¡Descarga Dret Constitucional I y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 1. L'ORDENAMENT JURÍDIC I EL SISTEMA DE FONTS
DEL DRET NORMES JURÍDIQUES: NOCIONS GENERALS.
L'ORDENAMENT JURÍDIC: LES REGLES DE RELACIÓ ENTRE NORMES I ENTRE
ORDENAMENTS.- EL COSTUM, ELS PRINCIPIS GENERALS I LA JURISPRUDÈNCIA.- EL
PRINCIPI DE SEGURETAT JURÍDICA.
Recurs de inconstitucionalitat : procés que té lloc davant el TC en el qual s’enjudicia una norma o una llei per la seva disconformitat amb la Constitució. A aquest procés se’l considera directe quan no es necessària la seva aplicació.
En una sentència del TC, qualsevol magistrat pot mostrar el perquè del seu vot contrari al de la majoria amb l’apartat de vots particulars.
Norma jurídica : proposició de caràcter prescriptiu que obliga, permet o prohibeix una determinada acció. És reconeguda com a tal pels poders pública, i el seu compliment està assegurat pel poder coercitiu de l’Estat (no són només normes de comportament, usos socials o morals). A més, s’integren a l’ordenament jurídic.
Fonts de Dret : són els continents, és a dir, allò que conté les normes. Són les categories o tipologies normatives a través de les quals es manifesten les normes jurídiques i s’integren a l’ordenament jurídic. Són el suport o el continent (caixes) de les normes jurídiques i el mecanisme mitjançant el qual s’integren a l’ordenament jurídic.
Les podem identificar perquè són textos que tenen un nom, que han estat produïts per algú i que formen part de l’ordenament jurídic d’acord amb les normes.
Ordenament jurídic : és el conjunt sistemàtic de normes jurídiques que tot Estat (organització sub o supraestatal), disposa ordenat per normes. En altres paraules, és el conjunt de les fonts del Dret.
Existeixen normes sobre la producció de normes perquè no hi hagi un caos en un ordenament jurídic. En l’Estat de Dret, ningú no pot crear cap norma si no hi ha alguna norma que l’apoderi per fer-ho (potestat normativa-> capacitat de crear fonts de Dret). A aquestes normes les anomenem normes sobre la producció de normes. El titular (qui atorga aquesta potestat) d’aquestes normes té noms molt diferents i la forma és el nom que rep. Per exemple, el claustre seria el titular del reglament de la UAB i la forma seria el propi reglament de la UAB.
Com? A través de les pròpies normes de producció de normes que designen qui les pot produir i quins procediments han de seguir.
Les Corts Generals són el titular de l’elaboració de les lleis tal i com marca la Constitució amb els procediments pertinents.
També són necessàries normes sobre la relació de normes que diguin com s’ordenen les diferents fonts de normes (9.1 i 9.3 de la CE). Aquestes s’encarreguen de radicar les antinòmies per tal d’establir relacions entre les diferents normes i quines són les aplicables en una determinada situació. Això ens permet tenir una seguretat jurídica als ciutadans (saber quines normes són les que ens regeixen i de totes elles quines són les que ens serveixen per a un determinat cas). El principi de legalitat que es mostra en la CE seria una NSR.
Tipus de criteris:
- El criteri més important per establir la relació entre normes és la jerarquia :
- Que existeixi aquesta relació entre les normes comporta una relació formal i
material. La formal vol dir que una norma sempre ha de ser elaborada, es crea i
es modifica d’acord amb una norma superior amb el procediment corresponent i
per l’autoritat competent. Quan una norma s’ha creat, elaborat o modificat
d’acord a això, parlem d’una norma vàlida. La relació material és que una
norma inferior no pot contradir amb allò que disposa una norma superior.
La validesa d’una llei, doncs, depèn de la relació de jerarquia formal i material.
Hi ha una norma que no té una superior i aquesta és la CONSTITUCIÓ. Diríem que està a dalt de tot de la piràmide de la jerarquia de les normes d’un ordenament.
Els Tribunals són els encarregats per impugnar aquelles normes que no encaixin en un ordenament i aquests formen part del mateix ordenament.
- Criteri de competència :
- És el que disposa que una determinada norma és competent per regular
determinades matèries, metre que una altra norma és competent per regular-ne
unes altres. Aquest criteri es pot utilitzar per normes que estarien en un mateix
estament d’una piràmide jeràrquica.
La piràmide jeràrquica d’un ordenament està en constant moviment, ja que es creen de
noves, es modifiquen, etc. Per tant, mai és el mateix i sempre està canviant.
3. Criteri temporal :
- Vol dir que la norma posterior deroga l’anterior sempre i quan la relació entre
elles sigui de la mateixa jerarquia o inferior. És a dir, una llei anterior pot
derogar una anterior, ja que se situen en el mateix rang jeràrquic o perquè
l’anterior està en un rang inferior. Les normes derogades deixen de ser vigents,
per tant, la vigència depèn del criteri de temporalitat.
La mateixa Constitució deroga les lleis que s’oposin a el que està establert en
ella mateixa.
- Criteri d’ aplicabilitat :
Hi ha una primacia del Dret Europeu, la supletorietat, per territori, i per les persones (Dret Civil).
La Constitució és una norma jurídicament (actualment) perquè està en l’ordenament jurídic i és la norma que ordena la producció de les normes.
L’ordenament espanyol és un sistema complex ja que està integrat per sub-ordenaments, que són els de les CCAA (en tant que estat autonòmic, AMB LA INDEPENDÈNCIA AIXÒ NO PASSARIA!).
2.a.La publicitat de les normes : en un Estat de Dret, els ciutadans han de
saber les normes a les quals estan sotmesos. És un element essencial per
a la seguretat jurídica dels ciutadans. Perquè ho puguem saber, les
normes han de tenir una certa publicitat. En el nostre país es publiquen al
Butlletí Oficial de l’Estat o en el Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya o Butlletí Oficial de la Província de Barcelona. Gràcies a
aquests mecanismes també les fonts del Dret normes jurídiques són
introduïdes en el nostre ordenament a partir de la publicació en aquests,
ja que en aquesta publicació es determina quan entra en vigor. A partir
d’aquest moment, parlem de llei vigent , però si encara no està en vigor,
parlarem de llei vàlida. Si una llei és derogada o és modificada també pot
ser vàlida, però no vigent.
2.b. La retroactivitat de les normes : les lleis no poden castigar cap
acte que s’hagi comès anteriorment a la publicació de la llei.
2.c.Sobre el Poder executiu i adm.
2.d. Sobre el Poder judicial (117.1 CR)
2.e. Seguretat jurídica : possibilitat de conèixer les normes i preveure la seva
aplicabilitat. Suposa la previsió d’actuació dels poders públics sotmesos
al dret. Per tant, podríem preveure com actuarien aquests. Si no ho fan,
són responsables dels seus actes i podem demanar responsabilitats. A
més, és una síntesis dels altres principis de l’art 9.3 CE, sobre la
previsibilitat i la certesa sobre el Dret aplicable a cada moment per saber
a què atenir-se. Hi ha una previsibilitat d’actuació dels poders públics per
a poder defensar-se, igual que la possibilitat de conèixer les normes i la
predictibilitat en la seva aplicació pel PJ/Ad.
La Constitució en sí mateixa és una font de Dret. En ella mateixa es veu com en els articles es mostra la CE com una norma suprema. A més a més, té capacitat derogativa (disposicions derogatives) i el titular és el conjunt de la nació espanyola.
Al poder derogar, es veu clarament com la CE és una norma jurídica Una altra senyal és que un Tribunal que existeix un tribunal amb competències constitucionals, ja que el seu incompliment té repercussions jurídiques. Si els tribunals ordinaris no respecten la CE, també hi ha repercussions jurídiques per ells.
La grandesa de de la CE és d’aconseguir limitar el poder polític que, per definició tendeix a ser absolut. La seva debilitat és que en la producció de la Constitució no es creïn mecanismes de control del poder.
La CE no és tan sols una norma, té una característica única que és la de ser una norma suprema. Això vol dir que no té cap norma que sigui superior a ella excepte la mateixa constitució. Aleshores, sobre quina norma es produeix una Constitució?
La idea de Constitucío que entenem nosaltres avui dia apareix per primer cop amb la C. De Virginia el 1776, entenent a la Contitució com una acord o pacte entre els membres d’una
comunitat. Estableix les pautes per la seva vida en comunitat, Per tant, no procedeix de cap altre poder ni institució, sinó que procedeix d’un poder pre-jurídic, el Poder Constituent.
TEMA 2. LA CONSTITUCIÓ COM NORMA JURÍDICA.
LA LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA DE L'ESTAT.- EL VALOR JURÍDIC DE LA
CONSTITUCIÓ.- ELS TIPUS DE NORMES CONSTITUCIONALS.- RELACIONS DE LA
CONSTITUCIÓ AMB LA RESTA DE L'ORDENAMENT JURÍDIC.- EL PODER
CONSTITUENT DERIVAT: LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ.
El fet que la Constitució és una norma jurídica no arriba a Europa fins ben entrats al S. XIX.
La Constitució prové d’un poder que (teòricament) és anterior al Dret i és a partir d’ella que es crearan totes les normes. Aquest poder l’anomenem poder constituent. En un estat democràtic recau en el poble. En el cas de la CE, es va constituir d’acord amb una Llei de l’any 1977 aprovades per unes Corts constituents, és a dir, un parlament que és escollit per redactar i aprovar una constitució i és dissolta per celebrar unes noves eleccions ordinàries. D’aquesta manera, es diferencia entre el poder constituent i els poders constituïts. Aquesta diferència està relacionada amb la idea de supremacia de la Constitució. La CE prové d’un poder que és més gran que el dels poders Constituïts que és el poder constituent.
La Constitució és l’òrgan fonamental d’una comunitat política i és per això que és superior a qualsevol altre força que prové del poder constitucional que és suprem. També per aquests motius, només es podrà modificar pel mateix poder constituent que recau en el poble.
El Poder Constituent aprova una Constitució i crea els poders constituïts i es modifica d’acord amb els seus propis mecanismes que disposa. Aquests mecanismes existeixen, com deien els americans, per tal que no esclavitzi a futures generacions. A aquest poder de reforma de la constitució l’anomenem al poder constituent constituït.
Realment, el TC controla que no es reformi la CE a través d’un procediment legislatiu ordinari que no sigui aquest poder constituent constituït.
La CE és molt rígida , ja que calen:
- La supremacia formal o superlegalitat: rang jeràrquic a qualsevol altre,
fonament última de la validesa de la resta de normes OJ. La única norma que es
relaciona amb la resta només pel principi jerarquia
- La supremacia material : qualitat derivada del seu contingut: principis i valors
en que es fonamenta una comunitat política i que la resta de normes de l’OJ no
pot contradir
Qualitat derivada de la font de la que procedeix/creació de la C: no d’un poder creat per la CE
sinó d’un poder anterior i superior: el poder constituent voluntat d’una comunitat (nació,
poble) expressada democràticament.
Conseqüència/garantia de la supremacia és la rigidesa de la C: Poder de reforma: la sola norma
que conté els propis procediments de reforma.
- Conseqüències del caràcter de norma suprema:
- La vinculació dels ciutadans i els poders públics (principals destinataris)
- La vinculació més forta (PJ art. 5 LOPJ)
- L’eficàcia interpretativa: la interpretació conforme a la C
- La força derogatòria (problema STC)
LA CE 1978 COM A FONT DEL DRET SUPREMA
- Els preceptes de la CE són normes jurídiques pel seu contingut (proposicions)
- La pròpia C diu que és norma jurídica: art. 9,1 i 53.
- Disposició derogatòria
- Previsió d’una sanció en cas d’incompliment o contradicció altres normes (TC)
- Forma part de l’OJ: disposició final. Entrada en vigor BOE
- Autoria de la C: preàmbul. Poble espanyol
- Garantia de la supremacia: poder de reforma Títol X
CARACTERÍSTIQUES I TIPOLOGIA DE LES NORMES CONSTITUCIONALS
- Unitat jeràrquica (no hi ha normes amb diferent rang dins de la CE)
- Heterogeneïtat material i d’eficàcia
- Caràcter obert derivat del seu contingut material (normes principials): C no com a programa
sinó com a “marc de coincidències” que ha de permetre la seva concreció per diferents majories.
El legislador no executa la C. Llibertat de configuració Pluralisme. Norma amb vocació
d’estabilitat, a llarg termini
Material : Normes de creació, de competència, de procediment, de drets fonamentals, principis
estructurals, principis rectors, normes de revisió, mandats al legislador
Eficàcia:
- Normes completes o self-executing (no necessiten ulterior desenvolupament normatiu): drets
fonamentals Cap II, regulació òrgans
- Normes que requereixen desenvolupam normatiu (no es poden aplicar directament pels
tribunals): Cap III. Sí tenen valor jurídic. Art. 44 Seguretat Social. Hi ha una llibertat de
configuració del legislador.
- Garanties institucionals (137 autonomia local)
- Principis i valors (Tit Preliminar): valor informador i interpretatiu de les normes
- Mandats al legislador (art. 36; 125: no pot exigir se judicialment)
ELABORACIÓ I REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ:
- Elaboració : la teoria del poder constituent.
- Principi democràtic (sobirania) i supremacia de la CE: les contradiccions
- Necessitat de legitimitat democràtica de la CE: procés constituent
- Requisits : regles. Sense dret no hi ha democràcia
- El procediment ha da garantir l’expressió de la pluralitat d’opcions i assolir un compromís.
- Requisits: creació d’una assemblea ad hoc , intervenció de l’electorat (referèndum), hi ha la
participació de totes les opcions, dissolució de assemblea constituent i elecció nova cambra.
- Adequació a la consciència jurídica, obertura i integració, amb l’elaboració de la CE: LRP
1977
LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ:
Els orígens i diferents models de justícia constitucional. A l’ordenament
espanyol, es basa en la previsió a la CE del Títol IX, i es desenvolupa en la LOTC (LO
2/1989, de 3 d’octubre).
Hi ha dues vies per que el TC pugui declarar inconstitucional una llei. El primer
cas, és el Recurs d’Inconstitucionalitat , mitjà que poden presentar les institucions
(senadors, diputats...), i que s’anomena procés directe. En segon lloc, tenim la Qüestió
d’Inconstitucionalitat , que poden presentar simplement els jutges, però aquests, no
estan legitimats per fer-ho, només en el cas abans de la declaració de la sentència, per
això en diem procés indirecte o incidental.
Com ja hem vist anteriorment, quan un jutge planteja una QI indirecte o
incidental, aquesta pot esser d’aplicabilitat o de rellevància. Anomenem acte (auto), la
presentació de la qüestió per part d’un jutge, i admissió a l’acceptació de revisió
d’aquesta per part del TC. El TC davant d’un acte de plantejament de la qüestió segons
el criteri d’aplicabilitat, fa un judici sobre l’admissió. Si durant aquest tràmit el TC veu
que aquest acte té uns arguments notòriament infundats (no es sostenen), el TC pot
rebutjar a tràmit la qüestió.
Debades es sol dir que la diferència entre recurs d’inconstitucionalitat i qüestió
d’inconstitucionalitat és que en el recurs es fa un judici abstracte , mentre que en la
qüestió es fa un judici concret :
- Judici Abstracte: El Tribunal examina la compatibilitat entre dues normes.
Enjudicia una llei sense referència a cas algun, sense referència a la seva
aplicació en algun cas concret. D’aquí que el recurs es presenti davant d’un
text legal, que es creu contrari a la Consti, independentment de la seva
aplicació.
- Judici Concret: El Tribunal realitza un judici concret de la constitucionalitat
de la llei, perquè ho enjudicia en un context concret.
Aquesta dicotomia entre judici abstracte i judici concret no és del tot correcte, pel
següent: En un sistema difús de control, cada jutge té el poder de jutjat la
constitucionalitat d’una llei, i d’extreure’n una conseqüència del seu judici ( judicial
review of law = common law ), cosa que en un sistema concentrat és inconcebible ( civil
law ). Els preceptes en un sistema difús no són inconstitucionals.
Hans Kelsen 1919: ha d’haver-hi un sistema de control constitucional concentrat
en un sol òrgan. Per controlar la constitucionalitat de la llei s’havia de crear un tribunal
on la única funció que tingués fos la de controlar la constitucional, res més. No seria un
tribunal integrat en el sistema de justícia, ni en el poder judicial, sinó un òrgan totalment
independent. Va començar a Àustria o a Espanya durant la segona república, i després
ha arribat a la Constitució espanyola actual (Tribunal Constitucional). Quan Kelsen va
idear aquest model pensava que només el president de la república, els diputats, els
jutges, etc., podien acudir a aquest tribunal. Però en el nostre sistema (europeu), un
jutge ha d’aplicar la llei, res més. Per tal de resoldre la disjuntiva, Kelsen proposà la
Qüestió d’Inconstitucionalitat.
Amb el temps, els TC varen començar a dictar un tipus de resolucions a les quals
anomenes Sentències interpretatives : El TC declara que una norma no és
inconstitucional sempre que s’interpreti segons els arguments que aquest ha donat en
una sentència. Fa una interpretació conforme. Salva una llei de la inconstitucionalitat
sempre que s’interpreti la interpretació dictada en la sentència del tribunal. En els
fonaments jurídics de la sentència trobem les raons que porten al tribunal a aquesta
decisió, n’anomenem ratio decidendi. Els arguments que posem “a més a més”, que no
són decisius com arguments però que els complementen, s’anomenen obiter dictum.
- Presumpció de Constitucionalitat: El legislador, es presumeix que no volgut aprovar lleis
inconstitucionals, per tant, ha de tenir les opcions per a salvaguardar la constitucionalitat
d’aquesta llei anteriorment aprovada. Ser deferent amb el legislador significa apurar al màxim la
interpretació d’una llei per evitar la inconstitucionalitat d’una llei.
El concepte que neix després de la revolució francesa de la llei, és que aquesta
ha d’esser suprema, de voluntat general i general (aplicabilitat a tots els ciutadans), i de
sorgiment popular (sufragi). No té limitacions materials, és a dir, el legislador pot
legislar sobre totes les matèries distintes.
Legibus Solutus: No està limitat per la llei, és paral·lel.
Característiques de la llei
- Supremacia: acte normatiu suprem que prové de poder sobirà, el Parlament, i
s’imposa a tots els òrgans de l’Estat
- Primacia: únic mode de creació del Dret
- Omnipotència: absència de límits materials (“una llei ho pot fer tot...”)
- Força de llei: capacitat de modificar qualsevol norma, i no ser modificada
- Uniformitat formal: un sol tipus de llei
- Generalitat: universalitat de destinataris ( lex privata ), conductes abstractes,
expressió de la voluntat general
FACTORS DE LA CRISI DE LA LLEI:
Aquesta idea de llei, evoluciona, i entra en crisis per els següents factors: El Parlament deixa de ser l’òrgan més important del sistema polític, ja que el govern es converteix en un gran protagonista per l’Estat, i passar d’esser un òrgan no democràtic de l’estat a exercir de poder executiu, legitimat democràticament. D’això n’anomenen procés de transformació de democratització de les monarquies absolutes. L’estat social s’implanta a través de polítiques públiques.
En d’altres estats, aquest procés implica que existeixi més d’un legislador, que es descentralitzi el poder (poder legislatiu a les CCAA..).
Un altre factor de la crisi de la llei és que molts estats es pateix un procés de descentralització política, administrativa, etc. Això fa que hi hagi diferents lleis (territorials) i aquesta ja no sigui única per a tot l’Estat.
La llei que antigament no tenia límits ara es converteix en una norma limitada en aquella que pot ser controlada per un tribunal o d’una administració de justícia. Això fa que la llei no sigui omnipotent. Tot això és causat pel fet que la Constitució pàssia ser considerada com a una norma suprema amb la qual la llei ha d’estar d’acord.
Un últim factor és l’aparició d’entitats productores de normes que han aparegut a finals del s. XX, com poden ser organitzacions supranacionals o internacionals.
CONCEPTE DE LLEI QUE DERIVA DE LA NOSTRA CONSTITUCIÓ:
No existeix una definició com a tal, però de la Constitució en deduïm el concepte. El concepte constitucional de llei deriva del concepte tradicional però també incorpora les transformacions i modificacions que el concepte ha patit a partir dels factors anomenats.
El concepte de llei és evidentment formal i plural.
És formal perquè s’entén que la llei és una font del Dret que es defineix per aspectes formals (es defineix per l’òrgan formal que la crea, els procediments formals que se segueixen i la posició formal dins l’ordenament jurídic).
És plural perquè hi ha diferents òrgans que poden aprovar lleis. Com en el nostre estat el poder legislatiu està descentralitzat, hi ha diferents organismes que ostenten la capacitat legislativa. No existeix la llei, existeixen diferents tipus de llei com per exemple de producció parlamentària (estatals i de les CCAA) i també existeixen normes amb rang de llei que són els Decrets Legislatius i els Decrets Llei (excepció al monopoli legislatiu del parlament), de producció del govern.
Les lleis parlamentàries són les aprovades per les Corts Generals, però aquestes aproven alhora diferents tipus de lleis amb diferents noms (Lei Orgànica que regula diferents matèries, Lleis ordinàries que s’aproven amb procediments diferents pel ple o per les comissions, Lleis de Bases, Llei de Pressupostos, etc.).
El fet que el parlament la composició del qual deriva directament de la voluntat popular atorga a la llei en una posició dins del nostre ordenament que es tradueix en què la llei és qui estructura el nostre ordenament, és qui pot modificar temes com els drets fonamentals o són les úniques qui poden modificar la regulació de les institucions de l’Estat.
També és una norma subordinada a la Constitució. És subordinada des del punt de vista material i formal. Des del punt de vista formal perquè ha de seguir el procés legislatiu que marca la CE. Material perquè no la pot contradir. Les lleis no desenvolupen la constitució en el sentit de desenvolupar un programa que ja es troba a la CE. La CE estableix un marc de coincidències que pot ser concretat de diferents formes i per així el legislador té llibertat de configuració (concertació) en funció de les majories polítiques tinguin una orientació política o una altra.
El principi de legalitat significa la subjecció a la llei dels poders de l’Estat com pot ser l’executiu que està subjecte a la llei. El poder judicial també està subjecte a la llei i així ho vam veure amb la qüestió de inconstitucionalitat.
La CE obliga la llei a regular diferents matèries. Això és conegut com la reserva de llei. Sovint són matèries en relació als drets fonamentals. Aquesta reserva implica una prohibició al qui no és legislador (el govern) en poder regular determinades matèries i alhora obliga als legisladors a fer aquestes regulacions. Si una llei és aprovada pel parlament es coneixen totes les posicions i hi ha debat públic, en canvi si només fos aprovada pel govern, no hi hauria coneixement de la llei.
La llei no té límits per regular. Ha de complir amb les regulacions determinades per la CE, però no té límits materials. En alguns sistemes presidencials hi ha reserves de reglament i residuals.
D’acord amb la CE es caracteritzen per dos elements:
1. De caràcter material : regula determinades matèries. Associem Llei Orgànica a
algunes lleis que determinen certes matèries.
2. De caràcter formal : el procediment que requereix la seva aprovació. Requereix
una majoria absoluta tan sols en el Congrés de Diputats.
La CE va incorporar aquest concepte a partir de la C. Francesa del 1958 de manera incoherent. Van establir tres reserves, però actualment només hi ha una (art. 81 CE).
Les lleis orgàniques són instruments de desenvolupament directe de la Constitució, ja que algunes matèries d’aquesta gaudeixen d’una important importància en la qual cal un consens important.
Les matèries que reserva la CE a les Lleis Orgàniques són les següents:
- Desenvolupament dels Drets Fonamentals. Aplicat de manera restrictiva, ja
que només han d’estar desenvolupats per lleis orgàniques uns determinats drets.
A més a més, no totes les lleis que regulin un dret fonamental han de ser lleis
orgàniques, sinó que ´únicament les que les regulin directament.
- Els Estatuts d’Autonomies.
- Règim Electoral General.
- Altres com poden ser les que regulen les institucions del règim polític i
altres.
La seva tramitació és igual que la d’una llei ordinària, però al final de cal una aprovació de tot el conjunt del projecte (llei orgànica), la qual requereix una majoria absoluta per ser aprovada.
RELACIÓ LLEI ORGÀNICA I LLEI ORDINÀRIA Es dona una relació de jerarquia degut al seu procediment d’elaboració. La Llei Orgànica és una norma intermèdia entre la CE i una llei ordinària.
Hi ha qui diu que la relació entre una i altra és de competència. La CE atribueix certes matèries exclusives a regular a les Lleis Orgàniques i a la llei ordinària unes altres. Una LO no pot regular una matèria que es troben regulades per una llei ordinària.
En TC entén que:
1. Existeix una relació material i, a més a més, també entén que és una
excepció en les democràcies, ja que s’aproven per majories simples, fet
que fa que les futures majories les podran canviar. El TC, per això les
tracta de normes excepcionals que s’han d’aplicar de manera restrictiva
amb aquelles competències que la CE li atribueix.
També existeix una relació de jerarquia entre ambdues lleis. La LO ocupa un
lloc jeràrquic superior que deriva del procediment d’elaboració. D’aquesta
manera, quan una LO passa a regular una matèria es produeix una “ congelació
de rang ”, és a dir, si una LO incorpora en el seu text matèries que no són
reservades a aquesta LO ( matèries connexes ), aquestes matèries queden
petrificades.
2. Una LO no pot regular matèries que no estan determinades a la CE. El
Legislador pot excloure aquelles matèries que no tenen caràcter orgànic.
Ex: “Els art. XX no tenen caràcter orgànic”. Per tant, aquests si que
podrien ser modificats amb una llei ordinària. Si no ho fa el legislador,
serà el propi TC qui amb una sentència X en els art. X no és orgànica.
Si una llei ordinària regula matèries d’una llei orgànica les quals no els estan
reservades, aquestes matèries seran inconstitucionals i la llei en qüestió passarà
a ser inconstitucional i nul·la.
TEMA 5. NORMES GOVERNAMENTALS AMB RANG DE LLEI
Al llarg de la història el parlament ha deixat de tenir el monopoli del poder legislatiu. Una primera ruptura es va produir quan el govern va passar a tenir una potestat reglamentària pròpia. En l’Estat Liberal ja no existia un únic òrgan legislatiu (el parlament), sinó que al govern també se li atribuiria aquesta potestat, la potestat de dictar unes normes les quals estan subordinades a la CE i a la LLEI. A aquests els anomenarem reglaments administratius.
Aquesta potestat va més enllà, perquè el govern també està capacitat per dictar unes normes amb rang de llei. Aquest fenomen, propi dels estats moderns, s’expressa de dues maneres:
Legislació delegada:
EL DECRET LEGISLTIU
Fenomen de la “delegació legislativa”: autorització que una llei del Parlament atorga al Govern per a dictar normes
Dret comparat i històric: Codi Civil 1889
Normalitat en Estat modern. Perillós si no obeeix a motius tècnics: Llei de plens poders a Hitler (25 març 1933)
Art. 82 CE: habilitació al Govern per a dictar normes amb rang de llei (excepció a monopoli legislatiu)
Naturalesa
El titular de la potestat legislativa segons la CE (66) atribueixen al Govern la potestat de dictar normes amb la mateixa força que la llei per a una matèria, amb límits i criteris
Llei de delegació (Corts G)------Llei delegada (Govern)
Modalitats
-TC: RI/QI
-possibilitat de control “ultra vires” per part dels tribunals ordinaris:
si el D Legislatiu s’ajusta o no a la Llei de delegació i inaplicat-los. Control jurisdicció contenciós-administrativa
-control parlamentari: 153 RCD. Termini d’un mes a petició Diputat o Grup. Comissió: dictamen
Qui té la potestat legislativa originària, delegada en el govern la capacitat de dictar una norma anomenada decret legislatiu , per delegació del parlament.
Això es fa mitjançant l’aprovació d’una Llei de delegació amb la qual es delega la creació d’una llei al govern amb unes determinades condicions. Per evitar una distorsió i que el govern sigui el legislador, la CE estableix unes condicions perquè es pugui establir aquesta delegació:
1. La CE estableix que la delegació ha de ser explícita, és a dir, que no es pugui
deduir d’una llei que el parlament ha delegat en el parlament el dictar una llei.
2. La CE també vol que la delegació es produeixi amb matèria concreta.
Concretant la matèria i fins al punt on el parlament delega la facultat legislativa
al govern.
3. La delegació ha de ser temporal. La Llei de delegació ha de marcar el termini de
temps.
4. La CE prohibeix que es produeixi una delegació sobre determinades matèries:
les preservades a les LO.
La Llei de Delegació té dues modalitats:
- Llei de bases : el parament aprova una llei que reculli els principis d’una
regulació d’una determinada matèria i dona uns criteris al govern perquè
desenvolupi, concreti, aquesta matèria. Requisits de caràcter formal.
- Refundició de textos : el parlament ordena al govern que “posi ordre” on hi ha
una dispersió.
Des del punt de vista formal l’elaboració de les lleis de delegació segueix el mateix procediment que el de l’aprovació d’una llei ordinària. Aquesta delegació es condueix a través de les dues modalitats explicades.
El govern podria penedir-se d’una delegació i podria revocar-la, és a dir, anul·lar la delegació en una determinada matèria. Ho pot fer de manera tàcita, és a dir, aprovant una llei regulant la matèria que va delegar al govern.
La legislació delegada pot ser controlada a través de:
- Control de Constitucionalitat perquè els decrets legislatius tenen el rang de llei.
D’aquesta manera a través dels procediments que coneixem el TC pot declarar la
seva inconstitucionalitat.
- Control per part dels tribunals ordinaris, controlen si la legislació delegada ha
complert totes les limitacions, mecanismes, terminis que s’estableixen en la CE
i en la llei de delegació. Quan la norma va més enllà, es produeix el control de
l’ ultra vires (quan una lle.
- Control del propi parlament: a través d’un mecanisme parlamentari.
DECRET LLEI:
És una disposició legislativa provisional dictada pel Govern en cas d’extraordinària i urgent necessitat sobre matèries no excloses per la CE. El govern, sense intervenció del parlament davant determinades situacions, pot dictar sense autorització del parlament unes normes amb el mateix rang de llei. Aquestes lleis s’anomenen decrets llei. Aquesta llei, però, necessita una reaprovació del Congrés dels Diputats.
Justificació: l’Estat constitucional configura el poder públic subjecte a límits materials i procedimentals; previsió de mecanismes per a donar resposta a situacions extraordinàries a les que no es pot fer front amb procediments ordinaris
Perills: ús indegut. Limitacions: regulació de cauteles i prevencions (86 CE).
■ Hi ha certs límits materials
■ Hi ha una intervenció posterior del Congrés
■ Només es pot usar si concorre el supòsit habilitant
→ “ En caso de extraordinària i urgente necesidad ” no és un concepte jurídic i no queda clar fins on arribar aquest terme. El TC alguns cops exclou una situació excepcional. També determina per “urgent” s’ha d’entendre la impossibilitat de donar resposta a aquesta situació a través dels mecanismes ordinaris, és a dir, els procediments legislatius ordinaris.
→No és un instrument d’ús comú, sinó que només es pot donar en una situació inusual, no excepcional.
→És un concepte indeterminat que correspon al Govern apreciar amb marge de discrecionalitat, no es pot concretar a priori. En situacions concretes, hi ha una necessitat d’una acció normativa més ràpida que el procediment legislatiu ordinari.
→Jurisprudència constitucional: hi ha un reconeixement de l’ample marge al judici polític dels òrgans de direcció de l’Estat, hi ha una inadmissión només en cas d’ús arbitrari o decisiu.
Fins ara, el TC ha estat molt deferent deixant al govern la decisió del criteri d’entendre aquests termes.
Una altra cautela de control és que no poden regular determinades matèries (art. 186 CE). Un Decret Llei no podrà afectar (que no vol dir tractar) a uns determinats aspectes.
