UNITAT 2: APROXIMACIÓ A LES ARRELS DE LA PSICOLOGIA

Història de la Psicologia

1. APROXIMACIÓ A LES ARRELS DE LA PSICOLOGIA

Es pot diferenciar una psicologia filosòfica, que es desenvoluparia al llarg de la història fins al segle

XIX, que serveix d’antecedent a la psicologia posterior, i d’una psicologia científica, la qual inicia el

seu camí des de 1879, on Wundt funda el primer laboratori de psicologia experimental a Leipzig

(Alemanya).

Classificació de la història de la psicologia segons l’objecte d’estudi

Una psicologia de l’ànima, que seria una psicologia metafísica, substancialista i espiritualista, que

aniria des de la filosofia grega fins a Descartes.

Una psicologia de la ment, que seria una psicologia dels continguts mentals, emmarcada en l’època

moderna fins al segle XIX. Podria englobar la psicologia de la consciència, que sorgiria més

concretament en els segle XIX i que representa l’objecte d’estudi de la naixent psicologia experimental.

Una psicologia de la conducta, que se situaria en el segle XX, dins del si de la psicologia científica,

que situa la psicologia com a ciència positiva i s’interessa per l¡objectivitat dels seus mètodes i l’estudi

de l’activitat públicament observable, és a dir, la conducta externa, mesurable i quantificable.

Una psicologia de la ment i la conducta, ja que la psicologia actual s’interessa no només per la

conducta externa, sinó també per explicar la complexa conducta de l’home mitjançant la comprensió

d’una sèrie de processos mentals, és a dir, prova d’explicar la cognició humana.

Les primeres escoles gregues, van estar formades per homes que es van apropar a l’estudi de

l’Univers i el seu origen.

Distinció entre naturalisme i espiritualisme

L’orientació naturalista va creure que l’home era susceptible de ser observat de manera natural i que

estava sotmès a les lleis de la naturalesa. Va ser defensat per Aristòtil, amb qui la «psique» o «l’ànima»

entra a formar part d’aquesta naturalesa en la qual participen tots els éssers i, per tant, no és ja un

element que procedeix del «món de les idees», sinó que és part d’aquest món de substàncies.

L’orientació espiritualista pensa que l’home és sobrenatural en el seu origen i destí. Defensada per

Plató, s’arribarà a la creença que hi ha un món diferent al terrestre («món de les idees») en què

«l’ànima» ha viscut abans de pertànyer al cos. D’aquest plantejament partirà el dualisme platònic que

diferencia entre ànima i cos. La mort separa aquestes dues entitats i allibera l’ànima que retorna al

mon ideal. l’ànima és una substància d’origen diví, espiritual i eterna.

L’edat mitjana, va ser dominada pels valors religiosos i va estar regida per una cosmovisió

teocèntrica. Amb el Renaixement es dóna una nova interpretació del món i de la vida. Estudia la

naturalesa de l’ànima, i la converteix en el seu tema central, substituint en la seva orientació el

teocentrisme per l’antropocentrisme. L’home confia en les possibilitats dels seus propis recursos

naturals, creu que pot observar per mitjà dels sentits i que pot arribar a conclusions a partir de l’ús de la

raó.

Empirisme i racionalisme

L’empirisme afirma que qualsevol coneixement es basa en l’experiència; per això negaria la

possibilitat d’idees a priori en la ment, és a dir, qualsevol coneixement que estigués dins d’aquesta

prèviament a l’experiència, és a dir, no accepta les idees innates. En l’abit científic, les conclusions

serien extretes a partir de les dades i no per mitjà de l’ús de la raó.

El racionalisme advocaria per tot el contrari, accentuaria el paper de la raó i creuria en unes veritats

inicials indiscutibles dins la ment humana, a partir de les quals, per derivació o argumentació lògica

podria arribar a conclusions específiques.

El racionalisme i l’empirisme van ser essencials per a la psicologia filosòfica de l’etapa moderna de

l'historia, ja que amb la seva influència impregnarien el pensament d’aquells que donarien pas a la

psicologia científica. En el segle XVII quan es produeixen canvis importants en el tractament dels

problemes psicològics. La psicologia deixa de centrar-se en l’ànima i en lloc seu la ment i el seu

funcionament ocupen el primer pla.

Vista previa parcial del texto

¡Descarga resum tema 1 y más Resúmenes en PDF de Historia de la Psicología solo en Docsity!

Història de la Psicologia

1. APROXIMACIÓ A LES ARRELS DE LA PSICOLOGIA Es pot diferenciar una psicologia filosòfica , que es desenvoluparia al llarg de la història fins al segle XIX, que serveix d’antecedent a la psicologia posterior, i d’una psicologia científica , la qual inicia el seu camí des de 1879, on Wundt funda el primer laboratori de psicologia experimental a Leipzig (Alemanya). Classificació de la història de la psicologia segons l’objecte d’estudi Una psicologia de l’ànima , que seria una psicologia metafísica, substancialista i espiritualista, que aniria des de la filosofia grega fins a Descartes. Una psicologia de la ment , que seria una psicologia dels continguts mentals, emmarcada en l’època moderna fins al segle XIX. Podria englobar la psicologia de la consciència , que sorgiria més concretament en els segle XIX i que representa l’objecte d’estudi de la naixent psicologia experimental. Una psicologia de la conducta , que se situaria en el segle XX, dins del si de la psicologia científica, que situa la psicologia com a ciència positiva i s’interessa per l¡objectivitat dels seus mètodes i l’estudi de l’activitat públicament observable, és a dir, la conducta externa, mesurable i quantificable. Una psicologia de la ment i la conducta , ja que la psicologia actual s’interessa no només per la conducta externa, sinó també per explicar la complexa conducta de l’home mitjançant la comprensió d’una sèrie de processos mentals, és a dir, prova d’explicar la cognició humana. Les primeres escoles gregues, van estar formades per homes que es van apropar a l’estudi de l’Univers i el seu origen. Distinció entre naturalisme i espiritualisme L’orientació naturalista va creure que l’home era susceptible de ser observat de manera natural i que estava sotmès a les lleis de la naturalesa. Va ser defensat per Aristòtil, amb qui la «psique» o «l’ànima» entra a formar part d’aquesta naturalesa en la qual participen tots els éssers i, per tant, no és ja un element que procedeix del «món de les idees», sinó que és part d’aquest món de substàncies. L’orientació espiritualista pensa que l’home és sobrenatural en el seu origen i destí. Defensada per Plató, s’arribarà a la creença que hi ha un món diferent al terrestre («món de les idees») en què «l’ànima» ha viscut abans de pertànyer al cos. D’aquest plantejament partirà el dualisme platònic que diferencia entre ànima i cos. La mort separa aquestes dues entitats i allibera l’ànima que retorna al mon ideal. l’ànima és una substància d’origen diví, espiritual i eterna. L’edat mitjana , va ser dominada pels valors religiosos i va estar regida per una cosmovisió teocèntrica. Amb el Renaixement es dóna una nova interpretació del món i de la vida. Estudia la naturalesa de l’ànima, i la converteix en el seu tema central, substituint en la seva orientació el teocentrisme per l’antropocentrisme. L’home confia en les possibilitats dels seus propis recursos naturals, creu que pot observar per mitjà dels sentits i que pot arribar a conclusions a partir de l’ús de la raó. Empirisme i racionalisme L’empirisme afirma que qualsevol coneixement es basa en l’experiència; per això negaria la possibilitat d’idees a priori en la ment, és a dir, qualsevol coneixement que estigués dins d’aquesta prèviament a l’experiència, és a dir, no accepta les idees innates. En l’abit científic, les conclusions serien extretes a partir de les dades i no per mitjà de l’ús de la raó. El racionalisme advocaria per tot el contrari, accentuaria el paper de la raó i creuria en unes veritats inicials indiscutibles dins la ment humana, a partir de les quals, per derivació o argumentació lògica podria arribar a conclusions específiques. El racionalisme i l’empirisme van ser essencials per a la psicologia filosòfica de l’etapa moderna de l'historia, ja que amb la seva influència impregnarien el pensament d’aquells que donarien pas a la psicologia científica. En el segle XVII quan es produeixen canvis importants en el tractament dels problemes psicològics. La psicologia deixa de centrar-se en l’ànima i en lloc seu la ment i el seu funcionament ocupen el primer pla.

Història de la Psicologia

2. L’APORTACIÓ DE LA FILOSOFIA Segons Henryk Misiak hi ha unes característiques clares que es poden determinar en la «nova psicologia científica» del segle XIX: 1. Era dualista , considerava que l’home com un compost de cos i ànima. 2. Era empírica i experimental , feia de l’experiència i l’experiment les seves fonts bàsiques de coneixement i mètodes d’investigació científica. 3. Era sensacionista , cosa que significa que confiava summament en la sensació i que els seus principals interessos i objectes d’estudi eren la sensació i la percepció. 4. Era associacionista , perquè considerava l’associació com el procés fonamental e la ment i procedia a explicar sobre aquesta base tota la vida mental i fins i tot la ment mateixa. 2.1 Dualisme versus de monisme El dualisme és la doctrina que creu que l’home està compost per dues substàncies diferenciades; d’una banda, trobaríem la part somàtica (el cos) i de l’altra, la part psíquica (la ment), mentre que el monisme , és la doctrina oposada al dualisme, creu que l’home està compost d’una sola substància; per tant, no hi ha realitats mentals i orgàniques diferents. L’interaccionisme creu que el cos (res extensa) i la ment (res cogitans) són diferents i separats, però s’influeixen entre sí. Per Descartes, la ment era allò que pensa i la seva activitat era al cervell, encara que no ocupava un espai físic, interaccionava amb el cos a la glàndula pineal. Al contrari, el paral·lelisme psicofísic opina que el cos i la ment són diferents i separats, i no s’influeixen entre si. Qualsevol activitat mental té el seu correlat corporal, però un no és la causa de l’altre. Va ser la més àmpliament acceptada. 2.2 El sensacionisme empirista La psicologia científica del segle XIX va ser fonamentalment empirista, i no solament en els seus plantejaments científics, sinó també en algunes de les seves posicions teòriques. L’element fonamental de l’experiència mental és, la sensació→ resposta immediata dels òrgans sensorials a l’estimulació del món exterior. Per a ells, les idees són considerades les unitats de coneixements. Es van centrar en l’estudi de les idees que contenia la ment humana, i van reconèixer dos tipus d’idees, les simples i les complexes , i un principi combinatori que les uneix: l’ associació. Principals idees de l’empirisme anglès

L’única font de coneixement és l’observació dels fenòmens naturals, tal com es presenten als sentits, per tant: a) no hi ha idees innates i b) l’element fonamental de l’experiència mental és la sensació.
El mètode de treball és l’inductiu.
Si el món físic es pot observar, també la ment. «L’observació d’un mateix» (introspecció) constitueix el mètode de reflexió bàsic.
S’han d’analitzar els fenòmens mentals, seguint el model de la física, reduint-los a «àtoms mentals» i explicant la seva relació per mitjà de «principis d’associació».
Les idees, que es generen per mitjà de la sensació i la reflexió, poden ser simples o complexes, essent les primeres inanalitzables i les segones, analitzables perquè es possible la seva reducció a idees simples. 2.3 L’associacionisme Moviment teòric nascut a mitjans del segle XVIII de la mà de Hartley. És una teoria psicològica que explica la unitat de la consciència amb el principi de l’associació d’idees→ quan un pensament o idea n’evoca un altre, quan dos o més d’aquests tendeixen a aparèixer junts en la nostra ment, o quan en el mateix esdeveniment extern segueix la mateixa sensació, diem que estan associats. El procés pel qual es troben lligats o vinculats es diu associació. Amb Hartley, James Mill, John Stuart Mill, Alexander Bain

Història de la Psicologia El temps de reacció és un procés que s’inicia amb la influència d’un estímul sensorial simple de naturalesa coneguda per endavant i que acaba amb un moviment arbitrari efectuat el més ràpidament possible després de la recepció de l’estímul. Wundt. Les equacions personals reflectien el temps de reacció personals i, en conseqüència, sabent aquesta dada, tan sols consistia a corregir adequadament les posicions de les estrelles. L’ impuls nerviós era mesurable, i davant la idea que aquest impuls era gairebé instantani, va posar en evidència que el corrent nerviós es propagava a la velocitat de vint-i-cinc metres per segon. Helmholtz subministrava a un subjecte un estímul en un punt d’un membre i el subjecte havia de prémer un botó en el mateix moment de rebre l’estímul. Mesurava així el temps de reacció. Més tard, aplicava un altre estímul a un punt diferent del mateix membre i anotava aquest segon temps de reacció. La diferència entre aquells dos temps era la quantitat de temps precisa perquè l’impuls nerviós arribés d’un punt a un altre del membre del subjecte. 4.2 Les mesures psicofísiques de Weber i Fechner Gustav Theodor Fechner (1801-1887). Va desenvolupar plantejaments nous, en els quals es relacionava els esdeveniments externs amb el coneixement intern o experiència, en el marc de la psicofísica. El que proposà Fechner fou la quantificació de les sensacions de manera indirecta , i demanà als seus subjectes experimentals que distingissin entre les diferències d’estímuls. Aquest mètode, però, ja havia estat utilitzat per Ernst H. Weber (1795-1878) que estava especialitzat en fisiologia sensorial. Va experimentar amb la localització tàctil i la detecció de pesos. Experimentant amb discriminació de pesos, va descobrir que la mínima diferència percebuda (m.d.p.) no era una magnitud absoluta, sinó relativa, és a dir, estava supeditada als pesos que s’utilitzaven en comparació. El valor d’aquesta augmentava, doncs, quan el pes era més gran. Per ell, la psicofísica és, una teoria exacta de les relacions entre l’ànima i el cos, i, de manera general, entre el món físic i el món psíquic. L’objectiu de Fechner era aconseguir una base científica de la relació entre l’ànima i el cos i establir- ne un llenguatge per a poder-la manifestar. El món físic de Fechner:

- La psicofísica externa , en la qual es tenia en compte el material extern , consistia en l’estudi de les relacions que es podien mesurar entre la sensació i l’estimulació exterior. - La psicofísica interna , en la qual es tenia en compte allò fisiològic i orgànic , consistia en l’estudi de les relacions directes entre la sensibilitat (sensacions) i els canvis produïts en el sistema nerviós. Fechner va establir que les relacions no es podien mesurar de manera directe; sensació auditiva Y, no es podia dir en quina proporció diferia de la sensació auditiva Z. Per aquest motiu, la mesura de la sensació havia de ser indirecta : en aquest cas, mitjançant la capacitat de resposta de l’individu als estímuls o, dit d’una altre manera mesurant-ne el llindar sensorial. Quan els individus tenien una sensibilitat alta era perquè responien davant de molt poca estimulació;per tant, tenien un llindar baix; en canvi, quan els individus tenien una sensibilitat baixa era perquè necessitaven una gran estimulació (llindar alt). Va elaborar el que actualment s’anomena Llei de Fechner , que aquesta representa, en llenguatge matemàtic, la relació existent entre les variacions incrementals de les sensacions i les dels estímuls. Mètodes psicofísics: a) Mètode de les mínimes diferències perceptibles. Presentació de dues estimulacions de les quals una es mantenia fixa i l'altra s’anava canviant. Les diferències entre ambdues variaven de manera sistemàtica. La mitjana de les mesures que s’obtenien en les dues situacions experimentals és el que s’anomenava llindar diferencial. b) Mètode dels casos veritables o falsos. Un dels dos estímuls es mantenia constant, mentre que l’altre diferia. El subjecte havia de determinar, mitjançant la comparació, si els estímuls eren diferents contestant SI o NO. En aquest cas, els llindars eren explicats en termes estadístics i expressats per percentatges. S=KlogR S correspon a la sensació. R correspon a l’estímul. K és una constant dependent de la mesura (unitats).

Història de la Psicologia c) Mètode d’ajust. El subjecte era l’encarregat de, davant d’un estímul estable, ajustar els altres estímuls de manera que coincidissin en magnitud amb aquest. El que mesurava, era la resta entre les dues magnituds (estimada i real) i s’obtenia una mitjana que ens indicava els errors produïts.

5. L’APORTACIÓ DE LA BIOLOGIA: LA TEORIA DE L’EVOLUCIÓ I LES IDEES EVOLUCIONISTES DE DARWIN I SPENCER Jean Baptiste Lamark (1744-1829), davant del fixisme va afirmar que els organismes canviaven. Va plantejar la hipòtesi que els canvis de l’entorn són els responsables d’alteracions estructurals en animals i plantes, i que aquests canvis d’estructura poden ser heretats, en certa mesura, pels seus descendents. Va argumentar que els organismes adaptats al medi, quan aquest medi seu canvia de manera imprevista, es veuen obligats a crear recursos nous i a abandonar-ne d’altres per falta d’utilitat → «llei de l’ús i del desús». Charles Darwin (1809-1882) en el seu llibre L’origen de les espècies (1859), va demostrar que l’evolució era un fet real i que aquesta es fonamentava principalment en la selecció natural. Elements bàsics de la teoria darwinista 1) Els organismes s’adapten al medi per a sobreviure. 2) Els éssers vius lluiten per la seva existència. 3) En els individus es produeixen variacions o diferències individuals que els ajuden a adaptar-se millor en l’ambient. 4) En els organismes es dóna una selecció natural; aquells que estan més ben preparats, que són més aptes, s’adapten millor, sobreviuen i es multipliquen. 5) Els organismes més ben dotats i que han sobreviscut traspassen per mitjà de l’herència els caràcters adquirits. Les afirmacions que apropen l’home a l’animal apareixen el el llibre Origen de l’home (1871), en el qual defensa la continuïtat de l’home i l’animal, i assegura que n o hi ha diferències fonamentals entre l’home i els mamífers superiors respecte a les seves facultats i que la diferència que podria existir és de grau i no de classe , per tant, entre la intel·ligència animal i la humana només hi havia una diferència quantitativa. Herbart Spencer (1820-1903) proclamava que la ment només es podia comprendre mostrant la seva evolució i encunyava l’expressió «supervivència del més apte» que més tard assumiria Darwin. La teoria que va anomenar « associacionisme evolucionista » l’associació quan es repeteix amb freqüència, comporta una tendència hereditària que en generacions successives es torna acumulativa. La influència de l’evolucionisme en la psicologia va ser important, s’abandonarà l’estudi dels continguts de la consciència i passaran a primer pla les idees d’adaptació, ajust, herència, medi, etc. Influències fonamentals de les teories evolucionistes en la psicologia 1) Quan situen l’home en el marc d’una teoria evolutiva, fa pensar que les tècniques utilitzades per tal d’estudiar l’home es poden generalitzar en els animals i viceversa, cosa que dóna lloc al naixement de la psicologia animal o comparada. La teoria evolutiva, va donar lloc a una perspectiva genètica i evolutiva en la psicologia que va intentar d’explicar l’origen i el desenvolupament de les funcions psicològiques. 2) El pensament evolutiu desplaça l’objectiu dels psicòlegs. Ara es pregunten «quins elements conté la consciència?». L’adaptació de l’organisme al seu medi sembla més important que l’anàlisi de les imatges mentals o els elements que conté la consciència. Això dóna lloc al naixement de la psicologia de l’adaptació. 3) Intenten catalogar les formes en les quals podien diferir les ments. D’aquesta línia naixerà la psicologia diferencial.

resum tema 1, Resúmenes de Historia de la Psicología

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga resum tema 1 y más Resúmenes en PDF de Historia de la Psicología solo en Docsity!