¡Descarga MODUL 1. UNITAT 2 y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Els models educatius
Per tal de poder introduir-nos dins els models educatius, primer de tot haurem de fer referència a l’ acció educativa , aquesta la podem definir com el procés de capacitació (desenvolupament de competències personals i adquisició de sabers culturals) per ocupar un espai social de forma satisfactòria, per relacionar-se amb el món. En aquesta acció educativa un dels grans problemes amb el qual ens trobem és la directivitat ja que aquesta portada als dos extrems ens port portar de la fabricació a un abstencionisme pedagògic. La fabricació seria la directivitat excessiva, la creació i la fabricació de l’altre tal i com nosaltres volem que sigui, és transformar la persona que estem educant amb el model ideal que tenim. No acceptem la iniciativa de l’altra persona i ho intentem mitjançant el càstig i el xantatge. Quan aconseguim el model ja hem acabat la feina i es suposa que la persona ja està capacitada i no necessita més orientació ni suport. És l’anulació, la coacció i la submissió de la persona. D’altra banda l’abstencionisme pedagògic seria el contrari de la fabricació, la no existència de directivitat, l’abandonament, el no fer res, com que no hi ha la resposta que esperàvem d’una persona l’excloíem. Entre la fabricació i l’abstencionisme pedagògic aquest primer està més mal vist ja que és més directatorial i es pot veure més malament, l’abstencionisme en canvi altres el poden veure com un pare modern, però hem de tenir en compte que cap dels dos són formes d’educació correctes.
En el vídeo tranquility Bay vist a classe podem veure un reflex d’aquests dos extrems. D’una banda podem veure la fabricació que es fa des del centre amb l’objectiu de obtenir nens callats, bons i programats somni de qualsevol pare. Aquest procediment però es fa mitjançant el càstig, l’anul·lació, la coacció i la submissió. D’altra banda en el vídeo podem observar també un abstencionisme pedagògic en l’expulsió que fan les famílies als seus fills. Quan els pares no els agrada com són els seus fills i no els agrada que facin el que fan els expulsen i els abandonen en un centre on comença la fase de fabricació.
Ph. Meirieu en el llibre Frankestein l’educador ens proposa que per tal d’escapar d’aquests dos extrems l’educació s’ha de centrar en la relació del subjecte amb el món. La funció de l’educació és permetre-li a aquest esser construir-se a si mateix capaç de comprendre el present i inventar el futur, que incorpori els sabers elaborats pels homes, i que a la vegada construeixi les seves pròpies respostes. Per tal de situar-nos en aquesta via intermèdia i no caure ni en la fabricació ni en el abstencionisme PH. Meirieu ens proposa uns criteris fonamentals a tenir en compte per tal de dur a terme una bona acció educativa. Aquests criteris són les premisses per una revolució copernicana en l’educació.
Fent referència ara a aquesta revolució copernicana , destacarem les premisses que aquesta exigeix. La primera premissa ens diu que hem de renunciar a convertit la relació de filiació en una relació de causalitat o de possessió, en aquesta fa referència que em d’entendre que l’altre no és nostre. Pel que fa a la segona premissa aquesta ens diu que hem de reconèixer la persona com una persona que no es pot moldejar al nostre gust ja que segurament posarà pegues algunes cops no perquè no vulgui sinó perquè a vegades demanem coses que no són possible. La tercera ens exigeix que hem d’acceptar que la transmissió de coneixements i sabers no es realitza mai de forma mecànica, hem d’entendre que nosaltres sabem que li demanem a l’altre però no sabem el que l’altre està entenent. La següent premissa ens diu que tot aprenentatge suposa una decisió personal, és a dir que és el subjecte qui decideix si vol i com vol aprendre. La cinquena premissa consisteix en no confondre el no-poder de l’educador, i el poder que sí té sobre les condicions que possibilitin aquesta decisió. La sisena ens exigeix que la persona ha de ser conscient i activa en tot moment del que estem fent en cada cas, i finalment la setena premissa ens diu que hem d’assumir la insostenible lleugeresa de la pedagogia, hi ha una part que no controlem.
Un cop tenim clar que l’educació no pot ser ni la fabricació ni l’abstencionisme pedagògic, presentaré el tres grans models i teories de l’acció educativa , el
Aquest model es basa en el perfeccionament de la vida social, i en una conducció cultural externa per esdevenir persona, és a dir al contrari que al naturalisme no hem de deixar que es desenvolupi sol i hi ha d’haver un sotmetiment d’aquest al grup i una tendència cap a les ètiques de deure i als valors absoluts, el que manen són els valors del grup. (Visió antropològica) Pel que fa ara a l’acció pedagògica d’aquest model haurem de tenir en compte varis aspectes, el primer el mecanicisme basat en que l’agent educatiu ha d’aportar coneixements al subjecte ja que aquest és com una caixa buida, passiu. El segon és l’aprenentatge, on l’agent “omple” la persona dels coneixements que ell vol. El tercer aspecte és l’educació intencional és a dir l’agent farà servir de forma intencionada una intervenció sistemàtica i directiva, és a dir, no el deixarem experimentar i utilitzarem la directivitat, que portada a l’extrem es podria convertir en una fabricació. Finalment l’últim aspecte són els ritmes itineraris i col·lectius, és a dir que al contrari que al naturalisme no tractarem la persona com a única sinó com a col·lectiu, la col·lectivitat per damunt de tot.
Un altre dels models de l’acció educativa és el Naturalisme pedagògic , aquest es basa en pedagogies optimistes, la visió que té aquest model de l’esser humà és que l’home és bo per naturalesa, però és el món social el que ens fa dolents. El que ens proposa és educar l’home apartat de la societat. Rousseau entén l’esser humà com un esser individual amb una posició d’associalitat i que pot viure sol. Aquest model adopta una perspectiva individualista-liberal- existencialista, normalment en les situacions de benestar, és a dir es remarquen les tendències individuals per sobre de les col·lectives. Un altre aspecte a destacar és la desconfiança en la vida social al contrari del realisme, és a dir, que el desenvolupament dels subjectes es fa de forma natural i espontània, ja que hi ha una tendència innata a la bondat i la perfecció (Innatisme). El model es basa també al contrari del realisme en deixar que l’individu es desenvolupi sol, és a dir hi ha d’haver una emancipació individual i una
3
tendència cap a les ètiques de la felicitat i cap al relativisme moral, el individualisme per damunt de tot. (Visió antropològica)
Pel que fa ara a l’acció pedagògica d’aquest model haurem de tenir també varis aspectes en compte. El primer l’organicisme, basat en que el propi subjecte té una tendència de millora sense que se’l estimuli. El segon és el desenvolupament, aquest es basa en crear condicions perquè cada subjecte pugi treure de dins el seu desenvolupament personal, fer sortir de dins. El tercer aspecte és l’educació negativa sense directivitat, és a dir no influir en l’altre, em de deixar que experimenti i això ho farem sense directivitat tenint en compte però el no caure en l’abstencionisme pedagògic. Finalment l’últim aspecte són els ritmes i itineraris individuals, tractar la persona com a única al contrari que el realisme, és a dir la individualitat per damunt de tot, el que manen són els valors individuals.
Finalment ens trobem amb els models constructivistes sistèmics , que representen una síntesi dels dos models anterior, i es situen en una línia mitja de directivitat. Aquest model veu l’esser humà com un animal social, és a dir que es construeix en societat i fa societat amb els altres. (Aristòtil) Aquest model es basa en el desenvolupament del potencial prosocial i individual adquirint la cultura (Incorporació), és a dir que tothom té dret a un espai individual i a la vegada un espai públic. Els models constructivistes busquen l’equilibri entre la persona i la col·lectivitat, que es refereix a que la persona és el resultat de la interacció amb el medi i es construeixen conjuntament. Aquest model té tendència cap a unes ètiques dialogistes en que s’estableixen uns mínims de forma consensuada per tal de formar als individus per a la vida democràtica, responsabilitat individual. (Visió antropològica)
