¡Descarga Dret Romà Tema 1 y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!
HISTÒRIA I FONTS DEL DRET ROMÀ
TEMA 1
Concepte de “dret romà”. Periodització. Història constitucional romana
CONCEPTE
Significats de l’expressió “dret romà”
Amb el mot “ dret ” es designa en un sentit objectiu el conjunt de regles mitjançant les quals s’organitza una societat i les seues institucions i es resolen els conflictes d’interesos entre els seus ciutadans, entre els ciutadans i l’Estat i entre els òrgans de l’Estat. Eixes regles són les “normes jurídiques” i amb elles es permeten, s’imposen, es prohibeixen o es puneixen determinats actes o comportaments. El dret, entés com a norma o com a conjunt de normes socials que tutelen l’actuar humà, juntament amb els factors socials, econòmics, culturals i de tot tipus que influeixen en la seua conformació i aplicació és l’objecte d’estudi de la ciència del dret.
D’acord amb eixe sentit primari i objectiu del terme “dret”, el dret romà seria el conjunt de normes amb què els antics romans s’organitzaren històricament al llarg d’aproximadament catorze segles. La inclusió en aquesta definició bàsica d’un referent temporal és necessària perquè el dret romà és d’antuvi un fet històric. Dos esdeveniments es poden fer servir convencionalment per marcar els límits de vigència del dret romà com a fet històric: la fundació de Roma en 753 aC, segons la tradició, i la mort de l’emperador Justinià I en 565 dC, amb qui tingué lloc una fita extraordinària per a la història del dret: la promulgació del Corpus Iuris Civilis.
El dret romà pot ésser definit també com l’ experiència jurídica del poble romà. Aquesta definició es refereix a com creà, pensà, expressà, practicà, aplicà, executà, ensenyà, a com visqué el dret, tot comptat, el poble romà i els seus operadors jurídics. Eixa experiència ha estat també element fonamental de les experiències jurídiques d’altres pobles posteriors. N’és prova el fet que la interpretació del Corpus Iuris de Justinià ha constituït històricament l’ordit sobre el qual s’han teixit els drets nacionals de la majoria dels Estats europeus i d’altres continents. Per això, “dret romà” significa també tradició romanística , expressió amb què es designa la forta empremta deixada pel dret romà en les posteriors experiències jurídiques d’altres pobles. En relació amb certs esdeveniments històrics i amb els corrents d’estudi científic del dret que s’han succeït en el temps, des de la Glossa medieval fins al Pandectisme del segle XIX, els estudiosos han parlat i continuen fent-ho de “recepció” del dret romà, de “pervivència”
del dret romà, de “tradició” romanística o d’”actualització” o “modernització” del dret romà segons els casos. En l’actualitat es pot parlar també de “romanisme jurídic” o de llegat jurídic romà en relació amb els moderns ordenaments jurídics de molts països.
Altra accepció de l’expressió “dret romà” és la que l’identifica amb una ciència , que amb uns certs mètodes i a partir d’unes fonts estudia el dret romà en el seu context històric i també la seua pervivència en ordenaments jurídics històrics i contemporanis. Es pot dir sense incòrrer en exageració que des de l’edat mitjana fins al segle XX parlar de ciència del dret privat al món occidental ha estat gairebé sempre el mateix que parlar de ciència jurídica romanística o com a mínim que especular sobre el valor del dret romà.
Queden encara dues accepcions més de l’expressió “dret romà”: dret romà com a contingut d’uns llibres i dret romà entés com a llenguatge jurídic. Pel que fa a la primera, dret romà és el contingut d’uns llibres : principalment els que componen l’anomenat Corpus Iuris Civilis , “Cos de dret civil”, consistent bàsicament en una recopilació de llibres jurisprudencials i legislatius feta al segle VI dC a Constantinoble per l’emperador bizantí Justinià I. Finalment, “dret romà” s’identifica també amb un llenguatge jurídic , amb una terminologia jurídica, una mena de llengua comuna o “koiné” jurídica pròpia dels juristes dels Estats amb ordenaments jurídics d’arrels romanístiques.
Dret objectiu i dret subjectiu
Anomenen dret objectiu al conjunt de normes mitjançant les quals s’organitza una societat i les seues institucions i es resolen els diferents conflictes d’interesos. Es tracta, doncs, del dret tal com l’hem definit abans. Les normes que constitueixen el dret objectiu són les normes socials per antonomàsia, les normes jurídiques : les regles que regeixen la conducta de les persones en llurs relacions socials i l’observança de les quals és garantida per l’Estat mitjançant sancions. Perquè una norma social siga jurídica i no pas moral, d’urbanitat, religiosa, tècnica, etc., ha d’ésser bàsicament: racional : orientada al bé comú i a un determinat ideal de justícia; general : adreçada a tots els membres de la col·lectivitat i no pas a membres concrets o a la regulació de casos concrets; abstracta : ha de regular situacions abstractament considerades, no pas concretes i determinades; imperativa : ha de contenir un comandament o una prohibició; i coactiva : susceptible, si escau, d’ésser imposada per la força.
Però de “dret” també es parla en un sentit subjectiu. Dret subjectiu és la possibilitat que té un individu de realitzar un comportament determinat sense que ningú puga impedir-li-ho perquè la comunitat l’empara. En termes més tècnics és la facultat o prerrogativa reconeguda a una persona pel dret objectiu de fer valdre una pretensió o d’imposar a una persona, a diverses persones o a tothom un determinat comportament.
Quan parlem de “dret romà”, “dret penal”, “dret administratiu” o “dret civil” fem servir el terme “dret” en un sentit objectiu, com a ordenament o
Amb el terme ius els romans designaven genèricament la valoració positiva d’una determinada situació o comportament humà en relació amb l’ordre social, ordre que existia a nivell humà de la mateixa manera que existia com a qualitat essencial de l’univers un ordre còsmic regit per lleis naturals. Aquell ordre social era complex i basat indistintament en regles de tot tipus rebudes dels avantpassats ( mores maiorum ): jurídiques, morals, religioses, cerimonials, estètiques, etc. i, per això, la idea de ius no equivalia exactament a la nostra de “dret”, sinó que era un concepte més ampli, referit no sols a l’adequació d’un comportament a normes socials estrictament jurídiques sinó també morals, religioses, etc. I no és que l’ordre de què parlem fos ajustat o s’inspirés en una moral o religió externes a ell, com expressa la idea de directum , sinó que la moral i la religió hi eren intrínseques. Amb el temps però el concepte de ius acabaria per limitar-se a un significat estrictament jurídic i a expressar les idees de “dret objectiu” i “dret subjectiu”, que trobem presents en les obres dels juristes romans.
Malgrat la importància del terme ius els juristes romans mai no gosaren definir-lo. Cal anar al segle II dC per trobar la lacònica definició de ius del jurista Cels: Ius est ars boni et aequi : “El dret és la tècnica d’allò bo i equitatiu”. En realitat, però, no és tracta d’una veritable definició sinó de la conclusió empírica d’un jurista feta des de l’òptica del quefer jurisprudencial quotidià. De fet, la frase té un modest rerefons pràctic, no pas filosòfic com es pensa sovint, ja que ars vol dir tècnica o ciència pràctica i es refereix a la tasca quotidiana del jurista, la qual requereix d’una permanent adequació a la realitat social i econòmica. Així, el dret és la tècnica o l’habilitat d’esbrinar amb l’instrument intelectual de la prudència o de la saviesa pràctica allò que és bo i equitatiu en cada cas i ateses les circumstàncies concomitants.
Tampoc és una definició de ius sinó més aviat una feliç descripció dels principis o criteris fonamentals d’índole ètica que han d’inspirar el deure ésser jurídic la màxima d’Ulpià (s. II-III dC): Iuris praecepta sunt haec: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere : “Els preceptes del dret són aquests: viure honestament, no fer mal a altri i donar a cadascú el que és seu”. D’aquesta màxima cal remarcar d’antuvi la concepció distributiva de la justícia present en el tercer praeceptum , la qual és un tret fonamental del dret romà; i, després, com els tres preceptes apareixen ordenats de més a menys extensió i de menys a més intensió, de tal manera que, per una banda, el primer, “viure honestament”, implica necessàriament el segon, “no fer mal a altri”, i, aquest, el tercer, “donar a cadascú el que és seu”; i, per altra banda, el tercer principi és més intens o definit que el segon i, aquest, més que el primer. Vegem tot seguit les classificacions més importants del ius :
Ius Quiritium , “dret dels quirits”: quirites és el nom amb què des dels temps més antics es designava els ciutadans romans. El ius quiritium constitueix el nucli més antic del ius civile.
Ius civile , “dret civil”: és el dret dels ciutadans, ço és, el conjunt de normes d’exclusiva aplicació als ciutadans romans. En un sentit estricte s’oposa a ius gentium i en un sentit ampli a ius honorarium i a ius praetorium.
Ius honorarium , “dret honorari”: és el dret produït pels magistrats amb funció jurisdiccional: pretors, edils curuls i governadors de províncies. L’adjectiu honorarium deriva del mot honos o honor , que entre altres coses significa “magistratura, càrrec públic honorífic”. La part més important del ius honorarium és la constituïda pel ius praetorium.
Ius praetorium , “dret pretorià”: és el dret que prové dels praetores , “pretors”, ço és, dels magistrats encarregats de l’administració de justícia. Com ensenya Papinià (s. II-III dC), és el dret que els pretors introduïren per facilitar l’aplicació del dret civil, per omplir les llacunes del dret civil i per esmenar el dret civil”. Pel que fa a la tercera de les finalitats, el dret pretorià preten corregir la iniquitat que de vegades resulta de l’aplicació estricta del dret civil i atènyer així l’ aequitas , ”equitat”, entesa com a justícia del cas concret.
Ius gentium , “dret de gents”: és el dret comú a tots els pobles humans, ço és, als romans i als estrangers ( peregrini ), mentre que el ius civile és el dret propi dels ciutadans romans i només s’aplica a ells. En la mesura que el dret de gents també s’aplica als ciutadans romans s’enten que en un sentit ampli el ius civile abraça el ius gentium. Són institucions del dret de gents i per tant comunes a tots els pobles entre d’altres: la guerra, l’esclavatge, l’esclavatge per captivitat, la manumissió, la fixació de límits entre els camps, el comerç, la compravenda, l’arrendament i algunes obligacions.
Ius publicum et ius privatum , “dret públic i dret privat”: Ulpià ens diu que dos són els punts de vista ( positiones ) del dret: el públic i el privat. “Dret públic” és aquell referit a la disposició o ordre de la res Romana , és a dir, al govern de l’Estat, a les estructures organitzatives de la civitas romana; i “dret privat” és el relatiu a la utilitat dels particulars, ço és, aquell que s’ocupa dels ciutadans, de la protecció de llurs interesos i de la regulació de llurs relacions. Segons siga l’interès tutelat que es contemple preferentment, el de l’Estat o el dels particulars, el dret té un punt de vista públic o privat.
Ius commune et ius singulare , “dret comú i dret singular”: mentre que el primer es refereix al conjunt de les institucions que són d’aplicació general, el segon es refereix a règims jurídics excepcionals i que són fora de la lògica del sistema en contradir el tret de la generalitat característic de les normes jurídiques. Llur excepcionalitat es basa en alguna raó extraordinària o en alguna circumstància especial que l’aconsella. És el cas, per exemple, dels testaments dels militars, que no eren sotmesos a les formalitats exigides ordinàriament a la resta de testadors per raó de les dificultats d’acomplir-les i per la coneguda llavors incultura dels soldats.
Ius naturale , “dret natural”: modernament s’enten per dret natural una mena de dret ideal, relatiu al deure ésser, identificat amb la justícia i de caràcter absolut i universal. Per als juristes romans també tingué eixe
- Època clàssica tardana: 130-
- (^) Època postclàssica: 230–mitjan s. VI
- Etapa dioclecianea: 230-330.
- Etapa constantiniana: 330–430.
- Etapa teodosiana: 430–
- Etapa justinianea: 530–
Cal diferenciar tres grans èpoques en la història del dret romà: arcaica, clàssica i postclàssica, per raó de llur respectiva connexió amb uns diversos continguts jurídics, político-constitucionals i econòmico-socials.
Època arcaica. És l’època del dret de la civitas romana, del dret dels quirits. Compren des de l’aparició de la ciutat de Roma, a partir d’organismes polítics menors com les gentes i les familiae , fins a la seua conversió en una potent ciutat estat dominadora del món mediterrani i en contacte estret amb les civilitzacions circumdants. En l’aspecte polític compren els règims monàrquic i republicà i la predominança de la classe aristocràtica i senatorial. En l’aspecte econòmico-social es correspon amb una economia eminentment agrària i amb relacions de clientela. Les fonts del dret d’aquest període són: els costums dels avantpassats ( mores maiorum ), la Llei de les XII Taules ( Lex XII tabularum ) i la jurisprudència pontifical. El dret es caracteritza pel formalisme i el rigorisme i el tipus de procés és el de les ritualistes legis actiones. Quant a la delimitació cronològica d’aquesta primera etapa, caldria posar la fi cap a l’any 130 aC, ja que al voltant d’aquest any s’esdevingué una important fita jurídica: la introducció del procediment formulari per la Llei Ebúcia. Aquest procediment afectarà la mateixa concepció del dret en motivar l’aparició del dualisme ius ciuile-ius honorarium i impulsar la idea d’ aequitas com a permanent aspiració del dret. També al voltant d’aquesta data conclou la tercera guerra púnica i es consolida l’hegemonia de Roma al Mediterrani, la qual cosa suposà importants transformacions en les esferes econòmica i social, com ara, el desenvolupament del comerç, un sensible augment del nombre d’esclaus i el sorgiment d’una potent classe emergent, que estarà en pugna amb l’aristocràcia senatorial. A l’esfera cultural cal remarcar l’accentuació de la influència de la cultura grega i la seua fusió final amb la romana en una cultura grecollatina.
Època clàssica. L’arc cronològic que abraça aquest període és el comprés entre el 130 aC -data que no s’ha d’entendre, de la mateixa manera que les altres dates, com a una referència exacta sinó aproximada i per una raó mnemotècnica- i el 230 dC, data que s’aproxima a la de l’òbit de l’emperador Alexandre Sever (235 dC). El període clàssic es correspon a l’esfera política amb la crisi de la República i el Principat. És aquest període el del màxim esplendor del dret romà a través del joc combinat dels tres ordres jurídics: ius ciuile , ius honorarium i ius gentium. En relació amb la
jurisprudència, l’assassinat del jurista Ulpià en 224 dC, a la saó prefecte del pretori d’Alexandre Sever i darrer gran jurista clàssic, pot considerar-se simbòlicament com la fi de l’època d’esplendor de la jurisprudència romana. Els juristes del segle ii dC mostren en llurs escrits un esperit de continuïtat amb els juristes anteriors, als quals consideren com a precedents d’autoritat actual, de manera que es pot parlar d’una continuïtat de la jurisprudència des del tram final de la República fins a eixe moment. El període clàssic coincideix amb la vigència del procés formulari, el qual afavorí el desenvolupament del dret clàssic. El desplaçament a l’inici del segle iii d’aquell tipus de procés per l’anomenada “cognició extraordinària”, procés característic del període postclàssic, és altra de les raons que aconsellen marcar com a punt final de l’època clàssica la data de 230 dC, així com també la creació llavors de l’Escola de Dret de Beirut, un dels principals motors intel·lectuals del dret romà postclàssic. Hi ha dos arguments més a favor de la finalització de l’època clàssica al voltant del 230. El primer és el trànsit del rotlle de papir o volumen al codex o llibre cosit pels seus laterals, puix que la reedició d’obres antigues amb aquest nou format provocà l’alteració de molts textos. És presumible que aquest esdeveniment també hagués influït en els gens creatius nous gèneres de la literatura jurídica, com ara els epítoms o compendis elementals, que sorgiren a partir d’eixe moment. El segon argument és la revolució que suposà per a les estructures del dret romà l’extensió massiva de la ciutadania romana per obra de la Constitutio Antoniniana o Edicte de Caracal·la de 212 dC. Finalment, al context històric general l’Imperi comença a presentar al voltant de 230 dC símptomes de cansament, decadència i crisi de poder. En són manifestació les derrotes davant els perses sofertes per Valerià (259 dC) i la secessió de la Gàl·lia. Així mateix, la crisi econòmica i la del paganisme religiós coincideixen en aquest moment històric. L’evolució del quadre de fonts del dret aconsella distingir tres etapes dins de l’època clàssica:
- Primera època clàssica : 130-30 aC: la darrera data es correspon aproximadament amb l’inici del Principat d’August (27 aC), que causarà una alteració en el quadre de fonts. Són fonts del dret romà en aquest període: la jurisprudència, la llei i l’edicte del pretor.
- Època clàssica central : 30 aC-130 dC: la darrera data es correspon aproximadament amb la de la codificació de l’edicte del pretor (138 dC) per Salvi Julià per encàrrec d’Adrià. Són fonts del dret romà: la jurisprudència, els senatconsults i l’edicte del pretor.
- Època clàssica tardana : 130 dC-230 dC: són fonts del dret romà: la jurisprudència, l’edicte perpetu, els rescriptes imperials i les orationes.
Època postclàssica. Compren des del 230 dC fins a les compilacions justinianees de mitjan segle VI. Aquest període es correspon en la història constitucional amb la fi del Principat i amb el règim manifestament autoritari conegut com a “Dominat”. Aquest període es desenvolupa dins d’un context polític de divisió de l’Imperi i de traspàs del centre de gravetat de Roma a Orient; dins d’un context militar d’invasions bàrbares cada vegada més pertinaces; dins d’un context jurídic de burocratització de l’activitat
misteriosament i esdevingué el déu Quirí. Malgrat els evidents elements pseudohistòrics del relat es pensa que rere la faula s'amaga un nucli de veritat històrica.
Més que d’un acte de fundació, tal com reporten la llegenda i la tradició historiogràfica romana, caldria parlar d’un procés de formació de la ciutat de Roma; un procés consistent en la integració gradual d’un grapat de llogarets o de petites comunitats disperses, ubicats als diversos turons sobre els quals s’assentarà la ciutat històrica. Tal vegada eixa integració es produí, com succeí en el cas de moltes polis gregues, per “sinoicisme”, és a dir, amb el propòsit de cercar la protecció mútua davant eventuals enemics comuns; o bé per altres raons conjunturals d’oportunitat econòmica, religiosa, etc. o per una síntesi d’elles. Les dades arqueològiques semblen confirmar el relat tradicional quant al fet de situar al turó Palatí l’inici del procés d’unificació. Després es produiria l’expansió fins a abastar el Septimontium o conjunt dels set turons. Habitants d’aquelles petites comunitats eren les familiae , integrants al seu torn de grups humans superiors o clans dits gentes , pertanyents a diverses ètnies afins indoeuropees. Les fonts semblen demostrar l’existència a Roma des de temps molt remots d’aquestes dues entitats precíviques.
Pel que fa a la familia cal distingir entre familia proprio iure dicta i familia communi iure dicta. La primera és la formada per persones sotmeses a la potestat d’un mateix cap de família, dit pater familias. La segona és un grup molt més nombrós d’individus, ja que consisteix en el conjunt de persones que serien sota la potestat d’un mateix pater familias si aquest fos encara viu, de manera que abraçaria un conjunt de famílies del primer tipus. Sembla que les familiae communi iure dictae pugueren haver constituït en temps precívics ordenaments polítics autònoms.
Grups socials encara superiors en nombre són les gentes. La gens , grup gentilici, és un conjunt de persones que descendeixen d’un mateix avantpassat mític i que posseeixen en comú un nomen , un mateix cognom gentilici. Una gens abraçaria, doncs, un conjunt de nissagues o familiae communi iure dictae , però a diferència d’aquestes sembla que mai no constituí una entitat política ni tingué un cap estable; tanmateix, els cultes religiosos estaven vinculats a la gens com a entitat. Els membres de ple dret de les gentes són els gentiles , però hi havia persones lliures i estranyes que voluntàriament se sotmetien a la gens en canvi de rebre’n protecció: eren els anomenats clientes.
La història de Roma es divideix tradicionalment en tres grans períodes segons l’estructura constitucional que hi domina: Monarquia (753-509 aC), República (509-27 aC) i Imperi (27 aC-565 dC), dividit en Principat i Dominat.
Monarquia
L’estructura constitucional de la primitiva organització política de Roma fou la monàrquica. Moltes institucions i dades arqueològiques, epigràfiques i
literàries així ho demostren. Cal distingir dues fases dins de la monarquia: la monarquia llatina (segles VIII-VII) i la monarquia etrusca (segle VI). Segons la tradició, quatre foren els reis de nissaga llatina: Ròmul, Numa Pompili, Tul·lus Hostili i Anc Marci, i tres els de nissaga etrusca: Tarquini Prisc, Servi Tul·li i Tarquini el Superb.
Els elements de l’organització política monàrquica són: el rei , el senat i el poble. El rei, rex , és el cap estable de la comunitat i titular d’un poder unitari amb un marcat carés religiós. És un òrgan electiu i vitalici. El període de temps en què no hi ha rei perquè encara no s’ha nomenat el següent es diu interregnum. Durant aquest la direcció de la comunitat correspon a un regent provisional o interrex , que és un dels patres o membres del senat. El procés d’investidura d’un nou rex requereix dels següents actes: creatio , lex curiata i inauguratio. La creatio és l’acte pel qual el nou rex rep dels senadors a través de l’ interrex el poder polític; la lex curiata és la resolució de l’assemblea dels ciutadans confirmadora del rex creatus i que li confereix el poder militar; i la inauguratio és un ritual pel qual uns sacerdots, els àugurs, confirmen que els déus estan d’acord amb l’elecció del rex i consegüentment aquest en rep el màxim poder religiós. El rei dicta disposicions, conegudes com a leges regiae , relatives a costums i qüestions religioses; és el cap militar de l’exèrcit cívic; té el deure de procurar a la comunitat la pax deorum , és a dir, unes bones relacions amb els déus; i exerceix la repressió criminal de les causes més greus. La justícia privada correspon en general als patres familiae en llurs respectius àmbits familiars. El senatus està integrat pels patres familias més eminents i té funcions fonamentalment consultives del monarca i d’iniciativa en l’elecció del nou rex. Finalment, el poble, populus , participa a les assemblees, anomenades comitia curiata , distribuït en 30 cúries, 10 per cadascuna de les tres tribus ( Ramnes , Tities i Luceres ) en què es divideix tota la població. Els comicis són reunits a iniciativa del rei i són presidits pel pontífex màxim quan són convocats per un assistent dit calator. Davant dels comitia calata es duen a terme importants actes solemnes relatius als grups familiars: adrogatio : adopció d’un pater familias per un altre; testamentum in calatis comitiis : atorgament de testament; cooptatio : admissió d’una nova gens a la ciutat; i detestatio sacrorum : renúncia als cultes familiars per tal de trencar el vincle amb el grup familiar. A banda d’això, els comitia curiata ratifiquen el rex creatus ( lex curiata de imperio ), aproven disposicions proposades pel rex ( leges regiae ) i sembla que en algun moment també castigaren els parricides i els reus d’alta traïció.
Amb la monarquia etrusca es produïren alguns canvis: el rei fou principalment un cap militar i un dirigent populista, es desprengué del poder religiós i es féu anomenar magister populi , “cap del poble”. Els monarques etruscs també introduïren tota la simbologia del poder que esdevindria característicament romana: els feixos ( fasces ), l’àguila de Júpiter, la toga adornada amb una franja de porpra, el tro i el ceptre d’ivori, la corona de llorer o el seguici de lictors entre d’altres. La influència del senat i de l’esperit gentilici de l’organització política disminuí sensiblement durant el domini etrusc. De fet, els reis tractaran sempre de guanyar-se el recolzament del poble i de prendre mesures d’unificació social de la
socials: supressió de la prohibició de contreure matrimoni amb patricis i accés al conubium ; i polítiques: la possibilitat d’accedir a l’exercici de les magistratures. La Llei de les XII Taules de mitjan segle V aC satisféu en bona part les aspiracions jurídiques. El conubium i la possibilitat de matrimonis mixtos s’atenyé amb la Lex Canuleia (445 aC). Amb la presa de la ciutat de Veis en 396 aC es feren les primeres assignacions de terres a plebeus. Un gran pas cap avant en l’equiparació arribà amb les Leges Liciniae Sextiae de 367 aC. Les propostes dels tribuns Licini Estoli i Sexti Laterà foren tres: l’establiment de beneficis i terminis per al pagament dels deutes; l’establiment d’un límit màxim de 500 jovades de possessió d’ ager publicus , de manera que els excedents haurien d’ésser redistribuïts entre els plebeus; i l’obligatorietat que un dels dos cònsols fos plebeu. En els anys successius es permeté als plebeus l’accés a les distintes magistratures per tal de fer possible llur arribada al consolat. Finalment, l’equiparació en valor i eficàcia entre leges i plebiscita es produí a través de la Lex Publilia Philonis de 339 aC i la Lex Hortensia de 286 aC: amb la primera es reconegué valor de llei als plebiscits però sota condició d’aprovació preventiva ( auctoritas patrum ) del senat; i amb la segona s’abolí eixa condició. Després de totes aquestes lleis es pot dir que neix la república patrício-plebea , una república de tots, i de llavors ençà la constitució republicana gaudirà d’una gran estabilitat i equilibri fins que a la meitat del segle II aC entrarà en crisi.
La constitució republicana recolza sobre tres pilars: les magistratures , el senat i les assemblees populars. A les magistratures, electives i temporals, correspon l’exercici dels poders de govern; al senat, òrgan permanent, pertoca la direcció política i el control dels altres òrgans constitucionals; i a les assemblees populars competeixen funcions legislatives, d’elecció de magistrats i judicials en matèria criminal. Entre els tres elements constitucionals hi hagué un singular equilibri que colpí d’admiració els intelectuals. Així, l’historiador grec Polibi (s. II aC) veié en la constitució republicana romana la concurrència harmònica de tots els principis de govern, sobre els quals havien teoritzat Plató i Aristòtil: el principi monàrquic en el poder dels magistrats, el principi aristocràtic en el del senat i el principi democràtic en el de les assemblees del poble. En termes típicament romans es diu que els magistrats tenen potestas , poder socialment reconegut amb què es pot coercir o costrènyer; el senat, auctoritas , dignitat socialment reconeguda que confereix un fort poder de convicció moral; i el poble, maiestas , respecte que inspira la pròpia grandesa de la col·lectivitat. La combinació d’aquells tres principis dificulta molt reunir en una fórmula única el valor conjunt de la constitució republicana romana; tanmateix, no hi ha risc d’incòrrer en error si simplement la qualifiquem de constitució mixta. No obstant aixó, es pot percebre un biaix marcadament aristocràtic en aquesta constitució quan s’observa el funcionament de llurs òrgans, llur composició i les relacions entre ells. L’expressió senatus populusque Romanus , “senat i poble romà”, amb què els romans designaven sovint llur organització política, ja suggereix eixe biaix aristocràtic en exhibir, per una banda, la preeminència del senat i afirmar, per l’altra, la inseparabilitat del govern senatorial de l’organització política.
Les magistratures ( magistratus ) són càrrecs públics electius. El conjunt d’actes que produeix el nomenament d’un nou magistrat es diu creatio : un magistrat fa la proposta, rogatio , d’una llista de candidats a l’assemblea popular; aquesta elegeix els magistrats d’entre els candidats proposats, acte que s’anomena designatio ; després, el magistrat que presideix l’assemblea fa la proclamació, renuntiatio , dels magistrats electes, els quals esdevenen així magistrats creati.
Creatio magistratus = Rogatio + Designatio + Renuntiatio
El poder dels magistrats de la república s’anomena en general potestas , però hi ha una classe de potestas suprema que sols tenen alguns tipus de magistrats. És l’ imperium , només ostentat pels cònsols, pels pretors, pel dictador i pel seu lloctinent: el cap de cavalleria ( magister equitum ). En tractar dels cònsols es parlarà del contingut d’aquest poder suprem. En començar l’exercici del càrrec era costum que el magistrat prestés jurament de fidelitat i en acabar havia de retre compte de la seua activitat davant el senat; fins i tot es podia iniciar contra ell un procés criminal. A més de l’ elegibilitat són caraterístiques comunes a totes les magistratures:
- Temporalitat : les magistratures tenien una duració anual, llevat de la censura que durava 18 mesos, i de la dictadura i el magister equitum , que podien romandre en el càrrec un màxim de 6 mesos.
- Col·legialitat : cada magistratura era exercida com a mínim per dos individus, ço és, per un col·legi, llevat de la dictadura, el magister equitum i el praefectus urbi , que sempre foren magistratures unipersonals. En virtut del principi de col·legialitat cadascun dels magistrats exercia íntegrament les seues funcions, però tenien recíprocament un dret de vet, intercessio , de les activitats de l’altre, de manera que hi havia un control recíproc i la cooperació entre ambdós col·legues resultava com a mínim convenient.
- Gratuïtat : l’exercici de les magistratures era gratuït i fins i tot podia resultar onerós per al magistrat. Un cas especial era l’exercici de l’ imperium militiae o poder militar pel cònsol ja que les poblacions havien de satisfer les despeses de viatje i d’allotjament del magistrat i del seu seguici. Diferent és també el cas del govern de les províncies, des que existí l’administració provincial. Els governadors provincials sí es lucraven amb el càrrec. Els abusos comesos a les províncies motivaren la creació d’un règim de repressió criminal del delicte anomenat repetundae : “concussió”, ço és, reclamació arbitrària i abusiva de sumes o objectes per un magistrat. Un magnífic exemple de causa repetundarum ens ofereix Ciceró en les seues Verrines. És clar que la gratuïtat feia que les magistratures sols puguessen ésser exercides per ciutadans benestants i normalment pertanyents a la aristocràcia.
Els magistrats gaudien del privilegi d’exhibir uns certs distintius externs , l’origen dels quals sovint es remunta a la monarquia etrusca. Ho eren entre d’altres: la sella curulis , “cadira curul”: cadira transportable sense respatler on seien els magistrats; el seguici de lictores : els lictors eren oficials subalterns al servei dels diferents magistrats que portaven els feixos
amb el límit de la provocatio ad populum dins de la ciutat; imposició de tributs; nomenament de dictador; ius agendi cum populo : dret de convocar i presidir els comicis centuriats, tant electorals com legislatius; ius agendi cum patribus : dret de convocar el senat per deliberar sobre qualsevol qüestió; administració financera i de les terres públiques entre dos períodes de censura; manteniment de l’ordre públic; administració de justícia fins a 367 aC; i jurisdicció voluntària per a manumissions. Eren signes externs del cònsol: la toga pretexta, el paludamentum o mantell vermell en guerra o en un triomf, la cadira curul i dotze lictors. Els cònsols eren a més a més “epònims”, és a dir, amb llurs noms es designaven els anys.
Pretura. Aquesta magistratura fou creada en 367 aC. Els pretors són elegits als comicis centuriats, tenen imperium , ius agendi cum populo per presidir els comicis tributs i ius agendi cum patribus subsidiàriament; per absència o delegació del cònsol o encàrrec del senat tenen facultats de govern, d’administració i coercitio. Són acompanyats per sis lictors, tenen dret a usar la cadira curul i a portar la toga pretexta i inicien l’exercici del càrrec a les calendes de març (1 de març). Però llur competència més important és la jurisdicció civil, que abans de la creació de la pretura corresponia als cònsols. Al procés formulari intervenen en la fase d’instrucció, dita fase in iure , i en començar el càrrec emeten un ban, anomenat edictum , “edicte”, que conté llur programa d’actuació processal, ço és, l’elenc d’accions i altres recursos processals i extraprocessals que podran concedir durant l’exercici de la magistratura, i és a través del ius edicendi , potestat d’emetre edictes, com els pretors produeixen el ius praetorium. Amb la submissió d’Itàlia al domini romà foren creats uns delegats dels pretors, anomenats praefecti iure dicundo , per a l’administració de justícia als nous territoris. A més a més, el desenvolupament del comerç féu necessària la creació en 242 aC d’un pretor dit praetor peregrinus , “pretor peregrí”, la missió del qual era l’administració de justícia entre els peregrini , “estrangers”, o entre aquests i els ciutadans romans. D’aleshores ençà el pretor ordinari o encarregat dels litigis entre ciutadans romans fou dit praetor urbanus , “pretor urbà”. En tractar del procés aprofundirem més en la magistratura del pretor, la més important sens dubte des del punt de vista jurídic.
Censura. Aquesta magistratura binària fou creada l’any 443 aC. Els censors són elegits als comicis centuriats i la duració del càrrec és de divuit mesos. La competència originària dels censors fou la redacció del cens, la qual s’efectuava cada cinc anys i finalitzava amb una cerimònia de purificació dita lustrum o lustratio , d’on prové el terme “lustre” (quinquenni o espai de cinc anys). El cens, census , conté una llista dels ciutadans romans i la composició de llurs famílies, llur fortuna i les obligacions de cada ciutadà com a soldat i com a contribuent. Els ciutadans hi eren classificats en classes i centúries d’acord amb criteris econòmics. Altra competència dels censors fou el regimen morum o control de la moralitat dels ciutadans. Aquesta competència atorgava als censors una dignitas maxima i un temible poder no sols sobre la població en general sinó també sobre els altres magistrats, com ara cònsols o tribuns de la plebs, i fins i tot sobre els senadors. De fet, com a guardià de la moralitat el censor podia inscriure en el cens certes anotacions al costat dels noms dels ciutadans, anomenades
notae censoriae , “notes censòries”, que contenien un judici moral desfavorable del ciutadà que podia ocasionar-li la reducció a una classe censòria inferior, la privació de la dignitat eqüestre i el comís del cavall, la privació temporal dels drets polítics de sufragi actiu i passiu, l’expulsió del senat o de la ciutat. També correspongué als censors, des de la Llei Ovínia de 312 aC, la confecció de la lectio senatus , “llista del senat”, també de caràcter quinquennal. En fer-la tenien l’enorme potestat d’excloure senadors de la llista per causa d’indignitat o no incloure’ls-hi per eixa mateixa raó. Altres competències dels censors foren: l’administració i cura del patrimoni estatal i l’administració de l’ ager publicus o terreny públic, així com d’edificis, vies i obres públiques.
Edilitat curul. L’edilitat curul apareix com a magistratura l’any 367 aC. Els edils són elegits als comicis tributs. Era competència dels edils la vigilància de les vendes i transaccions comercials que tenien lloc als mercats públics d’esclaus i animals i la resolució dels litigis que hi sorgien, per a la qual cosa emetien l’anomenat edictum aedilium curulium , “edicte dels edils curuls”, amb el qual donaven a conèixer els criteris amb què es conduirien en la resolució dels litigis. A més a més, tenien com a competència les anomenades tria curae : cura annonae , relativa a l’abastament de la ciutat, especialment de gra; cura aedium , cura dels carrers i llocs públics; i cura ludorum , cura dels jocs públics, els quals sovint havien de costejar amb llur propi patrimoni per tal de gaudir del favor del poble i pujar en el cursus honorum.
Qüestura. La creació d’aquesta magistratura data de 447 aC. Constitueix la primera etapa del cursus honorum i s’hi podia accedir inicialment als 30 anys i més tard als 25. Els qüestors són elegits pels comicis tributs i neixen com a auxiliars dels cònsols fonamentalment en matèria d’administració financera i del tresor públic. Llur nombre, inicialment de dos, augmentà contínuament al llarg del temps fins a esdevenir els qüestors a la fi de la república un col·legi de vint magistrats especialitzats en funcions determinades: uns s’encarregaven de la custòdia de l’ aerarium , “erari públic”, i del registrament de les seues entrades i eixides; altre qüestor tenia com a missió la inspecció al port d’Òstia de les descarregades de mercaderies i aliments que hi arribavem destinades a Roma; altres vigilaven el funcionament dels aqüeductes públics; altres ajudaven els caps militars en el comandament de les legions; i, finalment, altres qüestors eren auxiliars dels governadors de les províncies sobretot en matèria jurisdiccional.
Quaestores parricidii. Diferents dels quaestores , malgrat la identitat nominal, són els quaestores parricidii , uns magistrats que es remunten als temps de la monarquia i que tingueren com a missió auxiliar el rex en la instrucció dels judicis en matèria de parricidi. Més endavant assumiren directament aquesta competència en substitució del rei i en lloc dels pretors a l’època republicana. Els qüestors de parricidi s’ocuparen, doncs, de la cerca, persecució, instrucció dels judicis i càstig dels responsables de parricidi. Aquesta magistratura especial desaparegué al segle I aC com a conseqüència dels canvis introduïts llavors en matèria de jurisdicció i procés penal. Originalment amb parricidium es designava l’homicidi d’una persona lliure qualsevol. Serà a partir del segle II aC quan el seu significat quede limitat al d’homicidi d’un parent pròxim, ascendent, descendent o cònjuge.
ciutat. Podien exercir directament la repressió criminal quant als ordres socials més baixos.
Quattorviri praefecti iure dicundo Capuae Cumis : “quatre magistrats per a l’administració de justícia a Càpua i a Cumes”, és a dir, a la Campània.
Decemviri stlitibus iudicandis : “deu magistrats per jutjar sobre el status libertatis ”, ço és, sobre la condició lliure o esclava d’una persona. Foren absorbits pels centumviri amb competència sobretot en materia d’herència.
Quattuorviri i duoviri : “quatre magistrats” i “dos magistrats”. Són poc coneguts. Sembla que exerciren tasques de policia als carrers i als suburbis.
Tresviri monetales : “tres magistrats de la moneda”. S’encarregaren del batiment de monedes de bronze i argent des de 268 aC. Amb August foren denominats tresviri aere argento auro flando feriundo : “tres magistrats per al batiment de monedes de bronze, argent i or”.
Dictadura. El titular d’aquesta magistratura extraordinària rebé inicialment la denominació de magister populi , “cap del poble” i més endavant la de dictator , perquè disposava ( dictabat ) sense consultar cap altre col·lega. Era una magistratura essencialment unipersonal ja que es tractava d’una figura fora de la lògica del sistema i de la qual es feia ús sols en situacions excepcionals que aconsellaven un poder únic, fort i expeditiu. El dictador era nomenat per sorteig o per acord dels cònsols o per un dels cònsols després d’oït el parer del senat. El dictador té imperium , intercessio o facultat de vet d’un acte de qualsevulla magistrat llevat dels tribuns de la plebs, no està sotmés al límit de la provocatio ad populum , “apel·lació al poble”, la duració del seu càrrec és per un període màxim de sis mesos i porta un seguici de vint-i-quatre lictors. El nomenament de dictador no impedia la permanència de la resta de les magistratures, sobre les quals, tanmateix, s’hi superposava l’actuació d’aquell. Hi havia dos tipus de dictador segons la causa que havia motivat el seu nomenament: dictator optima lege creatus i dictator imminuto iure creatus : el primer era el nomenat per exigències bèl·liques o per rebel·lions internes; i, el segon, en cas de celebració de certes cerimònies religioses, com ara les festes en honor a Júpiter Laci, o per convocar comicis centuriats en cas de no poder fer-lo cap cònsol, és a dir, situacions en què per raó de certs aplecs cívics o religiosos la ciutat podia quedar desprotegida davant un eventual atac exterior o una sedició interna. El dictador era auxiliat pel magister equitum , “cap de la cavalleria”, el qual cessava quan ho feia el dictador i tenia imperium , seguici de 6 lictors i altres signes externs del dictador.
Altres magistratures extraordinàries. Durant el bienni 451-450 aC existiren uns magistrats anomenats decemviri legibus scribundis , “deu magistrats per escriure les lleis”. Es tracta de la comissió de redactors de la Lex XII Tabularum , “Llei de les XII Taules”. Aquests magistrats substituïren els cònsols i ostentaren tot el poder de la república durant el temps en què confeccionaren la llei, consistent bàsicament en un recull de mores maiorum , “costums dels avantpassats”. Segons els historiadors, després de redactar la llei volgueren romandre tirànicament en el poder i acabaren finalment expulsats per la força.
Altra magistratura extraordinària fou la dels tribuni militum consulari potestate , “tribuns militars amb potestat consular”. Es tracta d’una magistratura que existí entre el 444 i el 367 aC, en temps de plena lluita entre patricis i plebeus. No és clar si aquesta magistratura substituí el consolat o coexistiren ambdúes. Davant la impossibilitat constitucional d’accedir els plebeus al consolat alguns d’ells ho aconseguiren a través d’aquesta mena de pseudo-consolat, l’accés al qual era per nomenament militar. El senat reconegué el tribunat militar com a magistratura extraordinària. A diferència dels cònsols no podien rebre triomfs militars; només podien convocar el senat iure extraordinario , ço és, en circumstàncies excepcionals; i no podien accedir a una prorrogatio en províncies. En 367, establerta la normalitat constitucional pel que fa al nomenament de cònsols i reconegut el dret dels plebeus a accedir al consolat, el tribú militar amb poder consular esdevingué un simple oficial militar subordinat al cònsol.
En produir-se el trànsit de la monarquia a la república el senat, senatus , fou l’òrgan d’expressió de l’aristocràcia gentilícia i estava compost exclusivament per patricis i des que es consolidà la república patrício-plebea esdevingué el representant de la nobilitas patrício-plebea. El nombre de senadors fou en principi de 300 i després s’incrementà. Llur designació era competència dels censors a través de la lectio senatus. Eren admesos al senat els exmagistrats i llur permanència hi era vitalícia, tret dels casos d’exclusió o no admissió per causa d’indignitat per decisió dels censors. Les vacants eren cobertes tot seguint un ordre de prelació: excensors, exdictadors, excònsols, expretors i excepcionalment hi foren admesos magistrats no curuls i fins i tot ciutadans notables. Des que foren admesos al senat els plebeus, els senadors reberen la denominació de patres conscripti : patres eren els patricis i, conscripti , els plebeus (lit. “inscrits”). Entre els senadors hi havia una graduació quant a llur dignitat, la qual es feia palesa en l’ordre en què manifestaven llur opinió i votaven. Els que tenien més dignitat eren els censorii , ço és, aquells que eren excensors, el més antic dels quals era el princeps senatus , el senador amb més dignitat; seguien els consulares , els praetorii , etc. Eren distintius de la dignitat senatorial l’anell d’or, el laticlavi (túnica adornada amb una franja ampla de color porpra) i un calçat vermell amb cordons de cuir. Gaudien també de certs privilegis, com ara, seients reservats a les primeres files del teatre.
El senat és convocat i presidit per un magistrat amb ius agendi cum patribus , “dret de convocar el senat”, normalment el cònsol, qui fixa el lloc i data de la reunió i l’objecte del debat. Els senadors són convocats per edictes o mitjançant els apparitores del magistrat i estan obligats a participar en la reunió. El lloc de la reunió era sovint la Curia Hostilia i de vegades altres temples o llocs solemnes i tancats. La reunió s’havia de fer entre la sortida i la posta del sol. Després de prendre els auspicis, el magistrat obria la sessió amb la relatio o exposició dels afers, la qual cloïa normalment amb una proposta i una petició de parer. Llavors s’iniciava la discussió amb l’exposició del parer ( sententia ) dels senadors tot seguint l’ordre abans referit i sense que hi hagués limitació de temps. En acabar la discussió començava la votació, que es feia per discessio , en virtut de la
