estem habituats a veure.
El text no és especialment difícil, si bé utilitza alguns cultismes, algunes expressions que podrien dificultar la lectura de manera fluida a les persones que no són gaire cultes (mots com doctrinari o concupiscència ). A banda d’això, no hi ha cap problema per a comprendre el text, ja que, com hem vist, es tracta d’un text relativament oral.
No obstant això, el fet que per a parlar de la bellesa, per a descriure-la suposadament, parle de la concupiscència i de la necessitat de lligar-la-hi, em desconcerta. No acabe de comprendre la intenció d’aquest canvi en l’entrada bellesa del Diccionari per a ociosos. Tot i que la redacció és bona i entenedora per a mi, no m’acaba d’agradar aquesta entrada, encara que no dubte que potser qualsevol d’altra sí que serà més interessant per a mi.
LOCALITZACIÓ DE LOCUCIONS I DE CONNECTORS BELLESA No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d'impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la «concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l'edat en què pugui veure'm condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.
Belleza No creo que tuviera razón aquel respetable doctrinario antiguo, cuando decía que no hay nada tan agradable como contemplar la belleza sin concupiscencia. Eso es una idea de viejo o de impotente: de viejo o de impotente que se resigna a serlo. Porque, si al contemplar un cuerpo adorable no sentimos la «concupiscencia» que nos hace desearlo, ¿no nos invadirá la ira de no sentirla o la envidia de los que la sienten? No he alcanzado aún la edad en que pueda verme condenado por la naturaleza a una inapetencia tan pavorosa. Pero si un día llego me consideraré muy infeliz. La concupiscencia -digan los moralistas lo que quieran- es la vida.
BEAUTY I don't think that the ancient and respectable philosopher was right when he said there is nothing so pleasant as the contemplation of beauty without concupiscence. That is the idea of an old or impotent man -old, impotent and happy to be so. For if, when we look upon an adorable body, we do not feel the concupiscence which makes us desire it, will we not rather feel anger at not feeling it, or envy of those who feel it? I've still not reached the age when I might be condemned by Nature to such a fearful lack of appetite. However, should I reach it one day, I would consider myself most unfortunate. Concupiscence -though moralists may say what they like- is life.
CANVI DE GÈNERE TEXTUAL
En aquesta activitat, havíem de passar del gènere assagístic característic de Joan Fuster a un altre que podíem elegir. Jo he volgut ser una mica gosada i he optat per la poesia.
Com que no sé com canviar un text assagístic a un de poètic mantenint l’estil de l’autor (sabem, no obstant això, que Joan Fuster va tenir una època en què escrigué poesia), he dut a terme la modificació segons el meu parer. És només un intent, però el treball ha sigut difícil, ja que he intentat mantenir una rima (principalment consonant) i uns versos més o menys de mesura semblant.
Tanmateix, crec que el més important és mantenir la idea que hem esmentat en el comentari del text: parlar de la necessària concupiscència a partir de la bellesa. Ací la meua proposta de canvi de gènere:
Va ser idea de vell Aquella de qui va dir: «Podem gaudir d’un cos bell, Sense concupiscència sentir».
Tota la raó li faltava, És ben simple de comprendre: Si no sentim l’apetència Que és de vida, vivència, Només podrem malentendre El que vida significava.
La concupiscència i la bellesa Tenen una unió ben palesa. Llevar, de la bellesa, el desig És deixar la vida en un buit; Així, de no sentir-lo apareix La ira pel qui en gaudeix I l’enveja pels qui el senten És als qui no l’experimenten.
Si la naturalesa, un dia qualsevol, Em condemna a no sentir La concupiscència per la gràcia, L’apetència d’un cos que fruir, La condemna tindrà eficàcia I la infelicitat serà el meu dol.
VERSIÓ DE L’ALUMNE Finalment, ací trobem la meua proposta de traducció en castellà del text original, segons els detalls de què hem parlat adés i amb les precaucions que he considerat oportunes per a seguir.
PRÀCTICA 4
TEXT AMB LA PARAULA CADIRA
Fa pràcticament set hores que espere aquest moment. Tot el dia treballant, d’un lloc cap a un altre, amb l’incòmode uniforme reglamentari de l’agència −que, encara que no sóc dona, té uns pantalons ajustats ben insuportables i unes sabates que em trituren els dits grossos. Ja n’estic fart. És en aquests moments quan més la trobe a faltar, quan més la necessite. Mataria per tenir-la ací, amb mi, ben a prop. Aqueixa sensació d’alleujament després d’un dur dia de treball,estressant, en què la trobes a casa, esperant-te, quan tu mories de ganes que així fóra...
No puc fer més que imaginar-me-la. El nerviosisme que em causen les ganes de tocar- la, les llàgrimes que evite des de fa, si més no, tres hores, perquè no puc aguantar més sense la seua presència. La necessite. És perfecta per a mi, feta a la meua mesura; tan suau, tan bonica... les seues corbes, la seua pell, aqueixos braços que no poden envoltar- me completament... Saber que puc recolzar-m’hi quan vulga, que em suportarà sense queixes, que només trobant-se a casa ja tinc el descans necessari de la meua ànima... El fet de confiar-hi, de tenir la certesa que serà tan confortable com sempre és ja, sens dubte, una raó per a estimar-la...
Potser no m’ha eixit barata, potser requereix una mica de cura cada cert temps, però mai no demana res a canvi de fer la seua funció. Insistisc: la necessite. Ara en sóc més conscient que mai; ara que estic tan cansat de tot. A partir d’ara, la tindré en més consideració. Se’n durà el meu primer somriure quan isca de casa, però també el darrer quan me’n vaja. Necessite la meua cadira. Seure-hi, ho necessite veritablement. Gràcies per tot. T’estime, cadira.
PRÀCTICA 5
SINÒNIMS DE LA CARN VOL CARN
El text de Vicent Andrés Estellés, Els Amants , té un fragment d’un vers d’Ausiàs March, que és el que veiem al títol de l’activitat: La carn vol carn. L’objectiu d’aquest exercici és trobar uns quants sinònims, mínim tres, que tinguen el mateix valor que el vers.
El significat de La carn vol carn és que l’apetit sexual només es pot solucionar si s’hi dóna el que es demana: en poques paraules, sexe. D’aquesta manera, hem d’intentar trobar uns equivalents que mantinguen el caràcter literari, però si no es pot, almenys que s’entenga aquesta relació amb la sexualitat. Ací tenim les meues propostes:
L’apetit amb carn es calma.
El desig s’apagaivaga amb desig.
La passió demana això que és seu.
S’han ajuntat la fam i les ganes de menjar.
Aquest últim és una dita que, més o menys, ve a dir el mateix: dues persones busquen el mateix o tenen els mateixos gustos...
