¡Descarga solució pac 3 FPSCH y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
PAC 3 : Actituds i discursos: el debat sobre l’avortament
En aquesta Unitat ens hem aturat a analitzar, des de diferents perspectives, com les persones ens posicionem i opinem en el nostre dia a dia. De fet, podem dir que aquest fenomen és controvertit en sí mateix, donat que existeixen diferents maneres d’apropar-‐nos-‐hi fins i tot dins d’un mateix àmbit -‐com és la psicologia social-‐ que hi ha dedicat hores, dies i anys a analitzar-‐lo. Concretament, aquí hem recollit per una banda un seguit de plantejaments dins de l’enfocament que hem anomenat tradicional (o clàssica) i, en contraposició, hem proposat que reflexioneu sobre les actituds també des de l’anomenada perspectiva discursiva. Per tal de dur a terme aquest exercici, us hem demanat que us centreu en els debats, posicionaments, opinions, comentaris, arguments, discursos, actituds, etc. que s’articulen i circulen tant en els mitjans de comunicació com en les converses quotidianes al voltant del tema de l’avortament. Perspectiva tradicional:
- D’entrada, plantejàvem una anàlisi d’un parell de notícies i, sobretot, els comentaris que hi fan els lectors, elaborat des d’una perspectiva tradicional. Val a dir que s’agrupen sota aquesta categorització aquell conjunt de teories que, compartint un seguit d’assumpcions, han dominat i en general encara dominen la producció acadèmica de la psicologia social durant gran part de la seva curta història. Per damunt de tot, el tret que caracteritza i agrupa les teories predominants és considerar el fenomen de les actituds com a quelcom eminentment individual, pertanyent a la vida cognitiva de les persones. Així doncs, entre d’altres assumpcions, aquesta perspectiva diferencia clarament el subjecte (la ment) que posseeix l’actitud, de l’objecte sobre la qual aquesta es forma. Per tant, per a poder dur a terme aquesta anàlisi cal que definim de quin objecte estem parlant. En el cas que ens ocupa, encara que us demanàvem que cerquéssiu actituds envers la llei de l’avortament, heu trobat barrejades opinions referents tant a l’avortament com a la llei. Allò important era que expliquéssiu el model tridimensional, ja fos en referència a l’avortament o a la llei i per això aquí recollirem un exemple referent a cada fenomen, però, especialment en aquesta primera part, calia que especifiquéssiu a quin es referia l’actitud que agafàveu com a exemple. Des d’aquest punt de vista tradicional, si prenem l’avortament com a objecte que suscita actituds, ho farem tot aïllant-‐lo dels debats polítics, legals, morals, mèdics, etc. en els quals emergeix. Com veurem, estar a favor de l’avortament no sempre és sinònim d’estar a favor de la llei proposada per Gallardón. Així, des d’aquesta perspectiva, les actituds es consideren entitats força definides i constants, pertanyents a individus aïllables. Malgrat la consistència que se’ls hi assumeix, també es planteja que aquestes actituds tenen una composició complexa ja que, al cap i a la fi, l’actitud és un concepte que intenta relacionar maneres de sentir, pensar i actuar davant d’un objecte social concret.
Així doncs, si prenem aquest punt de vista i ens fixem en les notícies que us proposàvem i, més concretament, en els comentaris que hi seguien, trobarem exemples de l’anomenat model tridimensional de les actituds. De fet, ja l’exercici d’escriure comentaris a la web d’un diari seria, segons aquest model, la materialització de part del component conductual que és inherent a tota actitud. És a dir, des d‘aquesta perspectiva, posseir una actitud envers l’avortament ens predisposa a actuar d’una determinada manera, ja sigui intervenir en aquests debats a la xarxa, votar a determinats partits, participar en mobilitzacions col·∙lectives al carrer, etc. Sense dubte, les característiques d’aquest component conductual el converteixen en el més fàcilment identificable. Malgrat la visibilitat d’aquest component i tal i com hem vist als apunts, existeix una certa tendència a considerar un altre component, l’afectiu , com el nucli del concepte d’actitud, gairebé independentment de quin model prenguem com a referència. Sovint, en part per un cert biaix racionalista i cognitivista de les nostres societats, ens resulta complicat percebre aquest element més enllà d’identificar-‐lo com un posicionament a favor o en contra d’un fenomen com l’avortament. No obstant això, la persona que s’identifica com a Paula Dosdado a El Pais, ens ofereix una detallada narració dels sentiments que li produeix el tema, un testimoni farcit de connotacions emocionals (aberrante, sádico, escalofríos, alegría, deseado, bonitas, inhumano, etc.): (…) Lo que me parece aberrante y sádico es imponer que siga un embarazo de un ser que antes de nacer ya le produce escalofríos ante las dificultades que pueda traer bajo el brazo, en vez de alegría. Esperar a un hijo deseado creo que es de las experiencias más bonitas que una mujer puede tener. Tenerlo es un regalo de la vida, pero coartar a tales extremos la capacidad de decidir sobre una maternidad no deseada, es inhumano. Cuando he visto esta portada de prensa me ha entrado tal estridencia en el alma, que o escribo esto o me da una indigestión. (Paula Dosdado en El Pais)^1 Encara des la perspectiva clàssica, podem interpretar l’escrit d’aquesta persona com una conducta irrefrenable (“o escribo esto o me da una indigestión”) que està estretament lligada a la manera com ella se sent afectada (“me ha entrado estridencia en el alma”) pel fet de conèixer, a través d’una portada, la proposta de regulació de l’avortament. De fet, segons el model tridimensional, aquest darrer element de la situació, el coneixement que aquesta persona té de la llei de l’avortament (“imponer que se siga un embarazo”), és l’anomenat component cognitiu que es considera part de tota actitud. Una altra manera de plantejar aquest cas hauria sigut deduir que aquesta persona té una actitud positiva envers l’avortament, tal i com indica el que seria, en aquest cas, el component cognitiu: “la capacitat de decidir sobre una maternidad no deseada”. Així doncs, des d’aquesta perspectiva, es distingeix clarament tant els diferents fenòmens del món objectiu com el coneixement que en tenim d’aquests. Per això, en el següent exemple és possible veure com (^1) El gobierno aprueba la Ley del Aborto más restrictiva de la democracia http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/12/20/actualidad/1387544028_883233.html
Sense dubte, en la segona situació que us proposàvem per a pensar el fenomen de la dissonància es podria considerar que la dissonància és major donada la implicació personal del fet d’haver passat per un avortament. En aquest cas, us demanàvem que imaginéssiu una dona que hagués passat per aquesta experiència i ara estigués a favor d’una legislació tan restrictiva com la proposada per Gallardón. D’entrada, val a dir que seria un cas difícil de trobar no només per la seva excepcionalitat sinó també pels propis mecanismes que, segons les mateixes teories de la consistència, posem en marxa per tal de reduir dissonàncies com aquesta^3. Ens referim a l’afany per a esquivar fer explícita la dissonància mitjançant el silenci i evitant debats al respecte. En l’hipotètic cas que ens trobéssim davant d’una situació així, podem pensar que una estratègia de la persona en qüestió per tal de reduir la dissonància seria relatar un seguit de condicionants que detallessin l’excepcionalitat de la seva situació, com ara rebre pressions externes (de la parella, la família, etcètera). En ambdós casos (tant si s’evita el tema com si s’exposen justificacions diverses), ens trobaríem davant d’un cas de dissonància provocat per un acord induït , una situació (la de l’avortament) en la que una dona s’hauria vist obligada a actuar en contra de les seves creences. Perspectiva discursiva A les dues últimes preguntes de l’activitat us proposàvem treballar el concepte d’actitud des d’una perspectiva radicalment diferent de la clàssica: la perspectiva discursiva. En l’enunciat de la PAC es detallava que, des d’aquesta perspectiva, les actituds no són entitats psicològiques estables, privades i “interiors” a l’individu, que poden entrar més o menys en dissonància entre si i/o amb conductes relacionades, sinó que són enteses com a pràctiques avaluatives o postures argumentatives possibilitades per, i funcionals en l’interior de, discursos compartits dins d’una mateixa cultura pública. Fent-‐nos ressò de l’explicació més desenvolupada als materials teòrics, des de la perspectiva discursiva les actituds i la resta de conceptes psicològics “ja no són vistos com a possessions mentals que s'esdevenen al cap dels individus, sinó com a maneres de parlar que ens ajuden a donar sentit al nostre món” (Pallí i Martínez, 2008: 49, cursiva afegida). Més en concret, “la perspectiva discursiva entendrà les actituds com a maneres de parlar que ens permeten posicionar-‐nos a favor o en contra de certes situacions.“ (Pallí i Martínez, 20 08 : 51 , cursiva afegida). Aquest gir epistemològic en la forma d’entendre les actituds requereix aprofundir com a mínim en tres aspectes interrelacionats que articulen la proposta discursiva, i que se situaven en el centre de les preguntes 3.1 i 3.2: el concepte de discurs , la qüestió del context argumentatiu i el significat retòric del llenguatge. (^3) A principis d’aquest any, va circular una informació sobre un suposat avortament “voluntario” de la dona de Mariano Rajoy: http://www.espiaenelcongreso.com/2014/01/07/cuatro-‐periodistas-‐confirman-‐ que-‐la-‐mujer-‐de-‐rajoy-‐aborto-‐en-‐espana-‐en-‐1998/ De seguida, d’altres mitjans van assegurar que aquest avortament va existir però les causes van ser naturals. No trobem declaracions al respecte de la protagonista.
3.1. En aquesta pregunta preteníem que relacionéssiu i aprofundíssiu específicament sobre el concepte de discurs i el seu context argumentatiu. Aquí el discurs és entès com un recurs culturalment compartit i públicament accessible, una forma comú de significar la realitat articulada a través d’una manera particular d’organitzar i d’utilitzar el llenguatge. Aquest patró relativament estable de termes, imatges, metàfores i llocs comuns socialment compartit que és el discurs, no obstant, pot ser desplegat de maneres diferents i des de lògiques argumentatives contraposades, donant com a resultat accions discursives i efectes ideològics de diferent signe (per exemple, legitimant o deslegitimant la reforma de la llei de l’avortament, defensant o repudiant la idea de la interrupció voluntària de l’embaràs, censurant o avalant moralment les dones que decideixen avortar, etc.). Dit d’una altra manera: podem fer servir un mateix discurs per fabricar comprensions i posicions diferents sobre un mateix fenomen (ex. l’avortament), més enllà del que signifiquen aïlladament les paraules que composen el discurs. O dit encara d’una altra manera: el significat complet del discurs està indissolublement lligat al context de les argumentacions i contra-‐argumentacions en el qual es desplega, i en el si del qual les persones busquem justificar les nostres posicions sobre un tema polèmic alhora que busquem soscavar les posicions dels altres i resistir ser soscavats/des per aquelles. Com es detalla en els materials d’estudi, en definitiva, “hi ha una característica de les actituds que ha estat sistemàticament oblidada pels estudiosos d'actituds, el seu context retòric. Totes les actituds estan situades en un context argumentatiu més ampli: la gent té actituds respecte de temes que – siguin del tipus que siguin-‐ desperten debat i desacord. Només quan es tracta de temes polèmics, la gent té arguments per a discutir i defensar el seu punt de vista, i se situa a favor o en contra en una determinada controvèrsia. Per tant, les actituds no són respostes neuronals, predisposicions internes o hàbits, sinó que són posicions sobre qüestions de debat públic (...) Cada actitud a favor de quelcom és també, de forma més o menys implícita, un posicionament en contra del punt de vista oposat (...) Llavors, si això és així, no es tracta tant d'estudiar les actituds aïllades, sinó de mirar com s'articulen com a parts de discussions i polèmiques, per a reforçar punts de vista” (Pallí i Martínez, 2008: 56). Quins són, doncs, els discursos concrets que teixeixen el debat públic actual (històricament situat) sobre l’avortament i la proposta de reforma de la llei, debat en el si del qual emergeixen les actituds ( posicions argumentatives ) en torn al tema? A l’enunciat de la PAC us en proposàvem alguns, cinc dels quals il·∙lustrem a continuació amb extractes concrets (alguns fragments reuneixen diversos discursos, però assenyalem en cursiva el discurs més prominent en cada cas). Per a cada discurs, assenyalem molt sintèticament l’estratègia argumentativa a través de la qual es construeix la posició favorable o desfavorable a la reforma de llei i a l’avortament en si: § Discurs del gènere
- “ Femen describió después lo sucedido en su muro de Facebook. "Toño", como "buen amigo" de Gallardón, " ha decidido que es hora de devolver a las mujeres al medievo ". "A golpe de crucifijo quiere imponer su moral cristiana sobre nuestros úteros. Su mafia episcopal ha conseguido llegar al poder político por medio de figuras como las de Gallardón, [Jorge] Fernández Díaz y Ana Mato. El pacto de
comienzo hasta su término. Nadie, en ninguna circunstancia, puede atribuirse el «derecho de matar de modo directo a un ser humano inocente ». Por ello, todo atentado contra la vida del hombre es también un atentado contra la razón, contra la justicia, y constituye una grave ofensa a Dios. De aquí la voz de la Iglesia extendiéndose por todas partes y proclamando que «el ser humano debe ser respetado y tratado como persona desde el instante de su concepción» y, por tanto, a partir de ese mismo momento se le deben reconocer los derechos de la persona, principalmente el derecho inviolable de todo ser humano inocente a la vida .” http://www.conferenciaepiscopal.es/images/stories/Jornadas/2013/VidaMensaje Obispos.pdf
- “Establecer límites y ofrecer a las mujeres información y recursos alternativos ha demostrado ser la mejor manera de conciliar los derechos de las mujeres a decidir con el deber del Estado de proteger la vida en formación ”. http://elpais.com/elpais/2013/12/18/opinion/1387365301_927366.html
- “En consecuencia, en este dilema recae el núcleo del debate sobre la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo que debe asumir el legislador: una mayor protección de la vida prenatal reduce las opciones de decisión por parte de la mujer en un asunto de gran relevancia para ella; al contrario, una máxima consideración a la libertad de ésta para decidir sobre la interrupción del embarazo significa aceptar un ámbito temporal de desprotección de la vida humana prenatal , durante el período que fije la ley, en concreto, en sus primeras fases de desarrollo. Encontrar los argumentos que respalden una respuesta en detrimento de la otra no es tarea fácil. Para ello habrá que tener en cuenta, por un lado, cuál es la realidad biológica que se toma como referencia ( la vida del embrión y del feto o, si se prefiere, la vida prenatal ) y, por otro lado, el marco de derechos fundamentales y libertades públicas, así como de bienes constitucionales protegidos que garantiza una constitución política dada, en nuestro caso, la Constitución Española.” http://www.comitedebioetica.es/documentacion/docs/es/consenso_interrupcion __embarazo_comite_bioetica_oct_2009.pdf En la mesura en que l’avortament implica la interrupció d’un procés que eventualment desembocaria en el naixement d’un ésser humà, el debat sobre l’avortament s’organitza també fortament al voltant del discurs sobre la vida i, complementàriament, sobre la mort. En els extractes 3 i 4, un lector del diari ABC i la conferència episcopal espanyola argumenten que estan en contra de l’avortament perquè suposa “treure la vida d’un ésser humà”, “un atemptat contra la vida de l’home [sic]” i “matar un ésser humà innocent”. En aquest marc argumentatiu, avortar és fer quelcom moralment intolerable per sentit comú. Per contra, a l’extracte 5 un/a lector/a reivindica mesures alternatives a la prohibició de l’avortament que siguin compatibles amb la protecció per part de l’Estat del que defineix com a “vida en formació” (definició sobre la que comentarem quelcom immediatament) i que respectin la capacitat de decisió (discurs de la llibertat) per part de la dona. Finalment, a l’extracte 6 el
comitè de bioètica assumeix una postura pretesament neutral i imparcial (estil argumentatiu exigit, a priori, per la institució que s’expressa) i planteja obertament el dilema ideològic entre la protecció de la “vida humana prenatal”, o “vida de l’embrió i del fetus”, o “vida en primeres fases del desenvolupament”, per una banda, i el dret a la llibertat de decisió per part de la dona, per una altra banda. En els quatre extractes, doncs, el marc discursiu de la “vida” ofereix els recursos lingüístics suficients per dissenyar estratègies argumentatives diferents i contraposades des de les quals defensar, qüestionar o rebutjar la possibilitat d’avortar i la reforma de la llei de l’avortament (cal destacar que, com es desprèn dels extractes i hem comentat anteriorment, els discursos no són únics ni unívocs, sinó que apareixen interrelacionats amb altres discursos i els termes que mobilitzen adquireixen significats diferents segons quina sigui l’estratègia retòrica emprada). § Discurs de la salut
- “Que el feto tenga un problema de salud , por muy grave que este sea y aunque vaya a producirle la muerte nada más nacer, ya no será en sí mismo un motivo legal para abortar”.
- “El “grave peligro” para la salud psíquica de la mujer —supuesto al que se acogerán previsiblemente quienes quieran abortar por malformación fetal o por otros motivos— tendrá que quedar acreditado en un informe firmado por dos médicos (ahora es solo uno). Esos dos profesionales no podrán ser los mismos que vayan a practicar el aborto —igual que sucede con la ley actual— pero tampoco podrán, y esta es la novedad, trabajar en el mismo centro en el que se practique el aborto”.
- “Y solo se entenderá que hay daño psíquico cuando, según su criterio, el embarazo produzca un “menoscabo importante” y “con permanencia en el tiempo” para la mujer. El Ministerio de Justicia afirma que así es como el Tribunal Constitucional describió en 1985 el riesgo para la salud psíquica .”^4 En la mateixa línia que en els discursos anteriors, les actituds/posicions argumentatives en torn a la regulació de l’avortament involucren la qüestió de la salut, donat que la interrupció de l’embaràs implica una intervenció important sobre el cos de la dona i sobre el propi procés biològic (i psíquic) de gestació. Destaquem en els extractes 7-‐ 9 diferents formes d’argumentar en torn a la qüestió de la salut tant del fetus com de la dona gestant, i tant física como psíquica, alineant-‐se amb una postura crítica amb la nova proposta de llei (extractes 7 i 8, on es detallen les dificultats excessives per a poder acreditar el risc per a la salut) o legitimant aquesta darrera (extracte 9 , on s’al·∙ludeix a una institució jurídica per avalar aquest posicionament normatiu en relació a la salut). § Discurs dels drets (^4) 7, 8 i 9 Font: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/12/20/actualidad/1387544028_883233.html
- “El condón es inmoral según la iglesia católica y por tanto pecado. La única solución posible es la abstinencia, pero luego puede pasar lo que les sucede a muchos que hacen votos de castidad, por ejemplo los sacerdotes, que salen por "peteneras" y tienen otro tipo de comportamientos extraños que todos sabemos. Lo mejor es rezar cuando se tenga apetitos sexuales y por las noches no vendría mal un autoflagelo con un buen látigo.” http://www.abc.es/espana/20130902/abci-‐gallardon-‐aborto-‐octubre-‐ 201309012113.html
- “Dentro de nuestra campaña contra la Ley del Aborto del Gobierno, habíamos realizado acciones contra el ministro [Alberto Ruiz-‐Gallardón] y contra el lobby católico y nos faltaba esta paso, por la estrecha relación de Rouco con el Gobierno, porque Rouco ha hecho mil declaraciones contra el aborto, comparándolo con un crimen – contó después Lara Alcázar, portavoz de Femen, a infoLibre–. Así que teníamos que decirle al jefe de la Iglesia que el aborto es sagrado , que nuestra vida es sagrada ” http://www.infolibre.es/noticias/politica/2014/02/02/femen_aborda_rouco_varel a_con_pecho_desnudo_para_protestar_contra_ley_del_aborto_13102_1012.html Com a darrer exemple, tenint en compte el pes específic que ha tingut i que té l’església catòlica en l’esfera pública de l’Estat Espanyol, particularment quan es tracta de debats de profunda significació ideològica, no és d’estranyar que el discurs de la religió estigui també força present a l’hora d’opinar sobre l’avortament. En general, les posicions detractores de la possibilitat d’avortar (posicions favorables a la reforma de la llei) argumenten a través d’una defensa dels clàssics preceptes catòlics (el pecat, la moralitat, l’abstinència i l’oració) (extracte 14), per oposició a les postures pro-‐avortistes, explícitament anti-‐eclesiàstiques i deconstructores d’interessos ocults de l’ establishment catòlic quan apel·∙len al discurs de la religió (extracte 15). En definitiva, amb tots aquests exemples pretenem il·∙lustrar dues idees bàsiques de la perspectiva discursiva: primer, que no existeixen les actituds com a entitats psicològiques privades i individuals, sinó que es tracta de posicions avaluatives possibilitades per, i regulades en, diferents marcs discursius o formes culturalment organitzades de parlar; i segon, que un mateix discurs serveix com a “matèria prima” per a vertebrar estratègies argumentatives contraposades, amb efectes ideològics contraris. 3.2. Cal fer un esment especial, però, a una tercera idea bàsica de la perspectiva discursiva que enllaça directament amb la darrera pregunta de la PAC, on us demanàvem que exploréssiu els diferents significats que adquireix un mateix concepte a través de discursos i argumentacions diferents. Hem avançat aquesta idea sobre el significat retòric del discurs anteriorment, quan comentàvem sobretot els discursos de la salut i de la vida. En aquest darrer cas, com ens recorda la psicologia social construccionista (PSC), el significat de la “vida” no és unívoc ni invariable, sinó que s’elabora, es negocia i es contesta activament a través de les pràctiques discursives, entre elles les pràctiques argumentatives. Com se’ns diu en els materials d’estudi de l’assignatura, “el significat (...) no es trobarà al cap de la gent, sinó en la seva interacció: els
significats es negocien i construeixen a partir de situacions concretes. En altres paraules, si el món té significat no és perquè tenim esquemes, actituds, categories o representacions emmagatzemades al cap, sinó més aviat perquè som capaços de parlar i discutir amb altres persones.” (Pallí i Martínez, 2008: 50, cursiva afegida). Dit d’una altra manera, la “vida”, la “salut” i altres entitats no existeixen pròpiament fora de les maneres socialment disponibles de parlar-‐ne i d’actuar com si fossin quelcom “real”, maneres que acaben objectivant aquelles entitats efectivament dotant-‐les de realitat material. Aquesta contingència radical del significat respecte de les pràctiques discursives de significació (contingència radical de la realitat pensable) es veu clarament reflectida en els exemples que hem comentat abans. El discurs de la vida no fa referència sempre a la mateixa “vida”, sinó que en uns casos es parla de la “vida d’un ésser humà” i en altres de la “vida prenatal”, o de la “vida en formació”, o de la “vida del fetus”, o la “vida de l’embrió”, o la “vida de la persona”. La diferència de connotació no és en absolut trivial: construir la “vida” com a “vida d’un ésser humà” suposa significar l’avortament com un assassinat o mort infligida sobre una persona qualsevol (que ja ha nascut), la qual cosa és directament repudiada des de qualsevol punt de vista moral (llevat excepcions, com en el cas de la guerra). En canvi, construir la “vida” com a “vida del fetus” o “vida de l’embrió” o “vida en procés de formació” li resta immoralitat l’avortament, significant-‐lo com la interrupció (en si també controvertida, però en altres termes) d’un procés biològic de gestació que encara no té “vida” en el sentit de “vida d’una persona”. És en aquest entramat de contestació de significats sobre què és la “vida”, i què és allò que no naixerà (una persona?; unes cèl·∙lules?; un embrió que encara no és un fetus?; etc.) on es teixeix part de la disputa ideològica en torn a l’avortament. De fet, no és casual tampoc que de vegades s’empri el mot “avortament” i de vegades l’expressió “interrupció voluntària de l’embaràs”, per la diferent connotació moral i ideològica que se’n desprèn. Aquest mateix raonament es pot aplicar als altres conceptes que us proposàvem analitzar a l’activitat. En el cas de la salut, per exemple, hem vist que pot significar la salut de la dona o la salut del fetus, la salut física o la salut psíquica, una salut determinada per la pròpia dona (subjectiva) o una salut definida institucionalment. En aquest últim cas, els extractes 7, 8 i 9 mostren perfectament el propi procés de significació de la “salut psíquica” o el “dany psíquic”, quelcom que es considera establert i delimitat des de les autoritats jurídica (el Tribunal Constitucional), política (Ministeri de Justícia) i mèdico-‐científica (els informes de metges experts que certifiquen que existeix risc per a la salut). La implicació d’institucions, pràctiques materials i tècniques d’avaluació en el procés de construcció social del significat de la “salut psíquica” ens mostra que el discurs, com recorda Foucault, no es limita al llenguatge, sinó també a les condicions de possibilitat materials, institucionals, procedimentals i normatives que determinen allò que es pot dir i com s’ha de dir. Per acabar, no volem deixar d’assenyalar com de versàtil pot ser el desplegament d’un discurs determinat quan és emprat per col·∙lectius en principi aliens a les formes de subjectivitat associades a aquell discurs. En el cas del col·∙lectiu Femen, el lema “el aborto es sagrado, mi vida es sagrada, mi coño es sagrado”, revela un ús estratègic i polític de la terminologia religiosa precisament per soscavar les postures eclesiàstiques en torn a l’avortament. Si allò
