¡Descarga Estructura de la comunicació, tema 1 y más Apuntes en PDF de Comunicación solo en Docsity!
Tema 1. Introducció a l’Estructura de la Comunicació
Objecte i perspectives d’anàlisi 1.1. Objecte d’estudi Comunicació Formes de comunicació segons la relació entre emissor i receptor o Intrapersonal, és el diàleg intern que ocorre contínuament dins del cap de cada persona. Alguns tipus de comunicació intrapersonal són els somnis, les fantasies, les lectures, les reflexions... Serveis per a conèixer les nostres pròpies idees, desitjos i accions del pasat, present i futur. o Interpersonal, són relacions socials en les quals es dona una interacció recíproca entre dos o més persones, intervé la comunicació. Tenen lloc en una gran varietat de contextos (familia, amics, matrimoni, entorn laboral, clubs socials, etc). Poden basar-se en emocions i sentiments, com l’amor, el gust artístic, interés pels negocis, etc. Són les que realitzem dia a dia, al comunicar-nos. o De grup o Organitzacional o De masses o social - Estructura de la comunicació Comunicació de masses són els mitjans de comunicació rebuts simultàniament per una gran audiència o Unidireccional o Pública o Mediada (a través d’un mitjà tecnològic) o Emissor institucionalitzat, especialitzat en produir i difondre missatges (mitjans de comunicació) o Receptor massiu, heterogeni, anònim i dispers geogràficament Comunicació de masses? o Bidireccionalitat, interactivitat o Transmissió selectiva Broadcasting- Narrowcasting - Bitcasting Autocomunicació de masses (Castells) Mitjans de comunicació i indústries comunicatives i culturals. o Identifica els elements d’un sistema comunicatiu i estudia les seves relacions. o Atenció als actors econòmics, polítics i socials que amb el seu comportament i estratègies configuren els sistemes de mitjans i les indústries de la comunicació i la cultura.
1.1. Perspectives d’anàlisi o Descriptiva : com s’estructuren (com s’organitzen i funcionen) les indústries de la comunicació i la cultura. o Analítica : marc històric, econòmic, polític, social, cultural i tecnològic en què es produeixen i es distribueixen els continguts de caràcter simbòlic (informatius, publicitaris, propagandístics, culturals o d’entreteniment). A banda de la regulació, importància dels condicionaments econòmics i socials que configuren l’estructuració dels sistemes de mitjans de comunicació. Abordatge o Disciplines: economia, dret, politologia, sociologia... o Àmbits: espacials, sectorials, empresarial, polítics, regulatoris... Eixos: o Estructura del sistema de mitjans i les indústries culturals. o Principals actors polítics, econòmics i socials i tipus de participació dins del sistema de mitjans. o Regulació legal. o Incidència del canvi tecnològic. o Convergència entre el sistema de mitjans i altres indústries de la informació i la comunicació (telecomunicacions) o Economia dels mitjans i les indústries de la comunicació. o Comunicació i cultura internacional i global. ® Media Economic Studies: European Media Management Association (EMMA) i la International Media Management Academic Association (IMMAA). ® Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura: Unión Latina de Economia Política de la Información, la Comunicación y la Cultura (ULEPICC). 1.2. L’articulació dels sistemes mediàtics 1.2.1. Teories sociopolítiques de la premsa Sistema de mitjans Parlem de mitjans de comunicació amb un context determinat. El concepte comença a utilitzar-se després de la IIGM, quan els estats aborden la regulació dels serveis de radiodifusió (d’abast estatal). o Mitjans impresos i serveis de radiodifusió (ràdio i TV). En alguns casos també la cinematografia i altres indústries, com la publicitària (Hardy, 2008:5). o Vinculat a un determinat sistema polític i social. o Habitualment ens referim a estats, però no únicament. En tot o cas, marcat caràcter nacional. o Varia segons el moment històric (transformació continuada en funció dels canvis polítics, socials, tecnològics, jurídics, econòmics o culturals).
Teoria autoritària
o Sistema mediàtic i sistema polític de caràcter autoritari. o El sistema mediàtic no té independència del poder polític (alt nivell de control). o S’orienta a garantir la seguretat de l’Estat. Vigència contemporània: ® Estats amb règims autoritaris ® Estats formalment democràtics (situacions d’excepció). Expectatives sobre la premsa: Absència de crítica o suport al Govern i les institucions de l’Estat, o bé instrument del poder repressiu. Instruments de control o Legislació. o Control de la producció i l’emissió. o Codis de conducta coercitius. o Impostos o sancions econòmiques. Formes de control o Contingut
- Censura (prèvia o posterior).
- Versió única/oficial.
- Prohibició a la circulació d’informació exterior (limitacions importacions, per exemple). o Emissor
- Limitacions al dret d’opinió (amenaça de sancions).
- Gestió de les concessions: § Arbitrària § Amb directrius clares, però que limiten la pluralitat dels emissors o Receptor
- Bloqueig o prohibició d’aparells i sistemes de recepció Principis bàsics o Sistema comunicatiu altament controlat. o Els professionals no tenen independència. o No ha de promoure la discussió pública. o Subordinació a l’autoritat establerta (no ha de debilitar-la ni pertorbar l’ordre públic). o Evitar ofendre la majoria (valors morals o polítics). o Els atacs a l’autoritat es consideren ofenses criminals. o Es justifica el recurs a la censura
Teoria comunista Vigència ® Històrica: especialment influent durant la Guerra Freda en els països de l’àrea comunista. ® La transició política i econòmica dels 80 i 90 tendeix a la transformació dels sistemes comunicatius. ® Actual: Cuba, la Xina, Corea del Nord i Vietnam, però progressivament en transformació Funcions dels mitjans o Agitació i mobilització social o Educació col·lectiva o Propaganda o No afavoreixen la llibertat d’expressió o Instruments de:
- Difusió de cultura i informació
- Desenvolupament social i econòmic Es duen a terme per tal de mantenir els principis de l’ideari comunista. Control del sistema mediàtic o Essencial per mantenir el poder. o S’exerceix mitjançant:
- La propietat estatal dels mitjans
- La presència de comissaris polítics (empleats governamentals o militants del partit) dins dels mitjans. No s’espera que els mitjans siguin vehicles d’expressió de la pluralitat i de la confrontació d’idees, sinó que exposin un punt de vista únic. Justificació: el sistema comunicatiu es troba immers en una societat basada en la classe única. Control de continguts: o Versions úniques/oficials o Autoregulació dels mitjans, autolimitacions o Censura o Sancions contra els infractors o Impossibilitat d’accedir a continguts forans Relació amb l’autoritària Coincidència: o Èmfasi en el suport a l’ordre social Diferències o Econòmica (propietat privada o no) o Funció dels mitjans (prohibició de continguts/ educació de les masses) o Tipus de control (arbitrari /límits coneguts i autoimposats)
Teoria de la responsabilitat social o Parteix del principi de llibertat, però supera contradiccions de la teoria liberal. o El mercat, per si sol, no ofereix a la societat els beneficis de la llibertat de premsa. Limitacions de la teoria liberal: a. Dependència econòmica
- Influència dels interessos dels anunciants a la línia editorial.
- Cerca de la màxima audiència (interès del públic / no necessàriament interés públic). b. Restricció de la pluralitat----- concentració. Al model de responsabilitat social: visió de la propietat dels mitjans propera a la gestió d’un servei públic. o Llibertat dels mitjans, però en relació a les seves responsabilitats socials o Funció bàsica: garantir la pluralitat o Autoregulació o Es justifica la intervenció de l’Estat:
- Econòmica
- Mesures anticoncentració
- Proteccions davant cert tipus de continguts. Vigència: especialment Europa Four Theories of the Press (crítiques) o No s’analitzen les interaccions entre els mitjans i els sistemes socials (influència en les relacions socials i les institucions polítiques) o Perspectiva etnocèntrica (marc ideològic occidental) o Limitada anàlisi empírica (EUA, Regna Unit, França, Alemanya i Unió Soviètica). Perspectiva normativa (interès en els fonaments o teories en què es basaven els sistemes per legitimar-se. o Els sistemes de mitjans de comunicació són la variable depenent, la variant de la societat o el reflex del sistema polític. Noves propostes Escassa tradició en estudis comparatius (a partir dels 70). Reformulacions de les teories de Siebert, Peterson i Schramm: o Autoritari i liberal o De mercat, marxista i en progrés Nous models: o Desenvolupista o Democràtico-participatiu
Teoria desenvolupista o Societats en desenvolupament o recentment independents o Reconeix les dificultats per crear indústries mediàtiques semblants a les dels països més avançats (manca d’infraestructures, finançament, capacitació professional, audiències...). o Mitjans sotmesos a la dependència econòmica i cultural estrangera o a l’autoritarisme. Objectius prioritaris: o Desenvolupament nacional a tots els nivells (econòmic, social, polític, cultural). o Suport a la democràcia. o Solidaritat amb altres països en vies de desenvolupament. A partir dels objectius prioritaris es justifica: o Que els governs assignin recursos als mitjans, malgrat siguin molt limitats (subvencions, creació de mitjans públics...). o Llibertats dels mitjans supeditades als objectius de desenvolupament (prioritaris). Les responsabilitats socials dels mitjans per sobre dels seus drets o llibertats. Importància a partir processos de descolonització. Especialment rellevant a les dècades dels 70 o 80 (debat a l’entorn d’un Nou Ordre Mundial de la Informació i la Comunicació).
Aquestes teories sociopolítiques de la premsa el que estudien és la relació que es dona als mitjans de comunicació, les industries de la comunicació, el sistema polític, el sistema mediàtic, la societat en que estan integrats, quina relació s’hi dona. Vam estar revisant una obra que va ser la primera en esta línia. Obra dels anys 2000 que fa una aportació molt important a l’anàlisi sobre els sistemes mediàtics. La seua perspectiva és comparada. No és només una perspectiva normativa, de caràcter teòric, que reflexiona sobre els valors. Amb que els funcionen els mitjans de comunicació i els sistemes mediàtics. A partir de l’estudi empíric de dades sobre com són aquests sistemes mediàtics intenta fer un anàlisi de caràcter comparatiu. És un llibre que es va publicar al 2004, que es diu Comparing Media Sistems. Els seus autors són Daniel Hallin (U. Califòrnia) i Paolo Mancini (U. Perugia) És un llibre q ha sigut molt ingluent i tb sels hi ha fet la seua crítica. Els seus models ens ajuden a entendre q passa amb els El punt de partida de Hallin i Mancini és bastant similar al Four theoi Premissa de partida similar a Siebert, Peterson i Schramm: És a dir els mitjans no es poden entendre sense entrendre el context on estan ingerits, com és l’Estat, com és el seu sistema de partits polítics, les relacions entre interessos econòmics i polítics o el desenvolupament de la societat civil. Diferència: els mitjans no només reflecteixen l’estructura social i política, també hi exerceixen influència. És a dir, hi ha una interrelació ambdós sentits, els mitjans de comunicació no són només la variable depenent, els mitjans de comunicació també influeixen sobre la societat i sobre el sistema polític. El seu estudi únicament es centra en les relacions entre sistemes de mitjans i sistemes polítics de 18 països d’Europa Occidental i Amèrica del Nord, països que tenen una relació semblant. Des de un punt de vista econòmic tenen un nivell de desenvolupament similar. No són països amb gran carències econòmiques o grans carències des de un punt de vista de infraestructures. Són països també capitalistes, i a més són règims democràtics (no analitza cap autoritari). Anàlisi comparativa sobre: o La relació entre els sistemes de mitjans de comunicació i els sistemes polítics. o El periodisme i els mitjans informatius. o Les polítiques i les legislacions sobre mitjans de comunicació. Models de desenvolupament de sistemes mediàtics o Pluralista polaritzat (Europa mediterrània: França, Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya). És un context on el sist polític presenta una diversitat molt àmplia en quant al ventall de partits polítics, des de posicions d’extrema esquerra fins extrema dreta. I són països on la manera de fer política tendeix a ser molt polaritzada, molt difícil ariivaar a consensos. És difícil trobar governs de concentració, governs de coalició. o Democràtic corporatiu (centre i nord d’Europa: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Holanda, Noruega, Suècia i Suïssa). També trobem un pluralisme ideològic bastant important, però per una altra banda trobem també una societat organitzada a través de diferents àmbits. Per exemple, per qüestions culturals, com comunitats catòliques. Però també es reconeixen
comunitats protestants. Es reconeix també el paper social dels partits polítics de diferents ideologies. I això està institucionalitzat en centres educatius, en mitjans de comunicació. La diversitat es considera un aspecte positiu. Es potencia la diversitat ideològica, política. Es mobilitzen recursos per fomentar-ho. I també des de un punt de vista polític són països davant les diferències ideològiques o políques, malgrat que existeixen, no impedeixen a que s’arriben a acords importants de país, acords que governança i governs de coalició. D’altra banda són països on hi ha una tradició important de sistemes de benestar social, que tenen a veure amb sistemes de protecció social, de seguretat social, d’educació gratuïta i també de mitjans públics. o Liberal (Atlàntic Nord: Canadà, Estats Units, Regne Unit, Irlanda). Trobem des d’un punt de vista econòmic una diferència important. És aquesta preminència de concepte de lliure-mercat, que fa que per exemple en aquestes societats no siga tan preminent la idea de l’estat de benestar, que trobem en el centre dels països del nord d’Europa. En aquest cas el paper de l’estat és mínim. El nivell d’intervenció (a tots els nivells: sanitat, educació, però també als mitjans de comunicació) tendeix a ser molt feble, molt petit. I per tant, la idea que preminem és la idea de lliure-mercat, l’autorregulació, per sobre de la regulació dels poders públics. Aquests models ens parlen de com són els sistemes polítics en aquests països i quin comportament tenen els mitjans de comunicació.
