¡Descarga Ius Commune y más Apuntes en PDF de Historia del Derecho Español solo en Docsity!
IUS COMMUNE
El "Ius commune" és la corrent de pensament jurídic que naix a Itàlia en el pas del segle XI al segle XII i influirà i continua influint en l'Europa occidental. Es basa en la recuperació de l'antic dret romà compilat per Justinià al segle VI a l'Imperi Romà d'Orient, i el seu posterior anàlisi i estudi. Tots aquests treballs es van realitzar a l'entorn de la Universitat de Bolònia i amb el pas del temps també va donar origen a estudis de dret canònic, dret feudal, notariat, i unes noves maneres d'ensenyar el dret a les universitats i practicar-lo com a ofici.
1. Dret Civil
Després de la reconstrucció del Corpus Iuris Civilis feta al segle XII, amb la divisió en cinc parts, no va finalitzar el treball, sinó que a poc a poc es va anar complementant amb una nova literatura jurídica que pretenia retornar al Dret la categoria de Ciència, un atribut que no havia tingut durant segles. És l'anomenada literatura jurídica de la GLOSSA, un primer mètode d'estudi del Dret que s'atribueix al jurista IRNERI, tot i que sense restar mèrit al seu treball, cal tenir sempre en compte que els juristes es nodrien i es nodreixen sempre del treball de les generacions de juristes precedents, ja que el Dret, com la Societat, sempre és una "obra en progrés de construcció". Una glossa, segons el diccionari de la RAE és "una explicació o comentari d'un text obscur o difícil d'entendre". Si ho apliquem als textos del Corpus Iuris Civilis (CIC) una glossa seria una explicació, normalment breu, d'una paraula, d'una frase, d'un paràgraf més bé curt que llarg, de qualsevol de les lleis o texts de la literatura i la jurisprudència romana continguts a les diverses parts que componen el conjunt de l'obra. Irneri va redactar un gran nombre de glosses, la suma de totes les quals constitueix la primera gran manifestació de literatura jurídica de caràcter científic de l'edat mitjana. Les glosses, com ara ho fem amb les notes a peu de pàgina, s'escrivien als marges de cada pàgina del CIC, on el text solia figurar a doble columna, al centre, i les glosses corresponents ocupaven tota la resta de
la pàgina, de cada pàgina.
– GLOSSADORS
1ª Generació: Deixebles del jurista Irneri (al que se li atribueixen una gran part dels mérits, va tenir una bibliografia extensa i va partir de glosses anteriors anònimes): Búlgaro, Martín, Hugo, Jacobo, els quals van ser continuadors directes de Irneri. Van escriure obres vinculades a la glossa del "Corpus Iuris Civilis", durant la 1a meitat del segle XII. 2ª Generació: Rogerio (deixeble de Hugo, el qual seguia la línea directa d'aquest), Placentino (jurista extraordinari, fundador de la Universitat Montpellier i introductor del
dret romà a França). En la segona meitat del segle XII (corresponent amb la 2ª Generació), tenim constancia de que molts estudiants "espanyols", castellans i catalans sobretot, ja estudiaven, en molts casos, en Bolónia (estudiants que econòmicament podien permitir-se-ho, o eclesiàstics, ja que aquests tenien les pagues fortes pagades). A més d'estudiar en Bolónia, aquests estudiants quan tornaven al seu lloc de prosedència, normalment trobaven treball al servei de l'administració de l'Estat, en tribunals de justícia o en altre institucions importants. Aquests portaven llibres: glosses. Els propis estudiants confeccionaven els llibres moltes vegades per a poder practicar amb més facilitat i comoditat, tot l'estudiat en la universitat de Bolónia. Quan els jurístes formats en Itàlia tornaven i començaven a treballar, aplicaven en les institucions on desarrollaven l'ofici, el Ius Commune de manera molt completa. Probablement, tant en Castella com en Catalunya, aplicaven el Ius Commune amb molta força, generarien sentencies judicials i una manera de treballar moderna vinculada amb el Ius Commune, però no hem conservat la documentació Castellana, per què la major part dels arxius civils medievals castellans, s'han destruit en guerres, i la documentació de la cancelleria reial castellana, ha desaparegut quasi tota. En canvi, si que conservem molts documents que demostren que per la mateixa època en que Placentino fundava la universitat i introduia el dret romà en França, en Bic (Barcelona), ja s'usava plenament el Dret Civil del Ius Commune. 3ª Generació i última: Ve representada per diversos jurístes, en especial 2. Azzo (1190-1230). Vida breu. Durant el seu procés de creació intelectual va escriure una manifestació de creació jurídica basada en la Glossa: va glossar tot el Còdex de Justinià. La suma d'aquestes rep el nom de Summa Codicis, obra molt important. Accursio (1182-1258). És considerat l'últim gran Glossador. Autor de Magna Glossa, o Glossa Ordinària, es va dedicar a glossar tot el "Corpus Iuris Civilis", aproximadament entre 96000 i 97000 glosses. La glossa d'Accursio, a partir de la seua redacció, se va convertir en la glossa de referència de la majoria dels manuscrits del Corpus Iuris Civilis durant els segles XIII, XIV i XV, i de les edicions impreses del S. XV fins mitad del XVI, també del CIC.
- ESCOLA DE GLOSSADORS L'escola de Bolònia, també coneguda com l'escola dels jurisconsults bolonyesos o escola dels Glossadors, fou fundada en els posteriors anys del segle XI per el jurista Irneri. Els glossadors eren juristes els quals aclarien les idees del dret romà, amb el métode de la glossa (aclaracions que els estudiosos del dret començaren a incorporar als textos, constituïnt un métode analític a través del qual s'intentaven explicar les paraules d'aquests), sobretot del de l'època de Justinià. Problabement, el treball més exel·lent, magnífic i costós que van fer, fou glossar el Corpus Iuris Civilis, sent el cas del Digest el més peculiar, separat en 3 parts: Digest vetus, Digest infortatum i Digest novus. Aquesta és l'obra més important per al dret, ja que gràcies a aquesta recopilació, tenim actualment tota la informació del dret que utilitzaven els nostres avanpassats i
- Reforçament del poder del papa (tots els d'aquesta piràmide jeràrquica li donen submissió). Conseqüències:
- Unificació del Dret Canònic
- El Papa, com a suprem legislador dins l'esgésia. El para Gregori és qui comença aquestes reformes, però no les va poder acabar a causa de la seua mort. Encara així, el procés era imparable. DECRET DE GRACIÀ (ca. 1140). Paral·lel a la recopilació del dret civil. Quan es renova el Corpus Iuris Civilis, un jurista eclesiàstic, un monjo, portarà endavant una iniciativa per a recopilar tot el dret en vigor canònic, de l'església. Aquest monjo rep el nom de Gracià o Graciano, i la seua magnifica obra, el de Decretum Gratiani (suma de moltes lleis de l'església), format per 3 parts: 1ª part. Estudi de les fonts del Dret i organització de l'església. 2ª part. Jurisdicció eclesiàstica, procediment, matrimoni, béns. 3ª part. Sacraments i litúrgia. El Decret de Gracià es va quedar durant més 400 anys com un document sense valor oficial, ja que els papes no li donaven molta importancia. A pesar de no tenir valor legal, el manuscrit va tenir una gran difusió per tot el món occidental. Posteriorment, amb el funcionament de l'imprempta, es van fer més còpies. A partir del S.XVI, ja va tenir valor legal, per a l'església, gràcies al Concilio de Trento, on va ser reconegut com un document imporant per al dret Canònic. DECRETALS Els Papes publiquen noves decretals, ja que el de Graciano no conté les noves disposicions necessaries. Poc a poc, a partir de finals del S.XII, a més del de Gracià, els juristes de l'església, començaran a fer recopilacions decretals. De forma paral·lela al món civil (finals s.XII), es fan recopilacions per a facilitar la búsqueda dels decrets i fer més fàcil el funcionament d'aquest sistema. En aquest segle, sorgeixen les 1es col·leccions, però no en sabem l'autor, ja que són anònimes. En canvi, en les posteriors, sí que figuraran els noms dels juristes. Al S. XII, sorgeix la Quinque compilationes antiquae, antologíes de la agrupació de decrets promulgats durant el període posterior a la aprovació del Decret de Gracià. Durant els segles XIII i XIV, es van seguir fent compilacions d'aquest tipus. Entre el 1230 i el 1234, es confeccionarà una nova actualització del dret eclesiàstic, de totes les disposicions pontificies. Aquesta nova actualització, estarà denominada com a Decretals de Gregori IX, el qual les promulga però no redacta.
El autor principal de les decretals de Gregori IX és un membre del clero regular, Ramón o Raimundo de Penyafort. És l'obra cumbre de l dret de l'esglèsia, formada de 5 parts o llibres: I. Fonts del Dret, organització judicial, pau i treua. II. Dret processal. III. Clergat i béns eclesiàstics. IV. Matrimoni, esposalles i filiació. V. Delictes i penes. Com amb el pas del temps es van creant noves decretals, es van anar fen actualitzacions, que cada una d'aquestes, rep el nom de apèndix: Sextus (1298). Bonifaci VIII. Actualització de l'anterior. Un llibre. Septimus o Clementinas (1317). Actualització. Un llibre. Climent V fou qui va començar aquest escrit, però per motius de mortalitat, el va haver de succeïr en aquesta feina Joan XXII, qui va escriure noves decretals denominades extravagants. En Honor a Climent, Joan va anunciar que volia que aquest llibre, rebera el nom de Clementinas, principalment. Posteriorment es van crear més decretals, però no van ser adjuntades en aquesta gran obra. Més o menys a mitad del S.XVI, en el Concilio de Trento, el decret i decretals, se van constituïr en decret oficial de l'esgésia, amb el nom de Corpus Iuris Canonici. DECRETISTES I DECRETALISTES De la mateixa manera que en el dret civil apareixen glossadors i comentaristes, en el canònic també en tenim, però amb denominació diferent. La dels glossadors del dret canònic és decretistes (glossen el dret eclesiàstic) i els glossadors de decretals, el de decretalistes. Principal decretista: Paucapalea (segle XII). Principal decretalista: Enrique de Susa, autor d'una Summa Aurea (recopilació general de les decretals pontificies), S. XIII. S'ha de tenir en compte que en l'època medieval i moderna, el dret de l'esglèsia tenia una gran influència en la societat civil, i tenien una postura diferent a la de ara en cèl i infern. La gent s'aferrava al cumpliment estricte de les valoracions de Déu.
3. Dret feudal
El dret feudal és el dret que està en vigor en el nord d'Itàlia (Lombardía, Milà – Venecia) en el moment que es recopila el dret romà en la Universitat de Bolónia (integració en companyia del dret romà). Els libri feudorum són varies recopilacions de textos de diferents reis de diverses dinasties germàniques instal·lades en el Nord d'Itàlia. Hi han 3 versions diferents: Obertina, Ardizoniana i Acursiana o Vulgata (1250). La última fou la que va prosperar, la que Accursio va glossar i va ser utilitzada per
El notari havia de rebre els clients que vivien en un entorn pròxim i a més havien de parlar la seua mateixa llengua. Els notaris havien de saber llegir, escriure i parlar perfectament en llatí ja que els formularis notarials que utilitzaven estaven en llatí. Mentre estaven estudiant a l’oficina del notari, els estudiants es confeccionaven un formulari notarial propi i com que no estava ordenat havien de posar-li un índex. Per a poder ser notaria s’havia de presentar un títol de propietat d’una xada o un aval que assegurara que podia exercir el seu ofici allí (normalment ho feia un familiar o un amic). Segons el tipus d’examen que feien els estudiants podien ser notaris reials o notaris locals. Els notaris reials s’examinaven davant dels tribunals del rei, i dins del títol de notari reial podien ser notari reial del Regne de València, del Regne d’Aragó… i també podies ser notari reial de diversos regnes a la vegada, però per a això era necessàri fer diferents tipus d’exàmens (per exemple per al Regne de València: Ius Commune + Lleis de Vlc). En quant als exàmens, eren proves similars a les de l’actualitat. Se’ls demanava que redactaren de memòria algun document, també per la triple partició, etc. Els exàmens eren en llatí o en la llengua materna i després havien de llegir-lo i traduïr-lo per a demostrar que sabien bé les dues llengues. El document notarial té valor jurídic no per la presència dels testimonis, sino per que estiga firmat pel propi notari. La firma del notari és el que li dona valor, en canvi en época anterior la firma del escrivà no li donava valor, sino que li ho donaven els propis testimonis.. Cóm és la firma d’un notari? El signunm notarial partia de la señal de la creu (creu de Jesucrist) però cada notaria havia de tindre el seu signe pròpi. El document notarial té valor jurídic per obra i gràcia del notari, en canvi el document de l’escrivà no tenia valor sense els testimonis.
- ELS DOCUMENTS I ELS SEUS REQUISITS Identificació de les persones que acudeixen al seu despatx. La identificació pot ser per coneixement directe o per els testimonis, els quals identifiquen a la persona interesada.
Còs del document amb el motiu (s'indica el motiu pel qual estan reunides les persones, la finalitat) i la materialització del fet (pactar un preu). Clàusules legals. Conjunt de garanties legals propies del Ius Commune, que segons els fonaments del dret, són necessaries per a assegurar que en un futur, no es produiran problemes de cap tipus que trenquen la voluntad de les parts que firmen el document. Aquestes les trobarem repetides en cada document de la mateixa naturalesa, ja que és un element fixe i propi de cada document. Les clàusules procedeixen del ordenament jurídic de cada regne (estat). En europa occidental, els ordenaments jurídics de cada estat procedien del Ius Commune, el qual procedeix del Dret Romà, posterior als costums (mores maiorum), que provenen del sentit comú (capacitat humana per a separar les coses justes de les injustes). En la documentació judicial, hi han tipus de procesos diferents, amb la finalitat de facilitar la feina de búsqueda. Les sol·lemnitats. En els documents notarials són la clausura del document. Consta de diferents parts: s'indica el lloc on es redacta, indicació de la data i la firma de les persones que otorguen el document, la dels testimonis i la del notari més el seu signe. Les esmenes. En el moment de la redacció, poden haver errors. Per tant, les esmenes són la correcció dels errors que es produeixen en tots els documents. Si el notari no validava les errades, el text podia invalidar-se. Secret notarial. El notari no pot dir-li a un tercer les comanes de la gent, a excepció d'un jutge amb tots els seguiments legals. El notal (llibre que el notari tenia, com a obligació, de confeccionar) i la còpia autoritzada (el notari conserbava una còpia dels seus documents, de tot el que autoritzava, excepte el testament). L'arxiu notarial. Reunió de tot el procés notarial. Al cap de 25 anys de la seua trajectòria com a notari, havia d'enviar els llibres escrits amb els documents elaborats fins a la data a l'arxiu notarial corresponent. Quan un notari es canviava de lloc, els seus escrits es quedaven en la notaria i passaven al arxiu notarial que li corresponen. Els col·legis. Els notaris van començar a agrupar-se en col·legis professionals a partir del S. XIV. Entre les seues funcions, tenien una funció piadosa (obra de caritat), que consistia en organitzar i pagar el velatori més l'enterro als notaris que es morien i prescindien de recursos econòmics. Els macips o ajudants. Escrivans que tenien al seu servei o estudiants, els quals feien pràctiques i treballaven per als notaris durant una temporada, mentre aprenien l'ofici. Els salaris. No hi havia una taxa fixada. (Ronaldino: "El salari del notari ha de ser moderat però just).
5. Universitats
