Dret Constitucional 1, Apuntes de Derecho Constitucional

¡Descarga Dret Constitucional 1 y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!

DRET CONSTITUCIONAL I

Prof. Mercè Barceló/Mercè Sales UAB - Berta Vidal Navarrete - 2021

Taula de continguts

• 1. L’ORDENAMENT JURÍDIC I EL SISTEMA DE FONTS DEL DRET
  • 1.1. El concepte d’ordenament jurídic
  • 1.2. L’estructura de l’ordenament
    • 1.2.1. Organització de l’estructura
      • 1.2.1.1. La completud interna de l’ordenament
      • 1.2.1.2. La unitat de l’ordenament
      • 1.2.1.3. La coherència de l’ordenament
    • 1.2.2. Principis estructurals
    • 1.2.3. Regles per a la solució de conflictes
  • 1.3. El contingut de l’ordenament
  • 1.4. Les fonts del dret
• 2. LA CONSTITUCIÓ COM A NORMA JURÍDICA
  • 2.1. La normativitat de la Constitució
    • 2.1.1. L’autroatribució d’eficàcia normativa
    • 2.1.2. La caracterització de les normes constitucionals
    • 2.1.3. El contingut de l’eficàcia normativa
  • 2.2. La supremacia constitucional
  • 2.3. Reforma de la Constitució
  • 2.4. La interpretació constitucional - 2.4.1. Escoles i teories d’interpretació constitucional - 2.4.1.1. Mètodes d’interpretació constitucional
• 3. LA LLEI
  • 3.1. Evolució històrica i concepte actual de llei
  • 3.2. De l’estat liberal a l’estat social: la crisi del concepte liberal de llei.
  • 3.3. La llei a la Constitució espanyola de
  • 3.6. Pluralitat de tipus de llei en la Constitució
    • 3.6.1. Llei ordinària
    • 3.6.2. Llei orgànica
    • 3.6.3. Altres tipus de llei
  • 3.7 El Reglament parlamentari
• 4. LES NORMES DEL GOVERN AMB RANG DE LLEI
  • 4.1. El Decret Llei
  • 4.2. El decret legislatiu
• 5. EL CONTROL DE CONSTITUCIONALITAT DE LES NORMES AMB FORÇA DE LLEI
  • 5.1 El control de constitucionalitat
    • 5.1.1. El recurs d’inconstitucionalitat
    • 5.1.2. La qüestió d’inconstitucionalitat
    • 5.1.3. Sentències dels processos de control de constitucionalitat
• 6. EL REGLAMENT ADMINISTRATIU
  • 6.1. Concepte i classes de reglament. Procediment d’elaboració
  • 6.2. Àmbit material del reglament
  • 6.3. La potestat reglamentària
  • 6.5. El control dels reglaments
• 7. ELS TRACTATS INTERNACIONALS
  • 7.1 La recepció dels tractats internacionals al dret intern
  • 7.2. Procediment constitucional per la conclusió i retirada de tractats internacionals
    • 7.2.1. Procediment de conclusió
    • 7.2.2. Procediment de retirada
  • 7.3. La posició dels tractats internacionals en l'ordenament jurídic espanyol
    • 7.3.1. La supremacia de la CE i el control de constitucionalitat dels tractats
• 8. LES FONTS DEL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
  • 8.1. L'autonomia de l'ordenament de la Unió Europea
  • 8.2. Les fonts del dret originari
  • 8.3. Les fonts del dret derivat i les institucions que participen en la seva elaboració
    • 8.3.1. El sistema institucional de la Unió Europea
    • 8.3.2. Les fonts derivades
    • 8.3.3. Altres fonts
  • 8.4. Les relacions entre l'ordenament jurídic espanyol i l'ordenament jurídic de la UE
    • 8.4.1. El principi competencial
    • 8.4.2. L'eficàcia directa de el dret de la Unió Europea
    • 8.4.3. La primacia del dret de la Unió Europea
      • 8.4.4. L'autonomia institucional i procedimental
    • 8.5. El control de el dret de la Unió Europea
• 9. ORGANITZACIÓ ESTATAL I AUTONÒMICA
     • 9.1. La constitució territorial
     • 9.2. El model territorial actual com a conseqüència del procés autonòmic
     • 9.3. Ordenament jurídic estatal i ordenament jurídic autonòmic. L’Estatut
       • 9.3.1. Relacions entre l’ordenament jurídic estatal i l’autonòmic
       • 9.3.2. L’Estatut d’Autonomia
         • 9.3.2.1. Posició de l’Estatut al sistema de fonts
  • 9.4. L’accés de Catalunya a l’autonomia - 9.4.1. Reforma estatutària del 2006, TC 31/2010 i l’encaix de catalunya en l’estat autonòmic - 9.4.1.1. Resposta a la reforma estatutària - 9.4.2. Fonts derivades en l’ordenament autonòmic
• 10. L’ORGANITZACIÓ INSTITUCIONAL DE LES CCAA I EL SISTEMA COMPETENCIAL
      • 10.1. Les institucions polítiques
      • 10.2. Competències i distribució
      • 10.3. Sistema de repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat
        • 10.3.1. Competències exclusives
        • 10.3.2. Les competències compartides
        • 10.3.3. Les competències executives
      • 10.4.La distribució extraestatutària de competències i conflictes de competència
        • 10.4.1. Via jurisdiccional
        • 10.4.2. Via coactiva

1. L’ORDENAMENT JURÍDIC I EL SISTEMA DE FONTS DEL DRET

1.1. El concepte d’ordenament jurídic L’ordenament jurídic és la totalitat de normes jurídiques aplicables en un Estat amb força d’obligar, derivades dels diversos centres de producció normativa que la Constitució reconeix, organitzades sota criteris de convivència interna. Perquè una norma sigui jurídica i, per tant, es consideri part de l’ordenament, no només ha de ser una expressió, sinó que ha de tenir un contingut imperatiu. Més enllà d’això, distingim entre els usos socials, les normes morals, etc. que no considerem part de l’ordenament jurídic, en tant que representen un tipus de normes diferents a les jurídiques. Les normes jurídiques provenen d’un poder coercitiu, d’un Estat que obliga. D’aquesta manera, entenem que l’Estat posseeix la capacitat de fer complir aquestes normes i la capacitat per infondre obligatorietat als mandats que contenen. A més, existeixen diversos centres de producció de normes jurídiques: internacionals, com podria ser l’Organització de les Nacions Unides, o interns, com les Corts Generals o els Parlaments de les Comunitats Autònomes. Hi ha molts tipus de normes produïdes pels diversos centres: fonts del dret, categories normatives o tipus normatius, que regulen diferents matèries i tenen diferents rangs. Existeixen, entre aquestes, uns criteris de convivència que permeten optimitzar la seva pretensió de compliment: mecanismes per evitar que la contradicció es produeixi o, de produir-se, per solucionar el conflicte així creat. A la Constitució Espanyola, aquest concepte es concreta a l’Article 9 CE dient que l’ordenament jurídic està format per la Constitució, com a norma jurídica obligatòria i suprema, i la resta de normes que aquesta admet com a tal. Tant la Constitució com la resta de normes vinculen i subjecten els poders públics i la ciutadania (Art. 9.1 CE). Totes les normes de l’ordenament jurídic s’han de fonamentar en els valors superiors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític (Art. 9.2 CE). L’ordenament espanyol no està constituït per un conjunt de normes basades estrictament en la seva validesa formal, sinó que es troba articulat per uns principis superiors de caràcter axiològic -quasi iusnaturalista. Els criteris d’ordenació establerts subjectes a aquests (Art. 9.3 CE) es basen en: la legalitat (entès com el qui i com produeix les normes, els òrgans competents i el procés taxatiu que dóna validesa legal a la producció de normes) , la jerarquia (ordre jeràrquic que estipula que una norma inferior no pot contradir una norma superior, regulat amb concordança a altres aspectes regulatoris) , la publicitat (que marca l’obligatorietat de fer públic l’ordenament, qualsevol norma, a partir de la seva publicació al BOE i/o els diaris oficials respectius a l’àmbit normatiu corresponent), la irretroactivitat (caràcter de vigor a partir de la publicació de la norma, amb l’excepció d’algunes normes que s’apliquen amb retroactivitat, seguint el principi de “protecció”) i la seguretat jurídica (seguretat de saber que tenim coneixement de les normes, que la seva creació s’ha portat a terme a partir de l’òrgan corresponent i del procés i forma adequat i correcte). 1.2. L’estructura de l’ordenament L’ordenament és un conjunt estructurat de normes, enteses com a proposicions lingüístiques que posseeixen la pretensió de crear conseqüències obligatòries sobre l'objecte al qual es dirigeixen. Conseqüentment, hi ha diferents tipus de normes molt diverses. Per la seva finalitat, que trobem normes tècniques, normes interpretatives i normes valoratives. Per la seva matèria, com l’infància, o el medi ambient. O per objecte, que determina que un precepte pot crear obligacions i un altre, drets.

1.2.1.2. La unitat de l’ordenament La unitat de l’ordenament ve determinada perquè el centre últim d'imputació de la validesa del conjunt de les normes jurídiques, des del punt de vista normatiu, és la Constitució. En un estat compost com l’espanyol, però, aquest ordenament unitari està format per subordenaments. Els subordenaments es donen en diversos centres de producció normativa de l’Estat i les Comunitats Autònomes. Els tipus normatius no es distingeixen pel rang, sinó per la matèria, que regeix del principi de competència. Hi ha, per tant, l’ordenament jurídic de l’Estat central, l’ordenament jurídic de cada Comunitat Autònoma i l’ordenament jurídic de l’Estat global. 1.2.1.3. La coherència de l’ordenament L’ordenament jurídic és coherent: no té contradiccions internes. Per tal que això sigui així, està fonamentat en uns principis estructurals que estableixen les regles de producció jurídica i els que es deriven les “regles per a la solució de conflictes ”. 1.2.2. Principis estructurals Els principis que estructuren l’ordenament jurídic són els que deriven de la Constitució i que impliquen obligacions concretes per als òrgans de producció jurídica en el procés de creació de normes: el respecte de les normes que determinen la capacitat normativa d’aquests òrgans i de les fonts que poden produir. Dels principis estructuradors es deriven les corresponents regles per a la solució de conflictes internormatius. Quan es contradiuen dues normes tenim tres principis que determinen quina norma és la vàlida: el principi de jerarquia (segons la seva posició dins la jerarquia normativa), el principi de competència (entre dos ordenaments jurídics que comparteixen l’ordenament general) i el principi d la funció. ● El principi de jerarquia imposa una obediència directa d’una norma a una altra. Es formula durant la Revolució Francesa on la jerarquia normativa es defineix com l’expressió de la jerarquització dels diferents poder públics creadors de normes jurídiques. La superioritat subjectiva de l’òrgan es transfereix a la superioritat objectiva de la norma. D’aquesta manera es designa l’òrgan, com a Parlament en front de l’executiu, com a transferidor de superioritat de la norma (llei versus reglament). Davant d’aquesta perspectiva, Hans Kelsen va constituir el principi jeràrquic en atenció a a la norma. Aquest va determinar el dret com a regulador de la seva pròpia creació normativa en mesura que cada norma jurídica determina la forma en que una altra és creada i predetermina el seu contingut. La relació entre la norma que regula la creació d’una altra norma i la norma resultat es presenta com un vincle de supra i de subordinació. És a dir, una relació jeràrquica. D’aquesta teoria se’n deriva que la seva aplicació està condicionada per un requisit: la norma superior ha de poder actuar sobre els mateixos àmbits materials que sobre els que pot actuar la norma inferior. Això comporta dues conseqüències: una de positiva^3 i una de negativa. La positiva és que la norma jeràrquicament superior pot modificar o derogar incondicionalment les normes de rang inferior (nul·litat amb efectes erga omnes). La negativa, que la norma inferior no pot dur a terme cap d’aquestes activitats respecte de la norma de rang superior. (^3) S’entén el concepte de “positiu” i “negatiu” no des de la moralitat sinó des de la possessió de capacitats.

● El principi de competència determina quin és l’àmbit d’actuació d’un ens en relació amb un altre i es manifesta en una obligació de no regular o modificar àmbits atribuïts a altres ens competents, materialment o funcionalment. D’aquesta manera, la incursió d’una norma en un àmbit no atribuït al seu ens creador constitueix un desacatament directe de la Constitució. Representa una vulneració encara que l’ens competent no hagi dictat la seva norma. D’això se’n deriva la regla de la competència, que marca que en els àmbits materials i funcionals atribuïts a un òrgan, s’exlcou qualsevol norma dictada per un òrgan no competent. De tal manera que la seva aplicació comporta la declaració de nul·litat de la norma que excedeix el seus límits materials. ● El principi de la funció determina que cada categoria normativa té assignada per la Constitució una funció en l’ordenament jurídic. Aquesta funció és la que determina el valor relatiu de cada categoria en front les altres. Com per exemple la funció de les lleis ordinàries o les orgàniques de desenvolupament dels drets fonamentals d’innovar l’ordenament o la funció dels Estatuts d’Autonomia de determinar un conjunt normatiu coextensiu a la pròpia Constitució. La regla que se’n deriva explica les relacions que es produeixen entre normes que emanen d’un mateix òrgan, com les lleis orgàniques i les ordinàries respecte de les Corts Generals. Per aquest motiu, no els hi pot ser d’aplicació el principi competencial. Un mateix òrgan, com en aquest cas les Corts Generals, pot dictar normes d’un mateix rang que, en cas de conflicte, al complir una funció materialment constitucional, es regeixen per una jerarquia funcional. Emanen d’un mateix òrgan, però regulen funcions diferents. 1.2.3. Regles per a la solució de conflictes Per mantenir la coherència de l’ordenament, aquest preveu una serie de regles per a la solució de conflictes o antinòmies. Són regles o criteris dels que disposen els operadors jurídics i que els possibiliten no només la determinació de la norma aplicable sinó també la sanció corresponent a aquella norma que vulneri les regles de producció jurídica. Se’n destrien dos tipus de conflictes: els conflictes dins d’un mateix ordenament i els conflictes entre ordenaments. Per a cada tipus hi ha un seguit de regles per solucionar-los. Pel que fa al primer, tenim: ● La jerarquia (orgànica i funcional) entre normes de diferent rang: norma superior deroga norma inferior. Per exemple: llei-reglament. ● La reserva de l’àmbit material: es produeix entre normes d’un mateix rang (de categoria diferent) que emanen d’un mateix òrgan i que tenen assignades matèries diferents per regular. Preval la norma que té assignat regular aquell àmbit material. Cadascuna té un àmbit regulat diferent, aquella que s’exedeixi d’aquest, no tindrà validesa. Per exemple: estatut-lleis ordinàries; reglament parlamentari-lleis. ● La temporalitat o successió cronològica: actua quan es contradiuen normes d’un mateix rang i una mateixa categoria normativa. Una norma posterior deroga norma anterior. Per exemple: entre lleis. ● L’especialitat entre normes del mateix rang i de la mateixa categoria normativa: norma especial deroga norma general. Com la Llei de procediment administratiu-llei sobre sancions en matèria de medi ambient).

1.4. Les fonts del dret Les fonts del dret són les categories o tipus normatius per mitjà dels quals es manifesten les normes i s'insereixen en l'ordenament. Cada categoria o tipus normatiu compta amb un règim jurídic propi i es relaciona d'una manera específica amb la resta dels tipus existents en el sistema de fonts. La font no és la norma sinó el que conté la norma. Una sola classe de font conté infinitat de normes; però és la font qui determina el règim jurídic general de les normes que conté. Cada font ocupa un graó específic a l'interior de l’ordenament i disposa d'un règim jurídic propi. Cada ordenament jurídic compta amb el seu propi sistema de fonts que pot coincidir o diferir amb els altres ordenaments quan es troben integrats, com en el cas espanyol, en un ordenament general. La segona conseqüència, concretada ja en l'ordenament espanyol, és que aquests sistemes de fonts repartits per ordenaments han d'analitzar-se en tres cercles diferents: l'ordenament estatal, els ordenaments autonòmics i l'ordenament europeu. ● Dins de l’ordenament de l’Estat central trobem: la Constitució com a vèrtex, els Estatuts d’Autonomia, els tractats-dret comunitari-reglament parlamentari, les lleis i els reglaments. ● Pel que fa l’ordenament autonòmic, tornem a tenir la Constitució com a vèrtex, l’Estatut d’Autonomia, el Reglament Parlamentari, les lleis i els reglaments. ● I dins de l’ordenament europeu, els tractats fundacionals, els reglaments i les directives.

2. LA CONSTITUCIÓ COM A NORMA JURÍDICA 2.1. La normativitat de la Constitució El concepte jurídic de Constitució fonamenta aquesta com a norma jurídica suprema, generalment escrita i codificada, d’una comunitat política, la qual regula l’organització de l’estat per tal de garantir els drets i llibertats de la ciutadania. Es distingeix de les altres normes per ser la suprema de l’ordenament jurídic, per provenir del poder constituent i tenir un procediment específic de reforma. És plenament aplicable, no representa declaracions programàtiques, i la seva supremacia rau en el seu origen (pacte) i en el seu contingut (fonament de l’ordre jurídic i social). Per això, la Constitució és el fonament de validesa de la resta de normes,amb la finalitat de crear, ordenar i limitar el poder de l’estructura política. 2.1.1. L’autroatribució d’eficàcia normativa La Constitució Espanyola és una norma dotada de força d’obligatorietat perquè: a) L'Article 9.1. CE estableix que té autoatribució d’eficàcia normativa i, per tant “ els ciutadans i els poder públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’Ordenament Jurídic”. b) Té disposició derogatòria, podent derogar totes les normes que s’oposin al que estableix. c) Té disposició final, en que s’estableix que entra en vigor al mateix dia de la seva publicació al BOE. d) Té una òrgan jurisdiccional que vetlla per la seva aplicació: el Tribunal Constitucional.

2.1.2. La caracterització de les normes constitucionals La Constitució és una norma que presenta una sèrie de singularitats que la diferencien de la resta de normes. Això és conseqüència de les diverses funcions que compleix, ja que fixa els valors superiors de l'ordenament, els principis bàsics de l'ordre polític, determina l’actuació dels poders públics, estableix el sistema de producció normatiu i determina els drets i llibertats de la ciutadania. Això fa que la Constitució Espanyola es caracteritzi per dues notes: ● L'heterogeneïtat, tant de les seves normes, continguts i valors, com del caràcter pràctic i pragmatic d’aquest. Hi ha, per tant: ○ Normes materials: regulacions materials típiques o normes imperatives, normes reguladores del sistema de producció normatiu i normes de reconeixement de drets fonamentals. ○ Normes principals: defineixen els trets o caràcters generals del sistema polític, defineixen els valors superiors del sistema, defineixen els fins generals de l’Estat i defineixen els principis vertebradors del sistema normatiu. ○ Normes directives: normes que dirigeixen l’activitat dels poders públics, com els manaments al legislador o els directius materials de l’actuació de poders públics. ○ Normes organitzatives: normes constitutives d’ens o d’òrgans públics, dels que pot o no regular la seva estructura interna, i normes atributives de competència a aquests òrgans o ens. ○ Normes garantizadores: que tenen per objecte establir els òrgans i procediments i principis tendents a assegurar el respecte al text constitucional i, en general, l’observança del sistema normatiu. ● I l’obertura de les seves normes. Moltes de les normes son desenvolupades fora de la Constitució, ja que, tot i que és des d’aquesta d’on emanen, es desenvolupen i es revisen fora d’aquests preceptes. Per exemple, hi ha temes que s’han de regular a partir de lleis orgàniques, però que el seu origen es troba en la Constitució. N’ ha de caràcter obert de perspectiva material (contingut obert i concretable) i de perspectiva formal (preceptes complets o autosuficients, preceptes incomplets o dependents). 2.1.3. El contingut de l’eficàcia normativa A l’Article 9.1 CE se’ns parla de l’aplicabilitat de la Constitució als ciutadans i als poders públics, però què vol dir aplicabilitat? Que la Constitució tingui aquesta característica vol dir que és capaç de generar els efectes pretesos en el seu mandat sense necessitat de ser desplegada per una altra norma. Hi ha, però, dos tipus d’aplicabilitat. La directa, que són els preceptes complets que no requereixen operacions de concreció normativa per part dels poders públics, els destinataris dels quals han d’acomodar llur conducta a aquestes normes i poden recavar judicialment el compliment del mandat. És el cas de les normes sobre producció normativa, bona part de les organitzatives i les regulacions materials o imperatives. I la indirecta, que, en front d’aquest tipus de normes, necessita inexcusablement d’una operació de concreció normativa posterior. Com els mandats o habilitacions al legislador que es contenen entre els principis rectors o les normes constitutives d’òrgans.

2.4.1. Escoles i teories d’interpretació constitucional L’Escola lliure del Dret ( Freirechtschule) , de principis del segle XX, preconitzava la lliure interpretació tractant de superar la injustícia que pot comportar un legalisme estricte. Defensava la forma pura d’un sistema de creació del dret, però el problema és que no era defensable una llibertat absoluta de l’intèrpret perquè, per seguretat jurídica, cal un tractament uniforme de totes les persones. La teoria clàssica, per altra banda, imposava canons i regles a l’intèrpret. Es coneix com a teoria voluntarista perquè es considera que a la norma existeix ja una voluntat o solució preexistent que constitueix l’objecte de la interpretació. L’intèrpret està limitat per aquesta voluntat i es presenta a partir de dues variants: la teoria subjectiva i la teoria objectiva.

• La teoria subjectiva diu que la finalitat de la interpretació és trobar la voluntat del legislador ( voluntas legislatoris). Per tant, la interpretació d’un text legal és: o bé descobrir la intenció primària del legislador en dictar la norma, o bé indagar el que hagués volgut el legislador assenyadament en una determinada situació.
• La teoria objectiva, en canvi, considera que la llei una vegada ha estat promulgada es separa del seu autor i troba una existència objectiva. Per tant, les expectatives i propòsits del legislador que no han trobat expressió a la llei no tenen obligatorietat. L’autor de la llei ja ha jugat el seu paper i la seva voluntat es troba ara feta text: en el text on s’ha de cercar el seu contingut, fi i sistema de valors. Els elements tradicionals de la interpretació jurídica assenyalen que per aconseguir els objectius anteriors, la ciència jurídica ha desenvolupat diversos mètodes d’interpretació fonamentats en els elements que Savigny va elaborar: ● Mètode gramatical: interpretació literal, investigació del sentit de les paraules (sintàctic, semàntic). ● Mètode sistemàtic: es considera que el sistema normatiu, que es pressuposa que ha estat elaborat per un legislador ordenat, ha de ser entès com un tot, de manera que les normes no han de ser interpretades aïlladament, sinó en relació les unes amb les altres per proporcionar un resultat harmònic entre totes elles. Per tant, les normes s’han d’interpretar en relació al seu context. ● Mètode d’antecedents històrics i legislatius: es tracta de conèixer el conjunt de circumstàncies dins de les quals va néixer la llei: antecedents històrics (anàlisi de documents, testimonis relatius als treballs de preparació, exposició de motius de la llei) i antecedents legislatius (anàlisi de textos anterior per veure com el legislador s’ha mantingut fidel als precedents o va tractar de modificar-los). Els elements comparatius, en canvi, posen rellevància en la presa en consideració de preceptes paral·lels d’ordenaments jurídics estrangers. A més, també hi ha els teleològics, que tracten de saber els fins i valors que pretenien regular la llei. D’aquests hi ha els objectivistes -entre gramatical i teleològic- i els subjectivistes -entre gramatical i històric.

2.4.1.1. Mètodes d’interpretació constitucional La Constitució presenta una sèrie de peculiaritats en front de les altres: a) L’obertura i la incompletud de la Constitució. b) Indeterminació relativa dels conceptes constitucionals, ja que s'empren molt sovint termes de contingut incert i l’activitat interpretativa està subjecte a observar una sèrie de principis, directius i valors que tenen un grau molt alt d'abstracció i això força a l'intèrpret a prendre decisions valoratives. c) La interpretació constitucional té repercussions polítiques molt acusades: el jutge s’enfronta a una tensió entre el rigor jurídic i la conveniència de l’interès general. Això posa en relleu la importància dels procediments interpretatius. Avui els procediments que la doctrina i els tribunals fan servir son eclèctics: hi ha les tècniques interpretatives clàssiques, a més dels nous topics argumentals i la introducció de valors. Aquests nous topics són:

• Principi d’harmonització: criteri interpretatiu que indica que quan dos o més normes constitucionals entren en conflicte en la resolució d'un cas concret cal evitar una interpretació que porti a excloure’n una en perjudici de l'altra. En conseqüència, els béns jurídics que cada norma protegeix han de ser coordinats i, en cas de conflicte, han de ser perjudicats o reduïts proporcionalment.
• Principi de maximització de l’eficàcia de les normes constitucionals: la interpretació ha de tendir a maximitzar l’eficàcia de les normes constitucionals, tot donant preferència a aquells resultats interpretatius que permetin extreure una aplicació immediata i més plena de la norma.
• Principi d’unitat de la constitució: criteri interpretatiu del que es deriva que les normes constitucionals no poden interpretar-se de forma aïllada, sinó sistemàticament, en la mesura que formen part d’un tot (la Constitució) fonamentat en una mateixa unitat de significat polític. Sobre la base d’aquest criteri, per tant, cal dur a terme una interpretació que llimi les possibles tensions entre normes, de manera que en la seva aplicació no entrin en col·lisió. El principi permet deduir que a la Constitució no existeixen normes de diferent rang. D’aquesta manera, la decisió del jutge es legitima si obeeix, no a un particular criteri del jutge, sinó a les regles generals d’aplicació. És a dir, les regles acceptades per la comunitat jurídica com a vàlides: doctrines interpretatives i doctrina assentada pels precedents. La decisió ha de ser argumentable a partir d’alguna de les diverses doctrines interpretatives elaborades per la doctrina més o menys acceptades generalment. El jutge es vincula als precedents o decisions anteriors per presentar la seva decisió com a adequada. No és fruit de la seva pròpia subjectivitat, sinó també de decisions anteriors. El jutge de fomentar la seva sentència, explicant els fonaments a partir dels quals s’ha arribat a un determinat resultat. El que sí que s’ha de tenir en compte és la mutació constitucional, un fenomen pel qual té lloc una modificació del contingut normatiu dels preceptes constitucionals produïda de manera que, restant intacte el seu tenor literal, se’ls atribueix un significat divers al originàriament volgut pel constituent o al generalment acceptat en la seva aplicació pràctica. Per exemple: l’extensió de l’Article 152 CE a totes les comunitats autònomes en virtut dels Pactes Autonòmics de 1981.

3.2. De l’estat liberal a l’estat social: la crisi del concepte liberal de llei. A principis del segle XX, hi ha un triomf del parlamentarisme que estableix una primacia institucional del Parlament que consolida el principi monista. Això s’acaba de consolidar, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial. Així, es va anar establint que és llei tot acte aprovat amb aquest nom pel parlament d’acord amb el procediment establert (llei en sentit formal). L’afirmació del caràcter normatiu de les constitucions, quan la constitució després de la 2GM s’accepta la noció nord-americana de norma, la llei baixa de categoria. Amb l’establiment de límits al legislador i l’aparició de sistemes de justícia constitucional, es qüestiona la omnipotència de la llei: sotmetiment de la llei a la Constitució. A partir de llavors, les lleis ja no tenen només una categoria. Doncs els parlaments tampoc queden relegats a una sola funció. Per això, comencen a aparèixer diversos tipus de lleis que comporten una heterogeneïtat de normes d’origen parlamentari. Això passa per l’assumpció per part de l’Estat de noves funcions de caràcter d’intervencionisme social. Hi ha un trencament del criteri de la generalitat de la llei amb l’aparició de lleis singulars i el ressorgiment de l’executiu. Les lleis ja no regulen en abstracte, sinó que apareixen lleis per regular sobre un determinat col·lectiu i de caràcter singular. L’Estat Social vol una tecnificació dels parlament que realment no hi és. Només es troba en l’òrgan executiu, que compta amb l’administració darrera. D’aquesta manera, hi ha una descentralització política i l’aparició de parlaments regionals amb capacitat normativa per elaborar lleis, com a conseqüència del federalisme que s’està expandint arreu d’Europa. Així cobren sentit els principis de jerarquia, etc. 3.3. La llei a la Constitució espanyola de 1978 No hi ha cap Article que defineixi el concepte de llei. La manca d’una definició constitucional de llei fa que ho haguem de deduir, en certa manera. Això és resultat dels canvis d’Estat i, per tant, del sistema jurídic que s’han tingut durant l’últim segle. Sí que s’estableix un concepte formal, però amb matisos: és llei tota norma aprovada amb aquest nom per les Corts Generals per el procediment establert en el Títol III cap. 2º CE, així com les aprovades també amb aquest nom per les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes qualsevol que sigui el seu contingut. Els matisos són les següents característiques principals: diversos òrgans amb potestat legislativa, heterogeneïtat de lleis i procediments, i diversificació de les normes amb rang de llei. Sí que hi ha, però, uns elements comuns d’allò que diem «llei», no «rang de llei», per als diversos tipus de llei. Hi ha uns tipus específics que presenten alguna peculiaritat, però, en general, s’estableixen en uniformitat pel que fa a: ● el tipus d’òrgan i el procediment legislatiu. ● la posició en el sistema de fonts (amb les variacions del principi de la funció -els Estatuts d’Autonomia i les Lleis Orgàniques de l’Article 93 CE que autoritza la celebració de Tractats amb derivació de sobirania i competències cap a la Unió Europea ). ● l’àmbit d’actuació (amb les variacions: les reserves materials a altres tipus de lleis. El que no hi ha és reserves a normes parlamentàries).

3.6. Pluralitat de tipus de llei en la Constitució 3.6.1. Llei ordinària Les lleis ordinàries representen la majoria de lleis de l’ordenament. El seu procediment de formació pot ser tant ordinari com especial, però estan publicitades per aprovació per majoria simple. El seu concepte de regulació és qualsevol matèria menys les reservades a altres tipus de llei. D’aquesta manera, són les lleis estatals i autonòmiques. 3.6.2. Llei orgànica Les lleis orgàniques, en canvi, tenen una naturalesa de tipus reforçada i adreçada al desenvolupament immediat de la Constitució en unes matèries de singular rellevància. Pel que queda recollit a l’Article 81 CE, són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les que aprovin els Estatuts d’Autonomia i el règim electoral general i les previstes per la Constitució. L’aprovació, la modificació o la derogació de les lleis orgàniques exigirà la majoria absoluta del Congrés en una votació final sobre el conjunt del projecte, en tant que són matèries essencials per l’Estat de Dret. Quant a característiques formals trobem que la seva aprovació s’ha de produir a partir de les Corts Generals (excloent els Parlaments Autonòmics) i a partir d’especialitats procedimentals, com l’exclusió de la Iniciativa Legislativa Popular (Article 87.3CE), aprovades amb una denominació formal com a Llei orgànica, amb votació final sobre el conjunt de la llei amb exigència de majoria absoluta del Congrés dels Diputats (Article 81.2 CE). Pel que fa als elements materials, trobem que té un àmbit d’actuació en matèries expressament reservades, amb reserva general de l’Article 81.1CE i reserves concretes:

• Desenvolupament dels drets fonamentals i les llibertats públiques.
• Règim electoral general.
• Les que aprovin els Estatuts d’Autonomia.
• Les altres previstes per la Constitució en els Articles 54, 55.2, 122, etc.
• Matèries connexes (aspectes tècnics que queden introduïts a les lleis orgàniques que no són reserva d’aquesta però que haurien d’estar regulats per llei ordinària) d’acord amb el TC també pot incloure matèries connexes per dotar la norma de completud (problema del rang). La seva posició en el sistema de fonts, en relació amb la constitució, és de sotmetiment amb un control de constitucionalitat ordinari. Pel que fa a la relació amb les normes amb rang de llei, trobem problemes: ● Entre el principi de competència (emanen del mateix òrgan) vs el principi de jerarquia. ● El principi de la funció, entre paritat i jerarquia funcional (Estatuts i lleis de l’Article 93CE). ● Matèries connexes i els seus efectes: congelació de rang de matèries ordinàries, límits (exclusió per la pròpia norma o TC). Pel que fa a la relació amb les normes infralegals, hi ha el principi de jerarquia i els mateixos límits que les relacions llei-reglament.

4. LES NORMES DEL GOVERN AMB RANG DE LLEI

El govern, poder executiu, només té potestat de dictar dos tipus de normes: els Decrets Llei i els Decrets Legislatius. Això es pot produir davant la necessària intervenció del Parlament en l’exercici de potestat normativa del govern. Aquestes, així, acaben tenint rang de llei, tot i no provenir del legislatiu. 4.1. El Decret Llei Segons el que estableix l’Article 86 CE, davant d’una necessitat extraordinària i urgent, el Govern pot dictar disposicions legislatives provisionals que prenen forma de decrets llei. Aquestes, no obstant, no poden afectar l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat, els drets, els deures i les llibertats dels ciutadans regulats en el Títol I, el règim de les Comunitats Autònomes ni el dret electoral general. És a dir, no poden afectar les matèries reservades a les Lleis Orgàniques. Els decrets llei han de ser sotmesos immediatament a debat i votació de la totalitat en el Congrés dels Diputats, convocat a aquest efecte si no estigués reunit, dins el termini dels trenta dies següents a la promulgació. El Congrés ha de pronunciar-se expressament dins aquest termini sobre la convalidació o la derogació, per a la qual cosa el Reglament estableix un procediment especial i sumari. A més, durant el termini establert en l’apartat anterior, les Corts poden tramitar-los com a projectes de llei pel procediment d’urgència. D’aquesta norma es dedueixen tres elements determinants del seu règim jurídic: ● Es configuren unes condicions o uns requisits materials per a l’exercici de la funció. D’entrada, l’Article 86.1 CE condiciona materialment els decrets llei des d’una doble perspectiva material: enumerant les circumstàncies de fet en què es poden dictar i excloent-ne l’ús per a una sèrie de matèries concretes. A més, l’Article 86.1 CE estableix que s’ha de donar davant la “ necessitat extraordinària i urgent ” -expressió acumulativa. Malgrat això, el Tribunal Constitucional, enlloc d’interpretar-ho com a quelcom absolutament infreqüent, blindant la possibilitat de legislar de manera menys estricta del que sembla dibuixar la Constitució, va pronunciar-se com a una interpretació de fets de “ necessitat relativa” (STC 6/1983). D’aquesta manera, s’interpreta que el Govern està legitimat per dictar un decret llei quan es donin situacions concretes que requereixin una acció normativa immediata en un termini més breu que el que es dóna en el procediment legislatiu per aprovar una llei. I és qui dicta la norma –el Govern– qui ha d’apreciar la concurrència d’aquestes circumstàncies, tot i que la decisió és revisable pel Tribunal Constitucional (STC 29/1982, 6/1983, 29/1986 i 228/1993). ● S’atribueix rang de llei provisionalment a la norma elaborada pel Govern, però ha de ser validada pel Parlament. Ha de ser objecte de confirmació parlamentària en un termini peremptori com a condició indispensable per al manteniment de la seva vigència i força d’obligar. Segons l’Article 86.2 CE, han de ser confirmats o derogats en 30 dies per Congrés. ● Se’n disposa la tramitació com a projecte de llei. L’Article 86.3 CE disposa que les Corts poden tramitar els decrets llei com a projectes de llei pel procediment d’urgència en un marge de trenta dies. S’introdueix la possible tramitació del decret llei com a llei, establint una possible tramitació com a projecte de llei del text original, sotmès a esmenes. És una eina interessant que pot servir a algun grup parlamentari o al govern mateix.

4.2. El decret legislatiu El decret legislatiu és una disposició normativa amb força de llei que dicta el Govern d'Espanya o el Govern de Catalunya a conseqüència de la delegació legislativa que li presenten les Corts Generals o el Parlament de Catalunya. Responen a una actuació normativa elaborada pel Govern basada en l’apoderament previ o habilitació expressa conferida ad hoc per una llei emanada del Parlament, fenomen que es coneix amb el nom de delegació legislativa. El Govern, en aquest supòsit, no actua habilitat directament per la Constitució, com en el cas dels decrets lleis davant d’una situació excepcional, sinó que requereix d’una habilitació del propi Parlament que delega el seu exercici al Govern. Podem diferenciar-lo d’un decret legislatiu estatal perquè sempre porta adjunt l’adjectiu “reial”. A més, la Constitució dissenya amb un considerable grau de detall els requisits i límits que les Corts Generals han d’observar a la delegació legislativa entre els Articles 82 i 85 CE: ● Article 82

1. Les Corts Generals podran delegar al Govern la potestat de dictar normes amb rang de llei sobre matèries _determinades no incloses en l’Article anterior (Article 81, lleis orgàniques).

2. La delegació legislativa haurà d’atorgar-se mitjançant una llei de bases quan tingui per objecte la formació_ de textos articulats o mitjançant una llei ordinària quan es tracti de refondre diversos textos legals en un de _sol.
3. La delegació legislativa haurà d’atorgar-se al Govern de forma expressa per a una matèria concreta, i_ fixant-ne el termini d’exercici. La delegació resta esgotada en fer-ne ús el Govern amb la publicació de la norma corresponent. No podrà entendre’s que ha estat concedida de manera implícita o per un temps _indeterminat. Tampoc podrà permetre’n la subdelegació a autoritats altres que el mateix Govern.
4. Les lleis de bases delimitaran precisament l’objecte i l’abast de la delegació legislativa i els principis i criteris_ _que en regiran l’exercici.
5. L’autorització per a refondre textos legals determinarà l’àmbit normatiu a què es refereix el contingut de la_ delegació, i haurà d’especificar si resta circumscrita a la mera formulació d’un text únic o si inclou la de _regularitzar, aclarir i harmonitzar els textos legals que hagin de ser refosos.
6. Les lleis de delegació podran establir en cada cas fórmules addicionals de control, sens perjudici de la_ competència pròpia dels Tribunals. ● Article 83: En cap cas podran, les lleis de bases: a) Autoritzar la modificació de la pròpia llei de bases. b) Facultar per a dictar normes amb caràcter retroactiu. ● Article 84: Si una proposició de llei o una esmena és contrària a una delegació legislativa vigent, el Govern té la facultat d’oposar-se a la seva tramitació. En aquest supòsit, podrà presentar-se una proposició de llei per a la derogació total o parcial de la llei de delegació. ● Article 85: Les disposicions del Govern que continguin legislació delegada rebran el títol de decrets legislatius. D’aquest conjunt normatiu, es dedueixen quatre elements determinants del seu règim jurídic: a) Es reconeix expressament la possibilitat de la delegació legislativa com a forma de col·laboració entre les Corts i el Govern en un procés que té lloc en dues fases diferenciades: una llei de les Corts que delega i un decret legislatiu del Govern que rep la delegació i regula la matèria objecte de la delegació. Primer, les corts delegen a través d’una llei, al Govern la possibilitat de regular una determinada matèria. Segon, el govern elabora un text per regular la matèria, després d’aquesta autorització.