¡Descarga particions verticals y más Apuntes en PDF de Arquitectura solo en Docsity!
TEMA 14 PARTICIONS VERTICALS: MURS I ENVANS.
ELS REQUERIMENTS
Estructurals Una partició entre locals pot pertànyer a l'estructura de l'edifici. És a dir pot ser una paret de càrrega (paret mestra) o una paret de trava. En ambdós casos es tractarà d'una partició amb un gruix determinat que no pot modificar-se. Trobem murs de: pedra, tàpia, ceràmica (maons, blocs ceràmics), morter (bloc de morter), formigó armat. Les parets de càrrega estan sotmeses a forces verticals, mentre que les parets de trava estan sotmeses a forces horitzontals. Tant en un cas com en l'altre es considera que aquestes forces estan centrades en el gruix de la paret i provoquen esforços de compressió i tallant respectivament. Si el tancament no té requeriments estructurals de primer ordre (càrrega o trava) pot ser molt més prim. Aquest tipus de partició prima rep el nom d'envà.
-Accions verticals excèntriques: No obstant això, hi ha vegades que la càrrega vertical no està centrada sinó que es troba en una de les cares laterals del mur, fins i tot més enllà. És, per exemple, el cas dels prestatges fixats a una paret que suporten un cert pes. De vegades, en una habitatge podem trobar una prestatgeria fixada a la paret que suporta el pes d'una enciclopèdia de molts volums. Aquest no és un pes menyspreable per a un envà prim, i cal tenir-ho en compte. El mateix podríem dir de certs prestatges a naus industrials, magatzems, etc. En tots aquests casos el tancament està sotmès a un esforç de flexió.
-Accions horitzontals normals al pla: A part de les accions de trava comentades en l'apartat anterior, que son forces horitzontals paral·leles al pla de la paret, ens podem trobar també amb forces perpendiculars a aquest pla. Es tracta sobretot de les forces produïdes per impactes, generalment fortuïts, contra la paret. Així, una ensopegada d'una persona poc acabar donant un cop fort ala tancament. En aquelles àrees on hi ha vehicles: un garatge, un magatzem, una nau industrial, etc., les parets són susceptibles de rebre impactes. Cal doncs tenir en compte aquest requeriment a l'hora d'escollir un determinat tancament.
-Accions degudes a la deformació dels sostres: Un altre cas típic d'acció vertical sobre els envans és la produïda pel sostre superior. En principi en un envà no hi ha càrrega vertical i el sostre que hi ha sobre ell descansa en altres murs o pilars. Ara bé, si aquest sostre es deforma més del compte (cosa bastant habitual en sostres de biguetes de fusta o formigó armat) toca a l'envà inferior i li provoca una compressió bastant gran. En aquest cas, poden passar dues coses: que l'envà no aguanti aquest esforç i es trenqui; i que sí que aguanti, passant la reacció al pis inferior. De vegades aquesta acumulació de càrregues, sobre tot en edificis de molts pisos, pot provocar veritables problemes als envans dels pisos inferiors.
Ambientals
-Acústica: un dels requeriments més importants en les particions verticals és l'acústic. Igual com passa amb els sostres (tancaments horitzontals interiors), un bon aïllament acústic per evitar el pas del so (cap a dins a o cap a fora, és igual) i una absorció adequada per aconseguir una qualitat de so agradable a l'interior, són requeriments que sempre caldrà exigir a un tancament interior. El soroll aeri és el més important a tenir en compte a l'hora de dissenyar o escollir aquests tancaments. En el cas del sostres era molt important el so d'impacte, degut al pas de les persones, al moviment de mobiliari, etc. En les particions verticals aquest soroll d'impacte no és tan important perquè no és habitual que es produexin cops ni coses similars sobre la partició.
-Aïllament acústic al so aeri: Ja sabem que una de les millors maneres d'aconseguir un bon aïllament acústic pel so aeri és col·locar tancaments que tinguin molta massa. Això no és gaire difícil en particions verticals que siguin estructurals, però si que ho és quan es tracta d'un envà, ja que per la pròpia definició és un tancament lleuger. Així és fàcil trobar-se en habitatges on l'aïllament entre les diferents estances deix molt que desitjar. Moltes d'aquestes particions antigues estan fetes amb envans ceràmics molt prims, i de vegades amb maons foradats de molt poc pes. Tant en aquests envans ceràmics com en els més moderns de cartró-guix se sol utilitzar la tècnica de la doble capa amb un material absorbent acústic a la cambra interior.
- Temperatura: majorment les particions interiors no separen espais amb temperatures molt diferents. Per tant l'aïllament tèrmic no és un requeriment gaire important en aquests tancaments. Evidentment, però, que podem trobar casos especials, com seria el cas d'una cambra frigorífica situada en una nau industrial, per exemple. Aquests tancaments sí que hauran d'estar ben aïllats si no volem gastar molt en refrigerar l'interior de la cambra.
-Humitat: Generalment, si no hi ha gaires canvis de temperatura entre els dos costats d'una partició, tampoc no hi ha gaire flux de vapor d'aigua a través d'ella. El vapor tendeix a marxar a través dels tancaments exteriors que si que tenen aquest canvi de temperatura entre els dos costats. Ara bé, en aquells ambients molt humits (banys, cuines, etc.) no està de més aconseguir superfícies que siguin barrera de vapor pel costat on la humitat és més alta.
-Llum: Una de les missions importants d'una partició interior és regular el pas de la llum d'una estança a una altra. Normalment es busca una independència lumínica d'un lloc a un altre i per tant la majoria de particions són opaques. Pensem sinó en els envans de casa nostra. Ara bé, això no és una regla impertorbable, ja que hi ha molts casos on precisament el que es busca és il·luminar una habitació a través d'una altra. En aquestes circumstàncies la translucidesa (també, evidentment, la transparència) del tancament és una necessitat. Pensem en unes oficines, situades a l'interior d'una nau industrial il·luminada zenitalment, que reben llum natural al seu interior a través dels tancaments que les separen de la resta de la nau.
-Vistes: La visió a través d'un tancament interior no és un requeriment habitual, però sí que és necessari en molts casos: la partició que separa la nurseria d'un hospital de la zona pública, la separació entre l'espai general d'una piscina pública i el bar, la separació entre l'oficina del cap de personal i la sala on hi ha els treballadors. En fi, ja es veu que hi ha moltes ocasions on cal permetre aquesta visió a través dels tancaments. També és cert que de vegades cal anul·lar aquesta visió. Per això existeixen multitud d'elements de regulació de la visual: cortines, persianes, i fins i tot vidres especials que poden tornar-se opacs a través d'un canvi de temperatura o d'una polarització de les molècules que el formen.
Pas d'instal·lacions. poden col·locar-se, bàsicament, de tres maneres
-vistes, és a dir per sobre les superfícies dels tancaments -amagades, també per sobre dels tancaments, però darrera altres elements o dins armaris o cambres especials per aquestes instal·lacions -encastades, per dins del gruix dels tancaments. Les particions verticals són els més afectats per les encastades.
Les regates: són unes ranures fetes als tancaments per tal d'encastar-hi tubs o cables de les instal·lacions. Tradicionalment, les primeres instal·lacions dels edificis es feien vistes. Parlem dels tubs d'aigua freda de les primeres instal·lacions elèctriques, amb els seus cables trenats. A poc a poc el costum es va anar canviant, i les instal·lacions es van començar a encastar. Per això es feien les regates en els murs. No obstant la construcció de regates comporta una sèrie de problemes:
- Fer una regata significa haver de trencar quelcom que s'acaba de construir, per tant és fer una feina dues vegades (o tres!): fer, desfer i refer.
- Per molt que es reompli la regata amb morter resistent, després d'encabir-hi la instal·lació, la paret té un punt feble per on es pot trencar en cas d'esforços importants. Per tant, una regata horitzontal no s'ha de fer mai en un mur estructural (resistent o de trava). No és aconsellable, però és mes acceptable, fer-hi una regata vertical.
- No s'han de fer mai regates en pilars, bigues o altres elements estructurals de formigó armat.
- Si es fan regates inclinades, el trajecte és mes curt i barat, però després, una vegada revestit el mur, és impossible esbrinar per on passa la regata, amb la qual cosa, és molt fàcil que a l'hora de fer un forat amb un trepant es pugui foradar i malmetre la
massissos, alveolars, quadrats, rectangulars, en forma de plafó de gran llargada, etc. La seva col·locació es fa a través d'encaixos (encadellats) i pastes cola que els enganxen. L'arrencada del terra i el contacte amb altres parets i sostres es fa amb pasta de guix, que ja sabem que és una bona solució per evitar esquerdes, ja que és un material menys rígid que el morter de ciment o de calç. Hi ha uns blocs de guix que no són altra cosa que un maó foradat revestit amb guix per les dues cares superficials o, fins i tot, per les quatre cares (excepte les testes), formant un encadellat per a la seva col·locació, talment fos un bloc de guix normal.
-Blocs de morter: Els blocs de morter/formigó tenen unes dimensions mínimes més grans que els maons. Així, és difícil trobar blocs de gruixos inferiors als 8 cm. Normalment els més estrets oscil·len entre aquest valor i els 10 cm. Per la qual cosa els envans de bloc de morter només solen utilitzar-se en aquells casos en què la resistència mecànica és més important que l'estalvi d'espai. A més a més, és habitual utilitzar aquest tipus d'envà en construccions que ja utilitzen el bloc de morter com a façana o paret estructural.
CONSTRUCCIÓ SECA:
Envans de cartró-guix
El cartró-guix ha estat un element que ha revolucionat el món de la construcció a partir de la segona meitat del segle XX, principalment en el tema de les particions verticals dels edificis. Es tracta d'un producte que es comercialitza en forma de plafons de dimensions aproximades:
- amplada: aprox. entre 100 i 150 cm
- altura: aprox. entre 200 i 300 cm
- gruix: aprox. entre 1 i 2 cm Està format per una placa de guix (normalment escaiola armada amb fibres minerals) recoberta pels dos costats d'una capa de cartró d'1 mm de gruix aproximadament que li dóna la resistència necessària per a que no es trenqui davant qualsevol petita flexió que hi aparegui.
La col·locació del cartró-guix pot ser de dues maneres:
- Enganxant la placa sobre un suport continu, mitjançant uns pegots de guix-cola. Aquests pegots es col·loquen sobre el suport, a unes mides determinades i després s'enganxa la placa sobre aquests pegots. No cal dir que és molt important anivellar verticalment i horitzontalment les plaques per tal que tot el parament quedi continu, pla i vertical. Aquesta és una de les possibilitats d'execució per fer extradossats. Normalment a la façana, però també es pot fer sobre un envà ceràmic o similar, a l'interior.
- Col·locant prèviament una subestructura de muntants (verticals) i travessers (horitzontals). Aquesta subestructura es fa a base de perfils de fusta (massissos) o, preferentment, amb perfils oberts d'acer galvanitzat, en forma d'U o de C. També es poden fer d'alumini o d'algun altre material però no és tan habitual. Primer es col·loquen els travessers de terra i sostre i després els muntants, separats adequadament. Si cal posar portes, obertures o penjar elements pesants, caldrà posar altres travessers a les altures adequades per fer aquest forat o aquest reforç.
- Els plafons de cartró-guix es fixen a la subestructura a traves de cargols (autoroscants si l'estructura es metàl·lica). Els caps d'aquests cargols queden a la vista i cal amagar-los mitjançant una capa de pasta que es posa per sobre.
De fet, de vegades el cartró-guix s'utilitza amb l'aïllament tèrmic incorporat. Es tracta de enganxar, ja des de fàbrica, una capa d'aïllament tèrmic (poliestirè expandit o extrudit, poliuretà escumat, etc.). Després aquesta capa composta es pot enganxar a un tancament amb pegots de guix-cola (extradossat) o mitjançant cargols a la subestructura (cal que siguin bastant més llargs).
Quan es tracta de donar més resistència mecànica, o més aïllament acústic a una partició, es poden posar varies capes de cartró guix enganxades (a un costat o a cada costat de la subestructura). D'aquesta forma s'evita la limitació que suposa el gruix màxim d'una capa de cartró guix (< 20mm). La fixació es fa a través de cargols que traspassen les dues (o més) capes.
Extradossat
L'extradossat consisteix a col·locar una nova capa per la superfície d'un tancament (interior o exterior) creant d'aquesta forma un tancament multicapa (en el supòsit que encara no ho fos). Normalment es tracta d'una capa rígida, és a dir no estem parlant d'un enguixat, arrebossat, etc. Si és molt prima, es tracta d'una placa o tauler. Les plaques més habituals són les de cartró- guix, formades, tal com el seu nom indica, per una placa de guix (habitualment escaiola) revestida per tots dos costats per un cartró. El gruix del cartró és de l'ordre d'1 mm, mentre que el total de la placa de cartró-guix sol oscil·lar entre els 10 i 20 mm. Els taulers solen ser de derivats de la fusta: contraxapats, aglomerats, premsats, etc. Algunes vegades, aquestes plaques o taulers porten adherit un aïllament tèrmic o absorbent acústic, adquirint en aquest cas un gruix molt més gros ja que cal afegir el gruix de l'aïllament (de 3 a 6 cm habitualment).
-Extradossat autoportant : S'utilitza quan les característiques del projecte requereixen una separació física entre el mur i les plaques. L'extradossat es col·loca sobre una estructura de muntants i travessers (normalment de perfil plegats d'acer galvanitzat, però també de fusta o alumini) a la que s'hi caragolen les plaques de cartró-guix. Una de les utilitzacions més habituals de l'espai entre el mur i l'extradossat és el pas d'instal·lacions: cables elèctrics, fontaneria, etc.
-Extradossat directe: En aquest cas les plaques van subjectades directament sobre el mur. La subjecció es realitza mitjançant pasta d'enganxar o pasta d'unió. Aquesta pasta es pot col·locar de forma uniforme sobre el parament del mur amb una adherència total a l'extradossat o només a través d'uns pegots, situats a una distància entre si al voltant dels 30 a 60 cm.
Altres envans Hi ha vegades que el requeriment més important a l'hora de dissenyar uns envans és la mobilitat. És a dir, que en un moment determinat els envans es puguin treure i tornar a col·locar en un altre lloc. Aquesta és la situació típica d'un edifici d'oficines on cada possible llogater vol una distribució diferent. Però també podem trobar aquesta situació en una escola, un mercat i fins i tot en llocs d'habitatge de lloguer. De vegades, fins i tot, aquesta mobilitat és tan gran que no arribem a fer envans i fem les particions amb mobiliari o amb uns elements molt prims que no arriben al sostre. Sol ser fàcil trobar aquesta solució en oficines on hi treballa molta gent.
-Les mampares: Una mampara, segons el diccionari, és una separació vertical per a compartimentar espais, sense haver de fer obra de paleta, que consisteix en un envà metàl·lic o de fusta, en alguns casos amb vidres a la part superior. De fet una mampara pot ser tota ella de vidre, tal com s'aprecia a la imatge de la dreta, o de moltes altres combinacions de materials. Hi ha industrials que anomenen aquests elements com a divisòries, que ve a ser un sinònim de mampara, en aquest cas.
La paret de sobre tendeix a baixar i desenganxar-se del sostre superior si el sostre sobre el qual descansa té una fletxa excessiva, provocant una fissura o una esquerda a la part superior. A més a més, com que un sostre es deforma més al centre i menys als extrems (la corba de la deformació), també apareixen o poden aparèixer altres fissures i esquerdes a 45º als costats. La paret inferior, en canvi, el que fa és intentar impedir que el sostre es deformi. Si és prou resistent el que passarà és que aquesta paret es transforma en una paret de càrrega. Ara bé si es tracta d'un envà prim i poc resistent, acabarà trencant-se, ja que no podrà resistir una càrrega per a la qual no estava dissenyat. Aquest problema encara és més greu si es tracta d'un edifici de molts pisos on l'envà de la planta baixà està resistint el pes de tots els sostres superiors.
Per això la forma correcta d'unir un sostre i un envà és a través de suports o contactes elàstics deformables. Molt sovint es comença a construir un envà sobre una tira d'1 cm de gruix, aproximadament, de suro o de poliestirè expandit o similar. El mateix es fa als costats, quan l'envà arriba a les parets estructurals. A la part superior és diferent. Moltes vegades es deixar obert, és a dir sense tocar l'envà al sostre superior, fins al final de l'obra, de forma que el sostre superior es pugui deformar sense tocar l'envà. Finalment quan ja està a punt s'omple aquesta separació amb un material tou com pot ser el guix (millor que amb morter!).
