¡Descarga Variació lingüística y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!
1.1 QUÈ ÉS LA VARIACIÓ GEOGRÀFICA? DEFINICIÓ DE “GEOLECTE” I EXEMPLES
Una llengua és un sistema de recursos verbals (fonològics, morfològics, sintàctics i lèxics) substancialment homogenis que, interioritzats per tots els membres d’una comunitat, permeten un grau raonable d’intercomunicació lingüística. Una de les característiques bàsiques de tota llengua o idioma és la seva variació, per raó de factors que originen diferències entre parlants de la mateixa llengua. Entre aquests factors trobem: l’evolució de la llengua al llarg del temps; l’àrea geogràfica; la composició social dels parlants; l’edat del parlant i la diversitat d’àmbits i situacions comunicatives. Cadascuna d’aquestes varietats (o variants) de la llengua constitueix un dialecte. Les varietats geogràfiques Les varietats geogràfiques d’una llengua s’anomenen geolectes o dialectes geogràfics. Un geolecte és el conjunt de trets lingüístics comuns i propis d’una àrea geogràfica, en oposició a altres àrees geogràfiques de la mateixa llengua. La frontera lingüística entre un i altre dialecte s’anomena isoglossa. El català es caracteritza per una divisió dialectal suau, de manera que presenta una notable unitat interna , especialment vident durant l’edat mitjana. El pas d’un dialecte a l’altre ve marcat per zones de transició, que normalment fan difícil l’establiment de fronteres dialectals clares i rígides. Tot i això, i ja des dels seus orígens, el català es configura en dos grans dialectes: oriental i occidental. Per exemple serien geolectes: El rossellonès, el central, el balear o l’alguerès.
1.2 VARIACIÓ GEOGRÀFICA DE LA LLENGUA CATALANA
Català oriental i occidental L’any 1861, el filòleg Manuel Milà i Fontanals va establir la divisió entre català oriental i occidental. Els factors que han dut a aquesta divisió dual són complexos, i segurament s’expliquen pels diversos graus d’influència del substrat preromà, de la romanització i del superstrat àrab en els territoris pertanyents a la zona oriental i occidental. Els dialectes catalans Bloc Occidental: ● Dialecte nord-occidental: ribagorçà, pallarès, lleidatà, tortosí, castellonenc o valencià septentrional ● Dialecte valencià: apitxat, alacantí o valencià meridional Bloc oriental ● Dialecte rossellonès o septentrional. ● Dialecte central: septentrional de transició, barceloní. ● Dialecte central: tarragoní, salat, xipella. ● Dialecte balear: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenter. ● Dialecte alguerès. A més de dividir-se en orientals i occidentals, els dialectes catalans també es poden classificar en constitutius i consecutius: Els dialectes constitutius -el català central, el nord-occidental i el rossellonès- són els que van néixer a conseqüència de diferències en el procés de transformació del llatí vulgar al català. Els diversos dialectes constitutius van formar part de la llengua des del moment mateix en què aquesta va començar a existir com a tal. Els dialectes consecutius – valencià, balear i alguerès- són més joves i són conseqüència de la implantació del català en nous territoris arran del procés de conquesta i repoblació (amb població de parla catalana) de territoris de la península Ibèrica i de la Mediterrània durant els segles XIII i XIV.
aspectes com ara l' edat , el sexe , l' estatus social , la professió , el nivell d'educació i el nivell d' interferència d'una segona llengua (castellà, francès o italià). A banda de totes aquestes qüestions sociolingüístiques, per analitzar la variació social del català, podem parlar de dialectes socials com els que segueixen. ● El parlar bleda es caracteritza per l'absència de tensió articulatòria i per una permanent nasalització. Pel que fa al vocalisme, no distingeix la vocal neutra de la a , ni les es obertes de les es tancades; i, quant al consonantisme, tendeix a ensordir les esses sonores (cami[s]a, ca[s]a) i les africades palatals (pla[tʃ]a) i a africar les fricatives palatals (ra[tʃ]ola). ● El parlar xava és fonèticament molt similar al parlar bleda, però conté, en general, una proporció més elevada de castellanismes. Un altre concepte que té relació directa amb la variació social és l' argot. Sovint, l'exercici d'una professió o la vinculació a un grup social concret implica l'adopció d'un determinat codi que s'utilitza, en principi, amb finalitat críptica i que serveix per identificar els membres del grup. Els estudiants ( mates, campana, catejar, cates, telecos ...), els metges ( fonendo, placa, resso, ortopanto ...), els advocats, l'àmbit esportiu ( bimba, misto, ciri... ), les noves generacions o els sectors més marginats socialment ( talego, trena, peluco, bòfia, dinyar-la, pispar... ), per exemple, tenen el seu argot que permet identificar-ne els membres.
1.4 QUÈ ÉS LA VARIACIÓ HISTÒRICA? DEFINICIÓ DE “CRONOLECTE” I EXEMPLES
Varietats diacròniques o “cronolecte” : característiques peculiars motivades per l’època i l’edat del parlant (generació). Per exemple, el català parlat ara no és igual que el que es parlava al segle XIII. Els joves parlen la llengua d’una manera específica i distinta que com ho fan els pares o dels padrins. És de la gestació del català -com de la resta de llengües romàniques- entre els segles VII i VIII, el català ha evolucionat prou com perquè puguem parlar de cinc etapes. ● Català preliterari (segles VII-XIII). El català dels primers segles només ens ha arribat inserit en textos escrits en llatí, per la qual cosa no en podem extreure grans conclusions. ● Català medieval (segles XIII-XV). El català esdevé llengua literària i funcional, per la qual cosa podem parlar ja de llengua perfectament formada lèxicament, fonètica, morfològica i sintàctica. ● Català de la Decadència (segles XVI-XIX). Apareixen els primers castellanismes en el català, fins aleshores inèdits en el domini lingüístic. La creixent desconnexió política entre els diversos territoris del domini afavoreixen la diferenciació dialectal i l'anarquia ortogràfica. ● Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del XX). La Renaixença significa l'intent de recuperació de la llengua catalana per als àmbits cultes, amb la qual cosa es posa en marxa la voluntat de crear una normativa que permeti erradicar l'anarquia ortogràfica. Durant la segona meitat del segle XIX, les posicions per elaborar aquesta normativa són diverses i enfrontades, per la qual cosa es genera una polèmica substancial entre els partidaris del català acadèmic , model basat en la llengua literària medieval, i els partidaris del "català que ara es parla" , que defensaven que la llengua normativa reflectís la llengua parlada en aquell moment. Les temptatives de normativització de la llengua culminen els primers anys del segle XX amb la reforma lingüística promoguda des de les pàgines de la revista L'Avenç per un grup de joves entusiastes encapçalat per Pompeu Fabra. ● Català contemporani. La reforma fabriana culmina amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans el 1907 i l'aprovació de la normativa, que es concreta en el Diccionari ortogràfic , la Gramàtica catalana i el Diccionari general de la llengua. La normativització és el pas previ per a la modernització de qualsevol llengua. La història de la llengua permet analitzar-ne l'estat en un moment determinat i observar-ne els canvis i les substitucions lèxiques que s'hi han anat produint al llarg del temps. També permet documentar els arcaismes que han caigut en desús a causa de l'evolució lògica que pateix
